Aquí seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
Des d'aquest mes de gener s'ha posat en marxa,
o ja s'ha començat a desplegar, podríem dir,
l'anomadada llei de la dependència.
Dit així més formalment, es coneix com la llei de promoció
de l'autonomia personal i atenció a les persones
en situació de dependència i les seves famílies.
Aquest mes de gener, com dèiem, s'ha posat en marxa.
És una llei que té un horitzó, diguem-ne, lluny,
perquè el seu desenvolupament total s'espera que estigui cap al 2015.
Volem conèixer l'opinió d'algunes, no totes, de les persones
que des de la seva funció ens poden donar la seva visió
del que suposa aquesta llei per persones que tenen necessitats especials.
Saludem Manel Eiximenu, ell és el cap de Serveis Socials
de la delegació de la ONCE a Tarragona.
Manel, molt bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Gràcies per acompanyar-nos.
Núria Boira, bon dia, Núria.
Bon dia.
Ella és la directora del Centre de Paràlisi Cerebral a la Montanyeta
i la Marta París.
Bon dia, Marta.
Bon dia.
Tècnica de la Unitat Territorial de Tarragona
de la Federació Catalana de Voluntariat.
Moltes persones que ens estiguin escoltant
probablement tinguin familiars, coneguts, veïns,
que tenen diferents problemàtiques
que suposen una pèrdua d'autonomia personal.
En definitiva, alguna persona a prop seu
o dins de la seva família
que aquesta llei directa o indirectament
li afecti en el sentit positiu.
Òbviament, tant el Manel com la Núria com la Marta
no representen totes les persones
que tenen aquestes necessitats especials,
però la seva experiència és prou àmplia
perquè ens donin una visió des de la seva perspectiva.
En principi, aquesta llei, jo suposo que entre altres coses
ve a posar ordre o noms i cognoms
a algunes necessitats que es perdien una miqueta
en els passadissos de l'administració.
Sí, evidentment, està pensada com la llei
que atengui a totes les persones amb dependència.
En aquests moments, cada cop hi ha més persones amb dependència,
aquesta llei regula tota l'atenció a les persones amb dependència,
però com tu has dit, fins a d'aquí a vuit anys
no podrem veure quina és la seva efectivitat.
Ni en aquests moments, al mes de gener,
sabem com es posarà en marxa,
ja que està la llei,
però falten tots els decrets que la desenvolupen.
Per tant, la llei està,
però encara no heu tocat llei,
per dir-ho d'una manera així molt planera.
Marta, què em penses així com a punt de partida?
Ja anirem parlant de més coses.
A veure, nosaltres des de la Federació
sí que creiem que és bona que per fi hi hagi hagut una llei,
perquè des de fa molts anys hi ha moltes entitats
que estaven fent tot això que diu la llei
o estaven fent elles per si soles,
sense haver-hi una mica un teixit associatiu o de xarxa.
Llavors sí que la llei és un primer pas
i llavors segons com es vagi desenvolupant,
ja veurem si va cap a l'objectiu final,
que és que totes aquestes persones puguin tenir un recurs adequat.
Llavors també hem de començar a parlar
quina és aquesta dependència,
quin grau és...
Els criteris.
Els criteris.
Aquí serà molt complicat també, déu-n'hi-do.
Núria, el teu torn.
Així una introducció general i després en parlem.
Sí, doncs hi ha una mica com ells,
esperant a veure com es desenvolupa aquesta llei,
que en un principi sabem que l'ordre de prioritats
es pensa que es començarà a desenvolupar
amb les persones amb més afectació, amb més necessitats,
però abans ho comentàvem, que establir aquests criteris
serà molt difícil, no?
Després també, mirant en el que tenim sobre la llei ara,
doncs veiem que es dona molta importància també
a les entitats privades, a la implicació també
de les famílies com a persones que puguin atendre aquests malalts
i, bueno, en principi és una idea doncs bona
perquè també, per altra part, tampoc els recursos públics,
si no es fes tenint en compte la iniciativa privada
i l'ajuda de les famílies, no es podria atendre a aquestes persones.
