Les 10 del matí, gairebé 13 minuts.
Avui és 12 de juny del 2007.
Avui fa just 20 anys d'aquell atemptat terrorista
que molts dels oients se'n recordaran.
Un atemptat de la banda terrorista ETA
contra el RAC d'enpatrol que provocava, en fi,
una gran comoció a la ciutat
i el pànic de milers de persones
que fins i tot van fugir aquella nit del 12 de juny del 1987.
Eren, evidentment, uns altres temps.
la situació de risc era una altra.
La informació a la població segurament era també molt diferent
a la que tenim ara mateix.
De totes maneres, recordarem de seguida d'aquí uns instants
amb dos testimonis, recordarem aquella data,
però també avui ens acompanya la professora de comunicació de risc
de la Universitat de Rovira i Virgili, Nani Rodríguez,
que ha analitzat el tema, és una especialista en la qüestió
i ens podrà explicar com era la informació a la població
en aquells moments i quina és la situació actual.
Nani Rodríguez, bon dia.
Bon dia i bona hora.
No sé si Nani Rodríguez també va viure en directe aquella situació,
com a ciutadana.
Sí, és com allò de l'11 de setembre o de la mort de Kennedy,
no? Vull dir, sempre la gent pregunta
què feies tu aquell dia i tothom té una referència
perquè va ser prou important.
Jo diria que va ser la consciència violenta,
però tots vam prendre consciència de seguida
d'on vivíem i de què és el que teníem al costat, no?
I sí, evidentment, com a testimoni et puc dir que llavors
teníem dos crios petits, ens va despertar una veïna
amb els crits aquests que ara, dius, sembla mentida que els diguessin,
no? Però la refineria va explotar, la refineria va explotar,
i em diràs tu.
I vam veure per la finestra les flamarades,
vam veure les llumetes vermelles dels cotxes que marxaven,
amb la qual cosa estava bastant clar que les carreteres
estaven col·lapsades i el seny ens va dir que més valia
que no ens moguéssim, que no carretejar crios,
cotxes, àvies, gossos, històries d'aquestes, no?
Però va ser purament una qüestió de seny
perquè ningú ens havia explicat què s'havia de fer
en cas d'una emergència química.
I abans tu comentaves que probablement la informació
a la població llavors era una i ara és una altra.
Jo diria que tampoc ha variat massa,
malauradament no ha variat massa.
Per fer una anàlisi, a veure, seria molt llarg
d'explicar tots els elements que juguen a favor
i en contra d'una situació d'aquestes,
però si analitzem els tres grans actors d'aquella nit,
és a dir, les empreses, o en aquest cas les empreses
del polígon químic, propietàries del RAC,
o les empreses que ens generen aquesta situació de risc.
Per una altra banda, l'administració,
amb el deure legal que té de protegir els seus habitants
i per una altra banda la població,
jo diria que dels tres elements,
qui s'ha posat més les piles han sigut les empreses.
Qui ha modificat les seves estratègies de comunicació,
les seves estratègies de transparència,
d'explicar què hi ha dins de les químiques,
jo diria que han sigut les empreses.
L'administració, malauradament,
i si parles amb els tècnics de protecció civil,
tu diuen, no tenen,
potser perquè les altres esferes polítiques
no consideren que aquest sigui un tema prioritari,
no tenen pressupost, no poden planificar,
vull dir, es fan coses,
hi ha molt bona voluntat,
hi ha gent, molt bons professionals,
que intenten suplir amb bona voluntat
les mancances que tenen de pressupost,
de mitjans,
de poder planificar una comunicació de risc
seriosa i efectiva a la zona de Tarragona.
Però tu creus que seria possible 20 anys després
que passés una cosa similar a la del 87?
Mira, jo et puc dir que justament la setmana passada,
vull dir, sense tenir res a veure amb aquest aniversari,
la setmana passada vaig estar actualitzant
una sèrie de dades amb departaments de comunicació
de grans empreses del polígon petroquímic
i tres de les quatre grans,
la quarta encara no he pogut parlar,
a la pregunta,
creus que es podria tornar a repetir
una sensació, una evacuació espontània
provocada per pànic col·lectiu
com l'any 87?
