Francesc Magaroles, molt bon dia.
Bon dia.
Gràcies per venir avui a la ràdio.
Sí, a més hi ha una mica familiar aquí, però de tant en quant no.
Sí, no, però no és la primera vegada que parlem.
No, no, no, no.
Jo espero que no sigui l'últim.
Sí, però vostè sempre ha vingut a la ràdio a parlar d'altres.
I avui, mire, ve a parlar de vostè.
Jo sé que tampoc no es calia entusiasmi parlar de vostè mateix.
No, no, perquè...
Però, clar, és obligat.
El passat dia 22 de desembre, des de l'Arcabisbal,
se li va arretre un homenatge per una tasca ininterrompuda
de més de 15 anys en servei,
el que és aquesta institució a la ciutat de Tarragona.
Com que agafava tot just les festes a Nadal,
dic, calla que deixaran passar aquest període,
però aquest homenatge no el podem deixar passar per alt,
perquè estem parlant d'una persona, com moltes hi ha a la ciutat de Tarragona,
que han treballat molt, no només des del punt de vista professional,
el seu ofici, sinó que han col·laborat i han treballat moltíssim
en diferents aspectes de la ciutat de Tarragona.
Ara amb el senyor Magaroles parlàvem, perquè, clar,
quan comences a pensar com ha canviat la ciutat i tot plegat,
ell va ser director durant molt de temps,
perquè vostè és serraller d'ofici.
Jo sóc serraller d'ofici.
De formació d'esperit industrial.
Sí, sí.
Però d'ofici serraller.
D'ofici serraller.
És a dir, que jo vaig fer, en tèpoca de la guerra,
vaig fer d'empresari serraller,
el meu pare va estar amagat,
i jo vaig tindre allí set o vuit treballadors a les meves ordres.
Tenia jo quinze, set anys.
Ja, doncs va començar el mestratge que parlàvem abans,
ben jove.
Va ser director durant molt de temps de l'escola del treball,
maestria, que dèiem aquí, l'escola de maestria.
Sí, sí, sí.
En el període en què vostè va ser director ja es diu així, no?
Jo, de l'escola del treball, de la mà del meu pare,
vaig anar a posar la primera pedra de l'edifici de l'escola del treball,
aquí, de l'any 29.
Déu-n'hi-do, eh?
Jo me'n recordo d'aquest perquè el pare em va aprendre.
Vostè va crear el seu propi equip de docents, no?,
en aquesta escola de la que han sortit molts professionals d'aquesta ciutat.
Molts, molts, molts, molts.
Jo tinc la satisfacció que un tant per cent de la formació professional
a Tarragona i a Catalunya,
doncs potser, m'està malament dir-ho,
es deu a la meva vocació per aquests ensenyaments, eh?
Uns treballants teòrics pràctics
i al mateix temps vaig implantar els ensenyaments diurns
de formació professional,
que llavors només eren l'escola, treballa i anaves a la nit,
i després vaig implantar també per les noies, eh?
perquè allà només hi anaven homes allà.
I llavors vam implantar els ensenyaments femenins de formació professional.
Jo he sentit parlar, i fins i tot, és que no sé si recordo o he sentit parlar,
que els primers ensenyaments que es feien d'això d'estètica i perruqueria,
que ara se'n diuen estilistes,
però que es deia d'estètica i perruqueria amb una titulació oficial,
doncs van començar a fer a l'escola de maestria?
Sí, sí, sí, sí. Aquest me'n vaig també, bueno, no ho vull dir tant,
però és la realitat, eh? Vaig fer endavant.
Imaginin's, amb el senyor Magaroles, parlant de l'escola de maestria,
de l'escola del treball, podríem dedicar-hi tot un programa.
També podríem dedicar-hi tot un programa parlant, per exemple,
de l'ermita de Sant Màgiu de la Brufeganya.
També, també, també, que escolta, que em falten quartos,
és a dir, que aprofito per veure si hi ha volgut generos per demanar.
Vostè demani, clar que sí, només faltaria.
