A mi, ja el vaig comentar l'any passat,
quasi que em dóla l'ànima que ja no sorti,
perquè aquesta mà de Jesús, que sembla que pentina
els caps de la gent que el contempla,
és una mà que sembla un serment.
És molt de saumells, realment és ell.
Jo l'hi havia agafat efecte, perquè és molt net, molt despullat,
i hi ha un sol color, la túnica blanca,
i aquesta mà que surt casa de fora del misteri,
que es passeja per damunt dels caps.
Si no el veiem a la processó, potser el veurem amb algun racó d'església,
però jo penso que encara continuarem veient-lo.
De fet, és Joan qui el comenta.
Diu, llavors, Pilat els va entregar perquè fos crucificat.
Prengueren, doncs, Jesús, i portant-se ell mateix la creu,
va sortir cap a un indret anomenat lloc de calavera,
que en el breu es diu Golgotha.
Com podem veure, fa dues hores,
que va fent-se el seguici de la mort caminant de l'espriu.
Va caminant, davant nostre, aquest procés,
que és una història,
que es pot fer d'una recolada en el temps,
no d'una manera nostàlgica,
perquè aquella situació queda resolta,
sinó com una manera exemplar,
perquè en el fons som nosaltres que anem circulant.
I aquesta creu que ve de Lluís a un mells,
en el fons és una creu molt familiar,
és pròpiament la creu universal.
Ha passat davant nostre aquesta mort caminada.
Aquí, on hi ha el divendres sant,
la llum que aquí a Palau s'ha esmonteïda,
malgrat la presència dels focos dels nostres companys
del General Català de la Divisió.
Jo no sé si és ben bé la pregària dels tarragonins
i aquells que no preguen l'energia dels tarragonins
o les profecies de l'alcalde.
Un dia ens va dir, deu fer com una setmana,
que avui no plauria.
No ho sé, vostès ho interpretin.
I si no, potser també és gràcies als homes del temps.
Potser sí.
Ens han deixat una mica l'ambigüitat,
esperant que això se solucionés per si mateix.
Parlant d'ambigüatats,
podem dir que,
i ara fent una mica d'anècdota de la processó,
fins a l'any 1858,
la processó del Sant Enterrament
no es feia el divendres sant,
sinó el dijous sant.
Doncs en aquest dia és quan la litúrgia
contempla la instal·lació dels monuments,
l'ofici de Tenebres,
i nosaltres ja no ho hem aconseguit,
però algun altre potser sí,
aquells famosos fasos,
allò d'anar a matar jueus.
Què se'n podria dir d'això,
sense que se'ns pugui tillar d'antisemites?
Els fasos pròpiament
era una calculadora matemàtica de llum,
com que les maitines,
que llavors s'ha fet les maitines a la vigília,
eren llarguíssimes,
llavors la manera de comptar,
en negatiu,
la manera que anaven caducant els salms,
s'anava apagant una de les espelmes.
I com que l'última que quedava,
que en deien la Marieta d'aquella espelma,
que era la més alta de totes,
aquella era la que havia de donar el senyal
del gran terratrèmol, no?
I, simplement, el terratrèmol
tenia la significació que,
a l'hora de la mort de Jesús,
la Terra es va commoure
i va haver tota una sèrie de fenòmens atmosfèrics
que se van associar a la mort de Jesucrist.
I llavors l'Església això ho interpretava
amb un soroll,
que hi havia als carraus,
o bé amb uns aplaudiments sobre el llibre,
els eclesiàstics,
picava el seu valor aviari
i a poc a poc això es va anar fent més intens
i de vegades quasi que s'aixafaven
fins i tot les coses de l'Eglésia.
Però, en aquest clima,
una mica d'associar els jueus
a la Setmana Santa,
en la culpabilitat del procés
i en tots els fets històrics,
es va decantar la interpretació
com la mort dels jueus,
cosa que això avui fa posar els pèls de punta
i fins i tot la mateixa Eglésia
ha corregit ja el llenguatge propi,
que fins i tot de textos litúrgics hi havia frases ofensives.
I avui no.
Avui es diu que se'l fa hereu
de la primera comunicació i del primer pacte de Déu.
Tenim entès que fins i tot en aquelles èpoques
la sortida dels infants de la catedral,
recordem com ens ho explicava l'inoblidable,
el senyor Salve de Ramon,
diu que sortien tots corrents
i llavors els botiguers del carrer major
es preparaven per la defensa heroica
de les seves parades
perquè, clar,
d'aquelles porres fetes amb palma
que portaven els infants,
doncs habitualment no rebien les verdures
i les fruites que tenien exposades.
De totes maneres,
no se li donava cap interpretació de terrorisme,
era simplement una expressió de l'ànima popular
que tenia una gran inquietud
que s'acabés a l'hora d'aquelles maitines
que no s'acabaven mai
i que tenien ganes realment d'expensionar-se.
I a més a més,
si s'hi afegia aquest component antisemita,
això era explosiu.
Efectivament.
I parlant d'anècdotes,
es comenta que la processó del divendres Sant Tarragoni
va... té el seu origen
perquè l'any 1859
la situació econòmica de la ciutat
era bastant desesperada
i per poder sortir la processó
es van anar a llogar les vestes a Reus
i com que la processó de Reus
sortia al dijous Sant,
doncs si voleu vestes
passeu la processó a un altre dia.
el més immediat i més propi
era el divendres
i sembla ser
que així es va quedar.
Són d'aquella munió d'anècdotes
que sabia l'inoblidable
la mossèn Salvador Ramon
que, llàstima,
no hagués arribat a escriure mai
les seves memòries.
Hauria sigut
realment deliciós
llegir aquelles pàgines.
mentrestant també va passant
a la sermentat del nostre pare
Jesús de la passió
amb la seva tunca grana
de bellut
i el seu escapolari blanc.
El divendres Sant,
Tarragonia inspirat
amb unió de poetes
i escriptors.
podríem recordar,
per exemple,
textos
de la més variada procedència.
Per exemple,
estic pensant
en un del famós Tisner,
la Maria Artis,
que a l'any 72
ja ha plogut
des d'aleshores.
Diu,
qui ha dit
que les processions
ja no es porten?
Que ho preguntin
a les desenes de milers
de persones
que el divendres
avarrotaven
els carrers de Tarragona
esperant veure els armats,
els encaputxats
i els misteris.
I això que s'escrivia
l'any 72
també és vàlid
el 2007.
També
Marcel Riera Güell,
aquell mestre
inoblidable,
gran guionista
de ràdio,
també un dels fundadors
d'aquesta germandat,
deia que
la de Tarragona
és una setmana santa
íntima,
sincera
i viva d'afectes,
on la tradició
no es converteix
en un mimetisme buit
i que les manifestacions
externes del culte
són un exponent
de fe
i de sinceritat.
I ja que esmentàvem
a mossèn Salvador Ramon,
també podríem dir
a recordar
una de les seves frases
que deia
que la setmana santa
és la festa major
de la ciutat antiga,
la gran festa major.
Les generacions,
deia,
s'han anat passant
la torxa de la tradició
i el drama del Calvari
té en ella
aquests dies
un ressò especial.
La processó
del Sa d'enterrament
presenta
una munió
de magnífiques
produccions
escultòriques
de les quals
només tres
són anteriors
a la follia
que es va desfarmar
l'any 1936,
aquella mena
de follia
iconoclasta
que va representar
que es cremessin
moltes magnífiques
produccions
artístiques
de caire religiós
i que,
disbordadament,
aquestes destruccions
anessin aparellats
amb crims
de sang.
Moltes persones
van morir
per culpa
d'això,
de la follia.
Aleshores,
aquests misteris
que resten
són el Sant Sepulcre,
que és el més antic,
dels que desfilen
aquest divendres
Sant Targoní,
el que és
la figura
adjacent,
també la figura
del Natzerè
i el pas
del Sirineu
de la primera
caiguda,
que aquests
es van salvar,
un,
el Sant Sepulcre
per la
ruïcitat
d'un pagès,
del senyor
Givert,
que el va carregar
al coll
i el va amagar
a casa seva,
i els altres
perquè no estaven
guardats
amb esglésies,
sinó
amb
aquests Ems.
Això de la follia
iconoclasta
fa pensar,
ja que estem parlant
abans
s'ha desmentat,
que els van portar
a crucificar
el Golgotha
i el Golgotha
també ens fa pensar
amb
Jerusalem
i Jerusalem
lògicament,
Sant Sepulcre,
lloc de la crucificació,
amb aquell indret
que tot està junt.
Quan
el sultà
Salahdin,
el famós
Saladino,
va
conquerir
Jerusalem,
part del seu
estat major,
els més fanatitzats,
volien destruir
el temple
del Sant Sepulcre
i el sultà
els va dir
no sigueu bojos,
que els penseu
que els cristians
veneren
aquest edifici,
aquestes pedres.
El podeu arrasar,
però vindran
a venerar-ho sempre
perquè ells
no veneren
aquestes pedres,
sinó
al lloc
on van
succeir
uns fets
que per ells
són
la base
de la seva religió.
Això de la
iconoclàstia
ens podria
portar
a moltes reflexions,
veritat,
Lluís Maria?
El mateix
Jesús
ho és
i ho posa
clar això.
Ell juga
amb una
imatge
física
de les coses,
els temples
físics,
que són
manerables,
però
que
per ell
tampoc
no són
essencials.
Perquè
diu,
mireu,
destruïu aquest temple
i es toca
amb ell mateix,
s'assenyal
a ell mateix.
diu,
jo en tres dies
el torno a col·locar
i el sultà
ho sabia,
almenys si no ho sabia
ho va saber interpretar.
Destruïm
aquest lloc
i els cristians
en la seva fe
el tornaran
a reedificar.
