Senyor Joan Maria Balló, subdelegat del govern.
Senyor Albert Ballver, vicepresident i representant del president de la Diputació.
Senyores, membres del Consell d'Administració, regidors, regidores, guardonats,
membres dels mitjans de comunicació, molt bona tarda.
Passo la paraula a la senyora Iolanda García,
que presentarà i conduirà l'acte de lliurament d'aquests guardons.
Benvinguts a l'acte de lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona de Comunicació.
És l'acte que tanca, que posa la cloenda a la setmana de la comunicació de Tarragona,
que enguany ha portat a la nostra ciutat, com sabeu,
una trentena de professionals experts per parlar del fenomen mediàtic del futbol.
Ha estat una setmana, sens dubte, intensa, ho saben aquells que ho han seguit.
Hem compartit tres jornades amb jugadors, tècnics, àrbitres, periodistes, tertulians,
directors de mitjans de comunicació i també, és clar,
amb el públic que ens ha acompanyat a l'Auditori de Caixa Tarragona.
Hem comptat, com cada any, amb la presència d'estudiants de comunicació de la Rovira i Virgili,
aficionats al futbol, socis del Nàstic i altres clubs també,
als oients de Tarragona Ràdio i, en definitiva, al públic en general.
Gràcies, doncs, aprofitem aquest acte per donar les gràcies
i, a més de veritat, a tots que han fet possible aquestes jornades.
Gràcies al suport de Repsol, gràcies a la Fundació Caixa Tarragona
i a la unitat de comunicació de la Universitat Rovira i Virgili.
Naturalment, gràcies als ponents que han participat,
molts d'ells, òbviament, no hi són, per compromisos professionals,
i gràcies al públic per la seva presència.
De fet, tenim la sensació que entre tots hem consolidat
Tarragona com la capital en l'àmbit de la comunicació
de les comarques del sud de Catalunya.
Iniciem, doncs, el moment de llurar els Premis Ciutat de Tarragona de Comunicació
i, si m'ho permeteu, saludant especialment aquelles persones
que provenen de fora de Catalunya.
Buenas tardes, bienvenidos al Salón de Plenos de l'Ajuntamiento de Tarragona.
és un placer, de verdad, contar con vuestra presencia en este acto
d'entrega de los Premios Ciutat de Tarragona de Comunicación.
Esperamos que disfrutéis de vuestra estancia en Tarragona i entre nosotros.
Per tercer any consecutiu, els Premis de Comunicació
volen guardonar treballs periodístics en dos àmbits de la informació
que estan estretament relacionats amb la nostra ciutat,
com sabeu, és el Patrimoni i la Societat del Risc.
El Premi de Comunicació Patrimoni pretén fer un reconeixement
de treballs de premsa, ràdio, televisió,
que ajudin a la difusió i conservació del patrimoni arqueològic,
cultural o històric en l'àmbit de la ciutat de Tarragona
o també de qualsevol altre lloc del món.
El guardó, de fet, vol reforçar a un nivell més local
el que és la nominació de Tarragona com a ciutat patrimoni mundial.
El Premi de Comunicació Societat i Riscos pretén fer un reconeixement
els treballs de premsa, ràdio i televisió que ajudin a la difusió
d'una cultura de prevenció davant de qualsevol situació de risc,
ja sigui industrial, tecnològic, ambiental, social
o qualsevol àmbit de la nostra vida quotidiana.
Aquest guardó vol remarcar el grau d'implicació i sensibilitat
dels mitjans de comunicació de Tarragona en aquestes qüestions.
Després d'aquesta petita introducció comencem ja el que és el lliurament
dels Premis Ciutat de Tarragona de Comunicació
i ho fem en la categoria de Patrimoni.
El jurat del Premi Ciutat de Tarragona de Comunicació 2007,
categoria Patrimoni, es va reunir el passat 2 d'octubre
i està format per les següents persones.
Isabel Rodà, directora de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica,
Magí Seritjol, tècnic del Museu d'Història de Tarragona,
Carles Gossalvez, periodista del diari de Tarragona,
Jordi Rovira, secretari de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense
i Ricard Laoz, director de Tarragona Ràdio.
Atenent-se a les bases establertes al concurs,
els membres del jurat han acordat per unanimitat
atorgar el Premi de la categoria Patrimoni àmbit general
al reportatge Neardentals, els germans del passat,
de Miquel Riera, publicat a la revista Presència.
El jurat ha valorat especialment el bon tractament global del tema,
aporta molta informació actualitzada
i una presentació molt ben estructurada.
També destaca que el fil conductor del treball
són els interrogants que el propi autor planteja
i que intenta respondre.
El reportatge té una redacció amena, atractiva,
com es diu, un suplement d'aquestes característiques,
i el lector li aporta la informació complementària
i l'estimula a ampliar coneixements sobre el tema,
si està interessat, és clar.
El jurat, a més, valora positivament la línia editorial
de la revista Presència a l'hora de divulgar temes de patrimoni
amb rigor i correcció periodística
i encoratge a tots els treballadors,
a tots els professionals de la revista
seguint aquesta direcció.
El Premi recordem que té una dotació econòmica
de 3.000 euros i la figura del pedagog
amb disseny del joier Jordi Borràs.
Lliure el Premi el senyor Josep Félix Ballesteros,
alcalde de Tarragona,
i recull el Premi Miquel Riera.
Hola, bona nit.
Jo he de llegir perquè no en sé gaire d'improvisar.
Senyores, senyors, autoritats, senyor alcalde, guardonats,
molt sovint, per no dir sempre,
els periodistes que treballem en la premsa escrita,
en la ràdio i en la televisió,
això no passa tant perquè sempre hi ha molt més feedback,
diguem, els periodistes,
és a dir, retorn per part dels oients i dels telespectadors.
Ens queda el dubte, deia els periodistes que tenim a la premsa escrita,
de saber si allò que has escrit i publicat
ha estat d'interès per a les lectors.
En definitiva, si la teva feina
ha valgut o no la pena,
per dir-ho ben planer.
L'única manera de saber si allò que vas publicant dia a dia,
setmana rere setmana, en el meu cas,
agrada o no agrada,
és bàsicament mirant les estilístiques de difusió
i de lectura que periòdicament ens passen
per veure si venem més o menys diaris
o si ens llegeix més o menys gent.
I també, naturalment,
que et reconeguin el teu treball
amb premis com aquests que s'atorguen avui a Tarragona,
una societat que sempre la gent que no en som
és de bon venir-hi i retornar-hi,
i que en el nostre cas rebem amb satisfacció
i amb l'orgull de saber que,
tot i que ho intentes sempre,
almenys un cop has fet una feina ben feta
i així t'ho han reconegut.
M'agradaria esmentar, abans d'acabar,
diferents persones sense la col·laboració
de les quals el dossier sobre els neandertals,
dels quals avui s'ha conegut justament
que podíem parlar,
és a dir, que teníem facilitat pel llenguatge,
una de les incògnites que plantejàvem en el dossier,
no hauria estat possible.
Una és Robert Sala, arqueòleg i membre
de l'Institut Català de Pel·leucologia Humana
i Evolució Social
i professor de la Universitat Rovira Virgili d'aquesta ciutat,
que en tot moment es va assessorar sobre el tema
i que no va escatimar minuts i temps
per corregir les coses que no estaven bé
i els dubtes que teníem.
L'altre és en Florentí Morante,
dissenyador de la revista,
que amb la seva passió de sempre
ens va fer més atractiu el dossier
i el pòster que l'acompanyava en planes centrals.
I finalment a l'il·lustrador Francesc Riard,
que ens va fer reviure uns homes dels quals
cada cop se sap que eren molt més similars
a aquests sàpients que ara dominem
i fins i tot mig destruïm el planeta que ens acull.
Moltes gràcies.
Enhorabona al Miquel Riera.
El jurat també ha decidit atorgar per unanimitat
el primer premi de la categoria Patrimoni, àmbit local,
el reportatge Els secrets dels escalets romans
de Carina Filella, publicat al diari El Punt.
El jurat ha valorat especialment
que es tracta d'un tema científic
divulgat de manera interessant i atractiva
per al gran públic amb l'aportació
de diversos testimonis.
També considera que el treball periodístic
treu partit en molts aspectes pluridisciplinars
de la temàtica plantejada
en punts de vista diferents
des dels àmbits professional, humà i científic.
El jurat considera que és una bona aproximació
als habitants i a la vida de Tàrraco.
L'article posa de relleu el valor d'elements
en aparència poc espectaculars
però que aporten moltíssima informació.
El premi té una dotació econòmica de 3.000 euros
i la figura del pedagog
amb el disseny del joier Jordi Borràs.
