cap a l'any 2000, o l'any 2000 exactament,
ara ens ho diran si ens equivoquem,
a Tarragona es va crear la Legio Setena Gemina,
l'associació Projecte Fènix,
el grup de reconstrucció històrica de la Tarraconense de Tarragona.
Allò que alguns podien observar com una anècdota,
com un joc entre cometes,
s'ha convertit en un dels grups de reconstrucció
més reputats a nivell d'Europa.
I això ho podem dir perquè aquí a Tarragona,
pel Tarracoviva, per aquesta jornada,
se'ns visiten alguns dels millors grups de reconstrucció
a nivell europeu i no van anar a qualsevol lloc,
com si diguéssim així.
Ens acompanya l'Enric Serigió.
L'Enric, bon dia.
Bon dia.
Responsable d'aquesta...
La Júlia també és integrant.
Bon dia, Júlia.
Bon dia.
Benvinguda.
Ella és una de les integrants d'aquest grup.
Fa un moment ens acompanyava l'Ester Ramon,
del Nacional Arqueològic,
i jo he pensat, home, doncs l'Enric i la Júlia
podria ser que vinguessin ja vestits de romans
perquè aquesta tarda mateix teniu un bòlu,
si em permets l'expressió a Constantí, a Santelles, no?
No, nosaltres no.
Vosaltres no, els companys.
Sí, uns companys d'aquí de Traona,
a l'Elegio Prima Germànica.
És que jo entre les legios,
una legio i l'altra legio,
afortunadament cada cop som legios,
acabarem com les colles castelleres.
No, a l'hora és un projecte fènic.
A l'hora és un projecte fènic.
L'Elegio és un apartat de l'associació.
Oi que al començament us miraven,
de bon rotllo, ho dic, eh?
Com si fos una anècdota...
O de mal, és igual.
O de mal, és igual.
Quina gràcia, que bonic,
mira, aquí tindrem un pèplum,
s'han mirat molt ben ur i ara es fan els vestidets,
és com una mena de carnaval.
Sí, i passava molt, sí.
El començament era una miqueta així.
Potser algú no entenia que darrere
hi havia un treball d'investigació històrica...
El més feixut, a més a més, el més pesat.
El que no es veu,
hi ha moltes hores de documentació,
d'aixafar moltes biblioteques,
la Biblioteca del Museu Arqueològic Nacional,
és un dels nostres...
Esteu abonats, eh?
Sí, molts dissabtes,
i a l'universitat,
i consultar per internet,
mirar moltes tecines doctorals, sobretot.
Molts treballs de professors d'història,
de gent que ha fet tecines doctorals
amb qüestions de, no sé, per exemple,
calçat romà, no?
I trobar documentació sobre això,
ens fa feixut.
I després la tasca més difícil
és resumir tot això
i presentar-ho amb un model
que la gent pública en general
sigui entenedor
i sigui més agradable d'entendre,
vull dir que tampoc se faci feixut i pesat.
I aquest és el problema,
perquè a nosaltres la nostra passió
no és vestir-nos ni disfressar-nos.
És obvio.
La nostra passió és la divulgació.
Nosaltres el que intentem
és lligar el que ja es fa,
lligar el canvi científic,
el de la investigació
i el de la recerca del món antic
i traspassar-ho al públic en general.
Aquell lligam que fins ara
s'ha feia,
però no creiem que del tot...
I nosaltres volem omplir una miqueta
aquest but que hi havia
de fet de divulgació.
No pretenem ser investiguoses...
No, però ens faciliteu la feina,
perquè així no cal que nosaltres
anem a la biblioteca de l'arqueològic,
no cal que investiguem,
la investigació la feu vosaltres.
Però passa al revés,
passa al revés.
La gent, com més ensenyes,
més volen aprendre-hi.
Això és així,
vull dir,
ningú no és ensenyat,
i a nosaltres també ens passa.
Vam començar com una anèdota
i al final,
ara ja al final
també hem de fer una miqueta
de parades a vegades,
perquè quasi som monotemàtics
i llavors hem de fer,
escolta,
que la vida és alguna cosa més
que la història de Roma
i que és Roma
i per tant també hi ha altres coses
i les noies filles.
