El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timoner i el nostre amo i catorze mariners
eren escuts a Calella, eren escuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella...
Els nois de Calella feien un cremat.
Què diu, avi, què diu? Hola, bona tarda, avi Ramon.
Bona tarda.
No, és que no me'n recordava del que feien els nois de Calella.
Dic, ara que m'ho diguin, ara ja que m'ha començat.
El que passa és que sempre les habaneres,
quan s'ha fet habaneres d'aquí, perquè parla i està escrita per un d'allà,
però les habaneres sempre s'han fet cremats.
Sí, és tradicional.
I normalment acostumava a fer-ho per la mitja part,
allò que fan una mitja part,
al barc, després ja tots una miqueta més...
Pensem que les habaneres venen de nit,
acostuman a ser de nit,
més cada dia,
i clar, aquell ronc cremat
amb aquell foc...
I després hi ha vegades...
Maquíssim.
Hi havia vegades, que me'n recordo jo,
que hi havia la casa del Ron Pujol,
quan volia fer propaganda.
convidava les habaneres a fer un cremat de Ron Pujol.
Ara ja no.
Ara, si vols un cremat amb Ron Pujol,
has de pagar allà un...
Oh, és que ara ja...
Són uns quants euros, Avi, d'acabar això, eh?
Però, Avi, no parlem d'habaneres.
No.
Un dia ho farem.
Un dia farem una especial d'habaneres
i sentirem música d'habaneres.
Això, hi parlarem de diferents habaneres.
I les podrem anar sentint.
Però no vaig sentir un concurs d'habaneres,
que inclús d'hi havia estats russos, eh?
Molt bé.
Hem de convidar un dia, Avi, el Javi per dinar.
Que no sé si el va conèixer a la nit del sopar,
però ell és el que fa el programa d'habaneres
al matí del diumenge.
Ah, sí?
Que ara l'han canviat d'hora.
Recordem a tothom que comença a partir de les 12,
a partir de les 12,
el programa de les habaneres,
els diumenges.
Doncs sí, que vingui, que parlarem.
No, que vingui i parlarem.
Sí, parlarem.
Però, a més a més, ell també canta habaneres.
Oh, està bé.
Si no és una cosa que dius,
mira, m'agraden les habaneres.
No, no.
Em fa d'habaneres.
Sí, sí.
Ell les redacta, les canta,
i després les podem sentir.
I si convé,
un que també va amb un grup d'habaneres,
diré que vingui a la guitarra.
No, no, ell, ell, ell, ell,
ell també, és que ho fa tot.
És que tenim un home a todoterreno,
aquí a la ràdio.
Doncs de debò ens en parlarem.
Bueno, ja tenim dos o tres a todoterrenes, eh?
Perquè, jo et dic,
jo he anat amb un d'això,
d'un concurs que hi havia,
inclús hi havia habaneres, ja et dic,
de la part de Rússia,
de diferents països,
amb diferents estils, no?
Amb castellà, amb diferents estils, sí.
Doncs li farem venir un dia,
a veure si pot i no té massa feina,
i que mira que coincideix amb el dalt.
I si li feia que la deixi.
Home, no, no,
que la feina és de feina.
Avi, que és que de temps,
com sempre, anem aprofitant.
Sempre posem, parlem, parlem,
i sempre...
Avui és dia 30.
Dia 30.
Anem a 31.
31.
Se'ns acaba el mes,
però l'excusa és que arriba el dia 1,
que és el dia de Tots Sants.
Tots Sants.
Que arribé a Tots Sants, Avi!
Que jo deia, el dia 24,
la setmana passada,
jo deia,
i us heu fixat que d'aquí a dos mesos
arriba Nadal.
Dos mesos!
I ara ja tenim Tots Sants.
És curiós això de Tots Sants.
Sí.
Perquè és el dia de les castanyes,
però és que durant l'any hi ha tantes castanyades
i tantes castanyes
que s'haurien d'evitar,
no m'entens,
perquè no tot són castanyes bufetades, no?
És que hi ha castanyes de paraula
que també són com a bufetades.
Que deixes de les estar,
i durant l'any hi ha tantes de bufetades d'aquestes.
Però bueno, t'hi acostumes.
Sí, hi ha un moment que ja...
Però avi,
dic que tradicional és en el cementiri,
que hi ha molta gent ja
que ha aprofitat aquest inici de setmana
per anar-hi,
per posar-ho tot ben bonic,
perquè és una cosa
que això de fer-ho,
que posar-ho ben bonic,
molta gent pensa que és de cara als altres.
No, no, és per si mateix.
No, no, és per si mateix.
Per exemple,
les coses tal com siguin,
el cementiri
ja va canviant,
ja no és...
Perquè abans
veies, doncs,
la gent,
ara moltes vegades,
el cementiri,
inclús,
i que em perdonin, eh,
perquè cadascú de la seva part,
inclús s'hi va
com aquell que va donant tomb.
Ja els que hi van
i veus
aquells que estan plorant,
aquells que estan amb aquella il·lusió
del que n'he arreglat,
el que sigui,
però després veus altra gent
que van en pla de passeig.
Potser, avi,
el que passa és que vas a veure
amb la persona estimada
i després, clar,
quan surts,
moltes vegades en la boleta fixa...
