Molt bon dia, doncs sí, efectivament som en aquest centre cultural de Caixa de Tarragona.
Hem vingut fins aquí, a la seu de la Fundació,
per poder conèixer aquesta exposició que es va inaugurar concretament la setmana anterior.
Avui ja es pot venir a veure i en volem fer un recorregut.
De fet, ens acompanya la comissària de la mostra,
ella és crítica i historiadora de l'art, Pilar Parcerises. Bon dia.
Hola, bon dia.
Sens dubte, una exposició per conèixer en profunditat l'obra de Man Ray,
que va ser un dels pioners del segle XX, de metat del segle XX,
la primera meitat del segle XX, en transformar la fotografia en art, no?
Sí, de fet, aquesta exposició presenta un conjunt de 85 obres de Man Ray,
de les quals 82 són fotografies i 3 són objectes.
Man Ray no solament va ser un fotògraf, va ser un pintor, va ser escultor,
va dissenyar mobles, jocs d'escacs, làmperes, etc.
Un artista total, un artista complet.
I aquesta exposició, que pertany sencera a la col·lecció Goldberg de Frito,
de Nova York i que es presenta per primer cop a Espanya,
ens permet entrar en les diverses dimensions estètiques de Man Ray,
que, de fet, el seu nom ja és un pseudònim, d'Emmanuel Radinsky.
Man vol dir home, en anglès, i Ray vol dir llam, és a dir, home, llam.
Per tant, aquí entrem ja en una dimensió totalment fotogràfica de llums, ombres i de somnis.
Man Ray va ser aquest pioner de la fotografia creativa,
de la tombant i l'entrada de les primeres dècades del segle XX,
sent el principal representant de la fotografia surrealista,
de manera que ell va aconseguir, amb l'automatisme de la càmera,
allunyar-se d'aquelles fotografies que s'estaven fent a l'època
que intentaven imitar la pintura.
Man Ray s'allunya d'això, reconeix que la fotografia pertany a una nova època,
a una època de progrés, a l'època del maquinisme artístic,
a l'època de la velocitat,
i que cal adaptar la imatge fotogràfica a una nova època.
I, per tant, en aquest sentit, ens l'apropa a la situació actual.
En aquesta exposició hi ha un primer apartat dedicat als seus amics,
als seus autorretrats,
i trobem retrats dels principals poetes, músics i creadors del surrealisme,
com Paul Eliard, com el compositor Eric Satí,
com el poeta Tristan Zara, com el pintor Joan Gris, el pintor André Deren.
També hi ha un reflex de l'àlbum familiar passat
de vacances a Antips i a Mugens, al sud de França.
Man Ray també és un personatge que va freqüentar el nostre país,
passant les seves vacances a Cadaqués,
en Marcel Duchamp, des de l'any 58 al 68,
i que la seva amistat amb Dalí els va portar aquí, a Catalunya,
visitant-lo per primer cop l'any 33.
O sigui que és un personatge també familiar a la nostra cultura,
i ell també té fotografies, no en aquesta exposició,
però sobre les pedres de Cadaqués,
els penya-segats de Port Lligat, etcètera, etcètera.
D'altra banda, tenim també un segon apartat
dedicat a l'Adrien Fidelin, la Eidi,
que va ser la seva companya entre 1936 i 1940.
Són fotografies molt petites, per això hem posat unes lupes.
són vintage, que he oblidat de dir-ho,
que vol dir primers tiratges fets pel mateix artista,
datats pràcticament tots entre els anys 20 i 30 del segle XX,
cosa molt difícil de trobar avui,
perquè normalment de Man Ray el que es troben són tiratges posteriors
fets pels seus assistents i no fets per ells.
Per tant, és una exposició que té un valor afegit.
i, com us deia, el tema de l'Adrien Fidelin és important
perquè aquesta noia mulata de l'illa de Guadalupe,
que ells troba l'any 36,
li serveix com a model per a un nou tipus de Venus
i de tractament del nu femení,
que la llunya de les estàtues de les Venus clàssiques
i també la llunya del maniquí com a model de Venus surrealista.
I, en canvi, li dona una gracilitat en el moviment d'aquesta noia,
d'aquests nus,
que per a mi inaugura una Venus de carn i os,
és a dir, una Venus naturalis.
I és important tot aquest conjunt de fotografies que són inèdites.
