Hola, molt bon dia. Estem, efectivament, molt a prop d'aquí,
molt a prop dels estudis de l'Avinguda Roma.
Ens hem desplaçat fins al centre de la Fundació Caixa Tarragona,
aquí al carrer Higiene Anglès, per donar un cop d'ull
en aquesta exposició, imatges 2007, aquest recull de fotografies
de fotògrafs de la demarcació de Tarragona,
una mostra que, com bé explicàveu, organitzeja des de fa alguns anys
la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes.
Ara donarem aquest cop d'ull, donarem al repàs d'aquestes 40 imatges
més o menys que hi ha exposades en aquesta sala,
però abans de tot podem saludar les 3 persones, les 3 fotògrafs
que ens acompanyen perquè ens contextualitzin les imatges
i també perquè ens expliquin quin és el dia a dia d'aquesta professió.
Saludem en primer lloc el Marc Gavaldà, del Mesa Tarragona.
Marc, bon dia. Hola, bon dia.
La Judit Fernández, del Punt. Judit, bon dia.
Hola, bon dia. I també ens acompanya el José Carlos León.
José Carlos, què tal, bon dia?
Hola, bon dia.
El José Carlos treballa al diari de Tarragona.
Comencem per tu, José Carlos, perquè en certa manera ets una mica
la imatge de portada, mai millor dit, d'aquesta exposició
perquè una de les seves fotografies és la que s'ha seleccionat
com a portada del catàleg, com a portada d'aquesta exposició.
L'any passat, el Nàstic, doncs, va ser sensuptom
dos principals protagonistes a nivell esportiu de la ciutat
i les imatges havien de parlar per si sols, suposo, aquell dia, no?
Sí, la veritat és que sí, és que en dies així és fàcil
i és molt divertit fer fotos, no?
Dies d'aquests, hi ha pocs.
Normalment és el contrari, són dies més aviat grisos i avorrits
i, bueno, s'agraeix bastant, no?
Es tracta d'una de les imatges de celebració de l'ascens del Nàstic
a la plaça de la Font, una persona que estava enfilada
a val de tot d'un dels fanals de la plaça.
Aquesta imatge, per exemple, com se't va acudir, com va sorgir?
No, la imatge es produeix, jo l'únic que estava allí la vaig fer.
I, bueno, era l'únic que faltava perquè, de fet,
la foto, si treus el noi, també està bé
perquè la plaça està plena de gom a gom,
hi ha vengades, hi ha bona llum, hi ha color
i només el que el noi aquest s'enfiles allà dalt
ja va posar la guinda, i la guinda és ell
i va fer que la foto, de ser una bona foto, passés a ser una foto una mica millor.
La Judit també va estar cobrint aquella celebració,
també hi ha alguna de les fotografies seleccionades.
Judit, com recordes aquell dia, aquella festa de l'ascens?
Doncs el recordo amb molt de nervis
perquè la rua de la caravana del Nàstic va començar molt tard.
Esperàvem la gran foto a la plaça de la Font, al balcó,
i bé, doncs, vaig haver de fer una foto amb el gran angular,
el que passa, doncs, clar, es va fer fosc
i jo el que volia era que es veiés tota la gingiva i la pasta de la Font,
però, bé, doncs, vam treure la foto amb les banderoles
que van tirar de color vermelles i ja la vam poder salvar.
Si us sembla, anem avançant en aquesta exposició.
Hi ha moltes altres fotografies, per exemple,
ara en veiem una de l'Hockey, que també és del José Carlos,
i una altra també del Reus Deportiu de la Judit.
Els esports són un dels reptes més fàcils,
més difícils per seguir per fotoperiodistes dels mitjans locals, José Carlos?
Bueno, els esports és com jugar a la play.
Jo sempre ho dic el mateix,
tens que estar molt acostumat i anar-hi.
Quan estàs una temporadeta sense anar-hi al futbol,
es nota, no?
Per reflexes, anticipació,
conèixer l'esport una mica,
saber on passaran les coses.
Sobretot, diuen, quan una fotografia d'esports,
sobretot l'obsessió dels redactors,
és que surti la pilota moltes vegades.
Perquè, clar, una fotografia a basquet
sense que surti la pilota moltes vegades,
per sentit, és fàcil, és difícil.
Home, és que, a veure,
per posar una foto d'esports,
per exemple, al tenis,
una persona amb un...
no sé com se diu la raqueta.
