Dos minuts i mig, seran tres quarts d'una del migdia.
Seguim en directe amb tots vostès des de la sintonia de la Ràdio de la Ciutat
i fent-nos en ressò d'una cita anual que protagonitzen les dones.
Dones emprenedores, aquest proper 8 de juny, el proper divendres,
tindrà lloc la desena trobada de dones emprenedores i els Premis AD 2007.
Ens acompanya Laura Rogés, la presidenta de l'entitat.
Laura, molt bon dia, benvinguda.
Bon dia.
Deser aniversari, l'ocasió ho mereixia i per això heu convidat una gran dona,
una gran professional, que la saludarem en uns instants, no?
Sí.
Ja heu arribat a fer els 10 anys de trobades, eh?
10 anys de trobades, sí. I 11 de l'associació.
Déu-n'hi-do. I jo ara... No tornarem amb aquella cosa de dir
quan havíem d'anar a demanar un crèdit, havíem de portar l'autorització del marit
quan van començar, però jo ho recordo que quan es va crear l'entitat
s'anava amb aquesta cosa. Ara, afortunadament, no cal tampoc tirar de victimisme.
No, tot ha canviat moltíssim, tot, tot, tot.
I més que canviarà, se suposa. I que sigui per a bé.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic en Rosa Maria Calaf.
Rosa Maria, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos. Jo sé que ara faré el ridícul,
però em posaria de peu perquè semblo una grupia adolescent.
L'admiro moltíssim.
Doncs moltíssimes gràcies, encantadíssima.
L'hi dic de veritat, eh? I em provoca una autèntica emoció
poder parlar amb una dona que considero que és de les grans professionals d'aquest país.
I com que no ens coneixem, li puc dir això sense pensar que li estic respallant el vestit
o alguna cosa d'aquestes, m'entén?
No, perquè crec que les persones, quan se les admira, la feina que fan, sobretot,
doncs com que vivim en un país que no estem acostumats a dir les coses positives,
doncs home, sempre que hi ha ocasió val la pena dir-ho.
Doncs ho agraeixo molt perquè, efectivament, és cert que no som massa adonats
a dir les coses bones, no?
A mi m'ha sorprès moltíssim que una dona que ha estat per tot el món,
resulta que ara em deia la Laura, que és d'aquí, que és de Banyeres del Penedès?
Exactament, sí. Bueno, jo vaig néixer a Barcelona,
però la meva família paterna, és a dir, el papà i tota la família,
doncs sí, sí, som de Banyeres.
M'ho deia ara la Laura Roger, que està aquí, si volen saludar-se i parlar-se i aquelles coses.
Sí, hola, Laura, què tal?
Hola, Rosa Maria, tenim moltes ganes i molta il·lusió que vinguis el divendres.
Sí, sí, no, no, doncs jo també, perquè a més això de tornar a casa sempre està molt bé.
Però bé, vius a Barcelona, no?
Sí, sí, bueno, ja n'estic aquí.
Quan estàs aquí, quan estàs aquí.
Sí, sí, normalment sí, és a dir, a la meva casa la mama està a Barcelona i, en fi, estem a Barcelona.
Encara que seguim tenint la casa de Banyeres, i a l'estiu i tot això sí que hi vaig.
Necessari, no? Tornar a casa quan mitja vida, amb més de 30 anys, els ha passat voltant pel món.
Sí, això és importantíssim, perquè jo crec que, almenys per mi, sempre ha estat molt important el mantenir les arrels, no?
És a dir, no perdre tot això que portes i que és positiu.
I, en fi, pots incorporar tot el bo que vas trobant pel camí, però sense deixar tot el bo que tens a casa, no?
I es valora molt més quan estàs treballant amb material sensible, amb persones que perden les arrels, que perden les cases, amb refugiats.
Són els corresponsals, venen a ser uns especialistes en crisi, i això és magnífic, però és terrible, alhora.
Sí, la veritat és que ara, darrerament, cada vegada és més així, no?
Perquè, efectivament, doncs, el periodisme, i sobretot el de televisió, és molt tremendista, no?
I sembla que només s'hagi de parlar de les coses dolentes, i, és clar, anem, doncs, sempre una mica de crisi en crisi,
sigui catàstrofa natural, o siguin conflictes causats per l'home, etcètera, no?
I la veritat és que sí, que es passa molt malament, i a mi m'han dit algunes vegades,
no, tu deus estar acostumada, dic, en fi, això no t'acostumes mai, no?
