Seguim amb tots vostès des de la sintonia de la Ràdio de la Ciutat.
Passen ara dos minuts i mig d'un quart de dotze del migdia.
Tenim la sort i el privilegi des del matí de Tarragona Ràdio
que des de la passada setmana comptem amb els diferents ponents
i convidats a aquest magnífic cicle que organitza la Fundació La Caixa.
És el cicle de Religions Universals.
Si se'n recorden, la passada setmana Víctor Pallejà,
professor de la Universitat d'Alacant,
va tractar al llarg de tres sessions diferents aspectes relacionats amb l'islam.
Avui volem parlar amb el professor que està duent a terme
les xerrades d'aquesta setmana.
Es tracta de Lluís Duc, monjo professor de Fenomenologia
de la Religió de l'Abadia de Montserrat, doctor en Antropologia i Teologia.
Lluís Duc, molt bon dia.
Bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos avui al matí de Tarragona Ràdio.
Avui és el tercer dia.
El primer va començar aquest cicle de conferències pels inicis, com ha de ser.
I probablement la xerrada d'avui és la que desperti, no dic més interès,
però sí més incògnites, perquè el títol genèric és el cristianisme en el segle XXI.
Si ja és difícil saber cap on anem des d'un punt de vista general,
si a sobre en aquest equipatge hi posem les creences i la religió,
ja una brúixola no ens pot ajudar gaire, tampoc, no?
Estem una miqueta perduts.
Bé, crec que vivim en un temps, d'una banda, molt interessant,
perquè sempre el present crec que és el moment més important per cadascú
i el temps segurament més bo per cadascú.
Però, d'altra banda, les incògnites que presenta aquest moment present
són en tots els àmbits de la vida molt problemàtiques.
I, evidentment, des d'un punt de vista religiós hi ha els mateixos problemes
que hi ha des de tots els altres punts de vista,
tant des d'un punt de vista familiar com escolar, com polític, com econòmic.
És a dir, quan una societat entra en una crisi,
aquesta crisi mai no és parcial, sinó que sempre ateny tots els àmbits
de la pròpia societat, ateny això que jo en dic les estructures d'acollida,
per dir-ho resumidament, la família, la co-descendència, la societat,
és a dir, la co-residència i la religió, la co-trescendència.
I diria que la nostra societat, aquests tres àmbits,
per simplificar les coses, es troben en una situació de precarietat molt notable
perquè les transmissions que aquestes estructures d'acollida
haurien de portar a terme resulten, en molts casos, inviables
perquè s'està donant en la nostra societat una ruptura de la confiança molt generalitzada.
I, evidentment, en una societat, tant en l'àmbit polític, com en el religiós, com en el cultural,
quan hi ha una fractura de la confiança, aleshores les transmissions en aquesta societat
es devenen pràcticament impossibles.
Ha anat tot molt de pressa, era important fer aquesta referència prèvia en tot el cicle de conferències
per entendre què passa, no ara en el present, sinó el darrer segle,
que ha estat aquest segle de canvis molt ràpids.
En la mesura del temps, al llarg de la història, aquest últim segle és com si hagués anat
amb una velocitat ràpida, no?
Clar, l'ésser humà, tot ésser humà, és temps i espai.
I, per tant, totes les incidències, totes les intervencions sobre el temps i l'espai
afecten directament la persona.
I és una evidència que les intervencions que hi ha hagut sobre el temps
i també les intervencions sobre l'espai en aquests últims cent anys
o potser encara més concretament en aquests últims cinquanta anys
han estat molt profundes i, per tant, en el moment actual estem com descol·locats,
estem desorientats,
amb l'agraujant que els antics punts de referència,
els antics criteris,
no susciten una gran confiança,
sinó, al contrari,
una enorme desconfiança
justament per allò que deia abans
de la fractura
de la confiança,
que crec que és,
en gran mesura,
un dels ingredients
més importants
d'aquesta crisi global
de la societat dels nostres dies
a tots els nivells.
Quan parlem del cristianisme al segle XXI,
de quin cristianisme estem parlant?
Bé,
el cristianisme,
parlant singular,
ja des dels mateixos orígens del cristianisme,
és una simplificació.
S'ha de parlar de cristianismes
i això ja és un fenomen
que es pot observar d'una manera molt clara,
jo diria indiscutible,
en els mateixos orígens del cristianisme.
