Aquí seguim en directe des del matí de Tarragona Ràdio,
tot parlant d'una experiència que ja arriba a la tercera edició,
els estudiants de comunicació en general de la Universitat Rovira i Virgili,
el que és la ràdio, el dia a dia de la ràdio
i el que és aquesta forma de comunicació,
un mitjà que forma part del que és l'aprenentatge
dels estudis de comunicació de la Universitat Rovira i Virgili.
El programa El Tren va ser una iniciativa ja en el seu dia
i continua d'aquesta manera de la professora de Teoria i Tècnica
del Llenguatge Audiovisual, Marta Montagut,
i col·laboradora esporàdica en aquest cas de Tarragona Ràdio.
Marta, molt bon dia.
Molt bon dia, Joana.
És un plaer que ens acompanyis
i que tu alhora vinguis també acompanyada d'una bona representació
dels que seran futurs comunicadors en els diferents àmbits de casa nostra.
Avui venim quatre, en total, ja saps que cada any el tren són 10 alumnes,
avui no han pogut venir tots, esperem dir tots els noms dels que falten
perquè no se'ns enfadin, i doncs tornem a ser aquí un tercer any.
Qui ho anava a dir?
Doncs sí, perquè el primer any allò que dius calla,
anem a provar aquesta experiència.
La veritat és que és una oportunitat que no tots els estudiants tenen,
d'entrar directament en el que és el món de la ràdio,
del dia a dia, la realitat del món de la ràdio.
Sempre ho hem dit que el taller és una cosa bastant excepcional,
com a iniciativa pedagògica i professional a mitges,
podríem dir-ho així, i és que és un dels pocs tallers universitaris
amb crèdits lliures, que a més a més t'introdueix directament
en una rutina productiva, professional, normal,
has de treure un producte, un programa d'una hora a la setmana,
s'emet, és real, ha de tenir una forma, ha de ser digne, etcètera, etcètera.
Moltes vegades, a vegades, quan fem pràctiques a la universitat,
és allò, anem a l'estudi de ràdio, fem la peça de 10-15 minuts
i allò no té cap més tipus de pressió que la possible nota del professor.
I el que ens ha passat en les dues edicions anteriors del tren i aquesta,
és que els alumnes, per un moment, se n'obliden completa i absolutament
que això és un taller on se'ls donen crèdits.
O sigui, passa a ser el seu programa, el seu producte i la seva responsabilitat.
I, clar, trobar aquest equilibri amb una pràctica docent, professional,
la veritat, jo trobo que està molt bé.
I sembla que no es doni importància, però el fet de pensar que hi ha algú
a l'altre costat de l'aparell de ràdio, doncs, condiciona i molt aquest taller.
En la tercera edició ja estàs en condicions, crec jo, Marta, com a professora,
de donar una... o fer una primera valoració
de la percepció que han tingut els alumnes que han passat pel tren.
En general, pels dos anys que hem fet, o sigui, els 20 alumnes
que ja han passat pel tren, en general és molt bona.
O sigui, pensa que fins i tot molts d'ells, a partir de la seva experiència
al tren, van començar a treballar en altres ràdios, fins i tot abans d'acabar
el taller. De fet, aquí a la casa de Tarragona Ràdio tenim el cas
de l'Elder Moya, per exemple, el David Olieta, que també dóna un cop de mà.
L'Elder Moya, que ja està integrat completament a la plantilla, i tant.
Però no és l'únic cas, o sigui, és posar-los dins,
ser verí de la ràdio, que la ràdio és com un petit verí,
que te'l poses dins i crea una dicció positiva i sana,
però que moltes vegades la gent que arriba al tren o arriba al taller de ràdio,
de ràdio ho fem per provar, perquè, va, perquè havíem fet una màu de tele
i ens agradaria fer alguna cosa de ràdio, i resulta que descobreixen
una manera de treballar i un mitjà que potser havien escoltat de quan en quan.
i la sensació és molt bona.
Pensa que, a mi, contínuament els extraneros em presenten projectes
perquè volen presentar-los a altres llocs, perquè volen fer no sé què.
Vull dir, entren dintre d'una dinàmica d'introduir-se dintre del mitjà professionalment,
que és una cosa que sempre el diem, que heu de començar a treballar ja.