I, a més, no tan sols no t'acostumes mai, sinó que penso que cada vegada és pitjor,
perquè cada vegada et sents més impotent, i sents que, en fi, que estàs explicant sempre les mateixes coses,
però gairebé res canvia, no?
Avui llegia una entrevista que li feien al net del cineasta Bunyuel, que és periodista,
parlava d'un programa de televisió que està fent, i parlava de llocs de conflicte
en què hi ha coses bones, també.
Hi ha una vida, a banda de la catàstrofe immediata, la immediatesa aquella de la imatge
i la crònica ràpida, hi ha una vida positiva, bondadosa, que aplana, no?,
sobre aquests escenaris de crisi.
La veritat és que això és una cosa que hi ha tendència a oblidar-ho,
perquè, sobretot, es fa un periodisme molt ràpid,
i, insisteixo, també a televisió, doncs, fa més a l'impacte visual
que a l'impacte del coneixement, no?,
i funciona més en funció de l'emoció que de l'explicació,
i, aleshores, doncs, es passa així per sobre de tot,
és una mica superficial i ràpid, etcètera, no?,
però, efectivament, darrere de totes aquestes coses,
doncs, hi ha moltes coses per dir dolentes i bones,
i la veritat és que, sobretot, et sorprèn la capacitat
que té el ser humà, doncs, per superar, no?,
situacions difícils i per tirar endavant
i per, de vegades, doncs, continuar somrient
quan, realment, doncs, hi ha poc a cost per somriure.
La seva vessant de corresponsal és prou coneguda,
allò de donar la cara, literalment, a les pantalles de televisió,
però vostè va tenir una època de despatxos
quan va ser una de les persones que va impulsar
la televisió de Catalunya.
No sé quina guerra és més complicada,
si la del despatx o la de...
O la de campanya.
Per mi la del despatx.
Per mi la del despatx, no concretament pel cas de la TV3,
perquè la veritat és que va ser una experiència extraordinària, no?,
però, de fet, a mi no m'agraden els despatxos,
o sigui, m'han ofert despatxos moltes vegades més
perquè sembla que quan, doncs, ja arribes a una certa edat
i a un cert nivell, diguem, doncs,
sembla que el premi o el que s'espera,
doncs és que et compensin amb despatxos, no?,
i a mi la veritat és que sempre he pensat
que el que m'agrada és fer la televisió,
no manar que la facin els altres, no?,
i la veritat és que va ser molt més complicat,
va ser una experiència, ja dic,
que no canviaria per res,
però que, efectivament,
o sigui, jo m'estimo més a estar sobre el terreny
i poder, doncs, anar vivint la història en directe, no?
Però ara el periodisme i les maneres han de fer
es decideixen més dels despatxos que des de les redaccions.
Sí, ara la veritat és que, de fet, sí,
perquè, de fet, és un criteri general
en quant al periodisme,
perquè és un problema del periodisme mundial,
no és només el periodisme aquí, no?,
i és que cada vegada, doncs,
s'està superficialitzant més
i que té que ser més un negoci, no?,
i, sobretot, en la informació,
doncs, evidentment, això és molt perillós,
perquè, quan una notícia ha de donar diners, malament, no?
I, aleshores, doncs, sí,
cada vegada les empreses de mitjans,
doncs, són més empreses generalistes,
és a dir, que tenen, potser, doncs,
una cadena d'hotels i una fàbrica de rentadores
i, a més, doncs, un canal de televisió, no?,
i tot ha de cotitzar en borsa.
Aleshores, doncs, tot això està canviant molt, molt
el panorama periodístic.
I als periodistes els passa una mica,
com als polítics,
que els hi costa exercir l'autocrítica?
També, molt, molt,
i, a més, són molt corporativistes,
o sigui, que hi ha molts defectes,
és a dir, que no tot el mals venen de fora, no?
I, efectivament, doncs,
hi ha una certa tendència, doncs, també,
això de l'ego és bastant elevat
i és difícil, exactament,
o sigui, criticar i autocriticar
i, en fi, reconèixer
que s'estan fent les coses no massa bé.
Rosa Maria, com està de prestatges a casa seva?
Doncs, en fi, sí, en canvi...
Té lloc, té lloc, encara, per més premis?
En tinc, en tinc.