Per tant, aquesta llei en principi són persones particulars
que poden beneficiar-se, entitats públiques i entitats privades
o d'altres que puguin estar concertades, no?
Diguem que dona cobertura a totes aquelles entitats o persones
que treballen i col·laboren amb persones amb discapacitat.
Sí, dona cobertura a les entitats, a les persones,
que tenen una relació directa.
Els familiars com voluntaris.
Els cuidadors, en definitiva.
Sí, sí.
I és que, clar, hi ha un aspecte que comentava això el Manel,
vosaltres ja em corregireu,
fins ara persones que tenien aquesta problemàtica
quan demanaven una ajuda en rendes mitjanes com la majoria de persones,
no entraven dins del supòsit de les lleis per rebre qualsevol ajut.
Vull dir, havien de ser persones que realment tinguessin una renda molt baixa,
però amb aquesta renda mitjana tampoc no podien tirar endavant,
diguem-ne, amb la seva vida.
La llei modifica això?
Vull dir, no cal ser pobra de solemnitat gairebé,
com aquell qui diu, per rebre aquests ajuts?
Estic exagerant, però una mica tinc entès que anava així, no?
Sí, perquè és el que deia el Manel,
que la família o la persona que ha de percebre aquesta ajuda
en fa una aportació,
a més, es té en compte també el que necessitarà l'ajuda,
no el seu entorn,
vol dir que si és una persona gran
es tindrà en compte els seus ingressos,
no els del seu entorn,
i en farà una aportació en funció del seu nivell adquisitiu.
Però a banda d'aquesta prestació econòmica
que està vinculada a aquestes persones,
també es preveu una prestació d'assistència personal,
ajudes a través d'institucions,
a través de professionals,
és a dir, no tot seria una aportació de diners, no?
No, hauria de tenir una part de recursos i de formació...
Per desenvolupar aquesta autonomia personal, no?
Exacte.
Això contempla clarament la llei.
Sí, sí, no només és la part, diguéssim, assistencial,
de cobrir les necessitats que ha de cobrir una altra persona,
sinó que, bé, el tema de la rehabilitació
està contemplat,
que entra dintre de l'autonomia personal.
I la prevenció, també.
Exacte.
Donen bastanta importància al que seria el tema de la prevenció, no?
Que ara, perdona, Magíc, ho parlàvem, no?
Que ara l'ordre de prioritats que s'ha establert, no?
Que sembla que es començarà a aplicar aquesta llei
amb les persones amb més afectació, més dependents, no?
També caldrà veure que hi ha persones
que potser no necessiten tants suports
o tantes vegades al dia, com diu la llei,
però aquest suport, encara que sigui un cop al dia,
és bàsic perquè aquesta persona sigui depenent dels altres
o ho deixi de ser, no?
O pugui portar una vida amb normalitat
o no, o deixi de portar-la.
Clar, el que jo no sé és
de quina manera es definirà allò d'autonomia
i de dependència d'una persona,
perquè estem parlant des de persones
que necessiten les 24 hores del dia
algú al costat
o persones que es poden valdre per elles mateixes, no?
I que amb una rehabilitació
i amb un aprenentatge
doncs poden assolir una autonomia plena.
Qui com de quina manera?
Això és el que també he comentat.
És molt difícil valorar el grau
de necessitat d'una persona o d'una altra.
Parlaràs amb una persona que té un familiar
amb una problemàtica,
et dirà que el seu és més dependent,
un altre te'n dirà, un altre...
Jo crec que això sí que és una cosa
que ens hi hem de posar tots
i veure per on ha d'anar.
En aquests moments,
el Ministeri està elaborant les taules
que faran aquesta baremació,
que segurament no seran
lo meravellosos que tots voldríem,
perquè sempre,
en el moment que es fa una taula de valoració,
sempre hi ha algú que es queda fora.
En lloc de l'alta.