D'altra banda, tenim també les seves col·laboracions
amb l'artista Marcel Duchamp,
un dels més importants del segle XX,
i especialment el que ha quedat d'un projecte de film estereoscòpic
amb dos fotogrames que s'han conservat d'una espiral
que més tard ell va instal·lar amb una càmera estereoscòpica
i que ara podem veure des del visor
com els dos fotogrames es fusionen en una sola imatge
i converteixen aquesta espiral en una esfera de tres dimensions
que sembla que es mou.
Per tant, ells són els pioners de l'art cinètic
i intenten introduir el tema de la tercera dimensió
i de la velocitat en una dècada tan antiga avui com és el 1920.
Justament és aquest d'aquí, no, Pilar,
que el podem veure aquí al costat
i que si s'observa per aquest visor es veu justament això,
l'espiral que es converteix finalment en una situació en tres dimensions.
Exacte. Jo recomano que la gent s'acosti al vidre, s'acosti al visor
i pugui veure com es fa d'una manera, diguem-ne, casolana
una tercera dimensió a partir d'aquest element.
Com es retrata en aquests personatges de la història de l'art,
però també d'altres disciplines com la música, com Eric Satie?
En aquestes fotografies, què és el que transmet Man Ray?
Què és el que intenta buscar?
Què expressa en aquestes fotografies?
Bé, jo crec que intenta plasmar i expressar l'existència del personatge,
és a dir, el seu interior.
No crea unes escenografies, no crea uns fons,
com es feien els estudis fotogràfics,
que posaven un fons de paisatge o posaven un fons d'una cortina, no.
Per ell, el fons és la llum.
Per Man Ray, com veurem en aquest retrat de Paul Elyard,
o en el cas del Juan Gris, que ell fa un fragment, diguem-ne,
el rostre per concentrar la visió exclusivament en la mirada.
Llavors, doncs, Man Ray, en aquest sentit,
aconsegueix entrar en el personatge,
que aquest personatge ens digui alguna cosa
i a la vegada trobar la distància justa entre ell i el personatge.
És a dir, Man Ray, jo crec que imposa un tercer ull,
que és aquest ull de la càmera, no?
I, per tant, sap trobar l'aura del personatge
que està en aquesta distància justa, no?
Jo tan lluny, tan a prop.
Aquí està el kit de Man Ray.
Aquí hi ha una frase literal seva que diu
que intento fer la meva fotografia automàtica
i servir-me del meu aparell fotogràfic
com d'una màquina d'escriure.
Sí, aquesta frase, que és una frase pràcticament surrealista,
podríem dir, ens diu que d'alguna manera
si en el surrealisme André Breton,
que era el que el fundador literari del moviment
imposava l'automatisme psíquic,
que vol dir els dictats espontanis de la ment com a obra d'art,
perquè és una època en què la ment és estudiada
i es reconeix com una entitat.
Així, científicament,
s'estudien les malalties mentals,
la ment té una entitat pròpia
i es valora en el món dels somnis
i, per tant, Man Ray el que vol dir amb aquesta frase
és que si els escriptors, amb la literatura,
utilitzen la màquina d'escriure
com un automatisme de la ment
per a la seva escriptura automàtica,
seguint els dictats de la ment,
ell segueix els dictats de la màquina fotogràfica.
I, per tant, amb la màquina
aconsegueix transmetre aquest automatisme psíquic
que Breton dicta als escriptors surrealistes
i que ell s'hi apunta
amb el treball amb la càmera fotogràfica.
No és casual la seva, pràcticament,
obsessió en el joc dels escacs, no?
Sí, els escacs, evidentment,
és un joc d'atzar
i és un joc mental
que els surrealistes valoren molt
precisament perquè és un joc mental,
o sigui, perquè és un joc matemàtic
que cal preveure les jugades,
que cal fer treballar la ment,
que traça uns dibuixos invisibles
a l'hora de moure les fitxes
i que a la vegada també
és una màquina d'amor i de mort.
I, per tant,
les guerres també són a dins dels escacs
i aquesta màquina d'amor i mort
és molt important pels surrealistes.
M'agrada molt aquest objecte d'aquí, Pilar.
Com ho podíem escriure per la ràdio?
Bé, és una fotografia d'un nu femení
realitzat en doble exposició,
de manera que amb el retard
de la presa fotogràfica
aconsegueix que aquest nu
tingui una doble forma
i que es fusionin dos
i, diria-hi tot,
algun tercer nu alhora.
De manera que veiem
el paper fotogràfic
col·locat en forma de cilindre
i veiem com aquesta noia
té dues cares,
té dos pits,
té dos malics
i que té com una doble cama.
