Són dos quarts d'una del migdia, en vuit minuts i mig.
Moltes vegades vostès han sentit parlar de cooperants,
de persones que participen en diferents activitats
adreçades als joves, sobretot que vulguin conèixer
de prop de primera mà la situació sovint precària
i difícil d'altres països del món.
Aquí a la ciutat de Tarragona, des del passat dia 10,
es pot veure l'antiga audiència de Tarragona,
la plaça Pallol, l'exposició, Vents del Sud,
hi hem estat i us ho volem explicar.
Ens ho expliquen a través de tot un seguit d'instantànies,
de fotografies, d'experiències en imatges en definitiva
dels camps de solidaritat que Setem Catalunya
organitza a diferents països del sud, fins a 16 concretament.
Volem parlar no de l'exposició estrictament,
que ja l'han vista, sinó realment de com es construeix
un cooperant o com es va formant.
Per això tenim a l'altre costat del fil telefònic Jaume Casasses,
és el coordinador de l'àrea d'intercanvis nord-sud de Setem.
Jaume, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
Algú pot pensar que això de ser cooperant
és que un es desperta un dia així molt solidari, molt sensible,
i diu, mira, m'aniré a un país del tercer món
a ajudar i a donar tot el que jo porto dins.
Aviam, això és fantasia pura,
perquè afortunadament el tema és molt més seriós que tot això, no?
Doncs sí, a veure, voldria diferenciar potser el fet de ser cooperants
amb el que són els participants i els participants en uns camps de solidaritat,
que són voluntaris i voluntàries per un mes a l'estiu.
És molt diferent la tasca d'un cooperant que actua de manera més professional
i que fa una opció per un temps més llarg d'intervenció,
de col·laboració en un país del sud,
del que és aquesta experiència que parlem avui,
que són els camps de solidaritat i que va adreçada a totes les persones,
qualsevol de nosaltres, que de manera voluntària
vol participar durant les seves vacances,
durant el mes que hi ha dispòs de vacances,
en una acció d'intercanvi i de col·laboració amb una organització del sud.
Això és molt diferent,
és tal com està plantejat aquests camps de solidaritat de Setem Catalunya,
és això, és el fet de permetre, de possibilitar
que persones que tenim aquí la nostra vida amb altres feines
o que són estudiants o que disposen d'un temps curt
i que potser no en viatgen mai,
que no estan preparats tampoc tècnicament o professionalment
per fer una feina al sud,
però que sí que volen acostar-se a aquesta realitat
i deixar-se també tocar per aquesta realitat
i descobrir que del sud en podem també aprendre moltes coses.
Per tant, és una espència diferent del ser un cooperant professional.
Fa molts anys que vosaltres organitzeu aquests camps de solidaritat
i en tot aquest temps el món ha canviat moltíssim.
Des d'aquest punt de vista,
des del punt de vista de la situació de determinats països,
ha pitjor, disortadament.
La manera de plantejar els camps tot plegat
també ha hagut de canviar des de Setem?
Doncs potser sí que en aquests 16 anys ha anat canviant
perquè inicialment no teníem també camps de treball,
teníem la idea que anàvem allà a fer coses
i a poc a poc, amb el mateix canvi de nom
que vam donar a aquesta proposta,
dient-ne camps de solidaritat,
hem volgut ressaltar el fet que la solidaritat
no és una qüestió només de donar,
sinó també d'aprendre
i que la solidaritat no es viu només en el fet puntual
de fer una aportació econòmica en un moment,
sinó que ens implica molt més en la vida
i que actualment en un món globalitzat
com estem, doncs qualsevol acció que fem
sigui allà o sigui aquí
té repercussions més enllà del que estem fent
i que per tant, doncs,
si volem un canvi en les estructures a nivell global,
uns canvis per una major justícia social
doncs arreu del món,
doncs té a veure tant en el que fem aquí
com en el que fem allà.
Per tant, actituds sobre un consum més responsable,
sobre unes decisions polítiques
que podem incidir des d'aquí
són molt importants perquè les coses canvien a nivell global.
