Saludem la regidora de Cultura, en aquest cas de Cultura exclusivament,
Sandra Coloma, bon dia.
Hola, bon dia.
També és de festes i de cooperació,
però avui ve en qualitat de regidora de Cultura,
perquè és el temps del fet,
en l'últim programa de la temporada del Festival d'Estiu de Tarragona.
Per tant, com cada setmana i puntualment,
i de manera absolutament fidel,
el director del festival, Jordi Ginamé, bon dia.
Hola, bon dia.
Podríem dir que s'ha acabat, però no s'ha acabat.
Encara tenim un plat fort en el sentit més ampli de la paraula,
amb la representació de mà de Los Persas en Requiem por un Soldado,
aquesta obra dirigida per Calixta Vietó,
amb dramaturgia de Pau Miró,
interpretada en el paper principal per Natàlia Dicenta,
amb un ampli repartiment,
un muntatge que d'en Tuviens sembla que ha de ser extraordinari,
en tots els sentits, un muntatge d'aquells que dius,
home, t'agradarà més, t'agradarà menys,
però és el que tenen aquest tipus de muntatges,
i la dramaturgia de Calixta Vietó,
que afortunadament no et quedes indiferent, no?
Home, és un dels grans atractius de Calixta Vietó, no?
Com bé sap la gent que segueix una mica l'activitat teatral,
segurament en aquests moments un dels directors més internacionals
que té el panorama de directors catalans,
i que alterna tant estrenes d'òperes,
amb alguns dels millors òperes d'Europa,
com en produccions que ell va fent aquí,
tant les que fa dins el seu projecte més directe,
que és la direcció artística de les temporades del Teatr Romea,
i en el Metropol hem pogut veure
algunes de les seves últimes direccions,
com el Rei Léart de Josep Maria Polo fa dos o tres anys,
hem pogut veure Plataforma, amb el Juan Echanove,
i alterna aquestes activitats dins el Teatr Romea
també amb altres produccions, com és aquest cas.
És una coproducció de Focus
amb el Festival de Tèdre Clàssic de Mèrida,
i a la vegada amb la col·laboració del Festival de Según.
Bé, és una producció que té escassament una setmana i mitja
que es va estrenar a Mèrida,
que no va deixar indiferent,
però va tenir molts més aplaudiments
que en tot cas algun xiulet de desacord
per al tractament que, com bé tu deies,
la Calista Beito fa, en aquest cas,
d'un tema com els perses,
i en aquest cas una mica la seva mirada antibalicista
en aquest text clàssic,
però que ja ha venut 6.000 entrades a Mèrida,
que a més a més és un espectacle molt ajustat
perquè ha refós la tragèdia amb l'ajut de Pau Miró
i dura una hora 20 o una hora 25,
per tant està una tragèdia grega comprimida,
però, bé, traslladada l'acció de l'exèrcit persa,
la batalla de Salamina que van sortir,
doncs diguéssim, escuats,
traslladada a la realitat més actual,
que és les tropes espanyoles
amb un Afganistan actual.
Que, de fet, la guerra és eterna,
com deia el mateix Esquil,
és universal i no té temps,
s'endisortadament.
Com deies, no ens deixin diferent.
Nosaltres no hem vist l'obra teatral,
lògicament parlarem amb els convidats
que ara estan a l'altre costat del fil telefònic enduïdes,
però, aviam,
hi ha un gruix d'espectadors
que ens agrada que el teatre
s'accegi a la consciència,
que no sigui sempre absolutament compleent
amb tot i que de tant en tant
em doni un toque,
perquè avui, sense anar més lluny,
agafes qualsevol diari de bas nacional
i aquest diari que tinc jo
a la pàgina número 3 internacional,
40 muertos i 80 oridos
en una nova oleada d'atemptats en Irak,
d'aquests 40 morts,
en 12 eren nens.
Dius, bé,
aquesta notícia es repeteix cada dia,
per tant,
actualitat de l'obra,
evidentment,
vigència,
també.
Sacsejar aquest titular de periodístics
no en sacseja gaire, ja.
No?
Què en penseu?
Perquè cada dia es repeteix, no?
Potser veure-ho representat
en una obra teatral amb força
i una mica tocant les consciències?
Home, això és superimportant
en el fet d'arribar a la consciència
de les persones
i no oblidar que això
són fets que passen cada dia
i el fet que passin cada dia
no ens ha d'acostumar a que això passi,
sinó sempre ens ha de sensibilitzar,
hem d'estar sensibilitzats amb això
i ser conscients
que les coses s'han de canviar,
que realment això no és el que ha de passar,
això no és la realitat.
O no hauria de ser la realitat constant,
que és el que està sent, no?
Desgraciadament.
Per això ja està bé que de tant en tant
tot això,
traspassi l'escenari real,
traspassi sobretot aquest escenari diferent
que són els mitjans de comunicació
i ens ho posin en un escenari real.
Diuen que la literatura
i sovint el teatre
el que dona és una dimensió
encara més real
a aquella realitat
que ho fa passar
per una mena de gran angular.
Tenim a l'altre costat
del fil telefònic
el Pau Miró,
que juntament amb el Calixtó Vieito
ha fet la dramatúrgia
i també un dels actors
d'aquesta obra
que és en Roberto Quintana.
Pau Miró,
Roberto Quintana,
molt bons dies.
Bon dia.
Bon dia
i moltes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Primer que tot,
si em permeteu,
us diré que està aquí
el director del festival,
Jordi Giramer,
també ens acompanya,
la regidora de Cultura
de l'Ajuntament de Tarragona.
Us ho dic
perquè si en un moment determinat
s'adrecen a vosaltres
que sapigueu qui són,
perquè és la cosa aquella
que limita tant el telèfon.
Sí,
amb el Pau em sembla
que vam coincidir
al Teatre Metropol,
Pau.
Sí, sí, sí.
Ara me'n recordo
que fèiem l'antígona,
és veritat.
Exactament,
i vam estar departint
una estoneta, no?
Bueno, encantat de tenir-te aquí
i tenir-te demà passat aquí,
demà aquí a Tarragona.
Sí,
nosaltres encantats
d'estar a Tarragona,
que és un lloc molt,
Bueno, Pau,
jo no te conec,
però t'esperem,
estic encantada que vinguis.
Crec que els perses
no sabrà ningú,
al contrari.
Segur que no.
Anna,
què t'anava a dir?
Pau,
ara parlàvem del tema bèl·lic,
de la guerra i tot plegat,
però a mi el que m'agradaria
també destacar
és que de Mèrida
veniu a Tarragona?
