I si són a la banda sonora del Mago d'Oz, això vol dir que ja tenim amb nosaltres l'Andrés, ja el coneixeu, no, Andrés? Bona tarda.
Toca fusta, toca fusta, bona tarda, toca fusta!
Per què, eh?
No, dona, no saps quin...
Oi, calla, és veritat!
Escolta, avui és dimarts, avui és dimarts, dimarts, dimarts i trets, eh?
Mira que ja ho havia dit, però s'hem anat alçant el cel, i clar, dic, ara toca fusta, toca fusta, dic, ostres, què he dit malament?
Què ha passat? On és el fuego? Fuego, fuego!
Tu ets supersticiosa?
Sí.
Jo no, perquè ser superstició es porta a mala estona.
Veus, per això també em passa el mateix.
Sí, sí, sí.
Avui és el dia d'allò dels gats negres, que millor que no passin per davant, o millor que no surtin de casa...
No trenquis un mirall, no deixis les tisores obertes...
La sal, allò de la sal.
Sí, la sal també tirarà per sobre l'ombra esquerra...
No, però això no porta bona sort, no?
No, això si trenques el saler...
Això és per trencar el malefici...
Andrés, l'estem liant, no?
Ho saps.
Deixar el paraigües obert a casa...
Sí, això també porta mala sort.
Sí, sí, sí.
Vestida groc, no?
Perquè això és el teatre, diuen, no?
Sí, sí, sí.
I el teatre, desitjar sort, és millor que no, molta caca de la vaca, si pot ser, hi ha grans quantitats.
Exacte.
A l'hora de sortir.
Al teatre, al teatre, quan a més de dir-te sort, et diuen merda.
Exacte.
Em perdon la paraula, però és així, ho diuen així.
A més, t'ho agraeixen moltíssim, els cantors.
Sí, sí, sí.
I et fa una gràcia perquè li dius, merda, merda!
Sí, sí, sí, això vol dir que desitges sort.
Perdó, perdó, eh?
Ara m'he passat.
Si dius sort, això m'ho diuen gràcia.
Ah, ah, fa mal...
Ah, mira, mira, vell de gallina, vell de gallina, això de la sort.
La millor manera de no pensar en tot això és vindre aquesta tarda a les 6, bueno, abans, eh?
Abans, si no, després no, ja posto, a l'antiga audiència, bueno, centre cultural al Pallol, i allà, doncs, amb bones butaques, bona calefacció i bona pantalla,
veurem una pel·lícula a dins del cicle d'aquest mes que hem titulat Pels dimarts, l'escenari a la pantalla.
Vam fer Copèlia, el balet, la passada setmana, un èxit, i aquesta setmana fem una pel·lícula dins del que podia ser teatre, però és una pel·lícula, no està feta en un escenari,
que és el títol, sí, Les Leandres.
I aquí tenim una Célia Gàmez, la creadora d'aquesta gran obra, amb una Rocío Durcal que fa, amb el paper cinematogràfic, el paper de filla de la Célia Gàmez,
un Jeremy Bullock, Isabel Garcés, Alfredo Landa, Antonio Garissa i José Sazatornil, sempre...
És que aquest senyor té la, eh?, però que li deien el Saza, Saza, Saza, normalment li diuen Saza, no?
Normalment li diuen Saza per no liar, perquè tothom els liava.
I la pel·lícula va ser dirigida per Eugenio Martín.
La pel·lícula, doncs, és una noia espanyola que està en un institut per senyoretes allà a Inglaterra
i torna cap a Espanya i se'n va junt a la seva mare.
La seva mare, que és una primera figura d'una companyia de revistes, es desespera
perquè el tiet d'ella, perquè la seva mare és vídua,
el cunyat de la seva mare, que és aquest, el José Saza Tornil,
que està vivint aquest home a Canàries, és un home ric,
és el que paga els estudis de la mare.
A mi m'agradava perquè feia aquelles cares.
No, no, i les fa.
Aquell home de sèrio, de cop i volta, se posava com indignadíssim.
Saps com el vaig conèixer amb aquest home?
El vaig conèixer que van actuar, que jo estava fent l'Emilia Melilla,
i van actuar allà en un teatre, i el vaig anar a veure i el vaig anar a saludar.
Com que és català, doncs encara em va agradar més.