Vingulat a fundacions, entitats de la ciutat.
Vostè sempre ha estat una persona molt vinculada al teixit associatiu de Tarragona, no?
Molt, molt, molt.
És a dir, i amb totes les entitats on he estat,
com que portava una dinàmica,
doncs he estat a les juntes i a les presidències,
de la Real Societat Arqueològica,
de la coferdia de Sant Màgiu, no cal dir-ho,
que n'he sort presidient i ara em relleven.
És a dir, ja em relleven.
Ja el relleven, també, de...
Bueno, és que ho vaig proposar,
ho vaig proposar-ho,
perquè és que sí, no, no, d'això, no?
I he portat...
És a dir, amb això tendiria un munt d'entitats,
dels antics alumnes de la Congregació Mariana,
de la duració nocturna, de...
Bueno, i les que em deixaria,
si no hauria de llegir, la d'això, no?
Perquè diguem una cosa,
vostè a casa seva deu tenir una vitrina considerable,
amb tot guardonets, premis, diplomes, distincions,
em té un bon grapat,
i últimament hi han arribat més.
Un munt de condecoracions,
que no sé si les mereixo,
però, si més no,
m'ha donat una satisfacció molt gran, no?
Darrerament em van donar un del gremi de pagesos,
i no cal dir-ho,
jo ho vull destacar avui,
la que...
Deixar el diploma,
bueno,
i d'això que em va arreglar el senyor arcabisbe,
per aquests 16 anys,
que vaig anar a la formació,
que vaig anar a l'arcabisbat,
i llavors allí, doncs,
amb el Departament d'Economia vaig portar
tota la cosa de béns immobles.
M'he seguit quasi tota la diòcesis,
trepitjant rectories,
ermites,
esglésies,
i després molt de patrimoni,
de terrenys i coses de queixes,
però quan jo vaig començar-ho,
doncs només ho tenia apuntat en un llibre,
i ara, doncs,
ja està més instrumentat.
Ara encara ho instrumenten més
amb la cosa de l'ordinador i tal,
és a dir,
que ara el patrimoni queda totalment definit.
Però la missió que em va fer
aquests 16 anys de l'arcabisbat,
val a dir-ho,
doncs,
me va omplir de goig,
molt, molt, molt.
Jo és el que li anava a dir,
que formalment,
d'aquesta tasca que vostè ha realitzat
durant 16 anys,
és col·laborador voluntari
en el Departament
per als Assumptes Econòmics,
i no només,
diguem-ne,
que ha fet aquesta feina
d'inventariar,
de reconèixer,
de fer un seguiment
de tot aquest patrimoni,
diguem-ne,
material,
però també humà,
no?,
perquè vostè també ha hagut
de parlar amb els prevers,
amb diferents responsables.
Jo, precisament, ara,
jo et dic això,
faig una carta
a tots els rectors,
personalment,
per dir-li,
si alguna cosa
no te l'he fet a prou a gust,
no ha sigut per mala voluntat,
sinó perquè no hi he arribat,
perquè, bueno,
ara,
al despedir-me,
doncs,
de tots els rectors,
doncs,
penso també
fer-li arribar
que participin una mica
de la satisfacció
que jo tinc
d'haver portat
aquest treball,
no?
Com va començar?
Perquè, clar,
vostè es va jubilar,
i com es va donar
la circumstància
que vostè oferís
la seva experiència
o li demanessin
la seva experiència
i els seus coneixements
per tirar endavant
aquesta tasca?
Bé,
vas fer,
hi havia
mossèn Gallar,
que era secretari,
que és cosí,
ja un remeu,
mossèn Gallar Magarola,
és de la seva mare
i el meu pare germans,
i després
hi havia mossèn Aragonès,
el que és directe
de l'hospital,
estaven,
doncs,
de secretari
i de
i de
canceller,
tots dos,
i van sugerir
el meu nom allà.
Que aleshores
qui hi havia
com a arcabisbe?
El doctor Torrella.
El doctor Torrella.
El doctor Torrella.
El doctor Torrella.
