Probablement encara hi ha gent en aquesta ciutat que per diferents circumstàncies
no ha assistit a cap representació del retaule de Santa Tecla.
No és empresa fàcil tenint en compte que són moltíssimes les persones
que volen complir en el millor sentit de la paraula amb el ritual d'aquesta nit.
Ens acompanya en Jaume Huasca. En Jaume, bon dia.
Bon dia.
La Mariona Prunera, bon dia.
Bon dia, Mariona.
Bon dia.
Diríem que és una veterana però que representa les noves generacions de l'Esbart, del retaule.
Això de noves generacions m'ha quedat gaire bé?
M'has mirat raro.
Digue'm de què és el relleu generacional.
Sí, bé, són la gent gran ells però realment en guany hi ha gent jove.
Si són vuit noies, nou noies, en guanyen les joves, són a cinc a quatre.
Però si hi ha gent jove i ells són les mariones de les més veteranes.
Podem dir el comentari, podem fer el comentari que feia un moment la Mariona que deia d'una altra manera,
més plenera dels nervis que ja tenia només de sentir aquesta tonada.
Ella ho ha dit així més plenerament perquè no sortia en parantena, però tan nerviosos us poseu, Mariona?
Sí, no es pot explicar, no es pot explicar el fet de despertes al dematí i penses avui és el dia del retaule.
I va passant el dia però vas fent les teves coses, treballes o fas els encàrrecs,
però aquell dia és el dia del retaule que et comences a posar molt nerviós.
I ja pots tenir molts retaules a l'esquena però el dia del retaule és el dia, saps què?
Això és rigorós directe, això no és com qualsevol altra cosa que pots rectificar,
vull dir, si t'equivoques t'equivoques i allà queda, no?
I es nota molt si t'equivoques a més a més, està fet amb una mica de...
Sí, a més és l'ambient, és el masticisme, és la importància, el sentiment,
és una actitud diferent dalt de l'escenari i aquesta actitud comença des de dins de la persona.
Llavors, costa molt explicar en paraules, la gent sempre ho diu.
Jo ara, aviam, és una llàstima que els ulls no ho vegin,
però els ulls de la Marió no ho expliquen tot, jo l'estava mirant mentre ho estava dient
i dic, no, no, aviam, les paraules les expresses prou bé per aquesta mirada, eh?
Sí, són mirades emocionades, perquè realment el retaule emociona,
i jo sí, òbviament que... si a mi m'emociona que fa 16 anys que l'estic veient
i l'estic ensejant, òbviament el que estava de l'escenari, doncs, s'emociona.
Si tu doncs hi fixés, quan acaba el retaule,
el més maco en aquell moment són les abraçades que es fan tots,
perquè tots estan plorant, i és una tensió acumulada
que quan acaba el retaule i han saludat, quan baixen les escales aquelles,
doncs, bé, és una desbandada de llàgrimes, abraçades, i això és molt maco.
No, i no és un dir, perquè realment ells s'emocionen, només faltaria,
perquè ho interioritzen molt, no?, aquest sentit de col·lectivitat,
el tema de la tradició, a través de la dansa,
que és el que fan a les barres a través d'aquest retaule,
i el públic s'emociona independentment, perquè, clar,
aquí estem parlant de moltes coses, hi ha qui parla de devoció,
hi ha qui parla de religió, hi ha qui parla d'espectacle i de tradició.
Cadascú, a la seva manera, s'emociona davant de la contemplació d'aquest retaule,
d'això no hi ha dubte.
Ja està bé, perquè la idea també és aquesta, no?,
que cadascú agafi el retaule, que se l'ha fet seu,
i de la manera que ell ha volgut, doncs, en la part religiós,
en la part de folclore, en la part d'espectacle,
vull dir, jo crec que això és el més important, no?,
que la gent que ve, o i la gent de Tarragona,
se l'ha fet seu, i ja no és ni de l'Esbar Santa Tegla,
ni del Jaume Guas, sinó que és de Tarragona,
i això és el més important que li pot passar a mi com a coreògraf
i a l'Esbar com a entitat, no?
