Dos minuts i mitja, tres quarts de dotze del migdia.
Aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio
amb una previsió que ara al cap de setmana,
demà, divendres, el periodista tarragoní Lluís Amiguet
enrebrà la petxina daurada que atorga la demarcació de Tarragona
del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Es tracta d'un reconeixement a la seva trajectòria professional
que actualment es veu a la secció d'entrevistes
La Contra del Diari, La Vanguardia, entre altres coses,
perquè Lluís Amiguet és una persona activa,
fa el seu ritme, però és una persona molt activa.
I justament, si no m'equivoco, i ara em rectificarà ell
perquè el tenim a l'altre costat del fil telefònic,
coincideix amb els deu anys d'aquesta secció de La Contra,
de La Vanguardia. Lluís, bon dia.
Bon dia.
Enhorabona. Ai, que m'ha...
Ui, dic jo, clar, molta feina, no? Molta juerga, no?
Bueno, una mica de tot, perquè la gent com tu
i la gent que s'escolta, que té vides actives,
suposo que és difícil esbrinar lo que és oci, lo que és negoci,
i, bueno, va tot junt, que és el signe dels temps.
Clar, això d'activa, tu prens el peu de la lletra.
Ho intento.
I dius...
Tarragona activa, sí, senyor.
Sí, senyor, clar que sí.
Bé, primer que tot, enhorabona, això de que et donin un premi
i els col·legues, que ja sabem que els col·legues a vegades...
Sí, sí, com diuen allò, col·lega i, sin embargo, amigo.
Ah, exacte.
Querido compañero y a pesar de todo amigo.
Esmolan ben bé las einas.
Doncs això mateix, doncs deus dir, escolta,
alguna virtut he de tenir quan els col·legues,
i a més a més, no sóc una persona gran, gran d'edat,
em donen un premi.
Bé, la veritat és que vaig començar a treballar a Tarragona,
on encara, si puc, faig coses...
Bé, estic donant classes a la Rovira i Virgília,
a la Facultat de Periodisme,
que jo crec que pot tenir un gran futur,
pot ser un centre de referència a nivell europeu
de periodisme i comunicació, investigació,
estem en això, estem lluitant perquè això sigui possible.
I, bé, la veritat és que a Tarragona
vaig aprendre periodisme molt,
de gent que en sabia i que feia periodisme a Tarragona.
I, bé, vaig aprendre també el sentit aquest
de que es tracta de fer pinya, no?
No es tracta tant de ser el Ronaldinho,
sinó que moltes vegades el periodisme és fer pinya, no?
És, potser no surti allò, no surti als papers, no surti...
Però, bé, fer aquesta tasca de juntar esforços,
que és el que fa...
Vull dir, quan et sents realment útil,
no sempre surt el teu nom, no?
O no.
I, bé, potser a la professió ens va bé, no?
Que aquesta feina...
Ja et dic, no?, que la metàfora seria el fer pinya, no?
I el periodisme estem moltes més vegades fent pinya
que fent de Ronaldinho.
I, bé, jo m'ho prenc així,
perquè la gent que hem treballat aquí,
doncs, com tots són una mica Ronaldinho,
en l'Useu han triomfat molt,
doncs, la nòmina de triomfadors a Tarragona,
bé, ens deixa tots una mica...
O sigui, és un vivero de periodisme,
des del Francino fins a, jo què sé,
els Bonafuentes, tot això, les comarques, no?
Perquè no es pot distingir ben bé,
però, bé, escolta, hi ha una quantitat de la noms...
Bueno, el que està dirigint a la ràdio de televisió espanyola,
el Javi Pons, no?
El Javi, sí.
Però, de totes maneres, Lluís,
ara que has esmentat tota una sèrie de noms,
la majoria de casos no és així,
en algun que altre sí,
hi ha, a vegades, una tentació,
que abans no existia, del periodista,
això, naturalment, és a partir del fenomen televisiu de masses,
que el periodista esdevé l'estrella,
deixa de ser el vehicle,
i és l'estrella,
és el protagonista,
no ho és mai ni el fet ni el convidat.
Aquí estem anant a l'altre extrem, no?
Bueno...
I això passa.
Sí, jo crec que no és sa,
i que, bueno, el que ha passat,
han passat moltes coses,
donaríem per diverses tesis,
però, bueno,
potser hi ha una part de la professió
que és desvingut espectacle, no?
I llavors els periodistes,
diguem que els que han sigut,
els que ara són Ronaldinho,
han hagut de jugar aquest joc,
tampoc crec jo que sigui allò que havíem pensat
quan estudiaven periodisme, no?
Vols dir que no?
Alguns sí, eh?
Bé, jo, en tot cas...
Uns volien salvar el món
amb els seus reportatges
i les seves cròniques,
i altres volien, doncs,
aquesta cosa,
ser rics i famosos,
que és una aspiració molt digna,
d'altra banda.
