Ens acompanya Oriol Grau i Alexandra Palomo.
Oriol, bon dia.
Hola, bon dia.
Alexandra, bon dia. Benvinguda a l'Alexandra Palomo.
Ja saben vostès que és actriu.
Ens va acompanyar fa poquet amb la Lourdes Malgrat
per parlar d'un dels tallers que estan dins de l'Escola de Lletres de Tarragona,
concretament el taller de lectura pública que coordina Oriol Grau.
L'Oriol el coordina i la nostra convidada, l'Alexandra Palomo,
és qui el durà a terme.
Aviam, aquells joves o no tan joves que vagin a aquest taller,
jo m'imagino que al començament es tallaran una mica.
No farem el currículum de l'Alexandra, però Oriol, aviam,
estem parlant d'una actriu de formació acadèmica que es diu,
de l'Institut del Teatre, però a més amb una experiència en televisió.
Jo això que fèieu en televisió a l'Homo Zapping,
a l'Oriol d'aquest tipus d'interpretar personatges també en aquests programes,
com en dieu?
Perquè no és ben bé fer d'actriu, no és ben bé fer d'humorista,
no és ben bé fer d'imitador.
Jo no sé si té un altre nom aquest tipus de de post en escena que feu a les teles.
Com us ho preneeu?
Home, és que avui dia que es bateja tot?
Dic que potser ja han posat un nom i jo he d'estar al dia.
La Tresoreria de la Seguretat Social ens diu caricatos.
Estem en la categoria de caricatos, que és que fem caricatura, diríem.
Poca broma que la gent que treballava a la ràdio fa alguna que altra dècada,
dins d'allò de l'epígraf, estàvem amb els artistes de circ.
Ah, veus?
Sí, sí, t'ho dic de debò, eh?
Sí, sí.
Vull dir que això tampoc no...
Sou caricatos.
Mira, jo sé que soc actriu.
Llavors, quan a mi se'm proposa alguna cosa, jo l'aprovo.
Funciona superbé.
Però no...
I ets la mateixa actriu quan fas la nit a rondó que quan fas algun dels personatges?
Calla, que aquí tinc la xuleta perquè fas la Teresa Campos, la Lídia Bosch...
No, la Teresa Campos no.
No, la Teresa Campos no, l'Àngels Barceló.
En un programa vaig anar de la Teresa Campos, sí.
En un programa, exacte.
Però has fet de...
Lorena Verdú, Lídia Bosch...
L'Emma García...
Barcelona.
Tu no ets la mateixa.
No, evidentment que no, això és lo divertit.
No, però és que jo considereu que ser actor, ser actriu és precisament això,
sorprendre't a tu mateix contínuament.
i no posar-te unes barreres, sinó que a partir d'aquí et proposen...
Jo em vaig espantar molt quan vaig fer el càsting perquè pensava,
no he imitat en ma vida.
I vaig descobrir que sabia imitar.
I va ser per mi una sorpresa brutal.
És a dir, que tu a casa no eres de les que...
Ara imitaré...
Quan era petita sí.
A l'Alfonso Sánchez, que tothom l'imita, no te'n recordes?
És per la bona.
Aquella cosa que feia del cine.
Està per la cosa.
No, no.
Quan era petita sí que me'n recordo que parava a les classes,
a les mestres, perquè se m'havia acudit un personatge.
però això ho vaig despertar un cop estava fent homofàpi.
Però era un personatge de creació pròpia, Teo.
No, no, no.
El Bigote Arrocet, la Bombi...
Oh, també molt estupenda.
Camaira Gómez.
Quin nivell.
Quin nivelazo, quin nivelazo, eh?
És el que és.
Bueno, s'imitava molt el Feli Rodríguez de la Fuente, també.
Tenia molts imitadors.
També l'imitava el Felipe González, la Lola Flores...
L'Alfonso Guerra, con los descamisaos...
Sí, ja no estava en mi repertorio.
Però això ho vaig despertar un cop...
O sigui, jo vaig estar pensant, dic,
jo he hagut d'imitar en una altra vida o així,
perquè realment m'he vaig sorprendre.
I sí que me'n vaig recordar que quan era petiteta
feia això, parava a les classes de GB,
les parava perquè se m'havia acudit un personatge
i volia que tothom el veiés.