El que s'esdevé en el moment actual
és que no hi ha una formalització
per endavant d'allò que és cristià,
sinó que allò que és cristià
és una resposta,
es mou en l'àmbit de la resposta,
perquè, en definitiva,
l'ésser humà és un ésser que pregunta
i que respon,
que és preguntat i que respon.
I en aquesta mena d'esquema,
pregunta-resposta,
és on es troba inserit l'ésser humà.
És a dir,
totes les determinacions,
a priori,
per endavant de l'ésser humà,
totes les determinacions essencialistes,
per dir-ho d'una manera molt simplificada,
no diuen de debò,
no poden dir de debò
allò que és l'ésser humà,
perquè nosaltres,
els éssers humans,
som, com aquell qui diu,
imprevisibles.
I imprevisibles són també
les nostres respostes.
I, per tant,
el futur del cristianisme
està en la resposta
que donarà o que no donarà
als problemes,
als reptes,
a les situacions de conflicte
que té la humanitat
d'aquest moment present.
Crec que això
és una prova històrica,
o si la paraula prova
resulta massa contundent,
és una constatació històrica
que el cristianisme
ha estat sempre,
ha intentat estar sempre,
una resposta,
sovint,
una resposta
en contra dels criteris,
podríem dir-ne,
oficials
del sistema eclesiàstic
establert a cada moment.
Però, clar,
aquí,
en relació amb el cristianisme,
com en relació
amb els altres sistemes socials,
cal tenir molt en compte
la diferència
entre el centre
i les perifèries.
És a dir,
els sistemes socials
i en concret
la religió,
les religions,
no tan sols el cristianisme,
sinó l'islam
o qualsevol tipus de religió,
s'aguanten,
tiren endavant,
no perquè hi hagi
un centre religiós,
un establishment religiós,
sinó perquè hi ha perifèries.
És a dir,
perquè utilitzant
una expressió
d'un epistemòleg
suís molt important,
Paul Feier,
la gent
que està a les perifèries
dels sistemes
argumenten
contra el sistema
i són aquesta gent
que argumenten
contra el sistema
perquè justament
allò que intenten
és respondre
als reptes
del seu moment
són, dir que aquesta gent,
les respostes
d'aquesta gent,
les que fan
que la família,
la religió,
la política
continuïn endavant.
Seria el que
de manera més popular
entenem,
per exemple,
determinats col·lectius
de la teologia
de l'alliberament?
Podríem trobar un exemple
com un d'aquests
eixos perifèrics.
Seria un exemple, no?
Sí, la teologia
de l'alliberament
s'ha de situar
en el seu context
de l'Amèrica llatina
dels anys 60-70
del segle passat,
del segle XX,
per tant,
en una situació
històrica
molt concreta
i, per tant,
és possible
que la teologia
de l'alliberament
dels nostres dies,
jo no sóc pas
un expert en això,
però tinc la impressió
que la teologia
de l'alliberament
d'aquest any,
2007,
de començaments
d'aquest segle XXI,
sigui bastant diferent
d'allò que era
fa 30 o 40 anys.
Perquè és diferent
la societat
en la que hi és.
Perquè vivim
en una altra societat,
no?
vivim en una societat
que d'alguna manera
fa marxa enrere
respecte a allò
que es creia
com a progrés,
com a vens,
fa 60 o 70 anys.
Això és una cosa,
és una data
que és molt comprobable
en relació
amb el fenomen religiós.
És a dir,
fa 30 o 40 anys,
als anys 60-70
del segle passat,
la crítica de la religió,
la crítica que prové,
la gran crítica de la religió
que prové del segle XIX,
Marx,
Engels,
Feuerbach,
el mateix Freud,
donava gairebé
com a un fet consolidat,
com a un fet indiscutible,
la desaparició de la religió.
En canvi,
70 o 50 anys després,
aquesta desaparició
no ha tingut lloc.
I això que s'anomena
el retorn del religiós,
doncs,
en el fons,
desmenteix
aquesta premissa
de la crítica clàssica
de la religió.
Però aquest retorn
del religiós
no té lloc
o no acostuma,
no sol tenir lloc
en el sí
dels sistemes
eclesiàstics establerts,
sinó que, diríem,
és un retorn
religiós
al marge
de les estructures
eclesiàstiques
tradicionals.
