El matí de Tarragona Ràdio.
Saludem el nostre convidat.
Ja els hem anunciat que avui compartiríem una estona de conversa
amb el ginecòleg tarragoní Jaume Fontanet.
Jaume, com li diem? Doctor Fontanet, senyor Fontanet,
diu, no, no, a mi m'han de dir Jaume. Doncs Jaume, molt bon dia.
Molt bon dia.
Em para molta atenció. A veure si...
És una petita broma, però escolta, escolta.
Això em comença a portar bons records. Antics records.
Tu diries que és un nen acabat de néixer o aquest ja té una edat?
Home, té una certa força.
Però avui en dia diuen que neixen molt espaviladets.
Aquest, Déu-n'hi-do, és potent.
Déu-n'hi-do, té força, Déu-n'hi-do.
N'hi ha alguns que neixen i ploren així.
Alguns els tens que espavilar una miqueta.
Aquella clàssica palmadeta al culet.
Però bé, la qüestió és que plorin.
Que plorin i que respirin, que obrin els pulmons.
Jo, una vegada, bé, totes les persones, dones,
en aquest cas sí que podem parlar de gènere,
totes les dones que hem parit,
sempre parlem d'en fi,
expliquem les nostres històries personals,
perquè a més és un tema que no l'acabem mai.
Vull dir, sempre busquem el raconet allà on podem explicar les nostres parts.
I el nostre va ser el pitjor de tots.
I el que vam patir més, i el no sé què.
En fi, estem fent una caricatura.
Però el que sí que és cert és que,
parlant amb un col·lega teu, també d'aquí de Tarragona,
em va confessar, i a més, clar,
és allò que ho pots testificar,
per les circumstàncies evidents d'un part,
que em va dir, diu, no, no,
jo és que a cada part m'emociono.
És veritat.
És cert, ja, home.
Home, hi ha parts de tota manera, no?
Dicen un part normal, natural, sense complicacions, eh?
A mi no em fa vergonya confessar que jo he plorat al quiròfano,
jo a la sala de parts.
Hi ha parts molt emotius, molt emotius,
de fills molt desitjats,
i que veus, doncs, aquella emoció de la mare
o del pare i la mare quan es presenten al criu.
Que jo he plorat més d'una vegada.
M'enquico les llàgrimes, sí.
Clar, la teva perspectiva de l'ofici d'aquesta professió,
estem parlant de 5.000 parts,
si passem a 42 anys de professió,
perdó, en xifres que sembla molt fred,
són 5.000 parts a la visita de prop de 20.000 dones,
però un dels aspectes que a mi més em crida l'atenció,
tenint en compte com ha canviat la nostra societat,
és aquesta part activa que has pres en tot un procés de canvi
de la pròpia societat, però sobretot de les dones.
Sí, sí.
A veure, jo em vaig licenciar,
vaig acabar la carrera l'any 1965.
L'any 1961, estudiant,
i per alliberar els meus pares dels diners que costava la carrera,
sempre, però en aquell temps més,
vaig entrar a treballar en una clínica a Barcelona.
I els anys 60, quan començaven les dones a anar a parir a les clíniques,
hem de recordar que fins aleshores les dones parien a casa
i només anaven a la clínica o a l'hospital a última hora
si hi havia molts problemes.
Llavors, jo he passat des d'aquell moment
en què les dones eren assistides per la comadrona a la clínica
i el metge també hi anava amb algun problema,
però ja parien a la clínica,
i he passat que s'exploraven les dones
escoltant el criu amb una trompeteta,
l'estetoscop,
i és l'únic que sabíem.
Quan venia una senyora, per exemple, a la visita,
i estava de quatre mesos,
els quatre mesos normalment el criu encara no el senten les mares,
i nosaltres tampoc el sentíem,
no teníem eines per sentir-lo.
Llavors, a la visita era, com se troba?
Em trobo bé, ha tingut alguna pèrdua de sang?
No.