Sí, sí, sí.
És a dir,
és la segona plaça
on representeu aquesta obra?
És la segona plaça
i és la primera vegada
que arribem a Catalunya.
Oi, que bé, no?
Que vingueu aquí
en lloc d'anar al cap i casal
i aquelles coses que se'n diuen
ens fa gràcia.
Mira,
digue'ns provincianus,
però ens fa gràcia
que vingueu primer aquí,
la veritat.
Home, a mi personalment
també tinc una part de província
i també m'agrada molt
arribar a la terra,
a casa una mica, no?
Tenim la taula
plena de papers
i no us imagineu
lo gran que arriba a ser
la taula
de l'estudi de Tarragona Ràdio.
Doncs està plena de papers,
de fotografies,
de crítiques de diari,
d'explicacions de l'obra
i jo la veritat és que no sé
per en agafar-ho,
però en sento ja
amb 24 hores abans
de veure aquest espectacle
absolutament allò
conmoguda, no?
Perquè ja d'entrada,
tal com es planteja
aquesta obra teatral,
amb aquesta vigència,
amb aquest crit,
perquè a mi em dóna la sensació,
mirant les imatges
en fotografies,
que és un crit
i és un crit allò
d'esgarrat, no?
Aquesta obra.
Totalment,
és un crit d'esgarrat,
és un espectacle molt emotiu,
molt emotiu
i la intenció
era de no fer
un espectacle
pamflatari
perquè és una evidència
que tots estem
contra la guerra,
però ens ha sortit
un manifest
totalment antibalicista,
sense voler-ho ser,
perquè sí,
perquè és una lògica
plastant.
Per altra banda,
jo crec que
és una obligació
dels artistes
parlar de l'actualitat
i posar-ho dalt
d'un escenari,
posar la lupa
del teatre
sobre temes
que ens importen,
que ens interessen
i que estan
en les nostres guides.
I és el que va fer
Esquil
en el segle V abans de Cris
parlant d'una batalla
de la qual va ser testimoni
i és el que hem fet nosaltres,
traslladar
aquella batalla
als nostres temps
i l'actualització
que més
aviat ens semblava
era portar-la,
traslladar-la a l'Afganistan
i a les tropes espanyoles
en aquest cas,
que formen part
de les tropes aliades.
Crec que l'obligació
dels artistes
és parlar dels temes
que realment interessen
a la gent
o que estan
propers a la gent
o que els fan pensar,
dubtar, etc.
Aquí fins i tot
tinc entès
que no,
no és una evidència
perquè disortadament
podem parlar
de l'Orient Mitjà
però també podríem anar
a qualsevol país asiàtic
o a qualsevol
indret
a l'Orient
africà.
Però en principi
sí que intenta
qui són els perses
i qui són els grecs,
no tant representant
països o territoris,
però sí més aviat
aquells que guanyen,
aquells que perden
o aquells que militarment
poden ser més forts
o menys febles.
Sí,
en tota tragèdia,
en totes les tragèdies
a nivell estructural
hi ha la,
diguéssim,
la superbia,
el que es diu
la híbris,
no?,
que és que el personatge
central comet
un excés de confiança,
una superbia,
en el cas dels perses,
a l'hora d'inveir
un país
sense la preparació
i sense,
diguéssim,
tots els estudis previs.
I és una mica,
es pot fer un,
diguéssim,
un trasllat superràpidament
el que ha passat a l'Iraq
o el que ha passat a l'Afganistan
quan les tropes aliades
amb molta superbia
es pensen que poden
implantar la democràcia
d'un dia per l'altre
i es pot fer sense preparació
i a vegades sense atendre
a les lleis internacionals.
I aquesta falta
de respecte
per les lleis internacionals
és la superbia
dels personatges.
Aquesta és una mica
la, diguéssim,
la visió més,
o diguéssim,
el paral·lelisme
més evident
que podríem fer,
no?,
entre els perses
d'aleshores
amb els perses
que hem fet
amb el Calixte.
Clar,
del text original
d'Esquil
hi ha molta diferència
per a que l'essència
està allà, no?
Esquil,
o sigui,
hem llegit,
hem estudiat moltíssim
els perses.
El que passa
és que ara
la versió que hem fet
és irreconeixible
perquè fem servir
un llenguatge actual,
perquè l'hem situat
a l'Afganistan,
però realment
a nivell d'essències
estan les essències
dels perses d'Esquil,
no?,
que per altra banda
és una obra preciosa.
tenim el Roberto Quintana,
no?,
a l'altre costat
del fil telefònic,
no li hem dit res
encara, Roberto.
Hola.
I ens disculparàs
que no t'hem dit res.
No sé si l'he de parlar
al Roberto
en català o en castellà.
No, no,
pero Roberto...
Prefiero un andaluz.
Pues mira,
a mí lo que me interesa
es que expliques bien
las cosas
para que no enteremos
todo.
¿Qué te iba a decir,
Roberto?
La protagonista
es una soldado.
Sí.
¿Por qué es una soldado
y no un soldado?
Quizás un poco
de esperanza
de que sea una mujer.
Hay simbolismos extraños
o es una soldado
porque es una soldado
y ya está.
Mira,
ojalá fuera...
Pudiera ser una esperanza
porque fuera mujer
fuera una esperanza.
Ojalá.
Sería de ser.
Pero me parece
que esto de la guerra
no entiende de sesos.
Y es terrible,
pero bueno,
sea mujer,
sea hombre,
es terrible,
pero es lo mismo,
es la guerra, ¿no?
Me parece que es muy significativo
que sea mujer
porque, bueno,
en los tiempos antiguos,
los tiempos inmemoriales ya,
la guerra la hacían
solamente los hombres.
Ahora también,
desgraciadamente,
participan las mujeres, ¿no?
Por eso precisamente
te lo preguntaba
en el sentido
de que tradicionalmente
la mujer
quedaba en la retaguardia.
De hecho,
si una colectividad
se recuperaba
era porque la mujer
había tenido cuidado
de los hijos,
la mujer había aguantado detrás,
entonces había una posibilidad
a la vida
y a la pervivencia.
Si la mujer se integra
ya también
con pleno derecho,
entre comillas,
también en la batalla
y en las guerras,
¿quién se queda detrás, no?
Claro,
el peligro
de desaparición
es más terrible todavía
cuando la mujer
también participa en eso,
como tú bien dices,
porque antes era
la reserva
donde quedaba
por lo menos
un reducto
de racionalidad
y de ver las cosas
de otra manera.