Van dir que sí, els tres,
van dir que sí,
és a dir, que sí.
El que passa és que, a veure,
ja et dic que és bastant complicat, no?
Perquè dius, jo tinc estadístiques
que diuen que l'any 93,
l'any 93,
Protecció Civil va fer una enquesta
on el 80% de la gent reconeixia
que no sabien què havien de fer
en cas d'emergència química.
A l'any 2003,
una enquesta completament diferent.
I deu anys després?
I deu anys després,
el 78% deien que no sabien
què havien de fer en cas d'emergència química.
L'any passat,
dins de la facultat nostra de comunicació,
de la unitat de comunicació,
de la facultat de lletres,
tenim un grup de recerca
que estem fent un treball
sobre, precisament,
comunicació de risc
al polígon químic de Tarragona
i nosaltres mateixos
vam fer una enquesta
a l'estiu de l'any passat
i a la pregunta de saps
què has de fer en cas d'emergència química
o creus que la població està preparada,
hi havia un 76% de gent
que deien que no.
És a dir,
l'any 93,
un 80%,
l'any 2003,
un 78%,
i l'any 2006,
un 76%.
no ha variat massa.
Però amb això
s'ha de fer,
jo diria que una observació
que crec que és prou important.
Quan tu preguntes
creus que la gent està preparada
o sap què ha de fer
en cas d'emergència química,
te diuen que no.
Però si tu els hi dones
l'opció de dir
què creus que s'ha de fer,
tancar-te,
fugir,
posar draps mullats,
li dones diverses opcions,
hi ha un percentatge molt alt
que saben que t'has de confinar,
és a dir,
que t'has de tancar.
Això ens dona peu
a creure
que hi ha el que nosaltres diem
una desinformació intencionada,
és a dir,
sé el que haig de fer,
però dic que no ho sé
perquè no me n'enfio
d'aquelles persones
que em diuen
el que haig de fer.
Això és un procés sociològic
que jo diria
que és molt més complicat
que simplement
no estar informat.
I 20 anys després,
nani,
què creus que hauríem de fer?
És a dir,
les empreses,
Déu-n'hi-do,
han avançat
segons la teva anàlisi,
però l'administració
no.
No gaire.
Per molt que es parli
del pla secta,
per molt que es parli
de simulacres en població,
ahi mateix el delegat
del govern de la Generalitat
a Tarragona,
Javier Sabaté,
anunciava i tornava a recordar
que segurament al novembre
es tornarà a fer un simulacre.
Serveixen aquests exercicis?
Jo diria que són
una mica política de parador.
És a dir,
es fan coses
i torno a dir
que hi ha molt bons professionals,
la Direcció General d'Emergències,
Protecció Civil aquí
a Tarragona,
el FENCAT,
té molt bons professionals,
però no hi ha planificació,
no hi ha voluntat política
de fer una comunicació
de risc efectiva
a Tarragona.
I llavors es produeixen
aquest procés
que et deia jo
de la desinformació
intencionada,
és a dir,
faig veure que no ho sé
perquè si tu,
el que s'ha de fer
20 anys després
i 40 anys després
quan hi ha
qualsevol emergència química
és confinar-se,
tancar-se,
aïllar-se
el més possible
de l'exterior.
Això és bàsic
que la gent ho sàpiga.
I això jo diria
que la gent ho entén.
Després hi ha
un altre punt
d'aquestos
que anuncia
el pla secta
com a fonamentals
que és no vagis a buscar
els nens a l'escola.
Això la gent confessa
que no ho faria mai.
És a dir,
no se n'enfien
que els nens
estiguin suficientment
protegits
com...
No els deixen
en mans de l'administració
perquè no tenen confiança.
Jo diria que és un problema
de confiança
que és més greu
de solucionar
que no el fet
de repartir opuscles
o de fer xerrades.
És més complicat.
De totes maneres
la conclusió seria
que 20 anys després
estem millor
encara que no estiguem en un...
A nivell de seguretat,
sí, molt millor.
Molt millor.
De seguretat.
De seguretat.
Però de comunicació de risc
jo diria que no.
Jo diria que no.
Què creus?
Què creus que havia fet?
S'han de fer campanyes.