No, la veritat és que estic absolutament,
en fi, estic molt, molt contenta,
evidentment, insatisfeta,
i la veritat és que reconforta moltíssim
aquest reconeixement exterior, no?,
que ara, darrerament, doncs, ja dic,
sembla que és com una epidèmia.
El premi més recent del qual ha estat guardonada
és un premi que, a més, està batejat amb algú important
dins del món del periodisme, no?
Sí, a mi aquest premi era molt entranyable,
sempre n'hi ha uns, doncs, que tots els premis
venen de gust i, evidentment,
i tots són una satisfacció, no?,
i són d'agrair, però n'hi ha alguns especials,
i aquest, evidentment, ho és,
perquè recorda, doncs, el Cirilo Rodríguez,
que era, primer, una bona persona
i, després, un bon professional,
i, sobretot, recorda aquest bon periodisme, no?,
del que s'està perdent una mica ara,
aquest periodisme més reflexiu
i més seriós i més analític,
i jo, des de molt petit, el meu pare
era molt escoltador de ràdio,
doncs, i l'escoltava,
aleshores, en fi, m'ha fet, la veritat,
moltíssima il·lusió.
Quan, jo recordo, clar,
és que en aquest país tothom ha seguit la seva carrera,
les seves cròniques,
i quan la vèiem a Nova York,
que així tan glamurosa,
però després, al cap del temps,
la podíem veure amb els estrells
que va causar el tsunami,
com, diguem-ne,
com es marca el distanciament necessari
mentre es fa la crònica?
Perquè, clar, primer un és persona
i després és periodista, no?,
o hauria de ser així, probablement.
Aquest és el problema, no?,
que cada vegada és més difícil,
perquè sembla que hauria de ser al revés,
però no,
perquè quan comences, efectivament,
doncs, t'empenyes molt
i penses molt
que has de ser primer, potser, periodista, no?,
i que no has d'involucrar-te,
que t'has de separar,
que has de tenir perspectiva, etcètera,
no poden ser,
però a poc a poc te'n vas donant compte
que no,
o almenys, en el meu cas,
i en el cas de molts companys
i col·legues que conec, no?,
doncs, te'n vas donant compte
que no,
de que primer ets persona.
I és molt difícil,
perquè, ja dic,
pateixes molt,
sobretot per aquesta sensació
d'impotència, no?,
i després, doncs,
ara, com que es va tan de pressa,
efectivament,
a vegades és bastant surrealista,
perquè estàs passant, doncs,
d'una situació,
efectivament,
com deies,
de la copa de cava a la mà,
doncs, en fi,
a la tenda de campanya
hi ha un no hi ha res per menjar,
no per tu,
sinó per tots els que et volten,
no?,
i aleshores,
doncs, això,
o sigui,
costa molt,
o sigui,
costa,
i, ja dic,
hi va deixant petites marques,
no?
No sé si la Laura
et vol comentar alguna cosa,
perquè estic capitalitzant jo aquí,
ja estaràs amb ella quan vingui,
eh?
Sí, sí, sí,
tindré una estona llarga.
Rosa Maria,
hauràs de vindre a viadet a la tarda,
bueno,
te vindrem a buscar,
evidentment,
a Barcelona,
però és que tots els periodistes
d'aquest poble,
del nostre poble,
estan pendents de tu,
no?,
i volíem fer una roda de premsa
perquè puguin disfrutar,
i...
Jo encantadíssima,
en fi,
si és possible,
i, vamos,
si no és una massa complicació
per refegir això
a l'organització
de la celebració
i de la trobada,
doncs,
jo encantada,
per descomptat,
eh?,
o sigui,
que a l'hora que em digueu...
Jo vull aprofitar
que estic a la Ràdio Tarragona,
doncs,
per convidar a tothom
que ens estigui escoltant.
L'acte és obert
a homes i dones,
encara que sigui organitzat
per dones emprenedores,
pot venir tothom
a disfrutar
de la Rosa Maria Calaf,
que és un lujo
tindre la Tarragona,
i que, doncs,
serà un acte molt maco,
que estarà a la tarda
a la Càmera de Comerç
d'aquí a Tarragona,
a la Rambla.
Digues, digues,
perdó,
no, no,
jo dic que ja serem.
El títol així genèric
i que és molt ampli,
lògicament,
i amb aquesta intenció
per donar peu
a parlar de moltes qüestions
és diferències,
igualtat,
estereotips
i silencis,
parlem-ne.
