Acaricia mi el sueño, el suave murmullo de tu suspirar.
Cómo ríe la vida si tus ojos negros me quieren mirar.
Y si es mío el aleparo, una chorrita leve, que es como un canetón.
Ella quiera mi herida, como todo se olvida.
El día que me quieras, la rosa tenga la...
Joan Ereja, bon dia.
Bon dia.
Primer que tot, deixi'm dir que tots els candidats a l'alcaldia de Tarragona tenen un tret comú,
tot i que li sembli impossible.
Tots tenen un gust musical exquisit, eh?
Ah, sí? Molt bé.
Tots han triat uns temes musicals que de veritat, eh? D'aquells que esborronen.
Els han triat vostè? En el seu cas l'ha triat vostè personalment?
Perquè en cosa de campanya mai se sap.
Sí, és una cançó que m'agrada molt i...
Vaja, m'agrada molt aquest tipus de cançó i m'agrada molt un Gardel, sí.
A més el tango i els tangos que cantava Gardel
són de les millors cançons que un pot cantar sol mentre fa alguna cosa, no?
Sí, a més són molt sensibles, no?
Sí.
Són d'una sensibilitat... Aquesta cançó per enllapes d'una sensibilitat tremenda.
Aquesta és molt bonica, però hi ha algun altre tango tipus La Cieguita i tot això,
escolti, que són com a culebrons, eh? Les coses com siguin.
És que el tango és una música... El tango explica històries allà una mica rebel·leres i arrossegades, no?
Però aquesta és una cançó d'amor magnífica.
És una cançó preciosa. No sé si l'han estrenat o no, però l'any passat, em penso que va ser,
van començar a fer una pel·lícula que protagonitzava La Paz Vega, crec,
que era sobre la història de Carlos Gardel.
I es titulava El dia que m'equiràs. Jo no l'he vista, eh?
És una referència d'aquelles que et sonen.
No puc de gaire al cinema, no? Menys del que m'agradaria.
Però realment és tot un personatge d'aquells controvertits, no?
Que si era francès, que si era uruguaià...
I després dius, al cap i a la fi, la vida de la gent és on viu, no?
L'important és el que canta i el que diu.
Jo crec que era francès, però vaja, tampoc hi posaria les mans el foc.
Bé, però sembla que no tenim altra feina, la gent que crea debats a vegades estèrils
i que no ens porten enlloc. Tant se val d'on era Carlos Gardel, segurament, no?
I tant, i tant. L'important és cançons com aquestes, que...
Vaja, no sé, que a mi em... És allò que et posa la pell de gallina.
A mi em posen la pell de gallina, aquesta.
No, jo ja l'he vist perquè fins i tot arrencava a cantar i quan ha vist que jo donava pas
dic que allà, a veure si encara em trauran a cantar, notarà la gent Carlos Gardel.
Home, la veritat és que tenim un escenari magnífic, tenim la platja, la música de Carlos Gardel.
Ja en parlarem de la platja llarga, d'aquest espai que ha triat expressament.
Però tornarem al tango. Si el tango és el símbol d'un país, l'Argentina,
els castells són un símbol de Catalunya?
Sí, i s'hi han convertit bastant.
Evidentment són un símbol de la Catalunya nova, del Camp de Tarragona,
especialment del Camp de Tarragona.
Però la seva dimensió mediàtica, és a dir, el fet de sortir a la tele, etcètera, etcètera,
ha fet que s'hagi convertit en un símbol, potser, fins i tot, més popular que la Sardana,
que és un ball, i en canvi els castells, pel seu factor de risc, d'incertesa, de competitivitat,
doncs, bueno, s'han convertit, crec que s'han convertit en un símbol del país, sí.
Home, se li dona una dimensió filosòfica i fins i tot sociològica que va més enllà de l'espectacle, no?
Element integrador, socialitzador... A tot li hem de treure la punta sempre, senyora, això?
Les societats modernes, dic, no dic ni vostè ni jo ni els senyors i senyores que ens escolten.
A vegades crec que les coses ho hem de fer una mica més senzilles del que són els castells,
són un magnífic espectacle, que és evident que hi va gent de tota classe, hi va gent de totes les edats,
i que tothom és exactament igual, però, bueno, això també passa amb altres coses, també passa amb el camp de futbol,
o també passa amb qualsevol cosa que reuneixi molta gent i amb la que tothom tingui un paper determinat a jugar.
A vegades jo crec que fer tanta filosofia de les coses, a mi també em cansa una mica.
Hi havia algú que deia que perdíem el temps en soliloquis, no?
Exacte, crec que és molt millor perdre el temps a vegades callat mirant el mar i no fent res més.
Vostè és capaç d'estar-se hores aquí assegut o passejant i sense parlar amb ningú, sense expressar cap idea?
Sí, sí, perquè a més el mar és d'aquelles coses que...
És ben cert allò que diuen, et pots assentar a mirar el mar i et pot passar el temps sense fer absolutament res,
et passa el temps rapidíssim. Suposo que és el moviment continu que té el mar, no?
No sé, sempre estàs mirant el mateix, però sempre estàs mirant una cosa diferent.
Tornem al tema dels castells i aquell simbolisme, allò que en principi algú diu que vol representar.
Ens hem de fer com si es tractés d'un carnet, una mena de carnet o certificat de catalanitat,
les persones que vivim a Catalunya que són catalans, o no cal?
És a dir, no necessàriament m'han d'agradar els castells, ni he de saber ballar la sardana,
ni m'ha d'interessar la botifera, la botifera en mongetes, o sí que és necessari?
No, no, no, jo crec que no és necessari, vull dir, no ho sé, a mi m'agraden molt els castells
i, home, ser ballar a serranes d'una manera més que relativa, per no dir voluntari.
Quatre-s al tironet, sí.
No, jo crec que no, jo crec que la gent ha de viure com vulgui, com cregui.