Papa, ja està bé,
podem parlar també d'altres coses.
També s'han convertit
en la cosa de la romanitat,
en el cas de la Júlia.
El que fa sempre com comences,
tires d'amics,
tires de família,
vull dir que primer fas
una bulla confiança.
Sí, perquè quan us planteu
dir anem a fer això,
vas trobar quòrum?
Sí,
sobretot amb la meva esposa,
la meva senyora,
que va ser una col·laboradora nata
i a més a més una voluntat
i una il·lusió tremenda
i ens va il·lucinar
a tots els altres
i després la família,
evidentment,
i tota la família
està a mig o a més enganxada
amb més o menys intensitat
perquè a més és una activitat
molt interessant,
viatgem bastant,
sortim bastant,
coneixem ja molt interessant,
hem anat a molts museus,
estem preparant una sortida
a França,
estarem tres dies,
a part de fer unes situacions
amb un jaciment arqueològic
de França,
a prop de la ciutat de Set,
després farem dos dies
de visites arqueològiques,
anirem al Museu d'Arles,
anirem al Museu d'Oranys,
a veure el Gran Teatre d'Oranys
és un teatre espaterrant,
si alguna vegada passeu
per a prop d'Oranys
us recomano que aneu
perquè és un teatre
que us deixa espaterrat
i després,
però si anirem a Vinyó,
també visitarem a Vinyó,
llavors,
tot lligat amb visites arqueològiques,
de museus
i d'execiments arqueològics
i a part també
de fer una mica de turisme.
Home,
hi ha molt d'entusiasme
i hi havia molt d'entusiasme
i continua a Vent-hi
en aquest projecte,
jo,
si em permeten
l'anècdota personal,
recordo l'Enric
que em va explicar
i mira que no se m'ha oblidat
un viatge
que va fer a Pompeia
i semblava
que jo estigués allà.
Hi ha una passió
i un entusiasme
realment
per aquests temes.
Sense aquest ingredient
ja pots consultar
molt d'arxiu
que si la gent
que integra
aquest,
el que era abans
un projecte
i que ara és una entitat
empès a Tarragona,
no es pot tirar endavant
una cosa així.
Aquest és el món romà
que us apassiona
d'aquesta manera?
Que és el nostre món.
Bàsicament és això
el que està apassionant.
Vull dir,
quan nosaltres expliquem
i divulguem
la societat romana,
com era la societat romana,
sempre acabem fent
els paral·lelismes
en l'actual
i llavors la gent sempre diu
ah, és igual que nosaltres
i ja ens diem
no, nosaltres som igual
que ells,
nosaltres som els fruits d'ells
i som molt, molt semblants
i realment
en el fons
no hem canviat
gairebé gens.
No ho fem
per les mateixes coses,
les mateixes formes
i les formes també
són molt romanes.
És a dir,
tot el tema
de la seguretat jurídica,
de les regulacions
de l'estat,
de serveis d'estat,
de serveis públics,
posa-nos un invent romà.
I per això ens atrau molt
perquè és la nostra història,
és el nostre passat
i llavors ja el lliguem
amb el nostre present
i també amb el nostre futur
en aquest sentit.
I això és el que ens apassiona,
vull dir,
apassiona explicar
que el nostre passat
és esplendorós,
va aquí la redundància
i això no ho pot dir-ho tothom.
Tots els passats,
totes les cultures
són importants,
totes han aportat
coses positives
a la humanitat
però la cultura romana
ha estat
d'una potència
increïble
i ha arribat
fins als nostres dies.
La caiguda de l'imperi romà
l'imperi romà no va caure,
es va anar transformant
però ha arribat
fins avui en dia
amb moltíssimes
i tantes i tantíssimes coses
i per això
perquè és la primera vegada
a la història
que se crea un estat
i un estat
tal com concebim ara
un estat,
és a dir,
un estat no solament
d'ordre i de poder
que també
però sí també
de justícia,
d'oportunitats,
de serveis públics,
això ho expliquem sempre.