Per tant,
de totes les imatges
que veiem
que passen,
les més importants
són
no les de fusta,
venerables si voleu,
sinó aquestes
que són aquí,
que som tots.
les que caminen,
les que estan asseguts,
les que escolten a casa,
de la manera
com estiguin a casa
en la seva situació
específica
que no podem intuir,
però cadascú se la sap.
Aquesta és la imatge
que Déu estima
i aquesta és la imatge
indestructible.
De la nostra guerra civil
cal plorar molt
les imatges
que van desaparèixer,
però després
n'hi va haver moltes
que van quedar glorificades
pel camí de la sang.
I aquestes són
altra vegada llavor.
El que cal
és que aquesta llavor
se sàpiga
cultivar com cal
i no es
creixi barrejada
amb verba
que no és
sang de cristià,
sang de màrtir.
Jesús és el pacient,
és el màrtir autèntic
i la seva resurrecció
no va ser mai
una resurrecció
de venjança,
de recuperació
de situacions
caducades,
sinó de glorificació
perquè el seu cos
que era físic
més va passar
a ser un cos glorificat.
que la nostra història
per tant
sàpiga glorificar
el seu cos
que ja ha passat
i que les imatges
que tenim vives
les sapiguem
conservar
i mantenir
i les que són
de fusta
les sapiguem estimar
com a art,
com a referència.
Però
destruïu aquesta imatge,
destruïu aquest temple
i jo us en faré
una altra
d'aquí tres dies.
Enguany hi ha una novetat
amb aquesta processó
que és la que
hi ha hagut un relleu
entre el coordinador
d'aquesta
desfilada processional.
Resulta que
és la
real i venerable
congregació
de la Puríssima Sang
la que organitza
i que coordina
tots els esdeveniments
d'aquesta
desfilada
del Divendres Sant Arragoní
i el senyor
Carles Batxas
ha cedit
el seu relleu
al senyor
Josep Álvarez
i de moment
cal felicitar-lo
perquè no hi ha hagut
cap interrupció
ni cap tallada
ni cap aturada
d'aquelles
que a vegades
es fan realment
feixugues.
I ara
comença
a desfilar
davant nostre
la
real germandat
de
Jesús
a
Nazaré.
ha estat
durant molts anys
una de les
més nombroses.
Ara, de fet,
en aquests moments
és una mica difícil
dir
quina és
la germandat
o confraria
que té
més afiliats.
De fet,
les de sempre,
aquesta
i la
de la sang
són
unes
que porten
més
nombre
d'acompanyants
els seus misteris.
La germandat
de
Jesús
Nazaré
es va
fundar
l'any
1903
i
acompanya
amb
el pas
anomenat
Segona
Caiguda
o també
el
Sirineu,
que és una obra
de l'artista
Antoni
Perera
de l'any
1930
i que,
com dèiem abans,
es va salvar
de la Guerra Civil.
L'acompanyen
les
maries
del Calvari
i els congregants
les maries
del Calvari
la branca femenina
porta la túnica negra
amb un
pitet
daurat
i els
congregants
masculins
aspirants
i
germans
ja
la porten
totalment
negra.
La segona
caiguda
el Sirineu
aquí sí que
es pot triar
perquè
Mateu
Marc
Lluc
tots en parlen.
Jo me n'he quedat
amb un
perquè no podia
recórrer tots
i com que tenia
Lluc a la mà
continuo
fent parlar
de Lluc
i diu
quan s'enduien
Jesús
van agafar
un tal
Simó de Sirena
que venia
del camp
era pagès
i li carregaran
la creu
perquè la portés
darrere d'ell.
Les inversions
la inversió
tèrmica
provoca
de vegades
unes certes
convulsions
atmosfèriques.
Abans hem vist
la inversió
de la justícia.
El just
passa a ser
castigat,
el culpable
passa a ser
indultat.
Hi ha una inversió
també aquí
avui
en el camí
del Calvari.
En el primer
Calvari,
en el primer camí
del Calvari
qui portava
la creu
era Jesús
i qui ajudava
el Sirineu.
En el Calvari
de cada dia
qui porta
la creu
són nosaltres
però el Sirineu
és Jesús.
Estem sentint
de fons
el cant
de les veus
blanques
del cor
de les
maries
del Calvari
de la secció
d'aspirants.
I a propòsit
del Sirineu
entre
els àrabes
cristians
i fins i tot
entre els
musulmans
aquesta figura
té
un especial
encís
i preguntarà
l'amable
Guidor
per què.
Doncs
per això
perquè és
una persona
de Sirena.
Sirena
és l'actual
Líbia.
Per tant
el consideren
doncs
gairebé
com una espècie
d'immigrant
o sigui
en aquell temps
ja n'hi havia
i
que és
precisament
un immigrant
un àrab
qui ajuda
en el moment
difícil
a Jesús.
Ara
sentiran
veus infantils
que
sembla com
una
una quietud
interior
sembla que això
és un bàlsam
enmig d'aquesta
pressió
una mica
paramilitar
aquestes
veus infantils
en recorden
una mica
la tendresa
la suavitat
Jesús va dir
que si
feia callar
els nens
faria parlar
els tedres
escoltem
aquells nens
doncs ara
cantaran
passaran
per davant nostre
Em sembla
que ja
ha encantat
la seva peça
i passa
endavant nostre
sí
però
amb silenci
que també
és una forma
de lluar Déu.
I ara
vindrà aviat
un altre
misteri
que és molt
curiós
perquè
és un misteri
que dona joc
molt
a l'entrada
de les dones
com hem dit
abans
en el joc
de la passió.
Serà
la Verònica
però
aquesta dona
era una de més
del grup
perquè
no en parlen
de la Verònica
pròpiament
això és una nostra tradició
és una interpretació
amable
si voleu.
Es veu que és una tradició
nascuda
al si de l'Església
de Jerusalem?
Per tant
té una força
té una entranya
si més no
és aquesta impregnació
que han de fer
les sensacions
en la pròpia ànima
aquests
traumas
de l'home
que quan se sent
tocat
per la presència
de Déu
mai més
no se li pot
esborrar això
doncs bé
és aquesta
el missatge
de la Verònica
seria aquesta
però
ella fa
fa grup
en un conjunt
diu
el seguia
una gran gentada
del poble
moltes dones
feien mostres
de dol
i el plenien
Jesús
es girar cap a elles
els té una delicadesa
i els digué
filles de Jerusalem
no ploreu
per mi
ploreu
per vosaltres
mateixes
ploreu
pels vostres fills
llavors
direu
sortosos
els qui no han tingut
fills
sortosos
les entranyes
que no han engendrat
i els pits
que no han criat
llavors
començaran
a dir
a les muntanyes
les dones
caieu
damunt nostre
i els turons
cobriu-nos
perquè
si tracten així
l'arbre verd
què serà
del sec
jo no m'esperava
una resposta
de Jesús
així
d'entrada
em semblava
que Jesús
aplicaria tendresa
aplicaria consol
aplicaria comunicació
de fet
si us fixen
en el misteri
que passa
que és meravellós
el misteri
aquest
de la Verònica
és tot un clima
de tendresa
i Jesús
no s'expressa
tan dur
però la veritat
em sembla que és
perquè Jesús
és franc
amb elles
i simplement
els diu
que s'associen
precisament
a la seva passió
que les pren
també
i es fa càrrec
de la passió
de les dones
quan una dona
pot pensar
no haver tingut fills
quan se'n penedeix
d'haver alletat
quan demana
que les muntanyes
les cobreixen
vol dir
en quin grau
de dolor
de desesperació
poseu-hi
a totes les mares
que tenen
les grans contradiccions
que tenen
no saben
si han fet bé
d'engendrar
no saben
si han fet bé
d'alletar
perquè els seus fills
s'escapen
de tot això
i Jesús
en certa manera
profetitza
i les associa
les avisa
no tingueu por
pel so dels tabals
vol dir
que s'està
tensant
aquest misteri
que recordem
presenta figures
de dos artistes
cal recordar
que
el projecte
del misteri
de Jesús
de Natseret
o Jesús
amb la creu
el coll
o el Natseret
o la Verònica
que tots aquests noms
se li apliquen
doncs
és un projecte
de l'arquitecte
Ramon Sales
i Ricomà
que és autor
de les Maries
en quant al seu disseny
però
el que és la figura
la va realitzar
l'escultor Rius
la imatge
del Natseret
es va perdre
durant la guerra
perquè estava separada
del misteri
i
la que desfila
junt amb
l'arquitecte
Sales
i de l'escultor Rius
és una obra
del Salvador Martorell
del canongí
Salvador Martorell
una va ser creada
l'any 1907
i les altres
el 1939
és especialment intens
la mirada
dialogant
entre
Jesús
que camina
amb la creu
i la mare
que se li encara
aparentment
se'm un desenfiament
però
en canvi
és com un lligam
jo diria que hi ha
una mirada
travada
que no es pot
deslligar
de cap manera
hi ha tota una
inclinació
de la imatge
és una incontemplació
d'una gran finesa
per altra part
és un misteri
corprenent
realment que sí
i més a més
en aquest misteri
es palesa allò
que és tan cert
que hi ha
dos passions
paral·leles
la de Jesús
i la de la seva mare
que en cap moment
el deix
sempre la presència
de la mare
es fa adient
d'una manera o altra
i la de la seva mare
lleixin la passió
en els diversos textos
dels quatre evangelistes
on se n'arriba a donar
de la riquesa
costumista
hi ha
hi ha un munt
de petits detalls
de la vida quotidiana
que un pensa
i per què diu
l'evangelista
això
i un se pregunta
bé
bé
per què
però que
després ha donat peu
que els pares
de l'església
i els teòlegs
i els pastors
i l'ànima
de l'església
els contemplatius
els que preguen
hi hagin estirat
molta
molta
molta
consideració
hagin vist
terrenys
i
i
i camps
i marcs
molt
profons
de l'església
de l'església
de l'església
de l'església
de l'església
de l'església
de l'església
de l'església
de l'església
de l'església
de l'església
de l'església
de l'església
d'església
de l'església
d'església
d'església
Es passa endavant nostre la Junta Directiva de la Secció de les Maries del Calvari
de la Real Germandat de Jesús Nazaré.
