Fafel, bon dia. Benvingut.
Jo no sé si els sonarà aquest títol de l'exposició.
Jo m'imagino que els que són amants de la natura i l'excursionisme segurament sí,
perquè si no m'equivoco hi ha un llibre del qual parteix una mica aquesta...
o del tot aquesta exposició, no? Del tot.
De fet, l'exposició aquesta és la traslació de part dels continguts,
evidentment esquematitzats i adaptats per al llenguatge expositiu,
del que va ser el llibre.
Un llibre que està dintre de la col·lecció de difusió del patrimoni,
que té la Diputació de Tarragona i que, recordem-ho,
perquè ho vam parlar una vegada aquí...
Quan vas presentar el llibre, em penso, no?
Sí, que és un llibre que es regala,
és a dir, que es dona gratuïtament a qualsevol persona que ho desitzi, que ho demani.
Per això s'han de dirigir al Museu d'Art Modern,
és on tenen centralitzat aquest servei,
i és un llibre que està a l'abast de tothom que li puguin interessar aquests temes.
Home, doncs jo crec que després s'hi van a veure l'exposició,
segur que aprofitaran i passaran pel Museu d'Art Modern.
Són les fotografies de la naturalesa, del territori a les que ens té acostumats el Rafel,
i són fotografies magnífiques que, a més, a banda del valor artístic que en tenen,
sí que et dona una dimensió molt clara del paisatge que ens envolta, no?
De què diferents són uns camins dels altres en un territori tan relativament petit?
Els camins, per mi, són realment els fils de la memòria, no?
O un dels fils de la memòria, més clarament.
A més, com tenen aquesta dimensió lineal, doncs sí, es cau molt bé aquest símil.
I a la gent que hem entrat en aquest món, els camins antics ens parlen, no?
T'expliquen un munt de coses, perquè de fet tenen un poder abocador fantàstic, no?
I realment gran, perquè per allà han passat generacions, generacions de gent molt humil,
o dels pagesos dels nostres avantpassats, però en alguns casos, bueno,
podríem arribar a presumir amb bastanta exactitud per on va passar les ràzies del Mansor, no?
Quan van creuar la conca, no? O els reis, o els bisbes, o...
Clar, Felip II va estar a Escaladell.
I va arribar per el camí, per el camí que millor o pitjor que hi havia llavors, no?
No hi havia cap altra alternativa.
Quan tu t'assitues allà i dius, bueno, per qui va passar Felip II, no?
I coses com aquestes que t'ajuden precisament a abocar, no?
A fer aquest viatge en el temps que a molts ens agrada intentar fer.
Hi ha molts camins que no existeixen ja, m'imagino, que s'han perdut, o...?
Sí, evidentment, tot es transforma, no?
I hi ha camins que sí que formen part dels senders, dels GRs, etcètera, etcètera.
Però hi ha d'altres que probablement s'hagin, doncs...
Sí, els GRs, de fet, els GRs són itineraris, són escollits per als excursionistes.
Però que es van fer aprofitant, no?
En la majoria dels casos, sí, perquè, clar, aquests camins són els que donen major plaer a la gent que camina, no?
Perquè entre caminar per una pista o una carretera asfaltada o fer-ho per un camí de ferradura, clar,
l'experiència que tu obtens és molt diferent.
Però no podem oblidar que els GRs són propostes d'excursió, més o menys llargues, pintades, no?
Però abans que els GRs estan els camins, no?
Els camins són les infraestructures i els GRs és un equipament, no?, de la infraestructura.
I aquí del que es tracta és dels que encara perduren, que en són molts, són moltíssims,
doncs intentar donar-los aquest valor com a patrimoni que pensem que tenen,
per tal que, si no cal, si no és imprescindible, els puguem conservar com a mínim algun.
L'exposició té una disposició en plafons que segueix la mateixa estructura del llibre?
Sí, sí, sí.
És a dir, hi ha uns plafons d'introducció,
on es parla d'això de les vies de comunicació i com evolucionen,
uns altres plafons que parlen dels principals tipus de camins tradicionals.