El tema dels serveis públics
potser és el més fascinant
i l'obra d'enginyeria,
però fixa't
que hi ha cultures
molt més espectaculars
a l'Egípcia,
per exemple,
que és espectacular,
fa poc vam estar
amb la Júlia a Egipte
i és realment,
també ho aconsello,
però també és un món,
Egipte també és un altre món,
és molt més espectacular
però és clar,
el romà és el que va fer,
ostres,
portar aigua a tot l'imperi,
això ara em sembla molt normal,
a l'antiguetat,
fa dos mil anys,
no ho era
i portar aigua bona,
fresca i sana
a tot l'imperi
va ser una fenya feixuga
i difícil
però a més a més
de servei en aquest sentit
i després portar també
carreteres,
portar el comerç,
el tràfic que hi havia
a l'imperi romà
va ser brutal,
vull dir,
tenim relacions comercials
d'aquí de Tarracó
amb gent del Líban
i de Grècia
i d'Egipte,
vull dir,
coneixem mercaderies
que anaven
des de Britània
fins a l'Etingen
i ara descobrim
la globalització
i la interculturalitat
i aleshores,
Déu-n'hi-do
si hi havia interculturalitat
en el que era tot l'imperi.
Sí,
per a aquells
que no estan tan d'acord
amb els romans
diuen que sí,
sí, molt bé
això que li diu l'Enric
molt bé,
però tenien esclaus,
eren expansionistes.
Jo m'agradaria parlar
de totes esclaus una miqueta
si em permets.
I tant,
que et permet,
t'estic encantada
que ho facis.
Perquè és tan típic i tòpic
que m'afasta sang i tot
per dintre.
Per això t'ho pregunto.
Me fa molta gràcia
perquè el tòpic de l'esclavitud
al món antic
era un món esclavista,
cert.
Però fixa't una cosa,
com fan una pel·lícula
de grecs
no surten esclaus.
I n'hi havia també.
I n'hi havia esclaus.
Ara està de moda
una pel·lícula
dels 300
i m'apinten
amb els espartans
com, bueno,
allò del top 10
de la democràcia
i els top 10
dels baladors
de la democràcia.
Els espartans
trataven els esclaus
pitjor que els gussos.
O sigui,
els esclaus dels espartans
eren els pitjors tractats
de l'antiguitat
o dels pitjors tractats.
Cert que hi havia esclaus
i era un món esclavista,
però totes les cultures antigues
eren esclavistes,
totes.
Inclús la jueva
que és la cristiana.
I els cristians
redimeixen l'esclavitud.
Quan l'esclavitud
ha perdurat
fins al segle XIX
a tots els reines cristians.
És fals
això
que el cristianisme
redimeixi l'esclavitud.
L'esclavatge
va durar fins al segle XIX.
Roma és veritat
i no això d'esclavista,
però fixa't en una cosa
quina diferència
amb altres societats
esclavistes de l'època.
Els esclaus romans
se podien manumitir.
Se podien llibertar.
De fet,
n'hi ha molts casos
d'esclaus manumitits
que creaven col·legis propis
per defensar els seus interessos
i lobbies de pressió
d'aquests esclaus
se n'han llibert.
O sigui que
la vida d'un esclau
podia ser feixuga,
podia ser dolenta,
podia ser dura,
però tenia possibilitats.
Inclús molts esclaus,
o sigui,
realment havia perdut la llibertat,
però la llibertat
era una cosa,
un concepte molt modern
per permetre'm això,
també que ara
li dóna molta importància
perquè la té, evidentment,
però amb el nostre
punt de vista actual.
Fa dos mil anys
el més important
no era la llibertat,
era la subsistència.
Era la subsistència,
no tant la llibertat.
O sigui que això
no era tant de moda
això de ser lliure,
això que surten les pel·lícules.
Lluitem per la llibertat,
altres esclaus romans
sempre lluitaven per la llibertat.
Això és una mentida
històrica falsa,
vull dir,
no és així.
I per molts ciutadans
que estaven esclavats,
molts,
doncs mira,
tenien sort
i caien bé
i s'aguanyaven la vida
i podien tornar
a recuperar-se econòmicament.
Vull dir que no era tan cruel.
Als nostres ulls actuals sí,
però amb aquells ulls no.