O sigui, ni que sigui voluntàriament, en qualsevol lloc,
perquè aquest aprenentatge no el trobareu només a les pràctiques externes,
sinó involucrant-vos més en tot això.
Aquesta resposta de la Marta els asseguro que no estava pactada ni preparada,
però a mi em va cridar l'atenció que tant...
Ara presentarem aquests nous conductors de tren, eh?,
que participaran en guanyar aquest programa,
però jo recordo que tant el primer programa com el segon,
que aquests estudiants van passar pel matí de Tarragona Ràdio,
sense excepció cap d'ells ni d'elles,
tenien aspiracions de treballar a la ràdio
o d'aprofundir en la pràctica de la ràdio.
Més aviat tots tendien cap a la publicitat d'una banda
o cap a la televisió, que ja sabem que té un poder d'atracció
moltes vegades fals, però que existeix aquest poder d'atracció.
I després de passar per l'experiència de la ràdio,
algú s'hi ha quedat, eh?, han fet una descoberta.
Jo ara comptava i penso que són unes vuit persones
que s'han quedat treballant en ràdio, en diferents ràdios, en diferents amics.
Això sí que és proselitisme, eh?, tot l'altre.
Tonteria.
Saludem, en tot cas, una bona representació
d'aquest grup de 10 alumnes,
nois i noies, estudiants,
que participaran en el tren a partir de demà,
digueu, són el Rubén. Bon dia, Rubén.
Bon dia.
Benvingut, Joan, bon dia.
Bon dia.
Gràcies per venir, Laia, bon dia.
Bon dia.
I Jéssica, bon dia.
Bon dia.
Bé, en principi, això de la ràdio, vosaltres,
ja us atreu o espereu que també us piqui aquest coquet
com va passar als vostres predecessors?
Home, em sembla que tot ja ens ha picat una mica,
ja hem fet alguna prova, més o menys,
i estem una mica posats.
Però ara és allò que va d'introduir-nos tots de pleno,
per dir-ho d'alguna manera.
Tots vosaltres, tots quatre, estudieu publicitat,
segon curs de publicitat i relacions públiques,
però la vostra idea de futur, quina seria, en principi?
Tot i que es pot modificar, eh?
Perquè, clar, a mesura que aneu tocant altres tecles,
doncs la sinfonia pot canviar.
Jo sí que seria una d'aquestes excepcions,
així que m'agradaria acabar treballant en el món de la ràdio.
T'atreu la ràdio d'ara o ja és una cosa que...
No, no, vocació infantil, digués.
O sigui, ja quan era petitet ja...
No, no, això que sembla resposta estereotipada,
t'asseguro que ens ha passat a tots, eh?
La ràdio, a vegades, com a oient des de ben jove,
la tens molt assumida, molt integrada a la teva vida
i després acabes, doncs, com segurament acabaràs, Joan,
perquè si és el que realment vols fer,
segur que conscient i inconscientment treballaràs
per acabar treballant a la ràdio.
Necessito que sí.
En el teu cas, en Rubén?
Sí, bueno, jo no tinc cap aspiració,
bé, tinc aspiracions,
és anar treballant i provant mitjans a veure...
Anar provant, no?
Sí.
I trobar el teu lloc, segurament.
Jessi, a tu la ràdio t'agrada fa temps.
A mi ja fa temps, sí.
No és la primera experiència que tinc a la ràdio.
Per això...
Jo vaig estar aquí fent pràctiques
perquè vaig fer un cicle superior
de realització d'audiovisuals
i vaig estar de tècnic
i el món de la ràdio em va agradar moltíssim
a nivell tècnic
i a nivell, ara, comunicatiu, diguéssim,
molt més, potser.
Home, és interessant, no?, veure-ho per les dues bandes.
Per les dues bandes, sí.
És un aprenentatge bastant general de tot
i sabent quins tipus de treballs o de feines hi ha a la ràdio.
Home, i sobretot en un moment que segur que la Marta i els dos professors
ho expliquen cada cop, es tendeix, parlem de la ràdio,
a ser molt autònom, no?, a que la propi editor, doncs, tingui els coneixements tècnics, etcètera, etcètera.
Tot i que, afortunadament, encara hi ha moltes emisores de ràdio
que és treballar amb un tècnic que també ha de tenir la seva part de creativitat, segurament,
i això ho devies veure tu, no?
Doncs sí, doncs sí.
