Ara passen sis minuts i el meu rellotge no m'enganya
i espero que no perquè no tenim el precís rellotge de l'estudi
perquè recordem que som a la Rambla de Tarragona
celebrant i sobrallant aquesta paraula Sant Jordi
des de primera hora del mati.
Ho farem al llarg de tot el dia a la sintonia de la ràdio de la ciutat.
És el moment de trobar-nos ja amb altres autors.
Ja ens han acompanyat altres autors anteriorment
però ara volem saludar-ne.
El següent, saludem Josep Gironés. Bon dia, Josep.
Dos llibres, aquest Sant Jordi.
Dos llibres, sí.
Doble ració de llibres.
Un recull les vivències personals de diferents perfils del Catllà.
L'altre té a veure amb la Terra Alta, amb la seva terra més primitiva
i és un llibre de rutes.
Ens acompanya Àngel Octavi Brunet. Àngel, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Jo no podria concebre un Sant Jordi sense conversar una estoneta amb tu.
Sí, de fet, fa uns quants Sant Jordis que ens veiem sobre aquesta hora, més o menys.
A més, sobre aquesta hora, és ben cert.
Soc de costums, jo.
Sí, sí, de costums fixos. I cada Sant Jordi amb un llibre, també.
El que passa és que dius, clar, això de la cosa editorial
es publica per Sant Jordi, les editorials van publicant tot l'any,
ara no se concentra només en una data, hi ha determinats llibres que sí.
En aquest cas, sí, hauríem de dir que un dels llibres que estem veient
per aquest Sant Jordi dels Teus és el de El meu cadàver i jo,
per proximitat del temps, no per una altra cosa.
Sí, de fet, va sortir a finals de l'any passat i aquí el tenim,
aquí el tenim traient el capet per aquí, per Sant Jordi.
A banda d'aquest, també tinc un conte del qual estic molt orgullós,
que forma part d'un recull de Tarragona Ràdio,
i una cosa que també estic molt orgullós és de la traducció a l'italià
d'una novel·la meva.
Home, aquest últim punt ja pots estar orgullós, ara ho comentàvem,
perquè els autors en llengua catalana contínuament han reivindicat entre cometes
o han demanat la possibilitat que les seves obres anessin més enllà,
que és el que normalitza una literatura, probablement,
que es tradueixin les obres dels autors.
Sí, això és molt important, és molt important arribar a altres mercats
i mirar a veure què en poden pensar a tu altres cultures.
I en aquest cas, la italiana està una miqueta lluny d'aquí,
tenint en compte que tenim la cultura espanyola, castellana, francesa, més propera,
però bé, estic molt content i a veure què tal funciona en la tasca d'un morto.
I pel que fa al llibre de relats, nosaltres aquí sí que ens hem d'aturar
perquè és aquest llibre d'autors del Camp de Tarragona.
Vam convidar una sèrie d'autors i autores que immediatament no només ens van dir que sí,
tractant-se d'un llibre per encàrrec, sinó que a més es nota que vam posar...
Molta il·lusió.
Molta il·lusió, moltes ganes, i la gent que treballem a la ràdio
estarem eternament agraïts del carinyo i la il·lusió a banda de la professionalitat
que vam posar en aquests llibres.
en sintonia.
Saludem un altre autor que té novel·la, eh?
Novel·la, El Lleó i el Far, l'última novel·la de la Lleix Cord.
Aleix, bon dia.
Bon dia, bon dia.
Arquitecte tècnic, ballari de claquer...
Ex.
Ex-ballari. Home, això no s'oblida mai.
Això és com els fumadors, no ets ex-fumador.
Ets fumador, diguem-ne en barbetxo, que dic jo.
Però d'ex-ballador de claquer mai, sempre serà ballador de claquer.
Sí, l'Aleix, autor de molts llibres, llibre infantil, llibre juvenil, llibre de Dulce Gerard.
Una novel·la que defensa la lectura, la literatura per sobre de tot, no?
Sí. Sí, jo crec que els llibres ho mereixen.
O sigui, d'alguna forma, la novel·la parteix d'una premissa molt clara,
que l'única lluita perduda és la que s'abandona.
I, d'altra banda, l'intent de defensar l'humor.
I, per acabar, diguéssim, el tema d'una manera de declaració avalada d'amor als llibres, no?
Com qualsevol declaració d'amor, segurament, no està el tot bé, diguéssim,
però bé, aquest és l'encant de les declaracions d'amor, no?
