Doncs hola, molt bon dia, efectivament ens trobem ben a prop d'aquí
dels Estudis de Tarragona Ràdio, a la seu social de la Fundació
Caixa de Tarragona, doncs tot contemplant aquesta exposició
que és magnífica, res i curt, són 78 cartells de Mac,
en Macari Gómez, un cartellista, un pintor, un artista nascut
a les comarques de Tarragona, concretament a Reus,
i de cara hi ha una magnífica oportunitat perquè la gent
de les comarques de Tarragona puguin conèixer de ben a prop
i retre un homenatge també en certa manera al seu treball.
Ens acompanya en Mac, en Macari Gómez, molt bon dia.
Bon dia.
I també ens acompanya el Paco Baena, que... Hola Paco, molt bon dia.
Bon dia.
Que ell és el comissari d'aquesta exposició.
D'on va començar la seva fal·lera?
Com va entrar-vos en contacte amb el món del cinema?
Doncs jo, quan vaig venir aquí a Barcelona a viure,
devia tindre uns 17 o 18 anys.
I com que sempre em havia agradat molt treballar,
diguem pel cine, em vaig introduir a una empresa que es deia
Dominguez, al carrer Montaner.
I aleshores, allà vaig veure tal com es feia tot el del cine.
Jo ja pintava abans, però com el cine m'agradava tant,
doncs vaig començar amb en Dominguez i allà devia treballar uns 3 anys,
fins que me'n vaig anar al servei militar.
I quan, mentre feia el servei militar,
m'agradava molt la feina que he fet també per Cina,
una empresa que es deia Martí Clavé Picó,
Esquema.
I vaig fer per maneres d'introduir-me,
però abans d'introduir-me en Esquema,
primer vaig treballar amb una agència de publicitat.
Però com no em satisfeia,
perquè no és el mateix pintar una cara
que pintar una nevera, per dir alguna cosa,
doncs allà vaig treballar poc.
I així que vaig poder introduir-me,
vaig començar a treballar amb Martí Clavé Picó.
i allà vaig aprendre la tècnica del cartell de Cina.
Bé, la tècnica ja la tenia,
el que passa és que desconeixia de la forma que es feien.
I allà vaig fer una carrera de 8 o 10 anys
i un moment donat em vaig adonar,
perquè ells veien la perfecció meva
i em donaven els treballs més delicats.
Els projectes que s'havien de fer amb faixades de Cina,
jo preparava uns esbossos
i llavors a tallers, a baix,
hi havia altres dibuixants
que es dedicaven a fer-ho gran a les façanes del Cina.
I aleshores, jo vaig veure que els feia un bon servei,
però que els treballs que jo feia,
clar, els firmaven ells perquè ells eren els propietaris.
I per maneres que jo pogués treballar pel meu compte,
va arribar un moment que vaig dir,
bueno, ja n'hi ha prou perquè a mi m'agradava fer-ho jo personalment
i firmar-ho jo.
I per motius que ara no venen el cas,
i en unes circumstàncies especials,
vaig fugir d'allà
i quan em vaig casar amb la meva senyora,
es va fundar una empresa que es deia
Atandem Films, a la mateixa escala on vivíem.
I aleshores, un bon dia, la meva dona
va veure el que feien aquesta gent
i així els va llançar, diu,
el meu marit això el pot fer millor.
Diu, caram, què és el seu marit?
Jo encara no era mac, eh?
Diu, enviïns-ho,
que mirarem bé en què és el...
I efectivament van veure que tenia aptituds
i van donar una llista de pel·lícules
que tenien d'estreno a la casa aquesta
quan es va fundar
i vaig començar a fer-les.
I a partir d'aquí,
com els distribuïdors es coneixen tots,
es coneixien,
em van vindre alguns altres,
entre les distribuïdors,
i vaig començar a treballar per un,
per l'altre,
fins que vaig arribar a introduir-me pel treball
a Unitet Artits,
Paramount,
van anar venint a poc a poc tots.
I a partir d'aquí,
doncs ja...
Fins ara no...
Les grans productores,
podríem dir.
Vostè ha fet prop de 2.000 cartells,
ha treballat això,
amb les grans productores,
amb les grans majors nord-americanes,
ha fet els cartells,
estan alguns aquí en l'exposició de pel·lícules
com el CIT,
el Cicosis,
el Tercer Hombre,
vaja,
moltíssimes grans produccions nord-americanes.
Quin és el secret
que havia de tenir un bon cartell,
senyor Mac?