A veure,
abans que hi hagués
la convocatòria
de noves eleccions,
és a dir,
amb el primer tripartit,
hi havia...
Estava a punt
de sortir una convocatòria
per fer una campanya
de comunicació de risc
a tota Catalunya.
Allò,
prenent-ho en sèrio.
Es va desfer
el govern de la Generalitat,
es van convocar eleccions.
Sembla,
sembla que
tornem a estar
en el període
de dir
potser l'any que ve
farem una campanya
de comunicació de risc,
però així estem.
És a dir,
jo crec que potser sí
que l'administració
autonòmica
té més consciència
de la necessitat
que hi ha
de comunicació de risc,
però per altra banda
continua sense
posar fil a l'agulla.
Quin paper van jugar
els mitjans de comunicació
aquella nit
del 12 de juny
del 1987?
Això ho sabem tots,
el paper
del Xavier Pedrol,
de les emissores de ràdio,
vital,
vital,
que no és només
que aquell dia
va tocar
i va tocar,
i jo diria
que tots
haguessin pagat
o tots els periodistes
haguessin pagat
per poder estar
en aquella emissora
aquella nit.
La possibilitat
que tens
que la informació
sigui quelcom més
que informació,
penso que ens apassionaria
a tots,
com a mínim a mi
m'hagués encantat
a ser-hi
i participar
en aquella nit.
Però
és que
per llei
també
els mitjans de comunicació,
sobretot els mitjans
de comunicació públics
i en aquest lloc
sí que
Tarragona Ràdio
tindria un paper
fonamental,
estan
obligats
per llei
a informar
la població
en casos d'emergència.
Vull dir que jo
penso que en aquell moment
va ser voluntàriament
la feina
d'unes persones
jo diria que
apassionades
pel periodisme
que van ajudar molt,
que van tranquil·litzar,
que van posar
aquella nota
de calma
que feia falta
o simplement
que van connectar
unes persones
amb unes altres
perquè no oblidem
que segons dades
de protecció civil
25.000 persones
van marxar.
25.000 persones
amb una població
aleshores de 100.000 persones,
és a dir,
una de cada quatre persones
de Tarragona
van marxar.
Avui en dia
són 137,
140.000 persones.
Ja hi ha 40.000 persones
que no tenen ni idea
del que va passar llavors.
Potser
val la pena
aprofitar
l'oportunitat
aquesta que ens va donar
la sort
o més a saber què
d'aprendre.
La ràdio
aquella nit
del 12 de juny
del 1987
va jugar
un paper important.
Ara,
en menys de dos minuts,
recollim
res d'alguns fragments
d'aquella programació
especial
que va fer
aquella nit
en Ràdio Fòrum
l'emissora municipal
de Tarragona
que acabava de néixer
un any abans
i que va ser
d'alguna manera
la presidenta
de Tarragona Ràdio.
Escoltarem veus
de col·laboradors,
de gent que trucava
a través de telèfons
públics,
de cabines,
de telèfon al carrer
i escoltarem també
en aquest fragment
la veu,
entre d'altres,
per exemple,
del que era alcalde
en aquells moments
a la ciutat de Tarragona,
Josep Maria Recasens.
He començat per una explosió,
és una fuga d'un rac
de porta a Tile,
que transporta Tile,
dins de patrol,
no?
i una vegada
han tancat les vàlvules,
doncs,
i hem limitat
la quantitat
de Tile que hi havia
dintre la tuberia,
el que es tracta
és de deixar-ho cremar,
no?
Per evitar explosions
i tot.
I esperen,
doncs,
que s'acabarà
i no hi ha cap
perill d'intoxicació.
La situació ja està controlada,
no dominada,
perquè el fuga
realment és molt difícil
de dominar,
puesto que,
en aquest moment,
hi ha combustió
de gasolina
i de petróle,
però la situació
està controlada.
En el primer moment,
la incertidumbre
de què producte era,
doncs,
realment,
no es producí
preocupació,
però,
ja,
des de hace,
fins i tot hores,
que la situació
està controlada.
Lo que ocorre
és que el fuga
és molt espectacular
i el hume,
com poden veure
a vostès,
és molt densa,
i doncs,
és molt llamatiu.