A vegades, en les declaracions d'amor, un es posa nerviós, trontolla,
però al final, allò que sent arriba, eh?
Allò que es diu és el que és, finalment.
Com veieu aquest Sant Jordi?
Pregunta originalíssima, però que pot servir de punt de partida, no?
Per anar, doncs, barrejant diferents conceptes,
perquè no és casual que hem convidat tres autors que presenten obra ben diferent, no?
Perquè també és la perspectiva d'aquesta varietat que hi ha per les llibreries.
Josep.
És una festa molt lluïda, a la Rambla, a Tarragona, molt bon ambient.
Cada vegada que fem alguna presentació molt reixida.
i bé, és bonic veure la gent passejant per aquí, cadascú amb un llibre, dos, la Rosa,
tothom content, molt endium menjats.
Bé, certament és un dia que s'ho val.
Dissabte vau presentar el llibre al Callar, Vivències Personals.
Un treball en de camp, un treball de recerca i un treball de sentiments, sobretot, no?
Sí, i també d'homenatge a un seguit de persones majoritàriament anònimes
que van vivint la seva vida, que d'aquí uns quants anys no se'n parlaria,
però potser gràcies a aquest llibre hem pogut recollir una mica les seves vivències
que d'alguna forma formen part d'aquesta petita però gran història de les persones
que de vegades acaben per determinar la història general.
Hi ha vegades que una persona concreta en temps de guerra
va fer que un dels ponts de Tarragona s'aguantes d'empeusa
quan estava a punt de ser dinamitat.
Una sola persona va prendre una determinació que afectava molt a molts ciutadans.
És aquella petita història que determinen per la gran història.
Com deies, hi ha pagesos, gent del poble de tota la vida,
professionals liberals, jubilats, persones de l'àmbit de la cultura,
de l'àmbit universitari, persones molt diverses que en determinats moments
comparteixen el mateix territori que viuen.
Jo no he llegit totes les pàgines, no he llegit unes quantes,
fins on m'ha donat el temps perquè el llibre es va presentar dissabte,
però la primera, em vaig treure dues conclusions, a veure si estàs d'acord.
Una, que com a col·lectivitat moltes vegades es diu que vivim
en una societat una miqueta malalta, però que individualment
gaudim d'una salut excepcional, perquè a nivell personal veus
que hi ha gent absolutament excepcional.
I la segona, la teva capacitat d'explicar, de destacar els valors positius
de les persones, a veure si ho puc dir d'una manera que no quedi molt
d'anar per casa, és a dir, que no ofereixes, no afalagues gratuïtament
i allò que dius de les persones dius, però si és veritat, no?
I els fas quedar molt bé, però aleshores dius la veritat, no t'inventes res.
En aquest llibre he fet de fet d'atari, simplement he transmès
el que les persones m'anaven dient.
I potser sí que de cara a la societat en general, en determinats aspectes
podem tenir un punt de vista molt negatiu, i més quan escoltem determinats
mitjans de comunicació que ens ho pinten tot a punt d'esclatar, no?
Però en realitat, quan anem al dia a dia i parlem amb les persones,
a casa seva, pel carrer, ens n'adonem que hi ha molt bona gent,
que tenen unes particularitats, unes aficions, que són enriquidores,
algunes de les quals s'han hagut de relligar ara amb lletra,
perquè les properes generacions les puguin conèixer,
com són oficis que ara ja s'estan perdent, costums lúdics, festius d'abans,
i tot allò que afecta a les persones i a la societat en la qual estan incloses.
Vau presentar el llibre, molta gent, la gent del Calla Encantada, no?
Sí, va ser una gran festa, perquè al Centre Cultural
s'hi van aplegar més de 200 persones, i això per un llibre,
i per l'autor és molt gratificant, però de fet hi havia moltes persones
que anaven a la presentació del seu llibre com així va ser,
per això hi va haver tant públic.
200 persones a una presentació d'un llibre no és habitual, no?
Aleix, Àngel, en general.
En el meu cas no.
Tu creus que en el cas dels pobles, els pobles són una història diferent,
sempre és una història diferent els pobles per tot, no?
Va en funció una miqueta del que presenta,
però en un poble, com molt bé en dius, és molt possible,
és molt probable, a més a més, perquè es junten tots,
és un acte, la presentació d'un llibre és un acte social.
Per tant, com a acte social s'hi presenta en tots,
s'hi presenta tota la societat, diguéssim, al poble.