El cartell també té una visualitat
del que era la pel·lícula,
perquè, esclar,
la pel·lícula no la pots posar
tot en un cartell,
com podrà comprovar aquí,
doncs està molt simplificat,
però sí que havies de tindre la vista
de buscar un moment més emotiu de la pel·lícula
i lligar-ho d'una forma atractiva
que el cartell
fes entrar la gent al cine.
Tenim, per exemple, aquí,
just al costat,
el cartell de Con la muerte en los talones,
la pel·lícula de Cary Grant,
i vostè reflecteix en el cartell,
doncs segurament l'escena
queda despassat per la posteritat
d'aquesta pel·lícula, no?
La persecució de l'avioneta.
Sí.
Bé,
la persecució de l'avioneta
era molt important
en la pel·lícula,
però,
clar,
vaig dissenyar també,
aquí veus,
estava imposat també
les cares dels artistes.
Potser si
haguessin donat llibertat
absoluta,
potser hauria fet una altra cosa,
però, esclar,
aquest els va agradar molt també,
perquè eren artistes
molt importants
de l'època, no?
Perquè, precisament, Paco,
les grans productores
nord-americanes
imposaven un seguit
de criteris,
podríem dir,
en els cartells,
les cares dels protagonistes,
el nom,
què és el que demanaven,
quins clixés
exigien les majors?
Bàsicament,
això que comentabas tu,
és a dir,
durant,
jo crec que la etapa dorada
de Hollywood
lo que vendia
realmente eren
els actors,
bàsicament els actors,
la gent es identifiquava
amb el físic,
amb les cares,
i això tenia que tenir
una presència
en el cartell clara,
per tant,
un cartell
bàsicament exigia
tres ingredientes,
cares,
de forma molt,
molt, molt,
molt evidente,
títulos,
que també tenia una certa importància
per poder distinguirlo bien,
i després algun element icònic,
diguem,
algun element icònic
que fer referència
a la trama.
Esa era la base
i els cartells
en general
o els cartells
en general
tenien que ajustar-se
bastant a ese tema.
La diferència
entre Macario
i altres autors
és que ell sempre intentava
saltar-se,
aunque fos mínimament
saltar-se un poc,
esa barrera
cumplía,
perquè, de hecho,
abans lo comentava Macario,
a ell no li han rechazat
molts cartells,
però sempre tratava
de ser
algo més transgressor
que els altres,
de manera que,
per exemple,
ese mismo cartell
que tú decías
de Con la muerte en los talones,
aparte de que está en las caras,
pero tiene un juego,
por ejemplo,
de líneas
de la persecución
con el avioneta
o con el Monte Roosevelt
detrás y tal,
que seguro
que otro cartellista
posiblemente
lo hubiera hecho
de forma más simple.
Eran muy estrictos
las distribuidoras
o mayor americanas
exigiendo, digamos,
unos ingredientes determinados.
El seu treball
durant els anys 50,
60,
70,
va ser molt valorat
i fins i tot
va arribar a vostè
a ser molt reconegut
per part de diferents
estrelles de Hollywood.
En el catàleg,
sense anar més lluny,
veiem,
doncs,
com vostè
està amb
Charlton Heson,
la persona que va valorar
el seu treball
i també va tenir
una excel·lent relació
amb Sara Montiel.
No sé si pot explicar-nos,
per exemple,
quina era la relació
amb aquestes estrelles
de Hollywood.
Bueno,
la Sara Montiel,
el que hem dit aquí,
que era una senyora molt...
era presumida,
com totes les senyores,
no?
Li agradava
que la favorissin molt.
Aleshores,
jo la feia igual,
però la ressaltava.
És el que li agradava
a ella, eh?
El Charlton Heson
també,
doncs,
quan el vaig conèixer
personalment,
també em van felicitar
perquè havia vist
algunes coses meves.
Perdó,
se'm resseca el coll.
I vull dir que
ell,
quan veia
treballs meus,
i em va conèixer
personalment,
va tindre
una gran alegria
perquè jo el vaig pintar
amb la pel·lícula
d'Alcid,
d'Alcid.
Els deumanaments,
no, també?
Els deumanaments
va ser posterior.
No,
anterior,
anterior,
sí,
que ell ja l'havia vist,
és clar,
però li va agradar.
I amb ell
li vaig fer
un particular
amb ell
que el vaig
també caracteritzar
de Moisés
i li vaig entregar
als estudis
de Xan Martín
a Madrid,
li vaig entregar
personalment.
Sí.
