Com dèiem, canviem absolutament d'escenari, deixem la part alta
i ens n'anem a la part baixa de la ciutat, al costat del riu Francolí,
a les portes de la fàbrica del Tadis, de l'antiga Tabacalera,
el passeig de la Independència, amb la unitat mòbil,
amb una altra unitat mòbil del matí de Tarragona Ràdio,
ara amb Josep Sunyer, per compartir uns minuts
amb el grup de treballadors del Tadis que avui viuen,
precisament aquest divendres, el seu últim dia de feina
abans del tancament definitiu de la fàbrica.
Que un dia, doncs, una jornada laboral molt especial.
Com dèiem, anem amb la unitat mòbil, amb Joan Maria Bertran i Josep Sunyer.
Josep, bon dia.
Bon dia, Ricard.
Doncs sí, efectivament som aquí davant de la fàbrica del Tadis,
just davant d'aquesta façana que ha marcat història
durant nous anys a la ciutat, i on d'aquí a poques hores,
concretament a les dues del migdia, aquest rellotge que estem veient
aquí al davant, sota l'arrel que posa la fàbrica de tabacs,
veurem com podran passar per aquí els treballadors
que queden a aquesta darrera jornada.
Són 33 persones que avui posaran fi
a una dilatada trajectòria professional en aquesta fàbrica.
Hi ha alguns que porten 28 anys treballant,
i 31 anys treballant, i 10 anys treballant.
Ara parlarem amb algunes de les persones que ens explicaran
com ha anat aquest bagatge, també, doncs,
què és el que pensen fer a partir d'ara,
perquè recordem que hi ha persones que avui es quedaran sense feina,
ni d'altres que s'han prejubilat,
i té encara un tercer grup de persones
que es tregaran a les fàbriques de la Can i també de la Gronyo.
En parlarem amb diferents persones, com dèiem,
tenim d'una banda el Javier Morato,
i és delegat de l'UGT al Tadis.
Javier, bon dia.
Hola, bon dia.
Javier, 28 anys treballant al Tadis a Tabacalera,
a l'antiga Tabacalera,
i avui, d'aquí a poques hores, a les dues del migdia,
direm adeu a aquesta experiència vital, no?
Doncs sí, després de 28 anys treballant,
i pensant segons que quan va entrar aquí estaria fins al 65,
deix de treballar avui a Tabacalera, o al Tadis,
i bueno, hem tingut la sort, en el meu cas,
que jo soc un dels que es poden prejubilar,
d'aquesta gent que plegarem avui.
És un dia trist,
perquè aquesta empresa ha sigut emblemàtica aquí a Tarragona,
com t'he deia fa abans,
quan vaig entrar aquí,
la gent gran que treballava t'he deia
nen, això és per tota la vida,
i lamentablement no ha sigut així.
Nosaltres hem estat aquí intentant arreglar la solució
per aquell col·lectiu que sempre s'havia fet popular,
el col·lectiu dels 30,
malgrat tots els esforços que hem tingut
en aquest darrere, últim any,
encara han quedat 8 persones sense poder recol·locar.
Esperem que amb els propis mesos
tinguem més sort i els hi puguem buscar
una recol·locació aviant a les seves aptituds.
La resta de la gent,
tret dels que marxin cap a traslladar,
que ha sigut una decisió voluntària dels afectats,
els altres, com bé has dit tu al baix,
deixem oblidar treballar
i passem a l'etapa de prejubilació.
Tenim un sentiment, ja et dic, de molta tristesa,
perquè aquí hi ha hagut gent,
hi ha hagut companys, jo mateix,
i han entrat els nostres pares,
en alguns casos han arribat a treballar pares germans,
i hi ha hagut una tradició familiar.
ha sigut una empresa que, encara que ha sigut gran
pel nombre de treballadors que ha tingut,
sempre ha tingut una vessant familiar,
ha sigut una empresa, ja et dic, de caire familiar,
però gran, o sigui, no és una empreseta,
una entandeta d'un barri, no,
és una empresa que ha hagut al voltant de 600,
o 800 treballadors amb puntes,
i d'un caire el tracte sempre ha sigut molt familiar,
i això proveix d'una tristesa.
Per l'altra banda, també és una tristesa,
perquè es perden 250 llocs de treball
d'alta qualitat.
Després s'ha d'on tu, Javier,
deixa'm saludar també a un altre company teu,
Javier Romeu,
ja és delegat de Comissions Obreres aquí al Tadis,
ell porta 31 anys treballant a la fàbrica,
i crec que, Javier Romeu, bon dia.
Bon dia.
Crec que la teva ja és el segon trasllat,
és a dir, tu ja et vas traslladar,
és de Galícia, et vas traslladar aquí,
i ara et traslladaràs a Logroña o a Alacant?