Y, bueno,
puestas las cosas así,
no sé quién va a quedar
en la reserva,
porque los dioses
ya no están,
si tampoco están las mujeres
en la reserva
no sé quién va a quedar,
no estarán los niños tampoco.
Las guerras
se hacen contra los niños,
como dice el texto.
Entonces, bueno,
pero es así.
Pero lo mismo
de terrible
que es que
algo que,
en relación
a lo que está diciendo
Pavo ahora,
a mí lo que más
me espeluzna
de todo esto
es estar dentro
de una historia
que hasta ahora,
bueno,
incluso
en estos últimos años
han pasado
a radiarnos
y a retransmitirnos
las guerras
como si fueran
partidos de fútbol,
¿no?
Asistimos
al comienzo
de la guerra de Irak,
al comienzo
de la guerra de Afganistán,
vemos la primera bomba
y esto se convierte
casi en una especie
de vacuna,
¿no?
Parece que nos dejen
sensibilizados,
parece que eso forma
parte de la historia
diaria.
Tú decías
al comienzo
que, bueno,
esto de que abras
el periódico
y haya ochenta,
cien, sesenta,
cuarenta,
doscientos muertos
es diario,
no hay día
que no pase esto,
¿no?
Y, bueno,
si por lo menos
durante una hora
y veinte
podemos ver esto
desde otro punto
de vista,
mirándolo
como desde otra puerta,
¿no?
Y esto nos puede
remover un poquito,
nos puede sacar
de esa atonía
que significa
que se haya convertido
en un hecho cotidiano
y es suficientemente
importante.
Sin duda,
Roberto,
este es uno
de los objetivos
del espectáculo
y de la visión
de Calixto
y Pau Miró,
pero un poco
por lo que he ido
leyendo,
porque desgraciadamente
aún no hemos podido
ver el espectáculo
que está calentito,
calentito,
esta versión...
En Tarragona,
perdona que te interrumpa,
en Tarragona
hay una razón extra.
incluso,
bueno,
porque Darío,
mi personaje,
el padre,
está
viendo la televisión
y está viendo
un partido
entre el Atlético
de Madrid
y el Nástic.
¡Hala!
Y encima
el partido
lo gana el Nástic.
Lo gana.
A Darío
lo deja hecho polvo,
claro.
Porque Darío
es el Atlético.
Claro, Darío.
Es un poco tema salamina
también que gana el Nástic
al Madrid, ¿eh?
Es una mica...
La broma era aquesta
o el joc era aquest,
parlar amb coses
més banals,
més petites
i llavors barrejar-ho
amb el que és
la supervió
de la que parlàvem abans,
¿no?
Però és un dels fots llocs
on...
I em sap molt greu,
perquè jo tenia
molt de carinyo
pel Nástic,
però és un dels fots llocs
on el Nástic
guanya un partit.
En aquesta obra de teatre,
vull dir,
perdoneu.
Sí,
No, no,
Roberto,
jo dicia precisamente
iendo al personaje
que interpretas tú,
que el espectáculo
també va més allà
perquè també centra el foco
en com reacciona
ese padre
de la soldada
muerta,
per entendernos,
i un poco també
esa insensibilitat
o un poco
com ha ido evolucionant
la societat,
¿no?
Quizà podríes parlar
un poquit més
de ese personaje.
Bueno,
jo penso que...
Bueno,
y esto,
Paulo,
pode ser mucho mejor
que jo.
Hola,
Paulo.
Pau,
pero no es un momento.
un abrazo muy fuerte.
Muy fuerte, muy fuerte.
He de dir que sóc fan de...
Si hi ha un club de fans del Roberto,
jo sóc el fan número 1 perquè...
tu ets el president del club.
Fa un treball excepcional,
d'una emotivitat desbordant.
No dic perquè jo estigui en el muntatge,
ara parlo com a senzill espectador.
Cada cop que...
Ell fa gairebé tots els muntatges,
són monòlegs,
i cada cop que comença a parlar
ho fa des d'un punt trencadís
que m'emociona a mi,
que emociona tothom,
que posa la pell de gallina a tothom.
Fa un treball espectacular,
Roberto,
tant la Natàlia,
l'altre equip,
tothom de l'equip també,
però jo vull destacar el treball del Roberto
perquè sincerament
és tan emotiu,
és tan de veritat
que crec que és una altra
de les raons
per les quals ningú es pot perdre
aquest espectacle.
Bueno, yo tengo que decir una cosa.
Todo eso ocurre,
y gracias, Pau.
No, no, yo no lo digo por nada.
Roberto, te lo dije aquí.
Todo el mundo lo dice,
ell no lo dirá,
però es veritat,
tothom diu que el Roberto está muy bien
i això s'ha de dir.
No, pero yo os digo una cosa.
O sea, vengo de muchos textos clásicos,
otros contemporáneos,
unas veces son mejores,
otras veces son peores,
y siempre hay una especie de,
bueno, de tónica,
que es preguntarte
qué difícil es hacer un clásico.
Yo lo que digo es que
cuando un texto está bien escrito
es mucho más fácil de hacer,
y es lo que ocurre aquí.
Y lo siento porque está Pau
al otro lado del teléfono.
La verdad parece que está todo preparado, Roberto.
No, no, no, no,
se está pasando la pelota.
Porque además tú sabes, Pau,
y yo lo llevo diciendo hace mucho tiempo,
que me ha tocado la parte del bombón.
Es decir, creo que el texto está muy bien escrito,
pero a mí me han tocado las partes
donde digamos que el vehículo de comunicación
con el espectador
es mucho más diáfano,
es mucho más cercano,
y donde la posibilidad de comprensión
del fenómeno total de la función,
y donde la cercanía
y ese cambio de la óptica
para ver esos hechos desde otra óptica
están muy significados,
están muy patentes
en los textos de Darío.
Entonces, eso juega a mi favor.
En definitiva, mi esfuerzo
debe ir en la dirección
de escribir ese texto
de la manera más coherente
y mejor posible,
y eso es mucho más fácil
cuando el texto está bien escrito.
Y en este caso ocurre así,
yo lo digo sinceramente.
Han hecho Shakespeare
y es mucho más fácil
hacer Shakespeare
que a un mal autor.
Pero en unos tiempos
que hay pequeñas guerras cotidianas
en que cuesta mucho
que las personas hablen bien
unas de las otras,
a mí me parece magnífico
que os guste vuestro trabajo mutuamente
y que además lo manifestéis en público.