I amb els esclavats,
i els sistemes esclavats romà
eren més variàvol,
però això vull dir
que m'ha irritat una mica aquest tema
perquè hi ha molta demogògica
en aquest tema.
Aquest i qualsevol
perquè realment
amb explicacions i arguments
com els que poses damunt la taula
és quan realment valorem
la importància que té a recordar
que venim d'aquest imperi,
que venim dels romans,
que a vegades sembla
que hi ha períodes històrics
en què descobreixen la sopa d'all
i la sopa d'all
està descoberta fa dos mil anys.
De sempre està descoberta.
De sempre està descoberta.
En aquest sentit,
parlaves d'esclaus
que deixaven la seva condició.
Pensem que els gremis
que determinat tipus d'associacions
són pròpies
de l'edat mitjana
més tardana
i realment també ho trobem a Roma.
És que tot ho trobem a Roma.
Tot no,
però bona part de coses
les trobem a Roma.
Perquè és la nostra fonamentació.
Són els nostres fonaments.
Els nostres fonaments socials
i polítics
de societat,
de civilització
venen de Roma.
De Grècia i de Roma,
però sobretot de Roma.
Per això a Roma
la tenim tan present
al món occidental,
que és un altre peg
que tenen els països anglo-saxons
que sempre estan relançant
el món celta,
que també,
evidentment,
també van fer aportacions
importantíssimes
a la cultura mundial,
però perquè no sé per què
tenen complexa
d'acceptar
que la seva cultura
és llatina.
Els americans
els fa com a complex
reconèixer que la seva cultura
és una cultura llatina,
perquè la cultura europea
és una cultura llatina.
Surt de l'Olazio,
surt de Grècia i de Roma.
A les anglo-saxons,
no sé per què,
els fan una miqueta de cosa
reconèixer que són llatins,
o sigui,
que la nostra cultura
és una cultura llatina.
Ara que has tret aquest tema,
el fet que vingui
aquest grup de reconstrucció
històrica alemany,
una de les coses atractives
és també constatar
com era Roma
en aquell territori
i com era Roma
a la Mediterrània.
Es pot veure
aquesta diferència?
Es veu
quan vas,
per exemple,
amb el meu germà
se'm recorregut
gairebé
tot el lindes
de l'imperi,
que es diu,
ens falta una mica
la Líbia,
que és una mica difícil
d'anar,
perquè tens de demanar visats.
Però,
a veure,
les ciutats són molt semblants.
El que passa
és que no totes les ciutats
tenen la potència econòmica.
Per dir-ho d'una manera entenedora,
la part nord d'Europa
és la part més dolenta
de l'imperi,
és a dir,
la part dels pobres.
La part pobra
era Inglaterra,
Alemanya,
tota la part del lí
més germànic,
inclús Hispània,
excepte la Bètica.
La Bètica també era
una província
molt rica,
molt poderosa.
La Tarragonès
dèiem que estava
a la segona divisió
amb símils futbolístics.
Sí, sí,
ja sé per on vas.
Que ja sé que ara són dolorosos,
que ja sé que ara són dolorosos,
però
es té que tindre paciència,
es té que creure
en el futur en aquest sentit.
I nosaltres
hem estat
en una segona divisió.
La primera divisió
realment estava
a l'Àgigo,
a la Itàlia,
a la Campanya
i després
tota la que és l'Orient.
O sigui,
la part d'Egipcia,
Grècia,
on estaven les ciutats potentes,
les ciutats riques,
on hi havia
tota la cultura,
l'Uxel,
el Bergmers,
o sigui,
d'aquí a dir
que la part germànica
també era una miqueta
el cul del món,
no tant,
però sí que una miqueta
allò que li tocava
fer el servei allà
és com ara
quan te fan oposicions,
no?
I a nosaltres ens toca
amb tot el respecte i carinyo
a Canàries,
són molt boniques.
Com a l'Emili abans,
no?
Com a l'Emili abans,
Enric.
O abans l'Emili,
que t'hauríem d'anar a Ceuta.
És una miqueta així,
encara que després
evidentment també
a tota raó s'està bé.
