Són les 11 del matí, 9 minuts,
immediatament saludarem els convidats
que, com cada setmana, ens atancen al món de la salut.
Avui, atenció, perquè parlem de parts,
des d'una perspectiva molt àmplia.
Per tant, si estan, com es deia abans,
com era allò, estan de bona esperança,
vaja, estan embarassades,
doncs estiguin atents perquè parlarem d'aquesta qüestió.
I si no ho estan, però tenen familiars, parents, etc.,
doncs també, sempre és bonic
parlar de portar personetes a aquest món.
Però, primer, en l'actualitat,
ens en remet al hall, al vestíbul,
a l'entrada de l'Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona.
Els treballadors estan fent una assemblea
a concentració a l'entrada del centre.
El motiu denuncia la falta de personal
i la precarietat laboral.
Fins allà s'ha desplaçat la unitat mòbil
amb Joan Maria Bertran. Jordi Sorinyac, bon dia.
Hola, bon dia, Yolanda.
Ha començat ja aquesta concentració?
Doncs sí, puntualment, a les 11,
amb puntualitat britànica, podríem dir.
De fet, nosaltres ens hem hagut de desplaçar
a l'exterior de l'Hospital Joan XXIII,
combatent, en certa manera, el fred,
una miqueta intens, ja, fred de rigorós hivern,
que gaudim avui a la ciutat de Tarragona.
El motiu és que al hall, els treballadors,
estan fent sentir la seva protesta amb xiulets.
És un local força tancat
i pràcticament hauria estat impossible
sentir alguna cosa.
En qualsevol cas, ens acompanya aquí la Montse Paco.
Ella és una de les membres de la Junta del Personal.
És la secretària provincial del Sindicat d'Infermeria.
Montse, bon dia, bona hora.
Bon dia.
Tots els treballadors de l'Hospital Joan XXIII
heu convocat aquesta concentració.
Ara crec, si no anem a ratx,
que fareu una petita assemblea,
una petita reunió de treballadors.
Amb quins objectius?
A veure, el principal objectiu,
hi ha molts de problemes a l'hospital,
però el principal és la manca de personal
que hi ha a tot arreu,
de tot el personal, vull dir,
d'infermeres, de saladors,
dels de cuina, de manteniment,
d'auxiliars de clínica,
a tot arreu hi ha manca de personal.
I el problema principal és aquest.
Encara que hi hagi més problemes a l'hospital,
però aquí ha arribat un temps que fa uns anys
que no ha hagut un augment,
ha compassat amb l'augment de les tasques assistencials,
i aleshores hem arribat a un punt que ja no es pot més.
La gent treballa amb moltes sobrecàrregues de treball
i això repercuteix també a nivell assistencial de la qualitat.
Per què?
Perquè sempre hem d'anar a corre cuita
i sempre a nivell d'urgències no podem treballar.
Segons les vostres dades,
de fet, l'Hospital Joan XXIII de Tarragona
se situaria a la cua, en aquest sentit,
del rànquing dels hospitals a la demarcació.
És així?
Sí.
A veure, sobretot a nivell d'infermeria,
el que sí que et puc dir,
que en el Consell de la Professió d'Infermeria,
que està a Barcelona,
es va fer un estudi
en el qual ha sortit un grup de treball
que trata sobre demografia professional
i va dir que la província de Tarragona
té el pitjor rati infermera malalt.
I això és un estudi, vull dir,
veritablement científic i que es pot comprovar.
Què diuen?
Quin hauria de ser aquest rati
i quin és el que es produeix
aquests dies a l'Hospital Joan XXIII?
A veure, el que nosaltres demanem,
per exemple, a nivell d'infermeria,
seria un rati d'una infermera
per cada 12 malalts hospitalitzats,
que és el que tenen els hospitals,
doncs anem a posar Vall d'Hebron
o Verge de la Cinta
o altres hospitals d'aquí de la demarcació de Tarragona.
Què és el que ens trobem aquí?
Doncs una infermera per cada 18 malalts.
Tenint en compte que això ha fet
un augment de sobrecàrregues de treball
perquè cada vegada els malalts són més complexos.
Fa uns anys no hi havia la CMA,
que eren malalts que tot malalt ingressava
i ara què passa?
Hi ha malalts, com anem a suposar,
els malalts dels guanetes
o els malalts d'un túnel carpiano
o els malalts d'una hernia inguinal.
Tots aquests malalts ingressaven
i estaven dos, tres dies ingressats.
Eren malalts que no tenien
molta sobrecàrrega de treball
a nivell d'infermeria
comparats amb una protegida de maluc, etc.
Què passa?
Tots aquests malalts ara no ingressen.
Tots els malalts que hi ha a les plantes ingressats
tenen realment moltes càrregues d'infermeria
perquè són malalts molt dependents
amb unes patologies més greus.
I com sabeu,
han augmentat també les patologies més complexes,
com és una neurocirurgia,
com és una cirurgia vascular,
com són patologies de la hemodinàmica,
vull dir, malalts més complexos a nivell de càrdio
i no han anat acompassades
amb un augment de personal
i amb un augment de plantilla.