Home, jo crec que el país, Catalunya, evidentment, té uns trets identificatius que són els que són
i que molt especialment, segurament el nervi principal del país és la seva llengua, no?
Aquest és el nervi principal que defineix el que és un país en un territori més o menys compacte i homogeni.
dit això, en el món en què estem, escolti, hi ha gent que li agrada més la NBA que els castells
i hi ha gent que li agrada més una altra cosa.
I em sembla que això no diu res de ningú, vull dir, és senzillament de l'esfera dels gustos de cadascú
i quan més diversos siguin, també més rica és una persona, no?
D'això se'n diu pluralitat, no?
Sí, d'això se'n diu pluralitat.
De societat plural.
Sí, el que passa és que amb aquestes paraules jo crec que s'ha d'anar una mica en compte
en el sentit que una cosa és la pluralitat que existeix
i, per exemple, l'altra és la multiculturalitat, que és una altra cosa.
Jo crec que nosaltres no som com a persones multiculturals.
Nosaltres tenim una cultura, unes arrels i una transmissió familiar, generacional,
d'una determinada manera de ser i de fer.
I això, doncs, suposo que és clar, no?
Una altra cosa és que després això teu vulguis, diríem, fer-ho anar en contra d'altres.
En contra no has d'anar en contra de res ni de ningú.
Ara, a mi si em diuen, escolta, vostè és multicultural.
Jo els diré, escolta, no, jo no soc multicultural.
Objectivament no és multicultural.
Jo soc català i, doncs, miri, tinc unes determinades, vull dir, celebro Sant Esteve i no sé què i no sé quantos
i la Festa Major i això i allò, els castells.
Ara, les altres coses, escolta, i això què vol dir?
Que a vostè no li agraden els toros, per exemple?
Doncs no, això no vol dir que no m'agradin els toros o que no m'agradi l'NBA
o que no m'agradi veure i conèixer altres costums, altra gent.
Però això de la multiculturalitat, com a vegades es ven com allò que el teu entorn, el teu país,
s'ha d'acabar desfent com un volado des del punt de vista de la seva identitat
i s'ha de convertir-ne en una identitat, doncs, no sé, així, global.
Home, doncs la veritat és que això no ho comparteixo gaire.
I circulava un eslògan, allò que es feien les xapetes i tot això cap a, no sé si cap a la dècada de començament dels 90,
que ha començat a fer-se més evident, la presència de persones d'altres països aquí a Catalunya,
que era allò de som iguals, som diferents, no?
Probablement aquí estigui la clau i podem ser iguals els drets, però tenim el dret de ser diferents també des d'aquest punt de vista.
Sí, sí, jo crec que això que diu vostè és exactament així, és a dir, tots som iguals perquè tots som persones.
Ara, vull dir, cadascú ve d'on ve i això, doncs, em sembla que és enriquidor per tothom, no?
Senyor Arejo, és una anècdota, bueno, per vostè no és una anècdota, és molt important,
però m'ha cridat l'atenció mirant una miqueta el currículum, va néixer un 14 d'abril.
El dia de la República, sí.
Per això li dic, que per vostè no serà una anècdota perquè va ser el dia del seu naixement, però des de fora és curiós.
Miri, jo conec tres persones més que van néixer el 14 d'abril.
Miri, jo li diria una altra cosa, si vostè agafa un col·lectiu de més de 180-190 persones,
té un... em sembla que és quasi un 90% de possibilitats de trobar gent nascuda el mateix dia,
no del mateix any, evidentment, però del mateix dia.
És estadística.
Sí, però hauríem de buscar una interpretació, eh?
No, el mes d'abril i el mes de maig són mesos de naixements.
Clar, és una qüestió del cicle de la vida, eh?
Sí, del cicle de la vida, del fred, des de casa.
De les calefaccions, la llum, que tenim tants detalls de subministrament elèctric,
i això també és un clàssic.
Vostè és llicenciat en dret, no sé si ha exercit mai d'advocat.
Sí.
Sí?
Sí, sí.
Alguna especialitat en particular, o va entrar a l'administració pública, així, immediatament,
després d'acabar els estudis?
Tenia un despatx a acabar els estudis amb una altra companya aquí de Tarragona,
i quan ets jovenet i comences fas una miqueta de tot, no?
Després una miqueta em vaig més especialitzar en temes de la magistratura laboral,
però després ja vaig entrar a l'administració.
No, no va pensar en cap moment, quan estudiava dret, fer-se penalista,
perquè en principi els joves advocats, ara no sé, però de la seva generació,
tenia un cert toc romàntic, no?
Sí, Perry Mason...
Clar, el rotllo televisió, que és que a mi m'encanta aquest gènere, eh?
De sèries de televisió, dels judicis i tot això.
No, no, la veritat és que trobo que per ser penalista has de ser una persona
amb un determinat caràcter, perquè, mira, al final, una cosa és, doncs, jo què sé,
perdre un plaid de no sé quants diners, no?
Però jugar-te la llibertat d'una persona o aquestes coses són...
S'ha de tenir un caràcter especial.
Ara que parla de caràcter, sempre se diu de vostè que és una persona distant,
que és una persona sèria.
Digue'm que hi ha com a dos grups d'opinió, eh?
De les persones que la coneixen.
No veient d'urbana, això.
Clar, dius, a veure, el senyor Joan Arejo és un home sèrio, és un home fred,
és un home distant, que ell diu que sembla així perquè és molt tímid,
i després diguem que hi ha un sector com a més favorable cap a vostè a nivell personal,
no parlo de política ara, que diu, no, no, si té un sentit de l'humor extraordinari,
si li encanten els acudits, i sempre té el punt irònic i sarcàstic
davant de determinats fets, i li agrada molt relacionar-se amb la gent.
Escolti, això és el doctor Jekyll i Mr. Hyde, o com funciona el tema?