Aquí jo veia que hi havia molts desperdistes que hi ha aquí
que treballen autònomament, se'n van, graven el que sigui
i després ho editen i ho munten ells.
I el tècnic va a escassos cops
i sí, hi ha de ser algun tipus de muntatge més gran.
Laia.
Jo, el meu cas, és una mica Setmana del Joan.
Jo crec que des que tenia 11 o 12 anys
que jo dic a casa, jo vull ser periodista,
jo vull estudiar periodisme
i sempre m'ha tirat molt això de ràdio.
Bueno, era més en plan...
I a mi m'agradaria fer tele.
Llavors, quan vaig descobrir que la tele era molt complicada
i vaig provar a la ràdio, vaig pensar,
home, doncs potser això de parlar amb un micro
que no et veu ningú,
és més senzill i potser més divertit, fins i tot,
que no estar en una tele amb tanta pressió i tot això.
Però això, ara ho provarem,
farem un programa, com ha dit la Marta,
o sigui, ens introduïm de ple
en el món de la gràcia, hem de fer un producte nostre
i a veure què tal, com surts.
Tens claríssim que avui dia, amb les noves tecnologies,
les paraules no se les emporta al vent
i queden ben enregistrades.
I tant.
Per tant, ella diu, no, bé, escolta,
jo parlo i ja està, ja està dit.
No, no, no, ui.
Ah, perquè no està la cosa controlada.
I poden haver moltes conseqüències del que es diu.
Déu-n'hi-do.
Com plantegeu el programa del tren?
Quins continguts donareu?
Com l'esteu estructurant?
Per què no ens parleu una miqueta de com esteu treballant?
perquè, clar, les trenes demà hi ha una producció prèvia i important.
Jo sé que heu treballat moltíssim,
que esteu treballant moltíssim, vaja.
Serà un magasin en diferents seccions,
música, cultura, cine,
i des d'un punt de vista particular, jove,
doncs donarem la nostra visió, notícies,
ho farem d'aquesta manera.
Com de treballar una miqueta intentant crear una dinàmica
com pot ser un consell de redacció,
un decidir temes, un anar distribuint la feina.
Sí, sí.
Sí, cadascú s'ocuparà de la seva secció
i després hi haurà dues seccions
que són el reportatge i l'entrevista
que Olisó no es farà d'una manera més conjunta.
Però cadascú treballarà amb la seva secció particular.
No sé si la Marta ens dóna permís
per avançar l'entrevista d'aquesta setmana.
Sí, Marta, la podem avançar?
Sí, perquè, de fet,
és una producció que portem treballant ja una setmana.
També estaria bé que diguéssiu de què va el reportatge,
que pot ser molt curiós,
hi ha gent de Tarragona que probablement encara no s'ha assabentat
d'una iniciativa cultural molt divertida.
O sigui, clar, qui vulgui endavant.
És a dir, que podem avançar els continguts de demà?
Sí, senyor.
Doncs vinga.
Bueno, jo començo per l'entrevista
que m'han encarregat jo de la producció i tot això
i puc dir que hem convidat el Joan Reig,
el bateria dels pets.
Vam pensar de convidar algú per primer programa
per apadrinar una mica el que seria el tren
doncs algú del Camp de Tarragona
que estigués posat en aquests ambients
i ens va dir de seguida que sí.
Li vaig explicar la iniciativa,
li vaig dir, mire, som uns alumnes de la URB
que estem preparant això
i havíem pensat amb tu per fer el primer programa,
la primera entrevista i em va dir que encantat,
que cap problema i que molt agraït
que haguéssim pensat amb ell.
En la seva línia, el Joan Reig,
obert sempre a qualsevol iniciativa,
en vingui d'allà on vingui.
Més continguts, Joan.
Aviam, el reportatge.
El reportatge d'aquesta setmana, per començar,
tracta sobre un vaixell bastant peculiar
que està tracat al Moll de Costa
que es diu Shift of Fools.
i aquest vaixell està format per gent de diversa cultura
que busca, diguéssim, la multiculturalitat.
I això ho aconsegueixen amb representacions teatrals.
I porten aquí a Tarragona des del mes de novembre
i ja estaran fins als finals de març.
I després acabaran fent un tour per tot el Mediterrani,
fent escala a diverses ciutats
i acabaran a Istanbul.
Heu pujat al vaixell, no?