Decir, no, no,
es que me gusta como interpretas
y a mí me gusta
cómo se adapta la obra,
porque parece que solamente
nos dedicamos precisamente
a los pequeños conflictos bélicos
cotidianos también, ¿no?
Enhorabuena por hablar públicamente bien
el uno del otro.
Yo no me lo podía aguantar.
Claro que sí,
ben fet, Pau, home.
pero es que, bueno,
si no veuré l'obra
veureu que no estic
a volar ni parlo per parlar.
El Jordi em penso que volia...
Sí, digas, digas.
No, perdona.
No, es que además yo creo que ocurre una cosa.
Mira, el teatro es el único de las artes
que hay que hacerlo colectivamente.
No sé si es su grandeza o es su miseria,
pero es su realidad.
Y creo que cuando se consigue una creación,
que una creación es la reunión
de todos los elementos creativos
que forman parte del espectáculo
a las órdenes del director,
ocurre,
es cuando se da esa identificación
entre unas partes y las otras,
entre los dramaturgos y los directores
y los actores y los técnicos
y los iluminadores
y los vestuaristas, etcétera, etcétera.
Y si no, ocurre.
Entonces, yo creo que aquí ocurre
y es una prueba
de que lo que estamos hablando es así,
porque se da esa unidad,
se da esa imbricación
entre las distintas partes creativas
del espectáculo.
Si no, no sería posible.
De hecho, a raíz de esto que estás diciendo,
creo que hay una cierta unidad de tono
en todo el concepto, ¿no?
Tanto la dramaturgia como la dirección,
como la iluminación,
como la escenografía,
esa escenografía espectacular
de ese Afganistán en un desierto
con los restos quemados
de algunos vehículos.
Incluso hay un elemento
que creo que es muy destacable
y que quizá podéis hablar,
que es que la música también
tiene un papel fundamental
en el espectáculo, ¿no?
Es decir, que la puesta en escena original,
bueno, la puesta en escena,
la visión de Esquilo
ya incorporaba canciones
y en este caso los actores,
también tenéis una parte de cantantes,
de hecho, hay una banda de rock
que está interpretando alguna de las canciones
que forman parte de la banda sonora del espectáculo.
No sé si ahí podéis comentar un poquito...
Una de las canciones,
potser que soni una miqueta de fons,
que es el Word of the Wind Star.
No sé si surt en directe
cantant per ells mateixos a la banda.
A banda de Word hi ha Jenny Joplin,
Pink Floyd, ¿no?
Això que us pregunta el Jordi
és interessantíssim,
perquè sense ser una obra musical
té una presència important, la música.
Sí, és una espècie d'oratori i concert,
i en aquest sentit respecta molt
el que són les tragèdies més antigues,
que aquesta és la tragèdia més antiga que conservem
i l'estructura d'això,
eren discursos monòlegs dels personatges,
algun diàleg i cançons,
les cançons que permetien expressar la ment dels personatges.
Aquesta actualització fantàstica
que ha fet alcalí,
aquesta concepció d'un oratori
on els personatges expliquen
on faran els seus monòlegs
i després apareix la música
i tot plegat es converteix
en una espècie de rèquid,
de concert, de la ment,
per la mort d'un soldat.
I cançons com aquesta,
que és més festiva, de Word,
o altres cançons de Pink Floyd
que són més emotives,
estan molt ben ficades
en el punt alcalista
ha escollit molt bé el moment
on apareixen les cançons
per acabar de penetrar
en l'emocionalitat de l'espectador.
L'espectador ja està
en un punt emotiu considerable
quan apareix la cançó
en segons quin moment
acaba l'emotivitat
acabat desbordant-lo.
Jo crec que en aquest sentit
es tracta, ja dic,
repeteixo,
d'un oratori concert.
No sé si...
No és la típica obra de teatre
on hi ha diàlegs costumvistes, no.
Es tracta més d'un oratori,
d'un lament per un soldat.
A mi em dóna la...
Ai, perdona, Jordi.
No, no, no.
Y dentro de esa banda sonora
el himno español
o el novio de la muerte, ¿no?
Y un poco quizá podríais hablar de eso
y un poco las reacciones airadas
de un sector del público de Mérida
que afortunadamente
por lo que cuentan las crónicas
y las críticas
es una pequeña porción
de espectadores
que en nada ensombreció
el aplauso rotundo
y la entrega de los espectadores
al espectáculo.
Mira, yo creo que
eso no solo no es malo
sino que es hasta bueno.
De alguna manera,
o sea, el espectador
que protesta
está conmovido.
También está conmocionado
por el tema.
Y yo pienso que el espectáculo
es de los de calao
a largo plazo, ¿no?
O sea, a medio y largo plazo.
Es decir, no solo en el instante
de ver la función
que puede funcionar
en ese sentido
para un gran captador,
sino a la larga
para mucha más gente.
Porque además,
otra de las claves
que a mí me parece importante
del espectáculo
es el hecho
de que Calixto
haya manejado la música
porque la música
es un lenguaje contemporáneo
de una potencia significativa enorme
y que cala enormemente.
Y por otro lado,
además,
como bien dice Pau,
conecta con la estructura original
porque a pesar de lo que se diga
que también se dice
que es nada de esquilo,
que bueno,
que esto es un espectáculo moderno,
no sé qué.
Bueno, yo pienso que eso
en absoluto.
Es decir,
en todo caso,
parte de la cáscara
se ha cambiado,
pero la almendra,
es decir,
lo que hay,
la estructura básica,
no solo en partes del texto,
sino en la propia estructura musical,
etcétera,
ha quedado.
Entonces,
son dos elementos
que a mí me parecen importantísimos
y que creo que juegan
un papel muy significativo
al enganchar
con el espectador.
A mí, Roberto,
me da la sensación
que es un teatro de aquel
y si me equivoco,
te pido por favor
que me rectifiques.
es teatro sin concesiones,
que no se hace mucho hoy día,
sin concesiones al espectador,
que el espectador
esté ahí
y beba de ese teatro
y que participe
desde el punto de vista emocional.
poniendo el dedo en la llaga,
hablando de ideología,
si es necesario,
sin ningún pudor
de presentar realmente
las cosas como son.
Exactamente así.
Y pienso que ese es uno
de los factores
que en algún momento
a algún espectador en concreto,
aunque son muy pocos,
y no sé si decirte
que a mí me gustaría
que fueran más,
fíjate,
creo que les toca,
es decir,
que de alguna manera
les hace removerse.