Clar, la presentació d'un llibre és un acte social,
la lectura d'un llibre, afortunada més d'un llibre,
és un acte absolutament individual i requereix una certa atenció.
En el teu cas, en la teva novel·la,
a quins aspectes, a quins detalls hem de parar atenció?
No parlo d'argument, eh?
Parlo en general, que és el que planteges en el llibre,
parlaves l'estimació pels llibres, per la literatura,
per una lluita constant, que és escriure i publicar,
d'això l'Àngel també en sap una estona,
té 10 llibres a les seves esquenes,
publicats i premiats, molts d'ells, no?
Gairebé, sí.
Gairebé 10, no sé si potser...
No, 10 novel·les, sí.
10 novel·les, exacte.
Totes premiades, no, però gairebé totes sí.
No, algunes d'elles premiades, sí, sí que és cert.
Bé, a veure, jo penso que és curiós,
és curiós perquè comentava amb un lector
el tema aquest dels llibres prohibits
i la ressenya que em va arribar d'un lector era...
Jo li vaig dir, quants anys té aquest lector?
I em van dir que, efectivament, era un lector jove.
O sigui, segurament tenia la seva cultura,
segurament tenia la redacció del que havia de fer,
la tenia, va fer la seva percepció i tot,
però això de prohibir llibres li sonava ciència-ficció.
És una cosa curiosa.
O sigui, tothom que tingui un bagatge més o menys històric,
cultural sap que això de prohibir llibres
és una de les primeres coses amb les que passen
a la que hi ha, diguéssim, un moviment social o polític
que contravé l'ordre establert,
o sigui, per dir-ho senzillament amb una paraula que és dictadura, no?
Una dictadura, el primer que fa és controlar el tema dels llibres, bàsicament,
sigui del costat que sigui.
Per tant, això és una cosa que em va fer plantejar
el tema aquest d'això, no?
O sigui, com una cosa tan senzilla com és aquesta,
que no ho planteges mai com a història-ficció,
sinó que ho planteges amb una base real,
doncs amb una altra persona que té uns altres coneixements
li pot semblar història-ficció, no?
I és allò que a vegades la realitat, no?
Allò que la típica broma queda de la realitat i la ficció,
que és més realitat i que és més ficció, no?
Però, de totes maneres, a mi el que m'interessava,
bàsicament amb aquesta història era
fer un recorregut de l'Àfrica a les Antilles
amb un petit somni revolucionari, perquè ens entenguem,
i com aquest somni revolucionari,
com la majoria dels somnis revolucionaris,
malauradament, malauradament, doncs en van en orris,
però sempre hi ha algú que, d'alguna forma,
afortunadament també, reprèn, no?
Agafa el testimoni d'aquest somni, no?
I en aquest cas és el fill petit,
d'una nissaga de soldats,
que l'única manera que veu de sobreviure, diguéssim,
a la contrarrevolució, perquè ens entenguem,
és treballant de bufó de l'acord.
Aleshores, això m'ajudava, d'alguna forma, també,
a replantejar el tema de l'humor com a llenguatge.
Hi ha sentit de l'humor en aquest llibre, eh?
Perquè, clar, parlem de l'eliminació dels llibres de seguida,
no dramàtic, tràgic, eh? Ho consideraries, però en aquest punt.
Cal anar tan lluny a l'Àfrica, a les Antilles, per aquest discurs?
No, a veure, és un recurs...
És un recurs que et permet, diguéssim, situar una acció, no?
Senzillament és això, no?
El que passa és que Àfrica i, d'alguna forma, les Antilles,
si tu visites les Antilles, visites diferents illes de les Antilles,
te'n dones compte que allí està tot barrejat, està molt barrejat, no?
I et dona més recursos, en aquest sentit, no?
De totes maneres, insisteixo en el tema aquest dels llibres,
perquè, clar, vull dir, el tema de prohibir la lectura
és com les revoltes, no?
A partir d'una certa edat sembla que això no pugui tornar a passar, no?
Que sembla que això sigui com una ciència-ficció, no?
Dius, hòstia, que prohibeixin els llibres, no pot ser, home,
tu vas a llibre que et dóna la gana, aquests són un rotllo, aquest també, aquest també...
No, no, i es publiquen a vegades algú que qualifica de barbaritats,
però ningú va allà a retirar-lo de les llibreries, no?
