En aquest cas són alguns
dels protagonistes, perquè déu-n'hi-do
l'elenco artístico, que diria aquell
que treballa darrere d'aquest
teatre blanc. Un teatre blanc
que, sorprenentment, dona una imatge
molt fosca, i parlo des del punt
de vista cromàtic, de color. Marc Jornet,
bon dia. Bon dia. Perquè el cartell,
el programa de mà, fins i tot la samarreta
commemorativa, podríem dir-ho així, és molt
i molt fosca, no? Sí.
El teatre blanc és de fosc,
eh? Allò, ja per sorprendre.
Sí, perquè...
perquè s'ha d'escollir, de vegades.
A vegades no. Sobre el negre
i podem pintar el blanc. Sempre s'ha d'escollir, Marc.
Sempre s'ha d'escollir. Carno, peix, que bomba,
ens escolti. Sobre el negre i podem pintar el blanc.
I llavors, quan arriba l'espectador
al teatre, sorprendre'n
una miqueta més, que és el que esperàvem,
el que esperem fer, segur.
El Marc Jornet és el director
de Teatre Blanc, que també
ens acompanya, Abel Martí. Abel, bon dia.
Hola, bon dia. Actor, productor
executiu i una mica insomne, perquè tens
una cara de son que no t'aguantes? Et veig
bastant endormiscat, no?
Sí, perquè anem a dormir molt tard
i ens aixequem molt aviat
per aquests últims dies.
Jo és que li deia al Marc, ja nervis diuen, no hi ha temps pels nervis, no?
Bueno, jo sí que en tinc de temps pels nervis.
Sí. Jo no, jo no.
Per això sempre hi ha una mica.
Però escolta, Marc, diuen que sempre és bo
tenir aquell puntet de nerviosisme,
treballar un palet tensionat. Bé, això va a persones, no?
Aquell punt de nervis
de que porti 60 anys, que no és el cas,
és igual, malgrat l'experiència
un puntet de nerviosisme sempre és bo, no?
Sí, sí, sí, sempre. I és necessari.
És necessari tenir els nervis
perquè quan tens els nervis vols dir que respectes el públic,
que no el menys tens per res, no?
O sigui,
a vegades que
per desgràcia hem viscut,
bueno, per desgràcia no, per sort hem viscut allò
d'haver de fer molts bolos molt seguit,
doncs de vegades és allò, va, ja en portem un,
ara fem el segon,
a aquesta canalla li agradarà això que farem,
no ho sé.
I llavors, en el fons,
això vol dir que estàs
menys tenint o no cuidant el públic
en la mesura que l'ho haurien de cuidar.
L'estrena s'ajunta,
que és la primera vegada que representa l'espectacle,
per tant,
les nervis són
són una miqueta més agreujats.
Però bueno,
jo trobo que és molt sa
que porten el punt d'energia,
el punt d'estímul,
el punt de
d'atenció màxima també,
que fa que l'actor estigui
allò,
en aquest punt culminant
que permet estrenar
d'una forma,
diguéssim,
energètica,
no?
Que les estrenes
sempre tenen aquest punt de
no se sap mai
si és el millor dels boulos
que es representaran,
però sí se sap que probablement
és un dels que tindran més energia.
És un estímul pensar
que és una producció
absolutament tarragonina,
amb actors,
amb músics,
amb tècnics,
tot està fet a casa,
no?
Sí, sí.
De gent que esteu
visquent i treballant aquí
a la ciutat de Tarragona,
és una qüestió
que tota la vida
s'havia de dir
home,
a veure quan hi ha gent
que fa produccions
i mica en mica
sembla que s'està agafant
doncs aquesta línia.
No és fàcil,
sens dubte,
en aquest cas afortunadament
vau aconseguir
aquesta beca
de l'Ajuntament
de Tarragona.
Si una vegada
és fora impossible,
si no hi ha diners
que arriben tirant davant,
espectacles ambiciosos
com aquest,
no?
Sí, sí.
Jo penso,
vull dir,
és ser ingenu
pensar que el teatre
pot viure
sense ajuts públics.