El doctor Torrella
que
que va resultar
per coincidència
que vam estudiar
junts a Terrassa.
Perquè vostè abans
em comentava
que el doctor Torrella
era enginyer.
El doctor Torrella
és enginyer tèxtil.
I era,
i va,
penso,
diria que
va cantar
a missa
als 24 anys,
és a dir,
que va deixar
que se'l va incorporar
i després...
Sobta una miqueta,
no?,
aquesta professió
vinculada
a un arcabisbe
en aquell monoma
de Grésia.
Sí, sí, sí, sí.
I ella
explicava tal com
havia vingut
la seva vocació,
m'ho va comentar
un dia,
que també li agradaven
les noies
i tal,
és a dir,
que alguna més
que altra,
inclús,
és a dir,
era un home
molt obert
i molt sincer
explicant-te...
A mi m'ha dit
abans que tenia
una mica d'edèria
d'anar tocant
el teixit
de les americanes
i tot,
per deformació,
diguem-ne,
professional.
quan t'anaves
saludant
feia...
Això...
Això és bo,
això no...
Sí, sí, sí,
perquè, bueno,
perquè era un enginyer
pràctic
i molt, molt, molt,
molt interessant.
Era d'Olot,
ell,
és dir que d'això...
I vostès van coincidir
en l'època de formació,
d'estudis.
de formació allà,
el que jo hi anava
allà lliure,
però teníem
els mateixos professors,
perquè ella ho feia,
ella ho feia
d'ensenyaments
oficials allà,
però jo ho feia lliure,
però teníem
els mateixos professors.
I vam,
vam disfrutar
la Marc,
comentant,
i d'això,
molt de temps
els anys
que vaig estar treballant
amb ell,
deu anys
o així amb ell,
molt, molt,
molt vam disfrutar,
no?
Però,
i llavors ell
m'agradaria
molt, molt
el que feia
i,
Francesc,
què faríem
amb això?
És a dir,
que tenia,
era senzillíssim
i molt proper,
no?
A veure,
quin tipus de casos,
de circumstàncies,
de situacions
es trobava a vostè
quotidianament
en aquesta tasca voluntària
que feia l'arquebisbat?
Sí,
allí,
doncs,
sempre,
doncs,
quan hi ha propietats,
doncs,
trobo els límits
d'una propietat
amb una altra,
quan hi havia
l'eclègia,
doncs,
que estava en mal estat,
llavors,
doncs,
fèiem fer un pressuport,
posàvem les obres,
llavors,
preparava,
dir,
oh,
demanar subvencions
en un lloc
i en un altre,
és a dir,
era un especialista
amb atracaments,
però,
d'alguna manera,
no?
Era l'home de la bossa,
vostè,
no?
Exacte,
és a dir,
que procuràvem
i ha sigut
una llàstima,
les darreres gestions
que he fet
ara,
allà a l'escapisbat,
ha sigut precisament
de demanar
l'excepció
de l'IVA
de les obres
que ara
la llei
ho ha cret.
d'aquest tema
en general.
Sí, sí,
del tema,
d'una vantanya
que tenia l'Eglésia,
que el 16%
d'IVA
doncs estaven
accents
quan eren obres
de rehabilitació,
no?
Però això
ho vaig fer
un munt d'anys,
un munt d'anys,
no?
És a dir,
entre els 45 anys
de la formació
professional
i 16 de les
que he visbat,
doncs ja
podeu tirar
comptes
que soc
molt amúnia,
no?
Quantes esglésies,
ermites,
terrenys
s'haurà visitat
vostè
en aquests 100 anys?
Un munt,
un munt,
és a dir,
que no diré
que m'hagis
seguit
tota la diòces,
però un tant
per cent
i de terrenys
que allò
que no veies
el llibre
i d'anar-ho
a trepitjar
i posar-te
d'acord
amb el veí
per marcar
els límits
i coses
de queixes
perquè
amb el diàleg
tractaven més bé
amb un seglar
que no pas
amb el capellà
del poble,
no per res,
no?
