El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a dorsos del català,
al millor barco de guerra, de la flota d'Ultramar.
Ai, quin mareig, ai, quin mareig, ai, quin mareig.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Estic marejada, avi.
I això.
El moviment de la barca.
Això de la barca me fa a l'estómac, m'arriba a l'estómac i...
Ai, ai, ai.
No sé si acabaré de fer programa avui, eh?
Un dia et portaré unes postals que tinc de Cuba antigues,
on hi ha el barco aquest que van enfonsar els americans
per començar la guerra i ajudar els cubanos a anar contra Espanya
i treure els espanyols d'allà.
Perquè vegin, eh?
Sempre ha hagut coses, avi.
Doncs sí, t'ha portat algunes...
Aquell mar de fons, mai m'hi ha dit, que potser moltes vegades mai se sabrà.
Aquest es va inspirar en aquest enfonsament del meu avi,
que és el que deia, que sortia amb la barca o el que sigui.
Però un dia et porté aquestes postals de la Cuba d'aquell temps
i es veu inclús el barco aquest, quan el treuen per arreglar-lo,
quan està mig enfonsat.
Avi, he de dir una cosa que se'ns han queixat.
I això?
Sí, perquè vam parlar de coses medievals.
Se'n recorda que ahir vam comentar coses de Burgos,
bueno, que anàvem a comentar avui, valgui la redundància,
que ens han dit, home, que la setmana passada va ser la setmana medieval
i tot allò que es va fer a Montblanc la setmana passada,
o potser també l'altra, perquè llavors es fanyà.
No, encara ho feia, encara ho feia.
Exacte.
I que no vam comentar res.
Vinga, vinga, anar cap a Menlliscola,
que sigui el Papa Luna, que sigui el Papa Luna,
i de Montblanc, que ho tenim ben a porpet.
És que cada cosa porta el seu temps.
Sí, això és veritat.
Home, m'agradaria que aquesta persona que se'ns va queixar
i que sé que hi ha gent de Montblanc que ens escolta,
que algun dia ens truquin i ens diguin,
mira, nosaltres a Montblanc fem això, això i això.
Que ens truquin.
I ho comentem.
Que vingui un dia.
També, també.
Que vingui un dia.
Però s'han de trucar abans per quedar en l'enomeny.
Que truquin, que vingui, llavors parlarem,
perquè clar, Montblanc té molt a parlar.
Clar.
Perquè no comencem per dir-ho.
Perquè també, quan, no és precisament,
ara fan això del Montblanc, la medieval,
s'ha posat de moda com a Tarragona, també l'enfant.
M'entens?
Vull dir que vam fer aquesta cosa.
Però pensa que Montblanc és un dels puestos
que quan els segadors,
va haver-hi la subvenció dels segadors,
va ser un dels punts forts de Catalunya, Montblanc.
I no se'n parla.
Vull dir que Montblanc té moltes històries,
històries per dir Santa Maria del Mar,
el puest on també, a dalt la serra.
Vull dir, té uns punts que tenen història, m'entens?
I clar, no s'han de concentrar només en el medieval,
que és espectacle.
No, el que passa és que comentàvem precisament això,
perquè clar, van comentar coses medievals.
Però saps què passa?
I aquell sopar que van fer...
Però el que passa és que quan ens trobem aquí,
el temps està reduït,
que quan estem parlant de la bomba ja s'acaba
i no pots allargar.
I en s'un demà vens i a lo millor...
I com que el que fem nosaltres,
almenys el que estic fent amb companyia teva,
no és cosa estudiada ni preparada.
No, que és qüestió del disdur de l'avi Ramon.
És vivència de quan et trobes aquí.
El seu cervellet que funciona.
No, són vivències quan vens aquí.
Clar, si haguéssim continuat aquell moment
parlant del medieval,
que vaig dir que a Burgos ja feia un altre estil...
Exacte, que això no t'havíem de fer avui.
Llavors, si jo hagués anat continuant dient
doncs, bueno, no cal anar a aquests llocs,
que aquí també a la província tenim Montblanc
amb tot el seu espectacle,
perquè doncs aquests pobles, per exemple, com Montblanc,
tens el gran avantatge que és el poble.
