Ara passen nou minuts i mig, de dos quarts de dotze del migdia.
En deixem els llibres i parlem de teatre
perquè aquest dimecres arriba al Metropol
el muntatge Aida Ho Iuta d'Alberta Espinosa,
una obra de la companyia Los Pelones
que dirigeix el mateix Espinosa
i que el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Albert Espinosa, molt bon dia.
Bon dia, què tal?
Hem de dir Aida Ho Iuta o Idao Iuta.
No, Aida Ho Iuta.
És a dir, allò, donant-li un to així una mica anglosaxó, no?
Exacte, sí.
Molt rebé.
Aviam, jo quan he començat a llegir alguna cosa de l'obra
dic, no sé si m'entrarà son o em quedaré insomne per tota la vida
perquè realment el que penses és que plantejar-se un muntatge teatral
a partir d'aquesta cosa tan tonta, segons dieu vosaltres,
d'intentar dormir i no poder,
ja és un punt de partida prou atractiu, no?
Bueno, és que era una mica la idea.
Era fer una obra de teatre una mica futurista
que parlés d'un futur on es deixa de dormir.
El meu avi era farmacèutic i va inventar més de 1.500 medicaments
i ell sempre assumiava que arribés un dia un medicament per deixar de dormir, no?
I jo crec que l'únic que en Aida Ho Iuta és que hi ha dos personatges
que un deixa de decidir si vol o no vol deixar de dormir i a partir d'aquell moment jo crec que parlem d'una carència que l'espectador no té encara
i a partir d'aquí podem parlar de moltes de les carències i la sensació del que perds i el que guanyes a la teva vida
i el que significa el que perds i el que guanyes a la teva vida, no?
I penso que és una història molt bonica i sobretot avui, per exemple, és un dia molt especial
perquè acabem d'estar un mes a Madrid i tornem ja a Barcelona
i crec que ha sigut com molt bonic tot un mes a Madrid fent Aida Ho Iuta
i tenim moltes ganes dimecres d'anar a Tarragona a tornar a pujar el nostre terrata en un altre lloc.
Que heu estat al Centro Dramàtic Nacional, no?
Sí, un mes, allà va ser l'última representació i realment molt bé, molt carinyosa al públic madrileny
i per mi, per exemple, és molt especial anar a Tarragona, jo vaig viure tres anys a Tarragona
amb la qual cosa poder estar al Teatre Metropol és realment un somni.
Home, i un grup de teatre de Tarragona, el teatre per emportar, la teva obra,
Tu vida en 65 Minutos, la vam portar a l'Argentina.
Exacte, sí, jo crec que va ser increïble tota l'aventura.
Ja, Tu vida en 65 va ser una obra que va tenir molta vida quan la vam fer en primer uns altres
després com a pel·lícula de cine i després, és clar, que portant una obra a Argentina
sempre fa molta il·lusió.
Albert, la teva manera de fer i de parlar és suau, és una manera de fer i de parlar
que inspira moltíssima tendresa, que inspira ironia i humor,
però que amaga tonta una intencionalitat que després et deixa molt tocat, no?
Bueno...
Dic jo, no ho sé, no ho sé, t'ho pregunto, perquè alguna vegada t'ho hauran dit o no.
Jo intento fer comèdia, que jo li dic agridolça, no?
Jo penso que l'únic d'Aida Hoyuta, en aquest cas, jo crec que és aquesta sensació
de dos personatges que saben que alguna cosa els pot canviar, no?
I a partir d'aquí, doncs, el que lluiten per decidir si volen o no volen canviar, no?
I penso que a partir d'aquí, doncs, jo crec que hi ha molt humor,
perquè a mi l'humor m'agrada molt, però també hi ha molta tendresa i molta emoció, no?
Jo crec que estem en un món que crec que la tendresa ja està com en entesús
i crec que està molt bé, encara, pensar molt en la tendresa.
Totes les teves obres tenen un component personal important, d'això no hi ha dubte.