Lliure el premi, Javier Terrés,
president de l'empresa municipal de mitjans de comunicació
i recull el premi, Carina Filella.
Bona nit.
Bé, jo els volia explicar que el treball
que el jurat ha considerat que havia de guanyar el premi,
gira al voltant d'un projecte pioner a la ciutat
que han impulsat un grup de metges de l'Hospital Joan XXIII
i un grup d'arqueòlegs
de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica.
Aquest equip està analitzant els esquelets
de l'època romana de Tarragona
amb la finalitat d'estudiar
com era la població de Tàrraco de fa 2.000 anys.
Amb aquest estudi, ells podran determinar, per exemple,
quines eren les característiques físiques dels romans,
quins hàbits socials tenien
o quina era la seva nutrició
o quines eren les seves malalties.
Jo des d'aquí volia agrair a tot aquest equip
de metges i d'arqueòlegs,
no només pel treball important d'investigació arqueològica que fan,
sinó també per les facilitats que em van donar
a l'hora de fer el reportatge.
També us volia dir que avui estic doblement satisfeta.
Per una banda, és evident perquè guanyar un premi
sempre et dona aquella petita empenta
en aquesta feina nostra de periodista
que no sempre és tan gratificant com ho és aquesta nit,
sinó també estic molt contenta
perquè el premi és de patrimoni.
I fa uns anys, quan jo vaig començar a treballar a Tarragona,
no només em vaig sentir atreta pel patrimoni,
sinó també per tot allò que envolta el patrimoni.
Arqueòlegs, empreses d'arqueologia, museus i institucions
que cada dia intenten dignificar una mica
aquest patrimoni nostre tan important.
Moltes gràcies a tots ells.
Deixem els premis de patrimoni ben lliurats, ben merescuts,
i és el moment de donar pas al lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona
de Comunicació, Categoria, Societat i Riscos.
El jurat del Premi Ciutat de Tarragona de Comunicació,
Categoria, Societat i Riscos, es va reunir el passat 3 d'octubre
i està format per les següents persones.
Bernat López, cap de la Unitat de Comunicació i Responsable
dels Ensenyaments de Publicitat i Relacions Públiques i de Periodisme
a la Universitat Rovira i Virgili.
Núria Iglesias, cap de l'Oficina de Premsa
de Bombers de la Generalitat i de Protecció Civil.
Ignasi Soler, president de la demarcació de Tarragona
del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Josep Bertran, cap de Relacions Externes de RapSol i PF
i excusa la seva presència el senyor Carles Pont i Sorribes,
professor de la Universitat Pompeu Fabra.
Atenent-se a les bases establertes,
tenint en compte la valoració feta pel senyor Carles Pont
i efectuada l'avaluació dels treballs presentats al concurs,
els membres del jurat han acordat per majoria
otorgar el primer Premi de la categoria Societat i Riesgos Àmbito General
al reportatge Pastillas para no dormir
de la productora Media Pro,
emitido el 24 de noviembre de 2006
en el programa Callejeros del Canal 4 de Televisión.
El jurado considera que el trabajo pone en evidencia
la amplitud de un fenómeno social del que se tiene poca conciencia,
más allá de sus protagonistas.
El jurado valora el esfuerzo periodístico
para conseguir el testimonio directo
de muchas personas que mantienen ante la Cámara
una actitud socialmente rechazada y legalmente perseguida.
El premio tiene una dotación económica de 3.000 euros
y la figura del pedagogo.
Entrega el premio el subdelegado del Gobierno Central a Tarragona,
el señor Joan María Belló.
Recogen el premio la directora del programa, Carolina Cubillo,
y los reporteros Alejandra Andrade y Carlos Medorí.
Buenas noches.
Muchas gracias a todos.
Muchas gracias a la ciudad de Tarragona.
Muchas gracias también al jurado.
Disculpen, no hablamos catalán ninguno de los tres.
Verán, Pastillas para no dormir es un reportaje que se emitió en Callejeros
y supongo que la mayoría de ustedes no lo han visto.
Es un reportaje en el que se ve no como decenas,
ni siquiera cientos, sino miles de jóvenes de este país,
miles de niños también,
se drogan como si fuese lo más normal de este mundo.
Se drogan sin parar durante días y noches enteras,
se drogan delante de la Cámara,
presumen de ello,
incluso creen que eso les hace fuertes.
Por eso creo que es muy importante que hayan reconocido
que este es un riesgo muy importante para esta sociedad.
Nosotros así lo creemos,
por eso lo poco que podemos hacer desde nuestro trabajo es mostrarlo
y lo poco que podemos hacer con este premio
es donar esta cantidad a Proyecto Hombre,
que es una de las organizaciones que más ayuda a que salgan estos chavales,
que hoy son hijos, hermanos, primos,
pero mañana serán los padres y madres de ciudadanos
como los que viven en esta ciudad, en Tarragona.
Muchas gracias.
Enhorabuena.
El jurat també ha decidit, en aquest cas per unanimitat,
atorgar el primer premi de la categoria Societat i Riscos d'àmbit local.
El reportatge,
Els efectes de les emissions electromagnètiques de la telefonia mòbil,
de la periodista Maria Fernández Noguera,
publicat el 14 de juliol de 2007 al diari El Punt.
El jurat valora que el treball s'adequa a les bases del premi
i posa en evidència un risc poc conegut amb diversos elements informatius.
El reportatge planteja unes mesures d'actuació davant del risc
i incorpora propostes de Consell i Prevenció.
El jurat, a més, vol remarcar la qualitat en general
dels treballs periodístics que s'han presentat al concurs en aquesta categoria.
Lluir el premi al senyor Javier Bort,
director de l'Associació Empresarial Química de Tarragona
i al recull la Maria Fernández de Noguera.
Bona tarda.
La voldria dedicar aquest premi a aquelles persones que cada dia
em suporten, tant a la feina com a la casa.
I bé, també a aquelles persones que m'estimen,
malgrat que avui no poden ser aquí,
com són els meus pares que viuen lluny i els meus germans.
L'any passat, quan vaig guanyar aquest premi,
també en la categoria de Societat i Riscos,
però en aquest cas, ExaEco, compartit amb el diari de Tarragona,
mal que ens pesi,
vaig estar...
Bé, ho vaig rebre amb molta satisfacció.
Aquest any ho rebo amb una triple satisfacció.
Ho rebo amb la satisfacció de la Carina,
que és companya i amiga del Punt,
i també amb la del Miquel Riera,
que també treballa pel grup del Punt,
encara que sigui per presència.
I voldria agrair al doctor Emili Maiaio,
que és una de les persones que més em va ajudar a fer aquest reportatge,
perquè ell és un metge de l'Hospital Joan XXIII,
també treballa per la URB,
i ha fet un estudi,
ha participat en un estudi,
en el qual es demostra
que les emissions de telefonia mòbil
podrien tenir algun risc
per a les persones,
per a la salut de les persones.
En aquest cas,
era una investigació feta amb ratolins,
i bé, doncs,
ells veien que els ratolins que havien modificat genèticament
tenien més possibilitats d'adquirir,
bé, d'adquirir no,
de desenvolupar un càncer,
o bé, altres molèsties en la salut.
Bé, no m'allargo més.
Només agrair a l'empresa municipal de mitjans de comunicació
l'atorgament d'aquest premi,
i moltes gràcies a tothom.
Hem lliurat els premis,
i jo diria que probablement aquesta part de l'acte
pren, ho intentarem, si més no,
un registre diferent.
Farem l'acte de lliurament de distincions especials.
Cada any els Premis Ciutat de Tarragona de Comunicació
volen fer un reconeixement públic
a professionals del món de la comunicació i el periodisme
que han destacat per la seva trajectòria
durant molts anys,
o bé per la feina desenvolupada
durant els últims mesos.
En les últimes edicions han recollit aquestes distincions
per la seva històrica en trajectòria
professionals, periodistes, fotògrafs
i il·lustradors tarragonis
com Javier Padrol, Josep Maria Terrassa
i Fermí Morera, a títol pòstum,
David Castillo, Vicente Amiguet,
Lluís Masquida,
Ramon Segur, Bernabé Bernabé,
Josep Sabaté,
Joan Juncosa Penedès
i pel que fa als professionals vinculats a Tarragona
que han destacat per la seva feina fora de la ciutat
i de les nostres comarques,
recordem que en els últims anys
el premi, aquestes distincions,
l'han recollit
Lluís de l'Olmo,
Carles Santís,
Mònica Tarribas,
Toni Soler,
Queco Novell,
Manel Lucas,
Andreu Bonafuente
i Carles Francino.
