Dos minuts i mig, tres quarts d'una del migdia.
Hem parlat amb Anna Gisper d'aquesta tardor literària,
d'aquest retrobar-se amb el mirall trencat de Mercè Rodoreda.
Parlem ara amb una escriptora contemporània.
La tenim aquí, és la Cinta Molet.
Demà presentarà el seu nou llibre, Qui ha mort una poeta.
Cinta, bon dia.
Bon dia.
Benvinguda.
I ara li deia, escolta, Cinta, per publicar un llibre de poesia
s'ha de ser molt valenta,
perquè, clar, estem parlant d'un treball amb una introspecció,
amb una intimitat.
És un procés realment extraordinari i difícil
i després ho poses a l'abast de tothom.
Tothom pot tocar, pot fer, desfer amb allò que has fet.
I diu, no, no, valenta no, una poca vergonya.
Hi ha de tot una mica, no? Segurament, Cinta?
La vergonya te l'has de fer passar.
Però el primer llibre de poemes que vaig deixar llegir,
només el vaig deixar llegir a dues o tres persones,
i el van trobar molt malament.
Sí?
Sí, sí.
Però van trobar molts defectes, que si les comes,
i jo les comes, sempre m'hi barallo moltíssim.
I trobo que al final és una tonteria grossa.
Però la valentia de donar-ho a la gent,
els meus primers llibres els vaig donar quan ja els havia viscut jo.
O sigui, que hi havien passat molt temps,
havia passat molt temps des que els havia escrit.
Aquests primers poemes de quan van ser?
Ja de jove, d'adulta, de més jove?
Sí, anava fent.
El que passa és que a Horta de Sant Joan,
que és allà en vivia,
no hi hauria ningú.
perquè allí dubtava de la reacció
que hagués pogut ocasionar a escriure poesia
perquè està com infravalorada.
Sí, està menys tinguda la poesia.
Bé, no, és una cosa com una tonteria,
com perdre el temps.
Però fixa't que jo amb això de la poesia
hi ha un fenomen que és curiós.
En el dia a dia, diguem-ne que qualsevol lector habitual
va a una llibreria, es compra una novel·la
que li han recomanat
i probablement no es compri un llibre de poesia,
no sap el que es perd.
El que passa és que després,
a nivell institucional, a nivell cultural,
com per donar brillantor a la nostra cultura
o a les alienes,
parlo en general no només de Catalunya,
sempre ens agrada tenir poetes.
Ens sentim orgullosos de poetes
i de tant en tant fem un premi de poesia
i donem premis als poetes.
M'entens? No sé si m'explico, millor dit.
Sí.
Clar, per a tindre un patrimoni literari important,
la poesia, durant l'època del noucentisme,
va tindre un paper molt gros.
Ara li passa davant la novel·la.
Li passa davant la novel·la.
Jo crec que això va bastant paral·lel
en la manera de viure.
La gent camina molt,
se mou moltíssim.
Hi ha un discurs lineal.
mentre es viu,
quan se trasllada d'un lloc a l'altre.
I la novel·la és així.
És un desenvolupament.
És una narració.
I la poesia és un entrar i sortir.
Tu no pots llegir poesia de pressa.
I nosaltres som fills de la pressa.
i la poesia és contrària.
I per tant,
hi ha molt poqueta gent
que compra un llibre de poemes
i les editorials.
Naturalment,
si no guanyen diners,
tampoc.
No és el cas de l'Arola,
que és una cosa especial.
I com sempre,
l'Arola ha fet una edició preciosa,
ara en parlarem.
És especial perquè publiquen moltíssima poesia
i és un punt i a part...
Poesia i teatre, eh?
Sí, sí, poesia i teatre,
que ni una cosa ni l'altra
és per a fer negoci.
No és per a fer negoci,
és perquè hi ha una fe
darrere de tot això,
de la persona o de les persones
que ho porten.
De totes maneres,
fixa't, Cinta,
que a mi em fa donar la sensació
que una novel·la,
per molt que t'agradi,
l'has llegit
i ja l'has llegit.
La pots tornar a rellegir,
probablement,
però no és l'habitual.
No, sempre.
La poesia,
no llegeixes un llibre de poesia,
pim-pam i el deixes.
La poesia t'acompanya
al llarg de tota la teva trajectòria vital
i probablement
tots nosaltres,
els que ens pugui agradar la poesia,
estem carregant
en el millor sentit de la paraula
poemes que llegíem
amb 15 anys
i que encara els continuem llegint.
vull dir que és
anem acumulant poemes,
forma part de la nostra experiència vital.