Veiem,
per exemple,
que en els seus cartells
hi ha diferents tipologies.
Òbviament,
vostè no es mou
amb un únic cliché,
sinó que veiem
un ús diferenciat
de les tipografies.
els actors
tenen més o menys
protagonisme,
segons si s'escauen
en la pel·lícula.
Com treballava?
Vostè com decidia
com seria
aquell cartell?
Home,
abans de tirar
l'endavant,
encara que
el cartell
és simple,
però molt efectiu,
me l'estudiava
molt bé,
perquè cada borrador
que em feia
a llapis,
si no m'agradava
anava a la papelera,
fins que trobava
el moment adequat,
després d'haver llegit
l'argument,
m'ajustava al màxim
i buscava
els motius
més significatius
del cartell,
de la pel·lícula.
Aleshores,
això,
perquè,
esclar,
en aquella època,
el cartell
era la base principal
per fer entrar
la gent al cine,
perquè no hi havia
els mèdits
d'informació
que hi ha ara.
Ni trailers,
ni anuncis
per la televisió,
ni res de tot això.
Aleshores,
el cartell,
jo me'n recordo
una vegada
que vaig anar
al cine,
que no sé
si està al cine,
Capitol.
Sí,
encara hi és.
Encara hi és.
Vaig sentir
una conversació,
dues senyores
que deien
aquesta pel·lícula
ha d'estar molt bé,
perquè aquest cartell
diu
intriga,
sí.
I entrava la gent,
sí.
Digues, Paco.
No, no,
que referent
a lo que cuenta
Macario,
Terence Imovis
explicava una anècdota,
et recordo
que una vegada
que estàbamos cenando
me deia
que ell estava
molt enfadado
amb els conciertos cartellistes
perquè li havien fet
veure moltes
pel·lículas males.
Bueno, pues eso es un poco
lo que expresa realmente
el trabajo de estos hombres
o el trabajo de Mac,
que intentaba siempre
llevar la realidad
de la película
mucho más allá
de lo que la película era.
Por lo tanto,
sublimaba cualquier cartel
de forma espléndida, ¿no?
Y a veces, pues eso,
te fijabas en un cartel
que realmente
te embargaba,
te hacía entrar en la sala
y luego la película
pues no estaba
al nivel del cartel.
Parlant de veure pel·lícules,
però el Mac
i els cartellistes
d'aquella època
en molt rares ocasions
podien veure la pel·lícula,
treballaven en moltes ocasions
a partir d'una sèrie
de fotografies
o unes sinopsis
i a partir d'aquí
parlant en plata
t'havies d'espavilar
com poguessis.
Eren pocs els elements
per després poder fer
un treball
de tanta exigència
com aquell.
Así era, así era.
Algunes veces
sí podían ver la película
pero eran mínimes.
Realmente yo recibía
una especie de dosier de prensa
con fotografías
de la película
y a veces ni eso
pero la mayoría de veces
sí con fotografías
de la película.
Normalmente ya eran
fotografías que eran significativas
una pequeña sinopsis
y a partir de ahí
pero fotografías
en blanco y negro
es decir que todo el colorismo
por ejemplo
que plantea Mac
en estos carteles
pues es un colorismo
casi inventado
porque realmente
en los años 50
el cine todavía era
en una gran mayoría
en blanco y negro
y la fotografía más
aunque la película
fuese en color.