No, jo crec que és cert que jo soc una persona, tinc una certa timidès,
i per tant, la relació així amb la gent que no conec,
doncs la tinc, no, però, bueno, la tinc d'una manera una miqueta, doncs,
no sé si distant, però una miqueta seriosa.
També soc una persona seriosa, eh?
Vull dir, soc un entretímid i seriós, no?
Ara, soc una persona que aprecio molt l'amistat i el bon rotllo
entre la gent que coneixes, i molta gent, evidentment,
i quan sembla que trenquis aquesta barrera, que t'autoprotegeix,
o que et protegeix d'alguna manera,
doncs jo m'ho he arribat a passar fantàsticament bé,
però, bueno, moltes vegades, sempre que puc, no, vull dir que sí,
que soc una persona, des d'aquest punt de vista, alegre,
i que m'agrada molt riure i passar-ho bé, el que passa és que és això,
doncs aquesta barreja entre timidès i seriositat,
perquè també, a vegades també, a vegades et relaciones amb persones
també en funció de la teva feina, no?
I a la meva feina sempre he sigut una persona
amb molt sentit de la responsabilitat del que faig,
i llavors a mi em costa molt estar, doncs, parlant de coses de feina i tal
i siguent allò la alegria de la huerta, no?
No frivolitzar determinats temps, no?
No, jo amb la feina intento, soc una persona molt sèria amb la feina
i llavors suposo que tot això fa que el millor persones
que només se'n relacionar a vi per feina i coses d'aquestes
doncs em vegin d'una determinada manera, no?
Però jo crec que és més encertada la visió que tenen els amics que l'altre, no?
La persona relativament normal, si soc capaç de vèncer aquesta timidesa inicial.
És curiós, això és una percepció absolutament personal,
que dels altres candidats, que són els diferents convidats
amb els quals hem anat conversant aquests dies,
des de fora, eh? Parlem sempre de la dimensió pública,
evidentment després un, la seva vida, com vostè deia,
en el seu entorn més immediat dels amics és diferent.
Diguem-ne que tenen una imatge molt concreta
i mai es dona aquesta cosa de...
No, no, és que l'herègio, com li diuen,
l'herègio és que és molt sèrio, no?
És que l'herègio és molt distant.
Això no passa amb altres candidats.
Vostè creu que això és un hàndicap per vostè en la política
o fins ara no l'hi ha suposat, diguem-ne, cap entrebanc,
cap problema tenir aquesta dimensió més seriosa, més formal?
O al contrari, l'afavoreix?
No, jo crec que no és ni una cosa ni l'altra.
A veure, l'he dic en el sentit que,
a mi em coneixen per la meva,
bàsicament per la meva activitat professional,
política, no?
Però també és una feina,
en el sentit que quan l'estàs fent
has de ser el més professional de la teva feina
i fer-ho millor que sàpigues i el millor que puguis, no?
Si jo no tingués cap responsabilitat de cap tipus,
suposo que m'acabaria comportant,
no comportant d'altra manera,
és a dir, tindria una dimensió de la responsabilitat
del que estic fent diferent.
Però clar, jo tinc que treballar, diríem,
de les 8 fins a no sé quina hora del vespre
amb coses, amb papers, amb persones, amb problemes, amb històries.
I això, doncs, em fa tindre aquesta posició.
Si jo no tingués exactament ni que decidir res,
ni que no sé què,
si no tingués que fer tot això,
doncs segurament podria, diríem,
anar més relaxat per la vida,
però clar, no puc fer-ho.
Per això suposo que amb mi
s'acuditza una mica més
aquesta diferència entre una esfera
que és la que t'ocupa la major part del temps
i l'esfera, diríem,
amb què estàs més relaxat,
estàs més d'una altra manera,
i llavors a partir d'aquí,
doncs bé, et mostres
potser més com ets, no?
Però suposo que també és molt donat això, no?
El fet d'estar exercint o no estar exercint
una responsabilitat en un moment determinat.
Quan s'ha de treballar, es treballa,
i quan s'ha de fer festa, es fa festa.
Això segur.
Aquesta és una màxima, segurament, de...
Deia, actuar dins del món de la política,
de l'administració pública,
amb professionalitat.
No és el mateix que dir professional de la política.
Vostè, quan sent el terme professional de la política,
l'entén com un terme positiu
o té connotacions negatives?
Com l'interpreta?
Si el que vol significar professional de la política
és que t'hi has de passar tota la vida,
crec que té una connotació negativa.
És a dir, no t'hi has de passar tota la vida.
Jo estic convençudíssim
que en un determinat moment,
no ho sé, ja ara tinc 47 anys, no?
No ho sé, quan jo consideri que arriba l'hora
m'han de tornar a treballar.
Si professional de la política vol dir,
no, mira, jo he fet de la política la meva professió,
i per tant, fins que em faci 60,
em faci 70, em faci 80,
doncs m'ha de dir que era això, no.
I això no deu ser bo, no?
Aquesta segona manera d'entendre la política.
No ho sé, ho pregunto.
A mi aquesta no la comparteixo.
La professionalitat de la política sí,
perquè quan estàs fent una feina
l'has de fer i l'has d'intentar fer ben feta.
Vull dir, això és evident, no?
Ara, dir, no, mira,
ja ho he agafat això per la meva feina de per vida.
I l'última cosa és la distinció entre això
i les idees polítiques i l'activitat o la militància política.
Les idees polítiques, l'activitat política, la militància política
la pots tenir sempre, tota la vida,
i això el que no vol dir és que sempre tinguis que estar en càrrecs o en llocs,
perquè és això el que jo em costa, de veure'm a mi mateix, no?
Sempre estant en llocs i en càrrecs i en càrrecs i en llocs.
Això és que no, segurament no ho acceptaria, vaja.
Pràcticament des de l'any 85 comença a treballar en l'administració pública
amb diferents funcions i càrrecs.
Aquest coneixement de l'administració pública
és un plus cara a la gestió d'un candidat a una alcaldia?