No són actors triats per fer un espectacle.
No, no, no, és la passió que sent la gent de Montblanc.
Sí, sí, és el poble.
Per això jo volia parlar, deixar en banda,
ja aquests llocs ja medievals antics,
bueno, antics, que representaven aquesta cosa preparada
amb banys i amb negoci al mateix temps, no?
Sí, sí, home.
Doncs jo volia arribar amb això,
volia arribar a Montblanc,
volia arribar a Montblanc
on la gent ho fa desinterèsament
i on és el poble el que representa aquesta cosa.
I el que mou muntanyes, mai millor dit, eh?
Per això et dic...
Perquè muntanyes de gent que s'apropa a Montblanc,
muntanyes de persones, rius humans,
que jo no sé com ho fan,
però clar, de cop i volta,
35.000, 40.000 persones...
Jo a Montblanc dono la coincidència
que la que estic casat, quan érem novis,
doncs a l'estiu hi anaven a Montblanc.
I jo, doncs clar, si volia veure'm ella,
alguns fins de setmana,
havia anat a Montblanc.
I com ho feia?
Anava caminant, no?
Amb el tren.
Ah, amb el tren, llavors.
No, perquè és que vostès abans feien unes maratons
i no sé on entraien a la força.
Amb el tren, amb el tren.
Sí, sí, però baixaven de Constantí caminant.
Anaven a no sé què caminant.
Ara ja veus...
I a fer unes maratons, aquest bon home...
Ja has vist que m'he sentat tard
perquè les cames m'estan ballant,
això que no hi ha música.
Bé, doncs clar, anava allà
amb el tren, que també era una maratons, saps?
Agafat el tren de Tarragona fins a Montblanc.
I la paciència que s'havia de tenir.
Però llavors, quan arribaves a Montblanc ja ho sabies.
Perquè arribia aquí una dona
que venia a coques.
I deia, coques de Montblanc!
Els passatgers que passaven.
Llavors ja...
Ja sabies que estaves a Montblanc, saps què vull dir?
I bueno, però vull dir...
Un poble...
Jo com que llavors havia parlat amb gent d'allí,
amb gent gran.
i clar, llavors te parlaven de la serra,
te parlaven d'allà de l'iglésia...
Imposa, eh?
Imposa quan vas a Montblanc, eh?
Tota la fortificació que hi ha.
Després van començar a fer aquell museu molt interessant,
aquells molí,
aquells molí que hi havia als afores...
En fi, tota una història
que, per exemple,
té que a vegades parlem de puestos,
per exemple,
tens reus,
qualsevol cosa que fan
se n'entén tot el món.
Sí, però que saben vendre-ho.
Ja sap que sempre li he dit
que són molt negociadors...
T'estic dient...
Molt comerciants, seria la paraula.
T'estic dient que hi ha puestos
que tenen moltes coses interessants
en diferent de categoria,
en diferent de coses,
però a vegades no se'ls hi fa...
No arriba a tothom.
No se'ls hi fa la propaganda que s'ha de fer.
I Montblanc,
ja que ha sortit,
que jo esperava arribar a Montblanc
per la simpatia
de quan hi anava a l'estiu,
llavors que era jove
i també caminava bastant.
Sí.
Ja et dic,
doncs també té la història
perquè, clar,
la serra,
la manera de la serra,
té molta història.
La catedral no cal dir-ho.
Deu-n'hi-do, sí.
Aquell pont que tenen allà,
el sortir...
I a la nit, avi,
ara que l'han posat tot el llum
i es veu preciós allò.
Però jo el recordo quan era...
És que hi ha coses
que m'agrada...
Ha de donar un tomet ara,
últimament,
per Montblanc, eh?
Perquè tot això...
Jo,
a vegades m'agrada
quan recordo les coses
que he vist fa anys
autèntiques...
Home, ara també ho són, eh?
No, no, no, no.
Autèntiques,
em refereixo
que ho vivies
perquè ho veies
que era l'arrel de la cosa.
Ara, doncs,
l'arrel és com una planta,
la van regant,
fa bonica,
la cuiden,
però la bonica és
quan la planta,
vas pel camp o un lloc
i veus una planta...