En principio me voy para Alicante,
el tiempo que, como está haciendo esta empresa,
en estos momentos, no sabemos si vamos para Alicante,
però no se sabe lo que va a pasar,
o sea, estamos hechos polvos.
Tu quan tant vas cap a Alacant?
Demà? D'aquí una setmana? D'aquí un mes?
Al final de mes, perdó.
Al final de mes.
Vuelvo a repetir,
estamos hoy muy preocupados principalmente
por tres compañeras que son las que no podemos recolocar.
Eso tal vez lo vamos a insistir todos,
en todos los medios.
porque, bueno,
son también una parte del sustento de sus casas
y aunque tú te marchas
y parece como si ya estuvieras acostumbrado a estas cosas,
a esto nadie se acostumbra.
Es muy doloroso.
Para los compañeros que se tienen que traslladar,
pues esperemos que tengan mucha fuerza
y es muy doloroso.
Vais a Alicante,
tenéis ya el sitio para vivir,
esto está solucionado,
os habéis tenido que buscar la vida un poco?
Bueno, nos tenemos que buscar la vida
en la forma de buscar la casa,
la vivienda.
Vamos,
eso es una cosa que cada uno tiene que buscar su lugar.
y, bueno,
todos los compañeros que nos vamos trasladados,
pues todos hemos tenido que pasar el mismo proceso
y pasamos el mismo proceso.
Y, bueno,
en estos momentos, ya te digo,
estamos intentando apoyarnos.
Yo,
desde mi pobre experiencia,
pero que me ha enriquecido muchísimo
el haber estado aquí,
en esta ciudad,
pues me lleva también a que los pueda apoyar,
aunque haya momentos
que me pueda emocionar un poco más de lo debido.
¿Cómo se afronta esto a nivel emocionado?
Porque son muchos,
no solo cambiar de trabajo,
es cambiar de ciudad,
de amistades,
de conocidos,
la familia.
Eso
es algo que es muy difícil de explicar.
Yo te puedo contar,
en mi primer día de Tarragona,
acabé en una esquina de Stanilars Figuera,
preguntándome qué hacía en Tarragona,
por qué me tenía que pasar esto a mí.
Estos sentimientos son muy complicados de explicar.
Y ahora los vuelvo a vivir,
yo de otra forma,
pero viendo cómo están tus compañeros,
no estás íntegro.
Estás más nervioso de lo debido,
hoy ya no eres la persona
que siempre les he estado dando apoyo,
hoy estás los nervios en el estómago,
estás roto,
y, bueno,
les intento explicar de qué,
tengan una fuerza especial,
que es duro,
pero el tiempo les hará volver a estar,
harán sus amistades,
que no se ha muerto uno,
pero es muy duro,
principalmente,
el primer año es horrible.
Luego,
luego contigo,
Javier,
dejamos saludar también a l'Antoni Fernández,
que es presidente del comité de Empresa.
Antoni,
han estat tres años de grans titulars
en los mitjans de comunicación,
de manifestaciones,
de protestas,
d'acords,
de desacords,
d'estira i arronsa,
tres anys que s'han viscut també,
des d'aquí,
des de dintre de les parets de Tava Calera,
que, com deia abans,
han viscut història,
i han marcat també la història,
aquesta història recent de Tarragona.
Com n'heu viscut vosaltres,
de portes endins,
d'aquest procés de tres anys,
des del comité d'empresa,
i veient també les reaccions dels vostres companys,
de feina.
Com s'ha viscut aquest periple?
Amb molts nervis,
perquè hi ha molta gent
que li va a l'ossou de la família,
hi ha gent amb crius,
hi ha gent que estava plorant,
perquè no sabia si s'havia de trasladar,
no es podia trasladar,
perquè a lo millor té un drama familiar,
pel que sigui,
hi ha equis motius,
i doncs, bueno,
tot això sempre, sempre ha resultat molt dur,
de vegades també amb esperança,
perquè de vegades hi ha hagut gent
que ens ha fet alguna promesa,
que a vegades s'han vist
i de vegades no s'han vist tant,
i llavors, clar,
tot això ens ha afectat,
vulguis que no,
sempre, vull dir,
amb molts de nervis,
això també ha provocat de vegades
enfrontaments dintre d'aquí,
perquè som tres col·lectius
totalment diferents,
cada un tenia les seves necessitats,
i això ha provocat
nervis tan interns
com amb les nostres pròpies famílies,
perquè tothom parles
i hi ha dones que t'expliquen,
és que em passo els dematins plorant,
és que, perquè, bueno,
potser no estaven aquí a la fàbrica
i estaven a casa plorant,
perquè no sabien què havien de fer,
ni saben què els ve del demà.