És un plus cara a la gestió, però a vegades reconec
que és un handicap a l'hora de relacionar-te amb la gent, no?
Perquè jo soc incapaç, quan una persona em ve a explicar una determinada cosa,
si sé que allò no pot ser, perquè ho sé perquè és la meva feina,
jo soc incapaç de dir-li que sí.
I a vegades això origina que hi hagi gent que et rebutgi, no?
Perquè, doncs, si dius, escolta, i miri, no sé el que sigui, no?
Són dir, jo l'arreglaré tal cosa, no, escolta, i miri, jo això tal cosa no l'hi puc arreglar
per això, per això, per això, per això i per això.
I perquè hi ha aquesta llei que diu això, hi ha aquesta llei que diu l'altre.
Bé, hi ha gent que això no ho accepta.
Li agrada més que li recreïn les oïdes, dient-li, doncs, que d'allò.
Per tant, és un avantatge, perquè, evidentment, estàs molt més segon el terreny que trepitges,
sapiguer de la teva feina et dona un avantatge, però, clar, no has d'oblidar que la teva feina
es relaciona en funció de com la gent la percebeix, no?
I a vegades dir les coses clares, doncs, no t'ho t'obligava.
Home, molt popular no ho és, però bé, és el de sempre.
Diu que val la pena saber de moltes coses de l'administració pública.
que, en definitiva, per a qualsevol persona, en aquest cas també per a un polític,
que, insistim, té aquesta dimensió pública, és bo saber de tot.
A mi em consta que a vostè li agrada molt llegir, que és un gran lector,
un lector hàbit, fins i tot una mica gulafre, amb els llibres,
que un dels seus llibres preferits, si no ho recordo malament,
és El camí de Xirga, del Jesús Moncada.
Jesús Moncada és un dels meus debilitats, tots els seus llibres.
Per què ens agrada tant la literatura?
Què trobem a la literatura?
Ens distancia d'aquesta realitat, a vegades molt formal, molt administrativa,
o senzillament ens proporciona un plaer de pell,
que no som capaços tampoc de definir-ho.
Jo crec que en el món en què vivim ens dona imaginació.
Ens dona capacitat d'imaginar coses, capacitat de veure coses,
en un món en què pràcticament se't dona tot fet,
tot visualitzat, tot...
és a dir, que hi ha gent que pot arribar a confondre un personatge històric
amb la visió d'aquell personatge històric que et dona a la tele.
En un món com aquest, en què els videojocs ja t'ho donen tot fet,
tot està fet, tot està organitzat,
poder llegir un llibre i imaginar-te a tu com és allò que t'estan explicant.
Com és aquella cara, com és aquell personatge, com és aquell paisatge,
com és aquell sentiment.
Això jo crec que és el que té de bo, no?, un llibre, no?,
que et permet a tu, a tu, sol, imaginar, no?
Clar, vostè diu imaginar, però no sé si li passa com a molts lectors i lectores
que actuen amb un cert mimetisme quan llegeixen
i es troben part d'aquella comunitat de personatges de la història.
En quin sentit?
O manté la distància?
Ah, no, no, no, no, sí, sí, sí, no, no, no, no.
Home, t'involucres en una lectura que t'agrada molt,
és evident que t'involucres i allò estàs esperant per arribar al vespre
per llegir dos o tres païnes més, perquè...
Però no, mantinc molt la distància amb el que llegeixo.
Normalment mantinc molt la distància amb moltes coses d'aquestes, no?
No, no, no, no, no, no em deixo, no soc d'influenciar-me absolutament per tot.
Ho tinc com un plaer, no?, la lectura per mi és un plaer i ja està.
Parlant de plaers, si de Joan Arejo diuen
que què fa el Joan Arejo? Està mirant la Lluna.
Això vostè no s'ho pren malament.
No, en absolut.
Perquè la cosa dels astres i dels eclipsis i tot això,
tinc entès que l'apassiona.
Sí, he tingut ocasió de veure un parell d'eclipses
totals de sol.
L'any passat no va estar a Líbia?
A Líbia, per veure'n un, sí.
El del 29 de març?
Sí, sí.
Un eclipse de sol total?
Fantàstic.
Oh, ja li veig la cara.
Com devia ser aquella experiència, no?
El desert, el desert, preciós.
A més, a Líbia, no?, un país relativament desconegut
i en canvi molt amable.
Vaig estar a Tobruk, vaig estar a Líbia, a Trípoli
i després, bueno, per dins del desert,
fins a poder estar en el punt en què es veia l'eclipsi, no?
Espectacular, preciós.
Què es sent en aquell moment quan dius allò, a la fi del món?
És molt...
És el sentiment aquell de la fi del món?
O se sent un mateix que dir, escolta, potser no n'hi ha per tant
i no som res?
Sí, no, segur que no som res, eh?
No som res.
Ens mengem el món i després...
En el total de l'univers i de la història no som res.
Però el que sí que és veritat és que...
És una sensació...
Clar, no l'has viscut mai, no?
Aquella sensació...
És una llum diferent, és una llum...
No és una llum d'un dia entrenyinat com avui,
no, és que no té res a veure,
és que no s'hi sembla ni per vindura,
és que la temperatura va baixant,
el sol vas veient que va desapareixent
i es crea una atmosfera, no, com a...
No sé, com a màgica.
Res a veure amb la vida quotidiana, realment saturar el temps en aquest moment.
No, clar, és un fenomen...
A veure, no és un fenomen que no es produeixi sovint,
clar, es produeix cada 18 mesos un eclipse total de sol, no?
Perquè, clar, és el cicle del sol, de la Terra, de la Lluna,
per tant, cada 18 mesos en tens un.
Una altra cosa és que caigui en un lloc on es pugui veure.
Normalment cauen al mig de l'oceà,
o cauen, clar, hi ha més aigua que a Terra, no?