Heu pujat amb ells.
Heu compartit una estona,
heu vist com està el panorama?
Sí, sí. És tot un luxe, eh, aquell vaixell.
I què és això?
Com ha estat l'experiència del reportatge?
Bé, jo, bueno, en el meu cas
és el primer reportatge que he fet
i diguéssim que m'he sentit periodista
per primera vegada.
On has vist que...
On trobaves més dificultat
i on trobaves allò de dir
escolta, doncs això pensava que em costaria més
i trobo que bé,
que no m'ha anat tan malament
ni m'ha costat tant.
Sobretot a l'hora de soltar-me a fer les preguntes
perquè jo em considero un noi bastant tímid
i m'ha costat entablar una conversa.
Llavors, m'ha costat una mica entrar a parlar amb ells.
Però un cop allà...
És el que t'anava a dir,
moltes vegades hi ha persones que diuen
que jo no ho podria fer mai
perquè soc una persona molt tímida.
La quantitat de persones
que treballen a la ràdio
als mitjans de comunicació
que en la seva vida personal són tímides
però que dins de la seva feina
és la seva professió
i bé, aleshores aquesta condició, diguem,
de personal no interfereix per res.
Això ho has comprovat, no?
Que un cop fas la primera pregunta ja et deixes emportar
i vinga, la feina és el primer, no, Joan?
I tant, sí.
A veure, el Rubén,
què ens explica de l'experiència d'aquest primer programa?
Quina és la teva part
o quin és el teu àmbit de treball?
Sí, m'encarregaré,
junt amb un altre company que també es diu Joan...
Ara els esmentarem a tots, eh?
Home, només faltaria.
Farem la secció musical,
farem un repàs de l'actualitat musical
i també farem una secció amb l'altre Joan,
que és el que ha parlat ara,
que intentarem ironitzar sobre política i actualitat
perquè és fàcil ironitzar sobre aquests temes.
Home, temes no falten,
és més, has de rebutjar molts, no?
Perquè sobren en aquest sentit, Jéssica.
Doncs a nivell de seccions,
jo i, bueno, la Laia i jo ens encarreguem
de la secció de cinema
i, bé, demà, doncs, parlarem dels Òscars,
dels habitables Òscars.
Molt recent, a més a més, no?
Molt recent i, clar,
i parlarem sobre les novetats
i qui han estat els guanyadors,
els grans perdedors,
en fi, coses que passen.
En el cas hipotètic
que treballéssiu a la ràdio,
que finalment no que treballéssiu,
que decidísiu treballar a la ràdio,
què us agradaria fer?
Perquè la ràdio, clar,
és com qualsevol altre mitjà.
Hi ha programes de tot tipus,
informatius,
magasins, esports,
cultura, política...
Heu pensat el que us agrada?
El Joan diu que sí,
ho té claríssim.
Ostres, això sí que és una vocació ferma.
Jo sí, sí.
Joan.
Jo, esports.
Esports.
Sob un apassionat del món de l'esport
i ara, com que el Nàstic està a primera,
jo des de petitet
he sigut seguidor al Nàstic,
però, clar, ara
m'agradaria molt retrasmetre
un partit al Nàstic.
Ara, precisament ara.
Tal com està el Pati.
Sí, sí.
O a segona.
Home, millor ara que no a segona B, no?
Clar.
No, home, a segona B, no baixem tan ràpid,
per favor, a segona B.
No, no, els esports
és un altre llenguatge,
és una altra especialitat,
i així ho podem dir
dins de la ràdio, Laia.
Jo crec que,
si hi ha una cosa que tinc clara,
és que no em vull dedicar als esports.
És a dir, qualsevol cosa menys esports.
Sí, a veure,
la resta de coses és una mica provar.
Tu el show business.
Sí, home,
no he fet informatius,
tampoc, ara provarem de fer un magasin.
És una mica allò,
anar tastant,
també és una mica el que surti.
Perquè tampoc es pot triar,
no podem arribar aquí i dir,
jo vull fer això, jo vull fer allò.
El que surti,
però se suposa que després d'un quant temps
un ha d'arribar a poder triar
la feina que vol fer, no?
Sí, però quant de temps?
Això és indefinit.
Ves a saber.
La resposta està al vent,
com deia la cançó.
Digues, Rubén.