Vull dir,
és molt ingenu.
i els teatres
que omplen
doncs són els que més
ajuts públics tenen.
Vull dir,
tenim el Nacional,
tenim el Lliure,
tenim molts teatres.
A Tarragona
no ens n'ha caigut cap d'aquestos.
Reus tenen el CAER,
aquí no.
Per tant,
aquí,
petites propostes
com aquesta,
si reben l'ajut
tenen l'oportunitat
d'entrar
doncs en aquest panorama
teatral comercial,
no?
I exhibir-se
dignament.
I a sobre
afegiria
que no és que només
siguem de tarragonins,
això l'Abel
també m'ho dirà
perquè ell és
dels que sacrifica més
en molts sentits,
no?
Intentant compaginar
la seva feina
i la seva feina d'actor.
Però és que és
dels que menys fa això,
o sigui,
la immensa majoria
de la companyia
està única i exclusivament
pendent del teatre.
O ve estudiant
o ve treballant
en diverses facetes
del teatre,
així com tots els músics
són estrictament músics,
no?
Es dediquen
al voltant d'això
a formar-se
i a treballar com a músics
i els tènguis també,
o sigui,
crec que hem aconseguit
una producció
totalment professionalitzada
en aquest sentit.
Parlarem del que podrem
perquè no hi ha cosa més...
Jo a vegades
em fa molta ràbia
aquestes entrevistes
que faig del Metropol,
però clar,
he de parlar
d'espectacles
que no he vist...
Aquest és normal.
Clar, clar,
i a més a més
he de parlar
de manera
que no desvetllem
realment
allò que l'espectacle.
Per tant,
la mesura,
en aquest cas,
la posen els propis convidats.
Vosaltres sabreu
de què podeu parlar
i de què no.
jo vaig preguntant
i dius,
no, no,
això no ho volem explicar
perquè ens agradaria
més sorprendre el públic.
Jo vaig fent
i vosaltres,
doncs,
el mateix.
Totalment.
Què és el Teatre Blanc?
Això t'ho explicarà l'Abel,
que ell és més clar que jo.
Què és el Teatre Blanc?
Ara m'ho has fotut,
però...
Ja deia,
jo veus com són
de difícils
de fer aquestes entrevistes?
Deixa'm tallar-te,
és que hi ha gent
que es pensa,
hi ha gent que em pregunta
de què va el Teatre Blanc,
jo dic,
és que no ho sé.
I es pensen
que és que els vull amagar
la sorpresa.
I no és així.
És que és molt difícil
explicar de què va el Teatre Blanc.
És el Teatre Blanc a la inversa?
És una producció a la inversa
pel que he llegit?
Sí,
vindria a ser això,
una mica...
Fer teatre dintre del teatre,
però tampoc no és així clar,
o sigui,
no hi haurà alguna cosa
fent veure que és un director
i dirigint uns actors,
sinó que és una mena de procés
de treball creatiu.
Podria ser com una...
Ara diré una bajanada,
o no ho sé,
podria ser una càmera oculta
de com es fa un muntatge teatral?
Podria ser un dels exemples
que ho podríem explicar.
Jo quan m'acosta explicar
de què va el Teatre Blanc
estic portant.
Mesurat, preparat, assajat,
eh?
Hola, vinga,
no, no, no,
poca broma, eh?
M'agrada pensar
que no sé explicar-ho,
encara que...
Hosti,
ahir em van fer una entrevista
al diari
i realment avui ha sortit
una cosa que és incomprensible.
Dic, ho sento
perquè l'he llegit
perquè no sabrà en absolut
ni què és el Teatre Blanc
ni res,
perquè realment
em va costar molt explicar-ho.
Però a mi em fa feliç
pensar que hem aconseguit
un producte
on el que hi ha
és llenguatge escènic.
O sigui,
no és una història
posada en escena,
perquè en el fons
això és literatura escenificada,
no és cine,
no, és teatre.
I llavors només s'entén
en tant que llenguatge escènic
i llenguatge teatral.