Doncs miri, la pesàvem,
li preniem la pressió,
li tocavem la panxeta,
si més o menys coincidia el tamany de la matriu amb els quatre mesos,
doncs tot està bé.
Han passat d'això a la sofisticació de les ecografies en tres dimensions,
en les quals pots fer fins a fotografies de la cara del nen.
Ha sigut, l'abans de la medicina ha sigut immens,
de la sanitat en general, de la medicina en particular,
i dintre de la medicina la ginecologia ha sigut una de les més beneficiades dels avenços.
La dona ha sigut una de les grans beneficiades dels avenços mèdics,
no solament amb l'exploració de l'embaràs,
l'assistència medicalitzada quan convingui,
i especialment en ginecologia,
la revisió ginecològica,
que també comença a aparèixer cap als anys 60,
i l'aparició de la píldora anticonceptiva,
que això va ser el gran boom
en quant a la dona,
no solament físicament, sinó socialment, sexualment.
Però fixi-s'hi és curiós
que a vegades les dones ens desorientem molt.
Hem passat de començar a fer aquestes revisions ginecològiques
que tenien un període de cada any, més o menys,
i ara llegíem aquests dies a la premsa
que, clar, hi ha qui diu que és per una qüestió econòmica,
perquè ja dins del que és la sanitat pública,
doncs hi ha una demanda increïble
i no es dona l'abast, doncs ara s'ha passat d'un any
a fer-ho cada tres, no?, el que és la citologia.
Això és molt controvertit entre els propis metges.
Això és molt controvertit perquè aquí
hi ha l'opinió estrictament mèdica
o l'opinió de la medicina pública.
El problema de la medicina pública
és que està sobre quatre pilars, al meu entendre,
no dic que sigui la veritat, però al meu entendre,
que és pilar polític, pilar econòmic,
pilar social i l'últim, el pilar mèdic.
És a dir, fixi-s'hi bé, els metges són els últims a opinar...
Pesa'm més, tot l'altre.
Tot l'altre, tot l'altre.
Aleshores, malgrat això,
els professionals mèdics són els que salven la sanitat,
perquè tot i haver problemes polítics,
de canvis, problemes econòmics que hi són,
problemes socials que també hi són,
tot s'aguanta gràcies a la professionalitat dels metges.
Per tant, un monument als metges.
I tant, no, no, ja li dic jo que sí.
A més, tota aquesta història dels cribatges,
si fa 5, 6 anys, 10 anys ens deien,
i tot un ampli col·lectiu de dones
que abans eren reàcies per edat,
per tradició i per cultura,
doncs van dir, d'acord, doncs vinga,
la disciplina, sobretot per prevenir càncers,
i dius, home, de cop i volta allò que havia de fer cada any,
ara ho he de fer cada tres.
En fi, no farem ara el discurs.
No, però jo reivindico que l'opinió és cada any.
Sí, sí, que...
La visita cada any.
Després el metge ja decidirà quines són les proves que s'han de fer.
Però això la dona la deixa com a més tranquil·la.
Per supost.
Jo sempre explicava a les meves pacients
que quan venen de revisió no les curem de res,
perquè en realitat són pacients sanes.
Però el que les donem és tranquil·litat.
És on s'ha fet més medicina preventiva, de fet,
perquè la revisió anual...
És el que dèiem que la dona ha sigut la gran beneficiada
en quant a la medicina de prevenció.
El càncer de mama i el càncer de matriu.
El càncer de mama no ha desaparegut,
perquè no el podem prevenir.
El que podem és trobar-lo molt aviat.
Però, clar, trobar-lo molt aviat
vol dir que el pit se salva generalment
i que el pronòstic a llarg plaç és molt bo.
No, no, ha fet un canvi això.
I en quant al càncer de coll de matriu,
amb les citologies seriades,
pràcticament has aparegut.
I es parla d'una vacuna, també, no?
Ara, últimament, que s'està experimentant.
