Molt ràpidament, a men, cap a la Rambla Nova,
tenim aquesta tertúlia, aquesta visió del món diferent
que ens donen un grup de jubilats en noms i cognoms.
El que passa, que varia d'una setmana a l'altra,
perquè quan no han d'anar a fer un encàrrec al mercat,
han d'anar al cap a buscar receptes.
Avui no sabem exactament amb qui està acompanyat el Josep Sunyer,
però ho esmenarem immediatament.
Josep, bon dia.
Hola, Jovanda, bon dia.
Qui ens acompanya avui a la tertúlia dels avis?
Has trobat quòrum o no has trobat avui?
Doncs mira, sí, avui estem acompanyats
pel Pere Canyelles Mariner i...
Home, el Pere, avui ja el tenim, el Pere.
El Pere Canyelles, però no és l'alcalde del banc, eh?
Per això t'ho dic, la setmana...
Ah, és una altra?
És una altra Pere, l'alcalde del banc, avui tampoc hi és.
I també ens acompanya amb Macià Ventura,
però saps què passa?
Que estan pintant els bancs de la Rambla.
Llavors, ara nosaltres estem sentats en un pedrís d'aquests
que hi ha al costat dels bancs...
Ai, senyor!
Perquè estan pintant-los, llavors estan pintats,
ja posa, acabes de pintar, no selleu.
Però el Pere i el Macià estan animadets avui o què?
Doncs sí, mira, i a més a més,
t'expliqueré que el Pere Canyelles
també hi podran descobrir una pàgina de la història
perquè ell va ser membre de la Lleva del Viveró,
és a dir, que va estar lluitant a la Batalla de l'Ebre.
Ara ens ho explicarà, perquè, Déu-n'hi-do,
m'estava explicant coses de l'any 38, imagina't, eh?
I Déu-n'hi-do, eh?
Déu-n'hi-do, l'experiència de viure una guerra,
m'explicava, Pere, que hi ha molta gent d'avui en dia,
els joves, sobretot, però també no tan joves
que no saben el que és perquè no ho han viscut.
Pere, bon dia.
Bon dia, bona hora.
I, Macià, bon dia, com estem?
Macià, bon dia.
Sí, mira bé, anar tirant.
Anar tirant, que ja és molt, no?
Pere, escolti'm, vostè és de la Lleva del Viveró,
vostè va ser de la 42ª Divisió del Bàndu Republicà.
Sí.
Va estar allà, doncs, durant deu mesos.
Va lluitar al front de l'Ebre,
a la serra de Cavalls, a la serra de Camposines,
i vam entrar a 150, vam sortir a 8.
I ara què hi ha d'això?
Jo era cap d'esquadra.
Hi havia tres soldats, quatre soldats,
i jo quatre, i cinc.
I tres soldats morts i no hi havia ferit.
I el tirant, comandant, no comandant, tots morts.
Abans hem comentat que és qüestió de sort, no?,
sobreviure a la guerra.
A la guerra és qüestió de sort.
Perquè, doncs, mira, vam caure al meu costat,
per tant, el tirant va poder venir a mi, amb ell.
És qüestió de sort, a la vida.
I com es diu una guerra?
És a dir, què es pensa durant la guerra?
No es pensa res.
No es pensa estar a tomarar-te i salvar el cap.
Però de pensar la mona hi penses.
Hi penses perquè no tens temps de pensar-hi.
Es penses on t'ho pots posar, què has de fer,
tens set, tens gana.
Tens, bueno, tens de fer moltes coses, no vols fer res.
No penses en res.
És a dir, ara sí que penso en la mort.
Ara que tinc 87 anys, ara penso que m'haig de morir.
Però jo n'hi pensaves.
I estic vist que m'he sentit per al costat dels companys i amics.
Però és coses de la vida que passen.
Quants anys tenia vostè, quan va anar...?
18.
No m'he sentit mai de casa, jo.
Ni de nit.
No jo tots.
No jo vingui de mans.
Sortia de sortia de quan...
Donia permís de sortia de casa quan hi havia 21 anys.
que venien del servei.
Que vinc de la guerra, m'ha manchat abans d'hora, ja no.
Perquè nosaltres no hem disfrutat res de res.
I van dir que portés una manta, no?
Una cantimplor, com era allò?
Els corporants van dir que vingui de portar el plat,
collera i una manta.
No ens van donant cap uniforme de res.
La mateixa granota que portava,
i portant la granota jo,
va servir per fer-la tota la guerra.
I vaig poder ni canviar.
Si em vaig canviar, va ser gràcies que hi havia tants morts a la companyia,
que mira, que dels macutus dels que us repartíem,
els anaven posant la roba dels morts.
Neta, què hi havia?
Com la meva.
Clar, tant temps se'm brotava,
ple de sang i polls, polls molt més més.