Per tant,
el públic ha d'anar-hi
i llavors
podrà entendre
per què ens costa tant
d'explicar-ho.
A mi també m'agrada pensar
que el públic
en aquesta obra
fa una mica de director.
O sigui,
s'assenta
i veu
el que veu un director
quan crea.
s'implica
en el procés
de creació.
Hi ha uns forats
concrets
i unes ambigüidats
concretes
que la gent
d'inèrcia
les omplirà.
Sense pensar-ho
les estarà omplint
i cadascú
acabarà de fer
el fil
de la seva història
i es conformarà
una imatge
de l'espectacle,
una sensació,
una emoció
de l'espectacle
que serà més pròxim
a la seva manera de ser,
a la seva manera
d'entendre la vida.
I això m'interessa molt
i em sembla que és una cosa
que hem treballat
molt cuidadosament.
Teatre Blanc
tot fa pensar
amb aquest exemple
que és el paper aquell
en blanc
amb el que es pot
afrontar un escriptor
que comença a construir
la seva obra literària
i algú l'observa.
És una metàfora
que encara no m'havien tret
però que m'agrada.
Podria anar per aquí.
Però clar,
dius,
això es pot convertir
en una classe,
en una classe,
en una classe de teatre,
però no,
perquè hi ha música,
perquè hi ha un muntatge,
perquè hi ha unes llums,
perquè,
Déu-n'hi-do, eh?
Què més hi ha, Abel?
Hi ha sorpreses diverses.
Hi ha intriga,
no sé,
sí,
intriga i és.
El que passa és que,
clar,
suposo que depèn
de com t'ho miris,
és difícil des de dintre
implicar-t'hi
perquè estàs pendent
de moltes coses.
Suposo que l'espectador
que estigui centrat
només veient aquell obra
sí que trobarà això,
no?,
que trobarà aquestes intrigues
i aquestes coses
que el faran,
o sigui,
està bastant atent.
No,
clar,
nosaltres estem molt dispersos.
puguis que no.
Estan molt concentrats,
o sigui,
l'espectacle,
no sé quina sensació
estem desprenent,
però és un espectacle
que va milimetrat,
és a dir,
vull dir,
s'entra en tal compàs,
tal efecte,
vull dir,
va molt,
molt,
molt encaixat,
molt ben mesurat,
molt ben preparat,
llavors l'actor
està pendent de moltes coses,
vull dir,
està pendent de l'escena,
de la posició,
de les llums,
de l'efecte,
de la maquinària,
de la música que entres,
de si ha anat a cantar o no,
estan pendents
de moltes coses,
tenen una sensació
poc global,
els actors la tenen
poc global,
això és una cosa
també molt rica,
perquè estrenaran
sensacions també,
el dia que,
el dissabte,
quan estrenem,
estrenaran emoció també,
perquè no hauran fet mai
allò
amb aquella gent
que els estigui mirant,
la gent,
és un espectacle
que professa
molt d'amor
pel teatre,
vull dir,
la idea bàsica,
la idea sobretot
del blanc
és entendre
que no hi ha teatres blancs
en el món,
tots són físics,
la física del teatre
fa que sigui negre,
totes les càmeres
del món són negres
i el teatre és fosc
i sobre la foscor
s'il·lumina,
nosaltres vam plantejar
quin és aquell teatre
que ens agradaria,
quina és aquella vivència
que ens aporta el teatre,
quina és aquella utopia
que constantment
recerca un actor,
quan surt una escena
vol emocionar més que mai,
quan un director
concepta una escena
vol que sigui
la més magnífica que mai,
doncs aquesta il·lusió
constant que ens fa treballar
és el que hem intentat
plasmar en un espectacle
i per això és blanc,
perquè és irreal,
és somiat,
és utòpic,
és impossible
i a aquest adjectiu
li anava molt bé
el títol per acabar
de donar-hi aquesta idea.