Suposo que, òbviament,
heu traslladat aquestes reivindicacions,
aquestes peticions a l'Institut Català de la Salut.
Des de l'ICS, què us diuen?
A veure, nosaltres hem fet aquesta reivindicació
tant a la gerència
i també l'hem traslladat a l'ICS central,
a Valmes, a Barcelona.
Sempre ens estan dient que ho miraran,
que ho estudiaran, que ho revisaran,
que no hi ha diners, que els pressupostos...
I la veritat és que ja estem una mica cansats
perquè el que no podem fer és que l'hospital
estigui sobrecarregat sempre perquè no hi hagi pressupostos
i perquè sempre els pressupostos hi vagin a altres llocs
i no per al personal.
Perquè sempre hi ha pressupostos, a vegades,
per comprar aparells, per fer reformes,
per fer altres coses a altres hospitals
i per al personal mai.
Sembla que sempre el personal és l'última cosa
on es ha de fer la inversió.
I el que sí que és veritat és que la gent està una mica cansada
i possiblement, doncs, si amb això comencem ja a fer mobilitzacions
i si amb això no n'hi ha prou,
el que sí que es tindrà que fer és, doncs,
haurem d'arribar fins a les últimes conseqüències, potser,
si no ens volen escoltar.
Ara parlarem de quines podrien ser les altres mobilitzacions,
com podria seguir aquesta protesta,
però es protegeix, abans ho comentam, un factor una mica paradoxal,
perquè falta personal i, de fet, les poques ofertes laborals
que es promocionen des de l'hospital
tampoc no són gaire tentadores.
És aquest debat que ja fa mesos que s'arrossega en tota la ciutat,
que falten metges, falten professionals, falten infermeres,
però les places que s'oferten, doncs, no tenen les condicions laborals
que, per exemple, poden oferir en altres països de la Unió Europea.
Exacte, perquè hi ha manca de personal,
però què és el que fan?
Te fan contractes a temps parcial,
fan contractes que realment en el temps són curts,
quan realment des del govern diuen que s'estan premiant
els contractes llargs i les interinitats,
però com no fan un aplantillament,
només fan contractes d'aquests d'acumulació de tasques,
de tres mesos, de temps molt limitat.
I la veritat és que hi ha altres centres a nivell de personal laboral
que els ofereixen contractes indefinits
i marxen altres centres, el personal.
I aquí a l'Hospital Joan XXIII estem quedant a la cua.
Ja per acabar, comentava abans que els treballadors esteu disposats,
si la cosa continua així, a continuar les mobilitzacions.
Quin plantejament us heu fet en aquest sentit?
A veure, nosaltres, realment, el nostre sindicat,
jo ara et puc parlar pel meu sindicat,
perquè a nivell de juntada de personal ja no et puc dir la representació,
perquè tampoc l'hem parlat.
Sí que van comentar que faríem més mobilitzacions
si això no té cap sortida ni ens donen cap solució,
i sobretot potser ja per després dels Nadals,
però el que sí que és veritat és que nosaltres,
com a sindicat, estem disposats a anar a la vaga.
Si no ens donen res, estem disposades.
Bonse Paco, membre de la Junta Personal,
responsable provincial del Sindicat d'Infermeria,
moltíssimes gràcies per atendre avui en directe
el matí a Tarragona Ràdio.
A vostès.
Doncs ja hem escoltat ben clarament
les reivindicacions de Llolanda d'aquest col·lectiu.
Tots els treballadors de l'Hospital Joan XXIII
s'està produint aquesta concentració que encara dura.
La gent que, per exemple,
entri ara, en els propers minuts de l'hospital,
doncs es trobarà en un hall atapeït,
ple de personal amb batà blanca característica,
fent sentir la seva protesta
de manera, doncs, ben evident amb els seus xiulets.
I, de fet, ens comentava ara fa uns instants,
abans d'entrar directe a la Montse Paco,
que hi ha hagut molta gent, així com a mínim ens ho comentava,
que volia venir, però és que, literalment,
anaven desbordats de feina i, clar, hi ha un personal mínim,
òbviament, les urgències s'han de mantenir
i, segons ens han explicat, com a mínim és el que ens han dit,
doncs hi ha molt personal que volia participar en aquesta concentració,
que està d'acord amb aquesta protesta,
però que, literalment, el volum de feina era tan elevat
que no ha pogut ni baixar aquí al hall durant 30 minuts.
Seguirem ben atent com evoluciona aquesta qüestió
les últimes setmanes, perquè, com hem pogut escoltar,
els ànims, doncs, s'han força exaltats.
Doncs, gràcies, Jordi, i ens retrobarem d'aquí una hora aproximadament,
això sí, en un an decorat amb vent diferent
i amb un objectiu també distint, com és la visita
a les noves dependències o les instal·lacions, diguem-ne,
renovades de Creu Roja a l'Avinguda Andorra.
Fins després.
Fins ara.
I nosaltres continuem des del matí.
Fem una petita pausa per la publicitat.
Immediatament parlem de salut, però no des d'una vessant laboral
ni reivindicativa, sinó des d'una vessant, diguem-ne, natural.
I ja entendran el perquè d'aquest adjectiu.