El planeta, però si tens l'ocasió de...
Ara, per exemple, n'hi ha una, em sembla que és dintre d'un parell d'anys,
ja m'han informat a la zona de...
Si no recordo malament, de Sibèria,
em sembla que de Sibèria.
Aquest pot ser magnífic, ja.
Aquest pot ser magnífic, perquè allò també deus veure
amb els seus paisatges espectaculars, no?
Ja veu, fa mil anys, quan hi havia un fenomen d'aquestes característiques visible,
pensaven que s'acabava el món,
que era una desgràcia...
Sí, tenia unes connotacions màgiques, religioses...
I ara d'això en fem turisme, fem lleure, fem ciència,
ha canviat tant, tot plegat, afortunadament, no?
Sí, home, perquè també tenim coneixements científics més avançats
i ens fan entendre que aquestes coses són el comportament de la naturalesa, no?
Però és veritat, hi ha gent que...
Vaja, coincidit amb algunes persones que em porten vistos 10 i 12 de clips...
Fan col·lecció d'eclipses, eh?
Fan col·lecció, sí, fan col·lecció, gent que fa col·lecció.
Són als Estats Units, es veu que és molt popular, això, i t'apareixen...
Ai, un munt de webs i de coses...
Sí, sí, t'apareixen amb uns telescopis i unes coses, bueno, increïbles, no?
Ja veu, han canviat per bé, som capaços de veure amb un telescopi un eclipsi,
però tenim una assignatura pendent, que és mantenir el nostre entorn més immediat.
Som a la platja llarga, concretament aquí a l'alçada del llot i al marítim.
I bé, aquest espai s'ha de transformar, en principi, en virtut d'un projecte,
si no recordo malament, consensuat entre el Ministeri de Medi Ambient?
Sí.
El Ministeri de Medi Ambient i l'Ajuntament de Tarragona.
Bueno, l'Ajuntament de Tarragona el que té que fer en un projecte d'aquestes característiques,
diríem, és fer la feina, o part de la feina que s'ha de fer de terrenys i de tot això.
El que passa és que aquest projecte encara no, diríem definitivament,
les adequacions d'aquest projecte a totes les al·legacions que s'han fet
per part d'entitats, grups ecologistes i tal, encara no ha tornat a entrar a l'Ajuntament.
Per tant, la seva realitat...
Hi ha un cert desconcert, no?, davant del que passarà aquí.
La seva realitat definitiva no la sabem.
De totes maneres, el que sabem és que la voluntat,
després ja veurem el que ens porta damunt de la taula,
la voluntat del Ministeri és fer un passeig peatonal, vull dir, de persones,
o com a moltes d'anar amb bicicleta, que a més produeix l'arranjament
de determinades, diríem, petites desgràcies que hi ha a la platja llarga,
fruit de la història, que no hi haurien de ser-hi, no?
S'ha de recuperar les dunes, s'ha de recuperar una sèrie de coses, etc.
I això són petites passarel·les de fusta, fins al búnquer que hi ha,
entrant pel tenis Tarragona, l'entrada que hi ha al tenis Tarragona,
aquesta passarel·les mou per damunt del talús de la via del tren,
però això s'ha d'acabar de veure, no?
El que sí, diríem, jo he intentat deixar clar, més d'una vegada,
espero que ara ja estigui clar, és que això no ha de acabar a construir cap casa,
perquè no se'n construeix cap de la carretera navall, cap ni una.
En principi sembla que es preservarà l'estall.
Està salvat, és que està salvat, és que això és impossible que es faci,
és que quan se deia que s'hi es construïen, s'hi ha desvivents,
tot això és mentida, no és veritat, no es construït res.
Tota cosa que la passarel·les ens acabi agradant més, ens acabi agradant menys,
això és una altra història, però de construir no es construït absolutament res.
Serà vostè que als tarragoners li fa molta por quan li toquen les seves platges,
allò que no en posin ciment, sobretot hi ha un pànic al ciment i aquest tipus de coses,
i per això quan se sent parlar amb el projecte hi ha aquesta inquietud, no?
És llogit.
Jo ho comprenc, però jo el que havia vist del primer tot era pràcticament en passarel·les de fusta,
hi havia alguns trams que hi havia saulor, amb algunes travieses també de fusta,
però insisteixo, era de dimensions de persona caminant, no?
Ara, jo mentre no ho hagi vist un altre cop i ho hagi tingut de punt de la taula un altre cop,
se'm fa difícil opinar, insisteixo, el que sí que és cert és que no hi ha cap vivenda.
Senyor Aregio, ara el deixaré uns minuts amb el Ricard Laot, que està a l'estudi de l'Avinguda Roma.
Ricard, bon dia.
Bon dia, Iolanda.
De la platja llarga ja n'hem parlat, no sé si anirem una miqueta més cap allà,
que cap allà dic cap a la dreta ja anirem al Forti de la Reina, o què farem?
Tu mateix, el senyor Joan Aregio, t'escolta.
Podem anar a la dreta o a l'esquerra, o m'anen dins fins i tot.
Senyor Joan Aregio, bon dia.
Bon dia.
Ja que parlàvem de preservar aquest espai de la platja llarga,
cal preservar altres espais al terme municipal de Tarragona en el futur?
Veure, cal tindre molt clar els espais que la ciutat vol conservar des del punt de vista natural.
Jo crec que les seves platges, evidentment, en són un, perquè ho són, són un magnífic espai,
i l'altre és la zona interior a la que també estem aquí, la zona que va cap al mèdol,
i després tota la zona del Pont del Diable, que es pot convertir en un gran pulmó obert de la ciutat.
No estic parlant ara de parcs, ni de jardins, estic parlant allò d'espais naturals.
Sembla que són espais que la ciutat i que el nou pla general protegeix perfectament.
Ja que estan al costat del mar, algunes qüestions relacionades justament amb temes de façana marítima.
