El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi d'Anna Cuba a d'Ordo del Català,
el millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
Ai, que havia temps que no la sentíem gaire bé, eh?
Avui, Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Aquesta és la sintonia que ens porta a parlar amb l'avi Ramon,
un avi Ramon que jo no sé si encara ara està emocionat.
Avui, què? Com va anar el divendres? Bé, no?
No, no, aquestes circumstàncies t'agafen així, doncs, no t'emociona i no t'emociona,
perquè vius uns moments, doncs, que són...
Més que a més la satisfacció és que veus, doncs, que hi ha gent que et parlen, que t'apreixen...
Sí, perquè gairebé no el vaig veure, eh?
Jo quasi ho vaig veure ningú tampoc.
Sí, va anar... Bé, fem una cosa, avi.
Sí, digues, digues.
Avui vull que em parli de diverses coses, així que, si vol, demà entrarem en aquest Comunica 2007.
Millor, millor, millor, amb més jo tranquils.
Amb més detalls, amb més coses.
Parlem de detalls i coses així, perquè ara no és moment de...
Si no recordo malament, el dijous vam parlar de l'inauguració també d'una exposició que es feia divendres,
de segells, de coses de la gent que col·lecciona, exacte, que es feia a la Diputació.
Ha pogut anar aquests dies, s'ha pogut apropar, la cama li ha deixat apropar-se,
perquè l'avi Ramon, perquè quan surt d'aquí té una metamorfosi.
Quan arriba aquí no li fa mal res, però quan comença a sortir per la porta, la cama ja li fa alguna cosa.
És que saps què passa? No sé com ho fa, eh?
No, és que jo tinc dos facetes.
Una, la del jaio, que quan arribo a casa m'ha fa mal les peus, els calmes,
que ja són propis de que m'ha passat el que m'ha passat,
perquè l'embòlia me va deixar la cama i el peu, no calen bones condicions,
però ho tento superar.
Però llavors, quan vinc amb vosaltres, amb l'altre, que em crida l'altre que d'allò,
es veu que es transforma, i llavors ja sóc aquell altre que sempre he sigut.
Jo no se'n recorda, jo no se'n recorda.
I amb d'allò, no?
O no ho sembla, o no ho sembla, però és que passa això.
Jo recomano a la gent que està enfomuts del que sigui.
Que vinguin aquí a la ràdio?
No, no.
Ah, d'acord, avi, que tinguin una cua que semblarà l'Urde, d'això, eh?
No, no, me refereixo que no pensar, pensar el mal que tens,
doncs procurar no recordar-te tan gaire.
Fer altres coses, clar.
Fer altres coses, conviure amb la gent, ser solidari,
buscar, prendre-t'ho amb humor, parlar amb la gent,
i això sembla que no, i t'estimula, i llavors penses,
bueno, llavors saps què passa, i com que ets d'aquesta manera mig estimulat,
llavors te tombes i veus que no està pitjor que tu, dius, calla, encara vaig més bé jo.
Vull dir, es prendre-se d'aquesta manera.
A mi em dius, escolta'm, doncs no ho sembla.
No és que no ho sembli, és que hi és,
però no ho sembla perquè procures fer un doble personatge.
No, no, més que personatge,
el que passa és que una vegada que el cervell comença a actuar
i comença a pensar en coses, i parles, i ja t'oblides...
No, però no pensar en la part negativa, no, no, pensar en positiu,
pensar que el temps passa, i tot el que passa, doncs, passa.
Digui, digui.
No, no, no, és que estava dient a una companya que el felicitaven, avi.
Ah, gràcies, gràcies.
Es veu que tenim alguna cosa al telèfon, ara no podem passar el telèfon, eh?
Un altre moment, si voleu, sí, eh?
Jo recordo que el 977-24-4767, que la Núria m'ho apunti,
i ja ho comentarem de qui el felicita,
que segurament que seran molts oients que volen entrar en directe per dir-li, eh?
Sí, tot ajuda que la vida segueixi.
Sí.
I és bonic perquè quan veus gent que et saluden, gent que et parlen, gent que et feliciten,
l'altre que et diu, escolta, no, no fluixis, l'altre que...
Ai, jo dic, no fluixis, però el cos és el meu.
Però, sí, aquests moments a la vida, doncs, te donen a entendre que existeixes.
Sí, clar, clar.