Però i el capellà
també quedava
una mica al marge
perquè allà
deia,
escolta,
jo...
I a més,
la seva formació
no era per saber
de límits,
de legalitats,
de territori,
de tot això,
clar.
Sí, sí, sí.
Doncs això
és el que em va valdre,
però la satisfacció
que he tingut
ha sigut
amb 16 anys
que jo li agraeixo
molt al senyor
arquebisbe
que me'ls hagi reconegut
però,
però, bueno,
i també els 45 anys
de la formació
professional
aquella,
no,
perquè a nivell
d'Espanya
i a nivell
hem anat a l'estranger
en representació
d'Espanya
també
amb coses
de formació
professional,
sí, sí.
És a dir,
que vaig tindre
l'ocasió
de fer
de tot
per tot arreu
i no cal dir
a Madrid
vaig ser
Cansellera Nacional
d'Educació
i
vaig seguir
mitja Espanya
visitant
escoles
del treball
també
en representació
i no cal dir
aquí a Catalunya
se'n va
implantar
moltes
perquè a més
no vaig començar
quan hi havia
l'escola
del treball
de Barcelona
i nosaltres
aquí
que teníem
quatre escoles
Reus,
Tortosa,
Valls i Tarragona
i quan ho vaig deixar
ara ho vaig deixar
amb un grapat
d'escoles,
no?
Aquí a la província
en vam plantar
25 o 30
d'escoles
des de
amb els meus anys
que vaig ser allà
perquè
anàvem pels pobles
a practicar
fent propaganda
i vam tindre
molt,
molt
i per això
una gran part
dels professors
d'ara
tots van entrar
en la meva època
i tots m'ho han reconegut
molt,
no?
Hi ha moltíssimes
persones aquí a la ciutat
professors,
professionals
de diferents branques
que han fet
la seva formació
a l'escola de maestria
que després han ampliat
estudis o no
a nivell universitari
o de qualsevol manera
però és un referent
a la ciutat de Tarragona.
Arquitectes,
aparelladors
i pèrits industrials
un tant per cent
dels que avui ja
tots són
dents de l'escola
del treball
més que del batxillerat
eren després
que tenien
el títol
de maestratge
i ja ingressaven
i amb dos cursos
feien les carreres.
Doncs cada generació
és producta
de la seva època
però en aquells moments
era normal
o moltes persones
podien plantejar
per horaris
i per determinades circumstàncies
treballar
i estudiar l'hora.
Exacte.
Avui és més complicat
perquè ho treballes
o estudies
perquè els horaris
no s'adapten
als horaris laborals
als horaris d'estudi
però aleshores
era molt habitual
que un pare de família
com es deia
aleshores
doncs treballés
i estudies.
Sí, sí, sí.
Arribava a casa
i havia de preparar
el sopar
i d'anar
per repassar
els seus fills
i estudiar per ell
per poder
acabar els estudis.
I aquí s'estrenen
també allò
que era el graduat escolar
i altres tipus
de titulació.
Sí, sí.
perquè es portava molt
allò
de l'aprenentatge
també per correspondència,
no?
Sí.
que es feia.
Sí, però això
no hi donàvem.
Però jo el que més aviat
vaig intentar
era
doncs
imposar-los
i escoles,
per exemple.
Jo recordo
que es parlava molt
allò dels cursos
del PPO.
Sí, exacte.
Que jo sentia parlar
els més grans
i diien
ui, això no,
perquè la gent aquí
no s'enforma bé, no?
No, no, no.
Eren molt critiquets
aquests cursos.
Jo me'n recordo
que aquí
a Torredembarra
i a Altafulla
venia un autocar
cada dia al vespre
i no vaig parar
fins que vaig suprimir
l'autocar
i vaig fer una escola.
Home, clar.
I ho van aigreir
molt, molt, molt, molt.
Que la cosa
et feixes, no?
Després, en el seu periple,
diguem-ne,
com aquesta tasca
que feia a l'Arcabisbat,
jo imagino
que arribava
a localitats i pobles
que havia estat
prèviament
arrel del treball
de l'escola
de Maestria.