La Guàrdia Civil
ha estat patrullant
per la carretera nacional
de València,
al redor dels barris,
i bé,
simplement se limita
a controlar
la carretera
perquè no hi hagi tràfic
i, de moment,
de moment,
no han donat orde
d'evacuació ni res,
perquè sembla ser
que només és
un incident local
i que no es passarà,
no es trasmetarà
a les altres indústries
del polígon.
Ens hem traslladat
des del mateix pantanal
de la CESA,
si no m'equivoco,
fins aquí mateix
de la ràdio
en cotxe
i hem estat
comproment la situació
que està la gent.
Hi ha molta gent
que suposo
que ens està seguint
a través de la ràdio
i no sap ben bé
el que ha passat.
Sembla,
suposo que ja
ho heu informat abans,
jo no ho sentia
a través de l'antena,
que ha explotat dos,
dos,
almenys un,
i després s'ha produït
una altra exposió
i exposions més petits
a la zona pretocrímica
de Tarragona.
De totes formes,
la gent convindria
que es tranquil·lzés,
que no es traslladés cap allà,
perquè hi ha molta gent
que s'està traslladant
cap a la zona
de la plaça Imperial Tàrraco.
El govern civil
està de ple de gom a gom.
Era un petit fragment
d'aquella programació especial
que el 12 de juny del 1987
feia a Radio Fòrum
l'emissora municipal
de la ciutat de Tarragona.
Justament per recordar
aquella nit,
avui ens acompanyen
també dos testimonis,
com els havíem anunciat,
el del senyor Juan Martín,
que aquella nit
era el professor de guàrdia
a l'antiga Universitat Laboral.
Senyor Martín,
bon dia.
Senyor Martín,
bon dia.
Bon dia, bon dia.
I també ens acompanya
el senyor Ramon Palau,
que era en aquell moment
cap dels alumnes externs
també de la mateixa
antiga Universitat Laboral.
Senyor Palau,
també bon dia.
Bon dia.
Senyor Martín,
què recorda d'aquella nit?
Fue una noche
aciaga,
tétrica diría yo,
porque la situación
era muy desconocida
para todos,
había cuenta
de la situación
que nos encontrábamos
y que las llamas
eran tan potentes
y el ruido ensordecedor
nos obligaba
a hablar a gritos.
Yo tenía que llamar
a los alumnos
a gritos
para que salieran
de las habitaciones
y concentrarnos
en la plaza mayor,
en la plaza
donde está el comedor
y allí concentrarles
todos,
que eran cerca
de 700 alumnos,
690 más o menos,
y concentrarles todos
para irnos
hacia la Pineda
a vida o cuenta
de la situación
tan angustiosa
que vivíamos.
Yo creía
que el fuego
se propagaría
inmediatamente
al pinar
que tenemos
justamente enfrente
a unos 25 o 30 metros.
la suerte
que hubo
que no había
viento
aquella noche
y era
tranquilidad
absoluta
y entonces
las llamas
fueron
completamente
en vertical
con lo cual
al no haber
fuego
no prendió
el pinar
que si prende
el pinar
hubiera sido
tétrico
más trágico
todavía.
¿Recorda
el momento
de la explosión?
Sí,
sí,
porque estábamos
en el cuerpo
de guardia
y sentí
un ruido
muy ensordecedo
y salí
de la habitación
salí de la habitación
me expreso en castellano
con vulgui
salí de la habitación
y sí,
ya vi ya la llamarada
y entonces
inmediatamente
fui a buscar
a los becarios
colaboradores
que en cada colegio
había 4 o 5 chavales
y le llamé a todos
oye,
llamar habitación
por habitación
porque piensa
que cada colegio
hay unos 25 o 30 habitaciones
y entonces
de 3 o 4
y había 6 colegios
y todos
los concentraron
inmediatamente
en la plaza
y una vez
que estuvimos allí
nos fuimos
hacia la Pineda
¿Y por qué
van decidir
ir a cap a la Pineda?
Va a ser un instint
en aquel momento
Sí,
un instint
porque la Pineda
era el lugar
y sobre todo
el parque acuático
y bueno
pues allí
hay una esplanada
y allí
yo traté
de comunicar
a la policía
a los servicios
de emergencia
del gobierno civil
y tal
y nadie me contestó
y lo más
lo más patético
de todo
es que cuando
íbamos por la playa
vía la Guardia Civil
que les vi
muy nerviosos
y digo
¿qué les pasa a ustedes?