Exacte, exacte, vull dir, és així mateix,
i fins i tot pots treballar en qualsevol mitjà de comunicació
més o menys a fi a les teves formes de pensar
que pots publicar el teu llibre,
et compraran la gent que t'escolta o que llegeix
o que està d'acord amb tu, no?
Per tant, sembla això, no?, política i ficció,
però està aquí mateix, això, això està aquí mateix.
L'Àngel, que és cinèfil absolut,
la pel·lícula d'Stanley Kubrick,
que era la de Fahrenheit, que cremaven els llibres?
Era Stanley Kubrick?
No, de François Trifó.
François Trifó, exacte, sí, que cremaven els llibres, no?
Sí, sí, el Fahrenheit.
Sí, sí, el Fahrenheit, jo recordo que...
No, i a la Revolució Russa es van cremar llibres,
a la Revolució Nazi es van cremar llibres...
Aquí es van cremar llibres.
Aquí es van cremar llibres.
Sembla que sigui el primer que...
A mi m'han explicat que crema no,
però que aquí es destrueixen molts llibres
per la falta de capacitat dels magatzems i les editorials,
també m'ho han explicat.
Què passa? Perquè no poden assumir, doncs,
de l'ocupació de l'espai que fan tants llibres.
I deixeu-me dir una cosa així, molt suauet,
que el món està ple de demòcrates convençuts,
que quan saben que hi ha un determinat projecte literari
i que ells hi surten més o menys reflectits
o encara que només sigui d'esquillèvit,
ja se'n preocupen de veure...
No van anar amb l'encenador, però...
No, però ja se'n preocupen de veure que tal hi surten
i també de fer les seves suggerències.
No cal anar gaire lluny.
En tot això, Aleix,
tu estàs també amb el tema dels videolits,
que vas encetar que és aquesta altra literatura
que ja fa un quant temps que vas començar
i que continues apostant-hi fort, no?
Sí, de fet, aquí tinc un altre videolític,
que és el David Serra.
Sí, no li hem dit res perquè canvies de confiança.
Està aquí com a convidat de pedra,
que és de la casa.
Diguéssim, aguantant la taula.
Però bé, el videolit, d'alguna forma,
parteix del convenciment que hi ha literatura
més enllà dels llibres.
O sigui, jo soc un enamorat dels llibres.
Si no, no faria un llibre com aquest, precisament, no?
Com una història com l'aquí marcat.
Però jo penso que hi ha literatura més enllà dels llibres, no?
I jo penso que el videolit pot ser un format audiovisual
que permeti, d'alguna forma,
canalitzar, diguéssim, aquesta literatura
sense el format, el que estimem tant,
que és el format paper, no?
D'això, l'Àngel, també en deu saber una estoneta,
perquè el tema del cinema i la literatura
jo, alguna vegada, havíem parlat, no, no,
jo, el meu era el cinema i em vaig parlar pel camí a la literatura, no?
Sí, els meus inicis eren aquests, sí, eren aquests els meus inicis.
De fet, mirava de moure guions, de col·locar guions,
i un bon dia, vaja, ho he dit diverses vegades,
l'amic Jordi Cerveres va llegir un guió meu
i em va dir, això hauries de passar-ho a novel·la, no?
I a partir d'aquí, canviar la mecànica,
vaig escrivint, vaig fent guions,
fins a cert punt, que ja ho vaig traduint a novel·les.
I m'ha anat bé, he trobat els espectadors girant fulls.
Però, escolta, Àngel, hi ha una...
Això el David sempre, oh, es va tot el dia amb el mateix,
que hi ha una crisi de guionistes impressionant.
De fet, la quantitat de les grans pel·lícules que triomfan últimament
m'enlleven de les novel·les, guions de cinema.
Sí, sí.
Perquè es veu que no hi ha guionistes.
Sí, sembla ser que...
Potser no en tenen prou qualitat, no ho sé.
Potser no.
El que passa és que a l'escola de cine
hi ha una cosa que haurien d'haver ensenyat,
o si més no, jo crec que hauria d'haver...
Són relacions públiques, no?
Jo, quan vaig sortir de Madrid,
crem que els meus guions els podria col·locar,
em vaig adonar que necessitava això, relacions públiques,
en aquell cas vaig dir, bueno, no tenia l'empenta suficient per moure-ho
i em vaig tirar per aquest vessant,
que no m'ha anat malament.
He trobat públic d'una altra manera,
però bé, i qui sap si possiblement hi tornarem
a intentar fer alguna cosa amb el cine
o potser amb el teatre i tot, no?