I les administracions,
el que no se sap tampoc en aquests moments,
si ja seran els estaments
que les diferents administracions públiques
tenen de valoració,
si seran els que recalificaran
aquestes persones amb discapacitat
a tenir aquesta nova baremació,
o si es crearan alguns serveis de valoració.
Més que res,
ara, en el moment de començar,
perquè, evidentment,
al moment que es pugui començar,
s'haurà de mirar
el que diem abans,
com comencem,
amb qui comencem,
i això no se sap si es podrà assumir
per part de Benestar i Família,
que és qui ara ho fa per mig de l'ICAS,
o si s'hauran de crear equips específics.
Això és una cosa
que les diferents autonomies,
les diferents nacionalitats,
s'hauran de plantejar
que són les que tenen la responsabilitat.
Perquè sí que és una llei marc a nivell estatal.
Però s'haurà de competències autonòmiques, no?
Però que després, evidentment,
tot el tema de serveis socials
s'ha de transferir.
I són les autonomies aquí a Catalunya,
evidentment,
tenim el 100% transferit,
som completament autònoms,
no des d'ara,
sinó des de fa molts anys,
i som qui hem d'aplicar la llei.
I aquí hem d'aplicar aquesta llei marc,
però, evidentment,
cada autonomia té ja els seus mecanismes.
I en aquest sentit més administratiu,
jo m'imagino que també s'hauran de buscar col·laboracions
i amb altres institucions de caràcter més local,
que això ja es deu fer ara,
en quant a serveis
i en quant a coordinar aquestes necessitats.
Sabeu si pot ser revisat el grau
al nivell de dependència i les prestacions?
És a dir, pot haver-hi una persona,
abans comentàveu dels 0 anys,
que neix amb una dependència molt clara i per vida,
però també pot haver-hi una circumstància especial
en la vida d'una persona
després d'un accident,
però que en 3, 4 anys o una malaltia
es pugui recuperar i torni a la normalitat anterior.
Contemple la llei que es pugui revisar?
Aquestes persones també podrien gaudir dels avantatges de la llei?
Sí, la llei ho contempla,
tot això que estaves dient ara,
i que ha de ser revisable
i que es pugui modificar a mesura de les necessitats.
A més, també la llei pot ser inclús que s'hagi errat
a l'hora de...
que ja no sigui per l'evolució de la persona que ho necessita,
sinó perquè no s'hagi en el seu moment
diagnosticat correctament el problema i la necessitat.
I això ho contempla la llei.
I a més, també hi ha un apartat
en què parla del tema de sancions,
de quan aquests serveis
se n'ha fet un ús indegut o un abús.
Jo no sé si aquesta llei
vindrà també a subsanar molts problemes,
que nosaltres ho copsem molt
parlant amb persones que treballen
en aquest camp social.
Sense anar més lluny,
la muntanyeta, la residència,
sempre teniu una llista d'espera
perquè no hi ha prou places.
Si parlem de persones grans
que poden tenir algun tipus de malaltia,
en fi, podríem trobar molts exemples.
La llei vosaltres creieu,
va, ja gustó la pregunta,
que pot arreglar, no arreglar,
però sí que pot fer
que s'incrementi l'oferta de places
tal com està plantejada?
Està per veure, eh?
Sí, hem de ser optimistes i tot allò.
Més aviat crec que ara estaran molt ocupats, no?
A veure com ens van proposant
la implementació d'aquesta llei
i, no sé, esperem que no hi hagi repercussions, no?
De dir, que altres coses s'aturin
per allò complicat que resulti
en aplicar la llei.
En principi,
es preocupa,
però el que s'entreveu de la llei
el que busca és que, bueno,
que aquestes persones grans dependents
puguin remandre el seu habitat
la major part del temps possible, no?
Que després estigui el recurs, no?
Dic, on ja no poden,
però que per mig de tots els resorts de la llei
i per tot el que contempla la llei
que tots poguéssim estar al nostre ambient,
a casa nostra,
el major temps possible.
Sí, però això és el que dèiem abans,
que no sabem si és perquè és el millor
o perquè com que realment no existeix el recurs, no?