Tu dius també en el sentit
de, clar,
amb la reconstrucció
de tot aquest tipus
de materials,
d'eines,
d'armes,
hi havia diferència?
Heu pogut constatar
diferència
en funció,
diguem-ne,
de la posició econòmica,
no?
De cada territori,
com deies?
O bé a ser el mateix,
és estàndard.
És bastant estàndard,
el que passa
que no la potència.
Per exemple,
veus a les ciutats,
per exemple,
la Xanten és una ciutat
formada per les lesions
o el fons de Trejar
per donar-li permís
a unes lesions
perquè s'està
allà i fan la ciutat
de Xanten.
I hi ha la ciutat,
però clar,
per exemple,
hi ha unes termes,
però unes termes
comparades amb les termes
que estan a Itàlia
o a Grècia,
són petitíssimes,
serveix molt més minsos,
molt més petits,
però bàsicament
és la mateixa estructura,
el que passa
que no amb la mateixa potència.
Si hi ha diferència
en el mill d'armament,
suposem que sí,
perquè allà
hi ha una guerra
de compressió,
és a dir,
l'IMES germànic,
els exèrcits romans
estaven per evitar
les invasions
de les tribus del nord.
L'exèrcit,
per exemple,
estacionat,
que era l'any 7 al Lleó,
no estaven per això,
estaven per controlar
les mines d'or
de les mèdules,
perquè l'or
no falteix mai
a l'arari públic
de Roma.
Per tant,
no tenien un armament
d'una manera
i d'una altra,
i les fortificacions
també canviaven,
variaven
segons qui tenien
endavant
en aquest sentit.
Però no,
diferències
substancials,
substancials,
no n'hem trobat.
Ens agradi,
molt a poc,
tots ens movem
a vegades
per tòpics,
tenim el tòpic
del legionari
que va tatuat
amb la gorra,
tenim el tòpic,
ara també d'aquesta nova...
Molt improbable,
molt improbable,
aquest tòpic
que també...
El tatuatge era celta.
Era celta,
el tatuatge.
És una tradució celta,
del nord de Europa,
del centre d'Europa.
Els legionaris aquests de l'Àf.
No, no,
jo et dic dels de l'Àf.
Ah, va,
dius de la legió moderna,
dius de la legió moderna.
No, de la legió moderna,
no m'he expressat bé.
De la legió francesa.
El jove que ara se'n va
a les forces armades
amb aquesta imatge
de solidaritat.
Vosaltres,
a través de tota aquesta feina,
investigació
i anar pel món mundial,
us heu fet una idea
de com podia ser
un legionari romà
d'aquella època?
Sí,
i te la puc dir ràpida.
Sí?
Sí.
Era net,
era brut,
baixa't pelut,
bastant calvet,
amb els dents
bastant fetes polvo,
i bastant primet també.
Sí.
1,58-1,60 metres.
Res a veure amb el Russell Crowe.
Res a veure.
Déu-n'hi-do.
Res a veure.
No, no,
però déu-n'hi-do,
devien ser moltíssims
per guanyar totes les batalleres.
Hi ha un anèctode,
abans has comentat tu,
abans d'entrar a Mantena,
que havies comentat
de la crònica
del Sud Julissessa,
de la Guerra de les Gàlies.
Sí, sí.
Jo no crec que quan estàs
sitjant una població
que es diu Avarícum,
fa un setge Avarícum,
dintre les guerres gales,
i els gals se n'enriuen
dels romans
quan els veuen per primer cop.
Com fan,
estrició bé,
els veuen baixets i tal,
no?
La lliçada que els vam fer després
va ser de rècord,
allò de rècord,
però en principi sí,
seran rei.
Els gals eren alts,
eren allò,
els blaus,
anaven molt tatuats,
tot el cos tatuat,
eren molt braus,
no?
I quan van veure
els legionaris romanets,
tots baixets,
xaparradets,
peludets,
no?
L'Alfredo Holanda,
perquè m'entenguis.
Mira,
l'Alfredo Holanda més jovenet,
el legionari ideal.
De legionari.
El prototip de legionari,
val?
Llavors se'm van riu
i després,
el resultat va ser un altre.