Sí, estem parlant de la vacuna, no del càncer,
que a vegades la gent ho confon.
No és una vacuna contra el càncer,
és una vacuna contra el virus.
El virus que provoca.
El virus que forma part dels antecedents
de la majoria de dones que tenen càncer.
És a dir, si prevenim el virus,
previndrem també molt gran quantitat de càncer.
O sigui, que entre la vacuna i la citologia
podem estar bastant tranquils.
Parlava d'avanços,
però hi ha dones que estan una mica queixoses
amb aquest domini, entre cometes, dels ginecòlegs.
Per exemple, a l'hora de parir.
Vostè sap que ara hi ha moltes tendències a dir
que hem de tornar a la cadira,
com a l'època d'Anna Bolena.
Hem de tornar a la cadira,
perquè és la posició més còmoda per a la dona
a l'hora de parir.
Això de parir agitades és per comoditat dels metges.
Tot això, vostè, què en pensa?
Vostè, que té 42 anys d'experiència
i n'ha vist de tots colors.
Poso aquest exemple, però hi ha molts més.
Sí, sí, sí. Es pot parir de qualsevol manera.
El meu entendre, no s'ha de parir a casa.
No, hi ha una tendència a parir a casa.
Bé, però llavors tornem abans dels anys 60.
Quan tot va bé, tot va bé,
la gent pareix sota el pont, com deien abans,
l'anèixer sota el pont, quan tot va bé.
Però un part, els que han fet parts,
sabem que es pot complicar en uns instants.
Una hemorràgia,
unes voltes de cordó que el cridiu no baixa,
una placenta que no es desprèn,
un desgarro important.
És a dir, això, moltes vegades,
estan a la sala de parts
amb passat angúnia per solucionar-ho,
tenint tots els recursos a la mà.
M'imagino, doncs, quan tens a casa una complicació,
arribar, doncs, a la clínica
a temps per solucionar-la.
El que sí que sí que estic d'acord
és que cadascú ha de buscar
i parir a la seva manera.
O sigui, ara que estic mirant papers,
estic mirant papers,
he trobat una carta d'un matrimoni
que em van escriure un pacient meu,
ja fa anys, això.
Això potser era els anys 70 o 75.
En aquell temps estava molt en boga,
perquè això també va a modes,
el pentotal,
dormir a les senyores, no?
I a la consulta, doncs,
sempre em parlava,
dir, doncs, farem això,
podem fer això,
podem fer allò,
com vostè vulgui.
i el marit deia que volia entrar
a la sala de parts,
al part.
Llavors, la condició sempre era
si la senyora està desperta,
pot entrar el marit,
si la senyora està desperta,
no,
perquè l'ajuda que pot donar psicològica
a la dona es perd,
una senyora dormida requereix més cuidados
i tindre una persona aliena
a la sala de parts,
li has de donar una vigilància,
una atenció que la deixes de donar
a qui la necessita.
Llavors, les condicions que posàvem
eren aquestes,
si la senyora està desperta, sí,
si no, no.
i aquest senyor em va néixer una carta
que fa dos dies
me l'he trobat altra vegada
dient que respectaven les meves idees
com jo respectava les seves
i que canviaven de ginecòleg.
A mi em sembla molt bé.
Cadascú des de la seva idea.
O sigui, cap problema.
Aleshores,
jo no he fet mai cap part en una casa.
Mai.
I si alguna vegada l'hagués fet
o s'hagués de fer,
seria com un ciutadà més
amb una urgència que m'hi trobi.
Però concertar una senyora
en un part de casa,
per mi avui en dia no és de cajón.
Ara, que les clíniques i els hospitals
tinguin uns llocs adients
per fer un part el més natural possible?
D'acord.
Absolutament d'acord.
Aquí entraríem.
Però dintre d'un medi hospitalari
que tinguis els recursos
per si hi ha una complicació
que en un moment, com dic,
es pot presentar.
