I com us deia amb la presentació, avui és dia 15,
la niña bonita, graciosa, xiquilla, tenen mi queret,
igual que amb la nostra companya Andrés de Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Molt bona tarda.
És que avui és 15.
Clar.
Ahir va ser el dia dels enamorats, tots aquí sospirant,
aquí a l'emissora, ho havies d'haver vist, Andrés.
Quan vas marxar, amb les cançonetes que m'han posat en dolça,
estan boniques, tots enamorats.
Bueno, però jo també tinc la meva parcel·la.
Clar, ja ho sé, ja.
Tucoto de caza, particular i privado.
No tant, no tant.
Mi jardín privado, no coto de caza.
Escolta, ho fas molt salvatge, tu, eh, escolta.
Jo t'ho feia gran.
No, res, escolta, el meu jardí privat.
Ai, que bonic.
El jardín prohibido, Sandro Jacobi.
No, prohibido no, prohibido no.
Bueno, si s'hi posa un altre ja en parlarem, eh.
Si s'hi posa un altre ja en parlarem.
A veure, per això t'ho deia, prohibido, prohibido.
Andrés, com va anar ahir el dia?
Doncs ho vau festejar, sou dels que festegeu el dia dels enamorats?
No, normal, normal, sí.
Ens diem, hola, què tal, estem bé, vivim, sí.
A més, ahir tenia una bona excusa, no tenia cinema, que avui sí que el tens.
Sí, mira, vam anar al cinema.
Veus?
Sí.
Vas aprofitar, és una cosa per l'altra.
No em preguntis la pel·lícula que vaig veure, perquè només estava cap a ella.
D'acord, o sigui, us vau posar la banda del darrere del tot, allò de...
Sí, sí.
Els seients de parella, aquí hi ha, no?
Exacte, que no es veia ningú, estàvem sols al cinema.
Ui, quin perill, quin perill.
Doncs vinga, que avui sí que tenim cinema.
Sí.
Al Centre Cultural del Pallol, a partir de les 6 de la tarda.
Imagina't quin títol.
Quin.
Dos Passiones i un Amor.
És que estem, estem, que ens sortim, Andrés.
Escolta, escolta.
No pot ser això, tant d'amor, tant de passió.
Escolta, bé, és una pel·lícula americana de l'any 1956, amb colors.
És un musical perquè hi canta Mario Lanza.
I surt Joan Fontaine, Vincent Price, que després va especialitzar molt en pel·lícules de terror,
i la Sara Montiel.
La Saritíssima.
La Saritíssima, eh?
No és broma, eh?
I el director, doncs, un gran director, Anthony Mann.
Molt bé.
Un gran director americà.
Bona pel·lícula.
Exacte.
No, i la pel·lícula no és que sigui una gran pel·lícula, perquè no m'agrada enganyar la gent,
no és que sigui una gran pel·lícula, però és una pel·lícula que lògicament és acceptable, agradable de veure,
sents la veu del Mario Lanza, que sempre ha sigut un agradable escoltar-lo,
i de fer la pel·lícula, doncs, bueno, està més distreta.
És agradable.
Però està molt bé i tu passes bé amb la pel·lícula.
No és un tostó ni molt menys.
I només per veure la Saritíssima, de jove, perquè va tenir joventut, aquesta dona, també.
Sí, sí, sí.
Sembla mentida, però també va ser jove.
Sí, sí, sí, encara que la vegi ara, però és igual tots ho hem tingut.
I no era del Juràssic.
Hi ha rumors que es diuen que la seva joventut es va abaixar al Juràssic.
No, va ser més propera.
És un humor, és una mica d'humor.
Un humor negre.
Això és humor negre.
Això ho diuen, Andrés, algunes vegades ho deixen caure, aquestes coses.
Sí, sí, sí, sí.
Doncs vinga.
També li diuen a vella i amb alguna altra més les mòmies.
Perquè ja serà.
Les mòmies, sí.
Era faraònica.
Ojalà arribem a les seves edats, amb la vitalitat que tenen.
Bé, doncs mira, farem, ja et dic, dos passiones i un amor a les 6 de la tarda, entrada gratuïta,
allà al Centre Cultural Pallol.
Bona.
Ah, bona calefacció, bona butaca, bona pantalla.
Exacte.
Ens ho descuidàvem, ja sí.
I llavors entrem ja en el tema d'avui, que estan fent temes romàntics, com correspon,
que siguin de pel·lícules.
I jo estava pensant també que algun dia hem de fer un programa,
que sigui pràcticament quasi musical, i tot a base de pel·lícules de grans orquestres americanes,
d'aquelles bones...
Ja saps que jo això t'ho deixo a les teves mans.
Quan tu m'ho diguis...
No, però jo ho dic perquè et vagis emocionant.
No, no, no, per mi fantàstica, per mi fantàstica.
No, però més que res, temes, quasi sense parlar, temes d'aquells de Glenn Miller, Benny Goodman,
llarg gent, tota aquella gent...
A setmana vinent, què et sembla?
A setmana vinent, què et sembla?
Quan s'acabi ara el tema és aquest que farem.
Vinga, ho estudiem.
Si no hi ha cap problema o cap inspiració futura, doncs ho farem.
Vinga.
