És la una del migdia amb vuit minuts, la veritat.
És que ja teníem ganes que comencés novament
la temporada d'espectacles del Metropol,
després d'aquest parèntesi.
Ho farà el proper dilluns, la temporada de primavera.
I és un dia assenyalat a la Diada de Sant Jordi,
que s'enceta aquesta campanya i, a més, amb una obra
que, en principi, no l'hem vist,
però, en principi, tot el que hem llegit
i el que hem sentit d'ella són meravelles.
Estem parlant de Cap al Tart, amb Ramona Madaula,
proses autobiogràfiques de Santiago Rossinyol,
i que arriba més sota la direcció de Sílvia Munt.
Tenim l'altre costat del fil telefònic, Ramon Madaula.
Ramon, bon dia.
Hola, bon dia i bona hora.
Gràcies, primer que tot, per atendre la nostra trucada.
No hem vist l'obra, per tant, parlem d'uides.
Què et sembla?
Parleu, parleu, d'uides.
Ens has de dir coses tu i no em deies
escolta, i en aquell moment...
No, en principi, clar, quan tots diem Santiago Rossinyol,
el típic és que tots pensem en l'auca del senyor Esteve.
Jo crec que descobrirem aquí un Rossinyol diferent
i que aquesta obra el que ve és a defensar
un Rossinyol lluny dels topis, que ja està bé.
Exactament, sí, sí, sí, perquè Rossinyol era molt més
que el creador de la figura del senyor Esteve
o el senyor que venia duros o quatre pessetes.
Era molt més, i era molt més interessant
el que no se sap d'ell que el que se sap, tristament.
I bé, és un home que un gran treballador,
un gran pintor, sobretot de la primera època,
els quadres de la seva primera època són extraordinaris.
Després de gran es va com a estancar amb els jardins
i es va quedar amb allò.
I com a escriptor va escriure tant
que té coses molt mediocres, però té coses genials.
I bé, jo m'he passat durant anys
seguint-li el rastre i llegint el que he trobat
publicat d'ell i biografies d'ell
i bé, és un home que jo em declaro fan absolut, sí.
Per tant, el que has fet és construir un personatge,
per un personatge diferent al personatge
que ell mateix projectava en la seva època.
Bé, no, no, no, jo...
O sigui, jo tot el que dic a l'escenari
són paraules de Santiago Rossinyol, absolutament.
Jo no m'he inventat res,
el que passa és que jo les he ordenat
segons el meu gust, els he anat posant
una mica cronològicament
i una mica, doncs, els talls de text
que jo em semblen més íntims i més personals
i que trasllueixen més
o delaten més qui era Santiago Rossinyol, no?
Els trossos, hi ha trossos de cartes personal,
hi ha articles de premsa,
ell escrivia a la premsa cada setmana,
tant a La Vanguardia com a l'Escola de la Torratxa.
Hi ha trossos de narrativa, de novel·la,
que té molta novel·la,
que van ser bestsellers en la seva època
però que ara no s'editen.
Hi ha una novel·la com Villa de la Calma
o El Català de la Manxa,
que són novel·les extraordinàries
que no s'editen però que són narrativa
d'una gran qualitat
i bé, d'aquí he anat traient trossos
i els he anat lligant tots els trossos
que estan escrits en primera persona
i que una mica veiem qui era
o què pensava Santiago Rossinyol, no?
I llavors jo interpreto Rossinyol
però bé, la meva pretensió
no és de fer de Rossinyol
perquè jo faig d'una mica de mèdium, no?
O sigui, a través meu passo
pel que ell escrivia
i pel que m'imagino era el seu estat d'ànim
sobre els 40 i escaig d'anys
que és on te'l situem.
Quan parlaves d'aquest recull
de testimonis de primera mà
perquè són en primera persona
destaca o es parlava
d'aquest gran valor literari
que tenia, per exemple,
les cartes a la seva promesa.