I realment és una obra
molt eròtica
d'una sensualitat extraordinària
però que, això sí,
Man Ray,
la seva sensualitat
mai la converteix en pornogràfica.
I es veu just al darrere.
Això ho podem comprovar perfectament,
Pilar,
aquí al darrere
on hi ha les fotografies
que va ser la seva amant,
la ballarina,
abans comentaves,
Mulata,
que en l'època dels...
No sé si això va sentar precedent
perquè el fet de...
Es van arribar a exposar
aquestes fotografies
del nu de la seva amant?
No,
aquestes jo no he trobat
que s'hagin exposat mai
ni que hagin sortit
reproduïdes enlloc.
Jo crec que això formava part
del seu, diguem-ne,
album íntim,
que és un...
Clar,
aquesta exposició
té moltes fotografies
que pertanyien al seu arxiu,
a coses que no havien sortit mai.
i que, per tant,
doncs,
jo crec que
la seva manera de fer,
evidentment,
senta un precedent
amb tot el tractament
fotogràfic posterior.
Però veiem aquí,
doncs,
aquest nu de la Eidi,
amb aquests dits oberts,
amb una posició
de ball,
que no és una posició clàssica,
és una posició de moviment,
per tant,
és una posició de progrés,
és una posició desinhibida,
però, alhora,
doncs,
la tracta com si fos una...
una au, no?
Com si fos un...
un moviment d'un ocell, no?
Això és molt bonic,
trobo.
O, per exemple,
tenim aquí
una altra...
una altra fotografia
de la Eidi,
que és la que serveix
d'entrada a l'exposició,
i veiem que darrere
hi ha dos ocells
molt grans,
com dos albatros,
que són dos motlles de guix
que eren fets
pel Giacometti,
per l'escultor Giacometti,
que ell els tenia
al seu estudi
com a escenografia.
Llavors,
veiem aquest retrat
de la Eidi Monturbán
que li fa com un aura
i que és un retrat
pràcticament místic
i, en canvi,
és un nu.
Aquest so que sentem de fons,
ho poden escoltar
de seguida molt millor,
són les pel·lícules,
els curtmetratges,
no sé si dir-ne curtmetratges,
pel·lícules, films
que l'autor va fer
a l'època,
n'hi ha de familiars
i també altres més creatius, no?
Sí, de fet,
aquí es recullen 15 pel·lícules
de Man Ray.
Hi ha les pel·lícules
més importants
com el Retorn a la Raó,
com Emac Bacchia,
com el Misteri del Castell de Dé,
de Daus, vaja,
però hi ha també
els estius passats
amb Picasso,
amb Nújali Art,
amb Lee Miller,
amb la mateixa Eidi,
o sigui,
hi ha un ambient
també d'algun familiar, no?
I jo crec que és important
veure com,
d'alguna manera,
amb el cinema,
ell posa la fotografia
en moviment
i són fotografies
totalment experimentals
que avui podem trobar
amb autors joves
dins del món de l'art,
però ell va ser
un dels pioners, no?
Imagino, Pilar,
que organitzar
aquesta exposició
no ha estat fàcil, no?
No,
no ha estat fàcil
perquè era el primer cop
que tot això sortia
i calia donar-hi un ordre,
calia llegir-ho,
calia que fos intel·ligible
i calia donar-li una dimensió
que, a partir del que jo he trobat
en una col·lecció,
que aquesta col·lecció
té poc més d'un centenar d'obres,
jo n'he triat, doncs,
85,
que em semblava que podien donar
aquesta idea del manrai global,
no?
almenys de la seva sensibilitat
i de la seva actitud artística
davant de la vida
i davant de l'art.
A quin moviment fa seu?
És a dir,
en els seus inicis
trencamotlles, no?
Fuig una mica, doncs,
de l'expressió de la fotografia.
Abans comentaves
que es fixava molt
en la fotografia,
perdó,
en la pintura,
vol crear un estil propi.
Crec que funden a Nova York,
juntament amb Mitchell,
abans en parlaves,
el moviment d'edat, no?
Sí.
Sí, de fet,
dins la història de l'art
hi ha dues grans vies,
per entendre'ns,
dins la història de l'art modern,
dues grans autopistes.
Una és, doncs,
allò que es deriva
de la imitació de la natura
i de l'impressionisme
i tots els moviments
que tenen una referència
a la natura,
com és el cubisme,
l'expressionisme,
el fobisme, etcètera.