Sí, sí, sí.
Jo m'havia trobat allà
alcaldes
que em deien
senyor Morales,
jo sóc alumno de vostè.
Dic, però escolta,
ja no et vaig donar
coneixements
per ser alcaldes, eh?
Això t'ho has volgut, tu.
Això me'l vaig trobar
en un munt de pobles
on hi vaig anar.
Senyor Morales,
jo vaig ser alumna
de vostè
o de l'escola
del treball
i tal, no?
Això m'ha donat
aquella satisfacció.
És a dir,
haver agafat
uns camps
tan diferents
però coincidint
amb la cosa
que hi sé
que això
ha favorit molt
la meva tasca, no?
S'han fet moltes actuacions
mentre vostè
ha estat
amb aquesta acció
voluntària.
Per exemple,
les ermites, no?
Que probablement
són aquells espais
que queden més allunyats
perquè, clar,
per aquí a Tarragona
passem per les esglésies
i les veiem cada dia.
Aquelles ermites
perdudes
dels pobles.
S'ha fet molta fei,
no?
Últimament.
N'havam rehabilitar
moltes,
encara se n'estan rehabilitant,
però hi vam donar
durant aquest període
unes bones empentes.
Anàvem a l'Ajuntament,
anàvem a la Diputació,
fèiem una subscripció...
Algunes que estan
en muntanyes perdudes
que no...
Sí, sí, sí, sí.
Hi ha una a Sant Bartomeu
per allà per la zona
del Montsant
que per accedir-hi
i són petites ermites
precioses
però que sempre estan tancades, clar.
Sempre, però, bueno,
però almenys hi anaves allà,
miraves
que tot això
quedés
una mica
arreglat
i ben
acollit
i tal
i això, doncs,
fomentaves una mica
la devoció.
I el poble
t'ho agraïes,
dir,
el poble
quan hi anaves allà
i els hi fes això,
el poble
també hi corresponia.
Mira,
ja hi anirem
n'entros a treballar,
encara que tot sigui,
no?
Cap a banda de la qüestió religiosa
que és absolutament
entra en el terreny íntim
i personal
el tema de les ermites,
dels rumiatges
en tronca també,
diguem-ne,
amb la societat civil,
amb el que és la tradició,
la cultura popular
i molts d'aquests espais
doncs
s'havien anat deteriorant
i recuperant-los
també s'han recuperat
moltes tradicions
arrel de la recuperació
de l'espai.
Incluso hem tingut
problemes,
no direu,
en què l'Ajuntament
diu,
no,
que aquest ermite
és municipal,
no,
dels municipals,
res.
És com les bodes civils,
com les comunions civils
que diuen ara.
Una cosa
és que hi valla
és posar tots els quadres,
però una cosa
és...
La titularitat
és de l'Església,
clar.
La titularitat
és de l'Església,
però bé,
hem agraït molt,
molt,
molt
aquesta
unió
que hi ha hagut
amb totes aquelles coses.
i, esclar,
el fet
d'haver-me conegut
en els diferents camps
i de continuar
i fent-ho,
doncs això
m'ha permès a mi,
doncs,
bé,
que vaig pel carrer
i la meva senyora em fa
i qui és aquest senyor?
El saludo,
però no recordo del nom
perquè ja...
Això passa molt
als mestres,
als metges,
que les cares
el som familiar,
però lògicament
no poden recordar
tots els noms
i les cares.
Quan van entrar aquí
m'ha dit,
escolti,
si venia allà al barri,
un d'aquí del barri
de Camp Clar,
li agradaria veure
tal com ha quedat ara.
Perquè jo també
vaig estar
cinc anys
tenint
alcalde d'Urbanisme
a l'Ajuntament de Tarragona.
Per això jo li dic
que escolti el currículum
quasi que l'estalviem
perquè si no
no tindrem
una estona
de conversa.
Digue'm una cosa,
com a profe
què tal era?
Vostè era molt durillo,
era permissiu,
era molt sèrio,
imposava molt...