I jo, gràcies a això, m'hi van anar fent.
Què s'explicaria amb aquests joves
que no saben el que és això que no ho han viscut?
Jo, una cosa, jo la joventut d'oblir
seria fer vuit mesos de mil·li.
Sí, perquè la mil·li és molt important per la joventut.
Hi ha una disciplina, hi ha un ordre.
I llavors el boni no és estar fora de casa,
estar demanat,
és veritat per un home que no sap si qui és.
I ara ve la joventut i això no ho sap.
Passa de tot.
Jo ho faria, si venés, vuit mesos de mil·li.
Perquè vostè, Pere, va estar a la guerra,
a la llueva de Viveró,
però després va fer set anys de mil·li.
Set anys de mil·li.
Set anys de mil·li, eh?
Set anys.
Fins l'any 44 i pico, no vaig sortir.
I que m'he tirat un tipus.
Encara veig ni la sort,
que vaig estar vivint,
quasi quatre anys he vist al camp de Reus.
Va tocar per sort.
Com és la guerra?
Com és el dia a dia d'una guerra?
Com es menja, què es menja, què es fa?
Volent.
La nit no dorms, t'has de vigilar.
Hi ha contraatacs.
Després, el dematí,
jo el que feia, clar,
com que tenies tantes set i tantes,
el que feia,
m'escafava de matinada,
hi havia si donava alguns rims,
una poma, una perg,
alguna cosa,
com algun obre,
i cap tornar cap allà.
Donàvem una cantipola d'aigua,
per te lo dia.
I entre lo dia,
em donàvem un xusco i un pot de carga.
I la nit a portàvem.
Quan arribava el carro o la mula,
hi havia ties.
Cada dia mateix, hi havia ties.
I moltes dies no es podien menjar.
Perquè això era cada dia, diari, diari.
I això nosaltres, clar,
vam passar...
Llavors trobes que va ser de retirada
i vam arribar a Vallvidrera,
a la Viqui Bidabo,
i vam anar a l'Economat,
i vam dir,
hòstia, noia,
ho vingut tot.
I fixa't tu,
aquest sí que és la guerra.
I vam entrar a Barcelona,
i hi havia els saquets,
i tot arreu estava ple de tabacos,
de menjar,
de farina,
de tot arreu ple,
i la gent fotent-se de gana.
Hòstia,
i fixa't tu,
nosaltres aquí,
i amb la guerra,
i què?
I vam anar fent
les retirades allà,
fins a Mataró.
I Mataró m'ha dit,
prou,
s'ha acabat.
I vam anar a la sobre de Batlle,
Batlle,
sap què?
Jo,
doncs jo també.
I vam quedar.
Vostè m'ha explicat abans
que va fer més mal l'artilleria
que l'aviació.
Sí, sí.
Nosaltres teníem un canoll,
ja ens teníem 40.
L'aviació ens la teníem,
ja teníem 200.
Esclar,
s'atropellaven.
ells venien a bombardejar
una muntanya
i venien 40 avions.
Bom, bom, bom, bom, bom, bom.
D'ells, no?
D'ells.
Quan dues hores
se'n va aixecaven.
I quan ja venien
i t'atacaven,
ja no quedava res,
estava tornats.
Molt fotut, bo.
També m'ha explicat
que hi havia hagut
gent del seu bando,
dels republicans,
que havien estat enxampats
als nacionalistes
i que els van alliberar,
que havien aconseguit viure, eh?
Sí,
nosaltres vam veure
a estar al pic de l'Àguila
que està jugant entre
i allà
es van agafar
un noi meu,
un company meu, junts.
I jo,
vingui,
que són aquí,
on anem?
I ell va dir,
no, no, no,
que haia prendre el telefon.
I ell se l'estava el telefon,
coi,
que era avall.
I ells van agafar
i vam crir
les estepes,
els grans,
vam passar per sota
i avall, avall, avall,
i acabes tot,
companys de Tarragó.
I dic,
oi,
els vics i veus
més feu que córrer,
si no pateu viure,
som-se que haurà aviat.
Així va ser.
I ells van poder espassar-se.
Jo,
no,
Pere Canyeres està content
perquè no fa gaire
li van aprovar una paga
que no reconeixien
el camp de concentració
de Barbàte,
que és on vostè va estar.
Barbastro, perdó.
No ho reconeixia
la Generalitat, no?
I em van dir
que no existia.
I jo dic,
home,
per la mare de Déu,
si érem 15.000.
I allà,
dic,
sortien,
perquè em van dir,
és que vostè ha de portar
un certificat.
I com porta un certificat?
Així ja et portaven
amb un fugell
cops de col·lata
i treien a cops de col·lata.
I no t'adivinat de què.
Llavors,
allà,
sortien per anar
a botellons de treballadors,
sortien per anar
a l'alçai nacional
i sortien a llocs desconeguts.