És bastant dur per tothom.
Això és la lletra petita,
el que després potser no sortirà,
però que esteu viscant vosaltres
i de forma molt intensa,
Antoni,
en tot aquest procés llarg en el temps,
avui, el darrer dia,
queden poques hores,
Antoni,
tu, en el cas teu
i també de set companys
i companyes més com tu,
que a partir dels dos del mitjà
no tindreu feina,
és a dir, vosaltres
heu arribat una mena d'acord,
diguéssim,
us acollireu a l'atur d'aquí pocs dies,
però us quedeu sense feina,
en definitiva.
Sí, nosaltres, de fet,
som treballadors,
sí que podem tindre una indemnització,
serà X,
potser és més bona,
potser és més dolenta,
però nosaltres som treballadors
i com a tal vivim d'un sou,
no vivim que ens donin una indemnització
ni de cap ni de l'atur.
El que necessitem tothom,
avui en dia,
tots tenim unes hipoteques que pagar,
tots tenim uns gastos que pagar
i això,
clar,
únicament només hi ha una manera,
que és el treball,
el treballador només té una cosa,
que és el seu propi treball,
no tenim cap més eina.
Recordar que també,
aquí també heu comentat que sí,
que som uns 7 o 8 els que pleguem,
però també recordar que aquí
hi ha molta gent que està de contractes externes,
hi ha dones de la neteja,
hi ha tallers que han treballat
i han fet moltes feines per nant-los,
tota aquesta gent també ha perdut.
En definitiva,
jo crec també que qui ha perdut més
és Tarragona,
que al cap i a la fi ha perdut
400 llocs de treball fixos
i de bona qualitat.
Som a una zona que és,
evidentment, industrial,
hi ha moltes empreses,
hi ha indústries,
vosaltres imagino que agrairíeu,
l'esforç d'alguna d'aquestes empreses
de cara a poder contactar amb vosaltres
i que hi hagués alguna possibilitat
de trobar feina per a aquestes 8 persones,
i per altres també,
que potser no poden fer un trasllat
i tenen, com deies abans,
drames familiars,
problemes per arribar a final de mes,
en fi.
Sí, també vull agrair
al Joselí Forzo,
que és el nostre,
el jefe de recursos humans,
que també ha fet una molt bona gestió,
anant a visitar moltes empreses,
a veure a qui ens podia acollir.
De fet,
tot el que és la gent jove
i mecànic, sobretot,
i gent d'ofici,
se'ls ha col·locat a tots,
i queda per col·locar,
sobretot són dones de major de 45 anys,
que potser eren algú,
però eren algú aquí a Tabacalera,
perquè s'havien entrat sense estudis,
i a base de cursets,
a base d'esforç,
a base de...
s'havien lograt,
potser tindre un lloc d'administratives,
o ser un càrrec de portar gent
aquí a la fàbrica.
Deixem ser,
deixem aquesta finestra oberta.
Javier, tornem amb el Javier Morato.
Hem explicat ja la situació,
33 persones queden treballant aquí dins,
fins avui a les dues,
començat a les quartes del matí.
Com ha estat aquest últim dia de treball?
Què heu fet?
Bàsicament acabar d'empaquetar
quatre tonteries que quedaven,
perquè la fenya grossa que queda ara
ho faran unes empreses externes al Tadis
a partir de la setmana que ve,
i despedint-se dels companys
i alguns plorant per algun calterracó,
perquè no hi havia...
És dur, és una situació dura,
és una situació dureta avui.
Pots veure que ara hi ha companys
que estan prejubilades,
que venen a despedir
de les que es prejubilaran ara.
S'hi porten rams de flors,
veig per aquí.
Porten rams de flors
per despedir-se de les companyes
que han sigut les seves companyes fins ara,
que encara estaven treballant.
I a veure, com t'he dit abans,
a veure si tenim sort
i podem acabar de recol·locar
les cinc o sis persones que queden pendents.
Es queda mig minuta.
Si voleu dir alguna cosa breu,
a Xavier, a Romeu, a Sánchez.
Jo en estos momentos
simplemente quiero hacer un recuerdo
a tres personas
que han peleado lo ha habido y por haber,
que son Javier Morato, Jordi Alujas
i, aunque no lo debiera,
pero al jefe de recursos humanos,
José Luis Torzo.
Gràcies, Xavier Morato,
Xavier Romeu,
Antoni Fernández,
des d'aquí Tabacadera.
Avui, en aquest darrer dia de treball,
quan queden poquíssimes hores,
se parca l'angui de la fàbrica.
Adéu.
Gràcies, en Josep Assunyé,
en directe des de la unitat mòbil
compartint aquest últim dia
dels treballadors del Tadis.
Així arribem al punt horari de les 11.