Enguany,
l'organització dels Premis de Comunicació de Tarragona
ha decidit sumar una tercera distinció
destinada a persones de la ciutat
no professionals de la comunicació
però que han tingut
o tenen una estreta relació amb els mitjans.
La primera distinció
és per un home
nascut el 1926
a la Metlla de Mar,
però resideix a Tarragona
des que tenia tres anys.
De petit ja es va interessar
primer pels trens,
d'això va començar
a tenir inquietuds culturals,
primer com a actor de teatre,
després en el món de la pintura,
les arts plàstiques.
Profundament enamorat de Tarragona,
especialment del Serrallo i la Peralta,
el nostre homenatjat
va viure durant molts anys
des del seu racó
de la plaça del Pallol
al moviment artístic de la ciutat.
El capdavant del Sindicat d'Iniciativa
i Turisme de Tarragona
va promoure ara fa 20 anys
una exposició
que acabaria sent
una cita imprescindible del calendari,
la mostra Tarragona monumental
i artística que sempre ha comptat
amb el suport de l'autoritat portuària
i de l'Ajuntament.
El seu amor per la ciutat
i la seva història,
el seu interès
per ajudar els artistes locals
i per donar a conèixer
a tots els racons de Tarragona,
a la gent d'aquí,
però també a la gent de fora,
el van portar a la ràdio.
Primer a l'antiga ràdio Tarragona,
després ara ja fa 18 anys,
començava a col·laborar
a Radio Forum,
aquella petita emissora
que havia nascut al cor
de la part alta
i que acabaria esdevenint
una ràdio professional,
moderna
i adaptada als temps
i a les necessitats de la ciutat.
Des dels micròfons
de Tarragona Ràdio,
on ha col·laborat
de manera desinteressada sempre,
durant tants anys
ha creat
i ha fet créixer
la figura de l'AVI.
Així el coneix tothom,
l'AVI,
i els Premis Ciutat de Tarragona
de Comunicació 2007
atorguen una distinció especial
a Ramon Martí,
l'AVI.
Una distinció
que li atorgui
el senyor Albert Baller.
Bona tarda a tothom,
autoritats,
amics,
l'AVI Ramon
em preguntava ara
que estàs content?
Jo li deia
AVI,
i tu,
que estàs content?
Diu,
sí,
molt content,
però m'hi hagués emocionat.
Parlant de l'AVI
i parlàvem
del que passa a Tarragona,
clar,
passen els anys,
passa el temps,
tot canvia.
Jo recordo,
per exemple,
que estic aquí ara,
a l'Ajuntament,
i aquest edifici,
recordo que va de la Guerra Civil
a 39,
i havia entrat jo
en aquestes cases
de l'Ajuntament,
llavors hi havia
un matrià d'alcalde,
però recordo que a baix,
amb un racó,
hi havia el Museu Arqueològic,
que a mi ja et semblava
una casa antiquarista,
no un museu.
Han guanyat molt.
Aquí al davant
teníem la Diputació.
A baix també,
recordant coses,
hi havia una oficina
amb un racó,
també de baix,
que era el patronat
de turisme
de l'Ajuntament.
Allí hi havia
l'Anna,
que ara està
a la Regió Ciutadanes,
la Mari Pepa
a Medi Ambient,
el Canavell,
que està allà
a la Diputació,
i quan tenia
algun dubte
d'algú que venia a preguntar,
el feien vindre allà
a la plaça
al Pallol
en aquell racó.
Jo,
per circumstàncies
de la vida,
he conegut Tarragona
des de les barques
del Serrallo
hasta aquells carros
que venien verdura
a les coques
o aquella placeta
que venien peix
a les peixateres.
Llavors,
jo,
com a membre
del Sindicat d'Iniciativa
i Turisme,
em donaven material
i llavors va ser
com si diguéssim
la primera oficina
de turisme
que va haver
a la part alta
perquè
els feien vindre,
jo tenia propaganda
i no ho veiem.
Però
era gràcies
al Sindicat d'Iniciativa
i Turisme
que estava a la Rambla,
l'oficina,
on tenien
també una sala d'exposicions.
I dic això
per recalcar una cosa.
Aquest mateix local,
en aquest mateix puesto
que estem ara nosaltres,
la primera del 1910
es va formar
un grup
de tarragonins
convocats
per l'alcalde
que hi havia llavors,
el Cobo,
van formar
una espècie de dir
que hem de fer
alguna cosa a Tarragona
perquè Tarragona
té les platges,
els monuments,
el que té
i hem de promocionar
alguna cosa.
I llavors
van començar
a afilar
l'agulla
de Sindicat d'Incidivit
i Turisme,
atracció de forasters
i a partir del 1910
Tarragona
va tindre
els Sindicats d'Incidivit
i Turisme
una entitat
que llavors
es cuidava
i va protagonitzar
la Cavalcata dels Reis,
el Cossu Blanc,
es cuidava
més aviat també
de la Setmana Santa,
després va passar
a les seves suborganitzacions.
En fi,
inclús el 1911,
el centenari
de Tarragona
a Independència,
van fer
un desfile infantil
que diu
que potser
van passar
20 o 22.000 persones
en aquells temps
a Tarragona.
O sigui,
que Tarragona
sempre ha sigut
una ciutat
que sempre ha estat
estimada per algú,
a vegades potser
anònims,
però sempre ha sigut
aquesta ciutat.
Per això jo
estic satisfet
avui
de poder
dir això
de Tarragona,
del Sindicat d'Incidivit
i Turisme
i explicar
el que fem.
Avui en dia
no podem fer
moltes coses,
però
fem viatges
culturals,
excursions,
fem algunes serrades,
les exposicions,
continuem fent
el concurs de Romesco,
a vegades
en dificultats,
però el fem.
I clar,
això dona a entendre
que el Sindicat d'Incidivit
segueix viu.
Molta gent
no el coneixen,
però si ho voleu
conèixer,
a la Rambla Vella
número 21
està a la vostra disposició
i allí sabreu
qui és
i podeu ser
i col·laboradors
del Sindicat.
Ara bé,
hi ha una altra
recomanació
que us faria
és perquè
escolteu
Tarragona Ràdio,
Tarragona Ràdio
té un equip de personal
molt eficient
i si escolteu
Tarragona Ràdio
estareu al corrent
del que passa
i a vegades
inclús del que passarà.
O sigui,
que és una ràdio
distreta,
mena
i podeu disfrutar-la.
A part d'això,
jo també ara
voldria dir
una cosa.
Voldria dir
una cosa
a la meva dona.
Amb vosso permís.
Aquest guardó
qui se'l mereix
és ella.
per la paciència
i les hores
que hi he robat
jo
per aquest amor
que tinc
que és Tarragona.
O sigui,
aquest altre amor
que no fa mal,
que ens ha tripat
de molts ratos
de poder estar junts
o el que sigui,
doncs,
crec que aquest guardó
se'l mereix
ella.
I ara,
autoritats,
us demanaria
una cosa,
que Tarragona
l'estimeu,
l'animeu,
la cuideu
en benefici dels Tarragonins
que sempre us agrairan.
Gràcies.
La segona distinció
de la nit
s'inclou
en la categoria
de persones
que s'han distingit
per la seva trajectòria
professional
en les mitjans
de comunicació
de Tarragona.
Va néixer fa 77 anys
a Valls
on es va iniciar
com a locutor
en l'emissora local.
Va entrar a Ràdio Tarragona
l'any 1962
de la mà
de Josep Maria Terrassa
que s'havia fixat
en ell
com a actor teatral.
Va acabar treballant
durant 30 anys
fent diversos programes
de ràdio teatre,
espais musicals
i d'entrevistes.
Es va estrenar
fent retransmissions
castelleres
a finals dels anys 60
oferint les diades
vellenques
de Sant Joan
i Santa Úrsula
i l'any 1970
va narrar
per primera vegada
i en solitari
el mític concurs
de castells
de la plaça
de Taurus de Tarragona.
Es va convertir
per tant
en un dels pioners
de les narracions
castelleres.
Aquestes retransmissions
eren
un dels poquíssims
moments
en què el català
es podia escoltar
a Ràdio Tarragona
en aquella època
de la dictadura franquista.
Durant molts anys
va retransmetre
les diades de Valls
al concurs
de Tarragona
i la baixada
dels pilars
de la Mercè.
Va formar tàndem
amb Enric Pujol
amb el que va compartir
micròfon
durant molts anys.
La seva veu
es recorda
especialment
per la narració
del primer castell
de nou pisos
del segle XX.
Va ser
el 4 de 9
de la Colla Vella
dels Chequets de Valls
de la Diada
de Santa Úrsula
de l'any 1981.
Els Premis
Ciutat de Tarragona
de Comunicació 2007
atorguen
una distinció especial
per la seva
trajectòria professional
a Lluís Figuerole
Hurtiga.