Que és salvatge.
La veus pura,
la veus d'això,
dius, coi, mira,
què?
Aquesta,
si la toques,
són ortigues
que si les toques
no t'ho dones compte.
Compte.
Vull dir
que cada cosa
té les seves coses
i Montblanc,
doncs,
em fa gràcia
per això,
perquè, doncs,
és un poble.
Sí.
És un poble
que representa
un fet.
M'entens?
I veus aquella il·lusió
de la gent,
aquell que va,
l'altre...
Per això dic
que els de Montblanc,
aquest senyor,
digues que, doncs,
que no s'enfadi...
No, no,
ho enfadim
tot el carinyo del món, eh?
Perquè ara vegi
que jo ja hi pensava,
però cada cosa
al seu puesto.
Que passa que avi
quan ens ho va dir,
a veure,
ens ho va dir
amb tot el carinyo,
ens ho va dir
de modo simpàtic
i...
Per això jo sempre dic...
Que passa que dic
digue-li a l'avi,
a veure,
que tant de parlar...
Per això dic jo
que ens truquin,
que ens diguin coses,
perquè a vegades
falta de, potser,
de tindre contacte.
A lo mejor
en un puesto
hi ha una cosa
que jo en aquest moment
no ho recordo
i he estat
i ho he viscut
i ho he conegut,
però en aquest moment
no hi caus,
no caus,
perquè hi ha moltes coses
que ara veig jo
a la televisió.
Dic, ves,
ara parlen d'això.
ves llavors, per exemple,
que veies,
aquest dia parlava
a la televisió
de quan la guerra,
els raqueters,
els falangistes,
el que sigui,
però tenen en compte
que van dir
de fer Jones,
planja espanyola,
tot,
i en canvi tens en compte
que primer els raqueters
portaven la gorra vermella,
al mig,
una xapa
que posa
dios,
pàtria i rei.
Però els falangistes
posaven
dios,
pàtria i franco.
O sigui,
tots siguen
el mateix govern,
tota la mateixa cosa,
encara hi havia
aquella cosa.
Aquesta paració.
llavors,
estaven a fer
falange espanyola
de les Jones
tradicionalistes,
vull dir...
Clar,
perquè així
ningú ja
podria sortir-se la mare.
Això passa un dia
que molts partits,
diem,
molts partits,
quan els hi convé
s'ajunten
a tots els partits,
encara que no.
Vull dir,
però vull dir
que em perdoni
els de Montblanc,
per això m'agradaria
un dia
que trobem algú
que vingués
i parlar del barri jueu,
parlar de...
O sigui,
que té coses.
A mi,
això hauria de ser
un altre dia,
perquè demà
hem de continuar
parlant d'altres coses
que ja sap
que tenim el tinter.
Val, val.
Sí?
Val, val.
Demà parlem de turisme?
Sí, dona, sí.
Vinga.
Ara us deixem amb la cançó,
no sé si la coneix,
la de Paraules d'Amor.
Què la coneix, aquesta?
Vinga,
la dediquem a l'avi Ramon
i a la seva dona.
Les paraules,
ho sé,
però l'amor sí que ho conec.
Sí, no?
Doncs vinga,
Paraules d'Amor,
ara,
dedicat especialment
per l'avi Ramon
i per la seva dona.
Avi,
i fins demà.
Adéus i bona tarda.
Adéus i bona tarda.
Adéus i bona tarda.
No he quiso tanto.
Yo aún sigo enamorado.
Juntos atravesados.
Nostalgias del pasado.
Ella,
cómo os diría,
era
mi luz y mi razón
cuando en la lumbre ardía
solo palabras de amor.
Con obras de amor
sencillas y tiernas
echamos al vuelo
por primera vez
apenas tuvimos
tiempo de aprenderla
que recién despertábamos
recién despertábamos
de la lluvia.
Nos bastaban esas
tres frases hechas
que entonaba
que trasnocha
rogala
de historias de amor
de historias de amor
sueños de poeta
a los quince años
a los quince años
no se sabe
más.
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
y
Tres frases fetes que havia après d'antrics comèdies,
d'històries d'amor, sombris de poetes,
no en sabien més, tenien quins anys.
Fins demà!