Molt digna, molt legítima.
Sí, a veure,
hi ha hagut una part de la comunicació
que, quan era tot públic,
diguem,
la comunicació era pública,
era un servei públic
i s'entenia com tal,
doncs, clar,
no donava per fer aquestes coses,
però després,
amb l'arribada de les teles privades,
i, doncs, clar,
això ha fet que sí que hi hagi
una espectacularització del periodisme.
Llavors, companys que teníem
cobrint, jo què sé,
el Reus Ploms o el Nàstic,
doncs ara estan amb audiències millonàries,
no?,
i em sembla molt bé.
Però el que sí que jo em quedaria
és amb el que algú tindrà en les comarques,
Tarragona, la ciutat,
i a l'entorn,
el Hinterland,
per produir aquesta quantitat
de megastars,
no?,
i, clar,
jo en aquest sentit
soc dels que he fet pinya,
no?,
jo només he fet entrevistes.
Llavors,
bueno,
que la gent que ha fet pinya a mi,
que s'enrolli
i em donin un premi,
doncs, fantàstic.
Doncs està molt bé,
i a més,
la falsa modèstia
és tan impresentable
com l'accés de vanitat,
segurament, no?,
per tant,
de dir,
escolta,
està molt bé
que em donin un premi
que ja em tocava,
o ja m'ho mereixo,
això està molt bé dir-ho obertament.
Ostres,
s'agraeix molt,
perquè...
Creu que sí.
Sí,
perquè fer pinya,
pues suas,
i el sovaco del delante,
i t'espitja un altre pel darrere,
i bueno,
però està bé,
que jo estic molt a favor
dels premis de la societat civil,
i crec que és una de les coses
que diferenciar aquest país,
no?,
que d'altres països
o d'altres parts
de l'estat espanyol,
només són les administracions públiques
que donen coses.
Mira,
jo et diré una cosa,
Lluís,
jo estic molt encantada
de la vida
que et donin aquest premi,
a banda,
perquè crec que,
honestament,
que tu ho mereixes,
que donin premis
a la gent jove.
És a dir,
no...
Bueno,
ja m'agradaria ser tan jove com tu,
però que m'ho digui...
Perdona,
però tu ets molt jove com jo.
Però et diré una...
No, no,
però la tendència normalment
i en aquest tipus de professions
és donar el premi
quan aquelles persones
no el poden gaudir.
No,
tens raó,
tens raó.
Per tant,
Nius,
no comencem a donar premis
quan la persona té 80 anys,
comencem a donar-los ja...
I mira,
això també ho hem aplicat a la contra
en el sentit de també apostar de vegades
per gent que potser
era una més promesa que realitat,
no?
I bueno,
jo sempre estem a favor d'això,
no?
D'apostar,
de vegades t'equivoques,
de vegades no,
de vegades encertes molt,
però això és veritat.
Jo,
jo de tota manera
convido a la gent,
a tots els gremis,
societat civil,
grups,
agrupacions,
societats de tot tipus,
que sí,
que es premien mútuament,
que això,
vull dir,
això ajuda molt
perquè tu estàs currant
i ningú diu res
i bueno,
escolta,
a mi em sembla
que estem legitimats,
no sols hem de deixar
el que sigui l'estat
o l'administració
i tal,
les creus de Sant Jordi,
no sé què,
sempre són els mateixos,
els polítics,
no?
Els partits,
no?
Escolta,
la gent del carrer,
la gent que fem coses,
bueno,
ja siguin metges,
periodistes,
el que tingui una fleca,
no?
panaderos o motoristes.
El flequer de l'any,
és allò de l'empliador del mes
tan llangui?
Bueno,
però és molt diferent.
No,
no,
però és diferent
perquè l'empliador del mes
és el jefe el que utilitza.
Ja ho sé,
ja ho sé,
no és un premiador.
Te da la baix.
Sí,
i això per mi no té tant valor.
Ara,
si tots els que tenen una fleca a Tarragona
diuen,
ostres,
la fleca que ha innovat més,
que s'està fent el pa...
T'ha fet un pa molt especial,
amb un llevat particular.
Exacte,
i s'està currant la vida
i dona més del que li paguen i tal,
aquest tio,
un premi,
escolta,
jo crec que...
i a més té una entrevista per mi.
I tant,
i tant.
I a mi ve un tio que té una fleca
i ha fet un pa extraordinari,
escolta,
ara tenim un gran problema
a tot arreu
en això,
que el pa
s'abaixa de qualitat.
Escolta,
a Barcelona estan obrint
els seus establiments
que, bueno,
que són protagonistes
en moltes entrevistes
de tots els programes
a nivell de Catalunya.
Senyors i senyores
que fan un pa
que porten el llevat
de no segon, no?