Sí, però passa allò,
mira, a veure,
qui és aquest retrato?
Ah, sí,
això, saps...
Sí, sí,
que fa una...
No, no,
vull dir...
No, no, vull dir que el sentiment
és el mateix,
però no queda tan sentimental.
No ho entenc.
I llavors el que passa és que
després de tots els anys,
més aviat,
la gent és...
Hi havia abans també la tradició aquesta
de tots els anys,
no tot era cementiri.
Hi havia, doncs,
la festa,
moltes mares,
o moltes dones de casa,
les mares principalment,
o les àvies,
fent els panellets.
El que passa és que llavors
només hi havia
dos o tres classes de panellets.
Sí, sí,
el d'ametlles,
el de pinyons...
El de pinyons,
el demoniato...
Després ja ha començat la patata,
després ja ha començat el codunyat,
que després ha arribat no sé què,
que si ara no sé quantos...
Amb sabor de xocolata,
amb sabor de pinya...
Hi ha una variació...
Tremenda.
D'això,
que molta gent,
per circumstàncies,
ja no els fan a casa.
I si vas a comprar'ls,
hi ha tants preus,
que ja dius,
com pot ser que hi hagi
tanta diferència de preus?
És clar,
és que segons el que hi posen,
segons el que hi ha,
que si la trufa,
que si la patata,
que si el demoniato...
hi ha molta gent,
avi que encara,
sobretot pastissers,
i pastissers d'aquells de Socarrel,
d'aquells de tota la vida,
que reivindiquen,
doncs,
ametlla pura dintre del que seria el panellet,
perquè hi ha,
que diu vostè,
hi ha molta gent que fa barreges...
Sí, bueno,
però ara imagina't tu el preu de les ometlles,
el preu dels pinyons...
Les pinyons...
Vull dir,
que hi ha una sèrie de coses,
que abans,
és com el bacallà,
que abans el bacallà era tan normal,
i ara agafa'l.
Abans era...
El plat del pobre.
Sempre ho dèiem,
exacte,
el plat del pobre,
i ara s'està convertint en el plat del ric.
Sí,
doncs els panellets passen el mateix.
Ara, clar,
i després els panellets els fan de tantes classes,
que llavors,
clar,
i pagues la variació,
aquella cosa especial,
moltes coses d'aquesta, no?
I llavors,
la gent també es preocupava en la casa.
Després també tenies el dia de tots sants.
Anar a veure el Don Juan Tenorio.
Per exemple,
és veritat.
Llavors el Juan Tenorio,
que ara imagina't tu si has fet Don Juan Tenorio
amb els decorats que hi entren,
amb la gent que hi entren,
doncs clar,
una obra d'aquesta envergadura...
No,
però hi ha alguna companyia que jo crec que s'atreveix, eh?
De tant a tant...
No,
ara el que han fet també,
com fan moltes coses,
en tipus modern,
canvien,
però no és...
Però llavors saps què passa?
Que la gent,
doncs vivien en més,
i clar,
aquelles escenes,
per exemple,
del cementiri,
aquella escena de l'escultor,
aquella escena del xuti,
aquelles escenes...
llavors,
doncs la gent reaccionaven,
la gent...
Era un teatre,
que era una obra,
per exemple,
llarga,
gran,
aquella escena...
I després saps què passava?
També que era molt curiós,
que això passa a molta gent
en un altre estil,
que et diré.
com que cada any la feien i la feien,
molta gent,
hi ha moltes escenes,
ja les seguien.
O sigui,
quan hi havia el tros de Dona Inés
i Don Juan,
o Don Juan de Inés,
molta gent ja,
quan recitaven els actors,
ells ja,
com ara mateix,
a vegades canten alguna cançó d'abans,
i veus que hi ha gent gran,
n-n-n-n-n...
Abans seguint...
M'entens com vull dir?
Vull dir...
Fem una cosa,
que no ens queda massa temps.
Digues.
Ho deixem per demà
i ens recorda la seva vivència personal
amb el Juan Tenorio?
Bon.
Perquè jo sé que va anar a buscar un vestit
en un lloc corrent,
a Corracuita,
perquè algú se l'havia deixat
i corre, corre,
Ramon,
que ens pots fer el favor,
sisplau,
d'anar a buscar-lo.
Això i moltes coses més,
ho comentarem demà.
Si ho repetim la gent,
mira...
No, no, clar,
que hem de fer memòria.
Sempre repetim el dinar i el soport,
repetim cada dia, no?
I l'esperem, no?
I l'esmorzar.
Fins demà, avi.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Y otra vez, tú y yo, por el bien de los dos.
Tengo un rincón en la cama que ya no entiende nada y me pregunta por vos.
Tengo una mitad que se queja y la otra que no me deja escapar del dolor.
Tengo una tremenda ceguera y no va a ser la primera vez que vuelvo a empezar porque ya no estás a mi lado por el bien de los dos.
Y otra vez seremos dos extraños, otra vez volver a hacernos daño, otra vez.
Estoy en el fondo del dolor y otra vez tú y yo.
Y otra vez seremos dos extraños, otra vez volver a hacernos daño, otra vez.
Y otra vez estoy en el fondo del dolor y otra vez tú y yo.
Por el bien de los dos.
Por el bien de los dos.