Bueno, raqueta.
Raqueta.
Doncs, clar, és evident que, a veure,
necessites veure la pilota
amb una jugada de futbol, també.
En canvi, al partit de hòquei,
doncs, bueno, amb l'estic,
ja, doncs, la jugada és diferent,
no necessites veure la pilota,
que és petita i costa.
Ja poques vegades la veu al públic,
i a més a més,
fos fotògrafs deu ser especialment complicat.
Hi ha una altra fotografia de la Judit,
que és, hi diu una altra José Carrós,
dels incendis,
una altra d'altres fotografies.
Són uns clàssics en aquesta exposició,
gairebé és un dels temes recurrents,
perquè també Judit, suposo,
que té una gran dosi d'espectacularitat, no?
Sí, i a més, aquell dia,
el José Carrós i jo vam estar cobrint aquest incendi,
bueno, vam estar a l'incendi,
aquest hospitalet de l'infant i Vandellós,
i bé, l'anècdota va ser
que ens van tallar la Nacional i l'autopista.
jo portava altres temes pel dia, pel diari,
i vam haver de donar tot el tomb
per tornar a cap a Tarragona,
cap a l'Ametlla, a l'Eix de l'Ebre,
llavors a Falset i cap a Tarragona.
I ja està.
Problemes de mobilitat,
molta gent no ho sap,
però clar, quan s'avisa incendis,
accidents de trànsit,
els periodistes i els fotògrafs
generalment són els primers que hi heu d'arribar,
però moltes vegades,
si hi ha un accident
i la carretera està tallada,
com redimoni?
S'arriba fins allà?
Deu fer mans i mànigues?
Doncs jo camino molt, eh?
Sí, la veritat és que
en aquest incendi no,
perquè estava tan tallat tot
que totes les carreteres estaven buides,
però quan hi ha una retenció
i has d'anar cap a l'accident,
arribes abans caminant.
Per això anem amb la motxilleta
i incendis molt són a dalt d'una muntanya.
Hi ha fotos que o puges dalt
o no veus res,
veus el fum i el fons
i si vols estar una mica a primera línia
tens que caminar,
igual una hora o...
Millor no anar amb xiru,
que has d'anar a treballar sempre,
millor no anar amb mocassins
si no portaves sempre una xiru,
que és unes botes de muntanya al cotxe?
No, no, sempre.
Xiruques al maleter
i més coses,
ropa de recanvi, roba...
Tens ropa de recanvi?
Sí, clar.
Perquè quan tornes d'un incendi d'aquests
normalment fas un apudor bastant espectacular.
Continuem avançant en aquesta exposició.
Hi ha imatges de molts altres fotògrafs,
només fem un repàs.
Hi ha una altra fotografia de la Judit
d'un altre incendi,
crec que en aquesta ocasió,
no?
Una mica els mateixos problemes,
carreteres tallades, incendi...
Clar, es veu els Mossos
amb la carretera tallada
i el foc que surt
per darrere de les muntanyes,
que clar,
ja et veus que dius
què faig ara?
Et truco...
Però puc anar cap a Tarragona?
Què faig?
Estàs allà que no...
que no t'ho creus ni tu.
Vaja.
Més imatges,
no ens oblidem del Marc,
perquè veiem unes imatges festives.
En aquesta ocasió,
és una altra dels clàssics,
en la Bremsa Local,
les festes de caps de setmana,
les festes majors.
En aquesta ocasió és una imatge de diables,
també són situacions que donen molt de joc.
Sí, sempre els diables,
és un acte festiu,
és que dona molt de sí, no?
Per anar tirant diferents imatges,
però has d'anar molt al tanto,
perquè tu et posaries allà al mig,
al costat del foc, dels petards,
però sempre has de vigilar una mica
per la teva integritat
i, si no per la teva,
per la teva càmera, no?
Que també l'hem de vigilar.
Porteu sempre la càmera molt protegida?
perquè, clar, és un instrument.
Primer és la vostra eina de treball,
després costa molts calés
i sempre, vaja,
se'ls veu treballar els fotògrafs,
em vagi amb molta cura
per la vostra càmera, no?
La càmera és la nostra vida, no?
De moment,
i l'hem de cuidar
i si l'has de canviar
és una part important del sou.
Llavors, a veure,
si prem mal la càmera,
doncs mira, mala sort, no?