Sí, home...
El que seria després la seva dona, no?
Sí, d'això no he recollit res
perquè són bastant llonyes, eh?
I són llonyetes, no?
Són molt llonyes.
És que ell tenia 18 anys
i són unes cartes molt d'amor...
Les lectures de joventut, clar...
Escrites en castellà
i Pequena Mia,
Como te quiero, no sé què, no.
Són cartes, no.
El més interessant de Santiago Rosselló
és de més gran.
La literatura d'ell
de partir dels 30 i escaig d'anys
és molt bona.
I allà hi ha cartes personals
que jo he posat d'amics,
sobretot pintors amics
o intel·lectuals de l'època,
cartes que ell escrivia
a artistes del seu moment
que són cartes on es veu molt bé
el que ell pensava, no?
Per tant, jo quan em referia
que havies construït el personatge
no tant que haguessis creat
un personatge de ficció,
no em referia a això,
sinó una mica que havies agafat
el Rossinyol,
que a tu més t'agrada.
És el teu Rossinyol, no?
Segurament.
Coincideix, però pensa que
he seguit molt els cànons
dels grans biògrafs de Rossinyol,
vius i morts,
perquè en aquest moment
hi ha la gran biografia de Pla,
de Rossinyol,
que és una biografia fantàstica
escrita per Pla,
que es van conèixer
i després de les biografies
de la Vinyet Panyella,
que és l'última que ha sortit,
que és una biografia molt exhaustiva
sobre la figura de Santiago Rossinyol,
els llibres de la Maria de Casa Coberta
sobre la figura,
vull dir,
i que una mica seguint aquestes biografies
jo també he anat a...
m'han servit una mica de pautes
per descobrir aquest Rossinyol
més desconegut,
o sigui que...
que és el que a mi més m'agrada,
però també és el que els grans entesos
diuen que és el més interessant,
vull dir que no és com ho hagi inventat jo,
és que hi ha una sèrie de gent
que diu el Santiago Rossinyol
i el bo és aquest,
i per sort i per desgràcies
el menys conegut, no?
Jo he anat a buscar aquests talls
on ja les biografies et assenyalen, no?
En l'hora anterior del programa,
un dels col·laboradors d'aquest programa
és l'escriptor Jordi Ninyena,
parlàvem sobre aquesta qüestió,
sobre aquest Rossinyol,
i el que ens venia a comentar una mica
és que una de les coses
que també passava
és que era un home incomprès
en el seu entorn més immediat,
perquè era un home molt inquiet,
amb grans inquietuds intel·lectuals,
que estava doncs molt a la guai
de tot el que passava a nivell europeu
i que clar, quan ell venia cap aquí,
la seva societat era massa petita per ell, no?
Que el podia ofegar en determinats moments.
Sí, es va trobar...
Aquesta lectura tu l'has vist a través d'aquesta...
Es va trobar de jove incomprès
per l'entorn burges i industrial
en què ell es movia.
I de gran es va trobar incomprès
pels intel·lectuals i artistes noucentistes
que el van menysprear, no?
I el noucentisme, ja sabem que va ser
una reacció al modernisme,
que ell va ser un precursor del modernisme,
però el modernisme va durar molt pocs anys,
va durar 10 anys, podríem dir,
al moviment i de seguida van sortir
els noucentistes i van dir
tots aquests són una colla de borratxos i bohemis
i no han fet res ni pel país ni per l'art.
Curiosament, el temps posa les coses al seu lloc
i veiem com el modernisme ha sigut
un corrent molt important per Catalunya, no?
Reconegut internacionalment, etcètera, etcètera.
I el Rossinyol va tenir...
Era un home molt estimat popularment
per les anècdotes, pel teatre que escrivia,
perquè feia un teatre molt còmic,
molt planer, molt comercial,
però com a intel·lectual i pintor i pensador
era bastant menyspreat
per la intel·lectualitat del seu voltant, no?