Entens? Perquè el fumut és quan quedes una miqueta aïllat de la vida, quan quedes sol, sol s'entén, no sol de família, no?
No, no, no.
Sol d'ambient. I quan vas pel carrer i un te crida i l'altre et saluda, l'altre et pregunta, l'altre et diu,
no te'n dones compte i passa el dia.
Sol demà et tornes i dius, coi, però si han passat tants dies, tants anys.
I llavors, on et diu, escolta, te'n recordes quan llavors va passar això i això?
I dius, sí, perquè sí, va passar això.
I llavors, quan es marxa, dius, però escolta, si em parla de 50 anys enrere, si em parla...
Vull dir que això et demostra que la vida segueix.
Ara, si ets pessimista, el temps és ingrat.
Si ets pessimista, llavors, clar, qualquer cosa que d'això ja estàs des.
La prova està que a lo millor et dius, ara vaig passar per aquest carrer, que a vegades ho hem dit, no?
Va passar aquest carrer i llavors et dic, va, no, perquè passaré per aquell altre, perquè ara aquí i d'allò.
I llavors coincideix que a lo millor et trobes alguna persona, algú, que feia des que ho havies vist o que interessava,
el qual demostra que la vida segueix.
I et trobes la mateixa persona, a lo millor tres o quatre dies seguits,
quan feia mesos i fins i tot algun que un altre any que no te l'havies trobat, que aquest és un altre.
Per això et dic que la vida segueix, no es n'ha contra la vida, la vida pots fer el que tu vulguis,
però hi ha un camí, i aquest camí és el que has de seguir sempre i és el que has de deixar.
I penses tu així.
Avi, però no és la primera vegada, hem de dir que no és la primera vegada que li fan un homenatge a l'avi.
No, no.
Jo no sé si com a col·leccionista, per això també volia treure aquest tema, no sé si com a col·leccionista li han fet algun...
No, ja fa deu anys, deu fer deu anys o així, em van donar el diploma,
per serveis distingits de la ciutat de Tarragona.
Va molt bé.
I això no va fer gràcia perquè deu anys enrere, doncs era un estímul.
I també fa dos o tres anys que també li van donar un altre ajuntament.
No, ara aquest any, com que porto...
També vaig...
Fa 20 anys que vaig començar a Tarragona fent una exposició de tema monumental i turístic,
amb el Sindicat d'Iniciativa i Turisme.
I va ser, doncs mira, una idea que vaig tindre d'aixòs,
i va tindre tant d'èxit que ara cada any han fet aquesta monumental i turística
i una de treballs artístics.
I clar, passa un any, ha passat dos anys, allò...
I ara aquest dia em dono compte que fa 20 anys, era el 20 aniversari,
i els pintors i artistes, el Sindicat d'Iniciativa i tota aquesta gent que més o menys és dintre el món de l'art,
doncs el tinglat número 1 del Moll, vam fer un homenatge, m'ha donat una placa, recordant...
I què es diu en aquests casos?
A més, a més, a veure, més o menys l'homenatge que li vam fer nosaltres a través del Comunicà,
més o menys ja ho sabia, eh, ho tenia apamat,
però aquest jo crec que aquest d'Iniciativa va ser tota una sorpresa, no s'esperava.
I la placa, allò interessant és el que hi posa.
Hi posava que no deixi de recordar aquests moments de la pintura,
i que estimula la gent i totes aquestes coses.
I llavors dius, coi, així doncs el temps no ha passat per tot,
al contrari, que gràcies a això hi ha hagut gent, perquè hi ha hagut pintors,
que potser pinto o no pinto, s'han animat.
I llavors resulta que hi ha alguns que queden sempre estacionats, no?
Ja passa amb tot, no?
Però hi ha alguns que amb aquests 20 anys han arribat a ser pintors
que inclús tenen quadres, l'estrangemos, el que sigui.
I quan veus un que diu, escolta, he fet una exposició a tal puesto,
l'estrangeu, això, m'han donat un premi d'aquí.
Diu, que és, ostres, això sembla que no, i et donen.
Sembla que tu...
Però, avi, el que té bo de bo vostè,
que això segurament que tota la gent que ens sent ja ho sap,
és que, a banda de donar ànims, jo crec que encoratja.
O sigui, és allò que dius, ostres, no em rendeixo.
Abans feia un momentet, parlàvem de la gent que està sola,
o de la gent que s'aparta i que se fa aquesta cúpula,
que no vol avançar.
