El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonet i el nostre amor i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Noi ja el tenim aquí, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ahir vam donar una pinzellada, per allò dels pintors que li agraden tant a vostè,
del que va passar la nit del divendres.
Però ens vam passar, perquè ens vam centrar ahir una miqueta,
només una miqueta al sopar, vam comentar una miqueta del sopar,
però no vam parlar de l'entrega formal i bonica que va passar a l'Ajuntament
i que va ser allà on va triomfar veritablement el nostre avi Ramon,
amb un discurs que de veritat...
Jo l'he estat sentint ara, avi, i ens va posar la pell de gallina a tots, eh?
Mira, mira, sentiu.
Saps què passa, eh?
Sentiu una miqueta.
Autoritats, amics.
L'avi Ramon em preguntava ara,
que estàs content?
Jo li deia, avi, i tu, que estàs content?
Diu, sí, molt content, però m'he quedat emocionat.
Parlant de l'avi, i parlàvem del que passa a Tarragona,
clar, passen els anys, passa el temps, tot canvia.
Jo recordo, per exemple, que estic aquí ara a l'Ajuntament,
i aquest edifici, recordo, que va de la Guerra Civil a 39
i havia entrat jo en aquest estat.
Ai, és com començava el seu discurs a l'Ajuntament de Tarragona, avi,
que em deia, l'avi, no em reconeixo,
o sigui, és que estic molt sèrio,
i és que estava molt ben posat, avi, eh?
No, el que passa és que és que, a vegades a la vida,
parles, parles, no parles,
però es veu que tenim un moment a la vida
que quedem, com si diguéssim, no tancats,
sinó en un moment de la nostra vida
que ens porta a una altra època.
Sí, pots dir-me el micròfon, pots dir-me el micròfon,
si no, no el sentirem.
Sí, en una altra època,
i en aquells moments, després de parlar,
dic, oh, sí, he parlat, ja he dit això.
Per què?
Perquè a la vida sempre hi ha records.
És el que no es pot oblidar.
Hem d'oblidar moltes coses que passen,
però aquells records tan íntims
que et fan emocionar,
perquè, clar, si et donen, per exemple, un títol
per una cosa que has fet
i tu l'has fet desinteressadament,
l'has fet perquè ho has sentit,
o el que sigui,
arriba un moment d'aquestes
que llavors dius,
coi, aquest sóc jo.
Sí, era vostè, eh?
Sí, aquest sóc jo.
I llavors te surt aquell jo
d'aquelles coses que t'han galardonat, saps?
I em va sortir això, aquestes paraules,
això de Tarragona, que em preguntaven,
clar, dius, i com és?
Dic, home, dic jo, per circumstàncies,
vaig conèixer Tarragona
des de les barques del Serrallo
fins a aquells carros que venien verdura
a les coques
o aquelles peixateres allà al plaç de la pescateria.
O sigui, que...
Però, avi, entre vostè i jo,
es va emocionar o no es va emocionar?
O sigui, perquè potser els nervis
els va, allò que dius,
va fer el cor fort...
No, vaig tenir la sort
que jo animava a l'avi
i l'avi m'animava a mi.
Ah, molt bé.
O sigui, feien el duo.
O sigui, l'un a l'altre
s'anàvem ajudant, saps?
Molt bé, molt bé.
Això va ser, potser, que em va aguantar, doncs,
de parlar tranquil i serè, saps?
Sí.
Potser, potser, interiorment, sentia...
A més, hi ha el recolzament, també, de la família, perquè...
Sentia, doncs, una sensació, per exemple,
doncs, que et trobes en una sensació
que no és ni emoció, ni és un moment.
I la família, clar, i és el que jo vaig dir,
també llavors, qui es mereixia el guardó no era jo.
Era la meva dona, perquè...
Per aguantar-li.
Va tindre la paciència,
tinc la paciència, eh,
de les hores que li he robat per culpa
d'aquesta enamorada que tinc,
aquest amor que tinc, que és Tarragona.
I, clar, això també ens ha robat moltes hores,
perquè, a vegades,
amb ganes d'anar a un puesto,
no has pogut anar perquè havies de fer una exposició
o tenies un compromís amb un puesto determinat.
A més, doncs, això, que, a vegades, també,
no t'allunyava,
però et separava de circumstàncies familiars, no?
Però sempre en bon sentit, no?
No, no, sí, sí, sí.
Però, per això, deia jo que això,
qui s'ho mereixia, era això.
I, també, llavors, vaig demanar
a les autoritats de Tarragona
que estaven allà presents,
doncs, que també tinguessin aquest amor a Tarragona.
Que l'estimessin.
Sentim un trosset?
Mira, escolta, m'escoltem.
Que ens ha tripat,
ens ha tripat de molts ratos
de poder estar junts o el que sigui.
El que dèiem ara, sí, sí.
Doncs, crec que aquest guardó
se'l mereix ell.
I ara, autoritats,
us demanaria una cosa.
Que Tarragona l'estimeu,
l'amimeu,
la cuideu,
en benefici dels tarragonins,
que sempre us obriran.
Gràcies.
Per aplaudiment, aquí m'afegis jo també.
És que és veritat,
s'ha de cuidar la nostra ciutat,
avi?
Sí, sí, sí.
Perquè podem explicar moltes coses
als nostres nens.
No, no, és que el que vaig dir,
els autoritats el que han de fer primer
és Tarragona.
Sí.
Tot el que més
són coses de...
Passa un dia, passa l'altre,
però Tarragona sempre és Tarragona.
I hem de procurar això,
mimar-la,
cuidar-la,
m'entens?
Estimar-la.
Sí, sí, sí.
Que això és el que ens ha aguantat a més d'un,
no jo,
perquè a Tarragona hi ha hagut molts tarragonins
que han sigut els que han anat aguantant a Tarragona
i fer coses a Tarragona.
Anònims, si tu vols,
molts que s'ho mereixen potser més que jo,
altres doncs en un altre sentit,
no?
Però Tarragona és això.
Té els seus enamorats que l'aguanten.
I que l'aguanten per molts anys.
A Vic no els queda gaire temps,
i encara no hem parlat del sopar,
perquè l'avi i jo gairebé no vam ni coincidir,
que sempre coincidíem en taula,
però enguany era més especial.
Ja, ja, ja,
ja t'ho explicaré,
clar.
Era més especial i va estar amb altra gent,
va estar amb la família,
amb la filla,
els altres anys s'ho trobava...
És que era més nombrós,
aquest any em va ser més nombrós.
No, els altres anys s'ho trobàvem,
doncs tots els col·laboradors.
Ja, tot junts.
Feien broma, el que sigui.
Però és que enguany a Vic era impossible.
Ja ho pava a veure,
ja ho va a veure.
I aquest any, com que, doncs mira,
van posar els guardonats en uns puestos,
els posats en un altre,
i va dir la satisfacció
que va passar a la taula amb el Figueroa.
El Figueroa...
Un altre dels premiats?
Sí, sí, un altre dels guardonats,
que em deia, sí.
Que va ser, jo recordo,
que vam coincidir amb Ràdio Nacional d'Espanya.
I avi, fem una cosa,
ens ho explica demà
i continuem parlant una miqueta més
i així acabarem la setmana premiats,
mai millor dit.
Doncs tornem demà, gràcies, avi.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.