Hola, molt bon dia, Iolanda.
Doncs sí, efectivament, tal com havíem anunciat,
ens hem desplaçat des del parc de la ciutat fins aquí,
ben apropet, al que regi en inglés,
a la sala d'exposicions de Caixa Tarragona,
perquè fins al dia 18 de febrer es pot visitar aquesta mostra,
Francesc Jimeno, un artista maleït.
Nosaltres avui estem ben acompanyats,
estem acompanyats del comissari de l'exposició,
el professor Jordi Carbonell.
Senyor Carbonell, hola, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
El Jordi Carbonell ens farà una mena de visita guiada,
si ho podíem dir així, molt reduïda,
també, malauradament, el temps no ens ajuda gaire per aquesta mostra,
però abans de donar un cop d'ull en aquests quadres,
voldríem conèixer exactament qui era Francesc Jimeno,
perquè segurament, i malauradament,
hi ha molta gent que avui en dia no ho coneix.
Qui era Francesc Jimeno?
Francesc Jimeno és un dels pintors més significatius
de l'art català del segle XIX
i possiblement també un dels més importants
dins de l'àmbit peninsular.
És un pintor que, tot i la seva importància,
a Roma és una mica marginat
perquè va fer una pintura
que no encaixava amb l'art de la seva època
i això va fer que tota la vida
es romengués al marge
del que era la vida artística
barcelonina i catalana en general.
Va ser un pintor gairebé, crec,
incomprès,
que va viure sense gaires mitjans econòmics
i que no ha estat fins ara,
força anys més cert,
que s'ha començat a reconèixer la seva obra, no?
Sí, i va haver,
després de la mort del pintor,
l'any 1927,
hi va haver-hi un intent de vindicació
per part d'alguns admiradors de la seva obra,
que eren uns quants experts i aficionats a la pintura.
Jimeno no ho va veure,
vull dir,
havia mort feia mesos
quan es va fer aquest primer intent,
un intent que va aconseguir
que les seves obres fossin conegudes
pels barcelonins en general,
a través d'una sèrie d'exposicions,
i es va escriure la primera monografia,
la primera biografia de Jimeno.
Tot i això,
després va tornar a recaure en l'oblit,
per diverses circumstàncies ja
de la pròpia història de l'art,
i darrerament,
doncs,
amb la revisió que s'ha fet
de l'art finissecular català
i també de l'àmbit general,
doncs,
a Jimeno se l'ha tornat a considerar
o se'l torna a veure
com un fenomen molt significatiu
i molt singular
d'aquell panorama cultural i artístic
del canvi de segle.
Aquesta exposició recull,
si no vaig errat,
una quarantena de quadres,
una quarantena d'obres.
És una part d'una exposició més gran
que es va poder veure a fons mesos
a l'AMNAC,
a Barcelona,
una exposició que, per cert,
va ser rebuda
amb un èxit de públic notable,
però tot i això
s'ha pogut ubicar
en aquesta sala d'exposicions
de la Fundació Caixa de Raúna
una mostra ben representativa
de la seva obra, no?
Sí, i tant.
Aquí s'han penjat
menys obres que a Barcelona
per raons d'espai
i per diverses raons
de tipus tècnic.
No obstant,
la idea
i el discurs
de l'exposició
continua intacte
a temps que s'han pogut penjar
les principals obres
és d'aquest artista
i, de fet,
fan molta petxoca
de veure les juntes
en aquest espai
expositiu
tan ben adaptat
per a poder
aconseguir
tal fi, no?
És a dir,
per a poder veure bé
aquestes magnifiques pintures.
Sí, li sembla,
senyor Carbonell,
donem un cop d'ull
a alguna d'aquestes obres.
Primer de tot,
per a aquells
ollenys que ho desconeguin,
què pintava exactament?
Quins eren els principals
punts d'atracció
que cridaven l'atenció
a Jiménez?
Jiménez,
com a bon pintor realista
del segle XIX,
considerava qualsevol aspecte
de la realitat
digne de ser pintat.
No obstant,
la seva obra
versa,
sobretot,
sobre el gènere paisatgista
i també sobre
la figura humana.
Concretament,
el que més va pintar
van ser els membres
de la seva família,
és a dir,
el cercle vital
més pròxim,
més proper
al pintor,
més reduït.
Crec que la primera
de les obres
que ens proposa
és precisament
un retrat, no?