Oriol, jo ara estava mirant a l'Alexandra,
ja veus que la mirava fixament,
i se m'ha acudit, dic,
si tingués un botó per treure-li el volum,
tot el que està dient jo l'entendria igual.
Perquè té una capacitat d'expressar-se.
És a dir, la paraula, evidentment,
ja ho senten els oients,
però com que no ho senten els oients,
m'agrada dir-ho.
Les mans, els ulls, la cara, el cos,
les esquenes, tot expressa.
I jo crec que fins i tot ens atreviríem a endevinar
de què estava parlant,
sense, si l'haguessin baixat el volum,
que algun botó deu tenir per algun lloc,
que li trobaríem.
Això és un exercici que faig a classe.
Si posem telenotícies i baixem el volum,
i en funció de com es belluguen,
sabem si la notícia és bona, dolenta, etcètera.
Tot això per dir que no m'estranya
que ella faci aquest curs.
Sí, sí, és molt comunicativa, no?
En fi, parlem del curs,
que si no ens empatullarem a parlar d'altres coses.
Primer cerquem la informació pràctica
pels oients que estiguin interessats,
i després ja, escolta, si ens queda temps,
fem una mica de recreo.
Vale, eh, si us sembla, ho plantegem així.
Doncs vinga, el taller de...
Es diu exactament taller de lectura pública,
que pot estar vinculat o no
a altres tallers de l'Escola de Lletres,
quan de tant en tant i periòdicament
mostren al públic el treball que han fet
durant el trimestre, no?
De fet, va sortir per això,
per veure la lectura,
i sovint alguns que llegien
feien un flac favor a la seva obra,
és a dir, un text molt bonic,
i el llegien fatal.
I jo vaig parlar amb la Lourdes,
que és la directora,
i dic, Lourdes, això s'hi ha de posar un cert remei, no?
No pot ser que gent que escrigui bé,
després a l'hora d'ensenyar-ho,
hòstia, perdin...
I arrel d'això va néixer el curs.
Jo en vaig fer tres anys, ho he fet,
i ara li he passat el relleu a l'Àlex,
però estaré també damunt, no?
El curs, de fet,
teniu intenció que comenci
després de la castanyada,
el 5 de novembre.
Sí, dilluns, sí.
Encara deuen quedar places, espero.
Encara que tenim places.
I és a partir dels 18 anys.
Això és important que ho apuntem,
perquè, clar, amb 15, 16 anys
potser hi ha gent interessada,
però val la pena posar un punt de partida, no?
Perquè no és allò d'anar a fer teatre
en el sentit, diguem-ne, més general,
sinó enfocar tota una sèrie de tècniques teatrals
i sensitives cap a aquesta posta en escena
davant del públic.
Sí, és que, de fet,
això també està bé que quedi clar,
que no és només per actors aquest curs,
ni molt menys.
Jo crec que els actors,
és el pre-calentament abans de ser actors
i això serveix per a tothom,
perquè realment el que intentem trobar,
a part de passar-s'ho de conya,
perquè és el meu principal objectiu,
per mi és una cita ciega,
és conèixer el grup i a partir del grup,
igual que ells intentaré que s'alimenten de mi,
de les meus classes,
jo també intentaré alimentar-me d'ells.
Vull que hi hagi una simbiosi brutal
i sobretot això,
que s'ho passin molt bé
a partir de nosaltres mateixos,
a partir d'ells mateixos,
del nostre cos,
de la nostra expressió,
és que hi ha molt,
és que si em costa molt
de posar-ho en diversos punts,
perquè és que són tantes coses
que podem descobrir de nosaltres mateixos
que no acabaria mai, no?
De fet, però bueno,
si t'ho he de...
Perquè suposo que també és normal
que ho hagi d'ordenar una miqueta,
no?
Quasi que millor que ho ordenis.
T'ho podria dir que seria
desenvolupar la nostra creativitat,
imaginació,
la nostra expressió verbal, corporal,
coneixermos més a nosaltres mateixos
i sorprendrem-nos,
que això és molt important.
Aquí encaixa molt bé per il·lustrar
quan deia l'Alexandre,
no és un taller adreçat a actors,
ni a actrius, ni a rapsodes,
és un taller obert al públic en general,
i com deia, encaixa molt bé
una anècdota personal
que ara explicava l'Oriol.