I allà també vaig conèixer i vaig saludar a l'Àngel d'Andrés.
A l'Àngel d'Andrés, molt bé.
I llavors va passar una cosa, que esclar, com que alguns amics van anar fent córrer pel quartel
que jo havia anat allà a saludar a l'Àngel d'Andrés i així,
jo, soc l'Andrés d'Andrés, resulta que tothom, que ell era el meu pare,
que fins i tot m'assemblava amb ell, imagina't, ja, l'últim, saps?
L'últim de la mentalitat humana, saps?
És que, Andreu, basta que trobis una cosa que pugui ser veritat
perquè la facin una muntanya, eh?
Sí, sí, sí.
Sí, sí, una retirada.
Tens una retirada a l'Àngel d'Andrés.
Clar, jo llavors allà a Melilla ja tenia un programa que feia a Barcelona
i allà a Melilla, completament independent de la família,
perquè ningú sabia res, alguns companys íntims,
jo feia uns programes a Ràdio Melilla.
Primer vaig començar a Ràdio Joventut, però allò era molt, molt simplet,
i llavors vaig anar a Ràdio Melilla, que era de la cadena,
o deu ser de la cadena SER.
I allà, doncs, feia un programa musical.
Amb tots els contactes que jo tenia a Barcelona, els escrivia,
m'enviaven discos, m'enviaven respostes d'entrevistes,
i, clar, jo allà, doncs, era el rei en aquest aspecte, saps?
Clar, tant moviment, doncs, em va anar molt bé.
Però ja dic, els oficials s'entraven tard.
Ah, però tu ets el que sale per la ràdio?
Sí, sí, sí.
I tothom es pensava que, bueno, jo estava enxufat a Barcelona,
i què va, jo estava a la plana major de Mando,
però estava perquè, mira, m'havia tocat,
i allà estava jo fent el meu servei completament normal.
Bé, anem per això i anem pel que interessa.
No m'agrada, eh? M'agrada que tant en tant
anem coneixent una mica més de la vida de l'Andrés i l'Andrés, eh?
Sí, bueno, perquè sapigueu que no sóc així de llei,
sempre que tinc coses que explicar.
Oh, de llei, tio.
Doncs, mira, avui començarem amb una sèrie de temes romàntics,
com vam anunciar ja l'altre dia,
i s'ha de dir que els temes romàntics, la història del cine,
són aquells que el públic recorda amb especial plaer,
inclús ara actualment.
I n'hi ha molts, n'hi ha molts,
que hi ha gent que no saben ni que pertanyen a una pel·lícula,
com va passar amb la pel·lícula Navidades Blanques.
El tema de Navidades Blanques és un tema que es toca cada any,
i doncs hi ha molta gent que no sap que pertany a la banda sonora
de la pel·lícula Navidades Blanques.
I així pot passar amb altres pel·lícules.
Llavors tenim aquí, per exemple, aquesta sí que la coneix tothom,
tant la pel·lícula com la música,
que és la suite de la pel·lícula Casa Blanca,
una pel·lícula de 1943,
que la producció de la Warner Bros,
dirigida en 1943, com he dit, per Michel Curtis,
tenia com a autor de la banda sonora a un gran músic
que, en fi, va ser algo tremendo,
que l'han comparat bastant amb...
El de la muerte tenía un precio,
amb el...
No me'n recordo, jo tampoc.
En Nyo Morricone.
Ah, d'acord.
Se me'n va la música al cel.
I, degut a la seva gran quantitat de música per a les pel·lícules.
Llavors, aquesta decisió completament lògica,
si pensem que era el principal compositor de la productora,
i amb dos Òscars, amb la seva esquena,
i el que se li signaven les pel·lícules més importants
i de prestigi que es firmaven amb els estudis.
I li van donar aquest tema.
Doncs jo crec que podríem escoltar aquesta de Casa Blanca,
que és una suite...
Que dura set minuts.
Set minuts, exacte.
I aquí hi ha uns temes de...
I think we'll be...
Després està Àfrica, la marxellessa,
Dutland over Isles,
l'escena amb el carrer,
les ordres i l'avió.
És un tema molt original,
però és la suite de la pel·lícula Casa Blanca.
I amb aquest avió marxem l'Andrés i jo,
que tornarem demà.
Fins demà.
Gràcies, Andrés.
Adéu.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.