Per tant, estem parlant en definitiva
d'un període de formació i de sensibilització
per a la solidaritat entre les persones.
I aquella consciència que tu ja tens aquí, diguem-ne que comença a crear-se
o que ja tens assumida, però que vols anar una mica més enllà, no?
Exacte. Jo crec que totes les persones voluntàries que participen en el camp de solidaritat
ja parteixen d'una primera sensibilització,
ja hi ha una primera inquietud de voler fer alguna cosa perquè les coses canviïn.
i partint d'aquesta primera inquietud,
doncs participar en un camp de solidaritat et permet
potser analitzar més de prop i reflexionar sobre les causes d'aquestes desigualtats
i aleshores al tornar a ser més conscient
en quines accions em puc comprometre
i de quina manera puc fer que les meves accions siguin més eficaces, no?
Jaume, si em permets, estret de l'exposició que es pot veure aquests dies
de fotografia i aquests textos dels propis protagonistes,
diu, vaig anar a Filipines en setem amb ganes de veure i d'escoltar,
però l'experiència va superar completament les meves expectatives.
Em vaig adonar del molt que ens queda per aprendre d'altres cultures
i de les profundes desigualdats a nord-sud.
És una mica confirmant això que t'ho explicaves ara, no?
Que jo soc una persona conscienciada
i he passat per les diferents fases de formació que ara en parlarem,
però tot i així, la realitat ha superat les expectatives que jo tenia.
Doncs sí, jo he estat testimoni al llarg d'aquests anys
de moltes persones que el fet de participar en un camp de solidaritat
ha significat un canvi per a les seves vides.
No tothom ha de fer un canvi molt espectacular,
ni és d'això que pretenem, però sí que per a moltes persones
s'han plantejat, per exemple, professionalment,
com viure després la seva feina aquí.
Molts han reorientat també la seva professió
o han canviat els seus hàbits quotidians,
com deia abans, amb el tema del consum o amb altres qüestions.
I això et fa donar que el plantejament,
que les reflexions que provoca una experiència,
van més enllà del que inicialment un pot imaginar-se.
Tot i que alguna persona tingui els seus valors
en respecte a la justícia i al món consolidats,
a vegades tampoc no és apte per participar d'un camp de solidaritat.
No tothom li convé o no li convé anar-hi a un camp d'aquests.
Bé, nosaltres fem també una selecció, per dir-ho així,
de les persones que volen marxar, doncs cal sobretot estar disposat
a adaptar-se a condicions de vida i d'acollida
que no són les que tenim aquí, que són més senzilles,
més precàries en molts casos, i això demana saber adaptar-se.
Després també hi ha un tema d'edat,
demanem que les persones que participin
tinguin com a mínim 21 anys per fer aquesta experiència.
Hi ha un màxim, perdona, un màxim d'edat també?
No, sempre cada any tenim grups de gent més gran,
fins a grups de gent de 40, 50 anys.
Depèn molt de cada any i el que procurem és a l'hora de fer grups
que hi hagi una mica una homogeneïtat en el tema de l'edat,
per exemple, perquè la gent s'hi trobi a gust
i com que és una experiència que es fa en grup,
doncs es fa ser amb persones que més o menys
hi hagi d'entrada una sintonia.
És molt important el tema aquest del grup,
perquè estem en un context diferent,
molt diferent del que estem acostumats,
el grup allà és un supermerc molt important
i per això també aquesta etapa de formació
en què el grup es va cohesionant
i junts es va construint ja des d'aquí
el que serà aquesta experiència que es viurà
durant l'estada allà.
El conjunt de diferents cicles,
el que és tota la participació en aquest camp de solidaritat
és un període relativament llarg,
no és anar a un curset d'un parell d'hores i fer el viatge,
vull dir, és un temps que és una formació
que esmerxa necessita d'unes hores i d'uns dies.