La passada setmana va estar presentant
el curs de la Facultat de Ciències de la Salut
de la Universitat Rovira i Virgili
i a partir d'allí no direm
que li ha sortit un bolo,
però sí que es va comentar,
a veure, és que això de l'expressió no verbal,
de la capacitat de comunicar-te,
qualsevol persona
en la seva dimensió més social
l'hauria de tenir, no?
Per bé d'aquella persona i dels altres.
Naturalment,
i sobretot les professions
que estan al servei dels altres.
Què vas dir allà, Oriol?
Reproduïm el moment.
Reproduïm.
Bé, doncs jo,
després de presentar una revista
que es diu Delirium Tremens,
que és una revista dels estudiants,
vaig dir que jo considerava
que l'assignatura de comunicació no verbal
que jo estic donant a la Rovira Virgili
hauria de ser obligatòria
pels estudiants de Medicina.
Això va comportar un cert rebombori,
però...
Mira, aquest ja busca feina.
Sí, però justament,
rebombori entre els alumnes
i en canvi els professors,
suposo que els alumnes,
clar, una assignatura nova
els deu espantar.
Però els professors,
tots deien que sí amb el cap.
Però com m'has argumentat això?
Per què?
Perquè la meva metge de capçalera
no em mira els ulls.
Serà tímida?
És un problema que té.
Serà tímida.
No es pot ser metge i tímid.
En tot cas,
hi ha tota una sèrie d'exercicis
i mecanismes
per superar aquesta timidesa immediata.
Però un metge
t'ha de mirar els ulls,
t'ha de tocar sense por,
sense vergonya,
sense pudor, saps?
T'ha de poder tocar,
t'ha de calmar,
amb el seu to de veu
ha de mirar,
de dir-te les coses,
les pitjors notícies, no?
I tot això ho han d'aprendre.
I si no ho han après
amb els estudis seus,
ho han de fer paral·lelament.
Potser m'estic sortint del Tiesto,
que diria aquell,
però ara penso
un mestre,
quan té problemes d'autoritat a classe,
probablement també li aniria bé.
Segurament.
Diran, escolti,
no ens posi més problemes
que prou tenim al món de l'ensenyament.
Qualsevol sector, no?
Professional,
un més que d'altres, no?
Però és allò de la intel·ligència emocional,
la capacitat d'expressar-te cap als altres...
Comunicació,
mirar-se els ulls,
que són coses per a nosaltres tan bàsiques
que no hi són.
Sobretot en l'època dels adolescents,
en què arriba un moment
en què ells ja no creuen en la paraula,
perquè han descobert que s'enganya,
que la mentida està present,
i aleshores es fien d'altres canals
sense saber-ho,
i justament es fien dels canals
de comunicació no verbal.
I molts dels problemes dels adolescents
justament és un desconeixement
d'aquesta cosa,
de dir,
doncs el meu fill o el meu alumne
entendrà millor un gest o una mirada
o no sé què
que no les paraules que li pugui dir,
perquè les paraules ja...
Fins i tot una posició del cos,
el cos més obert,
el cos més tancat,
un moviment de cap,
un...
Exacte, exacte.
Una mirada.
Tenim una capacitat expressiva adormida.
Un to de veu,
el to de veu tu el domines perfectament
i saps que per ràdio,
depèn del to que donis,
reben una cosa o l'altra els oients,
no?
Doncs imagina't tu amb el cos.
Déu-n'hi-do.
Ens pots passar un tràiler,
com si fos una estrena,
de com podria ser
un primer contacte amb els alumnes?
Sí, ja sé que t'acabo de posar
en un compromís,
però escolta,
hi ha un plan B,
em pots dir no.
Ja està, no?
No, no,
perquè això també em serveix a mi,
o sigui, però...
No, no,
no et faré que em facis el teatrillo
de reproduir-ho,
però a veure,
la primera presa de contacte,
tu saps més o menys
què és el que els diràs
i els faràs fer?
Mira, no.
O sé quan us vegis el panorama.
És que no, no,
és que a part és la meva manera de fer,
no m'agrada gens preparar-me.
les classes...
Jo avui venia,
i ha de ser divertidíssima jo
de l'Alexandra.
No, perquè com que jo a partir això
crec que a tots els actors
la base és partir de la veritat,
jo no puc a priori preparar-me
què és el que serà,
perquè encara no els conec.