Però sempre que la protegim,
jo sempre l'amago
de qualsevol del fang,
de la pluja o de les espurnes,
doncs un moviment ràpid
per amagar-la sempre el fas, no?
En aquest cas és això,
és just el moment
que ens anien,
com el punt àlgid, no?
Que s'ajunten tots,
encenen el mateix temps
i just s'encenen tots a l'hora
i fer la foto i apretar la càmera.
Hi ha una de les fotografies
aquí del José Carlos
que és segurament
una de les imatges més curioses
de la mostra
perquè es tracta del moment
en què una de les persones
que porta un pas de Setmana Santa
fa un petit avituallament,
veu aigua.
Aquestes fotografies
són fotografies de reflexes.
Només parlàvem
d'aquella imatge del Nassim
que encara la imatge es produeix
i ho pot veure gairebé
tota la plaça de la font,
15.000 persones,
però és aquí on s'ha de buscar,
suposo,
aquest ull particular
a la part del fotògraf.
Bueno, aquí el que busques normalment
és com que cada any
faig el mateix,
és buscar coses diferents
i una foto de sota,
en aquest cas crec que és
el Sant Enterrament,
si no m'equivoco,
i és un moment abans
de començar la processó
i quan beuen aigua,
xarren,
comenten la jugada
de com sortirem de l'església
i tal,
i crec que és una foto,
entrava molt poca llum
i és això que tens que,
posar la càmera a punt
perquè la llum que li entrava
només li donava la cara
i la camisa,
i bueno,
això és una imatge diferent.
Crec que l'abandonar
bastant gran al diari
per això precisament,
perquè són fotos
que normalment no es veu,
la gent no veu això,
veu la façana de fora.
Ara,
Judit,
el José Carlos comentava
el problema aquest,
són temes que fem
cada any
i cada any,
i per exemple,
en el cicle festiu,
les imatges
gairebé són les mateixes.
hi ha el repte
d'any rere any
intentar buscar
un enfocament diferent?
Sí,
Santa Tecla,
Sant Magí,
totes les festes
que cada any són
any rere any
és el mateix,
doncs intentes
buscar fotos alternatives
o fotos curioses
o gent que es disfressa
pel carrer
i doncs buscar sempre
una foto diferent.
hi ha més imatges,
hi ha imatges de castells
que també és un altre
clàssic de la mostra,
en aquesta ocasió
crec que cap de les imatges
seleccionades
no és vostra,
però els castells
marques també
és una de les activitats
típiques aquí
del camp de Tarragona
i que requereixen,
no sé si hi ha algun tipus
d'entrenament especial
per allò d'agafar l'aleta
o...
Totes les fotos,
sobretot en castells
o en futbol,
tenen el seu moment,
o dispares en aquell moment
o la foto està bé
però hi falta
aquell espurneta,
la cirereta,
en aquest cas és l'aleta,
si un castell sense aleta
doncs moltes vegades
no té tanta gràcia
o l'expressió,
en aquest cas
veiem un
l'enxaneta fent l'aleta
i al costat
un amb els braços aixecats
celebrant-ho,
doncs és el moment just
de fer la foto,
no?
I no teniu
una altra oportunitat
perquè no torna tant a fer...
El dia del...
Que vagin fent rondes
pots anar provant,
algun enganxaràs,
no?
I llavors això, clar...
Després és quan et veus
el redactor i diu
que vol només aquell castell.
Vol aquella colla
amb aquell castell
i aquell aleta,
llavors complica la cosa.
Però és això,
de fotografies de castells
també s'han fet
durant molts anys,
no?
Llavors trobar
com aquesta...
És una imatge,
crec,
del Pere Toda,
que es veu un castell
des de dins,
no?
Des de l'interior.
Potser no l'havíem vist mai
o el s'ha vist molt poques vegades
i és una foto espectacular
perquè és un punt de vista
molt inusual,
no?
Sempre les veiem des de fora
i, bueno,
doncs té la seva dificultat.
Pensar en fer-la,
pensar en fer aquesta,
no?
Lo difícil és pensar
en quina foto vols fer.
Hi ha altres fotografies
en aquesta mostra,
algunes són del Marc,
però m'agradaria aprofitar
aquests últims minuts
que ens queden de connexió
per conèixer,
a més de basament,
quins són els problemes
o les alegries
de la vostra professió.