Sembla que en això
de les diferències
i la discriminació
no estem creant
alguns subgrups
i parlo,
per exemple,
de les dones.
Una miqueta,
una mena de discriminació
per edat,
per exemple?
Sí,
per descomptat que sí.
A partir dels 40
comencem a ser invisibles?
Jo crec que ara
ho posarien a 50.
Perquè afortunadament
això també va canviant,
eh?
I aleshores
sembla que potser
efectivament,
ara,
en fi,
és una miqueta després,
però sí,
i a més és clarament
un grup,
que això és el que
tira l'atenció,
que si, per exemple,
et fixes en les,
jo què sé,
revistes,
diaris,
etcètera,
doncs hi ha moltes vegades
això,
de la pàgina
de la mujer
o com és com la,
no sé,
la pàgina de l'esport
o la pàgina
del medi ambient,
no vull dir,
i això encara
continua sent així,
o sigui que això
hem d'intentar,
evidentment,
doncs que s'acabi
d'una vegada
per totes,
no?
I efectivament,
doncs sí que
que és força invisible,
però en fi,
això, ja dic,
poc a poc
potser va canviant
una miqueta.
Cal canviar
perquè veus en dones
que a partir dels 40-45 anys
si han optat,
doncs també
per tenir una família,
els fills ja són grans,
no tindran més fills,
per tant,
no suposarà una càrrega,
entre cometes,
per l'empresari,
té acumulada l'experiència
i la responsabilitat,
però sembla que sigui
aquell moment
en què costa molt més
mantenir el lloc de treball
amb la dignitat
que et mereixes,
no?
Sí,
no,
no,
això és cert,
però això també passa
amb els homes,
no?
Vull dir que avui en dia
sembla que l'únic valor,
doncs,
és la joventut,
no?
I ho és un valor,
evidentment,
però clar,
que sense una mica
d'experiència
que ajudi,
no?
Doncs,
en fi,
sembla que no es pot
fer gaire cosa,
que s'haurien de combinar
els dos valors
i en el cas de la Bona
és evident que és molt més greu
i que efectivament,
doncs,
s'ha de treballar per això.
El que passa és que,
esclar,
quan veus el que passa aquí,
si ho comparem,
doncs,
amb el que passa
a la majoria
de la resta del món,
no?
Doncs ens hem de sentir
afortunades,
però hem de pensar
que no hem de baixar la guàrdia
i que hem de seguir lluitant
perquè la batalla
no està guanyada,
no?,
en absolut.
Rosa Maria,
en aquests moments
què estàs fent professionalment
parlant?
On ets?
Què fas?
Bé,
en aquest moment
estic aquí
per jove a recollir
el Cidilo Rodríguez
la setmana passada
i estic,
bé,
doncs,
per això esperant
l'acte de Tarragona
i me n'entorno a Hong Kong
el dissabte
i jo,
de fet,
la base és Hong Kong,
o sigui,
que ara,
en aquest moment,
continuo fins a l'octubre,
o sigui,
a finals de setembre,
amb la corresponsabilitat
de Hong Kong.
Després,
jo sóc afectada
per l'ERE,
és a dir,
la prejubilació
aquesta que ha organitzat
la televisió espanyola
i crec,
doncs,
que ja sortiré
dintre d'aquest any
i llavors em dedicaré,
doncs,
a segurament això,
doncs,
no sé,
a intentar lluitar
i seguir treballant
per totes aquestes coses
amb les que hi creiem,
no?
Per cert,
que ara que dius
que aniràs a Hong Kong
amb mascareta,
perquè avui llegim els diaris
que el Dia Mundial
del Medi Ambient,
Xina diu
que ells passen
del Medi Ambient
que han de créixer.
Sí,
esclar,
el que passa és que,
efectivament,
i això és un perill terrible
i és una cosa
que hem de pensar-hi tots,
però també és veritat
que tenen una certa raó
perquè,
clar,
diuen,
és a dir,
en la seva argumentació,
que diuen que,
esclar,
que nosaltres hem crescut
i no ens hem preocupat
amb el Medi Ambient,
hem fet tots els desastres
que hem volgut,
és a dir,
Occident,
i ara,
quan els toquen a ells,
doncs,
és quan comencem a dir
ah, no, no, no,
que això no es pot fer,
no?
I, aleshores,
efectivament,
sinó es prenen mesures
molt serioses
i molt ràpidament,
perquè no us podeu imaginar
com és la situació,
o sigui,
realment és una situació
límit absoluta
i que,
en fi,
unes destrosses
i que,
encara que estigui molt lluny,
ens afecten a tots.
