Miquel Riera, enhorabona.
Moltes gràcies al jurat i als organitzadors
i a tota la gent de Tarragona que avui ha estat aquí
acompanyant-me en aquest quadó.
Abans explicava que els que treballen en premsa escrita
no sempre reben els elogis, vull dir que a vegades
no és tan gratificant com fer, per exemple, ràdio, televisió,
en què hi ha un feedback més directe amb el que està a l'altre costat.
Sí, segurament, el xamabaco havia d'escriure,
vaig pensar que abans de...
M'acosta una mica improvisar, saps?
No, és pas que no ho pugui fer, però...
I vaig pensar que aquest podia ser un bon fil conductor per comandar.
I és cert, perquè en premsa, a part d'alguna carta que t'arriba,
a algun correu, a la gent li costa més d'expressar-te
si has fet bé una cosa, sobretot si l'has fet bé.
Si t'equivoques, sí que t'arriben cartes i d'això.
I per això m'ha semblat que en ràdio, en televisió,
la gent, com que truca i tot això,
potser no ha de parlar.
Però si s'ha de posar a escriure, sempre li costa una mica més.
I sempre és agraït, en aquest sentit,
que a vegades reps una carta,
i dius, uau, ho fem molt bé, això.
I una mica el premi aquest és un recorreixement.
El que intentem, l'important és que nosaltres fem la feina ben feta
i intentem sempre fer la ben feta,
que és el nostre deure.
I després, per tant, quan te donen un premi,
doncs dius, home, ara potser sí que anem pel bon camí.
En aquest reportatge, així, a grans trets...
El reportatge aquest és una mica el que ha explicat el jurat,
és que plantejàvem una sèrie d'interrogants sobre els neandertals,
una mica qui era aquesta espècie, que és una espècie germana,
és a dir, com vivien, què feien,
si parlaven, si no parlaven, com vestien,
una mica quin tipus de societat tenien.
És a dir, els neandertals havien sigut una espècie
que, quan se va descobrir a mitjans del segle XIX,
en fin i tot, volem dir que eren com uns monstres, no?
Se'ls va presentar sempre peluts, que no es vestien i tal,
i les descobertes que s'han fet,
unes molt properes d'aquí a l'Abrir Romania,
a Capellades, i d'altres arreu d'Europa,
han demostrat que aquesta gent,
en fin i tot avui s'ha sabut,
per exemple que tenien un gen que els facilitava la parla,
cada vegada són, en comptes de ser uns cosins llonans,
són uns cosins molt propers, no?
Tan propers que a vegades te preguntes
què hauria passat si no s'haguessin desaparegut, no?
I ara estaríem convivint una cosa
que a tots ens sembla possible,
a veure com viure dues espècies de tigres
o dues espècies de lleons
o dues espècies de monos, no?
Però a veure dues espècies de gent intel·ligent,
això em sembla que ens és difícil.
Té una mica plantejàvem tots aquests interrogants
i els intentàvem respondre.
Amb una curata disseny,
també una important realització
i amb la cooperació d'experts,
com ara Robert Sala, per exemple.
En fi, moltíssima gent, no?
En Robert Sala és de Girona, com jo,
i una gent que està vinculada
a la Universitat Rovira i Virgili,
d'aquí Tarragona,
experts en arqueologia i en mobilització humana.
Doncs, bé, fa molts anys que ens coneixem
i sempre que hem intentat col·laborar
i ells sempre estan disposats a ajudar tothom
per explicar el que estan fent a Capellades,
tot el que estan fent ells,
que és molt important per conèixer com érem
i una mica cap on som, no?
I per valorar una mica els errors
que han comès els éssers humans
en tots aquests anys
i per veure poder-los que n'hem de cometre.
Miquel, gràcies.
A vosaltres.