Quantes persones, quants espectadors hi caben a la catedral?
Ai, no ho sé...
Ho teniu calculat més o menys?
Mil, no ho sabem, és que realment,
sabem que fem mil i escaig de programes i els donem tots.
el que passa és que un any estarà una mica més fotudeta la cosa
perquè el que ara estan fent obres...
És el que te n'ava a dir, i us afecta...
Bueno, visualment, ja, òbviament...
La xarxa aquella que ha posat...
Hi ha totes unes embestides en un lateral,
amb xarxes de colorines,
i damunt de l'escenari hi ha una xarxa immensa,
que, a veure, no sé si és...
Bueno, és la nova...
Han volgut arreglar una mica l'escenari perquè quedés bé, no?
Una xarxa, però, bueno, quedarà una mica...
Desmillorat, no, perquè el retaule és el retaule, no?
I la il·luminació, i les ganes,
i la força que té el retaule supera tot això.
El primer any que vam estrenar el retaule
teníem el rossetor, o sigui,
a l'esquena teníem tot una embestida
del que feien el rossetor.
Després de 16 anys, doncs, ara tenim aquest costat, no?
Bueno, cada any hem de tindre algun problemilla,
però, bueno, suposo que el retaule tirar endavant
i que, òbviament, ningú s'adonarà a compte
que allí hi ha un pollo muntat que és increïble.
Doncs imagina't com treballen el que diuen que han de trobar d'aquí un temps.
Bé, ja parlarem quan arribi el moment, de moment...
Jo vull veure el dia de Santa Tegla com s'ho fem per fer...
Que no plogui, perquè si han d'entrar a la catedral,
no sé com ho farem.
Això també em pregunto jo i tots ens ho preguntem.
Però, bueno, hauré de buscar un espai alternatiu ràpidament,
perquè, si no...
Ja ho veurem.
Amb el tema de Santa Tegla, d'això de les xarxes,
de les embestides de tot plegat,
el que sí és cert és que quan comença la tonada,
el que tu dius de tot el muntatge de llums,
el poder d'atracció que té el primer quadre,
plàsticament, ja concentra la mirada de l'espectador.
Per tant, jo que vosaltres estaria tranquil per aquesta banda, eh?
Sí, no, no, jo estic tranquil.
El que passa és que et sap greu, perquè, òbviament, et sap greu, no?
Que en un bar tan guapo com és la catedral,
haguéssim pogut pensar algú que allí se fan coses
i haguéssim pogut intentar arreglar-ho una miqueta.
Encara hi hagi les xarxes,
però almenys de xarxes que no es vegin o històries.
Dintre la catedral no només fan missa,
sinó que fem diverses coses,
i això és important que tothom hi pensi.
Santa Tegla, Santa Tegla.
Malgrat hi hagi pedres a sota o no.
Ja ho veurem, eh? Ja ho veurem.
Mariona, em deixes que et pregunti l'edat?
Sí.
Quants anys tens?
28.
28.
I quan et vas incorporar al retaule?
Perquè fa 16 anys devia ser molt jove.
No, jo no el vaig estrenar.
No, quan et vas incorporar?
El 95.
O sigui, fa 12 anys.
Molt joveneta, també.
És clar que no aparenta 28 anys tampoc, eh?
Això deu ser la Santa, eh?
Que té algun pacte amb la Santa
que la fa mantenir-se jove, Déu-n'hi-do.
Però cada any és com si fos el primer,
i els nervis cada any són els primers.
això que té el Jaume de la gent que quan acaba el retaule
que plorem tots,
que ha sigut la primera,
baixes i quan baixes les escales estàs tremolant.
Clar, també el que fa que el retaule sigui únic
és que us representeu exclusivament per Santa Tecla.
allò, sí, només dues vegades a sortir de Tarragona, etcètera,
que ho expliquem sempre.