Entenem que en la
anomenada postmodernitat
s'aposta per un déu
més moral,
no tant aquest déu
omnipotent,
i amb tot el procés
de secularització
que s'està visquent
sobretot a Occident,
a mesura que
disminueixi,
disminuirà,
millor dit,
el poder de l'Església,
a mesura que el cristianisme
actui més en sintonia
amb les problemàtiques socials?
Bé,
aquí hi ha molts problemes,
és a dir,
en primer lloc,
jo soc bastant reticent,
respecte al concepte
de secularització,
és a dir,
el que cal escatir
quan es parla
de secularització
és
què se secularitza,
els sistemes socials
o la mateixa consciència
de l'ésser humà?
És a dir...
Aquest segon
és molt difícil
poder-ho fer.
Clar,
jo,
aquesta qüestió
que m'ha interessat
des de fa 30 o 40 anys,
en el moment
àlgid de la problemàtica,
és a dir,
els anys 60,
70, 80
del segle passat,
sempre distingia
que una cosa
és el canvi social,
que és evident,
és a dir,
les antigues estructures
jurídiques,
institucionals,
dogmàtiques,
doncs,
és evident
que estan canviant
o estan,
més que canviar,
potser no tenen
l'eficàcia
que en altre temps
tenien,
però això
no té res a veure
amb la secularització
de l'ésser humà.
És a dir,
no té res a veure
amb el fet
de si l'ésser humà
ha deixat
o no ha deixat
de ser
un ésser religiós.
És a dir,
a mi,
personalment,
em sembla
que
mentre
l'ésser humà
sigui un ésser mortal,
un ésser finit,
que només disposa
d'una quantitat
d'espai
i de temps,
això que anomenem
la vida,
serà sempre
aquest ésser humà
un possible
ésser religiós,
perquè
la mort,
el mal,
la beligerància,
el més enllà,
és a dir,
totes aquestes qüestions
que són pròpies
d'un ésser finit,
d'un ésser històric,
no deixaran mai
de plantejar-se,
perquè si es deixessin
de plantejar,
voldria dir
això que l'ésser humà
ha deixat
de ser
això que és,
que som cadascun
de nosaltres,
per ser
una altra cosa.
I la primera
conseqüència
seria
la superació
de la mort.
Però,
mentre siguem
éssers mortals
i finits,
la possibilitat
religiosa
està aquí.
La qual cosa
no vol dir
que els sistemes
religiosos
vigents
siguin els que
puguin donar
resposta
a aquesta qüestió.
És a dir,
jo faria
una clara distinció
entre
el religiós,
allò religiós
i les religions
històriques
que són
sempre
articulacions
culturals
d'aquest
religiós,
d'aquesta
estructura
fonamental
de l'ésser humà
que,
per comoditat,
anomenem
allò religiós
o el religiós.
i evolucionades
pel propi home.
Perdó?
Evolucionades
pel propi home
i adaptades
pel propi home
a les seves circumstàncies,
les institucions.
Clar,
perquè no s'ha d'oblidar
mai
que l'ésser humà
és un ésser històric.
No és únicament
història,
però,
evidentment,
és la història
on manifesta
aquesta estructura
religiosa,
com també
manifesta
la seva
estructura
amorosa,
la seva
estructura
beligerant,
és a dir,
tots,
diríem,
tots els
aspectes
fonamentals
de l'ésser humà,
que són
constitutius,
que són
universals,
que,
per tant,
són els qui
ens permeten
afirmar que només
hi ha una humanitat
de l'ésser humà,
per tant,
aquesta afirmació
es clou
de soc arreu
qualsevol tipus
de racisme,
no tan sols
el racisme
biològic,
que avui dia
és una qüestió
pràcticament
resolta,
sinó
aquest racisme
cultural
que és
el que està
en el
general,
en els nostres
ambients.
I que és un dels
grans reptes
que tenim ara,
no?
Oh, clar.
Segurament.
És el
gran repte
perquè
el diàleg
entre les
cultures
i entre les
religions
és una qüestió
molt
problemàtica,
perquè
totes les
cultures
en el fons
tenen un
sentiment
d'autodefensa
pel fet
que se senten
sempre
amenaçades,
fins i tot
quan són les
cultures
dominants.
