Ara són dos quarts d'una del migdia, set minuts...
Ho esperàvem, ja tocava, perquè...
Bé, han viscut de les rendes un quart temps,
però fa un quant temps també, mentre vivien de les rendes,
és a dir, d'obres fetes anteriorment,
tenen un nou muntatge teatral.
Estem parlant de 45 RPM,
estrenen aquest divendres al Teatre Metropol de Tarragona.
Ens acompanyen el director de la companyia, Vicenç Canyón, bon dia.
Hola, bon dia.
I dues de les estrelles, de les 13 estrelles que relucen com el sol,
a 45 RPM ens acompanyen la Maribel i la Tere.
Bon dia, Maribel, Tere.
Bon dia.
Benvingudes.
Com et pots atrever a tenir 13?
Fes fora una o contractar una altra?
Però tenir el número 13 al teatre és terrible.
Dona'm la sort ser supersticiós, no?
No, és que som 12 més una.
No, no passa res.
A veure, jo ja sé que soc molt taxativa.
Fer fora alguna ho tindries molt difícil.
No, que vingue una més, que vingue una més.
Quin dit de la mat talleries, Vicenç?
Sona mamma, això que acabes de dir.
Cap ni un, cap ni un.
Totes són imprescindibles i fantàstiques.
Home, jo quan us deia que vivíeu de les rendes era de bon rotllo.
I és que les obres anteriors, com que han tingut èxit,
doncs heu hagut de fer bolus pel món mundial, no?
Sí, sí, pel món mundial.
Han anat molt bé, no, els bolus?
Sí, sí, però ja tocava una estrena.
Tenien ganes d'estrenar i de patir nervis i de...
Bueno, tenien ganes d'estrenar una nova obra.
Ja estava bé.
El Carre de les Petxines, 10 i 2, i l'hem rodat.
L'heu rodat molt, eh?
Molt, molt, molt.
És la que potser més, no?
Sí, esperem que ara la vida és un cabaret també tingui el mateix èxit i que...
Endavant.
Heu fet molts bolus, Tere?
Maribel?
Doncs sí, jo quasi diria que...
El Carre de les Petxines, 30 i podem quedar-ho curts, eh?
Sí, sí, sí.
Doncs són molts bolus.
A més, com els còmics antics pels pobles.
Sí, sí, sí.
I el que és que es tornen a fer amb l'obra, ja ens diuen...
Jo us demanen el telèfon.
Ja us demanen el telèfon.
És curiós també que avui ho comentava jo amb una persona i li deia que la reacció
de cada públic a cada lloc és diferent, siguen la mateixa obra, no?
I a vegades et queda sorpresa perquè dius com és que ara no han rigut?
O com és que ara riuen tant, no?
Però la del Carre de les Petxines, de veritat, és que a tot arreu, no?
Clar, és que jo dirà...
Sempre he de dir allò, a mi no em paguen res per fer aquesta entrevista.
Ja els hi he dit ara, és que us sembla.
La paella, la paella.
A veure, en aquesta casa som molt agradables amb tots els convidats,
però jo és que, per exemple, estàveu parlant del Carre de les Petxines
i el Vicenç ho sap, que a vegades fora d'antena li he comentat,
dic, oi, és que l'altre dia me'n recordava d'aquella escena.
M'he fet un tipus de riure recordant-ho.
Ui, feu molta gràcia, molta...
A mi m'agraden molt, és que clar, no,
en el que avian hi hem de parlar del que fareu.
Però no és un tema personal meu,
i ara no parlo d'amic ni de bon tros,
sinó del públic de Tarragona,
que és el que jo conec,
que és un públic absolutament heterogeni,
és un públic sempre predisposat a riure.
És que sortiu una de vosaltres a l'escenari
i ja se sent allò, aquella cosa, no?
I escolta, que sortiríeu i us quedaríeu plantades a l'escenari
i estarien a punt de riure
perquè ja esperen que feu alguna cosa.
Sí o no?
I tant, i tant.
Jo crec que aquesta descripció és clavada.
I això que dic jo segur que ho pensen els...