I una altra via,
que és la dels rars,
per entendre'ns,
que és la via, doncs,
del dedà
i després del surrealisme,
que abominen
de tots aquests corrents
que tenen encara
la naturalesa
com a referència
i que la deformen,
etcètera,
tipus futurisme,
cubisme, etcètera,
i ells busquen
una altra dimensió
de la realitat
i, per tant,
comencen amb moviments
de negació,
és a dir,
el dedà
és un moviment
de negació
que nega,
doncs,
l'esperit,
diguem-ne,
clàssic de l'art,
l'esperit naturalista
i que,
en canvi,
milita
amb l'esperit maquinista
deixant de banda
el model de la natura
i, per tant,
militen
en l'artifici
i en el maquinisme
i el progrés.
Llavors,
doncs,
inicien
una altra via
que recuperen
el que la gent rebutja,
ho saben transformar
en obra d'art,
recuperen
el tema òptic,
recuperen
el maquinisme artístic
en definitiva
i, doncs,
és una altra via
i, doncs,
Man Ray pertany
en aquesta via
que és una via
dels artistes grans
com Marcel Duchamp,
com Picàvia,
com Man Ray
que realment
obren un altre camí
que res té a veure
amb l'altre
i és una altra
de les aportacions
que es fa
dins el món
de la vanguarda.
Deixam,
volia dir,
que em sembla
que abans he dit
mitja,
deixam,
deixam que quedi clar.
Abans hem passat
de llarg
que hi ha una part
de l'exposició
concretament
que ens trasllada
fins a l'Àfrica,
podríem dir
fins a parts
d'aquest continent negre
que van seduir
en aquests artistes
concretament
el que avui ens ocupa
en Man Ray
i que van també reflectir
una forma diferent
de veure,
per exemple,
objectes fetitges,
no?
És a dir,
deixaven de ser fetitges
per tenir una altra
expressió artística,
no?
Sí,
de fet,
pensem que l'art primitiu
i l'art africà
no és una cosa d'ara.
Fa més de cent anys
que hi ha un interès
per l'art,
per els objectes,
diguem-ne,
africans primitius
en el moment
en què es desvetlla
des del món
de la colonització,
les exposicions
colonials de París
que recullen
molt de material
d'aquestes expedicions
que es feien
en aquests continents
i que hi ha un interès
per estudiar
les altres cultures,
el que llavors
se'n deia races,
que ara sabem
que no existeixen,
que tothom és igual,
però en aquella època
tot això es recuperava
i s'estudiava
des d'un punt de vista
antropològic
i etnogràfic,
no?
Llavors Man Ray
era un dels artistes
cridats a fotografiar
aquests objectes
fetits
que entraven
doncs
en el Museu de l'Homa
o en el Museu Trocadero
de París
que ara
algunes d'elles
que estan aquí
les podem veure
en el Museu de Quebren Lí
que m'ha permès
precisament documentar-ne
una
que és una màscara
en aquest cas
brasileña
feta amb una carbassa
i amb resina
poca broma, eh?
poca broma,
per tant
avui aquests objectes
els podem trobar
aquests fotografiats
per Man Ray
en el Museu de París
de Quebren Lí
aquest que ha fet
l'edifici del Jean Nouvel
etcètera, no?
Però primer a Londres també, no?
Sí, sí, també
algunes d'elles
es veuran a Estats Units
i unes altres a Londres
doncs deia
que precisament
a través del llenguatge
de la càmera fotogràfica
aquests objectes
que són uns objectes
rituals
pensats
per una funció
cultural ritual
en el moment
en el moment
en què es traslladen
en el context occidental
i perden aquell context
pel qual van ser creats
amb la càmera fotogràfica
s'aconsegueix
que l'ull de la càmera
els converteixi
en obres
d'art modern
és a dir
la visió
moderna
de la càmera
fa que
es desprenguin
d'aquell valor ritual
i prenguin
un valor d'exposició
i és aquest valor d'exposició
el que els dona
el valor d'art modern
Estic veient ara companys
fotògrafs
que estan mirant
meravellats
l'exposició
no hem parlat
dels radiogrames
i crec que no hauríem de parlar
perquè també
és un dels apartats
de la mostra
i és un estil
de fer fotografia
que crec que també
es fa en alguns tallers
en paral·lel
a aquesta exposició
i que s'ensenya
com fer
aquesta tècnica de fotografia
que ell
va començar
també a aplicar
Sí
de fet
aquest és un invent
que el va fer
Manrai
però també
Christian Schatz
i Moholy Natch
tres artistes fotògrafs
consistia
de fet
les radiografies
o radiogrames
en fotografia
sense càmera
és a dir
recollir
diguem-ne
objectes
en aquest cas
doncs petits
que acaben
en la mà
que ell tenia
en el taller
petits instruments
un braçalet
unes tisores
un tros de paper
doblegat
etcètera
i a partir
de situar-lo
situar aquests objectes
en el paper fotogràfic
revelar
i
sense càmera
deixar passar la llum
i quedar el registre
d'aquests objectes
i de les seves ombres
o de les seves llums
en el paper fotogràfic
i per tant
això ofereix
una mirada
més esquelètica
d'aquests objectes
els transforma
en llum
els transforma
en quelcom transparent
en quelcom de somni
no?