Se senten
avançades.
L'exemple actual
més clar
és els
Estats Units,
un país
que sembla
que és l'imperi
i amb tot
té un sentiment
d'estar
amenaçat,
impressionant
i això
obliga
a que prenguin
una sèrie de mesures
descabellades,
absolutament, diríem,
fora senyades
i, en el fons,
molt deshumanitzadores
i que tenen
unes conseqüències
en aquest mateix
aquesta mort
d'aquests
30 o no sé
quants
d'ahir,
l'extensat
a Virgínia.
aquesta
descompensació
entre el fet
de ser cultura
hegemònica
i el fet
que hi hagi
aquestes reaccions
que semblen
no reaccions
de majoria
sinó reaccions
de minoria,
és a dir,
de grups
que estan
en minoria.
Però, esclar,
el que passa
a l'Estat
Units actualment
és que són
una gran majoria
en tots els sistemes
però que actuen
en mentalitat
de minoria
i, per tant,
que cercen
en totes les seves forces
de trobar
un enemic,
un algú
en relació
amb el qual
es pugui,
diríem,
desembocar
i tota la beligerància,
tota la,
diguem,
tot allò
de més negre
i de més absurd
que hi ha en l'ésser humà.
i si això s'hi acompanya
que
aquesta situació
de majoria
amb comportaments
de minoria
és
econòmicament
molt rendible,
doncs,
aleshores,
indústria de les armes,
indústria
bèl·liques,
tot aquest,
diguem-ne,
tot aquest món
de l'econòmic
que tanta importància
ha tingut
en la cultura occidental,
positiu
i negatiu,
doncs, això.
És la por
el que està movent
el món
en definitiva,
la por a l'altre,
la por a perdre
allò que tenim,
la por,
la por,
la por és el que governa,
no?
La por és el que ens fa
adoptar
aquestes actituds
de minoria,
fins i tot,
i això és el més perillós,
quan
qui adopta
aquesta posició
de minoria
i aquests comportaments
de minoria
són la majoria,
no?
És a dir,
és en aquest cas
la cultura hegemònica.
Semblaria
que la cultura hegemònica,
que ho és,
des d'un punt de vista militar,
econòmic,
des dels punts de vista,
hauria de tenir,
diríem,
estar d'alguna manera
sobre el bé i el mal.
Hauria de ser més generosa,
com a dir,
no?
però resulta que no.
Deixa'm fer un parèntesi.
Vostè creu,
ara que parlem
d'aquest racisme cultural,
vostè creu que
a vegades
no es mitifica una mica
la situació
d'aquelles èpoques
llunyanes
en què les tres religions
del llibre
convivien plàcidament?
Vol dir que
realment convivien
tan plàcidament?
Com ens volen fer creure?
Bé,
jo personalment
crec que
aquesta qüestió
de les tres religions
és una narració
molt bonica.
Una mica contra
de fades, no?
Sí, és un conte,
però
des d'una perspectiva
antropològica,
com jo em miro la cosa,
les cultures
i les religions
molt difícilment
coexisteixen
perquè
se senten
amenaçades,
perquè
cadascú vol
d'alguna manera
o altra
afirmar
la seva pròpia identitat
per això
un dels grans
problemes
antropològics
del moment present
és la qüestió
de la identitat,
que és una veritable
trampa, no?
La qüestió
de la identitat
pot ser
una veritable trampa
perquè
les persones
totes
tenim
el desig
per saber
quina és
la nostra identitat
i constantment
ens estem fent
la pregunta
implícita
o explícita
qui soc jo
però
això no significa
que hi hagi
una identitat
prèvia,
una identitat
que vindria
donada
pel fet
de néixer aquí
o de néixer allà
on ja tindria
aquesta identitat.
Jo prefereixo
parlar
en comptes
del terme
identitat
de processos
d'identificació.