Sou persones que fa anys,
especialment a José Carlos
i a la Judit,
que es dediquen
a aquesta professió
treballant en premsa local.
Què és el millor
i el pitjor
d'aquesta professió,
José Carlos?
El millor?
El millor,
és complicat.
el millor és que
quan t'ho passes bé,
t'ho passes molt bé
fent fotos
i que ens agrada.
S'agrada estar al carrer
i ens agrada fer fotos.
Això és el millor,
que fem una feina
que ens agrada.
El pitjor,
quan la gent està empenyada
en que fem una feina
que hem destruït
la nostra feina,
no?
El dia a dia,
l'avorriment,
el fer sempre el mateix,
l'explicar sempre
les mateixes històries
i els horaris.
Els horaris crec que són
en general els periodistes.
Jo no sé
el que faré demà,
encara.
No, no,
i segurament tardaràs
encara algunes hores
sense saber.
Tindaré unes quantes hores
sense saber
el que faré demà.
També, suposo,
Judit,
hi ha moltes vegades
altres problemes
perquè és habitual
veure la imatge
de fotògrafs
i intentar fer
la vostra feina
i ràpidament
gent que tapa
l'objectiu
o gent que s'aparta.
No sempre en parlant
dels polítics
o de la gent
que apareix
normalment
en la vida pública,
que a aquests,
fins i tot,
en moltes ocasions,
els agrada sortir
a la fotografia,
sinó a l'hora
de retratar
la vida quotidiana.
No sé si et trobes
amb moltes dificultats
d'aquest tipus.
A veure,
sí,
hi ha dificultats,
però també té
la seva part positiva
de poder estar,
a vegades,
en llocs
que la gent
desitjaria molt
estar-hi.
per exemple,
anar a cobrir
el nàstic
a la gespa,
molta gent
li agradaria
estar a baix
o pujar
a la catedral
quan fan
el repit
de campanes,
doncs,
hi ha molta gent
que li agradaria
pujar
i no és fàcil.
I, bueno,
sempre és explicar
a la gent
que estàs treballant
i que és una mica
complicat
perquè la gent
va veure els actes
i no vol gent
pel mig,
però
és la nostra feina.
Marc,
recordeu alguna anècdota,
Marc,
per exemple,
alguna anècdota
més o menys divertida
més o menys notable
de la vostra
experiència.
Qui s'anima,
qui explica
batalletes?
A veure,
José Carlos.
Bueno,
per exemple,
les fotos que tinc jo
del foc aquell
és del dia de Sant Joan,
de després de dinar.
O sigui,
imagina't
un dinar bastant
multitudinari
que van fer
uns companys de feina
i jo
i quan anava
cap al diari
i acabant
les coses
que havia fet
al matí
m'avisen
que hi ha
un incendiu
bastant gros
a l'Espluga
i la veritat
és que em va costar
bastant
posar-me
les piles.
Això que comentàvem
abans dels horaris.
i pràcticament
havies acabat
aquell dia
perquè és un dia
molt tranquil
el dia de Sant Joan
i vaig acabar
mig intoxicant.
Els fotògrafs
teniu
dins del periodisme
i fins i tot
crec que dins
de la societat
en general
els fotògrafs
són uns personatges
molt estereotipats
teniu fama
de ser molt extrovertits
teniu fama
de ser molt
de la broma
teniu fama
de ficar-vos
molt això
de ser molt intrepids
es correspon
a aquest clixé
Marc
en la realitat?
Jo
és l'última
d'entrar
en el món
de la premsa local
diguem
i aprenc
a tenir més morro
això sí
del principi
que demanes
les coses
a veure si pots
entrar aquí
si pots fer la foto
i al final
acabes aprenent
que primer
fas la foto
i després
si a casa
hi demanes permís
o ja et fotran fora
d'allà on estiguis.