No,
jo et diré
que recordo
que en la meva vida
només
recordo
la persona
que és morta
que li vaig dir
això ho fas
perquè jo t'ho mano
una sola vegada.
les altres vegades
sempre era
demanant,
demanant,
demanant
i no vaig trobar
mai ningú
i potser aquest
es va passar
una miqueta.
Pobre,
i segur que és el cel,
no?
Però,
però,
va ser,
l'Un sempre ho ha dit
això,
totes les coses
les he fetes
i vaig obrir
un expedient,
com que aquest senyor
és viu,
no el diré,
i el vaig enviar
a Canàries.
Déu-n'hi-do,
la devia fer grossa,
eh?
Per enviar-la a Canàries.
Per una,
bueno,
és igual,
això no entra
dins del terreny personal.
No,
no,
però l'hi dic
perquè jo com a professor
no l'acabo d'ubicar,
eh?
Si en d'aquells sèrius
o més aviat...
No,
no,
jo sempre dic
que la disciplina
llavors
era molt maca
i molt agradable,
és a dir,
jo quan vaig començar
a entrar,
tenia 23 anys
que vaig entrar
de professor
a l'escola
allí
perquè la meva mare
em va dir
nen,
tu que has tingut
la sort
de poder fer carrera
i ho vaig fer lliure,
doncs hauries d'anar
a l'escola
al treball
i vaig complar
la meva mare
i vaig anar
a l'escola
al treball.
Era bonic,
allí que eren
gran,
quan obries la porta
es posaven
tots drets
i em feien
bona nit,
instanteu-los
per favor.
Però això
era una cosa
agradable.
De cortesia
per les dues parts,
no?
Sí,
sí,
sí,
és a dir,
que són aquelles coses
que les retens
i les tens,
és a dir,
que...
Ja et dic
l'anècdota
que és la meva mare,
tu que has tingut
la sort
de fer carrera.
Sí,
Déu-n'hi-do.
Doncs,
aviam,
és el de sempre,
ni tot el d'abans
era bon
ni tot el d'abans
era dolent
i aquest respeto mutu
per part de les dues parts
fora que tornés a les aules.
I més no és el que es reivindica
avui des del món educatiu,
no?
El respecte
i una miqueta més de disciplina.
De disciplina,
potser...
Ben entesa.
Potser com que va ser muntada
en una època d'això,
doncs per això
ha tingut aquest mal sabor
i s'ha perdut una mica.
És una cosa rància,
no?
Sí, sí,
però no,
és una altra...
Però la realitat
era que això
facilita molt,
molt la tasca nostra.
Molt, molt, molt.
Lògicament,
senyor Magaroles,
com vostè diu,
aquests 16 anys
de voluntariat
a l'Arcabisbat
han estat molt satisfactoris.
Digui'm un moment,
jo no vull parlar
de coses negatives,
digui'm un moment
especialment emocionant
o especialment satisfactori
per vostè,
al llarg d'aquests 16 anys.
Segur que n'hi ha molts,
però diguem si...
Podria triar-ne algun.
M'ho havies de dir
que em faries.
Clar, té raó, té raó.
Doncs jo li faig la pregunta
i si el Lluvia al cap ho diu
i si no cap problema.
És que clar, són molts anys, eh?
No, no,
l'emoció
del que m'han reconegut ara
em va quedar,
que em vaig quedar
sense paraules, eh?
Quan el senyor Arcabisba
em va donar les gràcies
a tot això,
dic,
senyor Arcabisba,
no sé si jo t'ho he contat,
que jo vaig anar allà,
la primera vegada
que vaig posar els peus aquí
a l'Arcabisbat,
dic,
va ser amb el cardenal
Vidal i Barraquer.
I vaig anar
acompanyant el meu pare,
Serraller,
a posar uns ferros
amb una porta.
i el meu pare,
jo tenia 12 anys
o 10 anys
i el pare em va donar
una senalleta
amb eines,
vine que així
coneixeràs el senyor Cardenal.
I vam anar
tots dos junts
i quan estàvem allà
porant els ferros
doncs el senyor Cardenal
va vindre per allí.