És un espectacle això
que professa molt d'amor
nostre cap al teatre,
el teatre com a eina
de comunicació,
el teatre com a eina artística,
sobretot com a art,
perquè últimament el teatre
s'està,
el que es veu molt
s'està com a banalitzant,
ja comencen a ser
molts de serials televisius
posats en escena,
s'ha perdut una miqueta
la necessitat social del teatre
i el teatre aporta
a la gent que el veu
unes sensacions
que ni al cine
ni a la televisió
ni a altres arts
l'aporten
i llavors des d'aquest punt
de vista
és un espectacle
que professa molt d'amor,
que respecta molt
el públic
i que li implica molt
i que fa compartir
aquesta emoció
pel món del teatre,
entenc jo.
Quants actors hi ha a l'escenar?
Set.
Set actors,
nois?
No,
som quatre nois
i tres noies.
Música en directe?
Sí, sí, sí, sí.
Piano, bateria, viola i baix.
Bones veus preparades
per la Teresa Ball,
si no m'equivoco.
Precioses les veus.
Sí, sí,
no crec que sí.
Clar, jo no.
No, clar,
t'ho has de dir que sí,
però tots havíeu cantat.
Digues, Abel,
digues que tens
una veu molt bonica, home.
No, però és veritat,
o sigui, a mi, no sé,
la veu, o sigui,
a cadascú li agraden
un cert tipus de veus.
Jo una part dels actors
que sortiu us he sentit cantar
en alguna altra cosa
i Déu-n'hi-do.
Però això et dic,
com a mínim cantant sabem.
No, però que sigui modest
que ho hem vist
i ho hem sentit, no?
Clar.
Cantant sabem,
una altra cosa és que t'agrada,
jo no el timbre de veu,
però jo crec que cantar
la gent li agradarà
i la gent que vindrà
ja ens ha sentit cantar
i, per tant, t'ho ha dit,
almenys així t'ho ha dit, no?
Que els hi agrada?
Mira, com que ara ja fa rato
que estic sentat,
començo a pensar,
perquè normalment
aquestes entrevistes
van tan ràpid
que no tens temps de pensar
i dius el que et saps de memòria,
però és que realment
jo he plorat els assajos
d'emoció,
perquè era el privilegiat
que podia veure
el que estava passant en escena, no?
A mi m'han saltat les llàgrimes
i m'han saltat tant amb escenes
que he vist...
I era allò que imaginaves
quan ho vas concebre?
Sempre, no sé,
tinc aquesta sort
que tinc uns actors magnífics
que sempre van més enllà.
És a dir,
mai la idea
mai se'm queda curta.
No sé per què.
Suposo que perquè
és anys de coneixement
entre nosaltres.
És a dir,
ells saben què busco
quan els plantejo una idea
i ells entenen
quin és el projecte
i quina és la voluntat
i llavors la idea
sempre es maximitza
i m'han fet plorar
només sentint notes.
És a dir,
sense cap mena de lletra,
només cantant,
jo m'he emocionat
no una vegada,
moltes.
És a dir,
jo estic segur
que la pell de gallina
anirà a cabularar.
O si veiessin el mar
que s'emocionarien també
perquè jo dic
no m'ho puc perdre
jo això
de ser un cúmul de sensacions.
Queda poc temps
m'agradaria obrir el telèfon
al 977 24 47 67
com és habitual
els convida'm al teatre.
Si volen gaudir de l'estrena,
ja sabia jo
que trucarien de seguida,
tenim sis localitats
per compartir amb tots vostès.
Amb el vostre permís
vaig a saludar
uns oients
que tenim.
Hola, bon dia.
Bon dia.
Amb qui parlo?
Amb l'Anna Gullet.
Anna, què tal?
Bé, molt bé.
Et veig molt entusiasmada
amb ganes d'anar al teatre.
No seràs família
d'algun dels actors?
No.
Ja ho sé, dona.
És broma dir, calla.
No, no, molt bé, Anna.
Doncs mira,
la funció és el dissabte
dos quarts de 10 de la nit
al Teatre Metropol.
Prèviament passa per aquí
per la ràdio
a recollir les teves entrades, d'acord?
Moltes gràcies.