Sempre
alguna enganxadeta
tens
no sé
si soc un imant
però
amb els Mossos
d'Esquadra
o amb els policies locals
que sempre et diuen
d'aquesta línia
no passin
i no us hi pots discutir
o no hi ha manera
de parlar
amb qui mana
en aquella zona
per poder passar
i llavors
alguna enganxadeta
en aquest sentit
jo crec que
entenc que cadascú
fa la seva feina
però
per aquí sí que
potser ens hauríem
d'entendre millor
uns amb la feina
els altres
respectar-nos
més
ells estan allí
treballant
i nosaltres també
Parlant de treballadors
quina és la relació
entre fotògraf
i periodista
entre fotògraf
i redactor
perquè també
parlàvem de clichés
moltes vegades
potser ha hagut
d'interioritat
que el redactor
o periodista
és el personatge
de primera
i el fotògraf
moltes vegades
mentalment
potser se'l té deixat
en un segon terme
i Judit
s'ha de reivindicar
que un diari
sense fotografies
no és un diari
una bona crònica
sense una bona fotografia
perd moltíssim
Sí, això està clar
que passa
que el fotògraf
sempre passa més
a l'anonimat
el redactor
és més qui
sempre és més protagonista
i el fotògraf
ha de ser
un espai molt gran
un tema
molt noticiable
i que
poder
a veure
és que moltes vegades
treballar en un diari
el fotògraf
pot fer una foto
molt maca
pot aconseguir
la gran foto
i moltes vegades
no tenir
l'espai
o no ser
prou noticiable
la notícia
i clar
el redactor
es pot lluir
a l'hora d'escriure
però el fotògraf
no sempre es pot lluir
Ho teniu més difícil
per lluir-vos?
Jo crec que sí
ho tenim més difícil
i a part
el fotògraf
sempre passa
és més anònim
el fotògraf
jo crec que
va per feina
hi ha més
redactors d'estrella
i menys
fotògrafs d'estrella
José Carlos?
No
no sé
si hi ha molts
redactors d'estrella
almenys en periodisme local
no sé
no crec que
ni
no hi hagi ni fotògrafs d'estrella
ni redactors d'estrella
únicament
que parlem
llenguatges diferents
inclús
parlem de la mateixa història
podem tindre
punts de vista
molt diferents
a l'hora de posar-la en pàgina
i pot quedar
molt bé
compartir criteris
i pot ser bo
i és el que
enriqueix
i allí
aquest és
normalment
el punt de conflicte
la diferència
de llenguatges
el llenguatge gràfic
és molt diferent
a l'escrit
Què escolles fotografies, Marc?
Redactor
director
fotògraf
Aquesta
Tots riuen
tots tres riuen
És una
de l'eterna lluita
del fotògraf
amb els maquetadors
amb els redactors
tu fas una foto
pensant en un enquadre
després resulta que
la maqueta
la foto
havia de ser vertical
i tu l'has pensat
en horitzontal
o te la fan quadrada
Les fotos quadrades
sé que pels fotògrafs
és el pitjor que pot haver
Jo no sé qui es va inventar
la maquetació quadrada
però
podríem tenir
una xerradeta
No, a veure
sí que a vegades
amb una quadrada
pots extreure
el bonic d'aquella foto
però a vegades
és això que dèiem
abans
amb les imatges de futbol
i la pilota
resulta que te l'han tallat
i el senyor
que està
amb una taula rodona
o li donen un premi
resulta que l'han deixat fora
de la foto
i l'hagi tallat
i són discussions
que no s'acaben mai
però
clar, també
es troba a faltar
la figura
de l'editor gràfic
que s'ha perdut molt
Una persona
amb criteri fotogràfic
i criteri periodístic
que pugui escollir
les imatges
Exacte, o un fotògraf
retirat
darrere la càmera
però que sàpiga
que entengui de fotografia
i sàpiga quina serveix
i quina no serveix
però aquesta figura
s'ha perdut
i ara és
o el mateix fotògraf
o el mateix periodista
que tu li envies
unes quantes fotos
i ell escoll
la que a ell
més li agrada
o més li convé
i llavors
aquestes
o d'altres diaris
funcionen
doncs entre tots dos
es posen d'acord
i ja està
però sempre
aquest és un punt de conflicte
bastant habitual
en les redaccions
Doncs amb aquest punt de conflicte
amb els avantatges
amb els desavantatges
el millor i el pitjor
de la professió periodística
acabem
moltes gràcies
al José Carlos
al Marc
i a la Judit
per haver-nos acompanyat
gràcies, bon dia
Bon dia
Bon dia, gràcies
Vinga, bon dia
I fins aquí
ho deixem
recordem que aquesta exposició
Imatges 2007
aquesta selecció
de fotografies
dels fotògrafs
del Camp de Tarragona
es podrà veure
durant unes quantes setmanes
encara aquí
en una de les sales
d'exposicions
de l'Auditori
de Caixa Tarragona
Això és tot
Fins ara