Anem
identificant-nos
al llarg
de la nostra vida
i per tant
això que anomenem
la identitat
és
un procés
un procés
en el qual
hi entren
totes
les línies
de pensament
de resposta
ètica
sentimental
fins i tot
que intervenen
en les nostres vides
i per tant
la nostra identitat
és alguna cosa
que sempre s'està fent
no és una cosa
donada per endavant
sinó que és una cosa
que s'està fent
és evident
que si un
neix en un lloc
determinat
doncs la llengua
d'aquest lloc
la mateixa actitud
i els mateixos
comportaments
de la seva família
totes aquestes coses
que intervenen
però
és que ha d'ésser humà
que a mesura
que va creixent
a mesura que va
aprenent llenguatges
per relacionar-se
amb ell mateix
amb els altres
amb el món
aquesta identitat
es va modelant
es va diríem
transformant
i per això
doncs
pot ser
pot ser
molt profitós
que hi hagin
aquests
encontres
entre cultures
entre religions
però
aquests
encontres
no tenen garantit
l'èxit
més aviat diria
que
històricament
el que s'observa
és
la confrontació
la confrontació
que jo sàpiga
només hi ha un cas
en el qual
hi ha un encontre
diríem
amigable
que és
l'encontre
entre la cultura
grega
i el món romà
que hi ha
diríem
hi ha un triomf
militar
per dir-ho
d'alguna manera
de Roma
però en canvi
hi ha un triomf
ètic
i intel·lectual
de Grècia
però
en gairebé
tots els altres casos
el triomf
militar
ha suposat
doncs
gairebé
la desaparició
de les cultures
autòctones
això
el cas
de la conquesta
d'Amèrica
és un cas
claríssim
en aquest sentit
es produeix
una desestructuració
de les cultures
aborígenes
i això
produeix
moltes
conseqüències
negatives
com és per exemple
la caiguda
de la població
la mort
pràcticament
del 30 o 40
no se sap ben bé
de la població
la introducció
de certes malalties
que eren desconegudes
en el nou món
etc.
és a dir
l'encontre
entre cultures
o entre civilitzacions
és molt important
i a més
d'una manera o altra
sempre hi ha hagut
aquests encontres
la literatura
pot ser molt entretinguda
però a vegades
ens porta a la confusió
tot aquest procés
d'identificació
que vostè esmentava
cada col·lectiu
doncs
intenta
necessita
de la ritualitat
és fonamental
com a antropòleg
vostè
ho sap millor
que ningú
en aquest sentit
i parlant
de l'Església
sembla que
hi ha una voluntat
per part de l'Església
institucional
en aquests moments
per restablir
aquesta divinitat
dins del que és
la religió catòlica
passant per la ritualitat
que dèiem
ara
l'últim
l'últim enrenou
que es va formar
entre les diferents comunitats
va ser quan l'actual papa
va proposar
de retornar una miqueta
els orígens
del desenvolupament
de la missa
tornar a utilitzar el llatí
eliminar
alguns aspectes
que eren
com a molt planers
massa planers i tot
argumentant
no farem ara un argument
simplificant
una mica
el fet
que es necessita
aquesta ritualitat
restablir
aquesta divinitat
crear aquest misteri
dins del que és
la comunitat
catòlica
en aquest cas
bé
jo crec que
primer cal fer
una precisió
de tipus antropològic
i és que
l'ésser humà
és un ésser rítmic
és a dir
és un ésser
que
té una constitució
i això
ja l'he donat
per la pròpia biologia
que és una constitució rítmica
per tant
diríem
hi ha una reiteració
de
diríem
dels àpats
de les funcions
biològiques
dels ritmes
menstruals
per exemple
és a dir
l'ésser humà
és un ésser
en continuïtat
amb el món
prehumà
amb el món
animal
que
té un ritme
té un ritme
que no és una cosa
externa
que li vingui de fora
sinó que
la seva constitució
ja ho és
i per tant
aquest ja ser
un ésser rítmic
llavors s'ha de manifestar
i és evident
que
la ruptura
dels ritmes
d'aquests ritmes
naturals
té conseqüències
molt negatives
respecte a la salut
tant a la salut
individual
com a la salut
col·lectiva
perquè
una cosa que
els polítics
crec jo
no encerten
de cap
de les maneres
és la qüestió
de la salut
col·lectiva
de la població
quan
permeten
aquestes edificacions
de paper
de fumar
aquesta
degradació
galopant