Tens la fama i fa gràcia i surts allà
i deien, espera, res que faci alguna cosa ja riurem.
Això també té un problema,
que hi ha moltes expectatives sempre.
Sí.
Per tant, sempre heu d'anar més enllà.
Sí.
Per això demà és un examen, diguéssim.
Aquest any tenim el llistó una mica alt.
en comparació amb les altres,
és una miqueta diferent, no?
Sí, però...
Però també teniu més experiència.
Sí.
També són més grans, tots.
Jo dic experiència.
Sí.
Acumulada.
Acumulem experiències, no anys.
Els anys és una cosa que va al seu aire.
Nosaltres anem acumulant experiència.
Quantes obres heu fet?
I aquesta és la cinquena?
La quarta o la cinquena?
La sisena?
La setena?
La vuitena?
No?
En 14 obres o...?
Sí, però poder els primers anys
no eren obres complertes,
sinó que eren més...
Exacte, que eren coses més sketchus,
més exercicis dramàtics, no?
Dones-dones...
Per a veure...
La primera va ser el Dones-dones...
En plan...
Sí.
Semiprofessional.
Gran despliegue.
De medios.
Gran despliegue de medios.
Sí, el 2001 vam estar el Dones-dones,
que va ser jo la que jo vaig dir primer
i vaig dir aquesta té bona pinta.
En quina obra era que es feia
que es vestia en de casament,
que a mi em fa molta gràcia?
El teatro.
L'any passat.
Anàvem de boda i no arrencàvem mai.
Anàvem de boda i els asseguro
que era igual que no parléssim,
perquè només veure-les
com es vestien per anar de casament...
Ja era tremenda.
La Ferrero Roche.
La Ferrero Roche.
En fi, és que no...
Veuen el que els hi deia?
Només de recordar determinades escenes,
jo ja ric.
La vida és un cabaret.
Clar, val la pena...
Jo intento entretenir la cosa
parlant d'obres anteriors,
perquè de l'obra que s'estrena demà
no podrem parlar més del conte.
Un poquet, poquet.
Perquè l'efecte sorpresa
sempre és l'efecte sorpresa,
però l'estructura ja m'imagino
que va en la línia
de tots els vostres muntatges, no?
O en aquest cas canvieu una miqueta?
Sí, no, tenim un celler propi, no?
Ja és una cosa que vull dir
que hem de tornar a lo nostre,
el que ens fa bé, no?
És la història d'un cabaret,
un vell cabaret,
que no és un gran cabaret,
però té unes actrius,
unes cantants,
que tenen molta marxa,
però abans tenen un passat.
I ells aprofiten,
entre cançó, actuació i tal,
per explicar una miqueta
el perquè que estan ahí,
en aquest cabaret.
Farem una espècie de psicodrama
i surten,
i es veuen.
És que a través de les obres vostres
es veuen reflectits
tots els perfils de dones.
Us hem vist com a unes autèntiques
porteres tafaneres,
embenedores,
ocultistes,
intel·lectuals,
mestres,
flamenques,
artistes...
És que heu fet de tot, no?
Vosaltres dues,
a tall d'exemple,
quins papers heu anat encarnant
a través de tots els muntatges
de 45 RPM?
Jo us he vist de tot,
em penso.
Maribel,
fes una mica de memòria.
Jo el meu de portera,
que no me'l treu.
El teu de portera.
La portera en el carrer de les Patxines,
després en el Dones, Dones...
Que tens un caràcter, eh?
Sí.
Com a portera d'aquella
ho tens un caràcter, eh?
Una mica, eh?
Bueno,
per això va tindre un premi.
Que tot sigui.
Ah, sí?
Que tot sigui, sí.
Sí, sí, un premi.
Com a millor actriu de repartiment
en un concurs de teatre
a la Franja,
a la Litera.
Van guanyar la millor obra
votada pel públic.
Amb el carrer de les Patxines.
Sí, sí, vam guanyar la millor obra
votada pel públic
i amb millor actriu de repartiment.
Déu-n'hi-do, eh?
Déu-n'hi-do, sí.