El projecte de la façana marítima, alguns dels seus adversaris, dels seus rivals,
diuen que en sis mesos es pot arribar a un acord.
Quina és la seva proposta sobre aquesta qüestió, si és alcalde a partir de la setmana vinent?
Miri, sap què l'hi diré d'una altra manera.
Tant si sóc alcalde com si no sóc alcalde, sempre estaré al costat de solucionar aquest tema.
Amb això em sembla que ja ho he dit tot.
I el fortí de la reina, què hem de fer?
Salvar-lo.
I veu possibilitats?
Mentre hi ha vida hi ha esperança.
El que no es pot és des de l'administració, sobretot quan administres no allò que és teu, sinó allò que és dels altres,
que no has de tirar la tovallola mai, com fa algú, no s'ha de tirar la tovallola mai,
entre altres coses perquè ens estem jugant, no un restaurant,
vull dir, el restaurant i la seva propietat privada i tot això,
miri, això no és l'objecte del nostre combat, no?
L'objecte del nostre combat és un espai que està socialment acceptat i que funciona
i que qualsevol altra alternativa crec que seria un desastre.
El projecte de Terrescavades ha de ser una de les prioritats del proper mandat, que ara comença ben aviat?
Serà una de les prioritats senzillament perquè ja s'ha aprovat i, per tant, va més de pressa que els altres.
Jo crec que el que ens hauríem de preguntar és la desgràcia d'haver-ho tingut de parar,
és això el que ens hauríem de preguntar, no?
i la responsabilitat d'haver-ho tingut de parar perquè és un dels sectors de creixement de la ciutat
més normals i més naturals que hi ha.
Ja que parlem de Terrescavades, l'habitatge segur que com a candidat
és una de les qüestions que més li han plantejat als ciutadans en aquests dies de campanya
o en aquests mesos també de precampanya.
Hi ha alguna solució realment màgica o no màgica que una administració municipal
com l'Ajuntament de Tarragona pugui fer en matèria d'habitatge?
No, solucions màgiques no n'hi ha bàsicament ni per l'habitatge ni per res, no?
No, el que s'ha de fer és mirar de construir i mirar de fomentar que habitatges
que estan existents en el mercat surtin a la llum, no?
I aquesta és una de les fórmules que nosaltres hem aconseguit fer bastant
amb el tema del lloguer jove, que ara plantegem pujar-lo a 35 anys
i augmentar la seva dotació,
plantegem també bonificar les persones que posin els seus pisos al mercat
en el tema de l'IBI, és a dir, hem d'aprofitar el que està construït
perquè surti al mercat i construir coses.
Ho dic perquè qui només planteja construir coses,
el territori, el terme municipal, no és sostenible
anar-lo construint contínuament.
El que es tracta és que no hi hagi cap habitatge buit.
Això és el primer i principal, és a dir, s'ha d'intentar que no hi hagi habitatges buits.
Si després estan tots plens i hem de construir, construirem,
però el que no es pot convertir en una filosofia és dir,
no, bueno, hi ha habitatges buits, doncs és igual, doncs vinga, anem a construir.
És a dir, el territori és finit, no? S'acaba, no és...
Si estem parlant de preservar espais, de llocs que han de quedar,
en el terme municipal, doncs, verges, hi han de quedar boscosos,
hi han de quedar, o boscosos, o plantats de vinya,
o de vellaners o del que sigui, el que no pot ser és que l'única filosofia
que tinguem per sobre el tema de l'habitatge sigui construir, construir, construir, construir.
Per tant, seria que no hi hagi... També és important que no hi hagi pisos buits.
Ja que estem parlant d'habitatges i d'edificis,
alguns edificis emblemàtics de la ciutat, Joan Arelló,
què proposa pel Banc d'Espanya, a la Rambla Nova?
Ho hem dit des del primer dia, nosaltres, una hemoroteca-biblioteca
amb la creació d'un consorci de lectura pública al voltant de la biblioteca actual
del carrer Gasol, que és una biblioteca que sempre m'agrada
a dir-ho, magníficament dirigida, amb un de les ràtios d'utilització més altes
i és un espai que ha de fer girar al seu voltant
tota l'oferta de lectura pública de la ciutat,
sigui la del Banc d'Espanya, sigui la d'altres llocs.
I a la Tabacalera, al Museu Nacional Arqueològic o alguna cosa més?
Primer, al Museu Nacional Arqueològic.
Primer, al Museu Nacional Arqueològic.
Després, jo ara, ni jo ni ningú li sé dir la dimensió necessària
per posar al Museu Nacional Arqueològic, ell d'una determinada manera,
vull dir, d'una manera ja més moderna, amb exposicions que siguin canviants,
no sempre allò, el típic museu que sempre veus al mateix, però al mateix lloc.
Hi ha un museu més, des d'aquest punt de vista museològic, més modernitzat.
Jo, d'entrada, Museu Nacional Arqueològic i gran porta, diríem,
d'entrada a la Tarraco històrica.
I a la Sabinosa, què hi fem?
A la Sabinosa és un espai que, com sap vostè, no és de l'Ajuntament,
és de la Diputació i la Diputació té plantejades una sèrie d'idees
al Govern de Catalunya que giren al voltant del patrimoni,
giren al voltant de generar indústria cultural que tingui a veure amb el patrimoni,
perquè, a més, crec que aquí a Tarragona tenim una sèrie d'elements
que són molt importants per fer tot això.
A part de l'Institut d'Arqueologia Clàssica tenim estudis de turisme,
tenim personatges, diríem, d'avaluar i reconeixement internacional
que ens poden ajudar a projectar-ho, com pot ser l'Eudal Carbonell, per exemple.
És a dir, gent que ens pot ajudar a fer de la història
també la possibilitat de crear indústria i economia al voltant d'això.
En l'àmbit de la mobilitat, quina seria per vostè una prioritat
ara aquí a la ciutat de Tarragona?