Ens ve a la memòria un text de Montoliu que deia que la processó del Divendres Sant de Tarragona
té tot el seu valor en el fet que és més que una simple processó.
No és solament un espectacle més o menys esplèndid de religiositat popular
o una manifestació impressionant de pietat cristiana.
És sobretot, perquè ho és des del seu origen, un acte públic de penitència
realitzat per les innumerables persones que compleixen aquesta forma
una promesa sagrada per algun barill que s'han deslliurat d'ells
o els seus familiars o per algun benefici d'agut de la mà de Déu.
També podríem dir que, com deia un altre escriptor, Valentín Monte,
aquest en castellà, llegirem el fragment, i això ho deia l'any 48,
deia que la característica de la processó del Viernes Santo en Tarragona
que nadie la busque en la profusa algarabía, ni en lo primoroso de los pasos,
ni menos en la queja doliente de la saeta.
Búsquela más bien en la gravedad solemne y silenciosa de la penitencia,
en aquel patético y fantasmal desfile en el que los improperios de la pasión,
los rostros cubiertos por el capuz anónimo y muchas veces la sangre que brota
del pie desnudo y lastimado componen la inconfundible sinfonía
cuajada de silencios sabios que deja conturbado nuestro ánimo.
Evidentment, encara falta una miqueta perquè passin els penitents pròpiament dit,
però amb el pas de les maries del Calvari,
les que porten en aquests moments van cobertes amb la cucurulla de color daurat
i l'estratúnica negra ens fa pensar que aquesta processó
és quelcom més que, com han dit alguns, un pur espectacle per a turistes.
És, com deia el senyor Carbisle, realment una catequesi portada al carrer.
S'ha fet el silenci el moment que el cloquer de la catedral sonava en dos quarts d'onze.
Portem ja gairebé dues hores i mitja de transmissió
amics i amigues oïdors de Tarragona Ràdio.
Recordem que estem oferint-les aquesta transmissió
des de l'Arcabisbe de Tarragona, aquí al Pla de Palau.
Precisament estem veient com el senyor Arcabisbe segueix aquesta processó
des del balcó central d'aquest edifici tan entranyable
d'aquí de la part alta de la nostra ciutat.
Tenim un estol de dones aturat davant nostre
i això ens fa pensar, realment, que durant la passió
es palesa la dignitat de la dona.
Precisament el senyor Arcabisbe parlava fa un temps,
no gaire setmanes, d'aquesta dignitat de la dona
amb un escrit que feia la nostra revista.
L'amic Lluís Maria Mongonill veig que precisament té a les mans
aquest fragment, aquest article del senyor Arcabisbe
i ens en podria fer una glosa.
Diu directament al senyor Arcabisbe que presideix des del balcó
i que no parla ara amb nosaltres però ho farem parlar
i vostès l'escoltaran.
I està bé en aquest marc perquè ara ens ha deixat
l'aroma aquesta del misteri de la Verònica preciós
i em penso que les paraules de l'Arcabisbe
poden donar una mica d'interpretació a tot això.
Diu, Joan Pau II ja va posar en relleu
aquestes llums i ombres l'any 1988
en la seva carta apostòlica
La dignitat de les dones
i en la carta a les dones l'any 1995
que es refereix a les ombres històriques
en què les dones han quedat sempre una mica fora de joc.
Diu, on agraïa, diu el senyor Arcabisbe
parlant del papa
les aportacions que elles fan en diferents aspectes de la seva vida.
No em resisteixo a resumir-ho, diu l'Arcabisbe
per acabar aquest article.
Cita
Et dono gràcies, dona mare
que converteixes el cim etern
amb l'alegria i dolors del part
en una experiència única.
Et dono gràcies, dona esposa
coneixes irrevocablement el teu destí, el d'un home
mitjançant una relació de lliurement recíproc
al servei de la comunió i de la vida.
Et dono gràcies, dona filla i dona germana
que aportes al nucli familiar i al conjunt de vida social
les riqueses de la teva sensibilitat, intuïció, generositat i constància.
Et dono gràcies, dona treballadora
que participes en tots els àmbits
de la vida social, econòmica, cultural
artística, política i empresarial.
Et dono gràcies, dona consagrada
que t'obres amb docilitat i fidelitat a l'amor de Déu
ajudant l'Església i tota la humanitat.
Et dono gràcies, dona
pel mateix fet de ser dona.
Amb la intuïció pròpia de la teva feminitat
contribueixes a la plena veritat de les relacions humanes.
Realment és un text a meditar
i més, sobretot, quan ara se't ve el present
que, per exemple, en el cas de la processó del divendres Sant
a Tarragoni, l'assistència de les dones,
és a dir, de la meitat de la humanitat, podríem dir,
no era possible si no anaven en qualitat de penitents.
És a dir, no podien anar a la processó
formant part d'una confreria o d'una germandat.
Suposo que això ve fruit d'aquesta tradició
que, no sé per què,
ha tendit sempre a marginar la dona.
Realment, el divendres Sant a Tarragoni,
quan es fa el silenci
i que aquest silenci només és trencat lleugerament
pel so rítmic dels davals o la llunyania
o per una banda de música
o una cobla de ministrés o una coral,
et fa tornar amb aquells temps
que realment aquesta processó
era purament penitencial.
Estic referint a aquelles èpoques
de recent sortits de l'edat mitjana.
Estem, com dèiem,
parlant des d'aquí del Pla de Palau,
en aquest punt del recorregut,
que la processó fa la salutació dels armats
i que antigament també feia la salutació dels passos
i dels misteris al senyor arcabisbe
i que precisament aquí, en aquest lloc,
s'incorporarà a la desfilada processional
en companyia dels capitulars.
Ara, en aquests moments,
estan passant els germans en Nazarens
amb la seva túnica negra
amb el cinturó vermell,
que és un cordó per ser exactes.
La nit del divendres Sant Tarragoní
es manté plàcida,
una mica fresqueta,
però el públic està aguantant perfectament,
alguns coberts amb mantes,
els altres ben embolicats,
i estan veient com ara s'atença
un altre dels misteris d'aquesta confreria,
d'aquesta germandat,
el més nou, precisament,
que és una obra del barceloní Ballester Baselduc
de l'any 1961,
que és Jesús es despullat a les seves vestidures,
que és quan el despullant a Jesús,
abans de clavar-lo a la creu,
va acompanyat d'una cobla de ministrés.
Jesús es despullat de les seves vestidures
i es repartiren els seus vestits
jugant-se'ls a daus,
a veure qui treia cadascú.
Eren les nou del matí
quan el crucificaren.
I un altre evangelista, a més,
descriu la túnica
i diu que era tota d'una peça
teixida d'una sola mà,
sense costures,
de dalt a baix.
Els pares de l'església
han vist en aquesta túnica
el símbol de la mateixa església.
I ara permeteu-me,
amb tot el respecte,
si l'amor cap a l'església,
qui al peu de la creu
s'ha jugat la túnica de Jesús?
per què la mastripada?
Quantes llenques de cristianisme
hi ha per un costat i per l'altre?
Ens hem jugat la túnica,
els daus del poder.
tothom ha mirat
a veure qui en treia una mica.
Però Jesús,
de la mateixa manera
que ha parlat d'un temple
irreductible,
en el fons
ens pot parlar
d'una túnica
que no es pot mai estripar,
del tot.
Perquè en el fons,
més enllà
d'aquestes jugades
a daus
que ens podem fer
al peu de la creu,
l'esperit de Déus
segueix treballant
en la geografia
de les moltes esglésies
de Jesús.
I ara,
aturats davant
del balcó principal
del palau
de l'Arc Abisbat,
veiem el panó
que indica
que aviat
començarà
a desfilar
per aquí,
pel pla de palau,
la Reial i Venerable
Congregació
de la Puríssima Sang
de Nostre Senyor Jesucrist
amb els penitents
amb nom properis.
Recordem
que aquesta congregació,
que és la organitzadora
d'aquesta processora
el divendres Sant Tarragoní,
va ser fundada
l'any 1545.
Encapçalant
amb els penitents,
veiem aquesta
impressionant
creu de penitents,
obra d'aquell artista
tarragoní inolvidable,
el senyor Lluís Hàbila.
Aquí són representats
tots els atributs
de la passió.
I darrere
venen
els
diferents
penitents
portant
els diferents
símbols
de la passió.
els assots,
els daus,
les creus,
el plat de cendra,
que ens recorda
que són pols
i amb ell
tornarem,
la lluna,
el sol,
la columna,
els assots,
el gall.
Quin simbolisme
més impressionant
i més
corporeador,
la del pas
dels penitents
per els carrers
de la vella
Tarragona.
Molts d'ells
van descalços.
I aquí,
l'anonimat,
només
es veu
d'ells
perquè porten
la cara
coberta
els dos forats
pels ulls.
Aquestes
mirades
que des d'aquí
endivinem
brillants,
mogudes
per la fe
perquè
ningú sap
per quin
motiu
aquests
penitents
que
anònims
completament
participen
en aquesta
part
la més
impressionant
del divendres
sant
tarragoní.
Són
realment
motivacions
de fe,
motivacions
que neixen
del fons
de la nostra
religió,
del buguer
acompanyar
Jesús,
encara que siguin
només uns moments
i de manera
simbòlica
en aquest
camí
seu
vers
el Calvari.
El pas dels penitents
o grans
interrogants
i un és aquest?
qui pot
escorcollar
el cor humà?
Qui pot dir
el per què
de tot això?
D'on ve
la decisió
de prendre
un improperi,
de descalçar-se
i caminar
a peu nu
pels carrers
de Tarragona?