Però clar, aquest és un altre dels punts, no?
De dir, no, no, aviam,
pots veure els gegants per corpus,
per Sant Magí, per Santa Tecla,
el retaule només el pots veure per Santa Tecla.
I el dia 20.
I el dia 20.
No es pot veure en cap altre moment de l'any.
No, no, no.
I a més a més no el pots ballar qualsevol, tampoc.
O sigui, el gegant,
doncs et pots apuntar a una colla algegantera
o el que sigui,
però el retaule no és tan fàcil,
no és tan assequible.
Jo sempre ho dic que moltes vegades,
al principi, quan vaig ser amb el Siri,
que per mi és el moment més xulo del retaule,
que vas pel passeig central
i veus la gent que es gira i et mira
i queda una mica malament,
però moltes vegades el meu pensament és
jo estic fent el retaule.
Et sents orgullosa?
I tu no el podràs fer mai.
Ale, ale.
No, no, és veritat,
és un honor i és un privilegi,
sobretot vosaltres que ho sentiu d'aquesta manera
i que ho treballeu.
Com que el Jaume és una mica jefe,
això no l'hi preguntaré a tu,
pregunto a tu,
nervis, respecte, solemnitat,
però darrere bambalines,
anècdotes,
qüestions de darrere hora,
alguna coseta d'aquelles que dius
calla, això el dia que fem el llibre
dels 25 anys del retaule,
això ho hem de posar.
Explica, explica, Mariona,
va, que alguna coseta hi ha.
L'anècdota més divertit és que
quan estem tots canviats
i amb el Siri ens agafen a tots
uns atacs de pixera.
I escolta, i això és complicat, no?
I tu ja hi vas dos o tres vegades al labau,
no vaig sortir perquè no t'agafi.
Dels nervis, dels nervis.
Per exemple, les noies que anem amb el Siri
ja estem amb el Siri encès,
faig fila i...
Ai, que m'agafa pixera.
Algú que m'aguanti el Siri, no?
Sí, però no hi pots anar
perquè és que estan acabant de presentar
i tu t'agafes aquell atac
i no pots, i no pots, i no pots.
I quan sents la primera nota,
pum, se te'n va tot i...
Si no, no, això passa que
mentre estàs nerviós
penses que no t'aguantaràs
però després, buh,
perds el món de vista, no?
Clar, aquests 20 minuts,
per mi aquests 20 minuts
desapareixen de la meva vida.
O sigui, cada any, el dia 20,
a dos quarts d'11,
perdo 20 minuts
perquè estic desperta,
encara no he començat el retaule
i quan me'n torno a donar
el retaule ja s'ha acabat.
Jo l'he vist al Jaume
abans del retaule
i, ostres, jo no sé,
i perdona si tens pixera o no,
i perdona la confiança,
però se't veu allò
que dius,
estàs amb una tensió nerviosa.
Sí, esclar, tensos
perquè és un muntatge
superimportant.
Són 25 minuts o 20 minuts
que passen
i que no t'en dones compte
que treballes,
que qualsevol detall
que pugui afectar el dansaire
és el que més me'n molesta, no?
Vull que el dansaire
estigui completament tranquil
al pujar a l'escenari
i que no tingui els nervis
que a l'escala no sé què,
que si la tau està mal posada,
que si no hi ha la màscara,
clar,
tots aquests detalls
jo els superviso constantment
perquè no tinc ganes
que ells tinguin que pensar
en aquestes coses.
Llavors, òbviament,
quan dic tothom a canviar-se
i jo surto,
que això és una cerimònia
que fem,
només ho sabem els quatre
que organitzem,
surto,
me sento allà a les coques
al Consell Comarcal
i allí em menjo
el meu Frankfurt
i em veig una cerveseta
mentre ells s'estan canviant
i és a aquella hora
de les 9 a les 10
que ells s'estan canviant
que ningú els molesta
i jo no emprenyo ningú
i estic sentadet allí
i vaig fent la meva vida.