I dues nominacions més.
Què tot s'ha de dir?
No, no,
si és que aviam fan aquí
la seva obreta
i sembla que desapareguin del mapa
però estan per aquests mons
del teatre
i trepitjant fort, eh?
Pels puestos.
Déu-n'hi-do.
Sí, clar,
és el que dic jo
moltes vegades
sembla que diguis amater
i sembla que diguis cutre, no?
No.
Sembla que diguis...
I sembla que diguis professional
i diguis oh, fantàstic.
Ah, ah, ah, té.
Doncs això és una miqueta,
no?
Molta gent jo li dic
fer una obra.
Tu actues, no, no.
No, bé, aquesta gent
perquè ja menys prea...
No sabem el que es perden, eh?
Ja ho sé, ja ho sé,
però jo no...
Bé, també ho tindríem difícil
perquè el teatre sempre està ple, eh?
Hi ha problemes amb les entrades.
No, encara queden.
Encara queden?
Encara queden?
Dono la veu perquè...
Doncs escolta, això ara
ho recordarem cap al final de la conversa.
És que hi ha una dona
que em diu
és que m'han dit que no n'hi havia.
A mi també m'ho van comentar ahir.
Això és una mentida.
Ai, m'ho van dir.
Diu, ai, aquest any m'he quedat sense entrades.
Jo, clar, com que no sabia
si quedaven o no.
No, encara queden.
Què passa que millor són al segon pis
però es veuen tan bé com al primer pis.
I tant.
Jo no sé quina maní...
A més, com que és la cosa de l'espectacle...
Clar, i es parlen per tots.
Ja els faig mirar tots.
Tu vas fer també com de...
No sé si de teleoperadora eròtica
o actriu eròtica.
Sí.
També et recordo.
Sí, podria ser.
Sí, també.
I vaig fer una maçoca
en el ginecòleg.
Sí, és veritat.
Sí, al ginecòleg.
Això, en el ginecòleg.
Ah, en el ginecòleg.
Sí, sí.
Està bé.
Sí, sí.
Tere, tu ha d'anar de la Madame Rocher
aquesta, Ferrero Rocher.
Sí, Ferrero Rocher.
També t'han tucat.
Tens tingut els teus moments de glòria.
Te'ls han triat, eh, els personatges.
Home, en aquest moment, ara, no ho sé,
pots anar amb la Maribel, alguna mica, d'allòs, no?
Però penso en les dues que fèiem de germanes,
una mica...
En les urgències de l'any passat.
Ai, per favor, que es va posar una senyora
que era magravina, de part?
Sí, sí.
Sí?
Sí, sí, ja les recordo.
No, no, com volien un metge i com no n'hi...
també així, i hi havia una senyora ja d'una certa edat
que anava allà a passar el rato, també, eh?
Ja la recordo, la Rosa.
Perquè potser el que nosaltres intentem fer
és sempre, sense ridiculitzar,
però, doncs, fent-ho en plan així d'humor,
doncs, criticar aspectes i coses de la vida de cada dia, no?
Probablement això sigui el més difícil,
perquè enriure-se'n de l'altre,
normalment és fàcil.
Enriure-te d'un estereotip,
sense que ningú se senti ofès,
però que tothom s'hi senti identificat,
és molt complexa i ho aconseguiu, això, no?
Jo crec que és la crítica que millor ens poden fer
de dir que no ofenem,
que no tenim un vocabulari...
Però tothom se sent, clar,
vosaltres veniu, aquells que us coneixen,
sou mestres fonamentalment totes,
veniu del món de l'ensenyament.
Hi ha moltes mestres
i generalment el món de l'ensenyament
ha estat un dels objectius,
on constantment és objectiu de les vostres crítiques.
Poseu el perfil de la mestra que agafa la baixa
perquè està estressada,
de la mestra que ja passava a Miqui Txalla,
de la mesa, diguem, de Carrinclona...
I d'això hi ha el pati de butaques
i ningú se sent ofès.
Sí, sí, és així.
Tenir aquesta habilitat és increïble.
Aquesta vegada jo...