Ens ha explicat l'anècdota aquella
que quan va comprar els dos quadres del Greco,
que els va portar a la seva residència
així com si fos una processó, no?
Va descobrir el Greco aquí a Espanya.
Sí, a Espanya ningú sabia qui era el Greco
i aquest senyor va dir
que hi ha un pintor genial que resulta que és espanyol
i ja sí, no en tenia ni idea ningú,
i els va portar aquí
i després ja el Greco ja sabem qui és,
però sí, sí, era un gran inquiet
i era el primer que està, els grans entesos,
diuen que és el primer artista modern de Catalunya,
entesa la modernitat com a...
com no estava a la vanguarda,
sinó com a llibertat amb l'art, no?
Com a trencament, no? Potser.
Sí, com a llibertat,
sobretot deixar-se estar d'eismes i de dogmes
i que el creador visqui l'art
i se senti lliure creant, no?
Se sap de les converses de Santiago Ursinyol
amb Picasso, que era un noi dels quatre gats,
li deia, vés-te'n a París
perquè tu tens molt talent,
no et quedis aquí, que aquí no serà res.
Hi ha cartes de Santiago Ursinyol a Joan Miró,
quan Joan Miró començava,
animant-lo a que segueixi pel camí
que el Miró estava començant,
que ningú li feia cas,
i el Ursinyol, tot i que ell,
a la seva pintora no tenia res,
que era amb la de Miró ni la de Picasso,
els animaven, aquests joves artistes,
perquè seguissin endavant
i creiessin molt en l'art per l'art,
que deia ell, no?
L'art per l'art, no l'art per complaure.
I bé, jo penso que realment
la modernitat la va portar ell a Catalunya.
Tornant a l'espectacle,
la dramaturgia, com dèiem,
és teva,
l'ha dirigit Sílvia Munt l'espectacle
i la música, que és en directe,
és d'un altre contemporani.
Jo crec que van tenir relació o amistat.
No, contemporani no, íntims amics.
Això és una altra cosa...
Del Satie, no?
Santiago Ursinyol i Eric Satie
van compartir pis a París,
eren íntims amics,
que es van cartellar tota la seva vida
i van crear junts.
I la música de Satie,
curiosament,
és que amb els textos de Ursinyol
sembla que estiguin escrits l'un per l'altre.
I Satie, bé,
es queden molt, molt, molt amics
i hi ha quantitat de retratos de Satie
fets per Ursinyol.
Tu busques una biografia de Satie,
i tots els retratos que són de Satie
veuràs que estan fets per Santiago Ursinyol,
que li feia molts retratos i molts dibuixos
i moltes caricatures.
I llavors, doncs,
hi ha molts textos de Ursinyol
parlant de Satie,
sobretot d'articles de premsa,
explicant qui era Satie aquí a Espanya,
que ningú sabia qui era.
Un personatge curiós, també, d'altra banda, eh?
Un altre personatge curiós,
un tio molt intel·ligent,
molt bohemi, etcètera.
I llavors, doncs, esclar,
això em va anar molt bé
per amanir l'espectacle,
perquè jo veure'm allà sol,
explicant la vida de Ursinyol,
sec, sense res més,
doncs em feia una mica de basarda.
Llavors, doncs, de seguida,
quan vaig trobar aquests textos
que Ursinyol parla de Satie,
vaig trobar la seva manera
per justificar la seva presència a l'escenari.
Llavors, el músic que tenim,
que és en Sergi Cuenca
o en Josep Ferrer,
depèn d'on ho fem,
que són dos grans pianistes,
doncs, fan de Satie,
van vestits de Satie
i toquen, evidentment,
tot el repartori de Satie
mentre Ursinyol va explicant la seva vida.
Sí, però tu estàs sol a l'escenari,
assegut a una cadira...
No, estic acompanyat d'Eric Satie,
que em fa molta companyia.
