Ara, passant vuit minuts, de dos quarts d'una del migdia,
traslladem la nostra atenció fins a la localitat del Vendrell.
El motiu és que el Museu Pau Casals d'aquesta localitat
acull fins a finals d'any l'exposició Pau Casals i l'exili,
una mostra que recupera nombroses fotografies
i cartes inèdites del període de l'exili del violonxalista català.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic la comissària de la mostra,
Núria Ballester. Núria, bon dia.
Bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
Primer que tot, algú pot dir, home, de Pau Casals se n'ha parlat tant,
se n'ha explicat tantes coses.
Així d'entrada, i després hi entraríem en detall,
què és el que aporta aquesta exposició a la figura del músic universal?
Doncs bé, com tu ja has comentat, aquesta exposició el que aporta
són una quantitat de documents inèdits, també fotografies,
però sobretot documents, que ens mostren un Pau Casals molt compromès
des del punt de vista personal, amb tota la gent i les persones
que van patir un exili aquests primers anys al sud de França,
i que ell va tenir l'oportunitat de poder-los ajudar econòmicament.
Es mostren tota una sèrie de llistes manuscrites,
les cartes que els refugiats li enviaven demanant ajudes econòmiques
i totes les relacions que ell també va poder tenir amb altres exiliats,
intel·lectuals, polítics, que van patir aquestes conseqüències d'aquest exili.
És a dir, que aquesta activitat no només era una activitat de gest important,
tenint en compte el seu perfil universal com a músic genial,
sinó que també era una ajuda directa, diguem-ne, com a més anònima,
més personal, el que ara diria menys mediàtica.
Exacte, jo crec que una mica el que ens ha sorprès,
i sobretot mirant els fons documentals,
és com ell en aquests primers anys del seu exili,
podríem dir que va ser com una ONG,
és a dir, en arribar a Prada de Conflent,
ell al veure les condicions en què estava en les restes d'exiliats,
que com ell no van tenir tanta sort en els camps de concentració,
va decidir que havia de posar-se a treballar per aquesta causa.
Va començar a escriure cartes a amics, a institucions,
perquè li donessin ajudes econòmiques o no econòmiques,
per exemple, aliments o medicaments,
i ell, amb l'ajuda també del seu gran amic Joan Alavedra,
que en aquell moment també era a Prada,
van llogar un camió i un xofer
i enviaven aquestes donacions econòmiques i aquestes ajudes
d'una manera totalment personal.
És una cosa que realment ens va sorprendre
per la dedicació i el sacrifici que ell va fer
de la seva carrera professional en favor de tota aquesta gent.
A Pau Casals es va exiliar tot just després de la Guerra Civil, el 39?
Sí, sí.
En unes circumstàncies gairebé com la d'alguns dels grans intel·lectuals del país,
però no com aquells que traspassaven la frontera francesa, per entendre'ns.
Exacte.
És a dir, ell en aquell moment era un personatge molt reconegut,
tenia els seus recursos econòmics
i va tenir la sort de poder-se exiliar a la petita població de Prada de Conflent
i poder-se instal·lar allà.
No va haver de passar per les condicions tan dures com molts dels republicans
i a d'altres gent refugiada que va acabar en camps de concentració.
I suposo que també per aquest motiu
i també per el seu sentiment que sempre va tenir envers de la gent,
era una persona molt humana i molt propera,
va decidir que havia de fer alguna cosa
i que no es podia quedar de braços creuats
veient com els seus compatriotes patien unes condicions molt desastroses en aquell moment.
Aquesta exposició de Pau Casals va reflectint també tot el seu periple
per diferents països en els que hi va anar a viure un cop va sortir de França.
Sí, més que el seu periple,
una mica l'exposició el que volem mostrar és quina va ser l'actitud de Pau Casals
durant aquests anys d'exili.
Una actitud que en un primer moment i també fins als últims anys de la seva vida
va ser d'ajuda als refugiats.
Després expliquem també una mica tota l'actitud de Pau Casals
en contra de les dictadures,
com després de l'any 1945,
a la fi del conflicte de la Segona Guerra Mundial,
ell va ser convidat a tocar a Anglaterra
i tenia l'esperança, com molts exiliats,
que el règim franquista acabaria
i això no va ser així.
Com ell va decidir silenciar el seu violoncel
en protesta d'aquesta actitud.
Després també enfoquem una mica
tot l'aspecte del compromís que Pau Casals
sempre va tenir per la cultura a la llengua catalana.
Ell va aprofitar qualsevol ocasió que va tenir,
ja sigui amb cartes a polítics,
per exemple, l'any 50 va escriure una carta al president Truman,
l'any 61 també al president Kennedy,
denunciant la situació que s'estava vivint al nostre país
i la persecució que es vivia de la nostra llengua.