Bueno, és que a mi m'agrada, perquè jo sé que estaré dos o tres anys amb el mateix projecte
i m'agrada que hi hagi com una cosa autobiogràfica, no?, d'inici.
A partir d'aquí, sé que em divertiré molt més i si em toca d'alguna manera la història
que explicaré com a autor, després com a director i finalment com a actor, no?
I crec que el millor que és fer històries que et toquin.
És el sentit de l'humor que practiques el que fa que les teves històries
no caiguin en cap moment en aquella cosa que rinclona?
Jo crec que no, perquè jo crec que la gent té molta por
a que de vegades, doncs, el límit d'entrar a la tendresa
i el que diuen que l'enginyeria, doncs, està com molt a prop.
Però jo crec que el bonic de tot és que jo crec que el límit està molt allunyat, no?
I jo crec que el bonic també és aquesta sensació de riure, passar-ho bé
i tenir la sensació també que et toca alguna cosa a dintre, no?
No sé si l'intestino delgado o el gordo,
però jo crec que hi ha molts homes a dintre nostre
que tenen molta sensibilitat i és divertit i emocionant tocar-los.
Clar, és que t'ho dic per això, no?
Perquè moltes vegades traspassar aquesta ratlla és molt fàcil,
però tu sempre et quedes en el...
Vaja, és el meu modest punt de vista,
però et quedes sempre en aquest punt que en cap cas et sona com una cosa ensucrada,
sinó que t'arriba justament amb aquest objectiu que deies tu, la tendresa, no?
Bueno, doncs moltes gràcies.
Bueno, és el que intento, no?
I jo crec que el bonic de tot és que tinc una companyia de teatre
que també m'ajuda molt, no?
Perquè jo crec que sense aquests actors seria impossible aconseguir també el resultat.
Què queda d'aquella companyia del començament?
Es mantenen? Els mateixos companys han anat rotant
perquè cadascú, doncs, després ha anat tirant altres projectes personals?
Bueno, es manté bastant. El grup fort es manté.
Jo crec que sí que hi ha hagut algun moment d'alguna persona
que s'ha perdut per alguna cosa puntual,
però, bueno, nosaltres vam començar a l'escola d'enginyeria,
vam acabar la carrera d'enginyeres i després es vam professionalitzar, no?
Jo penso que l'únic que portem 15 anys fent teatreplegats
i jo crec que duri molts anys.
Teatre, cinema, guions de televisió,
aviam com es diu en el flamenc,
has tocat molts pals, però encara m'imagino que vols tocar-ne més.
Sí, clar, a mi m'agradaria.
Ara estic escrivint un llibre i és una de les il·lusions més grans que tinc.
M'encanta la idea de poder escriure un llibre
i jo crec que aquesta és la meva part enginyera
que tinc de no poder parar, no?
De no poder parar de tocar coses, no?
I un dels meus únics, per exemple, ja que parlem de Tarragona,
és que torni a haver un cine, no?
A Tarragona, penso que això sí que seria una lluita preciosa
perquè crec que si hi ha les Gavarres i hi ha l'altra,
però que a Tarragona, a Tarragona, al carrer,
al costat de dos minuts de sortida a casa,
estaria molt bé que torni a haver un cine, no?
I penso que l'únic de tot és fer coses que tenen a veure amb el que t'agrada,
però també fer coses per aconseguir les coses que t'agraden, no?
Jo penso que a mi el cinema m'agrada tant
que ara que torno a quedar a Tarragona
penso que m'encantaria que hi hagués un cinema allà, no?
Al costat de la casa de tothom.
Doncs, escolta, Albert, posa una taula a la Rambla
i t'asseguro que anirem molts a donar-te suport i assignar, eh?
Ja toca, sí senyor, sí senyor.
Sí, a l'Olore hem posat una mica lluny,
a les barras hi ha molt més, però falta una a la ciutat, eh?
Clar, i a vegades es parla molt aquí a la ràdio,
les persones grans, les que no són tan grans,
i sobretot els joves que no tenen aquesta capacitat de mobilitat,
puguin anar caminant al cinema i moure't d'aquesta manera,
són moltíssimes les persones que troben a faltar un cinema al centre.