És que justament aquesta
és la part que moltes dones
reivindiquen.
afortunadament la llibertat absoluta
de triar una anestésia,
una epidural.
Però aquelles dones que diuen
no, no, jo vull viure el fenomen
tal com és, el més natural possible,
però no vull posar en risc
la vida del meu fill ni la meva.
Absolutament d'acord.
El que passa és que els hospitals
la tendència, lògicament,
per allò que dèiem abans,
és tot el contrari.
Absolutament d'acord.
Hi ha excepcions, lògicament.
Sí, hi ha excepcions, sí.
Però sempre s'ha d'explicar
el per què del metge...
Perquè és un moment irrepetible
i que te'l robin, entre cometes,
d'aquesta manera sap greu, eh?
Però aquí no es tracta de robar.
Hem de pensar que hi ha hagut modes
també amb això.
Cap als anys 80,
per exemple,
de cada 100 dones que parien,
estic parlant del mitjà
que fèiem nosaltres
i a l'Hospital de la Creu Roja,
de cada 100,
80 érem en PENTOTAL.
O sigui, molt poques parien
per via natural.
Clar, veníem d'una època
en què les senyores
totes parien a casa
i amb dolor.
Apertant, eh?
Apertant bé.
Aquest tipus.
Llavors, va sortir
aquest tipus de tècnica
i les dones
s'hi van abocar també.
Després,
cap als anys
a finals dels 80,
comences als 90,
va començar a aparèixer
la peridural.
Què és millor,
a vegades,
et pregunten?
És personal.
Tot el que tenim a l'abast
és bo.
El millor serà
per cada part.
És bo fer una cessària?
Sempre?
No.
Però, a veure,
si un criove ha travessat,
el millor per aquell cas
és fer una cessària.
O sigui,
hem de triar
el millor per cada cas.
Llavors,
el necessària és bo?
Sí,
quan està indicat.
Un pentotal és bo?
Sí,
quan està indicat.
O parir de forma natural?
O parir de forma natural,
sí,
quan la senyora vol
i no hi ha cap complicació.
Llavors,
el metge
ha d'explicar-ho tot això
i explicar cada cosa
i per què es fa cada cosa.
Llavors,
sempre hi ha una evinença
que el metge
pot respectar
el que la senyora vulgui
mentre mèdica
i tècnicament
es pugui acceptar.
Perquè si una senyora diu
jo vull parir
per l'orella,
ara poso...
Sí, sí,
una caricatura.
Això és impossible.
Clar.
O sigui,
sempre es pot...
El diàleg és bàsic.
El diàleg metge-pacient
és bàsic.
Saps que m'ha cridat
molt l'atenció,
Jaume,
quan parlava
d'aquest cas
del marit,
de ser-hi o no ser-hi,
això que ens semblarà
tan normal
i tan natural,
fa uns anys
quan vostè començava
era impensable
que un home
assistís a un parc
i era impensable
que un home
prengués aquesta part activa
dins del naixement
del seu fill o fill.
perquè això era qüestió
de dones.
Era cosa de dones,
era de l'àvia,
la tieta,
la veïna...
I la dona sàvia.
Però els homes,
és a dir,
feien allò de la velleta,
la llavor i la floreta
i s'acabava la història.
I ja sortia la senyora
amb el nen
i diia
aquest és el seu fill
i presentava el poble.
Això ha canviat moltíssim.
Ha canviat totalment.
Dintre d'entrar
els marits
a dins la sala de parts,
una anècdota,
una vegada
un marit em va dir
escolta,
és que jo vull filmar el parc,
no?
i no sé si saps
que jo era molt aficionat
al cine també en temps.
Sí, ho i tant.
En cinemateria i tal.
I bueno,
doncs mira,
entra
i et poses aquí en un racó
perquè jo no et donaré
cap atenció.
Et poses aquí
i filmes el que vulguis.