Mira,
el día de,
uno de los días
de las funciones,
de arriba a la cafetería
del teatro romano,
bueno,
hablando de que había
reclamado la devolución
de la entrada
porque aquello no era esquilo,
etcétera,
hubo un espectador
que comentándolo
entre nosotros
dijo,
yo soy uno de ellos
y me espectó a mí
que yo decía
un texto
que no era
de recibo,
porque Darío
en un momento dice
morir por la patria
es repugnante
y doloroso.
Yo no le contesté,
sencillamente le dije
otra frase de la función
y así cayó.
Es decir,
no tenía respuesta
para la segunda,
la segunda embestida
no tenía respuesta
es decir,
aquello lo había
trastabillado,
lo que pasa
es que hay veces
que cuando nos mueven
en territorios
que nos duelen
especialmente,
claro,
nos levantamos
y damos la patada,
¿no?
pero eso no es malo
a mi modo de ver
y ya digo,
a mí no me importa
que haya cuatro,
cinco,
no sé,
un tres por ciento
de espectadores,
un dos que se sienta
especialmente dolido
con el tema
y proteste
porque para mí
es un registro bueno.
No es malo
sino que incluso
podríamos decir
que es necesario
y todo,
¿no?
Claro,
mira,
y el teatro por favor,
ya que perdimos
aquello de los tomates
y los pateos.
Ay, sí.
El derecho a decir
no me gusta
y me voy
y me levanto.
Eso es magnífico.
Claro, claro,
no me gusta la función,
la he pagado
pero me levanto
y me voy
con respeto
a los que están trabajando
pero me levanto
y me voy.
Entonces, bueno,
que el teatro
recupere eso
y que estamos vivos,
que no estamos hablando
como decía antes Pau
de cosas costumbristas
o de
que cómo me he levantado
esta mañana,
¿no?
Sino
que estamos hablando
de cosas que nos preocupan
a todos
y eso hay veces
que duele.
Unas veces duele
de una manera más pasiva
y otras veces duele
de una manera más activa.
Cuanto más activa
la respuesta
por mí es estupendo.
Quiere decir
que estamos vivos.
Els tres que estem aquí
a l'estudi
estem desitjant
que arribi a donar
per anar a veure
l'obra.
La veritat
és que sí.
Bueno,
ahora que hablar
con el dios de la lluvia,
¿no?
A ver si...
Nada, nada.
Tenemos aquí
el meteosadio.
Vamos a hacer un pacto.
Está estupendo el tema,
¿eh?
De lluvia nada.
No, no, no.
Se arregla.
Aquí tenemos
a Sandra Coloma
que es la concejal de cultura
y...
Vamos a hacer un pacto
con las nubes
para que mañana
no os molesten.
Mañana aquí vais a estar
muy bien,
vais a actuar muy bien.
En cuanto a la escenografía,
¿traéis la escenografía completa
que utilizasteis en Mérida?
¿Adaptáis?
Porque lógicamente
es algo propio
en función del teatro
al que vais a actuar.
Sí, porque, bueno,
es una escenografía compleja
y depende también
de los espacios.
La conformación
de los espacios
no es tanto cantidad
de metros cuadrados
sino estructura
de esos metros cuadrados,
¿no?
Y posibilidad
de utilizar colgados
a partir de grúas
o de lo que sea
estando al aire libre
o en los escenarios cerrados
a partir del telar.
Entonces,
eso es lo que va a conformar
de alguna manera
la adaptación específica
a cada sitio,
en este caso cerrado.
Sí, el aire libre.
Claro, porque la escenografía
ya predispone
al espectador
a todo aquello
que vendrá después.
Sí, el vestuario, ¿no?
Esa reproducción fiel
al vestuario
militar, ¿no?
Que incluso me comentaban
que habéis comprado
los uniformes
al ejército español.
Máxima credibilidad
en la propuesta, ¿no?
¿Os han hecho buen precio
por eso?
Creo que sí.
¿Sí?
No he estado en el asunto,
pero creo que sí.
Bueno, y sobre ahora,
mira, yo ya soy,
yo ya peinó cana
y cuando yo hice la mili,
que me parece que soy
de los pocos
que ha hecho la mili
en esa función.
Seguramente, ¿eh?
Porque...
Eso de que tú
pusieras un pantalón
o una camisa,
una camiseta al ejército
era algo,
era como pecado mortal, ¿no?
Ahora, afortunadamente,
el ejército, bueno,
pues no tiene ningún problema
con eso,
que me parece que no tendría
por qué tenerlo nunca.
O sea, que estupendo.
Pues, Roberto,
os dejaremos descansar
porque sabemos
que vais muy deprisa,
que tenéis mucho que hacer,
que antes de la obra
hay mucho trabajo.
Por eso,
os agradecemos doblemente
que hayáis atendido
la llamada de Tarragona Radio.
Roberto Quintana.
No se preocupéis
que hacer un trabajo
cuando te gustó
no es trabajar.
Pues, mira,
lo mismo te decimos
porque ha sido un placer
conversar con vosotros, Roberto.
Muchísimas gracias,
mucha...
Ay, voy a decir
mucha suerte,
qué error más grande.
Agente teatrera,
decirle mucha suerte.
Roberto Pau,
muchísimas gracias
y una abrazada bien forta.
A vosotros.
A vosotros, gracias.
Adiós, Roberto.
Adiós, Pau.
Nos vemos mañana.
Nos esperamos con los brazos abiertos.
Venga.
Hasta mañana.
Gracias.
Buf, buf,
el que podrem veure demà, eh?
Sí, pica, pica la pell.
A mi se m'ha picat
la cara de gallina.
Ens hem de preparar prèviament, eh?
Molt emocionant.
Oi que convidarem
uns quants oients
que hi vagin?
Com hem fet
al llarg de tot l'estiu.
El Lluís ara ens posarà
l'Edwin Stark,
que és un dels temes
que hem sentit així
una miqueta word,
és molt genèric.
Hem triat aquesta,
hi ha cançons
de Jan i Joplin,
hi ha cançons
de Pink Floyd,
però hem dit que allà
potser aquesta és
la més indicativa
d'aquesta visió
contemporània,
moderna,
que se li vol donar
i també molt vinculada
amb el rock.
Donem pas ja
a la primera trucada
que vulgui arribar
al 977 24 47 a 67
perquè és el moment
que regalarem
entre els oients
del matí
de Tarragona Ràdio
algunes entrades
per aquest espectacle.
Per tant,
jo crec que sí,
ràpidament ja comencen
a trucar els primers oients
que volen també participar
d'aquest espectacle
Los Perses.
tenim ja una primera trucada,
Lluís,
em diuen que sí,
bon dia.