Pues es que vemos
que los barcos
están
izando anclas
y esto es
demasiado fuerte
para nosotros
y tal
pero bueno
nosotros vamos
dirección
hacia la Pineda
y en fin
¿cuántas zonas
van hasta
Parna
a la Pineda?
Unas 860
personas
No, no
¿cuántas zonas
van Triga?
¿cuánto tiempo
tardaron?
Una hora y cuarto
hora y media
porque piensa
que llevábamos chicas
alguna iba
con bastones
había cuenta
de que habían
sufrido
estaban en enfermería
y tenían dolencias
algunas físicas
otras
dolencias
de tipo gripal
y fuimos
paulativamente
porque claro
no podíamos avanzar
al ritmo
que todos queríamos
entonces hacíamos
paradas intermitentes
para comunicaros
que todo iba bien
y que tranquilos
que no pasaba nada
y tal
I Ramón Palau
com a cap
dels alumnes externs
en aquell moment
com recorda
aquella nit?
Jo recordo
primer
un despertar
sobtat
per
els altaveus
de la Guàrdia Urbana
en castellà
deien
no es preciso
que abandonen
la ciudad
el incendio
estará controlado
en 30 minutos
cuando traque el cap
al carrer
veig que estaba
ple de coches
fugint
la meva reacció
immediata
es pujar al terrat
de casa meva
a dalt de tot
mirar
què és el que passava
i quan vaig localitzar
el lloc
vaig fer
el contrari
de la gran majoria
de les persones
deixo la meva família
i me'n vaig anar
cap a la universitat laboral
no vaig poder accedir
però de seguida
vaig anar
al lloc
que jo pensava
que per lògica
havien d'acudir
i era justament
a la Pineda
allà vaig començar
a trobar els alumnes
amb el senyor
Juan Martín
al capdavant
i la directora
de la residència
Joan Miró
que aleshores
ella
quan va passar
l'explosió
estava
entre els dos
ponts
de la via
i en lloc
d'anar-se cap a casa
el que va fer
Giracua
torna a dintre
i estar amb
les seves alumnes
i amb el Juan Martín
col·laborant
amb tota la negocia
Maria José Freixas
i vostè
aleshores
es va afegir
amb tot el grup
per camí de la Pineda
exacte
allí llavors
vam portar llistes
jo mateix
abans
amb el meu ordinador
havia impres
les llistes
que tenia
de tot l'internat
no només
de l'externat
ho tenia tot
i amb les llistes
que ells també portaven
ell mateix
n'havia portat
una colla
de seguida
ens vam fer càrrec
de la situació
vam establir
la base
diguem
d'operacions
a l'hotel
Carabella Rock
que és el més pròxim
a nosaltres
i des d'allí
vam anar distribuint
amb protecció civil
els alumnes
situant-los
a les llistes
sabent
qui era
a cada hotel
quan en aquell temps
no hi havia mòbils
doncs ens trocaven
els pares
i de seguida
li podíem dir
al seu fill o filla
on estava
a quin hotel
estava allotjat
o allotjada
ja havien arribat
els autocars
quan ja
estaven
els autocars
desesperats
¿passaron miedo?
una mica
una mica
Ramon?