Lliure el Premi
Xavier Terrés,
president
de l'Empresa Municipal
de Mitjans
de Comunicació.
Senyores i senyors,
senyor alcalde,
autoritats,
és curiós, no?,
perquè
se suposa que
després de 30 anys
d'haver treballat
a la ràdio,
que això ha traduït
en dies i en hores,
són milers i milers d'hores,
davant d'un micròfon,
eren més grossos abans,
que un no hauria de saber
el que ha de dir.
Però la veritat és que
mentre ara estava escoltant
els que m'han precedit
en la paraula,
jo ja estava cavilant
i pensava,
bueno, a veure,
què diràs, Lluís,
què diràs, Lluís,
perquè davant del micròfon
ara no pots quedar malament,
que t'han donat una distinció
i tal.
I la veritat és que no sabia
ben bé com construir
aquestes paraules,
aquestes frases,
aquest petit espai
de què disposo.
I he tingut la solució,
m'ha vingut,
sobtadament,
la solució
mirant aquell balcó d'allà.
Ves per on,
ves per on,
i això, esclar,
això no forma part
del currículum,
però molts dels que sou aquí
se'n recordareu
que hi ha companys de la ràdio,
els que també els hi agraeixo
la seva assistència,
companys meus,
amics de Valls
que han vingut,
família,
però això potser no ho saben
o no se'n recorden.
En aquell balcó d'allà
jo hi he treballat
forças estones,
si més no,
una vegada a l'any.
I és,
com hem dit abans,
quan en vocació
de la baixada,
la famosa baixada
del Pilar de Quatre,
de les escales
de la catedral,
fèiem la retransmissió
en directe
amb l'Enric Pujol
des d'aquest balcó.
Era una cosa
emocionantíssima
i n'explicaré
només dos o tres detalls.
Ja ho sé
que no és la gran
diada castellera,
aquí no es baten rècords,
però
és una diada
que té
un color
especial,
té una cosa
indescriptible,
la gent
va com a boja
enfarvorida,
pensant
o escoltant
a veure si el Pilar
ha caigut
o no ha caigut.
I tal com ho fèiem
l'Enric,
jo encara era més emocionant,
sobretot
per nosaltres dos,
perquè ell es col·locava,
o podria dir es col·loca,
que encara no sé si es fa,
però jo ja fa uns quants anys
que vaig plegar.
Ell es col·locava aleshores
a la plaça de les Cols
i jo em col·locava aquí,
en aquest balcó.
Molt bé,
ell veia com marxava
al Pilar,
però hi havia un moment
en què el perdia de vista,
que és la baixada de Misericòrdia.
I aleshores jo,
esclar,
no el veia
fins que després
de la baixada de Misericòrdia
començava
la plaça
de la Font.
Llavors era un moment
que llavors encara no existien
els telèfons mòbils
que no sé ben bé
com havíem d'omplir
aquell petit espai,
no?
Si el Pilar trigava,
ens pensàvem
que havia caigut.
Si deies que havia caigut
i no havia caigut,
aleshores allò era
un desastre monumental.
De manera que recordo
amb molt de carinyo
aquella retransmissió,
a part de les altres
que també ja han esmentat abans,
el famós 4 de 9
de l'any 81,
aquell concurs
que va ser una davallada
per la ciutat de Valls,
aquell concurs
de l'any 1970
que van guanyar
els nens del Vendrell
i la colla vella
de les Iquets de Valls
va perdre
o no va poder guanyar-lo
perquè no va arribar
a carregar
el 4 de 8 en l'agulla.
Vull dir,
són coses que emocionen
molt i molt
i acabaré dient
que potser per això
se'm concedeix
avui aquesta
distinció
i és que jo ho he fet
sempre amb tota la il·lusió
del món
perquè l'únic que preteníem
era
no
potser
fer alardes tècnics
i explicar a la gent
amb tots els pèls
i detalls
com anaven
als castells
en aquelles diades
en aquells concursos.
Jo sempre deia
el mateix.
El que preteníem
era
parlar
per aquella gent
que per qualsevol motiu
no havia pogut anar
a la plaça
portar-los
tota l'emoció
que és una emoció
molt gran
que tots els castellets
i tots els ciutadans
de Catalunya
portem a dintre
quan actuen
els castells
que finalment
i sortosament
a l'any 70
potser encara no
s'han convertit
també
en un símbol
de catalanitat.
Gràcies.
La tercera distinció
és per a un periodista
nascut fa 47 anys
al Canyís
a la província de Tarol
però des de molt petit
ja va viure
a la ciutat de Tarragona.
Aquí va començar
la seva carrera
professional
a Ràdio Reus
va estar
durant uns 8 anys
primer com a periodista
esportiu
DJ
i locutor
de fórmula musical
després com a cap
de programes
més tard passaria
a ser delegat
de Ràdio Salou
implantant
la programació
de la cadena
CER a l'emissora
allà va conèixer
de prop
la ràdio local
va saber equilibrar
la informació
de proximitat
als programes
d'entreteniment
i la ràdio fórmula
de fet
va ser
l'emissora pionera
en emetre
les 24 hores del dia
en programació pròpia
qui dels presents
no recorda
allò de
Ràdio Salou
Salou
com a mínim
els que tenen
ja
alguns anys
no era fàcil
aquella època
allò va ser un màster
perquè corrien
els temps
de la segregació
entre els municipis
de Vilaseca i Salou
i no era fàcil
com dèiem
mantenir una certa equidistància
en uns temps
els actuals
d'especialització
en els mitjans
de comunicació
Javier Pons
pertany a aquesta generació
sorgida
la dècada dels 80
versàtil
capaç d'enregistrar
una falca
presentar un tema
musical
fer una entrevista
editar un informatiu
o fins i tot
improvisar un dispositiu
d'emergència
com quan va tenir lloc
l'atemptat de Repsol
l'any 1987
des dels petits estudis
de la Rambla Nova
de Tarragona
va saber articular
en pocs moments
un ampli dispositiu
d'informació
i serveix als ciutadans
més enllà
de la ciutat
de Tarragona
en definitiva
és allò
que se'n diu
ofici
la seva trajectòria
ha estat intensa
de Tarragona
a Lleida
de Lleida
a Barcelona
i després
París
a Madrid
ocupant càrrecs directius
però sense perdre
la perspectiva
del treball
que es fa
a les redaccions
i als estudis
de ràdio
i últimament
els platós de televisió
i posant en marxa
projectes
a les grans cadenes
al grup Prisa
Cadena CER
ha estat l'impulsor
de programes
coneguts i premiats
com Hablar por Hablar
En tu casa o en la mia
Endellà
de programes
de la cadena
40 principales
ha dirigit
les principals
radiofórmules
del país
Cadena 40
M80
fa 6 anys
va decidir
abandonar la ràdio
i emprendre
l'aventura
de la televisió
assumint la direcció
general
de la productora
Alterrat
en l'actualitat
és el director
de televisió espanyola
El currículum
professional
de Javier Pons
és impressionant
sens dubte
però per entendre
el seu èxit
probablement
podem desvetllar
dos secrets
la seva valentia
a l'hora
de prendre decisions
i per sobre de tot
la passió
per la comunicació
Javier Pons
lliure el premi
l'alcalde
Josep Félix
Ballesteros
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Aplausos
Bé, gràcies
Penso que el més gran
o una de les coses
més grans
que et pot passar
a la vida
és que reconegui
la teva tasca
professional
a la teva ciutat
Perdó
per la veu
però tinc
el que el 85%
de la gent
té avui
o aquests dies
que és una grip
molt forta
Jo mai he deixat
de Tarragona
els meus pares
viuen aquí
la meva germana
també
part de la meva família
els meus amics
i ara que m'ha tocat
aquest lloc
i aquesta tasca
que potser és la tasca
més noble
d'aquests 30 anys
de carrera professional
que servia als ciutadans
a través de la direcció
de la televisió pública
espanyola
doncs jo vull
tornar enrere
i pensar
en els mitjans locals
no?