Aquest dubte el tenen moltes persones, eh?
Sí, sí, sí.
Perquè sovint jo he sentit parlar
de primera mà,
persones que estan passant per aquesta experiència
de dir necessito que la persona de la que tinc cura
no vagi a una residència sinó a un centre de dia
perquè jo pugui anar a treballar
i, clar, aquesta plaça de centre de dia no tenen.
Per tant, aquesta voluntat que es quedin a casa
hauria de passar per la creació de centres de dia
i no residències, o si residències,
però vaja, que aquesta cosa...
Això que diu la Núria el sospita molta gent.
Bé, això és perquè convé a la persona malalta
la persona que pateix la discapacitat
o perquè convé al propi sistema
perquè no pot assumir
el que aquestes persones estiguin en un centre especialitzat.
Hi ha persones que necessiten unes atencions mèdiques
que un cuidador, per molts cursets que faci,
no podrà fer mai, segurament, perquè no és metge.
No, i a més la llei inclús ho diu, no?
Que tampoc vol que en els casos
en què la família se'n faci càrrec, no?
Que diu que seran casos excepcionals
perquè tampoc vol crear aquesta obligació, no?
Que, bueno, que el familiar que se'n fa càrrec
que no pugui fer la seva vida, no?
Però, clar, per altra part, si no existeixen aquests recursos,
doncs no hi ha altre remei que potenciar,
doncs que aquesta persona se la cuidi a casa,
doncs, amb familiars o cuidadors
que, bueno, intentar professionalitzar,
però que, en definitiva, doncs, si es queda a casa,
a vegades, si és la millor solució, molt bé,
però a vegades és perquè no existeix el recurs.
Clar.
El que està clar és que el desenvolupament
ha de ser global.
No pot ser només que la persona amb discapacitat
estigui molt ben atesa a casa,
segons la Núria,
l'administració ha de fer que tot creixi en global.
que es doni un suport adient i adequat
quan s'està a casa,
però que estiguin els recursos,
els centres de dia, les residències,
per a tothom, o sigui,
per als majors i per a la gent que no arriba als 60 anys
o per a la gent que té altres tipus de discapacitat
que, evidentment,
han d'anar a una residència,
potser, més aviat, no?
Llavors, la llei ha de créixer en paral·lel
en totes les vessants
perquè, si no, estiguem fent una cadira sense potes.
A banda de la llei,
què diu la vostra experiència personal?
Jo, per exemple,
jo crec que treballo molt amb entitats
que estan portant tot aquest àmbit.
Sobretot gent gran, potser?
Gent gran, també,
doncs, bueno,
col·lant també amb la muntanyeta.
Hi ha col·lectius que realment costa molt trobar
un voluntariat,
perquè les dificultats personals de l'usuari
costa més
o perquè a vegades el voluntari vol més,
fer una cosa més distreta,
que acompanyem una persona a passejar, etcètera.
Llavors, sí que crec que, en aquest sentit,
hi haurà un àmbit que esperem
es pugui perfaccionalitzar,
però que també creiem que les mateixes entitats
són les que hem de defensar el seu àmbit
i fins i tot donar suport a l'administració
en el sentit de poder trobar recursos,
formació,
una persona que estigui,
segons quina persona amb una dependència,
ha de tenir una formació
molt concreta
d'aquella malaltia
o d'aquella situació d'aquesta persona.
I totes aquestes entitats
que ho han anat fent durant molts anys
són les que poden col·laborar molt.
I ho fem, ho intentem i amb molts esforços.
I esperem que això no ho digui d'ara,
com que ja ho té l'administració...
No, perquè en el nostre cas, a la Montanyeta,
el que ens comentaves abans,
ja no quan se faran grans,
quan seran molt grans,
sinó que hi ha nois
que arriba un moment
que la seva família,
per les dificultats que tenen,
per el seu alt grau de dependència,
ja no els pot atendre.
I en l'actualitat,
nosaltres tenim una residència
amb 24 places
i, bueno,
molts de les nostres,
que han sigut alumnes d'escola,
quan s'ha plantejat,
ni ells tenen plaça a la residència.