Ell parla amb les notes
i jo parlo amb les paraules, sí.
Tothom diu que és magnífica l'obra.
Deus estar content perquè la crítica,
si més no,
les que nosaltres hem pogut trobar,
totes són magnífiques, no?
Sí, sí, sí, home...
Tu estàs content amb la feina?
Jo estic molt content,
jo estic molt satisfet
i soc molt feliç
ensenyant aquesta obra per tot arreu,
perquè no només perquè et dona plaer
i perquè veus que a la gent li agrada,
sinó perquè et sents
com que estàs complint una missió, no?
Que dius, a més a més de fer teatre
i fer d'actor,
estàs com fent país
i ensenyant coses
que la gent són molt nostres
i la gent desconeix
i això, doncs,
et justifica o li trobes una mica
el sentit a la teva feina
i, per tant, a mi això em fa molt feliç.
S'ha de dir, per això,
que és una estratègia
que agrada molt a la gent
que li agrada el teatre
i li agrada escoltar,
perquè no hi ha conflicte.
És un senyor que explica coses
amb una música meravellosa de fons
i una petita escenografia,
però vull dir que no hi ha un...
No és un obra de teatre,
no hi ha un conflicte.
Llavors,
sí que hi ha gent
que li importa poc
al Santiago Rossinoli
i, per tant,
pot ser que s'avorreixin,
però la gent que li interessa
el personatge
i es deixa portar
per les paraules
disfruten molt,
disfruten molt.
Els que ens agraden
les paraules
i les històries,
xalarem, no?
Espero que sí.
No soc jo ningú per dir-ho,
però jo espero que sí.
Ramon, finalment,
perquè no et volem entretenir més,
he llegit que des de l'any 84
que vas debutar
com a actor interpretant
el Ramonet,
de l'auca del senyor Esteve,
manifestes que sempre
era un personatge
que t'havia fascinat.
Has culminat allò,
un somni
que portaves darrere teu
durant dues dècades?
Sí, però jo
aquests reculls de textes
els anava fent jo
sense cap pressa
i com un hobby,
sense cap pretensió
de fer-ne un espectacle.
Jo anava llegint
coses de Rossinyol
perquè ho tinc tot
el que s'ha publicat
i anava llegint coses
i dic, mira,
aquest tros m'agradava
i el subratllava
i anava fent
i un dia
amb l'ordenador allò
dius, bueno,
si tallo d'aquí
i enganxo d'aquí
això té una coherència
i no sé què,
però anava fent
sense cap pretensió
i jo pensava,
bé, ho faré
quan tinguis 60 anys
o així
i de cop ara
doncs em vaig assabentar
l'any passat
que es celebrava
un any Rossinyol
a Sitges
que fa 75 anys
de la seva mort.
Els hi vaig parlar
d'això,
ho van llegir
i van dir,
home,
això és meravellós,
s'ha de fer
i ells m'han ajudat
a fer-ho.
Però vull dir
que no era una obsessió
per fer aquesta obra.
Jo sabia que ho faria
però no sabia quan
i no tenia gaire pressa
vull dir que
perquè sempre
soc a temps
de fer de Rossinyol.
Com que es va morir
amb 70 anys
jo vaig pensar,
bé,
fins als 70 anys
tinc temps de fer-ho.
Clar,
després també avui dia
també la cirurgia
i els maquillatges
fan meravelles.
És una cita
important
la que tindrem.
A més,
és que aquí a Tarragona
tu saps que ens agrada
molt el teatre
i entre una temporada
i una altra
estem allò
a ensecar,
no?
I ara que arriba
la temporada de primavera
tenim moltes ganes
de veure aquesta obra
el proper dilluns.
Ramon Madaula,
moltes gràcies
per atendre la trucada
de Tarragona Ràdio
i molta sort.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau,
bon dia.
Adéu, bon dia.
Adéu, adéu.