Vull diria
reivindicar els mitjans locals
jo vaig passar
la part més gran
i més important
nuclear
de la meva carrera aquí
en aquestes comarques
a Tarragona
a Reus
a Salou
com ha dit
la meva companya
i estimada Jolanda
i aquí vaig aprendre tot
vull dir
vaig aprendre tot
perquè evidentment
aquí
en aquells moments
s'havies de sàpiguer
de fer tot
això no és una novetat
pels meus companys
encara més veterans
que s'havien de fer
fa el cas
i s'havia de fer
una mica de tot
jo penso que això
no ha canviat
els mitjans
sí que han canviat
i en tot cas
jo vull fer
avui un record
per gent
com el meu primer director
de Ràdio Reus
el Jordi Costa
malaurat
i desaparegut
el Ritri Caz
el Josep Maria Martí
el Guico Domènech
que està aquí
el Tomàs Carot
la Jolanda mateixa
l'Andreu Buenafuente
amb el qual vaig passar
molts bons moments
fent ràdio
al matí
i són una representació
perquè
la llista
no acabaria
el Joan Puig
també
tinc una llista
que no acabaria
i avui
el que volia
és significar
amb aquests noms
el meu reconeixement
i el meu
homenatge
a les teles
a les ràdios
i als diaris
que es fan aquí
aquí
i a les ciutats
i a les petites localitats
jo penso que és una gran pedrera
això és evident
per als noms
que han sortit d'aquí
i dels que han
encara han de sortir
i jo també
penso que hi ha molta gent
de molt de valor
que no ha sortit
perquè no ha volgut
i que encara són aquí
i per tant
també són homenatge d'ells
i volia res
dedicar-los aquest premi
a ells
i evidentment
també a la meva família
que també em suporta
tota aquesta exhaustiva carrera
de canvis
i de ciutats
doncs hi ha una gent
que sempre van al costat
i que tenen molta paciència
i que m'estimen molt
evidentment
que si no
no ho farien
moltíssimes gràcies
i estic molt honrat
respecte peus
a la taula
En aquest acte donaríem la paraula
al president de l'Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona,
el senyor Javier Terrés.
Sí, gràcies, Iolanda.
Excelentíssima alcalde, subdelevat del govern,
vicepresident de la Diputació de Tarragona,
representant de la Universitat Rovira de Virgilí,
senyor Boa, representant de l'UKT,
representants de Rapsols,
membres del Consell d'Administració,
de l'Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació,
gerent, director, professionals, treballadors de l'Empresa,
amics i amigues.
La comunicació municipal, tal com jo l'entenc,
és una proposta que ha d'incloure valors cívics
absolutament necessaris per construir, per mantenir
i augmentar el bon grau de convivència.
I com a qualsevol procés autèntic de comunicació,
necessita d'una bidireccionalitat
entre emissor i receptor.
Des de l'Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona,
que presideixo, és exactament això el que estem fent,
facilitar la bidireccionalitat.
L'emissora de Tarragona Ràdio, la web,
tarragonaradio.com,
la revista Tarragona Municipal,
són canals de comunicació pensats per exercir aquesta funció.
a través dels tres,
aquesta empresa municipal assumeix el compromís ètic
i el deure legal de donar informació àmplia,
donar informació veraç i plural de la gestió municipal.
Com a mitjans públics que som,
assumem cada dia la responsabilitat
de ser referents informatius per la ciutadania.
a l'hora que actuem com a elements cohesinadors,
fomentant la participació democràtica
i donant veu a totes i absolutes opinions.
En l'actualitat, ens trobem en un moment
en què la comunicació i els seus processos
estan patint canvis contínuos i a tots els nivells.
Hem passat de l'aldea global de McLuhan
a la societat xarxa de Manel Castells
i estem, per tant, davant d'uns nous plantejaments
d'uns nous estils, d'un nou vocabulari
i fins i tot de noves xarxes de comunicació.
Tots aquests canvis són els que s'han estudiat
durant aquesta setmana de la comunicació,
centrada en el fenomen mediàtic del futbol
i que avui conclou amb aquest acte de lliurament
del Fremi Ciutats de Tarragona de Comunicació.
Durant aquesta setmana, i puc afirmar,
sense cap mena de por,
a equivocar-me,
que Tarragona s'ha convertit
en la capital catalana de la comunicació.
De cara als propers quatre anys,
la voluntat dels que hi gestionem,
aquesta empresa municipal,
és el d'introduir canvis
i buscar nous formats que potencien
encara més aquest esdeveniment
que considerem capital.
pel que fa més concretament a Tarragona Ràdio,
l'objectiu estratègics pels propers anys
és d'implicar-se encara més en el dia a dia de la ciutat.
Som una ràdio pública
i com a tal hem de ser una eina més
al servei de la participació ciutadana.
i per fer aquesta feina
no estem sols.
Comptem amb un magnífic equip de professionals
que cada dia entomen el repte d'assolir
noves fites informatives,
però també, i molt important,
i crec que com a marca d'estil d'aquesta ràdio,
amb un nombrós grup de col·laboradors
que porten valor afegit a la nostra producció.
Als uns i als altres
els vull fer palers el meu reconeixement.
De la mateixa manera
que vull felicitar a tots els professionals
dels mitjans de comunicació
d'arreu de l'Estat
que han participat en aquesta tercera edició dels Premis
amb un nivell impressionant
com crec que heu pogut vosaltres mateixos comprovar.
Però, com és lògic i normal,
especialment vull donar l'enabona als premiats,
a la Carina Fleia del Punt,
a la María Fernández del Punt,
al Miquel Riera de la revista Presencia,
al equipo del programa Callejeros de Canal 4
que han decidit en un gesto que los honora
destinar el importe íntegro del premio
a la Fundación Proyecto Hombre
que, bueno, se lo demuestra
y vemos que su calidad profesional
le añaden un fuerte compromiso social.
Necesitamos de vuestro periodismo,
necesitamos de vuestros reportajes.
i també, i de nou en aquest any,
l'enabona al Ramon Martí
i, com no, al Javier Pons
i al Juiz Fiorola.
Moltes gràcies a tots
i, sobretot, fins l'any que vinent.
Moltes gràcies.
Ja, per acabar,
cedim la paraula a l'alcalde de la ciutat.
Moltes gràcies a tots.
En primer lloc,
daros a tots els galardonats
mi més sincera enhorabona
i felicitació per els premis
que reflecten valors,
reflecten méritos,
reflecten un treball ben fet
i, en alguns casos,
una trajectòria envidiable.
A tots vosaltres,
moltes felicitats,
moltes felicitats
a la Carina Filella del Punt,
a la Maria Fernández del Punt,
no et queixeràs,
enguany.
al Miquel Riera
de la revista Presència,
a l'equip del programa Callejeros
de Canal 4,
també.
Enhorabona
i gràcies per la vostra generositat,
també,
donant l'import del premi
al projecte Hombre.
I a tres persones
especialment volgudes
a la nostra ciutat.
Amb el Javier Pons
li envejo
que li hagin donat el guardó,
evidentment,
li envejo
la seva trajectòria professional,
però, sobretot,
li envejo
i li acabo de dir
que hagi estat a París,
no?,
vivint.
En fi,
és gairebé un somni
per moltíssima gent.
En l'amic Lluís Figueroa,
efectivament,
jo no vivia
les diades
de la Mercedes d'aquí,
però les vivia
des d'una mica més enllà.
I t'he de dir
que és veritat,
quan t'escoltàvem
per ràdio analògica,
però no n'hi havien de digitals,
les baixades
dels Pilars de Quatre,
jo t'he de dir
que tenia un truc,
un petit truc
per saber si el pilar
havia caigut o no
des de la cantonada
de Misericòrdia
fins a baix a l'Estanc,
per entendre's,
a la farmàcia,
que era que tenia
un bon amic
posat
allà on hi ha el poble,
actualment,
bueno,
sí,
poble,
em sembla que ara es diu,
no?,
o Serranià,
per aquella zona,
i un altre
molt bon amic
i col·laborador
davant de...
a l'alçada
de Calvet.
Aleshores,
si havia caigut,
des del balcó,
aquest que estava
al de dalt,
li deia el de Calvet
que havia caigut
i aquest
em feia així.
I si no havia caigut,
aixecava un diari.
Aixecava un diari.
Per tant,
en fi,
són petits trucs,
que la veritat és que
havia revelat
de molt poca gent
perquè era un neguit,
realment era un neguit
esperar allò
si havia caigut,
si no havia caigut,
i a més,
en aquells moments
hi havia rumors de tot
perquè veies la gent
i segons en qui miraves
semblava que havia caigut
o no havia caigut.
També van ser anys
en què hi havia
una o dues colles,
ara baixen quatre
i ara em deia el Joan Maria
que no és que fos l'habitual
però també era normal
que no arribessin.
I per tant,
la tècnica,
afortunadament,
el senyor Sergi de los Ríos
i membres de la colla jove
i altres,
s'ha perfeccionat.
S'ha perfeccionat.
I en el Ramon Martí
què hem de dir?
Doncs que seguirem
el teu mestratge, Ramon.
Amb l'estimació per Tarragona,
no només les autoritats
a qui ens has interpel·lat,
per tant,
ens donem per interpel·lats,
sinó tots els tarragonins
i tarragonines
que s'hi considerin.