Nosaltres diem que els camins tradicionals són aquells que es van construir
abans de la motorització, abans de la industrialització, de fet, no?
I, per tant, no estan preparats perquè hi passin vehicles a motor.
I, aleshores, quan parlem dels tipus de camins que hi ha,
fonamentalment la tipologia la basem en el tipus de trànsit que permeten.
Llavors, tindries el camí de carro, el pensat per qui pugui anar a un carro.
Aquí, a casa nostra, no n'hi ha tants de camins de carro,
o hi estan a les planes.
I la raó per què?
Perquè, clar, era difícil de passar-la en carro.
Amb roquet, encara, però amb carro.
A Catalunya, durant molts segles,
la gran major part del transport interior es va fer a lloms d'animals,
és a dir, amb sarries.
I aquests són els camins de ferradura,
però no hi podia passar un animal carregat.
És a dir, un camí de ferradura tenim comprovat
que medeix de 80 centímetres al metro 80, va.
Més o menys, en funció de la importància era més ampla o era menys.
Quan els pendents eren, s'havien massa força,
s'empedraven.
S'empedraven per la pujada, però sobretot per la baixada,
perquè l'animal tingués llocs on subjectar-se.
En aquella època els animals eren molt velosos,
eren els cotxes dels nostres dies,
i per tant se'ls havia de cuidar.
I l'altre tipus de camí serien els senders, els senderons,
els corriols,
que és per on hi pot passar un animal descarregat
o una persona descarregada,
una persona carregada també, probablement.
A més, hi ha un altre quart tipus de camí,
que són els camíes ramaders,
i que són una mica especials
perquè no necessàriament han de tindre la forma d'un camí
com la coneixem,
és a dir, una línia de terra prensada i trepitjada.
El camí ramader és aquell espai
per on els ramats poden transitar,
tenen dret a transitar.
Però el camí ramader,
i sobretot en aquells camins
que eren utilitzats per la transhumància,
és a dir, per anar dels peixius,
de les pastures d'estiu a les pastures d'hivern,
i retornar,
doncs eren camins per als quals els animals
havien de poder menjar.
I per tant hi ha d'haver herba.
I per tant un camí ramader
és més una pastura allargassada
que no pas un camí en el sentit que normalment...
I t'ho fa pensar que eren d'ús exclusiu, pràcticament, no?
No, no necessàriament.
No perquè ells mateixos restringissin el pas d'altres,
sinó que realment interès per algú
que traslladés mercaderies,
doncs no tindria tant interès com d'altres,
com un de ferradura o un de carro, no?
Això sí.
El que passa és que dintre de camins per ramats
et trobes camins de ferradura o et trobes camins de carro.
I de fet et trobes carreteres i autopistes encara avui.
perquè els camins per ramats,
la característica principal que tenen és que són molt amples.
Precisament per qui pugui haver pastura,
per qui puguin anar els animals,
i s'estrenyen quan arriben a poblacions.
Però utilitzen gairebé sempre les carenes,
intenten evitar les zones més fèrtils per a l'agricultura
per evitar els conflictes.
En molts casos tens aquests camins per les partidons dels termes
i sobretot són amples.
Per exemple, el Lligallo Major,
que se'n parla aquí al llibre,
i que venia des de Fortanete, no?
I anava cap a les zones de pastures del Parelló,
doncs aquest té 40 metres, no?
D'amplada.
I travessava,
evidentment quan travessava Tortosa no,
però després de seguida que s'enfilava cap a dalt,
cap al Coll d'Alba i la Punta de la Boïna,
que són 40 metres
i aquí tenim els documents que ho certificen, etcètera, etcètera.
Després s'ha vingut ocupant
i llavors tenen els problemes que tenen els camins, etcètera, etcètera.
T'estic escoltant, Rafel,
i tinc la sensació...
