I després de les notícies donem pas a l'Andrés i Andrés, el qual ja tenim aquí ben assegudet.
Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Se'ns acaba el mes, se'ns acaba l'any, se'ns acaba tot, arriba la paciència, se'ns acaba...
No, la paciència mai, home, això aquí l'hem de tenir infinita, si pot ser.
Mària que hi han posat dos sants més.
Quin?
Se'n ha acabat i se'n ha pujat.
També.
A la de se'n ha pujat, ens està fent un mal que no ho vegis, eh?
Se'n ha pujat aquest.
I per què posen aquest sant?
Dona, mira, perquè és així.
Per què fan aquestes beatificacions?
Bé, és a mi, hi ha d'haver de tot.
Sí, ja hi ha, la vida del senyor, ja ho sé, ja ho sé.
El que passa és que aquest crec que és el pitjor sant.
És el que menys si li posaran.
Sí, perquè tot està pels núvols.
El se n'ha pujat, el se n'ha acabat encara, encara, però...
Que els calés també s'acaben, també.
Sí, sí, sí.
Ui, ui, deixa, deixa.
El se n'ha acabat, és patró dels calés.
Deixa, deixa, que crec que ens estem posant tots una mica nerviosos amb aquests temes.
Andrés, la setmana passada va anar molt bé, vam estar sentint la Cenicienta.
Ja t'ho veia jo amb la cara.
La ventafocs, parlem amb propietat, i aquesta setmana tenim una altra pel·lícula per oferir als més petits.
Sí, però primer diré el que fem avui a la tarda allà a l'antiga audiència, al Centre Cultural Pallol,
i dins del cicle Els joves i l'aventura, i que està dedicat aquest cicle amb el Club Maginet,
perquè ja ho he dit alguna vegada que el Club Maginet cada any, per aquestes dates, fa uns concursos,
en fi, demana unes redaccions per entregar després llibres amb els nens i amb els grans, també.
Molt bé.
Llavors, aquest any, la redacció es basa en el següent, que escriguin, només amb un fòlio, no cal que escriguin gaire,
què els agrada més, si el Maginet o la tecleta, o si els agrada els dos, o si no els agrada cap, escolta, que millor hi ha gent.
No, que a mi no diuen, doncs mira, m'agrada el Superman.
Exacte.
Que també haver-los Ailos, no?
I llavors, doncs que ens ho portin allà a l'antiga audiència, i que ho deixin a baix a consergeria,
i quan tornem a començar les sessions de cinema, que serà a partir del dia 8 de gener,
llavors aquell dia per la tarda, doncs direm quin és el guanyador,
i els hi farem entrega d'uns lots especials de llibres,
i allò que et vaig dir l'altre dia no ho diguis a ningú,
però jo crec que quasi tots els nens tindran llibres perquè els altres anys se me n'han tingut.
Andrés, pots estar tranquil, que de la meva boca no sortirà.
Bé, llavors el que sí que demanem és que si algú que és alguna persona gran,
que pot fer-ho, però és clar, tenen l'esperit infantil, tenen el cor també juvenil,
i volen participar, que posin l'edat que tenen, perquè dins d'aquesta secció,
llavors, esclar, si els donem un premi i ens pensem que és un nen o una nena,
li donarem un conte o una cosa d'aquestes.
En canvi, si veiem que és una persona adulta,
doncs li donarem, no sé, la procreació de la botarda o coses d'aquestes.
Què és això? Què és això, Andrés?
Bueno, i res per ser gran.
No, no, ja veig que estàs posat, eh?
Bueno, i la pel·lícula que tenim preparada per avui és una magnífica pel·lícula,
que és Capitanes Intrèpidos, que sobretot disfrutaran els grans,
però els nens que vinguin, la joventut que vingui, també pot servir de lliçó,
perquè amb aquesta pel·lícula que va ser feta per Spencer Tracy,
Freddy Bartolomeu, Melvin Douglas, Lionel Barrymore,
John Carandine i Mika Runei,
és una pel·lícula dirigida per Víctor Fleming
i es tracta d'un ullet, d'una família molt, molt, molt rica
i és un d'aquests xiquets que això no ho vull, això no m'agrada.
Què dius? Què dius? D'aquells repel·lents?
Jo ho vull iixar.
Ai, ai, ai.