Sens dubte
cal venir a veure
aquesta exposició
crec que
vaja
amants de diferents disciplines
no només la fotografia
sinó també
persones que tinguin interès
en el món
del cinema
podran veure
aquella part
del que fem referència
a l'inici
però també
altres
moviments
que podran veure
aquí
un dels pioners
un dels personatges
més importants
del segle passat
Sí
Manrai
ha estat
un pioner
en obrir
camins
en obrir
estètiques
en obrir
noves actituds
davant de la vida
i davant de l'art
i també
una actitud
sobretot
molt poètica
i a la vegada
molt senzilla
no va ser només
un artista
diguem-ne
glamurós
que sí que ho va ser
però a la vegada
també va viure
amb una certa marginalitat
i a mi
sempre hi ha una anècdota
que m'agrada
m'agrada
d'explicar
i és que
Manrai
un mes abans de morir
va dir que li era igual
la posteritat
que ell volia ser enterrat
a terra
així és enterrat
en el cementiri
de Montparnàs
que no volia
grans luxes
té simplement
una fusteta
plantada a terra
amb una
fusta més gran
que sembla
un escut
on diu
Manrai
86 anys
1976
que és l'any
que va morir
i
compten
que
després de morir
cada dos o tres mesos
hi anava una amiga
no sabem qui
i retocava
amb pinta ungles
amb vernís d'ungles
el nom de Manrai
86 anys
1976
és a dir
Manrai sempre va viure
entre l'amor
i la marginalitat
i és aquesta senzillesa
el que jo crec
que li dóna
també una grandesa
hi ha una inscripció
a la tomba?
aquesta
aquesta que us he dit
simplement Manrai
86 anys
1976
sobre una fusta
senzillíssima
i no ha volgut mai
que hi hagués
res més
la seva aportació
jo crec que està
en el seu treball
en la seva obra
i no ha volgut
diguem-ne
va viure d'una manera
molt senzilla
i va fer
doncs la seva feina
va viure
durant temps
amb hotels
fent fotografies
en els hotels
a l'aristocràcia
de París
quan no tenia
un apartament
o no tenia
un lloc per viure
i per tant
és un personatge
que es va fer
a ell mateix
i que va dedicar
tota la seva vida
a experimentar
i a interpretar
la vida
des de la clau
de l'art
i l'essència
d'aquest personatge
la seva obra també
però l'essència
també és aquí
en aquestes
quatre parets
del centre
de Caixa Tarragona
de la seu
de la fundació
de Caixa Tarragona
estarà aquí
exposada
dos mesos i mig
aproximadament
i recordin
el que ha dit abans
d'aquí se'n va a Londres
després a París
i d'aquí un parell d'anys
al Japó també
i als Estats Units
no Pilar?
Sí, sí
ara
aquesta exposició
tanca el seu periple
aquí a Espanya
però l'any que ve
doncs
estic esperant
que m'arribin
les dates
ja concretes
pel tur al Japó
i hi ha unes
d'aquestes peces
que van
amb una exposició
a la Tate
sobre Manrao
i Champicàvia
precisament
la Tate Modern
de Londres
doncs ja ho saben
Pilar, per Sarissas
gràcies per acompanyar-nos
en aquesta recorreguta
per la mostra
hi ha coses que hem vist
altres que no
és a dir que
és molt més àmplia
del que hem explicat
Pilar, gràcies
molt bé, vosaltres
i recordin
d'aquí a dos mesos i mig
tancarà
per tant
abans podem venir
a veure aquesta mostra
aquesta exposició
que es complementa
amb projecció
de 15 pel·lícules
realitzades per l'artista
entre els anys 1923
i 1938
aquesta mostra
que es podrà veure aquí
a la sala d'exposició
en la Caixa Tarragona
que regi en anglès
aquests propers
dos mesos i mig
ja ho saben
això és tot des d'aquí
fins ara, bon dia
Tigre
no
no