Bé, la sensació no,
és un fet que es pot constatar
que recuperant imatges,
recuperant camins,
reescrivint una miqueta aquesta geografia,
també recuperem un llenguatge, no?
I unes paraules i unes expressions.
Ara et sentia parlar de curriols,
tiranys, camins de ferradura...
Recuperem termes també del nostre idioma
quan recuperem espais,
perquè les paraules, en definitiva,
el que venen són a representar
fets, imatges, coses reals, no?
Sí, i topònims.
Això també ens permetrà, efectivament.
Nosaltres, quan parlem de com senyalitzar camins,
sempre defensem que,
més que senyalitzar itineraris concrets,
el que hem de senyalitzar és el camí
i amb el nom del camí.
És a dir, aquest camí, com se deia,
com li deia a la gent.
És més, en alguns casos,
fins i tot el que ens trobem
amb relativa freqüència,
és que el camí té dos noms.
És a dir, els d'un poble li diuen d'una manera
i els de l'altre poble on arriba el camí
li diuen d'una altra, no?
Ah, sí?
Clar.
Tu diràs, aquest és el camí de valls, no?
Ah, clar, clar.
I els de valls diran, aquest és el camí del callar.
Sí, sí, sí, és lògic, clar.
I, per tant,
quan abordem projectes de sinalització,
doncs abordem,
o si ens plantegem posar,
els dos noms que tenen, no?
El camí de la fonda no sé què,
o el camí de...
El tema dels topònims és importantíssim.
En alguns casos,
pensen que, a més, és la referència
de coses que han desaparegut.
Hi ha una vegada que em diuen
el Puig del Castell, no?
I arribes allà i no n'hi ha cap de castell.
Però pots estar segur que si li deia
el Puig del Castell,
hi havia hagut un castell, no?
O de la torre, o de...
Etcètera, etcètera, no?
Aquesta és una de les qüestions,
penso, que interessants
de tot aquest món dels camins.
De les vies ràpides que tenim ara,
és a dir, carreteres, autopistes,
circunvalacions i tot plegat,
hi ha alguna que sigui d'aquestes d'ús massiu,
que estigui basat en algun d'aquests
àntics camins, els importants.
El camí més important, que passa...
La 340.
La 340, que és la via Augusta.
Clar.
Bueno, sí, és evident.
Una de les grans vies de l'imperi romà,
una de les grans vies de l'Hispània,
i està construïda en molts llocs
a sobre mateix.
Ara, en aquests últims decenis,
la velocitat en què hem pogut anar
amb els cotxes
fa que les característiques tècniques
de les vies
siguin una mica diferents.
És a dir, la velocitat
marca les característiques tècniques.
I en alguns llocs s'ha apartat
perquè necessites corbes
amb més ràdies de gir, etcètera, etcètera.
Però durant segles i segles i segles
ha estat el mateix.
És a dir,
la via de comunicació dels romans
a casa nostra
no la superem fins al segle XVIII,
en molts casos.
A finals del XVII,
el XVIII.
que poca broma
amb el que realment
es va fer aquí,
el que van fer
els nostres abans passats
en aquells segles.
Urbanitzacions,
infraestructures,
jo m'imagino
que han irromput
en molts d'aquests camins,
en alguns casos.
Sí,
i en alguns casos
és més que llògic,
és normal.
No, no, no ho dic
com un retret,
sinó com una evolució natural
del progrés.
Sí, sí, sí,
i és evident.
De fet,
si ara nosaltres
ho veiem com un patrimoni
és precisament
perquè estem on estem.
les coses,
no tot és patrimoni,
no tot l'ovell
és patrimoni.
Patrimoni diem
que és el que val més
pel que representa
que pel que és.
I evidentment,
això per nosaltres,
aquests antics camins
que,
de fet,
amb molta gent,
parlaries amb molta gent,
gent gran dels camps,
que aquests camins
no li suposen res.
Ells el que necessitaven
és que...
Una carretera.
Una carretera.
Clar,
per poder anar al metge
en una urgència
i mil coses.
Això està associat a...