Tinc alguns pensaments de teatre també.
Jo a l'Àngel sempre l'imagino, eh?
Bé, mira que fa anys que ens coneixem,
sempre l'imagino a casa amb un amic...
Bé, a casa on sigui, tant se val.
Com a personatges ficticis, no?
No sé, jo potser és la imatge aquella...
Acompanyat, dius?
Acompanyat.
Sí, acompanyat, sí.
Ell o el xampau del món o tots aquests que són un mitaparit.
Sí, sí, són amics seus.
Si no, perquè són amics seus,
jo l'imagino que arriba a casa
i a banda de les seves criatures...
Sí, els tinc amb ells, que m'esperen, m'acriden.
Escolta, què tal?
I et veig allà, diu,
mira, ara tu t'agafaré i veuràs tu...
Sí, ara rodarem aquest pla, el Cidic,
ara rodarem aquesta seqüència,
te faré fer això.
Jo et veig així, no sé.
Tota és la imatge que a mi m'has projectat
a base de llegir els teus.
Sí, possiblement sí que faig.
Tinc un mètode així...
Tens com un begul,
i els vas traient, i els vas posant, i...
Sí, sí, fent així amb ells...
Ja és el que te dic,
rodem a la manera d'escriure meu,
que tampoc no és lineal,
vull dir, tinc tota l'escaleta,
i a vegades començo per la seqüència 20,
perquè em venen de ganes d'escriure això,
i perquè el personatge també m'ho demana, eh?
Sobretot el McIntosh.
El McIntosh a vegades em diu,
no em faràs fer això,
i dic que no, dic, vine, vine cap aquí,
que anem a rodar, no?
I per això fa aquestes...
No vull dir carallotades,
però no aquestes coses tan paradoxals
que li passen a aquest bon home.
Però això és una certa prepotència
i un abús de poder,
fas amb ells el que vols.
No, però també els hi deixo fer, eh?
Els hi deixo fer,
i sí, censuro l'últim moment,
però de fet m'han donat ells
moltes més sorpreses que jo amb ells, eh?
La teva última novel·la,
El meu cadàver i jo?
El meu cadàver i jo, sí.
El títol ja gairebé ho diu tot,
però és bo que se'l llegeixin,
però sí, sí.
És...
Vaja, la meva manera d'escriure-ho,
si escric és per xalar,
per passar-m'ho bé, evidentment,
i jo crec que aquí he intentat fer
una novel·la d'aventures
i ciència-ficció
a partir d'alguns records
que teníem de petit,
perquè possiblement fa 20 o 25 anys,
un dijous sant per la nit,
quan anàvem cap al Cuber,
que nosaltres estiuejàvem al Cuber,
els meus avis eren del Cuber,
doncs vam veure per les muntanyes de Prades
unes llums molt misterioses,
molt curioses,
una cosa molt rara,
que per cert, el Francesc Valls
també les va veure en aquella època,
i m'ho vaig quedar molt...
Era una època molt esotèrica
que teníeu en aquell moment, no?
Sí, jo era jovenet, però, clar,
crida molt aquesta atenció.
Era aquell dijous sant,
que allò t'espantava una mica, no?
Un dijous sant,
veure aquestes llums al cel.
La premsa va dir l'endemà,
em sembla,
que a la Vanguardia d'Ec
eren uns globus sonda
que van esportar...
Jo ho recordo,
jo vaig veure des del meu carrer
d'aquí de Tarragona.
Però a mi em va quedar molt...
Jo volia fer alguna cosa sobre això,
el que passa és que no sabia què,
ho tenia guardadet,
ho tenia apuntat, no?
Després tenia una altra cosa en Calais,
que era...
L'amic Manel Sant Romà
un dia em va explicar
que els viatges en el temps
són possibles,
l'únic que fa falta
és trobar el que se'n diu
la matèria exòtica,
que és una matèria
de densitat negativa
que assisteix a l'univers,
però els científics
no saben on s'amaga
aquesta matèria exòtica, no?
I no sabia com barrejar-la,
que és dos temes, no?
I un dia
vaig ensupogar amb el cinema
una altra vegada,
veient qui va matar a Harry
d'Alfred Hiscot
i això me va donar,
me va encendre la llum
i vaig saber com barrejar
aquests llums misteriosos
que hi ha a la zona dels mullats
que van aparèixer allí,
la matèria exòtica
i qui va matar a Harry, no?