Nosaltres anem fent la feina
i bueno,
doncs el moment
que surt el nen
doncs ja respira
el pas o la comadrona
i tal
i em giro
per veure el que estava fent
perquè ja la feina
estava pràcticament feta
i estava
apujat a la paret
com mig
amb els ulls en blanc
i la càmera
filmant a terra.
És el moment
que no havia pogut aguantar
aguantar el tema.
Un dels orgulls
parlàvem d'aquestes xifres
del nombre de parts
de dones que han atès
però hi ha un aspecte
sense entrar
en valoracions polítiques
perquè no és el moment.
Vostè sempre exercita
la sanitat privada
la qual cosa
clar,
si mirem
que tens 20.000 dones
les seves pacients
sempre han anat
a la seva consulta
perquè volien.
És evident això.
Per tant,
vostè ha de pensar
home,
doncs no he fet malament
la feina
quan he tingut
tantes pacients,
no?
A veure,
en conjunt estem contents
problemes n'hem tingut tots
és a dir,
qui digui que ha arribat
a aquesta edat
d'exercici
i no ha tingut cap problema
és que no ha fet feina
problemes n'hem tingut tots
però penso que
hi ha un aspecte
a part d'intentar
fer bé la feina
que tots ho intentem
també és
tractar bé la gent
tractar-la humanament
llavors jo penso
dedicar-li el temps
que necessita
i el diàleg
amb les pacients
és molt important
és evident
que aquestes
bora de 20.000 dones
que he visitat
algunes les he visitat
una vegada sol
per exemple
quan estàvem a la Creu Roja
doncs també veiem
molta gent
que no venia potser
directament a mi
en aquell moment
però
gran quantitat de gent
durant aquest temps
ha anat seguint
fins ara
vostè va portar els seus fills
al món
també
sí
els meus fills
al món
un fill i una filla
si no ho tinc mal entès
dos fills
a més el primer
hi ha una anècdota
el gran
el gran va néixer
per cesària
venia d'analgues
venia al revés
i el parc d'analgues
sempre és un parc complicat
pot ser un parc complicat
i has de valorar
les avantatges
i inconvenients
de fer un parc natural
o fer una cesària
total que va decidir
fer una cesària
programada
tal dia
ja ha sortit de comptes
la dona
doncs ho fem
en aquell temps
tornem enrere
fèiem és quan fèiem
el cinema a terra
llavors els dos companys meus
que ho fèiem
que érem tres
que fèiem un grup
van vindre al quiròfano
van muntar unes càmeres
i la cesària
està filmada
llavors aquesta cesària
van muntar una pel·lícula
i quan fèiem les xerrades
d'aquestes
pels col·legis
i associacions
passàvem aquesta pel·lícula
resumida
naturalment
però la passàvem
en un temps
en el qual
només en cine professional
havia vist una pel·lícula
em sembla que era sueca
que es deia Helga
en el qual sortia
un part
que era d'educació sexual
i mai més
es havia vist res
o sigui que un cesària
penso que és el primer cesària
que s'ha vist públicament
i es deia
allegado Javier
hi ha dones que m'ho recorden
que han seguit una mica
d'alguna manera
en paral·lel
també al món
de les ciències
de la salut
que se'n diu ara
ells estan dintre la sanitat
en altres aspectes
el Javier el Gran
és fisioterapeuta
i el petit
és veterinari
estem tots
a la sanitat
però
diferents branques
i a més
ja tot plegat
ha tingut temps de fer
durant prop de dues dècades
de magia
de les timbales
bé
o sigui
a part de fer de metge
i procurar no descuidar
altres aspectes humans
socials
i crec que si un s'organitza
ja tens per fer moltes coses
i ara continuaran fent les mateixes
però amb més calma
no?