Doncs sí, nosaltres fem la proposta d'un curs de formació
que són 40 hores de formació,
però que es reparteix en diversos dies,
en caps de setmana, dissabtes, diumenges,
hi ha també un cap de setmana de grup
i això es fa a partir de finals de març
o començaments d'abril fins al mes de juny,
per tant, és una mica espaiat en el temps,
i en aquests caps de setmana de formació
es debaten tant qüestions que ajuden a les reflexions
sobre les relacions econòmiques i polítiques
a nivell internacional
i que ajuden a entendre més la realitat dels països que visitem,
com també el tema de les actituds i les motivacions
dels voluntaris i voluntàries que hi participen.
I després, un cap de setmana molt específic que es fa en grup,
on es parla més concretament dels països que es va visitar
i de les organitzacions d'acollida.
Això es fa en grup perquè és important saber també
qui ens rebrà, quina cultura ens rebrà,
quina situació és la situació política d'aquell país,
la situació social,
i això es fa en aquest cap de setmana, com deia més específic de grup.
Una cosa et volia preguntar,
Jaume, què és una ruta solidària?
Bé, la ruta solidària és una altra proposta
que fa setemps, des de fa uns anys,
i és diferent dels que amb la ruta solidària
està plantejada més dintre d'un moviment
que ha aparegut els últims anys a nivell internacional
que és el turisme responsable
i que parteix de la idea que el turisme pot ser també
una font de desenvolupament pels països del sud
si es fa d'una manera responsable, sostenible.
És a dir, no té res a veure amb allò d'anar a un resort d'aquells
que col·loquen la polsareta, no?
No, res a veure.
Ja ho sé, però per marcar així molt gràficament
i fins i tot de manera de caricatura la diferència.
Exacte. És una manera, diríem, de viatjar en un país del sud,
en una ruta, per tant, a la mateixa paraula ho diu,
no és estar-se sempre en el mateix lloc,
sinó que es fa una ruta pel país,
i en aquest viatjar pel país intentem equilibrar
tres aspectes diferents.
Un seria el fet de conviure uns dies amb famílies del país
per adonar-se d'aquesta realitat més interna,
que hi hagi una convivència directa amb gent del país.
Després, la visita dels llocs més emblemàtics turísticament,
també, que és una riquesa que té el país,
i després la visita d'alguns projectes de desenvolupament
o socials d'organitzacions locals.
Per tant, es completa aquesta visita amb aquests tres aspectes,
que és molt diferent del que trobaríem en un viatge convencional.
Aquí, al nostre país, és un moviment aquest del turisme responsable
relativament recent, no?
No és tan conegut com altres països.
Sí, no és tan conegut.
Hi ha altres països d'Europa, bé, a França o a Itàlia,
que ja fa alguns anys, doncs, que hi ha experiències.
Nosaltres coneixem també experiències
justament dels sancersos i dels italians,
i bé, és un moviment que va aprenent també més embranzida
i que també les agències de viatges,
algunes, doncs, sensibles a aquesta qüestió,
doncs, també col·laboren amb nosaltres.
De fet, és una col·laboració mútua, no?,
perquè la part tècnica del viatge està organitzada per una agència,
que és la que té, doncs, el mecanisme d'organitzar aquest tipus de viatges,
però les ONGs que treballem en el turisme responsable,
doncs, aportem tot el tema més social,
de contacte amb les famílies, de visita dels projectes.
Per tant, és una combinació, però, ja dic,
és una combinació per gent que vol fer turisme,
que vol fer vacances.
Els camps de solidaritat, tot i fer-ho en període de vacances,
no està plantejat com unes vacances alternatives,
sinó com un anar a descobrir, un anar a aprendre
i anar a col·laborar amb les organitzacions del sud.
Per tant, jo diria que avui dia, per viatjar a Països del Sud,
hi ha moltes possibilitats, no és com anys enrere,
en què es troben més limitats i no sabia massa com podia marxar,
sinó que avui hi ha moltes possibilitats i es tracta que cada persona
escollir d'aquella manera que realment va més d'acord
amb el que realment vol viure i que hi hagi una reflexió potser prèvia
de dir, bé, com hagi un país al sud,
quin impacte tindrà la meva presència allà?