Sí, el que passa...
I estàvem sentint el que deia, no, no, trenquem-ho tot i vinga, busquem el carinyo.
El que passa és que, sincerament, a vegades m'ho trobo malament,
m'ho trobo malament, sense ganes, el que sigui.
Però llavors, quan ve algú i veus, amb aquella afició,
amb aquella confiança que et parla,
i escolta'm, ahir fa una exposició aquí al canllà,
que podries venir a fer la presentació perquè tu, doncs,
bueno, dius, vale,
t'aporten allà i t'enrotlles, el que sigui,
i quan et dius, escolta'm, però si està mig fotut.
Però això es veu que hi ha aquella cosa dintre que no mora.
Saps com ho dir? Queda apagat, queda...
I clar, això...
Aquell foc, no? Aquell foc.
T'encén, t'encén.
I així passen els anys, passen els anys,
i ara penso, fa 20 anys, 20 aniversari ja d'aquesta cosa.
De l'altre, fa tant.
Abans feia concursos de pintura ràpida al Serrallo,
per l'Europesca,
i aquests concursos ja fa 25 o quasi 30 anys enrere.
I penso, hòstia, hi trobo algú encara que diu,
te'n recordes allà el porc que després feia la sardinada?
Hòstia, però escolta'm, si fa 25 anys me parles.
Vull dir que això t'estimula.
És que són empentes, no?
Sí, t'estimula.
Penta, però d'aquelles de carinyo, d'amor...
Perquè jo penso...
Per anar cap endavant.
Vull dir, bueno, escolta'm, a casa no aburrim-te,
perquè, clar, agafes aquella caixa tonta,
i quan veus una pel·lícula, a veure com acaba,
i quan acaba dic, m'acabo, per això.
Vull dir que a vegades hi ha coses que deixo...
O te sentes en un poest de la Rambla,
o un poest d'algun carrer de Tarragona,
i veus passar una classe de gent.
Te sentes en un altre tipus de gent,
segons els carrers.
Aquí, per exemple, a aquesta plaça d'aquí,
l'altre, vaig a sentar un rato mentre m'esperava,
i veia passar, els estudiants,
el que anava a agafar, l'estació d'autobusos,
l'altre...
O sigui, uns canvis de caràcter...
Un moviment, o sigui, de gent.
Aquell jove, aquell que corria,
aquell altre que anava arrenquejant,
l'altre que l'acompanyava un perquè era el pobre dona,
o aquell pobre home, i a casa que no...
I veies aquest moviment,
i deia, sembla estrany el món com està format.
I llavors tu mateix...
Perquè vostè, avi, sense voler, és un estudiós de la gent, eh?
Sí, sí, sí.
Mira, fem una cosa, que no ens queda més temps,
i jo demà prometem avi que continuarem parlant de la festa
que es va fer divendres a la nit,
en la qual un dels nostres homenatjats va ser el nostre avi Ramon, Ramon Martí,
oi, perquè ha sortit avijuant, eh?
En alguns llocs ha sortit avijuant.
I un puesto, Ramon Martín.
Martín?
Martín.
És que els volen fer família.
Jo soc Martínez.
No, escolta, tindré una cosa,
es veu que segons qui és,
perquè jo recordo quan tenia la botiga,
si m'enviam en gènere de Madrid, o era algú de Madrid,
m'ha deia Martín.
Clar, deu ser això.
Si era andalús, m'ha deia Martínez.
O sigui, i si era català, Martí.
Vull dir que no em ve de nou.
Doncs avi, parlem demà, eh?
Amb més detalls.
Molt bé.
I amb tota l'eufòria, que va ser molt bonic, eh?
A veure si ho podem retrasmetre a la gent.
Que continuem d'aquesta manera.
Avi, fins demà.
Ara veus, ara t'ho he marxat arrenquejant, ja?
Perquè ara ja...
No l'hi deixaré, no l'hi deixaré, no l'hi deixaré.
Gràcies, avi.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Mejor tú serás olvidar tu amor, serás mejor, tal vez para los dos, tal vez para los dos.
Mejor que era cuando decías que también me querías, todo, todo pasó ya.
Mejor que era cuando pensabas que me necesitabas, todo, todo pasó ya.
No me digas que sí, no sé lo que pensar, no sé lo que decir, no sé lo que pensar, no sé lo que decir.
No me digas que sí, no sé lo que decir, no sé lo que decir.