em deia abans
sí, sí
algunes senyores
ara quan deien
que plegaven
ara podrà fer
doncs el que no he pogut fer mai
jo crec que seguiré fent
més o menys el mateix
però amb més tranquil·litat
sense la pressió
doncs de la feina
que cadascun
de la seva professió
doncs en té
llibrar-te
llibrar-te d'això
ja és un gran què
al cinema
amateur com deia
les manifestacions
de cultura popular
de Tarragona
parlant del magí
de les timbales
però també ha estat
a la sang
si no va xerrada
l'he fet d'armat
durant deu anys
d'armat
durant un temps
a punt
sempre
algun que altre llibre
també tenim publicat
sempre a punt
per defensar
una miqueta
aquella cosa
que és la seva col·lectivitat
la seva ciutat
recentment
el tema del fort i de la reina
que sembla que ho tenim
ja perdut del tot
és una llàstima
això
la veritat és que és una llàstima
no cal estendre's més
sobre el tema
perquè ja s'ha parlat de tot
però a mi el que em sap greu
és que un tema
particular
perquè no deixis
que ser més que un tema
particular d'unes persones
redonde
no sé
ara
repercuteixi
sobretot a la ciutat
però en fi
aquí a Tarragona
també es va tancar
a l'Hospital de la Creu Roja
i ningú va dir res
és ben cert
van perdre
la facultat de Medicina
i ningú va dir res
han perdut el nom
de la facultat
de la universitat
i ningú ha dit res
l'estació de l'AVE
no sé com es diu
i ningú ha dit res
és a dir
Tarragona
estem una miqueta
no sé
reforçarem el to
reivindicatiu
a partir d'ara
que tenim més temps
no fer més coses
però posar-se en més
reivindicatiu
jo crec que s'hi ha de posar
molta gent
abans que jo
home
des del punt de vista ciutadà
que sembla que com a ciutadans
a vegades estem tots
una mica adormits
jo m'hi apunto
jo m'hi apunto
organitzar coses
jo al llarg del temps
he organitzat moltes coses
organitzar més
ja ho veurem
no ho sé
però apuntar-me
sí m'hi apunto
vostè ha tingut pacients
que visitava
jovenetes
18-20 anys
i les ha continuat visitant
fins ara
què li han dit
quan ha dit
no no
que ja em retiro
alguna s'ha anat
amb llàgrima
doncs jo ja no faig cap revisió més
ja em planto aquí
sap greu
sap greu això
perquè és veritat
és veritat
jo vaig muntar
vaig acabar el 65
com he dit
vaig estar dos anys
treballant en un hospital
a Sevilla
fent especialitat
perquè allà
és on va començar
la tècnica aquesta
del parc sense dolor
el mètode sevillano
es deia
i es feien quantitat
de parts allà
va ser una bona experiència
i vaig muntar el despatx
al 67
és a dir
són 40 anys
són 40 anys
llavors una noia
de 18 anys
de llavors
doncs 18 i 40
58
són 60 anys
les agafo nenes
i les deixo àvies
és bonic
la veritat és que és molt bonic
i tant
ara quan venia cap aquí
m'he trobat 3 o 4 senyores
des de la rambla
que vinc
des de quasi
de l'alcalde Amiterrà
he vingut a peu
sempre et trobes amb gent
i és molt agradable
a mi m'agrada molt
saludar
a les meves pacients
ara ja es pot preparar
perquè entre aquest estiu
que venen les festes
de Sant Magí
després Santa Tegla
que se surt més
i que ha coincidit
una miqueta
amb el seu anunci
ja l'aniran aturant
pel carrer
que em diu
que retira
que em diu
que ho deixa
la vida passa
això ho tenim
que assumir
passa però queda
molt de temps pel davant
moltes ganes de viure
i de continuar fent coses
que això és el fonamental
esperem que hi hagi temps
i salut
Jaume Fontanet
de veritat
que li agraïm moltíssim
com sempre que ve aquí a la ràdio
la seva companyia
perquè és un plaer
conversar amb vostè
de veritat
moltes gràcies
jo crec que estic
en un lloc
ideal per fer-ho
i en una persona
ideal per fer-ho
moltíssimes gràcies
adeu-siau