de l'espai
aquesta proliferació
del soroll
aquesta proliferació
de la pol·lució
és a dir
totes aquestes coses
que tenen a veure
amb l'espai
i amb el temps
i per tant
que ens afecten
molt directament
en el fons
estan destruint
el ritme biològic
que després
té traducció
en el ritme cultural
en el ritme emocional
de l'ésser humà
bé
aquesta
jo
això
caldria
es posar-ho molt més
llargament
i amb moltes més
precisions
però
aquesta
jo crec que aquest és el punt
de partida
jo diria que
el
cristianisme
o per parlar més correctament
en el catolicisme contemporani
ha perdut el ritme
és a dir
no hi ha ritme
i aleshores
doncs
hi ha aquesta mena
de descol·locació
col·lectiva
respecte
respecte
al catolicisme
això seria un intent
per recuperar el ritme
aquesta
bé
jo faria
aquesta lectura
però
cal tenir en compte
altres factors
és a dir
en ciències humanes
no hi ha cap
cap causa
que expliqui
per ella sola
la realitat
sinó que
això que no manem
realitat
en el fons
és una construcció nostra
necessita
ser explicada
des de moltes perspectives
no
jo diria
que
el problema
actual
no és si
es retorna
o no es retorna
al llatí
que pot ser
un problema
mitjanament
important
jo diria
que
el problema
fonamental
és
que
en aquest
país
l'Església
desvetlla
una enorme
desconfiança
per part de la població
i això és una qüestió
que no ve d'ara mateix
això és una qüestió
que almenys
ve
del segle XIX
que és
el segle XIX
és absolutament
decisiu
per entendre
la situació
del nostre temps
és a dir
tot el que resulta
de la confrontació
entre l'estat liberal
del segle XIX
i l'Església
que es tradueix
doncs
en guerres civils
i que possiblement
la guerra del 36
la guerra civil
és una de les últimes manifestacions
doncs
aquesta confrontació
i aquest
diríem
aquesta
ruptura
de la confiança
és una cosa
que va
en augment
i s'arriba
al moment actual
en el qual
la desconfiança
ateny
l'última esglaó
de l'escala
que és
la indiferència
és a dir
és la no preocupació
ja
per el que es pugui dir
o no es pugui dir
hi ha hagut
un escaló
un escaló previ
que és
la confrontació
clerical
o clericalisme
anticlericalisme
però
després d'aquest esglaó
el que ve
és la indiferència
és el passar
perquè
si d'alguna cosa
no es pot
acusar
al nostre temps
és
que no sigui religiós
el nostre temps
és un temps
molt religiós
és un temps
molt religiós
ja ho trobava
una mica indiferent
és a dir
d'una banda
és evident
que hi ha
una indiferència
molt gran
però
hi ha
hi ha sectors
molt religiosos
però
que són
eclesiàsticament
marginals
o que no tenen res
a veure
amb la situació
diríem
de l'establishment
religiós
això crec que és
això és una qüestió
molt fàcil
de comprovar
només cal anar
a qualsevol llibreria
i veure
la quantitat
de llibres
dedicats
a
magazines
alternatives
el jogue
les tècniques
de meditació
els vestits
diríem
naturals
el budisme
aquests nens
que diuen
que és una adaptació
una mica
però això
això no és nou
a Occident
això no és nou
és a dir
a l'Occident
històricament
i això ja es detecta
en el segle primer
segon
tercer abans de Crist
i en el segle primer
segon
tercer quart
després de Crist
quan
a l'Occident
hi ha
una fallida
de les institucions
polítiques
religioses
hi ha
aquesta mena
de recurs
a l'Orient
és a dir
l'Orient
apareix
a l'Occident
quan
l'Occident
diríem
les pautes
pròpiament
occidentals
entren
en crisi
i això és una cosa
que es dona
periòdicament
en la història
de la cultura
occidental
i que d'una manera
molt intensa
s'està donant
els nostres dies
i per això
diríem
els nostres dies
malgrat les aparències
en un sentit contrari
és un temps
jo diria
molt religiós
almenys
ho és
molt més
m'atreviria a dir
infinitament més
del que era
els anys
60-70
aquesta afirmació
pot sorprendre
però
esclar
aquí hauríem
d'introduir
una qüestió
prèvia
que és
la qüestió
que entenem
per religió
doncs això
ho haurem de deixar
per un altre moment
en tot cas
segur que aquesta tarda
en la xerrada