A mi m'havien preparat
unes notes aquí
però vist el vist,
el que hem vist,
jo crec que
el que hem de comentar
és que primer,
hem de felicitar
l'empresa de mitjans de comunicació
per la iniciativa
tinguda fa uns anys
d'instaurar aquests premis,
aquests magnífics premis.
Felicitar
els que hi van pensar
perquè la van encertar de ple
i també
el jurat
o els jurats
perquè l'han encertat de ple
també.
Mireu,
jo avui he tingut un dia
una mica complicat,
com tots,
com tots els que estem aquí,
la majoria.
al matí,
hem començat
al matí
a primera hora
valorant
unes obres
que s'han de fer
en aquesta casa,
com veuen
per les goteres,
doncs són absolutament
imprescindibles
i valoràvem
no només les obres
sinó
avaluàvem
al mateix temps
que la bondat
de les obres
la necessitat
que es fessin
sense risc.
Per tant,
unes passarel·les d'alt,
en fi,
tot el que comporta
que es faci
la prevenció
d'accidents.
Després,
inauguràvem
a l'Hospital
Joan XXIII,
un departament
de dinàmica
molt pioner
i hi havia
una munió
de gent,
moltíssima gent,
que volia dir
que hi havia
una alta preocupació
que hi ha
a la nostra societat,
afortunadament,
una altra
preocupació
per la salut.
La salut
és un dels béns
més preuats
i més exigits
en tant que servei públic
en aquest moment
per la nostra societat,
una societat avançada
com la nostra.
Després,
celebravam
una jornada
sobre la societat
del risc
i transport
de mescaderies
perilloses
amb motiu
del 150
aniversari
de la Guàrdia Urbana,
tot un seguit
d'experts,
bombers,
Mossos d'Esquadra,
Guàrdia Urbana,
etcètera.
Després,
dinava
amb el president
de la Cambra de Comerç
i amb experts
del sector turístic
i ens deien
que allò
pel que hem d'apostar,
evidentment,
ja ho sabíem,
però ens ho ratificaven,
era pel patrimoni
històric i monumental,
per la importància
d'aquest patrimoni
i vendre'l,
vendre'l,
vendre'l,
vendre'l,
perquè aquest és el nostre,
ja ho apuntava
Ramon Martí
i el sindicat d'iniciativa,
vendre'l nostre patrimoni
i vendre'l a la nostra ciutat.
Doncs bé,
els premis
han encertat en això,
perquè justament
la Maria
ens parlava
de salut i risc,
amb el tema
dels riscos
de la telefonia mòbil,
ens parlava
de patrimoni
històric i monumental,
amb l'home
de Neandertal,
societat del risc,
societat del risc,
evidentment la droga,
la drogadicció
és un risc
i és un risc
per la salut,
no només
és un risc
col·lectiu social,
és un risc
individual important
i, òbviament,
el carinyo,
la mort,
la passió
que posa la Carina
en contracte
a temes de patrimoni
de la ciutat
és més que una evidència.
Per tant,
salut,
risc,
patrimoni,
importància del patrimoni
són dianes
que els organitzadors
dels premis
i els guardonats
han clavat
com a coses
fonamentals
de la nostra societat
en general
i de la societat
tarragonina
en particular.
Per tant,
felicitats als guardonats,
reitero,
felicitats a l'empresa
i als jurats
que hi han participat
i, com deia el president,
fins l'any vinent
que espero que també
sigui un èxit
que m'enguany.
Moltíssimes gràcies.
amb les paraules
de l'alcalde
donem part tancat
a aquest acte.
Moltíssimes gràcies
a tothom
per estar aquí avui
i, en tot cas,
demanaríem
a les persones
premiades,
reconegudes,
que s'acostessin
per fer
una fotografia
conjunta.
Si sois tan amables
de acercaros,
haríem una fotografia
entre tots
els premiats
i els reconeixuts.
Alejandra,
què tal?
Molt bé.
I tu?
Molt bé.
Molt contentes
de recorrer
este premio.
Estamos encantados
con el premio.
Además,
habéis dedicado,
habéis destinado
la dotación económica
a Proyecto Hombre,
cosa que es honra,
¿no?
Claro,
porque Proyecto Hombre
es una organización
que se encarga
de luchar contra,
de ayudar a gente
que está,
que tiene problemas
con la droga
desde hace mucho tiempo,
entonces hemos pensado
que mejor que donárselo
a una organización
como esta.
Nos hemos visto
el reportaje,
nos parecía increíble
el hecho de estar allí
grabando
y que estuvieras
en medio
de todo aquel meollo
y que no pasara nada,
¿no?
Porque todo fue muy normal,
muy correcto.
Claro,
sobre todo,
también parece más fácil
una vez que ves el reportaje.
Nosotros que estábamos allí,
el cámara y yo,
pues también tenemos que estar,
o sea,
no soportando,
pero la gente está muy...
muy pasada,
muy pasada,
claro,
entonces tienes que aguantar
porque te tienen piedras,
que no quieran hablar,
es difícil que hablen
a la cámara,
lo que pasa que nosotros,
pues al final acabamos,
pues somos gente joven,
el cámara y yo
hablamos con ellos
y al final,
pues te acaban contando,
pero que no es tan fácil
como parece,
¿sabes?
¿Era cámara oculta,
o ibas con una cámara...?
No, no, no,
es una cámara normal,
es una cámara normal.
Nada,
nosotros nos acercábamos,
había a lo mejor
de 10 personas a las que preguntabas,
2 no les importaba
acceder a la entrevista
y otros 8 te mandaban
a tomar por saco,
¿sabes?
O sea,
que era complicado,
que parece,
tú ves el reportaje
y parece que todo el mundo
se droga delante de la cámara
como si fuera lo más normal del mundo,
pero también nosotros
nos tuvimos que currar un poco,
pues eso,
de 10,
2,
te decían que sí,
8,
te decían que no.
¿Preguntabais primero
o firmabais directamente?
No, no,
primero les preguntábamos
si no les importaba salir,
por supuesto.
También salía gente
que hacían de camello,
que vendían droga, ¿no?
Sí,
había algunos
que no querían dar la cara,
entonces luego tuvimos
que taparles la cara
y otros pues que no tenían
ningún problema
en drogarse abiertamente
y en reconocer abiertamente
que consumían droga.
Supongo que cuando
decidisteis hacerla,
bueno,
la directora del programa
que está por aquí,
hacer este reportaje
ya sabíais que
os plantearía el dilema
de sacar o no gente
pues fuera de control,
bebida,
drogada,
siempre está el dilema
ético de secarlos
o no por antena,
¿no?
Lo que pasa es que
para ellos
es lo más normal del mundo,
o sea,
eso es lo que hacen
todos los fines de semana
y para ellos
pues es como
el que se mete una raya
es como el que se toma una copa,
entonces tampoco les importa mucho
porque lo ven como
lo más normal.
Para nosotros,
pues sí,
a lo mejor había
a veces
a la hora de hacer
el reportaje
que tú mismo alucinas
de cómo van
los chavales
y directamente
pues no sacas
a lo mejor
alguna cosa muy exagerada,
¿sabes?
En el reportaje
pero vamos,
como ellos estaban como
como si estuvieran tomando una copa,
¿sabes?
Que se comen una pastilla
como si fuera una copa,
como si fuera lo más normal del mundo,
entonces veían la cámara
y tampoco les importaba,
¿sabes?
Sabes que mucha gente
que ha visto el reportaje
nos han comentado
que les dio pena
ver a estos jóvenes
pues de esta forma,
¿no?
Claro,
es que da pena,
es normal divertirse
y salir el fin de semana,
¿no?
pero esto es,
a mí,
de todas formas,
en el programa
lo que hacemos
es reflejar una realidad,
tampoco yo voy a opinar
y voy a decir
si me parece bien o mal
que la gente se drogue,
a mí personalmente
también me da pena
pero bueno,
cada uno que haga con su vida
lo que quiera.
Alejandra,
enhorabuena,
muchas gracias,
además por lo que te decía
al principio,
destinad este premio
a Proyecto Hombre
y por muchos años de éxitos.
Pues muy bien,
muchísimas gracias a ti,
encantada.
Javier,
la enhorabuena.
Muchísimas gracias.
¿Qué sentimientos
tiene en aquel momento
que sent?
orgull,
porque yo pienso
que,
lo deía abans,
que a la teva ciudad
te reconeguen
la teva tasca profesional
no es habitual
y por lo tanto
es muy gran.
Yo pienso
que es una de las cosas
más grandes
que pueden pasar
a la teva vida profesional.