Hola, bon dia,
sí que tenim una trucada,
sí.
Ui, aquí està,
qui és?
Alicia Solà.
Alicia Solà,
què tal, Alicia?
Ai, con lo que heu parlat,
encantada de poder anar.
Eh que sí?
Sí.
Ui, aquí estem tots
ja fent cua,
eh, per anar-hi,
perquè realment...
Em sembla que sí, no?
És que, a veure,
no és morbo,
entre cometes,
és allò del teatre
que s'accegi una miqueta
a la consciència
perquè amb el que està caient
i no parlem de pluja,
precisament,
a vegades ens cal, no?,
que ens diguin...
No, jo penso que sí,
jo penso que el teatre
d'abans
té que arribar
com en la situació
que és ara, no?
I, desgraciadament,
el ser humà
no aprèn, no?
I crec que és important
que d'una manera
o d'altra,
no ho sé,
que s'accegui per alguna cosa, no?
Que hi ha acabuda per tot,
per la comèdia,
per la tragèdia,
per un teatre més costumista,
però sembla que aquesta vessant,
que potser és molt important
i no perquè sigui terapèutica,
però és important,
la tenen una mica oblidada,
eh,
alguns directors?
Ha d'haver de tot.
Alicia,
has vist algun espectacle
del fet?
Doncs no,
i mira,
que la que heu parlat
de la que actuava
el Juan Echanove,
em vaig quedar
que no vaig poder anar.
Aquesta va ser
de la temporada
de primavera
del Metropol,
i em vaig quedar
amb moltes ganes,
perquè també semblava
molt bonica.
Però compte a comptes,
què sé,
tot això sí?
Sí, sí.
I què tal?
Bé, molt bé.
Bé, com sempre, no?
Molt bé, Alicia,
doncs aquí tens les entrades.
Molt bé, moltes gràcies.
A tu per trucar-nos,
bon dia.
Adéu-siau.
Donem pas a una altra trucada,
bon dia.
Hola, bon dia.
Amb què parlem?
Amb la Maria.
Maria, què més?
A escola.
Què tal, Maria?
Molt bé.
Maria, hola.
Hola, què tal?
Són que ens coneixen tots aquí,
que Tarragona és molt petit.
Ho coneguts molt bé.
Maria, has vist algun espectacle del fet?
No he vist res,
perquè és fora tot l'estiu,
no, he estat fora l'últim mes
i acabo d'arribar
i ho he sentit
i vaig a trucar
a veure si demà puc anar a veure alguna cosa.
Doncs, escolta,
has arribat a temps
perquè veuràs un dels plats forts
del Festival d'Estiu de Tarragona,
d'acord?
Molt bé, doncs moltes gràcies.
A tu, Maria,
per trucar una abraçada.
Adéu.
Adéu, bon dia.
9-7-7-24-47-67.
Continuem rebent més trucades
al matí de Tarragona Ràdio
per...
Són les últimes entrades
que regalarem
ara al Festival d'Estiu.
No perquè des del matí
de Tarragona Ràdio
amb la gentilesa
de l'àrea de cultura
sempre regalem entrades
pels espectacles,
sinó pel fet
ja no n'hi ha més,
ja vindran
per altres espectacles.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlo?
Amb Josep Maria Vallverdó.
Què tal, Josep Maria?
Bé.
Què has vist del Festival d'Estiu?
Mira, em vaig anar a veure
la Companyia Nacional de Dança.
I què tal?
Doncs molt bé,
em va agradar molt.
Sí?
Sí.
Amb el Nacho Duato
com a director i coreògraf.
Sí, sí, sí.
La regidora de cultura
que la tenim aquí
em diu que sí amb el cap
es veu que també
va ser una de les coses
que li va agradar.
Sí, va ser un espectacle fantàstic.
Sí, sí, sí.
I saps què vaig trobar molt bo?
Els Conta Contes.
Que et va agradar, eh?
Sí, sí.
Ai, perquè eren picantons,
no, aquest cop?
Sí, sí.
Erem d'aquells de...
Home, és una iniciativa
molt xula, eh, que sí?
Sí, sí, sí.
Me alegro molt
que us agradin
els Conta Contes.
A mi també m'ha agradat molt.
Tenen moltíssim èxit.
Sí, sí.
Molt bé, Josep Maria,
doncs res a veure, eh,
el que veuràs demà
al Teatre Auditori
amb tot això anterior.
Sí, sí, suposo.
Esperem que t'agradi.
Vale, gràcies, eh?
A tu per trucar, bon dia.
Adeu.
Adéu-siau.
Home, els Conta Contes,
Déu-n'hi-do, eh?
tenen...
Parlaven abans
els actors de Los Perses,
de Club de Fans,
els Conta Contes tarragonins,
tenen un club de fans
molt i molt nombrós.
Molt ràpidament,
donem pas a una altra trucada
al 97724, 4767,
perquè, clar,
hem parlat molt
amb alguns
dels protagonistes
d'aquesta obra
i volem parlar,
ni que sigui breument,
d'altres aspectes.
Hola, bon dia.
Bon dia.
Amb qui parlo?
Maria del Carme.
Què tal, Maria del Carme?
Què més?
Pinyol.
Què tal, Maria del Carme?
Bé.
Com ha anat,
això del festival d'estiu?
Sí, mira,
jo he anat al Camp de Mar,
eh?
Sí.
I què has vist?
He vist el Chucho Valdés
i després els comedians.
I què tal, bé?
Sí.
Volia anar a veure
amb aquest,
amb el ballarín,
el Nacho.
Sí.
Si diu així, no?
Sí, si no,
noto molta confiança,
el Nacho,
clar.
O no.
Que s'hi dona, i tant.
I tant, que sí,
Nacho Duato, sí, sí.
Però no va poder ser.
Bueno, dona,
per ara demà sí que aniràs
a veure els Perses, no?
Sí.
Bueno, ja el tornarem a portar,
no tan muy nits,
perquè vull anar-hi.
Tornarà?
Tornarà Nacho Duato?
Sí, tornarà.
Molt bé.
Sí, em sembla que el Nacho
te va posar en compromís
a la Sandra,
però era un compromís molt bé.
Sí, que va dir
que volia tornar.
Tornaré d'aquí dos anys,
que sí que tornaré jo.
D'aquí dos anys, encara.
Bueno, bueno,
doncs escolta,
ja tornarà d'aquí dos anys,
gràcies per anar a veure els Perses.
Gràcies, bon dia.
Moltes gràcies, bon dia.
Adéu-siau.
