Quatre minuts falten pel punt d'un quart de dues del migdia.
Rosendo Linares, bon dia i bona hora.
Hola, bon dia.
En Rosendo Linares, ja ho hem comentat, segurament molts de vosaltres el coneixen
fonamentalment per la seva faceta de dissenyador gràfic, de publicista.
És un personatge relativament conegut a la ciutat de Tarragona.
Quanta gent li ha comentat aquests dies veient el catàleg de l'exposició,
veient els anuncis, els cartells...
Escolti'm, però que pintes també.
Sí, els que et vas anant trobant pel carrer, sí, sí, sempre constitueix sorpresa.
La gent no em coneix de sempre, els que em coneixen, òbviament,
em coneixen de sempre, però ningú sabia que tenia aquesta dèria, també.
No ho sabia perquè això forma part de la meva intimitat, diguem-ne, no?
Allò que tu fas quan plegues de treballar, et pots dedicar unes coses a unes altres,
bé, jo em dedicava a pintar.
Rosendo Linares exposa des d'aquest divendres i fins al 4 de novembre
el tingladó número 4 del Mollacosta, al Port de Tarragona.
És un recull d'algunes de les seves pintures,
un recull que porta com a títol Blaus i Verds.
Ara li preguntarem el per què.
En la seva vida professional, vostè, el dibuixer és una part importantíssima.
Sí, això és part, com es diu això, consustancial.
No, la porto des de sempre.
Però abans ho comentàvem a microtancat, una cosa és dibuixar de dilluns a divendres
en el marc de la feina, en el marc de l'oficina, i l'altra cosa és pintar a casa
amb total tranquil·litat.
No, la feina és una cosa que s'ha de sotmetre a una aprovació immediata,
perquè s'entén que és una cosa d'utilitat, la feina meva, la feina de dissenyador.
Mentre que la pintura no pretén ser útil, la pintura és una altra cosa.
L'inventura és, en principi, inicialment, és a dir, essencialment,
és un esplai, és un desconnectar, que se'n diria, no?
Ni més per a você, que no s'hi dedica professionalment.
No, professionalment, però diguéssim que la incongruència que podria semblar
és que, carai, tot el dia dibuixes i quan plegues continues dibuixant.
no és ben bé, quan dibuixes sotmès a una aprovació, sotmès a uns paràmetres
i a unes condicions des del mercat, i quan pintes t'oblides de tot això,
desconnectes i fas una altra cosa.
Quant temps fa que Rosendo Linares dedica els seus caps de setmana,
les seves estonetes de lleure, a això de la pintura?
Esporàdicament, des de sempre, però de forma molt esporàdica
i a vegades molt, molt massa espaiada, i de forma més, una miqueta més continuada
de fa uns quants anys, de fa set o vuit anys.
Amb això dels hobbies, moltes vegades és per desconnectar,
no t'has de posar pressió, però sí que en algun moment has de posar
un canvi de xivio, escolta'm, això m'agrada,
i fins i tot l'autoimposició de reservar-se un temps per fer això que t'agrada.
Això és un tema de pressió, és com tot, tinc entès que els golfistes
els lleven als quatre del matí, perquè si no tenen hora abans,
els lleven als quatre del matí i se'n van a pegar cops.
És un problema de pressió.
La idea de pintar sembla molt plàcida, però no ho és tant.
I de vegades arribes realment agotat a casa.
Què és el que es gota de la pintura?
Físicament, per exemple, a moltes hores.
Per exemple, si estàs, que ja veureu que els quadres són molts d'ells
a peixatge, a ple sol, i ple sol vol dir 40 graus,
6 o 7 hores gairebé seguides, això acaba molt més valent.
Nosaltres encara no hem tingut, òbviament, l'oportunitat de veure l'exposició,
sí que hem mirat amb deteniment el catàleg,
i podem veure que, com vostè comentava, és pintura figurativa,
no ho hem dit, hi ha molt paisatge,
i a més a més, molt paisatge de zones conegudes,
de la ciutat de Tarragona, del camp de Tarragona.
I contrades per aquí a prop.
Vostè pinta a l'exterior, no pinta el seu estudi,
no pinta el menjador de casa.
No, no, no, absolut, no, no.
Jo necessito veure com es belluguen les fulles de l'arbre.