A tu per trucar.
Bon dia.
Ràpidament, eh?
Que bé, que bé, que bé
que dius, calla,
que això desperta lògicament
molta emoció.
És el que dius,
al teatre avui en dia
podem anar a conèixer històries
que ens encantin, que ens agradin,
que ens semblin bé,
que ens semblin malament.
Però aquella emoció de la pell
que del teatre ja la trobem a faltar.
A veure si ens desperteu
aquest estímul
al dissabte al Metropol.
Hola, bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlo, sisplau?
Amb Dolors Espinosa.
Què tal, Dolors?
Bé.
Amb ganes d'anar al teatre?
Jo perfectament.
Mira, ben acompanyada
i amb vosaltres.
Ja ho sé,
estic sentint ja.
Molt bé, Dolors, doncs,
escolta, tens les dues entrades
i esperem que t'agradi molt el teatre.
T'has vist alguna cosa de xerimar?
No, no n'hi he vist cap.
Doncs mira, serà la primera.
Alegro que ens vinguis a veure
i no decebrem segur.
No serà l'última.
Gràcies, Dolors.
Gràcies, eh?
Bon dia.
Adéu-siau, adéu-siau.
Doncs en queden dues només.
Bé, em quedaven pràcticament
perquè ja ens han trucat.
Déu-n'hi-do, xics, eh?
Quina manera de triomfar.
Sí, amb el temps.
No estan pactades les trucades, eh?
No, no, no.
És la veu seductora de la Belka.
Hola, bon dia.
Bon dia.
Amb qui parlo?
Amb Assumpció, Robert.
Què tal, Assumpció?
Bé.
Amb ganes d'anar al teatre, m'imagino.
Fent el dinar.
Fent el dinar, ara?
Sí.
Molt bé, doncs reservis una estoneta, eh?
Per dissabte.
Sí, sí.
Vau buscar les entrades
i a gaudir del teatre dissabte.
Molt bé.
Dos quarts de 10.
Dos quarts de 10.
Bon dia, Assumpció, bon dia.
Adéu-siau.
Bé, doncs escolta'm,
ben-ho tot el peix, eh?
Què diria aquell.
A veure, les taquilles del teatre
estan obertes.
El que passa que, clar,
tenint en compte que és una producció de casa
que pinta molt bé
i que les expectatives són molt bones,
jo que vostès faria via
en anar a buscar les entrades, no?
Sí, convindria a fer via
perquè s'està venent ràpid.
Va a molt bon ritme la venda d'entrades.
Anirem a veure l'obra
i després, si volem,
ens tornem a trobar aquí a la ràdio
i parlem-ne.
A mi em faria molt feliç.
I tant, que l'anirem a veure.
A veure des de fora, no?
A la crítica.
Tot allò que hem dit,
després a veure el què, no?
Sí, exactament.
Home, però ja sabeu què diuen,
que parlin.
Ni que sigui malament, però que parlin.
No, parlaran bé, parlaran bé.
I tant, segur que sí.
I a més, estem parlant amb actors,
actrius, músics, tècnics,
gent de teatre de la ciutat de Tarragona,
que aposta,
perquè són d'aquells que també pensen
que hi ha vida intel·ligent
més enllà de la gran capital.
Moltíssimes gràcies, Marc.
Moltíssimes gràcies.
Ara el teu nom el teníem per aquí.
És que abans...
Abel.
No, Abel.
És que t'havia dit malament el nom.
Dic, ara no em tornaré a equivocar.
Gràcies.
que vagi molt bé.
Anava a dir sort,
no ho diré,
molta merda, en tot cas,
que és tradicional
quan es parla del teatre.
I moltíssimes gràcies
per venir a la ràdio.
Bon dia.
A vosaltres, bon dia.
I moltes gràcies a tots vostès
que des de les 7 del matí
alguns i tot ens acompanyes.
Ja necessita paciència.
Tornem demà divendres
a l'hora de sempre,
7 en punt del matí,
a la sintonia de la Ràdio de la Ciutat.
Adéu-siau.