Per tant, aquests llibres,
la poesia, en definitiva,
no la deixem al prestatge,
ens acompanya sempre.
Fins al punt que les aprenem de memòria,
moltes d'elles,
no de tantes llegir-les.
És veritat
i sempre,
a mi la fa referència
o en un moment donat
té bé al cap una línia,
una frase,
i en aquell moment
t'ajuda aquella línia.
Això és veritat,
però des del punt de vista comercial,
no, no,
no hi ha manera,
és molt costosa de treure.
I a més a més,
els premis,
tampoc no hi crec gaire,
en els premis.
És una cosa...
Has guanyat algun?
No, no, no.
He guanyat un excessi.
Sí, una distinció, efectivament.
Quan vaig començar,
però no n'he guanyat cap,
però jo crec que ara
que és una qüestió
d'anar treballant
i si de veritat
tu tens
aquesta mania,
jo li dic aquesta mania
d'anar fent
i d'escriure
aquelles coses
que creus
que valen la pena
d'escriure,
no escriure per escriure,
per fer molts llibres
i fer molta gran quantitat.
Jo crec que això
no és necessari
perquè sempre
coses per escriure
que creus que dius
és que jo aquí
vull deixar
aquesta fotografia
d'aquest moment,
sempre això no passa
i penso que s'ha d'escriure
quan de veritat
ho necessites.
Tu parles
lògicament
des de la perspectiva
de poeta,
jo parlo des de la perspectiva
de lectora
i ara estic imaginant
quantes vegades
no haurem fet
els que llegim poesia
estar a casa,
a qualsevol lloc,
tens claríssim
on tens
els teus poetes
i les teves poetes
preferides
i en un moment determinat
pots passar
per davant d'aquest llibre,
no vas a buscar-lo,
senzillament pas
i agafes
i vas a aquella pàgina
perquè saps
que llegir aquests versos
canviaran la teva perspectiva
d'aquell moment
i poden canviar
fins i tot la teva vida
i diran
hola, exagerada,
no,
poden canviar molt la perspectiva
i el que és definitiu
és que realment
t'enriqueixen
i et donen energia
i et situen
en un pla de la realitat
diferent.
Jo crec que sí,
jo crec que sí.
Jo quan vaig començar,
jo escrivia poemetes,
anava fent,
però la idea de recollir-los,
ara parlo del començament,
la idea de recollir-los
no em passava ni pel cap
perquè una editorial
allà on estava
no n'hi havia cap
i no hi havia ni idea
de fer un poemari.
Després, poquet a poquet,
vaig vindre aquí
una miqueta amb aquesta idea
perquè sempre ha sigut
un del mòbil,
un del principal motiu
que em va fer canviar
de lloc per a viure
perquè allà
m'encanta aquest lloc.
A les muntanyes.
La Horta de Sant Joan
és increïble.
És que és una preciositat.
És tan bonic
que és que, clar,
vindre cap aquí
entre aquests blocs
que no tenen cap substància...
La inspiració
la trobes allà, de fet, no?
O la inspiració
es troba a tot arreu.
No, i la inspiració
es troba en la relació
entre les persones.
Ah, efectivament.
Que les trobes a tot arreu, no?
I això és el que...
I els primers poemaris
els tenia en dipòsit
durant molt temps,
però sense atrevir,
el que has dit abans,
sense atrevir
a donar-los a la gent.
quan ja els dones a la gent
penses que allò
ja ho has superat
i és una època passada
i que allò ja no és teu
i que, bueno,
que els altres
poden fer el que vulguen.
Si el serveix
per a identificar
que els pugui ajudar,
doncs, molt bé,
estàs molt contenta
si et passa això.
Un cop fet
has de continuar
visquent, experimentant,
sentint
i traslladar-ho després
en un poemari.
Ara, el cas d'este poemari,
bueno, no és un poemari
perquè això és un monòleg
que va sortir
sense buscar,
perquè jo no tenia
cap intenció
de fer això.
En realitat,
abans que este
en tinc un altre
i encara no m'he aclarit
què he de fer
en aquell text.
Tinc un text,
m'encanta també
aquell text.
Bueno, ja sé
que m'està malament dir
però hi ha coses
que m'agraden
i hi ha coses que no,
del que faig.
Hi ha coses
que són dolentíssimes.
I aquell monòleg...
Ets autocrítica
amb la teva obra?