Els cursos dels rius,
la tota de tota
com s'ha transformat
el país
en unes obres d'enginyeria
absolutament gigantines,
no?
Sí, sí,
i a més,
és clar,
és una transformació
que nosaltres l'hem fet
en molts anys
i ells l'han fet
en menys de 10,
no?
I,
per tant,
és clar,
és tot molt més agressiu
i, a més,
totes les xifres
a Xina
o a l'Índia
són sempre multiplicades
per milers i milers,
són xifres sempre
molt més grans,
per tant,
les conseqüències també,
no?
I això tens raó,
reclamem que facin allò
que nosaltres no hem fet
anteriorment.
No, clar,
això també ho hem de tenir
en compte,
no?
Rosa Maria,
jo,
en nom de totes les dones,
m'agradaria que,
ara que tindràs més temps,
a partir de l'any que ve,
hauries d'escriure un llibre.
T'instal·les aquí
a Banyeres del Peneder,
eh?
Sí.
Sí, no,
ja ho tinc pensat,
eh?
De fet,
o sigui,
o sigui,
ja és una cosa,
de totes maneres,
ja m'ho han proposat,
és clar,
doncs,
hi ha diverses editorials,
a mi el que passa,
el que passa és que
la literatura em sembla
una cosa molt seriosa,
no?
I jo soc periodista,
vull dir,
aleshores,
doncs,
en fi,
aig de primer convèncer
que soc capaç de fer-ho,
no?
I tant.
I aleshores,
doncs,
després,
doncs,
sí,
però en fi,
que sí que a mi penso
posar almenys
a fer una mica de notes
i de posar en bordre
idees i papers.
Si fas el llibre
i vius aquí a Banyeres,
te't podem esperar
a l'estudi en directe,
sigui quan sigui, eh?
I tant,
o sigui,
encantada.
Si encara som aquí,
estarem encantadíssims
que vinguis a presentar-nos
el teu llibre.
Sí,
jo t'anava a demanar això,
que vinguis a presentar
el llibre aquí.
Encara no l'ha fet,
i l'amplia,
eh?
Te'l presentarem nantros
i te'l farem la promoció
des d'aquí.
Sí.
Ja veus que hi ha
un cert apressi.
Ja, ja, sí.
Et farem pubilla de Tarragona.
No, no,
doncs,
escoltes,
estaria molt bé.
Per Santa Tecla,
la que podem convidar
per Santa Tecla.
Sí, sí.
Molt bé, Rosa Maria Calaf,
gràcies per atendre
la nostra trucada.
A vosaltres.
Molt amable
i ens veurem
el dia 8
en aquesta trobada
de dones emprenedores
i premis AD 2007.
Gràcies, una abraçada.
Allà hi serem,
una abraçada a tots.
Adéu.
Adéu.
Adéu, Laura, adéu.
L'heu encertat
i de valent, no?
Perquè aquesta dona
agafarà el micròfon
i començarà a parlar
i realment
l'auditori
es quedarà
amb la boca oberta
per la quantitat
d'experiència.
170 països,
si no ho tinc mal entès.
170?
Ha estat,
ha visitat,
ha conegut
i a través de...
I quants idiomes
deu parlar?
Doncs mira,
a banda de per telèfon,
com deia la que ho he dit
quan érem petits,
es deu parlar
un munt.
Molt bé,
Laura,
en tot cas,
dic que aquesta és una trobada
oberta a tothom,
que lògicament
les dones associades
directes els he enviat al díptic,
però en principi
qualsevol persona
que vulgui participar
d'aquesta xerrada
està convidada.
Enguany ha sigut
una mica complicat.
I se'ns acaba el temps ja,
Lluís,
Déu-n'hi-do.
Laura,
doncs digues,
digues,
molt ràpidament.
Que enguany
hem fet poca difusió
perquè les impremtes
estaven col·lapsades
pel problema
de les eleccions
i no hem tingut
els tríptics
fins fa dos dies,
però,
però, bueno,
tothom està convidat.
El 8 de juny
a la sala d'actes
de la cambra,
Laura Roger,
presidenta
de l'Associació
de Dones Emprenedores.
Gràcies per acompanyar-nos
i atrevem una entrevista.
Fins aviat.
Molt bé.
Vinga, adéu-ho.
Gràcies.