Bueno, jo no sé si ningú se senti ofès.
No, mira, que sé picar.
Jo m'he pogut sentir identificada
amb algun perfil
i no m'he sentit ofès en cap moment.
Al contrari,
m'heu donat l'habilitat
de riure de mi mateixa.
Sí, sí, jo soc així
o la meva germana és així.
Exacte.
La cosa és aquesta.
En aquest cabaret,
jo pensava l'altre dia,
vull fer un cabaret i tal,
però clar,
hi ha cançons picantones
i es diu un taco que un altre.
Home, un cabaret.
Sí, per això.
De corxolís en un cabaret.
No, clar, no.
Carambes.
Aleshores, clar,
jo pensava,
ostres,
però és que dir un taco
no ho fes més
que quan coses veus a la tele
un pare que no ho ferà el seu fill
o una persona que mata un altre.
Això sí que és un surpenso.
I cada dia ho veiem a l'altre diari
i ens quedem iguals.
Això és obsè del tot,
no una paraulota ben dita
en el seu moment.
M'entens?
Això sí que fa pupa,
però que diguis un taco
o que parlis en segon del sexe
en doble sentit,
quin mal fem.
Piticuixa també,
com els cabaret?
Sí.
Perquè jo sé que descarades
ho sou una mica.
No, els hi costa molt, eh?
Ah, però si són exigències
del guion,
com deien els anys 70.
Sí, sí, sí.
Jo ho he dit més d'una vegada,
que jo les coses que he fet
en el teatre,
clar, a la vida real...
No les faries.
Però no ets tu, Maribel.
Però és això,
que no ho sóc.
Gràcies, Jolanda,
gràcies,
perquè jo no sé com dir-ho.
És el teu personatge, no?
Això a la Victòria Vera
i aquestes sí que els hi deien,
no?,
perquè ja anaven així,
però vosaltres sou unes actrius
com la copa d'un pi.
Sí, perquè no vull dir
que la Victòria Vera no fos,
bueno, això és una història d'opinions, eh?
La Vera, la Vera, la Vera, la Vera.
Bueno, això sí,
aquest cabaret són cinc històries,
podrien ser més,
però pel temps no seran cinc històries,
però hi ha cançons pel mig
que no tenen res a veure amb les històries,
vull dir que el cabaret continua,
que no és una cosa actuació,
cinc sketchos, no.
No tenen res a veure amb l'un a l'altre,
i al mig hi ha cançons,
i així una miqueta
que el públic vagi fluint més, no?
La música sempre ha estat present
als vostres espectacles.
Aquí hi ha més música, encara,
i més coreografia,
suposant que és un cabaret, no?
Sí, és la primera vegada
que totes les cançons
les canten a elles,
perquè a vegades
per problemes del playback
que no ho trobaven,
doncs han fet algun playback
i un altre,
però aquesta vegada
totes han passat
per a l'estudi de gravació,
tipus OT.
I hem tingut classes de cant
durant tot l'any.
Jo recordo alguna vegada
heu tingut també classes de ball
i de flamenc i de tot, no?
Sí, sí, de tot, de tot.
Home, el claquer
ens va costar bastant, eh?
Les coreografies són senzilletes,
però penso que són efectives
i que...
Per tant, tenim
unes certes picardies verbals.
Exacte.
Música,
dansa,
pit i cuixa,
pit i cuixa.
Vestuari,
com estem de vestuari?
Perquè també ho cuideu molt,
això del vestuari.
Mira, abans jo deia
allò dels vestits de casament.
Aquesta vegada
fem una proposta diferent.
Us poseu minimalistes o què?
Ah, i com ho saps tu?
No, no, ei,
ho dic per dir-ho.
No, és que m'havien recordat ara
d'aquelles fotografies
nuets i nuetes
que us vau fer
per l'aniversari.
Dic, calla,
que diguin,
hem d'estalviar.
No, no, no.
No, però vull dir,
s'ha de veure això,
perquè fem una proposta
diferent aquesta vegada.
No, de veritat,
Vicenç,
que ha estat parats ara,
que ningú m'ha dit res.