I jo estava
tan emocionat
i em diu,
bueno,
i tu,
què vols ser
quan siguis gran?
Dic,
jo Cardenal.
Li va impressionar molt,
dir jo Cardenal.
I això
li vaig dir al senyor
arcabisbe,
dic,
miri,
no hi he arribat a tant,
però Déu-n'hi-do.
Aspirava
al vostè,
sí,
no,
no,
és veritat.
És veritat,
de ser Cardenal.
És veritat,
perquè
tant,
tant,
em vaig tractar
amb tots els arcabisbes,
potser amb qui més,
amb el Benjamín de Ribai Castro,
que sempre recordaré
que ell me deia,
perquè com que
jo relacionava
amb la formació
professional,
doncs vam coincidir
amb molts interessos seus
i ell tenia
les portes obertes
a Madrid
i va fer
l'escola
de,
ja ho diré,
de Torreforta,
després l'escola
de Bona Vista
i a Bona Vista
li vaig dir al senyor arcabisbe,
dic-hi perquè
i l'eclésia,
Francisco,
vale más una escuela
que una iglésia,
em deia,
dic-hi perquè l'escola
te la lleven
i l'escola
no saps de...
Això és cert, eh?
Era el d'això
i ell va
a fer una escola
de Montblanc,
va a fer les escoles
de Falset,
va a fer l'escola
de Sant Pau d'aquí,
és a dir que
es va fer
molt,
molt,
molt,
molt,
no?
I me recordaré
sempre
que
quan jo estava
detinent alcalde
va ser
quan va entrar
als quartels
del costat
d'allí
de l'eclésia
de Sant Agustí
hi havia els quartels
i llavors
doncs
a l'Alcabisbat
li va correspondre
un solar
paral·lel allí
allí va ser
el primer lloc
on hi va haver
la residència
de Capellans
allí
al Xanfrà
que van fer
que hi ha
el banc
de Sant Tender
a Balls
i tal
i després
la carta del costat
era el solar
que després
el que ell va
el vendre
a la 11
a la 11
que és aquell
que fa
la cantonada
aquella d'això
i jo li dic
senyor arzobispo
per què no
fem els pisos
i tal
senyor
Magaroles
i així
se nos pone
una casa
de mala nota
i dic
senyor arzobispo
home
no sé
és dir
a veure si
els pisos
pot anar a viure
qui vulgui
però escolti
un cop venuts
no
no
no
però entén
no
com a anècdota
clar
ho explico
com a anècdota
i amb aquest
vaig tindre
explicaré
anècdotes
detalls
que jo era
president dels antics
alumnes
i el vam anar a rebre
quan va arribar
a l'Art de Barà
i allí
mossèn Jerònic
Claveres
que era
el capellà nostre
vam agafar
una fotografia
de Vidal i Barraquer
i li vam retallar
el d'això
li vam posar allà
i quan va arribar
li vam entregar
al senyor arzobispo
i es va quedar estranyat
perquè es va veure
vestit de cardenal
de cardenal
i tot això
però això sorprèn una mica
perquè la gent així
com d'església
que es diu
sembla que sigui poc
de la broma
però es veu que no
va ser
no no
home broma és allò
amb gràcia
broma sí exacte
però ens estimava molt
no
i amb els antics alumnes
tallava molt
el bacallà
fixa't tu
que jo
per ser antic alumne
vaig ser president
del gremi
de cine
perquè
llavors
en aquelles èpoques
el senyor arquebisba
ens va
encarregar
la moralització
de l'espectacle
perquè vostès havien de fer allò
de la tisora
tallàvem
els petons
i aquelles coses
i llavors
també
va ser
quan se van posar
sales perruquials
per fer cinema
clar
aleshores
doncs érem
majoritaris
del sindicat
i quan hi va haver eleccions
vaig ser
president del sindicat
de l'espectacle
i la primera
medalla d'or
que jo tinc
és la medalla d'or
del sindicat
de l'espectacle
per la tasca
que vaig fer
Déu-n'hi-do
senyor Magarola
estret d'arribar
a ser cardenal
com vostè volia de petit
trobo que ha fet