I jo crec que això
és molt sa per a tots,
per a la societat civil,
que no siguin...
que hi hagi algo més
que espectacle,
faràndula i polítics, no?
Mira,
això que dius,
que té una entrevista ja...
Tu,
aquest que t'has criat
també en la ràdio local,
que és imprescindible
i és una tasca...
Home,
és la gran escola.
És increïble
i cal apostar
per la ràdio local,
no per un lloc de trànsit,
sinó realment
per aportar amb dignitat
la informació
propera als ciutadans.
Clar,
tu dius,
té una entrevista,
algú pot pensar...
El Lluís Amiguet,
que té un currículum
a internet
i té moltes entrades,
lògicament,
perquè és una persona
coneguda
per la seva feina,
afortunadament,
no per altres coses...
Ja aprofito
per anunciar
grans projectes, eh?
Ara ens has explicat.
I que t'inclou...
Les seves memòries,
les seves memòries
anunciarà.
No, no, no, no,
projectes de futur
que volem fer plataformes
amb el Víctor Amela,
tenim encàrrecs
de televisió
i que volem integrar
molta gent, eh?
Jo crec que és bastant innovador.
Et convido aquí mateix,
ara en públic...
Ah, molt bé.
Doncs jo t'accepto
la invitació.
I els periodistes,
oi, no els periodistes,
la gent que tingui
coses que comunicar,
que aviat ja...
Ja et dic
que tindrem el Víctor Amela
i una plataforma
de creació audiovisual
molt interessant.
Ah, molt bé,
doncs n'haurem de parlar
allò amb calma
quan estigui la cosa...
El futur passa,
jo crec,
en els mitjans
per la creació col·lectiva,
eh?
Per allò,
la Wikipedia,
el YouTube,
eh?
Sí, sí,
anar a l'essència aquella
de l'internet, no?
Sí, sí,
la creació,
l'espírit alexandrin,
allò,
alexandrin,
no?
De que tothom
té alguna cosa que dir
i tothom,
ningú té tota la veritat,
tothom té una mica,
tothom pot afegir alguna cosa.
i nosaltres,
diguem,
els professionals de la comunicació,
només hem de canalitzar això,
d'alguna manera,
diguem,
fer possible que cadascú
comuniqui la seva veritat,
no?
I jo crec que això
és el camí
i en això estem.
Ja veuràs que,
en parell de mesos,
tindrem projectes concrets.
Doncs en parlarem,
jo ho explicarem,
sobretot tenint en compte
que dius que està adreçat
a tothom
que vulgui participar-hi.
Tornant a les entrevistes,
n'has fet
moltíssimes
3.664,
crec que era ahir,
amb la d'avui,
65,
però bueno,
m'ha tocat una tercera part,
és a dir,
he fet 1.200
amb el Víctor de Mela,
l'Aima Sanchís,
l'Aima Sanchís i Víctor de Mela,
hem fet
cadascú 1.200 i pico.
Jo tinc una teoria
absolutament intuïtiva
que no serveix per res,
però la tinc,
cadascú té el que pot
o el que vol.
Tu has entrevistat,
per exemple,
l'emperador del Japó,
no?
Sí.
Vale.
Has entrevistat,
jo què sé,
és que no,
impossible dir
totes les persones...
També em costa recordar.
Espera un moment,
importants.
Aleshores,
la meva pregunta és,
què és més fàcil,
entrevistar
l'emperador del Japó
o entrevistar
aquest senyor
del Fort de Pa,
per exemple,
i així ja tenim un exemple
i no cal buscar-ne un altre,
que aquell any
ha guanyat
un premi professional
d'un poble
que no té
més de 30.000 habitants.
A nivell periodístic,
què és més difícil?
I diràs,
quina vegada
em pregunta?
No, no,
no, no.
Què és més difícil,
Lluís?
Doncs jo diria
que...
A veure,
m'has posat
una pregunta de contra.
És que després et diré
quina és la meva teoria.
Bueno,
jo escoltaria abans
la teva teoria,
perquè...
No, no,
la meva teoria
és que és més difícil
entrevistar el forner
si volem que l'entrevista
tingui interès
per l'oient.
Sí, segurament,
segurament,
el que passa que
diguem que
l'entrevista
a l'emperador...
Parlo de dificultat,
no d'importància
ni de ressò mediàtic
ni res d'això.
No, no,
aquesta va ser a l'equit
o al Palau Imperial
fa...
Com té la casa,
per cert, Lluís?
L'emperador?
L'emperador, sí.
Bueno,
hi ha un palau
que és molt menys
suntuós
del que ens creiem,
vull dir,
tenia el famós
Jardí dels Bonsais,
que no era gaire gran,
i la casa és molt senzilla,
molt minimalista,
vull dir,
no hi havia mobles,
eren,
diguem que grans espais
amb molta llum,
però petit,
vull dir,
no...