No, no, ja ho sé, imagino.
No, vull dir,
que aquesta vegada
l'important és la interpretació,
més que el vestuari,
i tal,
que hi ha un vestuari,
però que no cal anar vestides
totalment d'allò
per representar aquest paper.
Un detallet pot ser
aquest personatge,
m'entens?
La primera representació
sempre suposa per vosaltres
un assaig general,
més que primera representació,
i és d'aquelles primeres representacions
que, a fi,
i a dir,
us fa una certa ràbia
quan acaba de dir,
mira, això hauria quedat millor,
i després quan la porteu rodada,
bé,
per això torneu sempre.
Sí.
Per això torneu al matíbol
per dir,
et, que està rodada,
i deu ni donar.
Dura una hora i mitja
i quan fem cinc o sis bolos
dura una hora i quart.
Clar.
És que és així.
i, de totes maneres,
demà veurem
si fa gràcia o no.
Si que no s'aterriem
els assaigus,
millor no fa gràcia,
és que no...
Però això es passa sempre.
Clar,
perquè aquí jo penso,
aquí feu pausa
perquè penso que ruiran,
i jo no riu ningú.
És que,
no que sigui,
ho dic,
feu pauses,
però no crec.
I elles,
clar,
estan nervioses
perquè és l'estrena,
vull dir que...
Clar.
Sempre coincideix allò
que vosaltres considereu graciós,
abans quan comentaves això
dels pobles,
que hi ha un lloc
que us fa com a gràcia,
no?
Sí,
i hi ha llocs que dius,
ai, mira,
d'això,
com disfruten,
i hi ha llocs...
Sí,
home,
hi ha coses que són típiques,
per exemple,
en el carrer de les Patxines
hi havia un número
que es venia a un pis,
i en la venda d'aquell pis
doncs hi havia una visita,
no?
I aquella...
vomitava,
i pensàvem que...
Quan li donaven una fregona,
deia,
això per què serveix?
I llavors,
tu no em reia,
no?
Perquè,
vull dir,
una fregona ja ho se sap per què és,
i que dius per què serveix,
hi ha coses que són molt...
Sempre fan...
Molt estàndard,
no?
Sí.
Després hi ha determinats guinyos,
diguem que són molt locals,
perquè quan feu alguna referència
a Tarragona ciutat,
i m'imagino que quan aneu al poble,
si teniu oportunitat,
us assabteu del que passa,
no?
Sempre, sempre.
Sempre nosaltres som...
Dematitzeu una mica l'obra
en funció del lloc on sou.
Som tarragonins,
i no sé,
hi ha molt orgull,
i ho portem sempre fora,
aquesta vegada,
evidentment fent referència a Tarragona.
Home,
i ara ho teniu molt en safata,
no?
Perquè és un moment de molts canvis.
És que justament,
mira,
és que hi ha un número,
un sketch...
Algú pensarà que tinc un espia industrial,
i no és veritat, eh?
Però hi ha un número
que parla de la política.
Són cinc temes.
La política,
és el primer tema que sortirà,
després,
una actriu d'aquestes,
renombable d'aquestes de Barcelona,
que s'ha de donar compte
del que fa,
que el que fa el teatre
realment no arriba al públic.
Després hi ha una dona
que fa 40 anys
i comença la crisi als 40 anys.
Ai,
que terrible.
I comença a transformar-se en invisible,
no?
Després hi ha una dona
que sempre ha estat acomplexada
per ser dona
i no home.
I, per últim,
hi ha una mestressa de casa
que la seva vida és dura.
M'agraden molt
les mestresses de casa
que feu,
de veritat,
a la Sula.
És dura, dura.
M'agraden molt
les mestresses de casa
perquè tenen aquell punt dramàtic
però sense ser tràgic
i molta ironia, no?
Sí.
Són uns personatges
que traieu molt bé,
els de les mestresses.
veieu que parelló
de la doble jornada
que teniu
en la vostra vida real, no?
Soc admirador del Modóvar
i el Modóvar
això ho fa molt bé, no?
