Dos quarts d'una del migdia, nou minuts deixem enrere
tota aquesta festa dels reis, dels manifestos,
i centrem la nostra mirada en una nova publicació.
El col·lectiu H2O del Camp de Tarragona acaba de presentar,
o va fer el passat divendres, el primer número de la revista Colors,
una publicació dedicada a la normalització
de la visibilitat de la realitat homosexual.
Un dels trets característics d'aquesta publicació
és que va adreçada a tothom, però especialment a un públic heterosexual.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic el seu responsable,
el Jordi Montnés. Jordi, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
Aviam, vosaltres teniu una web molt complerta.
Aquesta publicació necessitàveu, a través del paper,
arribar a un col·lectiu cada cop més ampli, no?
Sí, no només a un col·lectiu.
Tu ja ho has citat a la presentació.
Nosaltres fins ara hem donat molts serveis en el col·lectiu,
en el col·lectiu LGTB d'aquí del Camp de Tarragona,
però teníem moltes ganes de, una miqueta,
el nostre missatge, un missatge en contra de l'homofòbia
i per la normalitat, fer-lo de tothom.
I pensem que una revista,
a més una revista no dirigida al públic homosexual,
sinó al públic heterosexual,
parlant de les nostres coses, podria ser molt interessant.
Clar, el primer que et ve al cap és dir,
com les persones, diguem-ne, que assumeixen
la tendència sexual de cada persona
en dins del que és la normalitat,
és a dir, jo soc heterosexual o homosexual
en funció del que jo senti i vulgui fer de la meva vida,
diguem-ne que serien les persones
que estarien disposades a llegir aquest tipus de publicació.
El que interessa és que arribi a aquelles persones
que no acaben de veure clar el tema
i arribar a aquestes persones és difícil, no?
Sí, ho és i, clar,
ens heu corregut aquesta idea
i esperem que els propers anys
no s'han corrent 25.000 més.
O sigui, es tracta precisament
de fer arribar un missatge a una gent
que en principi n'és molt reticent.
O sigui, que encara ens mira
com una cosa una mica estranya.
I en aquest sentit el que hem fet ha sigut...
Hem jugat molt amb el disseny,
hem fet una revista que no té res a veure
amb les típiques revistes dirigides
a un públic a la GTB,
sinó un disseny del mateix
que podries trobar a qualsevol revista
en el diòstum.
I els continguts?
Quins continguts aposteu, per exemple,
en aquest primer número?
Mira, en aquest primer número hem fet una cosa.
Com que sortim al desembre,
a part de les pàgines estrictes de la revista,
hem inclès un calendari,
un calendari on, saps allò que fan
algunes emisores de televisió,
12 mesos de fer causes?
Sí.
Doncs una idea una mica semblant,
hem agafat tots aspectes de la història
del moviment de la GTB,
els grans de la història,
i els hem anat explicant.
És a dir, per exemple,
tothom sap que el dia 28 de juny
és el dia de l'Orgolleix,
però molta gent no sap per què és així.
moltes persones han sabut parlar
de l'estrella de David
dels camps exterminatis,
però molta gent ha sabut parlar
del Triangle Rosa que portaven els homosexuals,
o, per exemple,
paraules com lesbian o coses d'aquest tipus,
que moltes persones no saben d'on venen.
Nosaltres fem una més que queda d'explicació,
és a dir, intenta ser una mica didàctica
en aquest sentit.
A part d'aquests 12 temes
que reflexen una miqueta la història
del moviment de la GTB,
com que és el primer número,
també hem inclòs una entrevista
amb el Miquel Reverte,
que és el president del col·lectiu Actosó,
explicant una miqueta tots els seus projectes,
i després, per exemple,
hem posat un article
que en principi no tindria res a nosaltres,
que és una entrevista
amb la Cristina Castillo,
que és una dramaturg,
una actriu i dramaturg,
que va fer una obra de teatre
a Reus la primavera passada.
I ens va semblar d'interessar
el personatge,
que vam dir,
escolta, l'hem de ficar aquí
que ella, evidentment,
també parla de temes relacionats
amb el món lèsbic,
però en parla de teatre en general.
Aviam, en definitiva,
els homosexuals,
les homosexuals transsexuals també,
que tenen una problemàtica diferent,
però que l'agruparíem aquí.
Algú pot pensar, home,
un país en què, afortunadament,
les persones, independentment
de les seves tendències
homosexuals,
poden formalitzar legalment
una relació,
és a dir, es poden casar,
un país en què un jutge
pot plantejar obertament
que és homosexual,
un polític,
ja no és allò de només els artistes,
que se'ls hi tolera,
és un país en què la homofòbia,
que ara està molt present,
és el que et pregunto,
perquè a vegades
on pot pensar
que viu en el país
de les meravelles,
des d'aquest punt de vista,
i la homofòbia
continua donant-se,
no tant a nivell mediàtic,
sinó més aviat
en el dia a dia,
no, Jordi?
Sí, no, mira,
aquesta ha sigut la gran trampa,
durant molts anys
el moviment homosexual
i transsexual,
tu ho has dit,
ha estat lluitant
perquè simplement
se l'he reconeixin
a nivell legal
uns drets
que nosaltres
considerem
absolutament elementals,
o sigui que una persona
per la gràcia
i l'orientació
no pugui ser
discriminada legalment.
Això, d'alguna manera,
està aconseguit,
cuidat-ho,
està aconseguit a Espanya,
en molts llocs del món,
pensem que hi ha persones
que pel fet de ser homosexuals
poden arribar
a ser condemnades
a la pena de fa.