Jo repetint el que he dit abans,
i com ha dit la Laia,
anar provant
i a veure què és fort m'agrada tot,
en principi.
I la Jéssica també, no?
Sí, és una mica dir,
aquí t'estimes més,
si el papa o la mama,
o sigui,
vés a saber el que et portarà a la vida
o el que et portarà a la passió.
Clar, i dius,
no vull triar,
els estimo a tots dos.
Clar.
Ja està, home,
tots heu pensat.
Clar que sí.
Marta,
passem llista,
perquè a més,
hi ha un alumne
que té una particularitat.
Avui en dia,
els estudis universitaris presencials,
cada cop hi ha menys persones,
diguem-ne,
que han passat l'edat universitària,
la majoria que opta
per continuar amb els seus estudis
o incorporar-se de nous,
doncs tria els ensenyaments a distància.
Però, en aquest cas,
teniu un jove de 30 anys
que també forma part del tren.
A més,
és para de família.
En Carles,
que és un dels coordinadors
del tren d'aquest any,
és una particularitat
perquè aquest any
el taller s'obria
la possibilitat
que algú s'hi pogués apuntar
com a pràctiques externes.
Hi ha hagut dues persones
de tercer i cinquè
que s'hi han apuntat.
Una és la Míriam Calderé,
que avui no ha pogut venir
perquè treballava.
Són gent,
normalment,
ja cap a tercer,
quart, cinquè,
gent que ja treballa i estudia.
I el Carles,
que tu comentaves,
té 31 anys,
treballa als matins,
va a classe a les tardes
i, a més a més,
com si no tingués prou temps,
apunta al taller
tenint un nano de dos mesos.
O sigui que
estem fent mans i mànigues
perquè pugui combinar
tots els seus horaris,
pobre,
però la veritat
s'ho ha agafat
molt seriosament
amb molta professionalitat,
podríem dir-ho així,
i esperem que siguin
dos molt bons coordinadors
del tren.
Això pel que fa
als dos coordinadors.
després anem a citar
el més jove de la colla,
o sigui,
anem al del més gran 31,
el més jove,
que és en Josep Ardila,
és un noi de Montblanc,
de primer curs,
que li encanta la ràdio,
que ja té experiència
a la ràdio de Montblanc,
i, bueno,
de fet,
ens va demostrar a tots
que tenia
una locució
molt maca,
per ser d'en Jovenet,
la veritat és que va molt bé.
el Josep,
què més tenim?
El Joan Callerissa,
d'Ull de Cona,
un noi de quart,
l'únic de quart,
que és el que el pobre
ens porta més programes
per coordinar horaris,
perquè anem tots matins,
tardes,
a veure quin forat
trobem per fer-ho tot,
i, bueno,
tenim Joan Callerissa
i Joan Castells,
tenim un follon
amb els dos Joans,
que no vegis,
perquè no és Joancer i Joanessa,
són dos Joancers.
Clar, i dius,
ara què hem d'anar,
a buscar el tercer cognom,
també,
o el quart,
o el cinquè?
No, però a mi em podeu dir Joanet,
ja s'ho vaig dir.
Després tenim l'Esther del Campo.
No m'artístic, Joanet.
Joanet?
Sí, perquè el Joan Callerissa
és el més gran que tu.
Sí, que sí,
es pot quedar aquí.
Tenim l'Esther del Campo,
que portarà tot el tema
de l'agenda cultural
de darrers minuts del programa.
Qui més tenim?
No sé qui em deixo.
La Lorena Romera,
que és també una noia de segon,
companya de classe d'aquesta colla d'aquí,
que també farà diferents tasques
dintre del tren,
que porta a la secció de tele,
també amb el Josep Ardila de Montblanc.
I amb qui em deixo?
Em penso que em deixo només.
Em falten tres?
No, la que fa tercer.
La que fa tercer, sí,
ja l'he dit al començament.
Doncs em penso que ja hi som tots.
Marta Montagut,
professora de teoria i tècnica
de llenguatge audiovisual.
Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos.
Com sempre, ha estat un plaer,
una abraçada ben forta.
I que tingueu moltíssima sort.
Andemà sintonitzarem el diàl
a l'hora del tren.
A quina hora, Marta?
Les 6 a 7.
Les 6 a 7 de la tarda,
a la sintonia de Tarragona Ràdio,
la ràdio de la Ciutat.
Adéu-siau, bon dia.