Sí,
més que un retrat
jo diria
que és una composició
en la qual apareix
la filla gran
del pintor,
Aurelia,
quan tenia un any
i un gos,
concretament una gossa
al davant
que vigila
que a la nena
ningú se li apropi.
És una obra
que es diu
La petita
del seu companyó
i que va ser presentada
a una exposició oficial
de principis
de la dècada
desnonanta
del segle XIX
amb el títol
de bon guardià,
fent referència
a l'actitud
del gos
vigilant la nena.
És una obra
que els artistes
l'han admirat,
els crítics
i el públic
l'han valorat moltíssim.
De fet,
és una obra,
una pintura
que es troba
reproduïda
moltes històries
de l'art
i se li havia
sempre
una influència
dels quadres
de figura
de Velázquez.
Si li sembla,
anem avançant
en aquest recorregut.
Aquesta obra,
aquesta composició,
és una de les peces
de la dècada,
dels primers treballs
dels anys 1890,
finals del segle XIX.
Avancem una miqueta
en el temps?
En què ens topem ara?
Aquí hi ha una altra
composició familiar
que es diu
Mare i filla
i que copsa
la mare,
és a dir,
la muller del pintor
cosín
i la seva filla
Aurelia,
que ja té uns anys més,
recolzada,
mirant,
amb la dida,
com la mare
cos,
com la mare
manega les mans
per cosir,
per realitzar
aquesta activitat.
És una obra
de realisme quotidià,
feta amb una pinzellada
valenta
i sense cap mena
de concessió
al gust del públic
ni tampoc
a la moda
pictòrica
d'aquell moment.
Moltes vegades
s'ha comentat
aquest fet,
llegint la documentació
que han preparat
vostès
i d'altres estudiosos
desacaben aquest fet,
que Jimeno
retratava
sense concessions
moltes vegades
amb crudesa.
Per què?
Bé,
perquè Jimeno
pensava que la pintura,
i ell mateix ho deia
i ho va escriure,
la pintura més que invent
era un inventari,
és a dir,
pren una actitud testimonial
i intenta ser
el màxim fidel
a la realitat.
Ell intenta
sempre
palesar
tots els aspectes
de la realitat
sense excepció
i sense
edulcorar-los
ni tampoc
idealitzar-los
en cap sentit.
Això fa que
moltes vegades
la pintura
sigui dura,
perquè
el seu entorn vital,
que era un entorn
molt humil,
molt pobre,
doncs
es componia
de personatges
justament
tot el contrari
a,
podíem dir,
a l'optimisme
burgés
que pintaven
en Ramon Casis
i Santiago Rosselló
a les seves respectives obres.
Si li sembla,
anem avançant,
segurament
pot ser aquest
un dels fets
d'aquestes no concessions
del públic,
el fet que
li va privar
de cert reconeixement
durant els seus anys
de pintor.
Oh i tant,
mentre que
els pintors d'aquí
s'emmirallaven
amb el que es feia a París,
amb aquell
impressionisme
una mica
degradat,
que estava de moda
als anys 90,
en Jiménez
s'arrelava
a la pintura
del Museu del Prado,
la pintura del segle XVII
del Museu del Prado
i als paràmetres realistes
que havia après
amb el seu mestre
Carlos de Jaes,
que era el catedràtic
de paisatge
de l'Escola Superior
de Pintura i Escultura
de Madrid.
Jiménez
feia una pintura
totalment diferent
i clar,
xocava amb la dels seus
coetanis
que aleshores
treballaven
i tenien èxit
a Catalunya.
Ell, a més,
era una persona
molt orgullosa
i en lloc d'adaptar-se
es va tancar en si mateix,
va preferir
guanyar-se la vida
de pintor decorador
i no canviar
res
de la seva pintura,
és a dir,
continuar
amb els seus paràmetres
inicials
i això ho va fer
tota la seva vida
i és clar,
això el va condemnar
una mica
a l'ostracisme,
a l'automarginació
i en certa manera
a l'oblit i al rebuig
per part de bona part
del públic
d'aleshores.
L'exposició,
òbviament,
compta amb un seguit
de penets,
amb un seguit
d'explicacions,
ara ens introduïm
en una nova etapa
de Francesc Jiménez,
una etapa que vostè ha qualificat
com els anys obscurs.