Va ser president honorari dels Jocs Florals
de la llengua catalana,
de molts casals catalans que en aquell moment
també s'havien organitzat als països d'acollida.
Ell en va ser president honorari, soci d'honor.
És a dir, que durant tots aquests anys d'exili
ell sempre va tenir una actitud de recolzament
i de defensa a la llengua catalana,
a la situació que s'estava vivint aquí a Catalunya
i també com al final dels seus anys,
també empès una mica per la situació actual
que s'estava vivint,
tot el tema de la guerra freda i les lluites
i el perill de la guerra nuclear,
Pau Casals va intensificar el seu discurs
a favor de la pau mundial,
una mica demostrar com no només la seva actitud
va ser també a nivell personal,
a nivell d'ajuda econòmica,
però també va ser una actitud tota la seva vida
molt coherent i molt ferma
en contra de les dictadures
i en contra de la situació que s'estava vivint en aquest país.
Aviam, en l'actualitat,
i fa anys sempre s'ha debatut públicament
el compromís que ha de tenir l'artista,
el creador,
i se'm deia que l'art és l'art,
però clar, mirant tu amb la perspectiva
de la història,
Pau Casals,
per les proves i per tot el que expliqueu a l'exposició,
realment sí que va ser un artista compromès.
Tinc entès, segons la informació pròpia de l'exposició,
que el que va ser després president de la Generalitat,
Josep Terradellas,
li va proposar que fos president de la Generalitat a l'exili.
Sí, exacte.
És a dir, a la dimissió del Josep Irla,
quan l'any 54,
doncs, en Josep Irla va dimitir de presidència a la Generalitat,
va haver-hi, doncs,
tot un moviment en què va proposar
Pau Casals com a president de la Generalitat,
precisament perquè ell, doncs,
encarnava,
es va convertir en el símbol de l'exili català
i, a més a més, també era una persona
que no estava identificat en cap partit polític, concretament,
sinó que simbolitzava la unió de tots els catalans.
Va ser un moment crític,
perquè, doncs,
el tema de tot el govern a l'exili va ser molt complicat,
van sortir, doncs,
moltes propostes
i, doncs,
una mica per unificar totes les veus discrepants,
doncs, es va proposar el seu nom.
Evidentment,
Pau Casals va rebutjar, doncs,
aquesta proposició molt amablement,
dient que ell era un músic
i que ell defensava, doncs,
Catalunya i el seu poble des del que era,
que no era un polític
i que, doncs,
això li portocava altres persones a ser-ho.
Tot i així,
ell sempre, doncs,
el seu compromís envers Catalunya,
la seva terra,
el seu poble i la llibertat,
doncs,
va ser constant,
però sempre des de la seva posició
o del músic no,
doncs,
des d'una posició,
diguem-ne així,
més política.
Pau Casals,
per la corresponència
que pogués haver-hi
en els seus darrers anys de vida,
va deixar aquest món trist,
va deixar aquest món compungit
pel fet que s'hagués viscut
aquesta situació tan difícil
a Catalunya
i que hi haguessin tants exiliats
on,
de mica en mica,
va obrir els seus horitzons.
Jo crec que,
trist no,
perquè, bé,
com molts exiliats catalans,
ell va refer la seva vida
als països d'acollida
i en un moment
en què,
a partir dels anys 50,
a partir de l'any 55,
quan el govern de Franco
ja s'admès
als organismes internacionals,
a les Nacions Unides,
l'esperança
de molts catalans
i de la majoria
dels exiliats
es va desfer.
ja van veure
que això
anava per llarg
i molts d'ells
van intentar
refer la seva vida.
De fet,
la vida de Pau Casals
musicalment parlant
i personalment parlant
durant tots els anys
de Puerto Rico
va ser molt rica,
molt plena
i va aprofitar
fins a l'últim dia
de la seva vida
per donar a conèixer
la seva música
i la seva veu al món.
Ara,
per altra banda,
l'enyor i la tristesa
evidentment hi era.
Ell mai més
va poder tornar a Catalunya.
ell,
de fet,
quan es va morir
va deixar
en testament
que ell volia
que el seu cos
i les seves despulles
quan retornés
la democràcia
al seu país
fossin traslladades
i així va ser.
L'any 79
es va procedir
el seu retorn.
És a dir,
que l'enyor i la tristesa
evidentment hi era
perquè ell s'enyorava
moltíssim
i tenia,
com tots els exiliats,
volien tornar
a la seva terra,
això d'haver
d'estar
en un altre país
obligat.