Fins avui, el dia de demà no sé què faré,
però de moment necessito la cosa viva.
O sigui, estem parlant d'una estampa,
ens podem trobar perfectament amb un indret de la ciutat de Tarragona,
el Rosendo Linares, amb el seu taburet, amb el seu cavallet...
Sí, sí, no és que m'entusiasme la idea,
però ens hi podem trobar, sí.
No, pinto molt el camp, camp, port, platges, llocs així,
bé, evites, perquè clar, si fossis enginyer de mines,
ningú s'atura a veure com treballa aquell home,
però si ets pintor estàs perdut.
Tothom s'atura, tothom és valent de fer el comentari,
que a vegades s'agraeix, a vegades no tant.
Sí, ho has trobat?
No, el comentari és allò de que t'entretenen,
perquè tothom és amable, no hi ha ningú que vingui allà i t'esbronqui.
I tothom és amable, però t'entretenen,
tu no vas allà a pagar la xerrada, vas a pintar,
i a vegades no tens més remedi, disculpi,
però el sol se me'n va.
Sí, sí.
Vostè ho deia, que necessita veure com es mouen les fulles de l'arbre.
Sí, sí.
Ha pintat essencialment paisatges...
Paisatges, marines, del que presento ara...
De les nostres comarques.
Sí, sí, sí, Cambrils, Terrona, sí, sí.
Per què?
Bé, per proximitat, i perquè és prou maco, és preciós.
De reivindicar una miqueta el nostre paisatge.
Bé, posatges a reivindicar, reivindicaria Mas Pujols,
que no en soc fill ni de lluny,
però fa molts anys que tinc una casa allà
i, per tant, doncs, a mi belluga amb molta freqüència.
i tots aquells paisatges són preciosos.
Hi ha molta cosa també del Baix Camp, tot ell, però,
de Montroig, de l'Aleixà, Mas Pujols,
tot això són paisatges idíl·lics, preciosos,
adustos, forts, de pagès, eh, paisatges importants.
I la zona de marinera, jo que no en soc fill,
però tot el meu enfanteja fins a la primera joventut,
és de Cambrils, doncs, hi té molta tirada.
De manera que, sempre que puc, m'hi trobareu per allà, sí.
La pintura de Rosendo Linares, doncs, té un fort component de pintura,
són traçades gruixudes, són traçades amb un punt de puntillisme,
podríem dir, com definiria vostè la seva pintura
i com ha anat trobant aquest estil?
No, és que jo no em voldria dir estil,
perquè això és el que faig ara,
però, possiblement, l'any que ve faci una altra cosa,
que no és cap trencar de res,
sinó que és purament el que m'agradaria pensar que és evolució,
el que no sabrem mai de si és involució.
No, és anar treballant, tu vas anant,
allò que deia Picasso, jo no ho busco, ho trobo,
bé, això que s'ha repetit mil vegades fins a la nàusea,
però ho expressa molt bé,
perquè tot pintant vas anant trobant coses que no estan al llibre.
Tu això ho vas descobrint,
perquè és una simbiosi entre la pintura, el paisatge,
l'hora, el dia, l'estat d'ànim,
tu, si aquell dia estàs més clar o més espès, etcètera.
Vostè no es preveu, escolti'm,
jo vull retratar això i ho vull retratar així,
surt com surt.
No, ben bé, no, no, no, no,
hi ha un plantejament previ,
però el fet de fer-ho, és a dir,
la pintura el que té de maco no és el resultat,
és el procés.
Per mi, eh?, parlo sempre,
és el meu, perquè això estic seguríssim,
que hi haurien uns pintors que compartirien
i altres que de cap manera dirien que això és una blasfèmia.
Jo estic, diguéssim,
immers en una mena de,
com de passió,
que comença amb una tela blanca,
a la que li tens un gran respecte,
perquè saps que allà t'hi va la vida,
i allò comença a prendre forma
i estàs patint tot el temps
que la forma que agafes
sigui la que tu desitjaries,
que mai ho és.
Si donem un cop d'ull al catàleg de l'exposició,
hi ha una petita ressenya
a càrrec de l'historiador d'art Jordi González.
Home, vostè diria abans que no sé quin estil tinc,
però, vaja, Jordi González diu que la seva pintura
té pinzellada espontània i sensibilitat barroca.
Déu-n'hi-do a les floretes.