que vostè farà
s'explicarà
que entenem
per religió
bueno
en antropologia
és un dels problemes
és un dels problemes enormes
que hi ha hagut sempre
perquè és clar
d'una manera diríem
casolana
per dir-ho així
tots sabem
el que és religió
però quan passem
a filà prim
doncs aleshores
la cosa és molt més complicada
perquè alhora
la religió és un fet
polifacètic
i per tant
intervenen factors
de tipus econòmic
de tipus
sentimental
de tipus
racional
de tipus
sexual
és a dir
totes les components
de l'ésser humà
és clar
i diríem
la temptació
és
agafar un factor
i absolutitzar-lo
el que fa
el segon Marx
el Marx
el capital
només se la mira
des de la perspectiva
diríem
econòmica
i és evident
que la qüestió econòmica
ha tingut una importància
molt gran
en els fenòmens religiosos
però no tan sols
en el cristianisme
sinó
hi ha Egipte
o la Mesopotàmia
vull dir
les cultures
de 15
i gairebé 20 segles
abans de Cris
és evident
i hi ha hagut
algun investigador
per esmentar-ne un
Max Weber
que és un dels grans
estudiosos
d'aquesta qüestió
i encara
Max Weber
mort del 1921
em sembla
però encara
diríem
és un autor
de referència
clar
ell
es proposa
tots els seus estudis
sobre el fenomen religiós
intenta veure
intenta copsar
la importància
del factor econòmic
en les religions
i és clar
és una cosa important
ara
només tenir en compte
aquest factor
doncs
no diu
queda incomplert
queda incomplert
més que incomplert
falsificat
més que incomplert
falsificat
perquè
es descura
aleshores
que l'ésser humà
doncs
és un ésser
que té
que té
anells
llavors aquí
convé
fer una
anàlisi
en profunditat
de la categoria
desig
què vol dir
això del desig
el desig
que és una de les
diríem
dels
artefactes
més ambigus
i més perillosos
que té l'ésser humà
perquè
el desig
dona lloc
al millor
i al pitjor
en el moment actual
per exemple
el desig
la perversió
del desig
es manifesta
per exemple
en el consum
el consum
és la perversió
del desig
i de fet
en la nostra cultura
que ja no és
o la nostra societat
que ja no és
una societat industrial
una societat
postindustrial
doncs
el consumidor
ha substituït
el productor
la societat industrial
és una societat
de productors
la societat
postindustrial
que és l'actual
és una societat
de consumidors
i per això
doncs
si en la nostra societat
el consum
falla
si la venda
de cotxes
baixa
o
el consum
en general
baixa
la societat
se'n va
a l'abisme
i per tant
avui dia
els polítics
es troben
amb aquesta alternativa
de promocionar
el consum
i de parar-lo
però clar
estem en una mena
de cercle infernal
que
el que predomina
perquè allò que
ja en català
la pela
és la pela
el que predomina
doncs
és la promoció
del consum
i qui aconseguís
trencar aquest centre
comença a plantejar-se
preguntes
darrere d'una pregunta
no hi ha una resposta
sinó una pregunta
més gran encara
i això és el que ens dona
aquesta capacitat
d'analitzar
i de pensar
en definitiva
clar
a més cal tenir
una cosa històrica
molt important
crec jo
i és que
les cultures
mai no han tingut
capacitat
d'autocorrecció
de per elles mateixes
una cultura
és com una allau
com una allau
de neu
que baixa
i cada vegada
agafa més velocitat
fins que
s'estrella
i per tant
les cultures
rarament
tenen capacitat
d'autocorrecció
és a dir
cal una intervenció
externa
per
diríem
per intentar
modificar
la qüestió
no tenim més temps
ja veu
ens ha passat
volant
de totes maneres
aquesta tarda
dos quarts
de vuit del vespre
tindrem oportunitat
d'obrir aquest espai
amb aquesta
tercera i última
xerrada
al voltant
del cristianisme
al cristianisme
en el segle XXI
recordin que la cita
és a la fundació
La Caixa
el centre social
i cultural
del carrer
colom
a partir de dos quarts
de vuit del vespre
agraïm moltíssim
la companyia avui al matí
de Tarragona Ràdio
de Lluís Duc Monjo
i professor
de fenomenologia
de la religió
de l'abadia de Montserrat
doctor en antropologia
i antologia
moltíssimes gràcies
molt bon dia
molt bon dia