Ara,
per altra banda,
també s'ha de dir
que van intentar
també refer la seva vida
i a tots aquests...
No només Pau Casals,
sinó a tots els exiliats
que van anar a Mèxic,
que van anar a un d'altres països,
doncs jo crec
que es van sentir
ben acollits
i van poder refer
d'una manera normal,
entre cometes,
la seva vida.
Tornant a aquestes llistes
d'ajut econòmic
als companys exiliats,
segons la informació
que tenim,
la seva dona,
la Marta Montañez,
era qui portava
una miqueta
la relació
i el control
d'aquests ajuts
que de la seva fortuna personal
moltes vegades
donava a Pau Casals.
Sí, de fet,
els primers anys d'exili
del 39
fins al...
De fet,
la seva viuda,
la Marta,
no va entrar a la seva vida
fins a l'any 55,
és a dir,
que el 39,
el 55,
tot el que era
l'ajuda econòmica,
les relacions,
totes les llistes
són personals
del Pau Casals,
són manuscrites d'ell,
és a dir,
que era ell mateix
qui s'ho controlava.
A partir de l'any 53,
ell entra a formar
part d'una associació,
la SRA,
l'Espanyi Refugeit,
amb seu a Nova York,
i a partir d'aquest moment
una mica
tot el que és
l'ajuda econòmica
la vehicula
a través d'aquesta
organització
que, de fet,
hi va estar col·laborant
fins als últims anys
de la seva vida,
que això també és una cosa
que destaquem a l'exposició,
és a dir,
aquesta ajuda econòmica
no només va ser puntual
d'uns primers anys,
és a dir,
del 39 al 40,
sinó que Pau Casals
va estar ajudant
els refugiats
fins a l'any 73
a través de la SRA,
a través d'un foyer
que s'havia creat
a Montauban
d'ajuda a la gent gran,
és a dir,
que el seu compromís
va ser molt gran.
El que sí és cert
és que
tota aquesta documentació
la tenia
la seva viuda
la senyora Marta Montañas
a casa seva,
a Washington,
on tenia els seus documents
i que aquests documents
ara han estat cedits
a la Fundació
per poder
fer aquesta exposició
i el que ha sigut
més curiós
és que aquesta documentació
pertanyent
a aquests primers anys
de Prada,
ells se la van portar
a Puerto Rico,
una mica també conscient,
suposem,
del valor que això tenia
i que algun dia
això podria
també explicar
una part
de la nostra història
i de la seva.
L'exposició
la vam inaugurar
el dia 5
amb un concert,
el primer de tot
un seguit de concerts
que es fa
amb motiu
d'aquesta exposició
i també fer
un cicle de conferències
que comença avui.
Sí, exacte.
L'exposició
la vam inaugurar
el dia 5 d'octubre,
com tu has dit
estarà fins al 30 de desembre,
però paral·lelament
durant aquests mesos
hem organitzat
un cicle de conferències
que avui inaugurem
amb la conferència
del professor
Francesc Vilanova
Vilabadal,
en la qual
ens farà
una presentació
del panorama
del que va ser
aquest exili
de l'any 39.
Posteriorment,
tenim altres conferències,
concretament el 25,
tenim una altra conferència
sobre l'exili a Mèxic,
després una altra conferència
sobre el Pau Casals
a la premsa de l'exili
que farà el Josep Maria Figueres,
que ha sigut també
l'assessor històric
de la nostra exposició,
i acabem amb una conferència
sobre música a l'exili
que farà el crític musical
i col·laborador
també de La Vanguardia
el Jorge de Persia.
I com tu has dit
també tenim un cicle
de concerts
que organitza
l'Auditori Pau Casals
relacionats
amb el tema
de l'exili
que aquest diumenge
també n'hi ha un
el dia 21
que realitzarà
el triu Kandinsky
amb obres
de Robert Gerard,
de Païssa
i de Caçador.
Doncs em val a dir
que les entrades
a les xerrades
tot plegat
és gratuïta.
Les xerrades
les conferències
amb l'aforament reduït.
Exacte,
amb l'aforament reduït.
I els concerts
valen 6 euros.
Molt bé,
doncs més que
raó una plana.
I és qüestió
sobretot
de reservar
a través del telèfon,
a través de la plana web
perquè clar,
val la pena.
Exacte,
millor
si qualsevol informació
o reserva
la podeu fer
al telèfon
del museu
que és el 977-684-276
i si no,
la informació
també la podeu trobar
a la pàgina web
que és
www.paucasals.org
Núria Ballester,
comissària de l'exposició,
moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Molt bé,
moltes gràcies a vosaltres.
Adéu-siau,
bon dia.
Adéu-siau,
bon dia.