Pocas veces podían ver la película
y casi siempre tenían
que partir de fotografía
y a veces
como pasaba
en el caso de los carteles
para películas de producción española
ni eso
casi que le contaban
de qué iba
y él tenía que inventar el cartel
hay un cartel
precisamente aquí
en la exposición
que se llama
El verdugo
la película de Marco Ferrer
y la película de Pepe Isver
pues que tuvo que improvisarlo
en casi en dos horas
es decir
vino un mensajero
diciendo
necesitamos un cartel ya
no tenemos más
que no sabemos
que se llama El cochecito
he dicho El verdugo
pero es El cochecito
y bueno
y él tuvo que hacer el cartel
en dos horas
con unos trazos así
muy digamos
muy ligeros
pero es un cartel espléndido
El fenomen del cartell
de les películes
va desapareixent
a mesura que
la fotografía
primer
i la informática
després
van agafant
més pes
i ara
tots els cartells
s'han fet
a través
de l'ordinador
com veu
un cartell
d'una pel·lícula
que li ve al cap
comparat
amb la feina
que va realitzar
vostè fa uns anys
jo com a informàtic
diguéssim
si el cartell
està bé
m'agrada
però esclar
no tindrà mai
el valor
d'un cartell
artesà
per molt
que el valorin
no
perquè una fotografia
és una màquina
que el fa
i una miqueta
el gust del fotògraf
de l'enquadre
però
no té
ni
el 20%
del valor
que pugui tindre
un cartell fet a mà
i val la pena remarcar
Paco
que
actualment
els cartells
passen per
moltíssimes
mans
fotògrafs
retocadors
etcètera
però abans
era el MAC
i els cartellistes
com ell
que ho feien
absolutament tot
i amb el temps
de record
aquest que comentàvem
jo crec que el cartell
actual
està en manos
de publicitarios
és a dir
avui dia
bàsicament
tots els cartells
parten d'un estudi gráfico
d'alguien
que té un bon gust
a la hora de componer
un cartell
però que són cartells
mecànics
és a dir
són cartells
que encara estén
ben conceptualitzats
però parten
d'una fotografia
d'una fotografia
retocada
d'una tipografia
retocada
és a dir
és purament
tècnico
antes era
digamos que era
ilustrar cine
és a dir
llevar el cine
al papel
però a través
de la muñeca
de la mano
de la visió
del artista
hi ha una gran diferencia
todavía se hacen
de vez en cuando
porque yo creo
que se está recuperando
si miramos por ejemplo
las películas de Almodóvar
vemos que Almodóvar
intenta encontrar
ilustradores
que lleven
por ejemplo
del todo
sobre mi madre
seguramente
y alguno más
es decir
que todavía
y en los últimos tiempos
yo creo que se intenta
recuperar un poco
esa cierta artesanía
muy poca por cierto
pero realmente
el artesano
el cartelista
el cartelista
digamos
de la escuela Mac
se ha desaparecido
y ya no hay nadie
que salvo ciertos
ilustradores
gráficos
o pintores
que de vez en cuando
incursionen en el cine
para hacer algún cartel
como este
de todo sobre mi madre
pero realmente
el cartel de hoy
pues eso
es un cartel
que sale de la informática
más que de
en fin
de la muñeca
de un ilustrador
Ja per acabant
no es tracta
d'ensabonar-ho
però el Paco
ho ha explicat
i ho diu al catàleg
i ho diuen els especialistes
vostè era un dels millors
en la seva feina
i fins i tot
vostè va ser
temptat
per treballar a Hollywood
per treballar directament
a Califòrnia
per què no se'n va anar
a Hollywood Mac?
Pels motius
que he dit abans
que jo
la família
pues
tenia els fills
molt petits
i m'envia d'anar
un any a prova
per
assegurar-se
no?
i
em sabia greu
deixar la família sola aquí
encara que em van dir
diu
de quan en quan
potser
vostè podrà venir
a veure la família
però
aquest senyor
no em va convèncer
dic
miri
dic
li vaig parlar clar
dic
no m'interessa
no
jo estic bé aquí
estic bé aquí
i abandonar
a casa
el país
que jo vic
em sabia
havia d'aprendre l'inglès
perquè allà
en català
clar no m'haurien entès
poca cosa
sí
aleshores
era un problema
i també era un problema
anar-te'n a un altre país
o sigui que jo em sentia bé aquí
i treballava a gust aquí
l'ús dels colors de rebeca
amb el seu misteri
la tipografia de la tentació
en vive arriba
el cartell en general
de la muerte
tenia un precio
el rostre de psicosi
són moltíssims
els elements d'interès
que ofereixen
aquests 78 cartells
que es poden veure
en aquesta exposició
Mac
moltíssimes gràcies
felicitats
a tu
felicitats també al Paco
veina pel treball
que ha fet en aquesta exposició
molt ràpidament
estem en un cinema
en certa manera
estem dins d'una sala d'exposicions
però s'ha cuidat molt
l'ambientació
Hemos querido hacer
darle ese carácter
de sala de cine
con un poquito
de luz bajita
y con los rótulos
por géneros
porque la exposición
no sé si lo hemos dicho
pero está dividida
en ocho géneros
que eso demuestra
un poco
la versatilidad
que teníamos
a la hora
de tratar
un tema u otro
Doncs aquest cinema
aquesta exposició
estará oberta
fins al dia 2 de setembre
aquí al carrer
I Gini Anglès
a la Fundació
Caixa Tarragona
des d'aquí
des d'aquest cinema
improvisat
aquest cinema
ple de cartells
ho deixem a això
tot
fins ara
a la Fundació
i Gini Anglès
a la Fundació
de la Fundació
de la Fundació