En l'àmbit de la mobilitat, jo crec que ens aniria molt bé avançant
el tema del tramvia Lleuger del cap de Tarragona, del trencamp.
Això ens serviria per comunicar-nos millor amb altres municipis?
I a l'interior de la ciutat?
Bé, però és que pensi que nosaltres, per comunicar-nos amb altres municipis,
tenim molta part de la ciutat de Tarragona que està a la carretera de València
i a la carretera de Reus.
Vull dir que ens serviria per lligar moltíssimes coses,
no només amb altres municipis, sinó també el nostre propi entorn
en una ciutat que cada vegada sentirà vostè més a dir
allò que el riu passa pel mig de la ciutat.
El riu ja no és la frontera, el riu comença a passar pel mig de la ciutat.
Sones blaves, les mantenim com ara?
Sones blaves jo crec que el que s'ha de fer és extendre a tota la ciutat
la targeta resident.
I ara, després de les experiències que hem fet que han funcionat,
s'ha d'extendre la targeta resident a tothom.
el que veig realment difícil amb el parc de vehicles que tenim,
que és molt elevat i cada vegada és més elevat,
i els carrers que no els podem aixamplar,
és deixar zones en què la gent pugui deixar el vehicle
una setmana sencera.
Francament, ho veig difícil.
Estem ja en l'últim dia de campanya,
queden poques hores de contacte amb els ciutadans.
Amb quin resultat somia Joan Arejo el proper diumenge?
Amb quin resultat somiu?
Doncs amb ser alcalde.
Amb ser el més votat.
Amb ser alcalde, sí, amb ser el més votat.
Bé, amb guanyar les eleccions, clar, és el que penses, no?
Si t'hi presentes és per això, no?
Però, evidentment, amb tot el respecte per tothom,
per tots els altres que s'hi presenten,
i, evidentment, amb tot el respecte, com pot ser d'altra manera el que acabi passant.
Aquestes eleccions, per vostè, es plantegen en una disjuntiva
entre Convergència i Unió o el tripartit?
Bé, no perquè ho digui jo, entre Convergència i Unió i el tripartit,
perquè ho ha dit el principal responsable de l'oposició, el senyor Ballesteros.
Ho ha dit fa, també és cert, ho ha dit fa tres setmanes,
i a vegades les coses que diu fa tres setmanes no són tant de més les que diu avui,
però fa tres setmanes va dir que Convergència havia d'anar a l'oposició
i que amb el PP no hi pactaria mai.
Bé, doncs, escolti'm, no ho he dit jo,
que és entre Convergència i el tripartit, ho ha dit ell mateix,
és entre Convergència i el tripartit, ell mateix ho ha dit.
El seu principal rival diu justament que estan actuant a la desesperada en les últimes hores.
Què n'ha de dir?
Qui actua a la desesperada?
Vostè.
Per què?
I Convergència i Unió.
Però per algun motiu especial?
Pels cartells que han posat utilitzant la fotografia del senyor Ballesteros.
Això és un toc d'humor, d'imaginació i d'intel·ligència, que si l'entén, l'entén.
Jo estic dient amb això, que vull ser l'alcalde de tothom, fins i tot dels que no em votin,
perquè em sembla que aquest és el que ha de ser un alcalde, l'alcalde és l'alcalde de tothom,
no només dels que el voten, que és el que acostuma a passar quan governa el Partit Socialista,
que només fa d'administració per als seus.
Si ho ha entès, m'assemblaria molt bé, i si no ho ha pogut entendre, doncs, miri,
em sap molt de greu, però em sembla que és un toc.
Escolti, no totes les campanyes tenen que ser alguna mica d'imaginació, les campanyes també està bé, no?
I dir, escolta, jo vull ser l'alcalde de tothom, també, del senyor Ballesteros, que sé que no em votarà,
em sembla que és un missatge, vull dir, vaja, elegant i sobretot gens ofensiu per ningú.
A partir d'aquí, si ells consideren que això és, bueno, em sembla molt bé, tampoc tinc gaire de discutir.
És que sap què passa, senyor Laoz, que estic aquí a la platja llarga, que és una cosa magnífica, i ara...
Les meves preguntes incomoden gairebé, no?
No, les seves no, no, no, no, no, no, no, fixi's que no l'he dit fins ara, no les seves preguntes,
sinó determinat comentari d'aquest de dir, no, perquè he fet un cartell que dic, vull ser el seu alcalde també,
el del que no em vota, i que és, ja li dic, és molt prudent, això, que si és de l'anada desesperada i tal,
però, escolti, si pensa això, si no, ells té, després que ho pensi més exactament igual.
L'alcalde Nadal s'acomiadava i de la premsa, després de 18 anys, aquesta llarga etapa,
vostè com la definiria en una paraula o en una frase?
Ha canviat d'Arragona.
Quina seria la primera mesura que adoptaria Joan Arejo, si és alcalde?
Treballar molt a la fonda en el tema de la seguretat.
En algun àmbit en concret, amb més policies, amb videocàmeres, amb diferents fronts?
Amb reunió ràpidament de la Junta de Seguretat, coordinació d'efectius
i, sobretot, implementar els mecanismes que hi hagi en el meu programa electoral.
Creu que aquesta és la principal preocupació ara, els tarragonins?
Penso que la seguretat s'està convertint de mica en mica en una preocupació de tothom,
no només dels tarragonins, els tarragonins també, però de tothom.
I això crec que ho hem de saber afrontar i afrontar ràpidament.
Senyor Joan Arejo, cap de llista de Convergència i Unió a l'Alcaldia de Tarragona
en les eleccions el pròxim diumenge.
Li deixo amb aquesta magnífica vista que tenen aquí davant del mar.
Moltes gràcies per atendre la invitació de Tarragona Ràdio i dels estudis.
Molta sort en les hores que queden de campanya i molta sort també diumenge vinent.
Moltes gràcies per l'amable.