Sí,
perquè precisament
es corresponen
a quan Jiménez
treballava sol,
d'esquena al món,
d'esquena a la cultura
i pintava
aquest entorn humil
que era la seva família
i això correspon
als primers anys
de segle XX
quan Jiménez
ja ha desenganyat,
no intenta
introduir-se
ni obrir-se camí
al món de l'art,
simplement pintar
per instinct creatiu
propi
i personal,
perquè li agrada
i se sent pintor.
Aleshores,
és quan Jiménez
també passa
els pitjors moments
econòmics
i passa
alguns problemes
personals
una mica greus
que fan que
aquests anys
constitueixen
un període
francament dur
per al pintor
i una mica
podríem dir
sòrdid
en alguns aspectes,
sobretot pel que feia
a la pobresa
i a la manera de viure.
El temps,
senyor Carbonell,
se'ns comença
a tirar
preocupantment
a sobre
i malauradament
hauríem de resumir
més del que voldríem.
Si li sembla,
continuem avançant
i en aquests darrers anys,
en aquesta última etapa
d'aquest recorregut,
hi veiem un estil
de pintura
força diferent.
Sí,
perquè a partir
de l'any 1915,
que ell ja té 60 anys,
una sèrie d'admiradors
intenten potenciar-lo
i això fa
que pugui deslliurar-se
del seu treball
de pintor-decorador
i pintar per encàrrec
paisatges
arreu de Catalunya.
Els seus colors
són més vius,
els formats
de les pintures
més grans
i ell,
tot i que no surt
de la pobresa,
pot dedicar-se
plenament
a la seva vocació
pictòrica.
D'aquests darrers anys,
a part d'aquestes pintures,
sobretot,
destaquen
els seus autorretrats,
als quals
han dedicat
tota una paret.
Jimeno va ser
un dels pintors
que més autorretrats
ha fet,
jo n'he catalogat
vora 200
en les més diverses tècniques
i tots
representen
el bus
del pintor,
generalment
de tres quarts
de perfil,
totes les expressions
possibles.
Aquestes obres
corresponen
als darrers anys
del pintor
quan ell té
una actitud
mística
davant la realitat
i d'introspecció
i representen
com més bé
a ell mateix
sense cap mena
de concessió
ni autocompassió
ni millorament
del seu aspecte,
tot al contrari.
Fins i tot
és de forma més
del que
en realitat
li correspondria.
És un tipus
de pintura
molt personal,
molt forta
des del punt
de vista estilístic,
atès que
pràcticament
arriba a l'expergionisme
i a més a més
d'una
figuració
colpidora
l'actitud
del pintor
amb la seva mirada
que es clava
al públic
que contempla
l'autoretrat
és tremenda.
L'exposició
a més d'aquestes
40 pintures
la completen
un seguit
d'escrits
en què
si no
anem errat
hi ha les referències
d'aquell
humanots
que li va dedicar
en Josep Pla.
Sí,
de fet l'exposició
a d'altres lectures
una que és la pròpia
que atorguen
les pròpies obres,
una segona
històrica-artística
que són una sèrie
de valoracions
de textos
que valoren
des del punt
de vista
d'aquesta disciplina
la evolució
de Jimeno
i les diverses etapes
i després
hem seleccionat
una sèrie de textos
que fan
un apropament humà
estrets
de l'home
de Josep Pla
que va dedicar
al pintor
i que una mica
ens apropen
a aquest personatge
tan curiós
i tan singular.
A qui li recomanaria
especialment
aquesta exposició
ja per acabar
senyor Carbonell?
A tothom
perquè jo crec
que és una exposició
que entra molt fàcilment,
es valora de seguida
la bona pintura
i la veritat
jo recomanaria
a tothom
que és un dels
màxims personatges
de l'art
de les nostres contrades
de les nostres terres.
Fins el 18 de febrer
se'ns proposa
aquest descobriment
o redescobriment
podríem dir-ho
d'aquesta manera
de l'obra
de Francesc Jimeno
l'artista maleït
com diu el mateix títol
de l'exposició.
Senyor Jordi Carbonell
moltes gràcies
per acompanyar-nos
en aquest recorregut
tot un plaer.
A vosaltres
per la vostra paciència.
I nosaltres
no està cap mal
de veritat
i nosaltres
hem de posar aquí
a la punta final
i insistim
fins el 18 de febrer.
L'entrada
òbviament és gratuïta
i a més a més
els dissabtes
a la tarda
hi ha diferents
visites guiades.
Jolanda,
això és tot.
Tornem la connexió
fins ara.