Déu-n'hi-do, sí.
No, d'espontània i pinzellada espontània, sí.
Jo treballo d'una forma molt impulsiva,
però això és l'aplicació de la pintura.
L'aplicació de la pintura,
diguem-ne que la pintura neix,
primer neix al cap,
primer l'has de pensar,
l'has de desitjar,
has de voler fer allò.
Després ho has de saber fer,
és un problema d'habilitat.
I aquesta aplicació de la pintura
pot ser cuidadosa, pot ser gestual,
pot ser impulsiva, pot ser de moltes maneres.
A mi, en el moment en què estic,
m'agrada molt la pinzellada impulsiva,
la pinzellada no premeditada.
Vostè, per la seva professió,
està molt acostumat a que la gent
comenti, jutgi, valori,
analitzi la seva obra,
el fruit del seu treball.
A partir de divendres,
el seu treball pictòric,
serà exposat al tingle del número 4.
També s'ha preparat
que la gent comenti els quadres,
digui el que li agradi,
el que no li agradi també.
Evidentment, no sols estic preparat,
sinó estic desitjós.
En realitat,
el que m'interessa d'aquesta exposició
és la cara de la gent.
Perquè jo no hi he exposat mai,
mai, ningú sap allò que dèiem abans.
La gent, els coneguts,
no s'havien tret de la família,
clar,
i algun amic molt íntim,
no sabien que jo tenia
una doble vida.
Per tant,
no sé
què em poden pensar
d'allò que faig.
I tothom vol ser acceptat
i tothom té,
per més íntima que sigui,
la vocació de ser acceptat
i de ser,
més que entès,
és una mica valorat.
Molt lluny això
de la vanitat
i del sentir les floretes.
tan lluny
com que les floretes
no m'interessen.
El que m'interessa
és la crítica realment.
Constructiva, evidentment.
El que ve a rebentar-ho
no m'interessa tampoc,
ni el voldria, no?
Però la crítica constructiva,
clar, que m'interessa
i en realitat
és el que pretenc,
és veure una mica
la cara de la gent.
Podrem veure, per tant,
el Rosendo Linalés
anant diferents dies
relativament d'incògnits
sense presentar-se,
veient, analitzant
quines són les cares
als espectadors.
D'incògnits serà difícil,
però sí que vaig dir i tant.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, m'interessa molt,
però no perquè m'ho hagin d'explicar,
a mi no.
Jo el que vull veure
és com reacciona la gent
a una pintura
que no és que pretengui
ser novedosa,
sinó que és la que faig
en aquest moment,
que com he dit abans
no és la que feia fa cinc anys
ni serà, evidentment,
la que faré
si sóc viu d'aquí cinc mesos.
Ara que ja ha trencat
el foc, podríem dir,
ara que ja ha donat
la primera passa,
aquesta exposició
pot ser
la primera passa
d'una nova faceta
que pugui tenir continuïtat.
Voldria pensar
que serà així,
sí, sí, sí.
Tinc oportunitat
i bé,
oportunitat,
doncs serà així, sí.
Amenaça amb més.
Evidentment, sí.
Per acabar,
blaus i verds,
hem comentat,
vaja,
possiblement
alguna referència
al paisatge.
Paisatges i marines,
és molt senzill.
Estem parlant de pintura,
però els colors.
És així de senzill.
senyor
Ressendo Linares,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
avui al matí
de Tarragona Ràdio
per haver-nos explicat
aquest procés
de creació,
podríem dir,
que s'ha deu
la personalitat seva.
Moltes gràcies a vosaltres
i no voldria tancar
sense agrair
molt,
molt sincerament,
però sobretot
molt explícitament
l'ajut
del Port de Tarragona
a l'Autoritat Portuària
en què suposa
que no han fet
cap cosa especial
amb mi,
amb la qual
encara els dona
més mèrit a ells,
però que n'estic
absolutament
ben tractat per ells.
Insistim,
a partir d'aquest divendres,
la inauguració
és aquest divendres
a les 8 del vespre
i l'exposició
es podrà veure,
tindrem temps,
tenim un maset
fins al 4 de novembre
amb calma
i tranquil·litat,
potser ens trobem
al Rosendo
i ho veurem
d'incògnito,
no?,
amb Gabardino
sense
per veure aquesta exposició.
Rosendo Linares,
gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Adéu.