bé, jo no
no vaig tenir
mai aquesta sensació
però la prova
és que vaig estar
a les flames
mateixos
on van
van tallar el pas
i no em deixaven
passar més
i després
a les 7 del matí
juntament
amb l'Arturo Benítez
vam ser els primers
que vam entrar
a la
a la Universitat Laboral
bé, portàvem
entre altres
les celadores
que havien sortit
en camisor
els feia molta vergonya
d'estar
d'aquella manera
les vam portar
de seguida
i ens vam fer càrrec
de la situació
allà dintre
vam trobar
curiosament
dos alumnes
anant
habitació per habitació
per si de cas
que deien
no haver sentit res
després vam saber que eren alumnes
que havien sortit de marxa
aquella nit
i al tornar
i trobar-se
aquella situació
vam pensar
el millor que podem fer
és veure
que no ens hem adonat de res
i ens quedarem dormint
i els vam despertar
en aquell moment
bé, els vam despertar
i al matí següent
ja van tornar
van anar tornant
tots cap al centre
no, no
van tornar
al centre
a recollir
el material
que havien deixat
i l'equipatge
que molts tenien preparat
perquè els que havien aprovat
tot el curs
ja havien acabat
i els alumnes
que tenien exàmens
s'havien de començar
a examinar
la setmana següent
bé, llavors
vam haver d'ajornar
tots els exàmens
més d'una setmana
i el que van fer
és acudir
amb els autocars
recollir l'equipatge
amb els mateixos autocars
tornar
cap a l'estació
l'estació del tren
o l'estació del bosc
van tenir ajuda
senyor Martín
de les autoritats
vostè abans ha dit
que la Guàrdia Civil
nerviosa
molt, molt
muy nerviosa
i autoritats
ninguna
o sea, yo
tomé esta decisión
porque consideré
que era el sitio
opuesto
a donde estaban
las flames
las llamas
entonces digo
bueno, pues la Pineda
es el sitio
y entonces
claro, inmediatamente
cuando yo llegué allí
fue una grata sorpresa
encontrarme al gerente
al doctor
señor Mateu
al verme allí
y tal
pues yo
oye, él había llamado
a Protección Civil
Protección Civil había
mandado
autocares
de todas las empresas
y tal
estaban concentrados allí
y lo que dice
Adamón
luego distribuir
la gente
pues en la ciudad
residencial
que ahora ve a las 2
yo acabo en el Hotel
Lauria
a las 7 de la mañana
ya
con los últimos alumnos
pero en la universidad
aquella noche
no fue ningún
luego
fueron después
a recoger
sus habituallamientos
pertinentes
porque ya eran
fechas de vacaciones
así que mucha gente
ya se marchaba
y los alumnos
los estudiantes
van tener
por
pánic
sí
sí
algunos
sí
algunos
incluso
vi algunos
que no querían
seguir la normativa
que se les había marcado
y
perdón
y hacían autostop
para
marchar
a
pero
pero bueno
eso se los va
prohibir de seguida
para evitar
pues que
no hay que descontrol
y
de seguida
se va recondruir
la situación
que tenían
mímica de miedo
y tal
y se querían
marchar por su cuenta
y yo le dije
no no
pero bueno
había cuenta
de que era
tanta gente
que eran cerca de 800
pues bueno
se me habían
tres o cuatro
y se hacían
autostop
y se querían
marchar
a sus pueblos
y tal
digo no no
bueno
la situación
estuvo controlada
controlada
gracias a la
que yo sabía
que allí en la Pineda
pues esperaba la gente
y así fue
estaban todos allí
y durante todas
aquellas horas
suposo que veían
de fons
las flames
espectacular
y el sorol
el sorol
era lo más
el soroll
molt fort
demencial
avui el Ramon
ha vingut
fins i tot
amb diaris
de l'endemà
del dia 13
14
15
fins al 19
quins titulars
un titular
és el
Catalunya Sud
que potser
els més joves
no recordaran
però que
era un diari
de Tarragona
no va durar
massa temps
aquí
deia
fue un atentado
el diari de Tarragona
deia
ha sido ETA
o el periódico
o el periódico
de Catalunya
va dir
fue un atentado
y especulaba
sobre la posibilidad
de que fos ETA
després
el Catalunya Sud
el dia 14
diumenge
o sigui dos dies
més enllà
dudan sobre ETA
petroquímiques
paralizadas
i pèrdides
de miles
de millones
o ve la noche
inolvidable
o nos han tratado
muy mal
o deien
trabajadores
d'enpetrol
el dia 16
o fent-se ressò
de la manifestació
que hi va haver
a Tarragona
un altre titular
Sí, perquè recordem
que pocs dies
després va haver-hi
una manifestació
en aquells moments
multitudinària
a Tarragona
Nani, què volies afegir?