I en general
tota l'administració pública
donava aquesta impressió.
Són a vostès, eh?
Sí,
jo crec que
gran país,
petita administració,
i bona administració,
petit pressupost.
Home,
això en sona
d'alguna cosa
a nosaltres?
Doncs,
de què?
No,
aquest país,
no sé.
Ah,
bueno,
mira,
l'altre dia
estàvem el Romano Prodi,
el primer ministre d'Itàlia,
i el seu cap de gabinet
em deia,
em va ensenyar
el Palazzo
Chiagi,
que és
la seu del govern,
i em el va ensenyar,
jo,
com ensenyarà tothom,
el que fan visites,
i abans de l'entrevista,
i em va dir,
bueno,
jo he estat a la Moncloa
i realment
em va sorprendre
que era molt poca cosa.
I jo vaig pensar,
per això Espanya
està superant
a Itàlia,
no?
Perquè
ells estan encara
amb...
Amb molta ostentació,
no?
Sí.
jo crec que és
la gran lliçó
i això
hauríem de lligar
molt cura
als polítics,
que escolta,
que treballin
amb els mitjans,
sobretot
el que és
ostentació,
protocol,
representació,
xòfers,
cotxes,
tot això,
que obtenen un...
Vull dir,
nosaltres els paguem,
no?
I jo prefereixo
que em donin serveis públics,
com pot ser una ràdio,
com pot ser hospital,
educació i tal,
que no,
que em portin xòfers.
Vull dir,
no sé fins a quin punt
un conseller
ha de tenir
dos cotxes públics
esperant amb dos xòfers
i a mi em sembla
un dispendi,
no?
I, bueno,
com que els paguem
els polítics,
els hem de lligar curt
i exigir,
no?
Es nota que Lluís
fa periodisme d'opinió.
Bueno,
cada cot
em costa més
separar,
perquè
podríem tenir
un debat aquí
de quan començàvem
a la facultat
dèiem allò,
el jo,
has de fugir del jo,
no?
Tu no tens jo.
I, ostres,
jo he anat descobrint
que és més sincer
dir el que penses
dient
jo penso això
que no dic
parlar impersonal.
Que posar un bo
que d'un altre,
no?
Sí,
parlant impersonal
però, bueno,
estàs donant opinió
igual, no?
No sé,
és un debat obert
que pot ser el públic
ara no,
no,
però...
Lluís,
a mi m'agradaria
que aquesta conversa
quedés oberta
per continuar-la
en un altre moment.
Absolutament,
sí,
però tenim el Nàstic,
ja saps tu com el tenim,
home,
el Nàstic és...
I ara en dos minuts
ens han de dir
com està la cosa
pel partit d'aquesta nit?
El Nàstic és tot un...
tot un si em permets opinar,
eh?
Ja que soc fan...
Si serà per opinar,
Lluís,
tu pots opinar sempre.
I que vaig treballar,
vaig treballar al Nàstic,
bueno,
passava jo,
com era,
minuto,
i com dius,
minuto resultado,
i treballà amb el de la Rivas Castro
i la gent donava el resultat allò,
jo tenia 20 anys
i donava el d'allò,
i em farà 4 o 5 anys,
broma,
és broma.
No, doncs el Nàstic és un cas
de reportatge,
d'investigació
i d'esbrinar
que per què puja,
per què baixa
i tot el reafons econòmic
i de poder que hi ha.
Si serà per temes, Lluís,
si serà per temes,
no res,
quan esgotis els que tens
pel món mundial
també ens cap a aquí a Tarragona
que sempre trobaries
alguna coseta també.
Home, aquí és una terra
fantàstica
per fer periodisme.
Escolta, Lluís,
t'han posat límit
pel discurs del Premi demà?
Me l'he posat jo
Sí, perquè sí.
Dos minuts, dos minuts.
No m'ho crec.
T'espero, no?
Vindràs?
Ja veurem, suposo que sí.
Bueno, ens faràs falta, eh?
No em crec allò dels dos minuts,
ja t'ho dic ara, eh?
Ah, bueno, bueno.
No crec que puguis estar
parlant només dos minuts.
Saps què passa?
Que tu dones bon rotllo.
Escoltes,
i saps preguntar,
i posar el ritme
que en ràdio és molt difícil.
I jo, doncs, parlo massa.
Bé, Lluís,
jo també t'estimo molt
i estic molt contenta
que t'hagi donat aquest premi.
Una abraçada ben forta
i escolta,
queda pendent la conversa
per parlar d'aquesta plataforma,
d'acord?
I tant, i tant.
I invito a tots els tarragonins
que s'hi afegeixin.
Fins aviat, Lluís.
Una abraçada.
Adéu.
Gràcies.