Però aquí,
en els últims anys,
tots els moviments
d'homosexuals
i transsexuals,
no de Catalunya,
de tota Espanya,
han iniciat un debat
molt important
per dir,
bueno,
ara que tenim les lleis,
què fem?
I ens han d'anar a compte
que hi ha una cosa
que és molt fotuda
i és que la normalitat
no existeix.
O sigui,
existeix en el paper
però en el carrer no.
És a dir,
les persones heterosexuals,
moltes persones heterosexuals,
encara veuen els gais
com alguna cosa
que li ha ells mateixos.
Per exemple,
la reivindicació homosexual
és patrimoni exclusiu
dels homosexuels.
Nosaltres pensem que no,
que té que ser,
de la mateixa manera
que l'alliberament de la dona
és patrimoni tant
d'homes com de dones,
l'alliberament
de la realitat homosexual
té que ser patrimoni
tant dels homosexuels
com dels heterosexuals.
I aquí hi ha una feina
brutal de visibilitat.
Pensa una cosa.
Però també,
perdona Jordi,
per part del propi
col·lectiu homosexual
que a vegades
i en determinats casos
sembla que no faci
aquest plantejament
que hem de lluitar
tots plegats
pels drets de tots.
Això és un tòpic.
T'ho pregunto, eh?
Sí,
no, no,
és un tòpic.
Evidentment,
a veure,
pensem que el 10%
de la població
és,
segons les estadístiques,
és homosexual.
Per tant,
estem parlant
de molts milers de persones,
de molts milions de persones
i, evidentment,
en un col·lectiu d'en Gran
hi ha absolutament de tot.
Però jo he sentit
moltes vegades,
masses vegades,
el mite de que
és que sou vosaltres
els que us creeu guetes
o són vosaltres
els que us tanqueu.
Això no és cert.
Això és un dels molts mites
que hi ha
i que s'han de trencar.
I, precisament,
la revista
va amb aquesta línia
a trencar aquest mite.
Hi ha un aspecte
molt interessant
i que enllaça
una mica
amb el que és
una vessant
de la tasca
que feu des de H2O.
quan parlàvem
d'aquesta normalització
entrem en un territori
en el que
sempre han patit molt
les persones homosexuals
que és l'adolescència
i la primera joventut.
En aquest sentit,
les coses
s'estan millorant
per a les noves generacions
en quant a la mentalitat
d'ells mateixos
i el seu entorn
des de l'entorn
d'estudiants,
l'entorn familiar?
Jo penso que sí.
Mira,
nosaltres,
una de les cines
de les quals
ens sentim més orgullosos
és que encara no l'hem acabat
i és una guia didàctica
que estem,
ja dic que l'estem acabant
i és necessari
en els últims retocs,
que són,
és dir,
dirigents als professors
on es marquen
una sèrie de pautes
perquè s'eduquen
els nens
amb l'absoluta tolerància.
Jo penso que sí
que ha canviat,
però hi ha un tema
que no hem d'oblidar
en cap moment.
Moltes famílies,
sobretot femenies immigrants,
i no voldria allò
que en cap moment
allò es pensés
que la cosa és xenòfoba,
això que ho vaig a dir ara,
és que venen de països
on hi ha una cultura
molt, molt, molt
moxista
i molt homòfoba.
Aleshores, clar,
són xavals
que el que hem matat
és això.
I aquí s'ha de donar
fer una feina constant,
eh?
Això no ho oblidem.
Ja, no voldria
que ningú me l'interpretés.
Jo crec que en absolut.
Són formes culturals
molt atàviques
que nosaltres,
mica en mica,
en alguns sectors
s'han anat perdent
i que ara sembla
que retornen,
però bé, és una tasca educativa
com bé deies, no?
Exacte.
És inevitable.
Jordi,
on es pot trobar la revista?
La podem descarregar
en PDF?
Tinc entès a través d'internet
però en paper també, no?
Sí, sí, sí, efectivament.
Només faltaria.
I com que hi ha un calendari
que la tinguin
tot l'any penjada
a casa seva
i que cada mes
vagin canviant la pàgina.
No, mira,
la revista es pot trobar
a diversos llocs
nosaltres ara l'estem repartint
per als diversos centres cívics
tant de Reus com de Tarragona
i qui la vulgui
doncs es pot dirigir
als locals d'H2O
que nosaltres estem a Reus
al centre cívic
al Carlet
allà al carrer
a Duartoda
i allà
és gratuït a la revista
per tant
que si no hi ha cap problema
i com tu molt bé
has dit
a la nostra pàgina web
al www.h2o.cat
la tenim tota en PDF.
És de caràcter mensual?
No ho sabem.
Trimestral?
Bé, de moment surt el primer.
De moment surt el primer.
No depèn de nosaltres en aquest cas
perquè com que és una revista gratuïta
depenem de les subvencions
i nosaltres vam aconseguir
una subvenció de la Generalitat
per aquest primer número
i ara estem negociant
amb ajuntaments
i amb Generalitat
a veure
quina periodicitat
li podríem donar.
De moment tenim
el primer número
tenim aquest calendari
que ja només
relatant tots aquests 12 fets
ens pot ajudar
a reflexionar
i començar a assumir
la condició humana
sense posar-hi cap etiqueta
segurament.
Moltíssimes gràcies
Jordi Montnè
i enhorabona
a tots els que han fet possible
aquesta revista
Colors
que edita
al col·lectiu H2O
del Camp de Tarragona.
Gràcies per atendre
la trucada del matí.
Moltes gràcies a tots.
Adeu-siau, bon dia.
Bé, bon dia.