Jo volia comentar
que mediàticament
l'atemptat de Repsol
del 87
va tenir una mort
súbita
i va ser el 19
perquè
es va produir
l'atemptat
d'Hipercor a Barcelona
i va esborrar
l'atemptat
d'aquí
dels mitjans
que probablement
hagués sigut
aquesta malaurada
coincidència
el fet que hagués
continuat
present als mitjans
probablement
hagués ajudat
a fer una anàlisi
o a fer que la gent
fossin més conscients
del que havia passat
i del que hagués pogut passar
Va ser una època
en fi
una onada terrorista
molt forta
i com deia la Nani
una setmana després
de l'atemptat
d'en Petrol
hi havia
l'atemptat d'Hipercor
que recordem
va provocar
més de 20 morts
i va ser
en fi
una conmoció
brutal
Ramon
Juan
quins records
se'ls ha quedat
d'aquell 12 de juny
del 2007
20 anys després
es quedant
amb alguna imatge
amb algun record
amb algun alumne
no, no, no
más o menos
había cuenta
de que no hubo
muertos
pues mira
esto se trata
de olvidar
y tratamos
de superar
esta situación
dada
a vida
cuenta
como he dicho
antes
de que
ETA ha seguido
haciendo actuaciones
de otros tipos
desgraciadamente
con muertos
y esto
mira
tuvimos la suerte
de que
fue un susto
un susto
muy grande
pero bueno
y lo hemos superado
yo creo que lo he superado
el meu record
es la solidaritat
l'ajut
que hi va haver
entre totes les persones
el fet
que allí
nosaltres
tinguéssim
en aquell moment
una doctora
una llicenciada
de medicina
que estaba
permanentment
a l'enfermeria
va donar
una gran confiança
perquè es va organitzar
des de l'enfermeria
una gran farmaciola
mòbil
que va atendre
tots els casos
que hi va haver
durant aquesta evacuació
pensem que hi havia
persones grans també
com eren
les saladores
que he citat abans
i després
el fet
que entre tots
els més grans
els més petits
o les noies
més grans
a les noies
més petites
que potser són
les que van passar
més por
perquè eren
molt a prop
la residència
Rodorera
és la més a prop
la que està
més a prop
d'allà
doncs
ajudaven
a tothom
de tal manera
que no hi va haver
mai
una situació
diguem
que s'escapés
del nostre control
perquè sempre hi va haver
aquest ajut
i després
el que voldria remarcar
com una anècdota
molt simple
i és que
quan el senyor Arturo Benítez
i jo
entrem a primera hora
del matí
a les set
i ens ho permet
la Guàrdia Civil
i els Mossos
doncs
vam anar recollint
fent viatges
i viatges
i viatges
amb els nostres cotxes
tot el que havien deixat
escampat els alumnes
en la seva fugida
diguem
eren capaços
d'endur-se
fins a aquell armari
de fusta
que havien fet
tan ben fet
i que els donaven
com a obsequi
als professors
doncs
tot això
s'ho emportaven
perquè pensaven
que no ho podrien
tornar a tenir
bé
llavors
ho vam anar recollint tot
ho vam deixar
al que aleshores
era el col·legi Tàrraco
que era
el dels externs
i aquell passadís
va quedar pleníssim
de coses
vam deixar
que tots els alumnes
que havien escampat coses
entressin
i quan es va acabar
no quedava res
tot s'havia recollit
i només un alumne
va trobar
a faltar
una sabatilla
ho dic només
perquè es vegi
com eren d'honrats
i de solidaris
els alumnes
entre si
són anècdotes
i records
d'ara fa 20 anys
aquell 12 de juny
del 1987
ho deixem aquí
senyor Juan Martín
que aquella nit
era professor
de guàrdia
a l'antiga universitat laboral
i Ramon Palau
que era en aquell moment
cap dels alumnes externs
de l'antiga universitat laboral
gràcies per venir
aquest matí en directe
a Tarragona Ràdio
i recordar-nos
en fi
aquell malaurat
atentat terrorista
contra el raccadet metrol
moltes gràcies
i bon dia
gràcies
i gràcies també
a la Nani Rodríguez
com a professora
de comunicació
de crisi de risc
de la universitat
a Rovira i Vergili
que també ens ha ajudat
a analitzar
la qüestió 20 anys després
Nani gràcies i bon dia
gràcies a vosaltres
Gràcies