I al final,
sí,
ara al final
m'ho reconegut.
Ara fa 15 anys
vaig rebre una carta
i dient que
entre dos mesos
m'enviaria 150.000 pessetes.
Dic,
bueno,
bona són.
Bona són,
però doni-do el que ha viscut vostè,
eh?
Sí.
Però jo els vaig dir
i també dir,
que és costeu,
i a mi m'han dit
que donien 300 pessetes cada mes,
310.
I de 10 mesos
quan hi estava a la mili,
em van pagar 3 mesos,
em van estar fa 7 encara,
encara en 10 més de quartos.
Doncs són experiències
que vostè ha viscut,
que ara ens ha explicat
i que,
de n'hi do,
que ara deu estar recordant
moltes coses,
no,
Pere?
Moltes,
moltes,
moltes.
El que passa
que moltes no les recordes,
no?
Molts fets que em van passar
no els recordes,
molts,
molts.
Moments de companys,
de nois,
que els trobaves,
cony,
canelles,
què fas,
mira,
jo de Tarragona,
tots els meus amics,
tots van morir a la guerra d'allà,
tots,
la meva edat,
tots van morir.
Van quedar molt pocs.
Ja em quedo el Godall,
que els generàvem
també de la mitjana,
això.
El Mússica, eh?
El Godall,
hi havia dos o tres anys més,
cap aquí,
perquè a més tots van quedar,
molts, molts, molts,
els meus amics,
tots,
van quedar al llibre.
Calaf,
el Muro,
en fi,
un munt de nois,
molts,
Mateu,
molts, molts.
Es vol explicar-ho això
perquè ho coneguin
la gent d'avui en dia
que no visc la guerra i que...
Encara no és el que és de la guerra,
ni el que és d'anar a la mili.
Avui la gent de tot està en el cel,
home,
nosaltres quan treballàvem
de petitets,
tots entregàvem el que
volíem tornar a la casa.
Ara la gent de tot,
i veig que tinc fills de nebots
que guanyen 30 anys,
trobem a la bussac
i que el pare
que el pare es mantingui.
Això no pot ser, home.
Com han canviat el sens,
Pere?
Llavors,
ve la segona part,
que tenien les cases
i són fracàs.
Estan acostumats
a fer una gran vida,
quanta cases ja,
tens d'esempanyat
per tot arreu
i són dels tirs
per la culota.
Llavors,
tots són,
mira,
es barallen
i es separen.
I així la jugada.
Doncs ja ho veieu,
és l'experiència
del Pere Canelles
a Marinelles,
és del llevedor
al Viveró,
va lluitar la batalla de l'Ebre,
va estar al camp
de concentració
de Barbastro.
Tinc la sort
que, mira,
que soc mig sol.
Va morir la meva dona
fa un any,
mig sol.
Acompanyo el sentiment.
Eh,
farem.
Pere,
moltes gràcies
per acompanyar-nos aquí
i explicar-nos aquestes vivències.
No ho mereixen.
I també el Macià Ventura,
Macià,
gràcies.
No parla gaire
vostè avui, eh?
No, no, no, no.
No,
ha vist que han pintat
els bancs, no?
Eh?
Ha vist que estan pintant
els bancs d'aquí.
No ho veus,
això,
no ho entenc,
el paradís,
ja és el paradís.
L'altra banda?
Sí.
És que avui,
la resta de persones
que ven habitualment
a la Tartulia
són al Carre de Lleida,
m'han dit, eh?
Perquè, clar,
l'estan pintant aquí.
Clar,
i han traslladat
a l'espai de Tartulia
a un altre lloc.
I quin, Pere?
Dimarts i dijous,
fan el mercat.
Doncs, clar,
aquí no hi pots estar,
no sé,
que els d'aquests dies
van al Carre de Lleida.
És l'altre lloc,
que és l'altre lloc d'estar.
Pere Canyelles,
gràcies per explicar
la seva experiència.
Doncs, mereixo l'home,
encantat.
I Macià també,
gràcies.
De res, home.
Bé, Josep,
avui en lloc
d'una mirada
a l'actualitat del dia
ha estat una mica
la mirada al passat inevitable
i, com bé deies,
necessària sovint
quan parlem
amb les persones grans
de la ciutat de Tarragona.
El proper dilluns
hi tornarem
al banc de la Rambla,
potser si encara estan pintant
o fent alguna activitat
haurem d'anar
al Carre de Lleida,
però el que sí és segur
és que els micròfons
del matí de Tarragona Ràdio
també voldran escoltar
aquestes altres veus.
Gràcies, Josep.
Fins després.
Fins ara.
Deixem la Rambla Nova
de Tarragona.
Sortim de la ciutat,
però no gaire lluny,
perquè és el moment
de donar pas ja
a l'espai
de la ruta amagada.