És del misteri
del cor humà
que té un diàleg
amb ell mateix,
que té un diàleg
amb Déu,
que li fa propostes,
de vegades
som un comerç,
de vegades
és un
nabim,
és un ofegar-se,
és aferrar-se
amb una fusta
a mig del mar.
Per tant,
jo demanaria
un respecte
profund
per l'home,
per la dona
que opta
per aquesta
manifestació
i deixar
a Déu
que sigui
el que
entra
a l'intimitat
de les decisions
de cada un.
Des de l'abisme
us crido,
Senyor,
escolteu
el meu clam,
estigueu atent,
escolteu
aquest clam
que us suplica,
si tinguéssiu
en compte
les culpes
que us podria
sostenir,
però és molt
vostre
per donar
i això
ens hi en font
respecte.
Confia
en la paraula
del Senyor,
la meva ànima
i confia.
Espera el Senyor
la meva ànima
més que
els sentinelles
al matí.
Que esperin
al matí
els sentinelles.
Israel,
espera el Senyor
perquè són
del Senyor
l'amor fidel
i la redempció
generosa.
És Ell
qui redimeix
Israel
de totes
les seves culpes.
És el
Salm
119
molt
apropiat
per
contemplar
la figura
escultòrica
que representa
el Crist
de Penitents,
obra
d'Innocenci
Soriano
Montegut,
que és una obra
de l'any
61.
És
un Crist
que,
sota el pes
de la creu,
s'alça
la seva mirada
cap al seu
i que després
d'una caiguda
lluita
per tornar-se
a aixecar.
Però deixem-lo
que escolti
en aquests cants
d'aquesta coral
que en aquests moments
s'ha aturat
davant nostre.
Sánchez
el
cru
darrere de la coral
veiem que apareixen
les agonies
d'aquests penitents
de la processó
que duen en una mà un crucifix i en una altra una espelma apagada
amb els braços en creu i que naturalment té un profund sentit penitencial.
Hi ha un cant també de misericòrdia, de pietat,
que l'Església entona el dia del divendres sant,
precisament amb un clima de fraternitat al peu de la creu,
amb els germans separats,
quan pren les paraules de l'Església grega
i en plena celebració en grec diu
Agios o Teos, o Sant Déu.
Agios Iskiros, o Déu fort.
Agios Atanatos, o Déu immortal.
Per acabar dient, aquest Déu sant, aquest Déu fort,
aquest Déu immortal.
Apiadeu-vos de nosaltres.
De fet, l'ànima de l'espectador queda estorada i empetitida
davant d'aquestes llargues fileres d'ombres penitents,
que són unes veritables torxes de foscor plenes d'amor abrosat i compungit.
Potser mai tanta angoixa s'ha donat així plegada.
poques vegades la penitència adquireix un valor humà tan alt i expressiu,
sobretot quan passen aquells penitents amb la creu al coll, descalços.
Aquest cant que vostès estan escoltant és un cant espiritual negre trasbalsador.
I eres tu quan el diuen a la creu?
I eres tu quan el duen a la creu?
Oh, sovint quan penso i jo tremolo, tremolo.
I eres tu quan el duen a la creu?
I eres tu quan l'arbre el van clavar?
I eres tu quan la llança el va ferir?
És el que senten cantar en aquest moment.
I eres tu quan el van davallar?
I eres tu quan el duen a la creu?
Tremolo, tremolo.
Com deia mossèn salvador Ramon,
un dia a l'any es fa la calma.
És el divendres sant.
Il·lí, tu ala de la creu?
L'alum i el divendres sant.
Un dia a l'any es fa la calma.
L'alum i el divendres sant.
Un dia a l'any es fa la calma.
Un dia a l'any es fa la calma.
Un dia a l'any es fa la calma.
Un dia a l'any es fa la calma.
Hi ha moments que les paraules són absolutament insuficients.
per expressar l'emoció,
més val a vegades el silenci.
Aquest silenci que tant trobàvem a faltar
i que en aquests moments s'està fent aquí al Pla de Palau,
precisament al moment que passen els penitents
i mentre aquesta coral ens fa sentir
aquest, com deia Lluís Maria, trasbalsador espiritual.
Podem anar repetint amb els nostres germans grecs,
catòlics i ortodoxs, com tota la gran Església germana.
Eleis on immes, agiosoteos, agiosísquiros, agiosatànatos,
e leis on immes, apiadeu-vos.
Oh Déu sant, oh Déu sant fort, oh Déu sant i mortal,
apiadeu-vos de nosaltres.
La processó del divendres sant a Tarragona
per l'espiritualitat, l'emoció que t'esvetlla
i els imponderables efectes artístics que també produeix,
potser semblarà agosarat el que diré ara,
però realment supera les representacions més famoses,
però purament teatrals, de la passió.
Continuen els penitents desfilant davant nostre.
La processó es va desenvolupant amb tota normalitat
aquí al pla de Palau.
És un moment que invita a la reflexió.
Nosaltres gairebé estem obligats a parlar.
Potser el nostre desig seria fer el silenci,
però la ràdio és so
i els nostres amables oïdors
que estan a casa seva,
per la raó que sigui,
o en el treball,
volen saber què està passant aquí,
en aquest divendres sant tarragoní.
Procurem, doncs, que les nostres paraules
siguin el més silencioses possible.
Hi ha moments,
aquest matí ho estàvem observant
a la capella del Portal del Carro,
de Sant Magí,
on s'ha fet la funció de les set paraules,
que tot el que va dir Jesucrista a la creu
està carregat de simbolisme,
de significat.
No són paraules dites per dir-les,
no és la manifestació d'una persona
que està sofrint,
i és veritat,
uns dolors realment terribles,
horrorosos.
Pensem, per exemple,
les seves mans clavades a la creu
i als seus peus.
El dolor que provoca aquesta operació,
a les mans sobretot,
per exemple,
fa que el polze es dispari cap al centre
i quedi amb una flexió terrible,
dolorosíssima del nervi.
I el mateix es pot dir dels peus
que el tema de la crucifixió
el que el feia més horrible
és que el reu no moria
per la pèrdua de sang
o perquè moltes vegades
simplement es limitaven a lligar-los a la creu,
sinó que moria per asfíxia.
Imaginem-nos, doncs,
el reu que està clavat a la creu,
el que representa
voler agafar una mica d'aire,
Jesús, amb les seves paraules,
n'ha hagut d'agafar,
i que se recolzi només
per fer tot aquell esforç
d'alçar-se
amb uns braços que estan clavats,
que a més a més pateixen
una pressió del pes terrible,
que a més a més els nervis
se disparen en totes direccions,
que al damunt,
per aixecar-te,
has de fer força
amb uns peus
que estan clavats,
has de fer força
damunt de la ferida,
realment
era
un suplici.
Els romans,
Cicero
comentava que era
l'últim suplici
dels esclaus,
i això encara
el fa més,
a part de
allò dolorós,
que un
que un déu
accepti
rebaixar-se
a l'últim suplici
que es reservava
els esclaus
invita a pensar.
I mentrestant
penses
en aquell sofriment,
penses
com Jesucrist
patia
terriblement
i aleshores
penses
en la seva mare
allí
al peu de la creu.
Hi ha un text
medieval
meravellós,
Veritat Lluís Maria,
que potser seria adequat
llegir-lo en aquest moment,
que
Jesús
ja ha estat
crucificat.
D'aquí uns moments
apareixerà
per aquí
a l'imposant
imatge
del Sant Crist
de la sang.
És l'obra
de Tomàs de Txalano
de l'Estàvet Màter.
Aquella mare
estava
d'en peus
plorosa
vore la creu
d'on penjava
el cos
del fill.
Una espasa
li atreveçà
l'ànima
afligida,
conturbada,
sofrent.
Com n'estava
de trista
i condolguda
la benaurada
mare
de l'unigènit.
Plena
de ficció
i dolor
contemplava
pietosa
els patinets
de l'ínclit
fill.
Qui no ploraria
veient la mare
del Crist
posada en aquests
torments?
Ningú
no es competirà
esguardant
com pateix
amb el seu fill.
Pels pecats
del poble
l'ha hagut de veure
torturat
i flagelat.
Ha admirat
la mensuatut
del fill
morint
en desolació
a l'hora
d'aspirar.
O mare
font d'amor
fes-me sentir
la punxada
d'aquest dolor
i així
ploraré amb tu.
Encén
la meva ànima
en la mort
del Crist
Déu
i fes que hi trobi
el meu consol.
Mare Santa
concedeix
el meu cor
de portar-hi
les nafres
del crucificat.
Fes-me compartir
les penes
del suplici
del teu fill
tan prest
ell
a patir per mi.
Mentre visqui
fes que jo
plori amb tu
i que participi
del dolor
del crucificat.
Penso només
d'estar
al teu costat
plantat
prop la creu
i de sentir-me
unit
al teu plany.
Verge
de les verges
ja no estiguis
per mi
més trista
fes-me partícip
del teu plor.
Fes-me portador
de la mort
de Crist
fes-me soci
de la seva passió
estampa
amb mi
les seves nafres.
Màrca'm
amb les seves ferides
en la creu
embriàga'm
de la sang
del teu fill.
Que no endavori
el foc
de la condemnació.
Oh, verge,
sigues la meva advocada
a l'hora del judici.
Crist,
per la intercessió
de la mare
que empunyi
la palma
de la victòria
m'enjudeixi
aquest món.
En el meu
últim alé
concebeix
a la meva ànima
la glòria
del paradís.
Amén.
Tomàs de Salano
al segle XIII.
Absolutament actual.
La poesia
també és eterna
veritat.
Mentre duri l'home
i mentre no l'ofeguin
hem de vetllar
la llavor
de la poesia.
Jo només desitjaria
que la poesia
no fes exclusiva
del que avui
diuen
els progres
dels burgesos.