Por lo tanto,
molt content,
muy satisfet,
muy honrada
por este premio
de la teva edición
y Turquía,
y que uno
pot demanar més. Suposo que avui ha reviscut
molts sentiments, molts records antics,
a tu dir que vostè té família aquí a Tarragona,
té els pares, una germana aquí també, no? Vull dir que
hi deu venir tant com pot, no? Però ha recordat
moltes coses, no? D'aquí s'inicis?
Doncs sí, ara veia
parlant amb el Tomàs Carot,
amb el qual fèiem el matinal cert
des de la seva casa, perquè encara no hi havia estudis
de la ser a Tarragona, recordàvem
les peripècies que havien de fer
perquè els problemes domèstics
de la casa no estiguessin
al mig de la crònica a les 7 i mitja
del matí, cosa que era molt complicada perquè
tota la casa s'aixecava, i és una de les exemples
que he viscut ara, que he revivit
i, bueno, és una mica retrobar-se
amb els amics i amb tota aquesta gent
amb la qual jo he après molt, no?
I, bueno, els tinc
sempre al meu record, però si tinc la
possibilitat de compartir-ho amb ells, millor.
En canviat els temps, s'ha canviat molt la tecnologia
tot, en fi, el sistema de treball,
però el que és fonamental, que és la passió,
l'ofici no ha canviat, no?
No, perquè jo penso que
els mitjans estan fets
per, constituïts sobretot
pel factor humà i pel talent, no?
Jo penso que per molt
que canviï la tecnologia,
el talent estarà sempre al centre
de per què passen les coses
als mitjans de comunicació, no?
El talent per entretindre,
per informar,
per apropar-te a la gent,
per tot, no? Per tant, jo penso que
passi el que passi, si tens això
que dius tu, passió, que és molt important
i sobretot a la ràdio, que és un xuc la passió
i és un verí impressionant,
però a tot el mitjans, si tens aquesta passió
i tens una mica de talent, doncs tens una bona perspectiva.
A vostè parlant de perspectiva,
està que també la importància
de les ràdios, dels mitjans locals, no?
I tant, perquè si no, no estaria honorant
i no estaria agraïnt tot el que jo vaig aprendre aquí
que va ser als mitjans locals, no?
És a dir, jo tot el que, pràcticament tot el que sé
de la forma de gestionar equips,
de respondre a la gent,
de fer servei als ciutadans,
molta part del que sé ho vaig aprendre aquí, no?
I ho vaig fer amb els companys i companyes
que estan avui i que no estan avui
i, per tant, jo penso que ara que hi ha
un fenomen de concentració de grans grups mediàtics,
doncs el rol d'una ràdio,
com tarrega una ràdio,
que al principi, jo em recordo,
quan van a ixar tarrega una ràdio,
em deia, bueno, i per què cal fer una ràdio municipal?
Doncs jo penso que ara que hi ha
una gran concentració de mitjans
i les grans ràdios generalistes,
potser ja no estan tan presents
a les comarques o a les ciutats,
doncs un mitjà local
té més futur i més sentit que mai, no?
Per tant, llarga vida als mitjans locals
per això i perquè és una pedrera impressionant de gent.
Vostè ara tira tot la televisió espanyola.
Com funciona l'engranatge d'una màquina
tan gran com aquesta, no?
Bueno, és impossible d'explicar això en un minut.
No, però a grans tres, eh?
No, a grans tres és molt apassionant
perquè és l'herència de 50 anys de televisió.
Això suposa coses bones, coses dolentes,
però jo em quedo amb les bones, no?
Que és una gran experiència,
grans professionals
i sobretot també una gran passió.
I, bueno, el que hem de portar nosaltres
a l'equip nou,
que portem deu mesos ja a la nova corporació,
no són les eines necessàries
i el nou perfil, el nou rol
que ha de tenir aquesta televisió pública,
que per fi és independent,
que és lliure,
que ja no depèn del govern
i això que la gent no s'ho creu,
doncs hem de fer que la gent s'ho cregui.
I això és una feina d'humilitat
i de cada dia.
És a dir, que no apreten gaire els que manen,
els que estan per dalt, no...
Bé, clar que, per tant, és la seva feina,
però ara, evidentment, han canviat les coses.
Jo penso que hi ha hagut un primer exercici
de responsabilitat dels polítics
que en un consens històric
han fet que la telepública,
la ràdio i la telepública
no depengui directament del govern,
sinó del Parlament,
és a dir, dels representants soberans de la gent, no?
I, bé, per tant, ells sí que a vegades es queixen,
és la seva feina també,
però la nostra feina sàpiga dir que no
o en tot cas donar respostes
que no passin per una dependència.
Jo aquest matí l'escoltava vostè
a una entrevista amb la companya Joana García
i deia que fa 50 anys,
a propòsit d'aquest programa especial,
de 50 anys que s'ha anat fent la programació,
ha vist programes fets ha molts anys
amb moltíssima qualitat, no?
És a dir, que abans també es feien coses molt i molt bones.
Sí, clar, a la nostra generació ens consta reconèixer-ho
perquè no ho vam viure,
però, evidentment, repassant els arxius de la televisió espanyola,
que és una de les joies de la televisió espanyola,
veus plantejaments, doncs, amb molt de risc,
amb molt d'ingeni
i amb una llibertat que jo no pensava que tenien,
perquè, evidentment, era l'època de Franco
i, no sé, com fèiem,
evidentment no hi ha plantejaments de programes polítics,
però era una llibertat de pensament
que avui no estaria malament recuperar, no?
I perquè ara la tele és molt competitiva,
hi ha de tot,
i jo penso que tot és legítim,
però a mi m'agradaria recuperar algun de...
l'esperit, almenys, d'un d'aquests espais.
Vostè, que ha picat molta pedra,
en el sentit de, en fi,
radiofònicament parlant,
a què li recomanaria a algú que ara estigui picant pedra
i que el vulgui tirar amunt
i arribar al cap de...
ascendir, diguéssim?
No, és que sigui molt curiós.
Jo penso que jo he estat sempre una persona molt curiosa,
molt oberta,
molt interessada per què passen les coses, no?
I això sempre m'ha ajudat, no?
Tindre el cap obert,
no tindre prejudicis,
i això, més,
un curro,
molt de curro,
doncs són les...
penso que les dues eines fonamentals
per treballar en aquesta professió, no?
Moltes hores també, no?
És a dir, aquesta seria l'altra part, no?
Dedicar-hi hores.
Sí, el que passa és que, evidentment,
si no dedicar-hi hores, no passa res,
les coses no passen,
és molt d'esforç.
Però jo penso que això passa a tots els treballs,
a totes les fenyes.
Aquesta no és una fenya especialment diferent,
vull dir, és més vistosa,
és més espectacular,
però finalment és una fenya d'anar al despatx,
o a la ràdio, o a la tele,
o al diari tots els dies,
i pencar, pencar, pencar.
Perquè si no penques, no surt el talent,
o no surt la xispa que et pot apropar a l'èxit, no?
Javier Pons, gràcies i enhorabona.
Doncs gràcies a vostès.
Miquel Riera, enhorabona.
Moltes gràcies al jurat i als organitzadors
i a tota la gent de Tarragona
que avui ha estat aquí
acompanyant-me en aquest quadó.
Abans explicava que, en fi,
que els que treballen en premsa escrita
no sempre reben els elogis,
vull dir que de vegades
no estan gratificant com fer, per exemple,
la ràdio, fer televisió,
en els que hi ha un feedback més direct
amb el que està a l'altre costat, no?
Sí, segurament.
Bueno, se me va acudir,
havia d'escriure, vaig pensar que
abans de...
M'acosta una mica improvisar, saps?
No, és pas que no ho pugui fer-ho,
però vaig pensar que, doncs,
que aquest podia ser un bon fil conductor
per comandar.
I és cert, perquè en premsa,
a part d'alguna carta que t'arriba,
algun correu,
a la gent li costa més d'expressar-te
si has fet bé una cosa,
sobretot si l'has fet bé.
Si t'equivoques,
sí que t'arriben cartes i...
I per això m'ha semblat
que en ràdio, en televisió,
la gent, com que truca
i tot això,
potser no ha de parlar.
Però si s'ha de posar a escriure,
sempre li costa una mica més.
I, bueno,
sempre és agraït, no?,
en aquest sentit,
que, doncs,
a vegades reps una carta,
de tant, de tant,
reps una carta,
i dius, uah,
ho feim molt bé, això,
dius, ostres,
i això,
i una mica,
doncs,
el premi aquest és un reconeixement,
perquè,
jo, bàsicament,
penso que el que intentem,
l'important és que nosaltres
fem la feina ben feta
i intentem sempre
fer-la ben feta,
que és el nostre deure,
no?,
i després, per tant,
quan te donen un premi,
doncs, dius,
home,
ara, doncs,
poden ser que anem
pel bon camí.