I per això estem, doncs, ara,
ja en la construcció
de la segona i tercera fase,
que l'Ajuntament ens està ajudant molt
i que, si ens segueix ajudant,
podrem tirar-ho endavant.
Jo sí que crec que des de les entitats
sí que és important
anar veient com es va desenvolupant la llei.
Perquè el paper dels voluntaris,
en el millor dels mons,
hem desenvolupat la llei
d'una manera extraordinària,
vinga, deixem anar a la imaginació.
Quin paper ho jugueu els voluntaris?
Perquè a vegades els voluntaris,
a vegades,
estan substituintes
que es que haurien de fer altres persones,
però com que no n'hi ha,
doncs les persones,
de forma voluntària,
han d'esmerçar hores del seu temps
a fer una feina
que haurien de fer professionals.
Això comentant que de vegades,
el llindar del que fa un voluntari
molt professional,
on és?
I com a persona et surt
fer segons què,
què no ho hauries de fer.
Aquí també s'haurà de veure com evoluciona.
És que és també un discurs ètic,
a banda d'un discurs professional
i de diners.
És un discurs també ètic,
és un discurs que es barreja en molts conceptes.
De veure com evoluciona la llei
i quina funció té aquí dintre el voluntari,
tant a les entitats
com quan sigui directament amb l'usuari.
Clar, estem parlant de col·lectius
molt heterogenis.
Estem parlant,
ara comentava la Núria La Montanyeta,
que s'ha anat fent mica en mica
amb l'ajuda d'institucions,
en aquest cas Ajuntament,
col·lectius ciutadans,
aportacions d'empreses,
aportacions personals.
Estem parlant de l'OMCE,
que és una organització a nivell estatal
que té fons de finançament
arrel del treball que ha de desenvolupar
per la venda del cupó.
És a dir, parlem de col·lectius
molt diferents uns dels altres.
Parlem d'organitzacions no governamentals
que només compten amb el voluntariat.
No crec que aquells que hagin d'anar
desenvolupant la llei,
des del punt de vista tècnic,
ho tinguin gaire fàcil, tampoc.
No, evidentment no.
I evidentment el que s'ha tindut en compte
per desenvolupar la llei
és el grau de dependència de l'usuari.
Independentment d'on vingui.
D'on vingui.
Hi ha discapacitats
que no tenen el grau de dependència
que puguin tindre els usuaris
de la muntanyeta,
de paral·lisi cerebral,
com puguin ser els secs,
que, evidentment,
quan una persona arriba als 103 anys,
com en aquests moments,
hi ha persones cegues que estan...
necessiten, són totalment dependents.
Llavors, clar,
hi ha col·lectius
que tenen unes necessitats
molt més establertes.
I així s'ha fet,
i així s'ha treballat,
o s'ha ajudat els polítics a Madrid,
des del CERMI,
per a que fos així,
i per a que estiguin tots
reconeguts dintre d'aquesta llei.
Hi ha una pregunta
que segur que en lloc de contestar-la
també la fareu vosaltres,
la deixareu anar al vent,
com deia la cançó.
Tot això com es pagarà?
O dir, d'una manera, diguem-ne,
més elegant,
compte amb finançament.
Aquesta lleu és com moltes lleis
que, lògicament,
parteixen amb molt bona voluntat,
tècnicament molt ben elaborada,
però després hi ha el problema
del finançament.
Vosaltres en teniu notícia
de com es pagarà tot això?
Això ho comentàvem abans.
Això ho volíeu saber també.
no ho comentàvem abans d'entrar.
Sabia jo que tampoc
teníeu la resposta.
No, ni ho sabem nosaltres,
que al final cap
som possibles usuaris de la llei,
ni crec que ho sàpiguen
els propis elaboradors de la llei.
Aquesta és una de les altres incògnites.