I ara ja són les últimes entrades
que regalarem a un altre oient
al matí de Tarragona Ràdio,
que vulgui demà a veure,
insistim, eh,
no és una obra compleent,
no és una obra no allò
d'anar de Miriñaque,
sinó tot el contrari.
Bon dia.
Bon dia.
Amb qui parlo?
Amb Joana Serrano.
Joana Serrano,
què tal, Joana?
Molt bé.
Has vist alguna cosa del festival,
no només del Camp de Mar,
del festival, del que sé,
no em dieu res del que sé.
Només vaig anar a veure la Mara Portuando.
I què tal?
A mi em va resultar poc,
m'hagués agradat encara més llarg.
Oh, clar, això és que et va agradar.
Sí, és que em va ser piquet curt.
És que va estar espel·losnant ella, eh?
Sí, sí, va ser molt maco.
Molt guai, molt guai.
No, no, i l'orquesta de Barcelona de Jazz
també molt bé.
Sí, sí, ho van fer molt bé,
i ella estava encantada,
la vida està amb ells,
bueno, superbé.
A mi em va ser piquet curt,
jo dic, ja està,
quan se va acabar,
era curt,
m'hagués faltat
dues o tres cançons més.
I si t'haguéssit cantat
dues o tres més,
doncs més i vinga,
tira,
i la pobra senyora canta molt bé,
és una artistassa,
però ja comença a tenir una edat també, eh?
Molt maco.
Joana,
oi que em disculparàs
si et torno a demanar el cognom?
Sí, Serrano.
Disculpa,
però no havia pres nota
i lògicament
les entrades són
per qui se les treballa,
en aquest cas,
per qui truca
i que no hi hagués cap error.
Moltíssimes gràcies per participar.
Moltes gràcies a vosaltres.
Adéu-siau, molt bon dia.
Adéu-siau.
Ha estat també una manera
de tenir contacte amb els oients.
Oi, una mica d'estrès
sí que crea aquesta cançó.
Jo crec que sortirem demà
del teatre auditori.
Allò,
molt pacifistes
però una miqueta crispats, eh?
Potser.
Això espero, eh?
Jo espero que també.
Perquè ens conmogui una miqueta
i realment amb el que han dit
és que te donen ganes
d'anar-hi a veure-ho, eh?
A mi pica la curiositat.
Perquè no em deixeu dir
el magnífic que va ser
l'actuació de Camerata 21
el divendres, eh?
No, de clau.
No, els famosos, famosos
del món mundial
que està molt bé,
però Déu-n'hi-do
el tros d'orquestra que tenim, eh?
Sí, la veritat és que sí.
Va ser un espectacle magnífic.
Sí, l'hem de potenciar.
Immigressons,
Immigressons.
Una altra de l'última actuació
del QS, eh, Jordi?
Molt diferent segurament
de la resta de propostes del QS
però amb aquest atractiu, no?
D'escoltar aquestes veus de l'exili,
veus musicals de l'exili
tant dels exiliats catalans a Argentina
com dels argentins exiliats a Catalunya
sobretot als anys 70, als anys 80
a partir de les dictadures,
a partir del Corralito
i tot plegat, no?
Cançons de tot tipus, com vau veure, no?
Cançons de Joan Manuel Serrat
com cançons de l'altre costat de l'Atlàntic
també conegudíssimes
i a més a més s'intercalava l'espectacle
amb imatges d'aquest documental
que va realitzar Canal 33
sobre les persones d'un costat i a l'altre
i llavors jo crec que li donava un toc diferent
i a més una sorpresa també molt agradable
la gent que va poder assistir
sota el meu punt de vista, perquè potser el Raül Fernández
que era una mica el Lídia, era la guitarra
i una mica l'ànima important del projecte
la veu de la Sílvia Pérez
Quina veu més preciosa
el Lluís Comas i jo aquesta setmana passada
l'anàvem posant
aquesta versió del menuda de Serrat
perquè a més amb el Lluís dèiem
va, posem la menuda cantada
per aquesta veu femenina magnífica
és el cantant de Les Migues
aquest grup que vam poder veure
l'han passat per Santa Tegla
jo espero que vinguin també al QS
l'han passat per en venir
ja ho sé, ja ho sé
magnífica
magnífica
és un flamenc per a d'aquell potent
i la veu d'aquesta noia és increïble
fantàstic
és molt diferent
a més és molt singular
perquè no sé
sembla aquelles veus més estandaritzades
molt correctes
que podem escoltar
en altres ocasions
us en recordeu que a cada edició
dèiem
el QS està consolidat
el Conte Contes està consolidat
jo fa tants anys que estan consolidats
aquests actes
que es fan a peu de carrer
oberts a tothom
i que te'ls trobes en molts casos
així sobtadament al carrer
no?