Vostè porta'm, fulano, porta'm la sabata i posa'm-la.
Fulano, aquesta corbateta no la vull.
Aquests no ens aguanto, aquests nens.
Vale, doncs si veus el de la pel·lícula aquesta no vegi si és ripipi.
Sí, no?
Bé, llavors passa la següent, que aquest nen se'n va fer un creuer amb el seu pare,
un dels barcos que té el seu pare, i cau a l'aigua.
Què dius?
Cau a l'aigua.
Ui, la que s'organitza.
I se segueix manté a l'aigua i el recull un vaixell de pescadors.
I, esclar, aquest nen, doncs imagina't amb pescadors, amb la gent tan rústica com són.
Sí, amb el que està acostumat, clar.
El puig a Nadal i el nen, això fa pudor, això no m'agrada,
Ai, mare Déu, ai, això no m'ho menjo, això és escarós.
I ara em portereu cap a tal ciutat que ja estan esperant.
Diu, sí, doncs vas llest, diu, perquè escolta, comencem a fer la ruta de la pesca.
Diu, trigarem tres mesos a arribar a Port.
Imagina't, tot se li presenta de cara, saps?
Ai, mare Déu, aquell nen, com les passa de canutes, saps?
Com les passa de canutes.
Em perdó, ja s'ho mereix.
Com les passa de canutes.
No, no, s'ho mereix.
I la cosa, la vida li ensenya que ha de canviar.
Clar, lògic.
I està molt bé amb aquest aspecte, a part del magnífic treball que fan els actors.
Això és el que tenim per aquest dimarts a les 6 de la tarda,
amb entrada totalment gratuïta.
Perquè s'ho mereix, eh?
Jo encara estic aquí, doncs n'erre que...
Val la pena, perquè la pel·lícula, a part d'aquest argument que és molt bo i molt ben portat,
hi ha un treball magnífic i una direcció estupenda.
I un muntatge, fotografia, alguna cosa que és meravellosa.
Bé, llavors podríem entrar amb la pel·lículeta que vam fer l'altre dia,
que va ser la Tenicienta, la Ventafoc, el que tu puguis dir-li.
Sí.
I avui en tenim una altra, farem el mateix, la repartirem en 3 dies, dimarts, dimecres i dijous,
i hem agafat una que també ha agradat molt, que és l'Ostientum d'Àlmata.
Molt maca, aquesta pel·lícula.
O sigui que, per tant, us deixem amb el Walt Disney i aquesta pel·lículeta
i escoltem la primera de les tres parts que hem seleccionat per fer-ho d'una manera resumida
el total de la pel·lícula.
Penseu que és directa de la banda sonora.
Como todo el mundo sabe, los dàlmatas son la aristocracia canina.
Son unos perros elegantes, educados y con una maravillosa piel manchada.
Esto me recuerda a una historia que pasó no hace mucho tiempo.
La historia comienza en Londres, cerca de Regens Park.
Allí, en el típico apartamento para solterones, vivían Roger Radcliffe y su fiel amigo Pongo,
un dàlmata de pura raza.
Roger se ganaba la vida componiendo canciones, mientras Pongo se dedicaba a holgazanear.
En otras palabras, sus vidas transcurrían placenteramente.
Sin embargo, aquella vida de soltero empezaba a cansar a Pongo.
Un buen día pensó que no era bueno que Roger continuara solo,
así que se decidió a buscarle esposa.
Y quién sabe, quizá encontrase también alguna para él.
Salieron al parque a dar su acostumbrado paseo.
Pongo tiraba con fuerza de la correa.
Estaba buscando algo, pero ¿el qué?
De repente se paró.
¡Claro!
Había estado buscando a una linda joven y a su mascota que también paseaban por el parque.
Aquella podía ser la pareja perfecta para Roger.
Joven, guapa, elegante.
De repente, Pongo reparó en la mascota de la señorita.
Era una hermosa perrita dàlmata.
¡Sí!
Definitivamente era la pareja perfecta para Roger y para él.
¡Oye, Pongo! ¡Más despacio!
Pongo sabía que tenía que actuar él solo y rápido.
Roger era demasiado tímido como para dar el primer paso.
Además, siempre andaba en las nubes.
Se le ocurrió una genial idea.