Adeu-siau, bon dia.
Adeu-siau.
Quina vista i quina sort que tenen aquestes desenes o unitats, no ho sé,
de persones que ja prenen...
No, doncs ja n'ha estat de gent, eh?
Home, perquè ha vingut d'una escola.
I una escola sempre dona...
Sempre fa voltu.
Sempre fa voltu, però miri per allà també, eh?
Molta gent pren el sol tranquil·lament a aquesta hora del matí.
Oh, i tant, ja li dic jo que sí.
Avui ens ha vingut una mica clàssic, potser,
perquè triàvem el Carlos Gardel, magnífic,
i com a pel·lícula ha triat una de les pel·lícules més famoses
de la història del cinema, no americà, del món mundial.
Sí.
Que vellos vivir de francamente.
Mireu, ho estic sentint i sembla que sigui Nadal,
que en lloc del sol estigui tu.
No, és que és una pel·lícula de Nadal.
És veritat.
Com és que ha triat aquesta pel·lícula?
Perquè li agrada, òbviament, no?
Sí, l'he vist moltes vegades.
Potser és la pel·lícula que he vist més vegades.
Juntament amb Ben Hur, que també diuen que és de les que hem vist més vegades,
les persones d'una determinada generació, no?
Sí, sí, sí.
Però que vellos vivir és una pel·lícula que, a veure,
té aquella part, jo crec que profunda,
a part que està molt ben interpretada pel James Stewart i tal,
però té aquella part profunda de dir
realment som, cadascú de nosaltres és alguna cosa important en aquest món.
Per tant, allò, el fil conductor de la pel·lícula, no?
Si jo no hagués existit, si jo hagués mort o jo m'hagués suïcidat,
què hagués passat després, no?
És a dir, no és substituïble una persona per una altra.
Dona aquell sentit de comunitat, de col·lectiu,
que una persona necessita l'altra, de cadena...
I després, evidentment, la part final, no?
El missatge d'ho curat, boniquet...
La part final, aquella és que fa clorar i tot, no?
I tant.
Quan tot el poble...
El petó amb el telèfon, d'aquelles coses...
No, no, però ell, quan diríem, quan ell intenta, doncs, suïcidar-se
i llavors, a partir d'aquell moment, doncs, veu el que hauria sigut la vida sense ell,
jo crec que és un missatge molt important, perquè a vegades no som conscients
de la petjada que deixem en les coses i en els altres, en les altres persones.
I que les altres persones depenen de nosaltres i nosaltres depenem de les altres persones.
Per tant, som una part d'un tot i sense nosaltres, sense cadascú de nosaltres,
les coses serien diferents.
És una pel·lícula en sentit de l'humor, és una pel·lícula...
És de francà, però clar.
Clar, optimista.
Sí, sí.
És una pel·lícula que, sens dubte, i tal com explicava, marca determinats valors.
Podríem entrar en detalls, però són valors molt universals, no?
Sí, sí.
I molt positius.
Jo crec que sí.
És enllà del missatge d'Ulcorac, d'aquell que dèiem, propi de l'època, d'altra banda, no?
Bueno, però és que és propi de l'època, és propi d'aquest tipus de cinema
i d'aquest cinema americà, especialment, no?
A més, també transmet uns valors, vull dir, també molt típicament americans, en algun cas, no?
Vull dir, aquesta lluita personal, aquesta capacitat de progressió, també l'han frotat al fracàs sense cap ret, eh?
Vull dir que això també és molt típic de la societat americana, sense cap ret.
Si les coses no et surten bé, doncs passes del cel a l'infern en un moment, no?
A part de tot això, jo crec que les altres coses de les que parlo, a part de que són boniques,
és d'aquelles pel·lícules que sempre et fan caure l'allagrimet al final, no?
Cosa que també és magnífic, no?
Anar al cine...
Oh, que bé que es queda un, eh?
A veure una història.
Que bé que es queda un, eh?
Sí, que bé que es queda un, quan els sentiments allò, bum, li surten del pit
i m'agafen ganes de plorar, plores allí, tot el que vulguis i més en aquestes pel·lícules, no?
En aquestes pel·lícules o en qualsevol altra cosa, jo crec que és molt sant, això.
Per acabar, he llegit en algun lloc que Humphrey Bogart, que era el típic dur americà,
la persona més freda, més... bueno, com a imatge, eh?
Més freda, més distant, cada any per Nadal,
després del sopar o dinar de Nadal, no sé què feien els americans en aquella època,
convidava els amics i religiosament, i mai millor dit, cada any els hi passava aquesta pel·lícula.
Ah, doncs no ho sabia, això.
Doncs miri...
Això, miri...
No, no, no, no, no ho dic, jo ho he llegit, saps, aquelles coses del cinema.
Sí, sí, aquestes coses del cinema, sí.
Doncs Humphrey Bogart, eh, qui ho havia de dir, que havia de posar-se tant tou, eh, en una pel·lícula com aquesta.
L'asseguro que no ho sé, no, de totes maneres, recomano veure-la en temps nadalenc.
Sí, home, i tant que sí.
Això no es pot veure el mes d'agost a l'estiu.
S'ha de veure per Nadal.
Això s'ha de veure, en aquelles dates, diríem, que una mica tots estem més sensibles, no?
No sé exactament per què, perquè ho fa l'ambient i tal, però és el moment de llavors ja deixar-te anar del tot.
Doncs ho sento molt, senyor Alegio, però em penso que haurà d'abandonar la platja,
perquè deu tenir una agenda molt plena i deixar aquesta banda sonora magnífica de què vello és vivir i tornar a la trobar realitat.
Jo crec que sí, ens costarà a tots perquè, escolti, ara ja donaríem el dia per fer, no?
I tant, i tant.
Aquí en aquesta platja llarga s'està magníficament.
Molta sort i moltes gràcies.
Moltes gràcies a vostè, molt amable.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.