Jo vaig estar a l'última, quan van tancar l'últim,
no me'n recordo com es deia, però l'últim que estava a la...
que sembla que també era un l'Olore,
i va ser, o no un Òscar, un Òscar,
i va ser com un trist, va ser com una sensació,
crec que la peli era dulce de noviembre,
i que, home, el que hi haurí, crec que és una sensació
que crec que tothom que estava aquell dia a l'último passe de la peli,
doncs es va sentir que es perdia una cosa important, no?
I penso que s'ha de recuperar,
i ja que tenen un, bueno, que tenim un teatre tan xulo i tan bonic,
doncs jo crec que hem d'aconseguir un cinema també molt bonic.
A més que no és el mateix anar a un centre comercial a veure cinema
que anar a passejar-te per la ciutat.
Tu què has vist allò una miqueta damunt?
Perquè quan ens diuen, no, no, és que és la tendència del món desenvolupat,
jo no m'ho crec, això.
Bueno, sí que és la tendència, però jo crec que...
Sí, però hi ha moltes ciutats que tenen cinema al centre, no?
Exacte. Va, ho hem d'aconseguir, que hem de fer una taula, vinga.
Doncs vinga, una taula, avisa que vindrem...
Farem allà la Jujuta i després fora.
Tu avisa i vindrem allà, si calen sacs de dormir,
i muntarem una campanyeta, eh?
Vale.
Escolta, Albert, ja tornant a l'obra de teatre,
per cert, que aquesta nit he vist a la televisió
què passa en la pel·li de Planta Quarta?
Pues sí, sí, sí, realment.
Ara què hi penso, allò que mires la programació de la tele?
Sí, a la 9 i mitja TV2 passa en Planta Quarta
i vam rodar, vam gravar fa dues setmanes
el col·loquia amb el Mercero i un dels actors
i realment una gran alegria, no?
Perquè sempre que passen una pel·li per la tele
i sobretot si després la pots comentar,
doncs està molt bé.
Si algú no l'ha vist, cosa que dubto,
que no se la perdin, eh?
Jo sí que l'he vist, em va encantar.
A veure, parlem de l'obra de teatre
que podrem veure dimecres.
Un altre cop, que hem parlat una miqueta al començament,
són dos personatges i després transitan
tota una sèrie de personatges
que per què tenen noms de diferents estats d'Estats Units?
Bueno, perquè al principi l'obra de teatre
era una pel·li i era de skaters
i els skaters es reuneixen en grups de 50
i fan una cosa molt bonica
que és posar-se nom dels estats d'Estats Units, no?
I a partir d'aquí, doncs, la història va canviar molt,
no tenen veure d'en skaters, l'obra de teatre,
però sí que vaig decidir mantenir una mica el món aquest.
El record, els somnis, estar despert o adormir-se,
són jocs, no?, dalt de l'escenari?
Doncs sí, jo crec que el més xulo i el més bonic
és aquesta sensació de saber, no?,
la gent quan dorm, no?,
si mai sap si realment dorm o no dorm,
si està despert o està adormit,
i jo penso que a partir d'aquí, doncs,
juguem molt a fer com una festa d'acomiadament
de la sonda a l'aire,
i realment, a partir d'aquí, doncs,
passen moltes sorpreses,
que jo crec que a la gent li agradarà molt.
Albert, finalment dors bé, tu?
Doncs...
sí, normalment sí,
i si no dormo 8 hores,
realment em quedo com una mica fet pols,
així que m'agrada molt dormir,
jo no prendria el medicament,
a no ser que fos reversible,
que la poguessis prendre i després deixar-ho.
I matines molt, també?
No, no matino res.
Doncs no prenguis res,
i continua descansant
per poder produir espectacles
com aquest que arribarà al Teatre Metropolal.
Berta Espinosa,
moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Bon dia.
Gràcies a vosaltres.
Fins aviat, adeu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.