I després dels serveis informatius, ja saps que a aquesta casa
En rebem una mica de...
I ara hi ha Andrés i Andrés. Bona tarda, Andrés.
Bona tarda, Sílvia.
He explicat una miqueta la seqüència de com ha anat fins ara el programa
per a aquells que s'acaben d'incorporar a la mateixa i s'ho han perdut.
Sí.
Que és una llàstima, eh?
Sí, perquè durant aquests dies hem estat donant una sèrie de detalls i músiques
de la pel·lícula El Cazador,
que va ser una de les pel·lícules importants dins de la guerra del Vietnam.
Aquesta pel·lícula, en Robert De Niro, va ser un èxit tremendo,
una pel·lícula bastant forta, bastant crua,
però que val la pena, si algú té oportunitat de veure-la, no deixar-se-la perdre.
Perquè avui no tenim que anar ja a la plaça del Pallol...
Avui no tenim cinema, avui és dimecres i avui no hi ha cinema.
Per demà tindrem cinema i demà ja explicarem el que fem.
Molt bé. Així que avui ens centrem 100% en la pel·lícula del Cazador.
Exacte. Vam estar parlant sobre el tema del Vietnam,
sobre el tema de les pel·lícules fetes al Vietnam,
sobre, en fi, el director també.
I aquí vam quedar que es tindria que dir que la controvèrsia
que va polemitzar la pel·lícula del Cazador,
l'aparent ambigüedat de Chimino, el director,
i la seva enorme capacitat taquillera,
quedarien pulveritzades en una pel·lícula que va sortir després,
que es va dir La Puerta del Cielo,
que va sortir l'any 1980,
que per cert va ser mutilada per la unitat d'artistes amb 84 minuts,
o sigui que van treure una bona quantitat.
I el cos final de la pel·lícula va pujar 36 milions de dolors.
Deu no, eh?
Va superar totes les previsions que s'havien pressupostat.
O sigui, va ser una pel·lícula forta.
Chimino canviava de registre saltant d'aquesta del Vietnam al western,
un western nacional, històric,
i més allà del que ja és el mite i el que és la llegenda.
Ell adquiria l'oreola de cineasta maldit.
Va començar a agafar la fama de cineasta maldit.
Va ser més lluny del que la indústria podia permetre-li,
passant d'un èxit com va ser El Cazador,
amb un dels més grans desastres financiers
de la història del cine americà.
O sigui que...
O sigui que va passar de La Maldició
amb una altra història totalment diferent, no?
Exacte, va ser algo tremendo.
Jo no sé si posem alguna miqueta de música
o parlem una miqueta més de la pel·lícula.
Doncs si et sembla, podem parlar...
Sí, mira, podríem parlar dels personatges.
Mira, Robert De Niro, aquest home,
Robert De Niro Jr.
va néixer el 17 d'agost de 1943 a Nueva York.
O sigui, ja venia el pare, ja prenem per exemple,
que també es deia Robert De Niro.
Exacte, exacte.
Va fer estudis d'art dramàtic
a la Stella Adler Tether Show,
Dramatic War Short,
i Luther James Studio.
Finalment va ser admès
amb el famós Actors Studio
de Lee Stransberg.
Va participar,
configurant,
amb l'obra
Tres habitaciones en Manhattan,
de Marcelo Carné,
i va trigar quatre anys
a donar, en fi,
a aconseguir,
amb la seva participació,
intermitent,
perquè anava fent cosetes,
amb el primer llarg matratge
de Brian De Palma,
que va ser
The Wedding Party,
el que seguirien
Greetings,
l'any 1968,
i l'any 1970
va fer
Hola, mamà.
Hola.
Gràcies al recolzament
de l'actriu
Cele Winters,
que ens va deixar ja
aquesta magnífica actriu,
De Niro va passar
tot seguit
als escenaris
de Brad Bay,
per després
ser
en fi,
incorporat
a la factoria
Corman
i va interpretar
el paper
d'un assassí
neuròtic
amb la pel·lícula
Mamà Sangrienta
de Roger Corman,
que almenys
dient Roger Corman
ja pots comptar
que la sang que correria allà,
una pel·lícula
que algun dia
potser faré jo
per allà
per l'antiga audiència,
perquè la tinc també,
el que passa és que és
massa, massa
sanguinària, no?
Sí, però a les tardes
ja no m'agrada
fer aquest tipus de cinema,
això va ser l'any 1970
aquesta pel·lícula.
Home, Andrés,
segur que públic
no te'n faltarà?
No, un públic n'hi ha,
però és clar,
no l'hi espantar.
No, però que hi ha molta gent
que li agrada
aquest tipus de pel·lícula,
sí que...
Però n'hi ha més
que no li agrada.
També, també.
I no vull fer molt bé
també a l'altra gent,
que una pel·lícula
que jo faci
agradi més o menys,
però està dins d'una línia,
però aquestes tan brutals
jo crec que la gent
no li agrada, saps?
Home, pot ferir allò,
pots avisar allò,
pot ferir la sensibilitat?
Sí, sí, bueno,
llavors què passa?
Que llavors ve molta menys gent,
i aquella gent
es fastigueixen a casa
o perquè normalment
a vegades no sabem on han anat.
Doncs, Andrés,
algun dia ho fem
en un petit comitè
aquí a la ràdio.
També.
Tindrem a tots ja avisats.