és aquesta la filosofia
que hem d'aconseguir
i realment jo crec que
aquestes són propostes
que per part meva
és una herència del passat
però que he disfrutat també
com a ciutadana de peu de sempre
i m'han encantat
i jo crec que hem de treballar
amb aquesta línia
perquè és la important
realment Tarragona
això ho accepta
ho assimila
i li agrada
i ho disfruta
i realment
jo crec que la gent de Tarragona
on és el que li agrada
quan surt al carrer
trobar-se coses
i veure que hi ha un tipus
d'activitat que surt
i que el busca amb ell
per trobar-lo
això és una mica
com les falles
s'acaba el fet
però ja estàs anant a festivals
ja estàs parlant
amb productores
ja estàs en marxa
que vilancar
el fet de l'any vinent
sense parlar
de la temporada
de tardor del Metropol
de la Diver
ui ja us estic atabalant
una mica potser
veniu relaxadets
a fer una
allò
cinc cèntims
de valoració
i jo vinga va
que venen més coses
i Sant Magí
i Santa Tecla
i vinga
jo és que acabo de començar
ja he estat com una tromba
d'actes i d'activitats
però la veritat
és que personalment
estic molt contenta
la Sandra ha tingut
un inici
molt fort
que s'ha de reconèixer
sí perquè ja vas iniciar-te
amb el festival
de focs artificials
i a partir d'aquí
justament el que diu el Jordi
va ser una traca
que encara no s'ha acabat
dos mesos
i bueno
és un no parar
sí és un no parar
perquè ara
justament aquest matí
va
heu presentat la samarreta
i el cartell
el cartell de Santa Tecla
i l'altre dia
també les festes
Sant Magí
per cert
que no se m'oblidi
com està
el de la casa
de la festa
que tenim aquí
la decisió
que vam prendre
al final
com era un espai
que ja estava acabat
i que realment
les entitats
estaven una mica
amb dificultats
a l'hora
d'assajar
de guardar
tot el que són
tot el seguici
tot això
els elements
i vam decidir
obrir-la
perquè ells
hi puguin treballar
allí
perquè ja van entrant
material
com a mínim
a nivell d'amagatzematge
que estigui una mica
més guardadet tot
i que ells
se sentin més
reconfortats
i clar
tampoc no tenia
gaire sentit
tindre una cosa
tancada
que es podia fer servir
de la inauguració
per Santa Tecla
sí
ja en parlarem
quan parlem de Santa Tecla
que hi haurà plats forts
ja en parlarem
perquè ells tenen
el Santa Tecla
del 2007
finalment
tindrem la casa
de la festa
a veure si hi ha sort
sí
com a mínim
ja l'hem obert
per les entitats
que era una cosa
que realment
a mi
m'atabalava
una mica
el sentit aquest
que estaven
molt apurats
i havia de donar-li
un cop de mà
aquesta transhumància
i per tenir
totes les bestioles
nostres
totes guardadetes
queden 4 minuts
escassos
jo faré l'intent
de callar
de no dir res
i a veure si
entre el Jordi
i la pròpia regidora
la Sandra
fer una miqueta
de valoració general
o què voleu dir
què voleu destacar
vinga va
el minut de glòria
aquell
en aquest espai
són protagonistes
els artistes
avui us volem donar
ni que siguin
3 minutets
de protagonisme
d'una banda
la regidora de cultura
i naturalment
el director del festival
jo per part meva
destacar que realment
he disfrutat moltíssim
del festival
a nivell d'artistes
de producció
de tot
ha estat fantàstic
el que sé
molt bé
perquè ha arribat
a molta gent
hi havia moltíssima gent
els espectacles
són
una qualitat
extraordinària
a nivell
no només
de Tarragona
amb la camarada
i tot el que podem
disfrutar
acollit a nostra
sinó també
a nivell internacional
amb la mare portuando
el Xuxo Valdez
el Bebo
i bueno
va ser fantàstic
en el Xodoato
és que
tot
jo crec que
la veritat és que estem
molt contents
amb la valoració
s'ha consolidat
el nombre d'espectadors
una valoració
molt positiva
i bueno
finalitzem
amb el Miguel Bosque
però que està
dins de les festes
llavors
el tancament
del fet
i tot això
és més
amb els perses
que jo crec
que serà
un cop
d'afecte
molt bo
per la consciència
i jo
és que tinc
unes ganes
enormes
tan l'aric
jo també ja vaig agafar
poso allà
segur
i no sortiré
fins que no
i bueno
només
agrair
a l'equip
l'equip
de l'Ajuntament
que ha estat treballant
perquè tot això
es fet
realitat
i bueno
jo estic molt contenta
de la feina
que han realitzat
i la veritat
encantada la vida
de posar-nos en marxa
allà
per l'any que ve
i fer
si no
igual
millor
sempre
tot es pot millorar
en aquesta vida
eh Jordi
home
sempre
aquesta ha estat
la voluntat
els darrers anys
i jo crec
que sempre
és el que dèiem
que tot i que
com deia la Sandra
la valoració general
és positiva
i hi ha alguns elements
alguns indicadors
que ens fan
fer aquesta valoració
és el de sempre
no caure mai
en el cofoïsme
ara sí que hem de descansar
una miqueta
però
de seguida
fer una valoració
més a fons
i intentar
de retocar
de millorar
tots aquells aspectes
que segur
que es poden millorar
jo en tot cas
bé
dic
que
aquesta aposta
decidida
per espectacles
més novadosos
més d'estrena
jo crec que té
aquest punt de risc
de desconeixença
per part del públic
però a la vegada
jo crec que al final
qui assisteix
ho agraeix
el cas aquest últim
que diem
de los persas
és un espectacle
que com
el mateix que l'Ixtavio
et posava aquesta metàfora
els espectacles
són com els melons
fan molt bon espectre
però fins que no els obres
i els tastes
no saps exactament
què és el que hi ha dins
això ens ha passat
amb un conte d'hivern
ens ha passat ara
amb los persas
que és un espectacle
molt potent
de demà
més a més
teníem el Roberto Quintana
però val la pena
dir que el personatge
del general Xerxes
que en aquest cas
és una soldata espanyola
és la Natàlia Vicenta
que tots coneixem
que ja ha passat per Tarragona
encara que fa uns quants anys
que és la filla
de la Lola Herrera
i que també és un atractiu
important de l'espectacle
però bé
com dèiem
aquesta aposta
per espectacles d'estren
és una aposta
que creiem
que situa
en el festival
li dona aquest punt
de potser
de diferència
de detractiu especial
i que això
al costat
de propostes
nacionals
i internacionals
de primer nivell
a la vegada
aquesta característica
que no s'ha de perdre
d'incloure
els agents artístics
de la zona
fa que el festival
se situï
dins el mapa
de festivals
del país
i que cada vegada
diferents festivals
i col·laboradors
tinguin interès
en poder actuar
el nostre festival
i intervenir
a la nostra col·laboració
com el Festival Cruïlles
com el Festival d'Emèrit
a través de Focus
i jo potser
per acabar
hem portat aquí
quatre fotografies
un recull iconogràfic
d'això
que ja estem
a la ràdio
té molts atractius
no es pot veure
que si d'això
ara podríem acabar
amb un videoclip
amb les quatre imatges
per fer-nos una mica
aquest repàs
perquè a vegades
és molt interessant
pensem
fer aquest repàs
una miqueta
a tot el que ha succeït
i res agrair
la confiança
de la nova regidora
escolteu
que aquest repàs
en fotografies
que estigui en la memòria
dels espectadors
que han gaudit
d'aquest fet
en els diferents moments
segur
que cadascun dels espectadors
té el seu moment
especial i particular
agrair només això
col·laboradors
la resta de l'equip
patrocinadors
i com bé dèiem
això
la confiança
de l'equip de govern
en aquest festival
que ja ha tirat endavant
Sandra Coloma
regidora de Cultura
Festa, Joventut i Cooperació
gràcies per acompanyar-nos
gràcies a vosaltres
per convidar-me
Jordi Giramer
ha estat un plaer
com sempre
moltíssimes gràcies
ens veurem
en altres circumstàncies
però el fet serà
l'any que ve
això ho esperem
gràcies a vosaltres
que seguiu molt ininterès
sempre al festival
adeu-siau
bon dia