Aquest humor
que fa
d'una maruja
que és que la fa tan bé, no?
Que dius,
ostres,
aquests rius, no?
Els personatges del Modóvar
perquè són la teva tieta,
però portat sempre al límit.
Clar, és que quan es diu
és que jo per anar a veure coses reals
ja tinc els veïns de casa meva,
jo vaig a veure coses diferents.
No, home,
això són coses reals
però passades
per aquesta mirada creativa
d'un col·lectiu de persones
que fa molt de temps
que treballen i molt bé
i que es diuen 45 RPM.
Per cert, un parèntesi, Vicenç,
els oients recordaran
que el Vicenç va estar
al Festival d'Eurovisió.
Jo no sé si et va inspirar
algun personatge allò
perquè mira que hi havia gent rara allà,
per d'hora que no en senten.
Friquis, friquis, sí.
Jo no sé si et va servir d'inspiració
per a un altre muntatge futur
o alguna cosa.
Pel futur, sí,
però per aquesta no.
Perquè, escolta,
et regalo la idea,
si la vols.
Fer una paròdia
dels festivals d'Eurovisió
ja la vau fer.
Doncs aquesta jo no l'he vist.
Aquesta vam portar
a Catalunya
al Festival d'Eurovisió
quan encara no es parlava català,
a veure si es parla català a Andorra,
i pobretes
estaven portant la seva cançó
i esperant els vots
i el més divertit
era el Guayamini.
L'IPUAM.
Exacte.
L'ALIMONY.
I Catalonia.
Sego points.
I marxava,
pobres emprenyades.
Sí, sí, sí, sempre.
Molt bé,
doncs la vida és un cabaret
ni que sigui per aquesta hora i mitja
que és previst
que duri l'espectacle.
Depèn dels aplaudiments.
Depèn
que comencin puntuals,
que tanquin els mòbils,
que deixin tanta xerrameca
al pati de butaques
i deixin que comenci l'obra
amb aquest nerviosisme
que caracteritza la prèvia.
A dins i fora de l'escenari,
perquè hi ha totes les persones,
famílies, amics,
acompanyants que envolten
que també transmeten
o es deixen amb ui
per aquest nerviosisme.
És el divendres,
demà.
A quina hora?
A les 9 i mitja de la nit.
21-30.
21-30.
No cal que vagin sopats,
o sigui,
cal que siguin puntuals.
Això ja és cosa lliure.
A gust del consumidor.
Queden entrades,
sobretot.
Queden, queden.
Per tant,
facin via.
Comprin-les avui.
8 euros,
que això costa un tallat
i un croissant.
Per l'amor de Déu,
em va parar.
O sigui,
el segon pis sabeu perfecte.
A mi inclús m'agrada més que a baix,
perquè no t'ho tapa de molt.
Sí,
a veure,
tens un altre punt d'aquell.
Una altra perspectiva,
que és bonic.
Veus els defectes.
Si porten les sabates,
què porten?
I en aquest cas,
si es cola algun pel pati de butaques,
que a vegades ja ho fan,
no sempre,
doncs cap problema,
perquè s'aixequen una miqueta,
treuen el cap i el veuen.
No sabem què pot passar.
Sí,
evidentment baixar el públic,
és un carnet.
Clar,
i allò de posar-vos a la falda dels senyors,
també.
Obligatori.
Rotllo molino
o rotllo cabaret alemany?
O una barreja?
Fit i fit.
El alemany és massa dur.
Això.
Per ser-te,
welcome,
de res d'això.
Ai!
Ja de tot.
Ja de tot.
Bé,
demà,
demà ho sabrem tot,
a partir de dos quarts,
en de Déu de la nit,
amb 21,
30,
Teatre Metropol de Tarragona,
no s'ho poden perdre,
45 RPM.
segur que tornaran,
però per si de cas,
val la pena assistir-hi a l'estrena.
Tere,
Maribel,
Vicenç,
gràcies,
eh?
I enhorabona.
A tu,
a tu.
Molta merda.
Gràcies.
Gràcies.
Adéu-siau,
bon dia.
Molt bé.
Gràcies.