Doncs mama sangrenta
va ser sobre una banda
que va existir
que era de Ma Baker,
Ma Baker,
era la senyora Baker
amb els seus fills,
personatge
que va interpretar
la pròpia Sally Winters.
Jo, potser ara ja passaria
amb un dels temes musicals
que podríem posar
el Good Bliss America.
Aquesta pel·lícula
té una sèrie de temes musicals
que són molt bonics,
però sobretot
n'hi ha alguns
que són
bastant irradiables
fins a cert punt,
però esclar,
formen part de la pel·lícula
que dins el context
de la pel·lícula
tenen un sentit musical
acompanyat de la visió.
Però per tant,
a vegades...
No, però hem de dir
que aquest que hem de sentir
és molt maco.
Sí, no.
Té una bona banda sonora, eh?
Sí, sí, sí.
Hem volgut mirar de seleccionar-lo a milloret.
Doncs sentim-la.
Vinga.
Música
Música
Música
Música




Doncs aquesta era la composició musical,
una altra de les peces
que formen part d'aquesta pel·lícula
que es diu El Cazador, recordem.
I Andrés, de veritat,
que per ser tan dura i tan cruenta
com és la pel·lícula,
ja les peces són molt dolces.
Jo no sé en quina part
deuen anar especialment agafades.
Jo crec que això es va fer més que re
per fer una miqueta de contrapès.
Ah.
Per la duresa de les imatges
donant-li aquest punyó.
Que Batina, des de algú,
va ser una peça
que va encantar a tothom.
Sí, sí, sí.
Aquestes no es van conèixer tant.
Bé, si vols,
seguirem parlant de...
De Robert De Niro.
Sí, sí, sí.
Després va participar,
després d'aquesta pel·lícula
de Mamà Sangrienta,
amb la Celi Winters,
va participar en la pel·lícula
El Padrino,
la segona part,
de Francis Ford Coppola,
i això va ser l'any 1974.
I, sobretot,
la seva interpretació
en un altre film
que ja anticipava
la problemàtica resultant
que tenien
de la Guerra del Vietnam,
que va ser
Taxi Driver,
de l'any 1976.
Es va consolidar
la posició professional
de Robert De Niro
ja amb aquesta pel·lícula
i el seu director
en aquest últim film,
Martín Escorcese,
que ja havia dirigit
en Males Calles
l'any 1973,
ja va ser decisiu.
Perquè aquest home,
Martín Escorcese,
va tornar a reclamar
el Robert De Niro
per la pel·lícula,
que no tenia res a veure
amb les temàtiques,
que era completament diferent,
New York,
New York,
amb una Lain Zaminelli,
i va ser un altre tema.
Sí, bueno,
ell també fa un paper
una miqueta bestiota,
un paper una miqueta dur.
D'home, dur,
sí, sí, és veritat,
recordo.
Però, bueno,
això va ser l'any 1977.
Després en va fer un altre,
també l'any 1980,
que va ser
Toro Salvaje.
Jo no sé si el Robert De Niro
va tenir que...
És que no recordo ben bé
si van coincidir
en el temps cinematogràfic,
el Robert De Niro
i el Marlon Brando,
sobretot en aquestes pel·lícules
així de fent de Macho Man,
que es diria, André.
Bueno, va ser un altre estil.
Si no me'n recordo,
però...
Va anar eliminant ja...
Però jo crec que va haver temps,
allò,
petites pel·lícules
que potser es van...
Són herències que es busquen
i a vegades surten
i a vegades no.
Llavors es crida
un altre nou personatge.
Sí, sí, sí.
Després es va fer
El rei de la comèdia
l'any 1981,
amb aquesta pel·lícula
on té com a oponent
a un dels primers còmics
del cinema americà,
com és Jerry Lewis,
o Jerry Lewis.
Això és el que podem parlar
de la seva filmoteca.
Llavors va guanyar
l'Òscar secundari
pel seu treball amb el padrino,
no Jerry Lewis, eh?
Sí, no, no, no.
Robert De Niro.
Exacte.
O sigui, el padrino a segona part
i va ser candidat
al premi principal
en distintes ocasions
entre elles,
per exemple,
amb aquesta pel·lícula
que m'està parlant aquests dies,
que és El cazador.
De Niro
aconseguirà
el final,
ja després d'aquí la ronda
l'aconseguir,
diuen,
altres no ho han aconseguit,
va aconseguir
l'anciat
Trofeig
per la seva extraordinària creació
del boxeixeró
Jaic Lamota
amb la pel·lícula
Toro Salvaje,
que allà va fer
una verdadera creació.
Jo no sé com estem
de temps.
No, no, si vols
ho deixem aquí, Andrés.
M'hagués agradat
que continuïa parlant
del Robert De Niro
perquè són d'aquests actors
que són carismàtics,
que creuen molta gent.
Ara m'agradaria parlar
també de la Meryl Streep.
Que també, Déu-n'hi-do,
és que clar,
quins dos monstres
s'han ajuntat
en aquesta pel·lícula.
Són una sèrie de personatges
que són molt interessants.
Si vols,
parlem demà,
és que no sé com estem de temps.
Doncs,
sembla,
ho deixaríem per demà,
Andrés.
Sí,
perquè demà
acabarem també
amb la música del cazador.
Que serà l'última
de les peces musicals.
Ah, exacte.
Andrés,
que això mateix,
que tornem demà.
Sí, Déu-ho.
Sí?
Adéu-ho.
Gràcies, adéu-ho.
Bona tarda.