És que el meu principal objectiu
és veure'ls-hi les cares,
l'energia que porten,
mirar-los als ulls
i a partir d'aquí començar...
Home, evidentment,
clar que sabré el que dir-los,
però no ho tinc preparat.
Ja veurem què passa.
Jo, per exemple, reforçant potser això,
jo sí que em planifico una mica
en l'aspecte que sé que ells
venen del seu món,
de les oficines o el que sigui,
i han de desconnectar d'una manera ràpida.
I la manera ràpida...
Mots molt heterogenes, a més a més.
Sí, sí, exacte.
Sí, perquè jo tenia mestres
i tenia oficinistes i funcionaris,
no sé què.
I aleshores,
el primer que fèiem era un joc.
Amb el joc,
la gent oblida els seus problemes
i es torna criatura.
I a partir d'aquí,
a través del joc,
que també els cansa físicament,
etcètera,
es podia treballar molt més.
És a dir,
la gent trenca barreres
amb el joc sense adonar-se'n.
Un joc infantil, eh?
És el que és.
Sí, sí.
Ja fa consciència del grup,
també és molt important.
Clar,
hi ha uns objectius
que són bàsics des d'un principi.
Home, és que...
Quantes vegades no hem experimentat
això que dieu del grup,
el típic,
mira, m'apunto un curset,
no sé,
ara envia de primers auxilis,
no?
Trobes un dia en una sala
hi ha una noia jove,
un noi que no sé què,
una senyora gran,
un senyor madur,
tota una sèrie de persones
tan diferents,
tothom es mira així,
de cua d'ull,
perquè no acaba...
Clar,
aconseguir aquesta integració
en el grup
per després fer un projecte comú,
jo m'imagino que és honrar
la dificultat principal
per a vosaltres.
Després ja tot deu venir rodant,
no?
Sí.
Però aquest potser
és el primer escoll.
Després la cosa ja
deu anar més rodada.
Jo per això utilitzo això del joc,
perquè realment és un...
M'oblido de qui soc,
saps?
I també deixo la vergonya a part.
Quan jugues,
el que t'importa és guanyar o perdre.
Sí, sí.
I la vergonya ja
és secundari.
No, jugar és molt important
i en les moltes classes
i és molt el joc.
I després analitzem,
no?
És que en teatre és bàsic,
no?
És bàsic.
És que si no,
i a vegades agafes molt contacte
amb la gent,
que també és molt important,
no?
Vull dir,
donar i rebre és importantíssim
a les classes.
Jugo molt en música,
perquè a part també he estat ballant
durant molts anys
i per mi la música
també ha sigut una teràpia brutal.
I a partir de la música,
depenent de quin estil de música,
t'aporta el ritme,
o sigui,
el ritme està constantment,
no?
L'Àlex,
que et val a dir
que va ser la coreògrafa
que va dissenyar
els balls que hi havia
a l'espectacle
d'Amas i Vells
que vam fer a Metropol
als 25 anys.
Ah, sí?
Que per ser això...
Tot aquell musical,
si ho has de posar al currículum...
No ho he posat.
Per això no està al currículum?
És coreògrafa d'Amas i Vells.
Aquí veiem un currículum
extraordinari.
Mira quina gràcia.
Ara acabo de veure
que també va estar a Sopa de Ràdio.
Sí, també a Sopa de Ràdio.
Un grup amb l'Oriol he fet.
Això de Sopa de Ràdio
fa molts anys ja, eh?
Sí, Déu-n'hi-do.
Va ser una substitució
que vaig fer a...
A la Rosa Andreu.
a l'Agnès,
a la Rosa Andreu
i després...
Amb l'Oriol has treballat molt.
Sí, Déu-n'hi-do.
Sobretot al començament,
però després hi ha...
Teatre, tele...
Teatre, tele...
Teatre, tele...
De tot.
amb projectes, diguem-ne,
d'aquest caire més esperpèntic,
humorístic, televisiu,
però també teatre d'aquell,
diguem-ne, potent,
d'aquell que un actor s'ho passa,
però d'allò més bé.
I no he posat-lo de Dames i Vells,
és imperdonable.
Aquest currículum l'aparto
i espero el nou currículum
de l'Alexandra
amb l'espectacle de Dames i Vells.