La incògnita és de com
es començarà a desenvolupar,
com es començarà a plantejar
aquesta llei,
però la gran incògnita és
qui i com es pagarà.
com es pagarà,
d'on es trobaran els recursos
per pagar els serveis
que té aquesta llei
i que la veritat que és una llei magnífica,
que ha tingut tot el consens,
però com es pagarà això
és la gran incògnita.
D'on es trobaran els recursos?
I molts recursos,
perquè escolaritzar,
per exemple,
un nen sec o un nen
que tingui algun tema
relacionat amb la paràlisi,
i ho dic perquè esteu vosaltres aquí,
no és el mateix que escolaritzar
un nen o una nena
a l'escola ordinària.
Necessita més diners.
Necessita...
Perquè necessita més mitjans
i més atenció,
més personalitzada,
lògicament.
Sí, perquè, bueno,
tot i que amb aquest exemple
que has posat ara,
ja són serveis que ja,
per sort,
ja fa molts anys
que estan coberts,
però encara queden
altres aspectes
i com deia el Magí,
una persona cega
en un...
I ara,
perquè m'ha cridat l'atenció
això dels 103 anys,
no?
Perquè a més tots
en la nostra vida,
si...
Si per 103 anys
si perds la vista,
jo diria,
i amb tots els respectes del món,
que havíem,
entre dins del raonable,
103 anys...
Però cada vegada
hi ha més persones.
Vivim més, no?
O sigui, cada vegada vivim més.
Els 103 anys
és anecdòtic,
però els 90 i tantos
o 100.
No, ja no és anècdota.
O 100 no és una anècdota.
Abans era una notícia
al diari,
un avi o un avi a centenari,
avui dia passa bastant
desapersegut.
Tots acabarem en un moment,
bueno, en sort,
si la nostra vida és llarga,
acabarem sent dependents, no?
Però jo recollia més
de la idea
d'una persona,
d'un nen
que hagués nascut sec, no?
o sec o un nen amb paràlisis, no?
Doncs que aquesta persona,
doncs quan, a més a més,
és gran,
té les dificultats
que ja tenia en un principi, no?
Des de que era petit
i, a més a més,
les dificultats d'una persona gran
que ja per si,
doncs,
tots acabem sent més dependents, no?
I contemplar tot això, no?
Que els recursos van canviant
a mesura que la persona
es va fent gran.
Es va fent gran.
Sí, o sigui,
ja dependent des de petit
o es faci dependent.
Jo penso que
la gran aposta
d'aquesta llei,
a part de
de tots aquests interrogants,
de començar el desenvolupament,
qui ho finançarà,
és el canvi
que té que provocar.
El canvi
en tot el teixit social,
de les persones,
dels tècnics
que estan treballant
en aquests moments
en serveis socials,
per atendre
aquesta,
dins del marc d'aquesta llei.
però també
el canvi
que ha de suposar
per les famílies,
per les famílies
en primer lloc
i per les persones
dependents
en segon lloc.
Les famílies
també han de canviar
el xip,
han de canviar
el xip.
les famílies
en aquests moments
tothom
intenta
guardar
per demà.
El demà
és avui.
Això és molt important.
I tots
ens hem d'obrir,
ens hem de
permetre
que l'administració
o que la llei
entre
a les nostres vides
i a les vides
dels nostres familiars.
Però
amb totes les conseqüències,
no només en allò
que realment volem,
perquè a vegades
ens hem de quedar
amb tot el lot.
Amb tot, exacte.
No només
jo vull això
i el demés
a l'altre
no vull arribar.
Hem de fer
tots un canvi
de mentalitat
i hem d'aconseguir
que aquesta llei
funcioni.
Però
amb els tècnics
de serveis socials,
les famílies
i després
les persones
a les que atendrà
la llei.
Però les famílies
aquí juguen
una pilota
molt important.
I per garantir
també
un dels principis
d'aquesta llei
que sigui universal,
vol dir per a tots,
perquè avui en dia
també ens trobem
que a vegades
els recursos
no es distribueixen
d'una manera
igual per a tots.
Famílies
que tenen
tots els recursos,
que...
Potser perquè també
coneixen els circuits,
no?