Per ser progressista
s'ha de ser més
que posar un plat a taula
o donar un sostre.
Per ser progressista
s'ha de posar
una bona peça clàssica
al gust de tothom
com un plat general.
La poesia
per tothom.
L'art
per tothom.
El plat sí.
La casa sí.
Però també
les emocions
del cor humà
no poden ser exclusives
de la burguesia
o del capitalisme.
També els pobres de Déu
els que
desheretats
necessiten el pa
del poema
necessiten el pa
de la música
necessiten el pa
de l'art.
Negar això
és negar-los i la vida.
Negar això
és torturar el pensament.
Negar això
és manipular l'home.
negar això
és privar-los de Déu.
I tenim ja
aquí davant nostre
el Sant Crist
de la sang.
Aquest Sant Crist
és una
magnífica talla
de Salvador Martorell
datada
l'any
1940
i que
va acompanyat
per la
presidència
de la congregació
i conduït
pels
majorals.
Acompanyant
el Sant Crist
de la sang
es disposa
el banderer
principal
del
processó.
El Sant Crist
de la sang
sempre
ha mogut
a devoció
als tarragonins.
Fos ja
aquell
que es va perdre
durant
la follia
iconoclasta
de la Guerra Civil
o
aquesta obra
de Salvador Martorell.
Crist
penja
mort
de la creu.
Tot
s'ha consumat
la darrera
de les set
paraules.
allà
el
crucificaren
juntament
amb dos més
un
a cada
banda
i Jesús
al mig.
Pilat
feu escriure
i feu posar
a la creu
un rètol
que deia
Jesús
de Nazaret
rei dels
jueus.
De la
creu
de Jesús
goteixen
les
paraules
de Jesús
com
el darrer
testament
que l'Església
ha conservat
com una joia
i que ha donat
peu a interpretacions
i moments
literaris
i de
pregària
molt
ального
i de
di
leers
11 campanades des de la catedral de Tarragona
11 campanades que ens indiquen que el temps fuig
però que nosaltres ens encaminem cap a l'eternitat
gràcies precisament a les paraules de Crist
Jesús deia, clavat a la creu
pare, perdona'ls que no saben el que fan
i deia el bon lladre a Jesús
Jesús, recorda't a mi quan arribis al teu regne
i Jesús li digué, t'ho asseguro, avui seràs amb mi al paradís
quan Jesús veia la seva mare i al costat d'ella
el deixeble que ell estimava digué a la mare
dona, aquí tens el teu fill
després digui al deixeble, aquí tens la teva mare
i de les hores ençà el deixeble la va acollir a casa seva
i a les tres de la tarda
Jesús va cridar amb tota la força
Eloi, Eloi
la mà s'ha dit, Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?
Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat
perquè s'acabés de complir l'escriptura
va dir, tinc set
quan Jesús hagué pres el vinagre
va dir, tot s'ha complert
Jesús va cridar amb tota la força
Pare, confio el meu alè a les teves mans
i, havent dit això, va expirar
O admirable condescendència de la vostra bondat
O incalculable predilecció en què ens heu estimat
Per redimir l'esclau heu sacrificat el fill
Calia el pecat d'Adam
que la mort de Crist ha esborrat
O culpa sortosa
que ens ha nascut
un redactor tan gran
Calia el pecat d'Adam
itat
Calia el pecat d'A
Calia el pecat d'OM
Calia, eh?
Calia, eye?
Alguna creu tot ara l'espirat,
no t'ho adonar al cèrcord amantíssim,
els homes grans s'alvoar.
Déu meu, per què m'has abandonat?
Aquestes paraules sonen encara avui dia.
Arreu del món, guerres, fams, misèries, malalties.
Déu meu, per què m'has abandonat?
I també la pregunta, per què Senyor has tolerat tot això?
I no ho diem nosaltres, s'ho plantejava el mateix sant pare,
Benet XVI, al camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau.
Vendre la paraula en aquest lloc d'horror, diu el papa,
d'acumulació de crims contra Déu i contra l'home
sense comparació en la història, és quasi impossible.
I és particularment difícil i opressor per un cristià,
per un papa que prové d'Alemanya.
En un lloc com aquest, fallen les paraules.
En el fons, sols hi pot haver un silenci pertorbat.
Un silenci que és un crit interior vers Déu.
Per què, Senyor? Per què has callat?
Per què has pogut tolerar tot això?
És en aquesta actitud de silenci
que ens inclinem profundament en el nostre íntim
davant la immemorable sèrie dels qui aquí
sofriren i foren portats a la mort.
Aquest silenci, tanmateix,
es deve després petició en veu alta de perdó
i de reconciliació.
Un crit al Déu viu que no permeti mai més
una cosa semblant.
Déu meu, Déu meu,
per què m'has abandonat?
No vens a salvar-me.
No t'arriba el meu clam.
Crido de dia i no em respons, Déu meu.
Crido nit sense repòs.
i això que tu ets el sant
que per tron
tens les lluances d'Israel.
En tu confiaven
els nostres pares
i confiaven
i els vas alliberar.
A tu clamaven
i eren deslliurats.
En tu confiaven
i no eren confusos.
Però jo sóc un cuc,
no pas un home.
Befe de la gent,
menys breat del poble.
Tots els que em veuen
es riuen de mi
i fan ganyotes
prenen aires de mofa.
Que s'adreci el Senyor,
que ell el salvi,
que la lliberi
si tant se l'estima.
Però tu em targueres
el si de la mare.
Ets tu
qui em confiaràs
els seus pits.
Acabat quan jo vaig néixer,
em van dur
a la teva falta.
Des d'aleshores
ets tu el meu Déu.
No t'allunyis,
que el perill és a prop.
i jo no tinc
qui m'ajudi.
M'envolta
un ramat de braus,
m'acorrelant
amb adells,
uns llions
que destrossin
i rugeixen
baden la boca
contra mi.
Tot jo m'escolo
com l'aigua,
que se'm desllorigen
tots els ossos.
El cor,
com si fos de cera,
se'm fon
dins les entranyes.
La meva gola
està resseca
com terrissa.
La llengua
se m'encasta
al paladar.
me jausa
la pols
de la mort,
m'envolta
amb unió
de gossos,
m'encerclen
l'estol
de malfactors,
m'han lligat
les mans
i els peus,
puc comptar
tots els meus ossos.
Em miren,
em contemplen
satisfets,
reparteixen
entre ells
els meus vestits,
es juguen
els daus
la meva roba,
però tu,
senyor,
no t'allunyis.
Força meva,
cuita
a defensar-me,
allibera
la meva vida
de l'espasa,
que no mori
entre les grapes
del gos,
salva'm
de la gola
del lleó,
guarda'm
de les banyes
del brau,
senyor,
escolta'm.
Anunciaré
el teu nom
als meus germans,
allò eren
mig del poble
reunit.
Fidels
del senyor,
llueu
fills de Jacob,
glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo,
fills d'Israel,
perquè no ha rebutjat
ni ha menysparet
el pobre
desvelgut,
no l'ha privat
de la seva mirada
i quan el cridava
auxili
l'escoltat.
En tu
s'inspirarà
el meu cant
davant de tot el poble,
davant dels fidels
oferaré
el que vaig prometre,
els humils
en menjaran
fins a saciar-se,
llueuran al senyor
els que el cercen
i es diran
que tingueu
llarga vida.
Aquest és el
clam
del crucificat
i dels crucificats.
Un clam
que ratlla
la pregària
i la blasfèmia.
De moment
entra d'ú
dient a Déu
el fa culpable
del silenci,
el fa culpable
de la seva
inoperativitat.
però el cor humà
fa el tomb
i veu en Déu
no el que castiga
sinó el que t'espera
precisament
més enllà
d'aquest dolor
i potser el que és
dins del teu dolor
perquè en el fons
Déu pateix a ti,
Déu pateix a mi,
Déu pateix a tu
perquè Déu
és més meravellós
en el fer de cada dia
de vegades punyent i dur
que en les excepcions
del miracle.
Mentre sentíem
la lectura
d'aquest
impressionant
desbalsador
salt 22
ha passat
davant nostre
la congregació
del generat cos
de Jesus Christ
en el descendiment
de la Creu,
una congregació
fundada
l'any 1948
que acompanya
el materi
anomenat
el d'avallament
de la Creu
o,
com prefereixen,
els congregants
el descendiment.
És un projecte
de Robert Buigas
que va estar
executat
per l'escultor
que reunia
Lluís Maria Saumels
l'any del 1953.
La seva alimentària
era negra
i morada.
I ara
davant nostre
tenim
el gremi
de pagesos
de Sant Isidre
els joves
que acompanyen
a la fietat
i és
una obra
de l'artista
Josep Maria,
Martí Zella
seguint
un disseny
de Josep Maria
Jujol.
Es va estrenar
a l'any 1944.
Aquí
els pagesos
joves,
com saben
els amics
suïdors
de Paragona Ràdio,
porten
una túnica
negra
i un escapulari
blanc
amb la creu
vermella
al pit.
Van acompanyar
de la seva banda
de tambors.
Això ja queda
prou evidenciat
amb els suïdors.
En els
molts detalls
de la descripció
de la passió
dels quatre evangelis,
n'hi ha un
que és
que Jesús
mort,
va ser ferit
pel costat
i va sortir
un raig
d'aigua
i de sang,
elements vitals.
Mentre
va ser estalviat
que li trenquessin
les cames
ja que ell
representava
l'anyell Pasqual
i l'anyell Pasqual
per als jueus
havia de ser
íntegre.
No li podien
trencar ni un os
i ell era
l'anyell Pasqual.
Els pares
de l'església
en aquest xorro
de sang,
aquest raig
de sang i aigua
hi veuen
el naixement
de l'església.
fent un paral·lel
amb el naixement
d'Eva
del costat
d'Adam.