A veure, aquest taller de lectura pública
es farà a partir del dia 5,
tots els dilluns,
entre les 7 de la tarda,
les 9 del vespre.
El nombre de places és limitat
per raons òbvies,
perquè s'ha de tenir
un nombre de persones,
unes 20 persones, aproximadament.
Més que res perquè també
és l'espai que és
i llavors hem de tenir...
Els exercicis depenen molt també...
Són a la Sala Trono.
És a la Sala Trono, sí.
Es fa a la Sala Trono,
però la inscripció s'ha de fer
al taller de lletres, no?
Sí.
És al carrer Sant Llorenç, número 3.
Sí.
Que és al...
Al costat del museu.
Exacte.
Per situar-nos.
Sí, pels que coneguin més els bars
que no pas altre tipus d'activitats, no?
Sí, sí.
Com deia que si les biblioteques
estiguessin plenes com els bars,
doncs això
també ha de ser el mateix.
En fi,
que ja ho saben,
que facin via
perquè s'acaben les places,
com aquell qui diu.
Oi que ens deixareu venir un dia,
treure el cap,
a veure com va això
i explicar-ho després
als oients
i fer una miqueta d'espies?
Em sembla que final de curs
ja...
Això com una classe oberta.
Sí, com una classe oberta,
un final de curs.
Fins de fiesca.
El que ens interessa també
és que la gent vegi, no?
Perquè moltes vegades
sí que són paraules
el que diem,
però ens costa una mica
embarcar-nos en històries, no?
A més,
hem de reconèixer una cosa.
Diuen que només us fan
els pares amb els nens petits.
Quan es fa algun tipus d'activitat,
música, dansa,
sempre es vol el festival de fi de curs.
I els pares s'enfaden
si no hi ha festival de fi de curs,
tant se val el que hagin après.
En aquest cas també,
ja m'imagino
que voldran festival de fi de curs.
Sí, a mi em sembla molt bé.
Hi haurà una mostra,
hi ha un objectiu
i a més,
el que estem fent també
és que no tinguin por
davant del públic.
Ens estan esperant,
no sé si al nou Estadi o Camp Clar,
per l'última hora
de l'entrenament del Nàstic
amb el paper que vam fer ahir.
Déu-n'hi-do,
a veure què ens expliquen.
Ara de seguida anirem al nou Estadi,
però deixeu-me que us digui
que l'Anabel Lambea
ha parlat de l'espectacle
que es va fer a la Sala Trona.
Ho dic per tota la vinculació
que teniu vosaltres amb la Sala Trona,
de l'espectacle de divendres,
que es va quedar
que no s'ho acabava de creure
i no perquè desconfiés
de les apostes de la Sala Trona,
però que realment va ser
un espectacle increïble
que aquest divendres es repeteix.
Sí, exacte.
Que la gent fa cibia,
si no es queden sense entrades
perquè està corrents la veu.
Sí o no?
Si ve molta gent,
intentarem repetir-lo una altra vegada.
Volia que diguessis això,
perquè em penso que...
Sí, sí, no,
ja ho diem de manera oficial.
Potser dissabte mateix,
l'endemà,
o ja ho avisaríem,
però és que és un espectacle
de molta qualitat.
I clar,
de sobte ens sorprèn, no?
El Joan Maria Segura
és un molt bon director,
actor, ballarí, coreògraf...
Va fer el Mikado, també?
O alguna cosa amb el Mikado?
Pot ser.
En tot cas,
aquesta obra és dels mateixos autors
que el Mikado.
Ah, per això ho sé, clar.
Sí, el Jules Lluís.
Sí, el Jules Lluís.
En Sullivan, sí.
Doncs són els mateixos.
I d'alguna manera
la música recorda, eh?
El Mikado.
Sí.
Està molt bé.
Que bé,
hem parlat de tot una mica,
però sobretot, eh?
El taller de lectura pública
comença el dia 5 de novembre,
es farà la Sala Trono
i les inscripcions ja són obertes
a l'Escola de Lletres
al carrer Sant Llorenç,
número 3 al costat del museu.
Oriol Engrau,
Alexandra Palom,
ha estat un plaer, com sempre.
Moltes gràcies, molta sort.
A veure, us agrada el futbol?
No.
No gaire.
Ja ho sabia,
per això us ho pregunto.
Anem a conèixer
quin ha estat l'última hora del nàstic.