Bé, doncs mira, avui seguirem amb un tema que és de la pel·lícula Con una canción en mi corazón.
una pel·lícula de l'any 1952 i que els autors van ser Richard Rogers, un gran músic ja conegut,
i Lawrence Hart.
Es pot dir que és un altre, el que es diu biòpic, una altra pel·lícula d'aquest tema,
i aquesta vegada ho va fer la Fox, que explicava la vida de la cantant Jane Fruman,
o sigui que està basat en fets reals, i que en aquest cas va fer el personatge l'actriu Susan Hayward
i doblada a la seva vegada la pantalla per la pròpia cantant.
O sigui que com que Jane Fruman estava viva,
doncs Susan Hayward va fer el paper de quan ella era jove, que és de cantant,
però com que la veu la tenia magníficament bé, va fer el doplatge amb la seva pròpia veu, Jane Fruman.
Molt bé.
Amb aquesta pel·lícula, dirigida per Walter Lang, un altre gran director,
va guanyar Alfred Newman a l'Òscar a la millor adaptació musical.
Entre el grapat de cançons que hi havia amb l'excel·lent banda sonora,
destacava sobretot aquesta melodia que donava títol a la pel·lícula
de Con una canción en mi corazón.
Va ser composada, com he vist, ja per Richard Rogers l'any 1929
pel musical Spring It's Hell.
La primavera ja està aquí, més o menys.
O sigui que, dona't compte, que de l'any 1929
que Richard Rogers va a composar aquesta cançó per una altra obra,
per un musical, es va adaptar l'any 52 amb aquesta pel·lícula.
Escoltem Con una cançó en mi corazón.
I l'orquestra, ara t'ho dic de seguida,
és la de Boston Pops, dirigida per un altre gran element,
John Williams.
I qui canta, qui canta amb aquesta adaptació,
és Jesse Norman,
que va ser una soprano molt, molt, molt bona.
Escoltem llibres com és veritat, que és meravellosa.
La cançó en mi corazón.
I will hold your adorable voice
That's the song at the start
But it's always a hymn to your great
When the music swears
I'm touching your hand
It tells me you're standing near
Ah, what the sound of your voice
And it opens its water to me
Can I help not reach you
That's the song that it does make me
But I'm always you
I will lead on through
With a song in my heart for you
When the music swears
I'm touching your hand
It tells me you're standing near
When the music swears
I'm touching your hand
I'm touching your hand
I'm touching your hand
It tells me you're standing near
I'm touching your hand
It tells me you're standing near
Ah, what the sound of your voice
Heaven, oh, that it's all about to me
And I know what it shows
Fins demà!
Quina veu, Andrés, quina veu!
Ens hem quedat gairebé, hi ha un segon de silenci, però no sabíem què fer, eh?
Val la pena.
Sí, sí, sí.
Esclar, són gent que estan molt preparades i per això fan els papers, les interpretacions, en fi, no és qualsevol persona.
Ara passarem a una altra pel·lícula, una pel·lícula de l'any 1977, que la pel·lícula es diu Bilitis, i el tema és el mateix, Bilitis.
I l'autor va ser Francis Lay, compositor amb moltes bandes sonores.
La peça aquesta, que és un clàssic, una medida sofisticat, erotisme, va ser la primera incursió en el cine com a director del famós fotògraf David Hamilton.
Francis Lay va crear, jo crec que una de les partitures més complertes i variades,
amb sobretot el que destacava, el seu passeig en bicicleta, a dins de la pel·lícula,
i sobretot el delicat i sensitiu tema d'Habilitis, escoltant amb els títols de crèdit i com fons sensual de les escenes eròtiques que anaven sortint,
tornava a sortir la música aquesta de fons.
Escoltem el tema aquest, però dona't compte, el piano està Stanley Black, amb l'orquestra d'Stanley Black.
I està també fet l'arreglo per Enie Becker, un gran arreglista també dels Hollywoods d'aquells anys.
Escoltem Bilitis.
Que s'ha de dir, Andrés, per acabar...
L'última.
I recordem ràpidament, avui a les 6 de la tarda us esperem perquè tenim unes passions i uns amors.
No, només n'hi ha dues passiones i un amor.
Home, dos, ja són dos, eh?
Per això.
Que Déu-n'hi do, com siguin molt...
Poteu-vos unes i dius, ui, ui, aquí hi ha cua.
Jo parlo de dues, però que són d'aquelles que sí que porten en cua, eh?
Sí que porten en cua.
Això és a les 6 de la tarda, amb entrada gratuïta, al Centre Cultural Pallol, allà a l'antiga audiència.
Bona butaca, bona calefacció, bona pantalla, bona gent, eh?
Bones corregudes per veure amb qui entra el primer i agafa la millor butaca,
que si ho veiessis quan obren ja les portes, la gent que està esperant comporta agafar un llupost.
Això m'has de gravar, que jo no ho puc veure, això m'has de gravar.
Bé, doncs...
Sentim la música i us recordem avui a les 6 de la tarda aquesta pel·lícula tan maca dins del cicle de l'Andrés i Andrés.
I fins la propera setmana, si Déu vol.
Gràcies, Andrés.
A tu. Adéu.
A tu. Adéu.
A tu. Adéu.
A tu. Adéu.
A tu. Adéu.
A tu. Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.