Sí, sí.
Moltíssim.
Potser massa i tot?
No, però de vegades
no hi veig més
i hi voldria veure.
però no hi veus.
I per què escrius?
A veure.
Ah, això és el que no sé.
És el que no saps,
no sabia dir.
Ara li preguntaré
i dirà,
no tinc ni idea
per què escric,
escric i aquí ho tens.
No,
no perquè...
Vaig començar a escriure
perquè estava autènticament malalta,
molt nerviosa
i estava en una època de molt...
D'octubre's enfadada?
Molta crisi.
No, al contrari.
Per això ho dic,
perquè des de la fúria...
estava ofegada
i enfadada una mica,
clar,
a dins sempre hi ha una barreja,
no?,
de sensacions que es barregen.
Però va ser un moment
de molta crisi
i vaig començar a escriure
i vaig dir,
no, no, no,
ara m'ho prenc en sèrio
i faig un poemari
i després que sigui
el que vulgui.
Però després tens
la necessitat
de treure'l,
perquè t'agrada molt
que et diguin,
oi, has tret un poemari,
oh, oh...
I total,
després veus que no és res
perquè la meitat
de les coses
que et diuen la gent
són mentides.
Clar,
és allò,
aquella cosa
que tenim de no fer mal
i de quedar bé,
que és un bici
que tenim tots,
que hi farem,
són persones molt educades.
Qui ha mort una poeta?
Abans parlàvem
d'edicions Arola,
aquest llibre
vostès el trobaran
a la col·lecció
Textos a part
de Teatre Contemporani
i diran,
home,
si és un llibre de poesia
per què està
en la col·lecció
de Teatre Contemporani?
És que estem parlant
d'un poemari
molt particular,
són tres veus
que s'interrelacionen
entre elles,
tres veus de dona,
a més a més,
no?
Clar,
perquè jo sóc això.
Vull dir,
clar,
són veus femenines,
en realitat
no són personalitats
diferents,
perquè aquí
només n'hi ha una
de veu,
però la meva idea
va ser que es pogués
portar a l'escenari
i que hi hagués
aquestes intermediàries
que no són ben ben intermediàries,
són intèrprets,
perquè elles també
hi hauran de posar
la seva part
i la idea
és que es pogués barrejar
en una miqueta de dansa,
que les acotacions
ja ho indiquem.
És que a més les acotacions,
està llest i preparat
per representar.
Jo crec que sí.
I després,
clar,
una miqueta de música
i crec que podria ser,
no sé,
crec que s'hi podria provar.
Hi ha un fil conductor
a banda d'aquestes tres veus interiors
que estan explicant
moviments,
secessions...
Sí,
jo crec que
aquest monòleg
té molta unitat.
Crec que té molta unitat.
és un moment
de davallada,
és la pèrdua,
la pèrdua de fer,
el deteriorament
de sensibilitat,
la crisi,
el sentiment amorós,
que sempre l'amor
és un dels temes
que més he conreat
i que li he donat
tantíssimes voltes.
Com pot ser que això
m'ho aguanta
i dóna sentit a la vida
i que després
se te'n va de les mans
tan ràpidament,
doncs tot això,
creure que no existeix,
que és una fantasia
que ens fem,
tot això,
o que no t'arribi
com tu voldries
o com havies cregut
o com t'havien dit
que seria
i no ha sigut.
Totes aquestes coses
és el que fa mal,
no?
I la impotència.
Després hi ha com un...
se centra molt
en els objectes,
en la matèria inerta,
perquè dius
que tranquil està una taula,
per exemple,
que no se n'adona
del que li passa
al seu voltant,
no?
Totes aquestes coses.
És una mirada
de crisi,
no?
De personal.
Sí, sí,
bastant.
I
hi ha algun trosset,
algun fragment
que també hi ha
aquesta decepció
en les persones
que dirigeixen
el món.
Tot està
una època
com si fos,
no sé,
com si fos...
Vaig sentir
com si fos
el final de la meva vida.
És com si fos difícil
viure.
complicat.
És que ho és, eh?
Sí.
Sí, suposo que sí,
que deu ser difícil.
És com un malestar, no?
La poeta aquí,
qui mor una poeta
vol dir
que la persona
que és poeta
o que li diu un poeta
que jo ben bé
tampoc no sé
si ho soc o no,
jo treballo.
Però si fas poesia.