moltes coses
a la seva vida
Déu-n'hi-do
cardenal no
però Déu-n'hi-do
em sento
molt satisfet
de tota la tasca
que he fet
i de l'encara
que em queda per fer
és el que jo li anava a dir
perquè vostè encara
continua actiu
en altres entitats
i associacions de la ciutat
encara continua
però bé
en totes les entitats
i tal
és a dir
que
no hi ha
ara no vull fer propaganda
i tal
però bueno
espero que
que un dia
ho trobi recompensat
això
que això és una mica
potser davant de la ràdio
no és
el llau més adequat
però
ho he fet sempre
de tot cor
i de molt bona voluntat
i
sense
cap inquietud
m'han pagat
el que
em tocava
normal
d'anar
amb un funcionari
i de més
però
però jo
sempre
he presumit
de les activitats
que
però d'una manera
molt
molt
fluixeta
perquè
crec que
ja m'ho premiaran
si espero
d'aquí
els homenatges
i els guardons
que continua rebent
com aquest que li va retre
l'arcabisbat de Tarragona
el passat dia 22
de desembre
finalment
senyor Magaroles
ha fet alguna cosa
de serralleria últimament
o ja no
no
ara
ara de serralleria
perquè a vostè li agrada
sí
m'agrada
m'agrada
és a dir jo
alguna cosa ja per la catedral
per alguna església
per algun lloc
que vostè ha posat
agafat les eines
ara últimament
hem donat
amb el meu germà
jo
un
una
làmpara
que va estar dissenyada
per l'arquitecte
Jujol
per una casa
dels Pallaresos
i
faltava acabar
unes coses
les vàrem acabar
una miqueta
amb el taller
d'uns
ex
treballadors nostres
tallers seu
i vàrem arreglar-ho
i l'hem posada
a la parròquia
de Sant Francesc
una làmpara
a l'altar de Sant Francesc
que també està
dissenyat
de l'arquitecte
de Jujol
i ara
en col·laboració
amb el fill de Jujol
vàrem acabar
a queixa l'àmpara
i encara es pot anar a veure
és dir que potser
són els últims treballadors
no no
però jo abans m'ho deia
que té moltes coses
com a serraller
a diferents espais
de la ciutat
o a la catedral
n'està ple
de coses fetes meves
i a l'arcabisbat
també
li vaig dir al senyor
arcabisbe
això està fent meu
no
bueno mira
són aquelles coses
jo estic molt satisfet
dels pares que he tingut
i els recordo
i quan parlo d'ells
m'emociono
i me n'en recordo
cada dia
i després
permeten que t'ho digui
també
d'una germaneta
molt santeta
que va morir
quan tenia 25 anys
que vam editar
un llibre
que un dia
te'l faré arribar
perquè
és un llibre
que les monges
de Jesús Maria
que ell era alumne
de Jesús Maria
va anar a encarregar
a Medrano
el director del diari
i el va redactar
en castellà
molt ben redactat
i
hem fet
exemplars
i encara m'endemanen
perquè mira
és una santeta
que tenim
i tant
són records
de tota una vida
enhorabona
al senyor
Francesc Magaroles
perquè li hagi arribat
aquest reconeixement
d'altres arribaran
de ben segur que sí
i enhorabona
també a la seva família
perquè de ben segur
que se senten molt orgullosos
va dir
si no dic
que la meva senyora
només faltaria
i els seus fills
clar que sí
que gràcies
a ells
i amb els meus nens
i tots
són els que
m'han ajudat
i
em tracten
però
molt carinyosament
i molt
molt bé
avui hem volgut parlar
amb el senyor
Francesc Magaroles
com a tal
com a Francesc Magaroles
de ben segur
que en propers programes
vindrà representant
alguna de les entitats
o associacions
en les que continua
treballant
enhorabona
novament
i fins ben aviat
molt bon dia
moltes gràcies
ha ha ha ha