De Jesús
neix
l'església
la seva esposa,
l'engendradora
dels seus fills.
mossèn Malendres,
extasiat
davant
de l'esposa
naixent,
li canta
una cançó
de braçol
i li diu
la canta
l'anyell
i a l'esposa
de l'anyell.
Diu
Déu vos guarda
l'anyell
i la vostra esposa
l'església.
Mireu-vos
els peus
un fillet
que plora,
ai anyell.
Vostre fill
s'enamora
tan petit
de l'anyell
i l'esposa,
ai anyell.
si en voleu
llogar,
Montserveri és pobra,
més l'amor és gran
i estimar no em costa,
ai anyell.
Vostre fill
s'enamora
tan petit
de l'anyell
i l'esposa,
ai anyell.
Cantaré cançons,
brindaré amb la copa.
Si en voleu llogar,
no en feu cerimònies,
ai anyell.
Vostre fill
s'enamora
tan petit
de l'anyell
i l'esposa,
ai anyell.
No vull guanyar res,
no vull que em deu cosa.
Qui regna servint,
bona paga cobra,
ai anyell.
Vostre fill
s'enamora
tan petit
de l'anyell
i l'esposa,
ai anyell.
Jesús,
l'haurà cansat
la meva cantarella,
aquell que ha estat
pastor,
ja es torna
a sentir-ho vella.
Desfilen ara
davant nostre
els membres
de la il·lustre
confreria
de Sant Magí Màrtir
de Barcelona.
Una confreria
fundada
l'any 1580,
però que
la seva vinculació
a la processó
tarragonina
data de l'any
1940.
Porten
el seu
intumentària
de túnica negra
i un escapolari
gris.
Dels que van
a Cocorulla,
la Cocorulla
també és grisa.
A l'escut
hi ha una tau
i creuades
sobre aquesta tau
hi ha
el
gaiato
de Sant Magí
i la palma
del
partidi.
Acompanyen
un
misteri
que també
és
una obra
del que
n'enviu
Salvador
Martorell
de l'any
1940,
la titulada
Sant
Enterrament.
Abans
Lluís Maria
estava
comentant
allò de
l'anyell,
el que no es podia
trencar
cap hòs
i la pregunta
vindria
de que
i per què es trencava
les cames
amb els
crucificats?
Doncs
molt senzill,
per accelerar
la seva mort.
Com que
la mort
del crucificat
és per asfíxia,
doncs
si
es trenca
les cames
ja no
tenen
un element
de
recolzament
per
enleidar-se
per agafar
aire
i per tant
l'asfíxia
és molt ràpida.
En el cas
de Jesús,
després de tot
el salvatge
càstic
que havia
rebut,
doncs
això va ser
innecessari.
Però per assegurar-se,
el soldat romà
li va donar
el típic
cop
de les
grimes
romana
militar,
és a dir,
la que buscava
ferir
l'enemic
al costat
desprotegit
de l'escut,
és a dir,
on portava
la mà lliure,
on portava
les pas,
o així.
Ara,
en aquests moments,
passen
davant nostre
aquestes
figures
del
misteri
del
retorn
del Calvari,
que és
una
obra
de
Josep
Salvador
Voltes
de l'any
1941.
Hi ha
les
maries
i
sant
Joan,
que
tornen del
Calvari
amb la
creu
ja
sense
el diví
crucificat.
Són unes
figures,
realment,
tot aquest
misteri,
molt
carregades
de simbolisme,
de la manera
que
totes les
flames
que hi ha
al voltant
d'aquestes
tulipes
amb els
siris
encessos
dins,
les figures
també
representen
com si
fossin
unes
flames
que
s'enlairen
esperançades
cap al cel.
i han
deixat la
terra.
Saben que
Jesucrist
ha complert
la seva missió
i ells
estan
endolorits
i esperançats.
és digne
de mirar
aquesta
composició
de l'artista
sobre dos voltes.
La imatge
de la
Maria
és
d'esperança.
La
de les altres
maries
és mirar
on ha tingut
lloc
aquest drama,
la culminació,
la creu.
La
melodia
de l'Urdes
de França
interpretada
per un
grup de
cornetes
sona molt
el cor
traspassat
dels set
dolors.
És la
banda
de
cornetes
i
teclós
de
Misericòrdia
de
Reus.
Per
a la
creu
de
Jesús
hi havia
la seva
mare
i la
germana
de
la
seva
mare
Maria
Moller
de
Cleofas
i
Maria
Magdalena.
Tota la
gent que era
present en
aquell
espectacle
després de
veure el
que havia
passat
se'n
tornaren
donant-se
cops al
pit.
Tots
els seus
coneguts
i les
dones
que l'havien
seguit
des de
Galilea
es mantenien
a distància
mirant-se.
És
molt
curiós
que
Lluc
descrigui
l'escena
del
Calvari
com
un
espectacle
em
fan
pensar
aquelles
execucions
de l'edat
mitjana
en què
les places
s'omplien
d'observadors
a l'hora
que les víctimes
convien.
Cal
recordar
que
l'edat
mitjana
i en
èpoques
posteriors
hi havia
qui pagava
bones
quantitats
per estar
el més
possible
del
reu
i
poder
gaudir
del
espectacle
entre cometes
normalment.
Què deu tenir
el cor
humà
que passa
amb tanta
rapidesa
de la tendresa
de la cruesa
que el fa
pitjor
que les bèsties
salvatges
hem de dir
molta cura
del nostre
propi cor
ens ho hem de dir
nosaltres
i ara
en temps
de campanya
electoral
jo ho diria
els polítics
també
que vellin
el seu cor
perquè també
ells són cridats
a la conversió
del cor
i a la salvació
de l'home
que no facin
com Pilats
que l'hora
de la veritat
va girar
cua
i no va esperar
a saber
quina era
la veritat
que no se la
muntin ells
mateixos
la veritat
senyor
salveu
el cor
dels polítics
convertiu
els polítics
senyor
que també
ells
tenen
un cor
que és el cor
que també
es fa
bategar
el cos
humà
el cos
social
set anys
ara
el nostre lloc
de retransmissió
la societat
marítima
i protectora
els seus
orígens
remunten
al segle
XIV
el seu
pas
és el que havíem
comentat abans
el sant enterrament
l'artista
Salvador
Martorell
el sant enterrament
Jesús
depositat
al sepulcre
mort
per tots
nosaltres
que no tenim
l'excusa
ni de
montar-nos
les mans
que em va
fer
Pilat
potser
tots
som
Pilat
tots som
Caifas
tots som
el santurió
tots som
els
putxins
tots som
els
els que
les
enllaça
que és difícil
senyor
seguir
a Cris
en aquests moments
entera
tota aquella multitud
del diumenge
de Rams
el gremi
de Marejans
es passa davant nostre
amb la seva túnica
negra
i el seu
escangulari blau
i la gronja
també blanca
amb la cinta
blava
Josuís
va morir
per tots
nosaltres
per tots
no
no va fer distincions
no va fer distincions
del més alt
al més petit
del més savi
al més ignorant
blancs
negres
rocs
o vermells
és igual
tots
som
els seus fills
els seus germans
i
com deia
Lluís Maria
què té
el cor
de l'home
que pot passar
d'un
posant
el fill
de David
a un
crucifiquel
el pas del sant
d'enterrament
va acompanyat
d'un
grup
d'armats
podríem dir
de marina
a diferència
dels altres
dels armats
que podríem
anomenar
pretorians
que per cert
en guany
estrenaven
escut
perquè
la seva armadura
és platejada
i no pas
daurada
com els altres armats
la seva capa
és blava
en lloc
de
vermella
i ve't aquí
que aquella multitud
del diumenge
de rams
s'ha convertit
en un grupet
de lo més
de lo més
minso
Roserab
Terimatea
Nicodem
Maria
la germana
Magdalena
Joan
no hi ha ningú
dels que l'aclamaven
no hi ha
els apòstols
ni tan sols
aquells que van dir
que generien
la seva vida
per defensar-la
Misteris del Coro
nò
el
Mercado
an
ам
m
la
hoà
la
m
ll !"
ì
Probably
to
gj
mini
ì
ll
mat
ll
I
ll
Gràcies.
Gràcies.
Ja fan la competència
amb aquells famosos
tamborers de Calanda
i
amb uns davals
que fan
bé, fan joc amb aquells que són de les mateixes dimensions
com s'agraeix el silenci.
Després d'això
Josep d'Arimatea
que era deixeble de Jesús
però d'amagat
per por dels jueus
va demanar a Pilat
l'autorització per atreure el seu cos
de la creu.
Pilat hi va accedir, Josep, doncs
i va anar i va atreure el cos
de Jesús, baixant-lo de la creu.
També hi va anar Nicodem
el que temps enrere havia visitat Jesús de nit
per por
i portar una barreja de mirra i àl·loa
que pesava unes cent lliures.
llavors van prendre el cos de Jesús
i l'amortellaren amb un llençol
juntament amb les espècies aromàtiques
tal com és costum
d'enterrar entre els jueus.
un cop de martell al cap
fa treure la por
la por dels que visiten Jesús de nit
que se l'estimen en secret
una martellada com la del clavari
quan serà que tindrem
llibertat
per ser qui som
sense por
de res
traient la cara
en ple carrer
no per imposar res
sinó per deixar
simplement el perfum
de les coses
de la veritat
del nostre convenciment
el moment
arribarà a la martellada
no us penseu
Déu sap en quin moment
ens pot tombar
el mal
el mal
és que
de moment
també
fem com a Pilats
i com molt bé
deies abans
la pregunta
de què és la veritat
i irem cua
és curiós que
quan donen detalls
d'aquesta anècdota
de noc al barri
diu que pesava
sent lliures
els evangelistes
realment
són miniaturistes
fan com les puntes de coixí
que deixen
deixen en
tantes coses
de detall
per què ho diuen
sent lliures
deu ser molt
devia sonar
un nombre de plenitud
de pàgles
d'afла
d'up
d'up
d'up
d'up
d'up
d'up
d'up
d'up
d'up
d'up
Creu fidel, de tots els arbres, únic en excelsitud.