I jo crec que he fet una novel·la
possiblement és la més juvenil
de totes les meves,
ho dic perquè el públic juvenil
que m'ha llegit ha xalat,
s'ho ha passat bé
i n'estic molt content.
Jo hi veig una pel·li aquí, eh?
Veus?
Veig una pel·li, una pel·lícula.
Podria ser una pel·li, de fet.
Tenim el Film Office
que perfectament es podria cuidar
amb el David i l'Aleix dels Exteriors,
de buscar tota la producció
de tot plegat, eh?
Sí, sí.
Fixa't, de buscar Exteriors a l'Alcubé.
Encara farem la primera pel·lícula aquí, eh?
No podríem fer.
A veure si és veritat.
Parlem del Catllà,
també podeu fer alguna cosa
perquè l'escenari és magnífic
també per Exteriors, eh?
Allà la presa mateix és...
I si no, escolta,
via verda del Baixebre,
de la Terra Alta.
Aquí ja teniu la guia
per començar a buscar els exteriors, eh?
Ràpidament es tractaria...
No, bromes a banda,
Déu-n'hi-do.
Aquí tenim molt de material sensible
a les nostres comarques
per tirar endavant moltíssims projectes.
Els que volguéssim.
Cal que la gent que té els calarons
hi cregui, sobretot,
i la gent que ha de donar joc,
doncs, que en doni.
No ho sembla?
A tots plegats, Àngel?
Sí, sí, clar, i tant, i tant.
Això hauria d'anar per aquí una mica.
Vam posant, ensenyant cosetes
i em van mostrar-hi aquí.
I sí, evidentment.
Jo, de tot el que vols fer en un futur,
em penso que ho tens ara,
de moment, una mica aturat,
que estàs en un procés d'ep!
Ara estic molt d'espectador.
Tinc moltes ganes d'estar d'espectador.
I com veus el panorama d'espectador?
Uh, ara en aquest moment molt...
No ho sé, ara estic de típic espectador
que va tombant per les parades dels llibres.
Hi ha tant, hi ha tant, hi ha tant, que...
Estàs cercant informació, eh?
Sí, que costa moltíssim.
Estàs cercant informació
per després ja veure les teves conclusions.
Sí, sempre, sense voler,
involuntàriament n'agafes, eh?
I tens coses de...
Sí, però ara estic en aquest vessant.
Estic molt d'espectador,
estic molt de lector
i m'agafo un temps de mesurar les coses
des d'un altre punt de vista.
Alguna cosa em sortirà de tot això, evidentment,
però no sé quan.
Molt bé.
En breument, Aleix, en Josep,
el vostre paper avui és signar llibres,
entre altres coses, no?
Sí, una mica.
Hauria de ser així.
Està bé, no?
Això d'anar a signar llibres, de que...
Sí, no, a veure...
El primer paper de l'escriptor és,
tal com ha dit ell,
tal com ha dit l'Octavi,
és escriure la història que a tu t'agrada.
Si no comences per aquí, malament.
Malament, Raja.
Però el de després, evidentment,
és que la teva obra arribi...
que tingui la possibilitat
que algú sàpiga que existeix, no?
i d'alguna forma el contactar
d'una forma directa
amb algú que et compra el llibre,
que et demana dedicatòria.
Una cosa d'aquestes et dona aquesta pauta
a tocar de peus a terra
i en contacte amb la gent, no?
Poca cosa més a dia.
Que sigui un món dia de Sant Jordi
i sobretot que signis molts i molts exemplars.
Moltes gràcies.
Josep, en el teu cas no hem parlat de la guia,
ja en parlarem,
però en el teu cas del llibre
tu t'aixeques al matí
i et trobes amb tota aquesta gent
que et surt el llibre.
Jo suposo que l'hauràs posat bé a tots, eh?
Sí, han fet el que ells ens han dit,
deixar testimoni de les persones,
de les pedres i del territori.
Penso que és la nostra feina ara mateix.
Em consta que ha agradat molt, no?
Els comentaris que has sentit.
Moltíssimes gràcies per venir avui
a aquesta estoneta breu,
però ja sabeu que el dia de Sant Jordi
és una mica frenètic per tothom.
Esperem retrobar-nos per continuar parlant
en un ambient igual de distès i tranquil,
però amb més disponibilitat de temps.
Moltíssimes gràcies i molt bon dia.
És pràcticament la una,
arriben les notícies.