En aquest reportatge,
així,
a grans trets,
de què parlo?
El reportatge és una mica
el que ha explicat el jurat,
és que plantejàvem
una sèrie d'interrogants
sobre els neandertals,
no?,
una mica
qui era aquesta espècie,
que és una espècie germana,
és a dir,
com vivien,
què feien,
si parlaven,
si no parlaven,
com vestien,
una mica,
quin tipus de societat tenien,
és a dir,
els neandertals
havien sigut una espècie
que,
quan se va descobrir
a mitjans del segle XIX,
en fin i tot,
te'ls van,
volem dir que eren
com uns monstres,
no?,
se'ls va presentar
sempre peluts,
que no es vestien i tal,
i les descobertes
que s'han fet,
unes molt properes
d'aquí a l'Abrir Romania,
a Capellades,
i d'altres arreu d'Europa,
han demostrat
que aquesta gent,
i fins i tot avui
s'ha sabut,
per exemple,
que tenien un gen
que els facilitava la parla,
cada vegada són,
en comptes d'uns cosins llonans,
són uns cosins molt propers,
tan propers que a vegades
te preguntes
doncs què hagués passat
si no s'haguessin desaparegut,
no?,
i ara estaríem convivint
una cosa
que a tots
ens sembla possible,
a veure com viure
dues espècies
de tigres
o dues espècies
de lleons
o dues espècies
de monos,
no?,
però
a veure dues espècies
de gent intel·ligent,
això ens sembla
que ens és difícil,
una mica plantejàvem
tots aquests interrogants
i els intentàvem respondre.
Amb una curata disseny,
també,
doncs,
una important realització
i amb la cooperació
d'experts
com ara Robert Sala,
per exemple,
moltíssima gent,
no?
En Robert Sala
és de Girona com jo
i en la gent que està,
o una gent que està
vinculada
a la Universitat
Rovira i Virgili
d'aquí Tarragona,
experts en arqueologia
i en populació humana.
Doncs, bueno,
fa molt d'anys
que ens coneixem
i sempre que
hem intentat col·laborar
i ells sempre estan disposats
a ajudar tothom
per explicar
el que estan fent
a capellades,
tot el que estan fent ells
que és molt important
per conèixer
com érem
i una mica
cap on som,
no?,
i per valorar una mica
els errors
que han comès
els éssers humans
en tots aquests anys
i per veure
poder-los que n'hem de cometre.
Miquel,
gràcies.
A vosaltres.
Bé, no ho sé,
de lluny també sortiran,
sembla que m'han dit
el diari de Tarragona,
un article.
Lluís Figueroa,
què tal?
Bona nit.
Molt bona nit,
molt bé.
Enhorabona.
Gràcies,
moltes gràcies.
L'he vist content abans, eh?
Sí, he estat molt content
perquè després de la sorpresa
que per mi va representar
que em donguessin
aquesta distinció.
Home, doncs, esclar,
no sabia ben bé
per on anava tot això, no?
I m'he trobat, doncs,
amb una festa
molt ben organitzada,
tant a l'Ajuntament
com aquí a l'Empirei Altarro,
que m'ha sapat molt bé,
hi ha hagut molta,
molta alegria,
i molt bé,
estic molt content.
A vostè,
més a més,
li ha portat records
un balcó
del segon acte
de l'Ajuntament
des que no havia retransmès
la baixada dels pilars,
amb aquella angoixa
de saber si el pilar
havia caigut
o no passar
per baixada de misericordia,
en fi,
ho ha recordat molt
en aquell temps
de les retransmissions
dels castells.
Sí,
ho he recordat
perquè en aquell moment
trobar-me a l'Ajuntament
precisament
en plan de convidat
i no en plan
de treballador
per mi era una novetat,
no?
Clar que tot això
ja fa molts anys
perquè ja fa 14 anys
que estic jubilat,
però em vaig passar
molts anys
fent aquella fenya
que,
tot i que la feia
molt a gust,
bueno,
tu que també ets
professional de la ràdio
ja saps que
també té els seus problemes,
no?
I en aquells temps
teníem,
a més a més,
problemes tècnics,
teníem molts de tècnics,
no?
Perquè, esclar,
ara hi ha els micròfons
inalàmbrics,
llavors això no existia
i per tant,
escolta'm,
ara connectàvem,
desconnectàvem,
se sortien sorolls,
hi havia inducció,
hi havia xulets,
un desastre
i avui ens ho hem passat
molt bé.
Com recorda
aquella primera retransmissió,
aquella retransmissió
del primer castell
de nou de la història?
Sí,
allò sí que és
un record imborrable,
a més a més
d'aquella retransmissió
que vaig compartir,
tot sigui dit,
amb l'Enric Pujol,
que feia muntant,
de mi ens veníem molt,
amb ell també era
molt afeccionat
als castells,
el que passa que
ell era de Tarragona,
jo era de Valls
i cadascú tirava
una miqueta a l'aigua
al seu molí,
però bé,
érem a Valls
i ell aquell dia
doncs esclar,
estava molt pendent
d'un castell
que s'anunciava
com una prova,
com una proesa,
el primer castell
de nou en Folra,
que ningú sabia ben bé
de què anava
i ell i jo
la veritat és
que no ens ho vam prendre
massa seriosament
fins que no ho vam veure,
no?
Quan vam veure
que escolta'm
que havien passat sisens,
que era una paraula sisens
que la vam haver d'inventar
a casa,
no?
Perquè esclar,
hi havia els quins
i després ja venien els dosos
abans,
llavors sisens,
però escolta,
què direm?
Que direm sisens?
Que direm sextos?
Que direm sisos?
No, no,
s'ha de dir sisens,
doncs bueno, sisens.
Home,
i esclar,
i al veure que es carregava
i es descarregava
l'Enric i jo
es tornaven bojos
i allò és un record
per tots els ballencs
doncs que quedarà
doncs per sempre
i per nosaltres
com a professionals també,
jo crec que passarem
a la història
gràcies a aquell 4 de nou.
Ves per on?
Com va ser això?
Com va ser?
Això va ser...
És fàcil de recordar
pels ballencs
perquè com sabeu,
a Valls
se celebren cada 10 anys
unes festes desanals
que són les festes
de la Candela
que se celebren
cada 10 anys
i aquelles eren
les del 81
sempre cauen en bú
i doncs era
a l'octubre
per Sant Úrsula
del 1981
sí,
a la plaça del Blat.
Per cert,
hi ha un altre Lluís Figueroa
a Valls
que és poeta
i que no té res
a veure amb vostè, no?
No,
però fira quina casualitat
que tot i que Valls
és un poble
que ara em sembla
que en Profenyes
arriba als 22.000 habitants
no és pas com Tarragona
ni com Reus
ni de bon tros
no ens coneixem
no ens coneixem
i fins i tot
a vegades
jo penso
que no
trobo que ens hauríem
de conèixer
perquè
és una casualitat
ell fa poesia
jo faig prosa
però també he editat
un parell de llibres
igual que ell
que també he editat
un parell de llibres
i és clar
això fa que a vegades
alguna persona
vagi
amb una botiga
amb una llibreria
i demani
un llibre de Lluís Figueroa
i li donin un per altre
no ens coneixem
però
no ens coneixem
sé que és un bon poeta
una mica de la generació
aquella
de la Maria Aurèlia Camany
no?
la Marita Ritzeta
la Ritzeta
i d'aquí Tarragona
del Magí Sunyer
i del Joan Cavaller
és més jove que jo
és més jove que jo
però crec que és un bon poeta
molt gran que ja et dic
no ens coneixem
cosa una mica estranya
té cuc de ràdio
és a dir
mira
al començament sí
a veure
jubilar-se
jubilar-se
per segons quines persones
que tenen vocació
amb la feina en què fan
jubilar-se
a vegades
és que és traumàtic
no?
perquè
llavors es troben
que no saben què fer
no saben
per on tirar
per tant
jo quan em vaig
jubilar de la ràdio
que és una feina
molt gratificant
i que la feia molt a gust
al començament sí
que ho trobava faltant
una mica
home
després hi he anat
suplint aquella feina
per altres coses
i no he trobat
a faltar massa
l'únic que esclar
amb el tema dels castells
mira ara estem
a les portes de Santa Úrsula
o ja ha passat Santa Úrsula
bueno més o menys
doncs per aquestes dates
Valls doncs esclar
està vivint
com cada any
al final de la temporada
castellera
i ho visc encara
com quan era jove
això sí
això no em passarà mai
Lluís Figuero
gràcies
l'enhorabona
per aquest reconeixement
i per molts anys
molt bé
gràcies
que sigui així
per molts anys
gràcies