De semblant, cap selva enlleva embrancada flor ni fruit.
O dels arbres, els claus són dolços, dolça la càrrega conté.
Guaita, fel, vinagre, canya, salivades, llança, claus, foradat és un cos lànguid,
aigua brolla en seps que sang, riu que terra, mar i ars que es purifica tot el món.
Abrexels, desblanques blinca, d'on fust hert amb orogeis.
Ablaneix la rigidesa que et ve ja de naixement, que del rei del cel, els membres, dolçament sàpigues tu.
Solament tu fores digne de portar el rescat del món, i és a l'arca que el món naufra cura salvament el món,
amb la sacra sang ungida que vessà l'anyell diví.
i arriba aquí a Pla de Palau el gremi de pagesos de Sant Isidre.
Aquesta és una de les més antigues de les confreries que desvilen el divendres sant de Reunin.
És, com quasi totes elles, hereva dels antics gremis medievals.
Els pagesos de Sant Isidre, coneguts popularment com els pagesos vells,
van vestits amb la túnica negra i la capa blanca amb la creu vermella del Sant Sepulcre.
Aquest gremi acompanya una magnífica obra, la més antiga, que es conserva de les antigues misteris de la Setmana Santa Tarragonina.
Es tracta d'una imatge adjacent d'autor anònim del segle XVIII.
L'estructura de la Carrossa segueix un disseny de Josep Maria Jujol.
Cal recordar que aquesta carrossa substitueix la que es va perdre durant la Guerra Civil,
que també era obra de Josep Maria Jujol.
I se'n venia ara al cap una anècdota de mossèn Salvador Ramon a propòsit d'aquesta carrossa.
Estava contemplant el pas de la processó a l'any 1942, quan se va estrenar la carrossa que desfila pel divent de Santa Tarragonina actualment.
i estava al costat d'un senyor i en un moment donat, amb aquella agonomia que el caracteritzava i amb aquell punt de sornegueria que tenia mossèn Salvador Ramon,
i diu, home, veient aquesta carrossa nova, estic d'acord que haguessin esclat la vella.
I el senyor que hi havia al costat li va dir a mossèn Salvador Ramon,
diu, fill meu, sí, estic totalment d'acord, perquè sóc jo el que ha fet les dues.
I Jujol tenia també aquell, com a bona persona que era, aquell punt també de suau i de sau mort,
de reconèixer també que bé, que no sempre s'encerta i que la segona part, en aquest cas, havia sigut millor que la primera.
El Sant Crist, jacent, és d'aquelles obres que no deixin indiferent a ningú.
És un Crist que traspua serenor, que fa pensar en aquelles magnífiques icones gregues
que el Crist no adjacent, perquè l'acostumen a presentar d'enveus,
representa que està tranquil perquè ell ja ha complert totalment i envescreix la seva missió.
Jo recordo una vegada, i permetin als amables oïdors de Tarragona Ràdio
que els expressi una anècdota viscuda.
A propòsit d'això, de les icones.
En certa ocasió, visitant una exposició a Tessalònica de les icones del Monatos,
pot acabar davant d'una petita icona que no era gaire més gran que un foli.
Allí hi havia pintades, amb aquella mestria que tenen els artistes ortodoxes,
una mare de Déu i un Crist.
El Crist mor, dret, però amb aquella expressió de pau, de dir, ja he fet el que havia de fer.
I la mare de Déu contemplant el fill amb una barreja
que com pot ser que un pintor humà hagi pogut pintar això?
De tristesa i d'esperança alhora.
Els hi confesso que mai cap quadre m'havia fet plorar i aquell ho va aconseguir.
No oblidem, som a Tarragona.
I aquesta terra és una terra de sants.
No solament a Vic, també a Tarragona és terra de sants.
Mossèn Salvador ens ha deixat com a testament un llibre, mossèn Salvador Ramon,
en què fa un llistat de tots els sants que han nascut en aquesta terra
o han passat per aquesta terra.
Hi ha una barreja de tot, de màrtirs com Jesucrist,
de confessors que l'han seguit nit i dia a plena llum
i han deixat el perfum de les virtuts de Jesucrist en el seu cos
en aquests carrers de Tarragona.
Són molts.
Dels màrtirs comencem per
Pau, que va venir aquí, que és màrtir.
Tegla, que és màrtir.
Fructuós, que és màrtir.
Magí, auguri, eulogi.
I ara, Borràs, i tants i tants sacerdots que l'acompanyen.
I entre els confessors, sants i sants, com Vidal i Barraquer, un sant de Déu.
Don la força del martiri.
Don la força de la confessió de la fe en aquest perfum de sinceritat i de veritat.
Per una simple raó.
Perquè Cris és el rei dels màrtirs i dels sants.
I així diu l'himne.
Rei gloriós dels màrtirs.
Corona dels testimonis.
Que porteu al cel els que rebutgen les coses de la terra.
Presteu aviat orella benigna a les nostres veus.
Cantem els trofeus sagrats.
Perdoneu-nos els pecats.
Vos venceu en els màrtirs.
I estalvieu els confessors de la fe, els sofriments.
Venceu, doncs, els nostres pecats.
Doneu-nos el perdó.
Que aquesta processó, que és el record del primer màrtir,
sigui una comunió amb tots els màrtirs de Tarragona.
i amb tots els sants de Tarragona,
que són els altars,
o que portem canonitzats en el cor de cada un de nosaltres.
Amb això podem ser també una mica com el Papa.
En el nostre cor podem canonitzar.
En el nostre cor podem donar el culte.
El secret és el màrtir de la crema.
Passa davant nostre el Sant Sepulcre.
Aquesta formidable talla d'autor anònim,
dintre de la urna dissenyada per la Jujol
i que va coronada per una palma, la palma vertidial,
feta per l'artista tarragonís Joan Blanques.
M'acompanyen els carnats del gremi de pagesos
i la seva banda de tambors.
Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús.
I dintre de l'hort un sepulcre nou
on encara no hi havia estat pesant ningú.
Com que per als jueus era el dia de la preparació de la Pasqua
i el sepulcre es trobava a prop,
van depositar-hi Jesús.
I en aquest moment comença a passar per aquí al Pla de la Seu
l'Associació de Senyores de la Congregació de la Santíssima Verge de la Soledat.
Està integrada en el sí de la real i venerable convivació de la Puríssima Santa de Nostre Senyor Jesucrist.
Aquesta branca femenina es va fundar l'any 1840.
Acompanyen el Pas de la Soledat,
que en diferents versions és un dels que no ha faltat mai a la processó del Sant Enterrament aquí a Tarragona.
La que desfila pels carrers de la nostra ciutat actualment és obra de l'artista Viladumat
i va ser estrenada l'any 1963.
La passió de Jesucrist va paral·lela amb la de Maria.
Potser no s'entendria una sense l'altra, oi?
Van desfilant les aspirants a aquesta associació, túnica blanca, escapolari blau.
les congregants a túnica negra.
La processó del divendres Sant Terragoní és diferent amb altres poblacions,
per moltes raons, fins i tot amb la indumentària.
Aquesta característica de la cua és també pròpia d'aquesta ciutat nostra.
S'està acostant ja gairebé al final d'aquesta processó del Sant Enterrament.
D'aquí uns instants, el prefecte de la Sang,
en aquesta ocasió, el senyor Miquel Barberà,
que és el vicari general de l'exiliòcesis,
convidarà el senyor arquebisbe a sumar-se a aquesta processó del Sant Enterrament.
Les dones tanquen el divendres Sant i obren el diumenge de Pasqua.
Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea seguiren fins allà.
van veure el sepulcre i com hi depositaven el cos de Jesús.
Són testimonis de la mort.
Després se'n tornaren, però no van quedar quietes.
Prepararen olis aromàtics i perfums.
I durant el dissabte van observar el repòs que la llei prescrivia.
Però al matí del diumenge les dones tornaren al sepulcre.
per tant, elles són l'anella entre la passió i la resurrecció.
La figura de Maria no deix indiferent a ningú.
Si se'm permet una anècdota i sortint-nos de la nostra religió,
m'agradaria remarcar un fet.
En l'Alcorà només es menciona una sola dona, Maria.
I es menciona 25 vegades.
I una data curiosa.
Es menciona, més que no pas,
Mohammed, el seu profeta.
Això vol dir la importància que als ulls de tots els homes té aquesta figura de Maria.
Ella sí, és clar, la dona autèntica.
sense rebaixes.
No s'hi val en deixar-la com la dona del vell amor de l'edat mitjana.
És la dona, en tot cas, de l'etern amor, d'amor perpètu, del gran diàleg de l'amor,
entre ella i el seu espòs Josep, entre ell i el seu fill, entre ella i els amics del seu fill,
i entre ella i l'obra del seu fill.
Si la desfigurem massa, no l'atraparem.
I encara ens convé molt tenir-la com un fitxatge,
apte, encara,
a poder seguir uns cànons de vida.
Li faríem un gran favor a la mare de Déu, si l'humanitzéssim de veritat,
ja que, precisament, Déu la va fer dona.
La va fer del gènere humà, no del gènere angèlic.
Com tantes mares, ell va passar la mateixa experiència del dolor, de la mort,
de ver el seu fill, que se li escapava dels dits,
i que la seva trajectòria, en certa manera, humanament, l'anava enfonsant.
Humanament.
Però tenia capacitat intuïtiva
i prou intensitat de fe
per fer una lectura més profonda de les coses.
Podria servir molt de model per tantes mares i pares
que necessiten, precisament,
aquesta força, aquest convenciment
que, més enllà de la destrucció de les coses,
si s'ha sembrat bé,
les coses estan garantides.