Sí,
és que a vegades
està en funció
i veus un al costat
i a vegades
dius
és que aquesta família
potser
podria
fer una aportació
perquè
s'ho poden
permetre
i després veus
una altra
que, bueno,
que té situacions
molt precàries
en la seva economia
i no arriben
aquells recursos.
És el que deia el Manel
també, no?
Que tothom es posi
les piles
i faci un canvi
de mentalitat.
Sí, sí,
aquesta mentalitat
de dir, bueno,
jo també
quina aportació
em fa jo,
no?,
amb aquesta persona,
no?
Doncs, bueno,
hi ha coses
que sí que hem de tenir
l'ajuda, no?,
però la implicació
com a pare
o com a fill
sempre ha d'existir, no?
Em van explicar
que hi ha en alguns
països europeus
que les companyies
asseguradores
a banda de les
assegurances mèdiques,
aquestes que ja
coneixem aquí
de fa temps,
també fan
assegurances
per la dependència
i hi ha persones
que bona part
del seu salari
també el dediquen
a crear
aquesta assegurança
de la dependència
pensant en un futur
que fossin dependents
i rebre
aquest ajut
de les asseguradores
com aquests plans
de pensions
i aquestes coses
però pensant
en dependència.
Esperem no haver
arribat també aquí
perquè ja estem parlant
de coses majors, no?
Tens que pensar
que estem parlant
de països
molt avançats, no?
O no!
Aquesta mentalitat,
no, però sí,
perquè és gent
que ja
quan nosaltres
no sabíem
que existien
els plans de pensions
ja se'n feien, no?
I això els permet
viure
de vacances
quan es jubilen, no?
A llavors,
bueno,
si està cobert
no caldrà
però això
depèn de tots
i sobretot
depèn dels polítics
hem d'estar molt pendents
dels polítics
perquè donin els recursos
ja que hem tingut
el consens
per aprovar la llei
amb l'ajut
de totes les entitats
d'excapacitat
que ja s'havien posat
a treballar
i del fèrmin especial
que ja ha posat
tot el que tenien
que posar
ells
ara han de dotar
de recursos
i ells ho poden fer
i ells ho han de fer.
Per tant,
ha estat una llei
que ha comptat
amb el coneixement
profund de la situació
d'aquestes persones, no?
No s'ha fet només
de la política
sinó allò que es reclama
moltes vegades
des de les persones
que van a resultar
beneficiades i afectades
per aquesta llei, no?
Això és un dels punts positius
un dels molts punts positius
que podem trobar
segons el vostre punt de vista.
Sí que crec que
ha sigut una llei
que des de les mateixes entitats
s'ha començat a treballar
a buscar també el consens
dins de l'amplitud
que ara porta la llei
que falten coses
per concretar
però sí que des de les entitats
s'ha anat treballant molt
i posant-hi molt
mirant fila amb agulla
cada punt
per veure
doncs que pugui
ser una llei
que per fi
ens pugui
el que deia ella
que tard o d'hora
tots segurament
acabarem sent dependents
doncs que
des del zero
fins als 200 anys
o els que siguin
ens pugui abarcar.
Doncs tenim uns quants anyets
per veure com evoluciona.
Vuit.
Vuit, eh?
Vuit.
Doncs imagino que tindreu
l'ocasió de trobar-nos
en diferents ocasions
perquè ens agradaria molt
a través de la perspectiva
de les persones
que dia a dia treballen
amb homes i dones
nens i nenes
que tenen aquesta dependència
doncs saber com s'estan
desenvolupant.
Moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
avui al matí
de Tarragona Ràdio
Manela i Ximeno
cap de serveis socials
de la delegació
de la ONCE a Tarragona
Núria Amboira
directora del Centre
de Paràlisi Cerebral
La Montanyeta
i Marta París
que és la tècnica
de la Unitat Territorial
de Tarragona
de la Federació Catalana
del Voluntari.
Moltíssimes gràcies
per venir avui a la ràdio.
A vosaltres.
Gràcies.