Quin impacte vull que tingui?
I aleshores escollir quina és la millor manera que tinc per viatjar
i per descobrir tota una riquesa que realment,
després, com veiem aquest testimoni que heu llegit,
ens aporta molt.
Entenem que cada cop, no només des de les organitzacions no governamentals,
ara estem parlant de Satem, que és una organització prou veterana i coneguda,
es fan moltes propostes perquè aquelles persones que no estan vinculades
amb cap entitat però que tenen aquesta necessitat d'intentar fer un món més just
amb la seva vida quotidiana, doncs surten més oportunitats.
Esmentaves el comerç just, també des del punt de vista financer,
comencen a aparèixer tímidament propostes per aquelles persones que no,
escolta, a partir d'ara jo posaré la meva nòmina en una determinada entitat bancària
que sé que fan això, el turisme responsable.
Probablement no siguin grans accions, però que sí que poden ajudar
i ajudar-nos a nosaltres mateixos, també.
Doncs sí, jo crec que es tracta que experiències així facin desvetllant nosaltres la consciència
de dir, bé, doncs ara concretament què puc fer, no?, i se m'ofereixen algunes possibilitats.
Sabem, per exemple, que el tema del comerç just no és encara, doncs, o no és del tot una alternativa per tothom.
No, és una anècdota probablement a moltes famílies, no?
Però és una manera també de ser conscients que podem canviar un tipus de relacions comercials, no?,
que no sempre han de ser de la mateixa manera i que si les canviem i les fem més justes,
doncs això també té una repercussió en tota la cadena, des de la producció fins a la comercialització,
té una repercussió positiva en les cooperatives, en els productors, en les productores
que estan a l'inici d'aquesta cadena.
En aquesta setzena edició heu fet números i jo veig que han participat en aquests camps a Països del Sud
més de 3.700 persones.
Doncs sí, de fet gairebé 4.000, comptant els 200 participants de l'any passat,
i doncs sí, són moltes persones al llarg d'aquest temps de Catalunya que ja han fet aquesta experiència
i que continuen sent portaveus del Sud, aquí a casa nostra.
Finalment, Jaume, quin criteri seguiu per determinar quins són els països on a Setem organitza aquests camps de la solidaritat?
Nosaltres tenim relació amb diversos països, sempre partim de la relació directa amb una organització local del Sud.
Vol dir que nosaltres, com a Setem, no tenim projectes de desenvolupament o una seu en aquests països,
sinó que treballem amb organitzacions que han nascut allà, que són portades per gent del propi país,
i que ens han demanat algun tipus de col·laboració.
En molts casos, aquesta primera petició, per part de les organitzacions, és una petició econòmica.
Cal entendre que partim també d'una tradició i potser d'una inèrcia del que és la cooperació,
que és sempre l'aportació econòmica.
En aquest cas, nosaltres els diem que no financem projectes,
però que el que sí que podem fer és un tipus d'intercanvi,
enviar persones per fer aquest tipus d'experiència.
Les organitzacions que estan d'acord amb això,
unes 35, per exemple, aquest any que ve,
doncs entren en aquest programa d'acollida de camps de solidaritat
i són més de 16 països, aquest any 2007, per exemple,
la majoria d'Amèrica Llatina, però també alguns països d'Àfrica i d'Àsia,
també la Índia i Filipines,
doncs països que acolliran camps de solidaritat
perquè les organitzacions estan d'acord,
saben que no portem diners,
però que sí que venen persones amb ganes de col·laborar, d'aprendre
i de deixar-se impactar per la seva realitat.
Aquí a Tarragona van a Aixapes un grup de persones.
En Jordi Moreno, que ha participat en els camps de dues edicions,
havia de ser entre nosaltres, motius de feina no li han permès,
però aquí a Tarragona també cada any.
Normalment es pot formar un grup de persones, no?
Doncs sí, a Tarragona farem una sessió informativa
justament el dia 30 de gener.
Coincidint amb el final de l'exposició, més a més,
és a dir, que facin via si no l'han vist encara.