És que és molt bonic
això de que bonic
i que entranyable,
però escolta,
qui viu necessita també
tota una sèrie de serveis.
Exacte, exacte.
Però és a partir
que tu tens tot això
que t'adones
que tot allò altre
en aquest moment
compleix altres funcions.
I que com més ràpids anem,
com més urbans ens tornem,
com més grans
són les nostres ciutats,
més necessitat tenim
d'espais
i d'activitats
de contrast.
Com més ràpid anem
a nivell del transport quotidià,
més enyorem
la lentitud.
Jo sempre dic
que la següent revolució
serà la revolució
de la lentitud.
Ja comença, eh?
Depèn des de la vida
amb calma i ja comença.
Clar, no?
Hi ha moviments
com a l'Slowfoot, no?
Efectivament,
per això t'ho deia,
que ja comença
i que està lligat tot
amb un canvi
de mentalitat important.
Jo tinc uns quants coneguts,
algun d'ells que...
Molta gent que camina,
evidentment, no?
Molts amics i tal,
però alguns són
els executius
de grans empreses
que es podien permetre
qualsevol tipus
d'activitat
de temps lliure, no?
Que si els gols o...
doncs la seva passió
és el caminar.
És el caminar, no?
I és el...
Això,
el recórrer un territori
a peu i a poc a poc.
I aquests camins,
doncs, clar,
són perfectes
per fer això.
Però, al tanto,
no només per fer això,
no només són interessants
perquè puguin
vindre turistes,
etcètera, etcètera,
sinó perquè ens expliquen
com havíem viscut
els nostres avantpassats.
Fins i tot es veuen
algunes que altres
empremtes de ferradura
en algun d'aquests camins,
eh?
Sí, o de roderes.
O de roderes.
Jo no he vist alguna
que m'ha sorprès, no?
Que les roderes aquestes,
fins fa no massa temps,
ens pensàvem
que estaven fetes
pel simple pas dels carros.
I no és exactament això.
Alguns investigadors suïssos
que han tractat
o porten més temps
investigant sobre aquests temes,
demostren
que en la majoria
dels casos
eren excavades
a les roques,
les roques planes,
precisament per conduir els carros,
perquè els carros
no marxessin.
Si frenaven o el que fos.
És a dir,
serien com a vies,
però a l'inversa,
no?
Excavades.
I que, evidentment,
després el pas dels carros,
no?
De les llantes,
amb el temps,
ha anat enfonsant
aquestes roderes,
les ha anat ampliant,
no?
Ha anat erosionant
aquests primers carrils excavats.
Camins que segurament
en el seu temps
també tenien
el seu espà de refugi
pels caminants,
per les persones
que es movien
d'un lloc a l'altre
i que ja tenien
doncs aquells llocs
per aixoplugar-se
si el temps era dolent, no?
Sí, evidentment.
Les fondes,
les posades,
etcètera, etcètera.
Fins d'altre,
àbrics naturals,
també, no?
També.
Que alguns d'ells buscaven.
També, també,
evidentment.
Per això,
jo sempre dic
que qualsevol municipi
hauria de plantejar-se
com a mínim
ser capaç
de conservar
els seus dos,
dos, un,
tres,
més igual, no?
Però alguns
dels seus camins
antics principals,
independentment
que hi arribi cap turista,
sinó per explicar
als nens petits
per on venia l'avi
i on s'anava a fer el carbó
i per on no
i com era la vida llavors.
Ara,
és impossible
que puguem explicar
com funcionem nosaltres
sense les carreteres, no?
Cada dia estem parlant
del TGB,
de l'autopista,
de la sequera.
El dia que ens autotransportem
haurem de conservar
alguna carretera
per explicar també
als nostres nets
com ens movíem
en el segle XXI, no?
Sí, sí.
Si vols explicar
com funcionava
aquell territori
en el passat,
les carreteres,
els camins,
les carreteres de llavors,
els camins
dels que estem parlant,
són essencials
per entendre, no?
Gràcies.