Maria és una figura impressionant.
I, particularment, sempre m'ha impressionat
aquella frase que s'acompanya gairebé a Maria.
I allò ho guardava en el seu cor.
referint-se, a vegades, a aquells fets incomprensibles,
als ulls humans que desenvolupava el seu fill,
o, fins i tot, d'aquelles paraules que li va obrir a Simeó,
i a Simeó.
Lo de les pases de dolor que travessarà el teu cor.
Jo m'atreviria, si vostès m'ho perdonen,
recuperar el punt d'origen d'aquesta transmissió.
i demanaria al pare Comas que torni a venir
i que revisi la seva plana.
Segur que ell era un bon jesuïta
i era un gran tarragoní
i un home de Déu.
Quan va escriure això,
tenia molt de dolor al cor,
però ens va footejar
perquè nosaltres corregíssim la seva plana.
diu el pare Comas un dia la llum
tan vella davant aquesta mar tan nostra que somriu.
Fareix.
Fa veure clar.
Com si fossin les llàgrimes que ens obrien els ulls.
Hem retrobat el gust del mar, la sal del bateig.
Recordem un síric estrenat
ja tremolava igual que les estrelles,
tan petites per lluitar amb la nit gran.
i amb por del fosc i de la llum també,
desfilarem amb la besta a la cara i amb un siri.
i amb un siri.
I passarem,
molt ben arranglarats,
com si fóssim germans.
I perquè ho som,
deixarem en la terra un rastre igual,
seguit,
que es veurà brut de dia,
quan els galls en faran tants de crits.
ara passem darrere dels armats,
tots disfressats,
seguint moltes banderes,
que no cal ser un heroi per empenyar-les.
Potser una mare en dol,
que mira en fe darrere del finestró d'un cincapís.
Potser un malalt amb febre que té set.
Potser un empresonat.
ells,
que no ens poden seguir,
difant llàgrimes de cera,
ens han guanyat,
ens han donat una llesca del pas seu quotidià.
Quan, entre dues marxes de fanfària,
hi ha algut,
i són audibles les fondes veus
que ens diuen si mentim,
ara i abans de respatllar la besta.
I llunyana,
i a prop la veu del just,
avui sentenciat i en agonia encara.
Però diu,
perquè ens coneix,
la nostra veritat més amagada i tan certa.
sentiu?
Perdó per ells,
que de bo no saben el que es fan.
Meditem la primera paraula.
Jo li diria al pare Gomes
si podria permetre'm la llibertat
de posar un interrogant amb això.
Perdó per ells,
que de debò
és veritat que no saben el que fan.
O sí?
El que serà és que van continuant,
esdicilant les congregants
d'aquesta associació de senyores
de la verge de la soledad.
Falten pocs minuts per les dotze
i continua aquesta escalada
de pels carrers de la nostra ciutat.
ningú s'ha mogut que tira el pla de la seu.
La mateixa persona escrivia el comentament,
potser fins i tot s'hi ha afegit algun altre.
i és que aquesta processó
té alguna cosa que arriba al fons de l'ànima.
El Cardenal de Ribe Castro, l'any 67,
1967, encara tenim l'esquema del segle passat,
escrivia en un programa de Setmana Santa
el següent.
La procesión del Viernes Santo en Tarragona,
en Tarragona,
aunque solo tenga la motivación del respeto
que infunde a cuantos presencia en su paso,
cumple aún una alta misión espiritual.
Realment, el senyor Cardenal,
en poc reposi,
doncs,
l'encertava.
i és que
Setmana Santa a Tarragona
és una crida clara i rotunda
a la consciència del món
que ja no mira amb els ulls del cor.
També és potser per això que
les solemnitats tràgiques de la Setmana Santa
aquí a Tarragona
cobren un valor continuament nou i sincer
perquè hi ha cor.
No existeixen en el món millor processió
que la que desfila per aquests carrers
en el divendres Sant.
I ara, mentre parlàvem,
s'ha produït la invitació del prefecte de la Sang
al senyor Arquabisbe
a incorporar-se a la processó,
acompanyat, com és de rigor,
per dos capitulars.
en aquesta ocasió,
el senyor Arquabisbe
va acompanyat per
mossèn Joaquim Fortuny,
que és el galonja penitencier,
i per mossèn Francesa Gallart,
que és el degà del capítol de la catedral,
darrere el prefecte de la Sang,
que és l'entitat organitzadora
d'aquesta processó del Sant Enterrament.
El senyor Arquabisbe
porta la seva indumentària de gala,
podríem dir,
i es disposa a participar
amb el recolliment que el caracteritza
amb ell en totes les seves manifestacions,
quan participa en qualsevol tipus de cerimònia.
es nota que és un home de pregària,
un home d'oració,
i que en aquests dies,
i ara que veig que l'amic Lluís Maria
té a les mans aquest document episcopal,
ha patit el seu,
veient que, potser,
per una lectura una mica superficial,
només de titulars,
com abans comentàvem en l'entrevista
amb la convencetat d'aquesta transmissió,
s'ha fet d'aquest document episcopal.
Per llegir un llibre,
qualsevol cosa,
es necessitaria una actitud
sense idees prèvies,
deixar-se endur
simplement
per allò que el llibre vol dir i diu.
Això potser seria més aplicable encara
en els documents episcopals,
que,
pel que sigui,
abans que diguin,
ja sabem que han dit.
I sí que de vegades hi ha una paraula específica,
que és la que podem arrencar del context,
per fer-la d'aquella paraula el document total.
Per tant,
jo demanaria que tots aquells que estan interessats
en el contingut del llibre,
que el llegeixin,
i que jugin per ells mateixos,
sense estar guiats per cap veu exterior.
Aquesta seria, en certa manera,
una actitud terapèutica,
i higiènica,
per no deixar-se'n dur
per idees prèvies,
i situar
cada cosa i cada paraula
en el seu propi context.
La processó s'està acabant,
i una es pregunta,
a què aportarà tot això?
És que la processó és un satèl·lit estrany
de la vida humana,
de la història, del pensament?
És que l'Església és aquest satèl·lit estrany?
Els bisbes de Catalunya,
i sí, cal escoltar-los,
diuen, l'Església,
cos de Crist,
ha rebut la missió de viure
immergida en el món que l'envolta,
no només la buila aquesta nit,
i d'estimar-lo aquest món profundament.
Per això se sent, de debò,
íntimament solidària del gènere humà
i de la seva història.
Perquè sap que Jesucrist,
Déu encarnat,
s'ha introduït en la història humana,
la purifica,
assumeix i il·lumina aquesta història des de dins.
Atenció, des de dins.
Atenció, des de dins.
Com una llum que s'encena a l'entranya de la creació.
Per això l'Iglésia és solidària amb els homes,
i amb les dones,
quan els proposa el bé més gran,
l'Evangeli de Jesucrist.
I això és l'única explicació de tot,
de tot el que hem fet fins ara.
Que els homes i les dones
tinguin la porta oberta cap a l'Evangeli de Jesucrist,
però que hi entin pel propi preu, si pot ser.
Amics i amigues oïdors, aquesta transmissió s'acosta ja cap al seu final.
Estem sentint de música de fons
la interpretació que de l'obra Cristo de la Sangre,
d'Emili Fibrián,
fa la Banda Unió Musical de Tarragona,
que tanca aquesta processó.
Però, abans de tornar la connexió als nostres estudis,
a tall de missatge de Pasqua,
perquè el Divendres Sant
hi seguirà, després de tot aquest dolor,
l'esclat juliós de la Pasqua,
de la Resurrecció, del triomf definitiu de Crist,
i el triomf que ens dona la nostra màxima esperança,
el nostre bon amic Lluís Maria Monconi
els hi vol dir alguna cosa.
Que el nostre comiat, el del meu company i meu,
només pugui ser un sol, un crit de victòria,
perquè no podem estar pessimistes davant d'aquesta mort caminant.
L'espriu li va costar d'arribar a més enllà de la mort caminant.
Però nosaltres sí que podem proferir,
amb la fe de la mare de l'espriu,
que li va servir de bastó per fer el darrer pas cap a l'eternitat a Salvador Espriu,
quan el pare Bat l'ajudava bé a morir i va dir,
pare Bat, crec en la fe de la meva mare.
Per això, doncs, que acabi aquesta mort caminant,
dient, victòria, tu regnaràs, o creu, tu ens salvaràs,
tu brilles sobre els homes que excercen la veritat,
o creu, font d'on rebrolla l'amor i la llibertat,
tu portes l'alegria al pobre i al malalt,
tu ets la llum que ens guia vers Crist, que et dill immortal.
A l'ombra dels teus braços, el món la pau buscarà,
com Crist, amb claus per llaços, per tu el cel guanyarà.
Bona Pasqua.
Bona Pasqua a tothom, amics i amigues oïdors,
en el precís instant que sonen les 12 al campanar de la catedral de Tarragona.
Ha estat la retransmissió que els hi ha ofert Tarragona Ràdio
en combinació amb la delegació diocesana de Mitjans de Comunicació Social
de l'Arquivisbat de Tarragona d'aquest processó del divendres sant 2007.
hem estat davant del micròfon, al qual es parla,
que els parla, Dirac Bertran i Lluís Maria Montconill.
El control tècnic, Lluís Comas.
Bona Pasqua i endavant, amiga Núria, des de l'estudi central.
Divendres Sant a Tarragona Ràdio.
Repsol IPF col·labora amb les tradicions de la ciutat
donant suport a l'agrupació d'associacions a la Setmana Santa Tarragonina
i a les diferents confreries i congregacions.
Repsol IPF sempre està al costat de les persones que mantenen la cultura,
les festes i les tradicions de Tarragona.
Repsol IPF amb la programació especial de divendres sant a Tarragona Ràdio,
la ràdio de la ciutat.
La Setmana Santa a Tarragona Ràdio.