Bueno,
però és que un poeta
ho és
al final de la seva vida,
quan has sigut
capaç de fer
una obra
que hi ha
una part
de la població
de la gent
que llegeix poesia
i que diu
no,
això sí que val la pena.
Però mentrestant,
mentrestant
fem les festetes
de presentació
i tot això que fem
que mos ompli,
mos emocione
i ja està.
Poeta
hauria de ser
alguna persona
que aporta
alguna cosa, no?
Que una mirada crítica
crec que té
molta funció
la poesia.
És una eina,
no és només
un espai
de contemplació
i d'autocompleença,
sinó que té
un objectiu
i una funció.
Ni de divertiment
únicament,
que també ho pot ser,
perquè
pot tindre
moltes funcions,
però no és la funció
que jo
li atrebuixco.
És una eina
de denúncia,
de crítica.
I tant.
moltíssim.
Home, doncs és una...
I és una manera
molt poderosa,
encara que aquí dins
d'aquest poemari
diu que la poesia
és molt feble
per traspassar
el pes de tanta ombra,
però
és potent.
Jo diria que estàs
redescobrint
un nou gènere poètic
perquè fa molts anys,
no, no,
redescobrint,
dic perquè fa molts anys,
hi ha moltes dècades
que la poesia
com a eina
per criticar les coses,
per intentar
o mostrar com a mínim
les ganes d'un canvi
fa temps que no s'utilitza.
Per això dic,
de redescobrir.
Sí,
el problema,
bueno,
el problema és que...
I que hi ha una aposta
per l'estètica
per sobre de tot,
últimament,
dins de la poesia
i altres creacions artístiques,
no?
L'estètica
per sobre de tot.
i també un gran fanatisme
per part dels poetes
que hi ha l'estètics,
que hi ha una altra crítica aquí
perquè competim,
per treure llibres.
i és una pena
perquè hauríem de ser
col·laboradors
i no contraris.
No et deixaran
entre els puestos, eh?
No, ja ho sé,
ja no em deixen.
No, no,
dins de aquí ha mort
una poeta.
El títol
ja és
prou entenedor
i avisa.
Comentàvem ara
que està preparada
per si algú
volgués posar-la
en escena.
A tu t'agradaria
que es posés en escena?
Sí,
moltíssim.
I dir,
hi ha alguna...
Bé,
demà...
Demà es posarà en escena?
Bé, no,
han fet només una...
Una part.
...una selecció,
però com les persones,
que és la Colla Valls
i la Núria Freixa
i el clarinetista
i el Miquel Àngel Marín
que ho fa superbé,
ho fan tot superbé
perquè se saben
lo text de memòria,
però només faran
una selecció del text,
eh?
Que durarà bastant
perquè com se n'han crescat,
n'han anat afegint,
afegint
i no sé
quan durarà.
Llavors,
s'hi ha una prova,
eh?
Una prova
a veure com funciona això.
El presentareu demà
o no fareu la presentació?
Sí,
a mi m'ha agradat
un bar,
la cantonada.
Ah, molt bé.
A la plaça de la Font?
No, no, no.
Ah, no, a la cantonada.
A la cantonada.
Perdona, aquí al carrer Fortuny.
Sí, al carrer Fortuny.
Cantonada Rèding.
Sí, sí, sí,
a la cantonada
perquè aquell bar
penso que té,
no sé,
té un carisma,
té un color
que potser li anirà bé.
Hi ha poc escenari
però tampoc no necessitem molt.
No, de fet,
mentre hi hagi lloc
perquè segui la gent
i us pugui escoltar
i veure
i acostar-se
a aquest poemari,
com sempre,
oi que ens deixes
que tornem a felicitar
i agrada molt dir-ho
sempre que tenim l'oportunitat.
És un llibre preciós
per dins i per fora
com moltes persones
i ens encanta
que hagis vingut, Cinta,
que ens hagis mostrat
una petita part
de tot el que hi ha
d'aquest llibre
i una part personal
molt important,
per tant,
a l'hora
molt respectable
i molt delicada.
A la cantonada,
hem dit l'hora?
A les 8.30.
A les 8.30.
Bé, tothom ja ha acabat
de treballar,
és una bona hora.
Sí, a les 9,
potser,
dos quarts de 9.
Mai som puntuals
en començar les coses.
A més, a més,
jo sóc molt poc puntual.
Doncs, escolta,
tens a totes les virtuts.
Cinta Moletti Grau,
mestre i filòloga,
no només poetesa,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
Moltes gràcies.
Que vagi molt bé
l'acte de demà.
Gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Gràcies.