En Jordi Moreno, coincidint amb la clausura de l'exposició
a l'antiga audiència de Tarragona,
farem aquesta sessió informativa sobre els camps de solidaritat 2007
i justament el grup de tarragonins i tarragonines
que van participar l'any passat en el camp de solidaritat de Chiapas
farà el seu testimoni, explicarà la seva experiència
del que va significar per ells aquesta experiència.
Aleshores, a partir d'aquí donem tota la informació,
expliquem els camps que hi ha previstos per aquest estiu que ve
i les persones interessades poden fer una entrevista
més personal amb algú de la nostra entitat
per veure a quin dels camps encaixa millor,
també veure els que s'organitzen més des d'un territori,
perquè reservem alguns camps, per exemple, per Tarragona,
altres per Manresa, altres per Barcelona.
En aquest diàleg, en aquesta entrevista personal
amb cada persona que té interès,
veiem en quin dels grups encaixa millor.
Clar, és el que també us dona l'experiència.
El període d'inscripció per enguany finalitza el 16 de febrer, no?
Sí.
Per si hi ha algú que està interessat que vagi a aquesta sessió
perquè ho tingui en compte,
que ha d'ajustar-se a aquests períodes i a aquests terminis, vaja.
Sí, sí, sí.
Poden consultar també la pàgina web,
que és www.setem.cat,
i hi ha tota la informació,
les dates de les sessions informatives
que fem tant a Tarragona com a altres punts del territori,
i a partir d'aquí animar-se per participar d'una experiència
que, de fet, no deixarà indiferent a qui participi.
Per les Rutes Solidàries ens podem adreçar a la mateixa pàgina.
Teniu també informació sobre aquest tema,
diguem que està més oberta a més persones, segurament?
Sí, les Rutes Solidàries, el programa i els destins
es concretaran una mica més endavant,
esperem a començaments de febrer,
però sí, també podem dir que hi haurà uns nous destins,
diferents, i com dèiem, amb aquesta modalitat de fer més una ruta.
A les Rutes Solidàries, per exemple,
també tenim experiència que s'hi han apuntat cada any
grups de famílies amb els seus fills.
És una experiència potser també que es pot adreçar a famílies
que es plantegen descobrir un país al sud,
fer-ho amb família i fer-ho d'una manera diferent
que és un viatge turístic convencional.
I allunya una mica la canalla de tantes coses com tenen, no?
Sí, per nanos, doncs per gent que té fills,
doncs ja a partir de 10 o 11 anys, no?,
o més grans, que una experiència també els provoca un diàleg, no?,
i una reflexió de dir bé per què passen certes coses al món, no?
I fer una experiència sinfamília, doncs ens ha donat també
un bon resultat a molta gent, eh?, que...
Això sí que és pedagògic, eh?,
realment prendre contacte amb les persones que hi són
i amb les persones que són les protagonistes
d'aquelles formes de vida,
d'aquelles terribles situacions moltes vegades
i no una fotografia o una imatge a la televisió.
Moltíssimes gràcies, Jaume.
Moltes gràcies a vosaltres per haver-nos contactat
i, doncs, esperem que molts oients de la vostra emissora
doncs puguin venir també a aquesta sessió informativa el dia 30.
El dia 30 a l'àntiga audiència.
Jaume Casassas, coordinador de l'àrea d'intercanvis
nord-sud de Setem Catalunya.
Gràcies, molt bon dia.
Molt bon dia, adeu.
Adéu-siau.
I acabem, en tot cas, relatant una altra experiència,
una altra de les veus que podem trobar en aquesta exposició.
Lluís, coordinador d'un camp de Solidaritat a Honduras.
Van passant els dies i encara tinc presents els somriures
nerviosos dels nens agafant-se a les faldilles de les seves mares
i les mirades encuriosides d'elles.
Qui ho havia de dir que aquells primers moments de vergonya
deixarien pas als jocs amb els nens i nenes
i a les interessants i engrescadores reunions del grup de dones?
Gràcies.
Gràcies.