Comenzó a correr y a dar vueltas alrededor de Roger y de la joven,
de tal forma que acabó enlazándolos con su correa.
Perdónenme usted, por favor.
Pero es que yo lo siento mucho, señorita.
Haga favor de retirarse de mí inmediatamente.
Dispéseme, pero...
¿Va usted a hacerme caer?
¡Por Dios, que...
¡No, no, no! ¡Nos caemos!
Y cayeron al estanque.
¡Mi vestido nuevo y mi sombrero!
Perdónenme usted, señorita.
Estoy sumamente apenado.
Oh, permítame ayudarla y perdone.
Perro, este...
No me explico lo que le pasó a Pongo.
Estoy muy apenado, señorita.
Nunca antes había hecho esto.
Está bien.
Le suplico que lo perdones, señorita.
Está bien, está bien.
Permítame.
Ya déjeme en paz.
Ya no me ayude.
Pero, eh...
Váyase.
Roger le dio su pañuelo empapado.
Tome el mío.
El truco acabó por dar resultado.
Mujer te doy y no sierva para amarla y consolarla, respetarla y cuidarla en salud o enfermedad.
Hasta que la muerte lo separe.
Pasaron algunos meses.
Aquello sí que era vida.
Las dos parejas de recién casados se instalaron en una casita junto al parque.
La felicidad era completa.
Nani, una mujer encantadora, ayudaba a Anita en la cocina.
Perdita esperaba cachorrillos.
Roger, querido.
Ya es hora del té.
El té, querido.
Trabajo, enseguida.
Tarantararán, tarantararán.
Mi nueva canción.
Tarantatantan.
Tarantarán.
Bonita letra, ¿eh?
La melodía primero y después la letra.
¡Ay, Pongo!
Es ella.
Es esa mujer de mono.
Debe ser Cruella, tu queridísima condisípula.
Cruella de Vil.
Esa es la letra.
Cruella de Vil.
Cruella de Vil.
Es todo un espanto.
Cruella de Vil.
¡No te haga chistoso!
La carne de gallina te pondrá.
¡Oye!
Cruella, Cruella.
La dama araña bien podría ser.
Roger, por Dios, te va a oír.
De un circo o de un voz de Vil.
Déjala entrar, Nani.
¡Anita, querida!
¿Cómo estás, Cruella?
Aburrida, como de costumbre.
Completamente hastiada.
¿Dónde está?
¿Dónde están?
¿Dónde los tienes?
¿Dónde tengo qué, Cruella?
Los perritos, los cachorros.
¿Dónde tienes esos malditos perros?
¡Oh!
Aún faltan tres semanas.
Estas cosas no se pueden apresurar.
Anita, tú eres un encanto.
A ver, perro, ven.
Ven acá, te digo.
Cruella, ¿ya llevas otro abrigo nuevo?
Ya sabes que me chiflan las pieles, querida.
Son mi único amor.
Adoro las pieles.
Y dime, ¿qué mujer hay en este horrible mundo que las odie?
Pues a mí me gustan, pero hay otras cosas más importantes.
Eres tan simple, Anita.
Ya sé, ya sé.
Esta horrible vivienda es tu castillo encantado.
Y tu pobre marido es tu valeroso caballero andante.
¡Oh, Cruella!
Y por supuesto, también tienes a tus amigos los perros.
Sí.
Y te diré, esos perros tienen una piel maravillosa.
¿Una taza de té, Cruella?
No, no, no tengo tiempo, querida.
Avísame cuando nazcan los perros.
Me avisarás, ¿verdad, querida?
Sí, Cruella.
Bueno, no te olvides, me interesa.
Te veré entonces.
¡Chao, chao, Anita querida!
La ves venir y crees que es el diablo.
Pero al llegar tendrás que admitir
que en gran error estás, pues ya de cerca ves
que Cruella es mucho peor que Satanás.
humana no es, no sé qué será.
Y por feroz bestia se debe enjaular.
El mundo fuera mucho más feliz sin esa Cruella de Vil.
Tons cantant liant la Cruella de Vil ho deixen per avui.
Andrés, que tornem demà, no?
Sí, Déu vol.
Amb la segona part del Cirtón d'Àlmagues
i d'altres coses que anem explicant.
Sí, ja ho veus com sí.
Gràcies.
Adéu.
Adéu.