Un pic he acabat de sopar
o de menjar
si és que tinc algun dia de temps,
si és que no me molesten anar abans,
llavors entro dintre
i comencem ja a arrencar la màquina,
no?
i aquestes tres quarts d'hora final
doncs són intensos per tothom
perquè òbviament
els espitxes,
els esticis estan,
consoles els nous,
els que s'estrenen
perquè si elles tenen cangela
i les que són veteranes,
imagineu-se doncs
quan tens 14 o 13 anys
que estàs fent el retaule
doncs òbviament
els que tenen aquests 13 i 14 anys
doncs encara els agafen
unes tremolors increïbles.
Hi ha una cosa
que vull remarcar
doncs que el fet que el retaule,
la gran sort que han tingut
o que la il·lusió que em fa
és que hi hagi pares
i d'enseires que estiguin ballant, no?
O sigui,
que el pare estigui ballant
amb els seus fills
al retaule, no?
I això és una cosa
que sorprèn
però que a la vegada
t'omple de plaer
i d'orgull
de dir,
hòstia, mira,
ella ho va estrenar
i estàs ballant el seu fill
o ell està ballant al retaule
fa munt d'anys
i la seva filla
ha aconseguit ballar al retaule, no?
Ha aconseguit,
dic aconseguit
perquè realment
no és que és una lluita
però esclar,
només hi ha 8 noies
i a les barres n'hi ha moltes més de noies.
Llavors, esclar,
no tothom pot ballar
fins que una no plega, no?
I clar,
i plegar
és difícil que plegui alguna.
O la plega
o la jubiles
o la prejubiles, no?
Però normalment,
esclar,
fins que aquesta persona
no ha marxat
els noies més...
D'allò perquè n'hi ha 12
però els noies
és més complicat.
Clar.
Aquesta hora
que estigui fora
menjant una miqueta
ja us va bé a vosaltres, no?
I tant.
Que no estigui per allà nerviós
que us posa més nerviosos
a vosaltres, no?
Sí, perquè ja tenim prou feina
entre nosaltres
i, bueno,
típiques, no?
Però, clar,
quan arriba a ell
és el que deies,
és el jefe, no?
Llavors, xip.
I després,
a banda d'aquestes abraçades
i aquests moments emocionants,
hi ha allò de...
el moment de dir
bé, molt bé,
però ara parlem-ne.
Tu, tu i tu.
Aquell peu no anava així.
Tu, tu i tu.
En aquell moment
he vist que miraves
cap a una altra banda.
És que ja no paga la pena fer-ho.
Com t'estig posant avui?
No, no cal.
No.
Home, però en un sentit,
diguem-ne,
que ara tu prens nota
que ara l'any vinent,
aquestes coses,
hem de curar-la,
de tenir cura...
No, no, no.
I mai he criticat
si s'han equivocat
ni mai he dit res
si s'han equivocat el retaule.
Mai, mai.
Considero que el retaule
és una cosa que...
És que no s'equivoquen.
No, no, és veritat,
això també és seriosament.
Ningú sap si s'equivoquen,
però no aniria a explicar
si s'equivoquen.
Clar.
Per tant,
però és que realment
si s'equivoquen
ningú se'n donarà a compte
i a vegades
tampoc m'en donarà a compte.
Jo a vegades
tampoc m'en donarà a compte
i el sé realment,
però no he criticat mai a ningú
ni menys d'un d'enseire
amb el retaule.
Altres coses,
potser si vol retaule,
no l'he criticat mai.
Perquè per molt malament
que surti el retaule,
tothom sortirà amb llàgrimes
perquè és una passada.
No ha canviat res del retaule
de 16 anys cap aquí?
Res?
Ni un detallet de la roba,
ni un res?
Res de res?
No, no, és que no...
Ni un moviment, ni...
Al millor hi ha moviments
que han evolucionat, no?
Perquè l'estrena...
S'ha anat acomodant més el patró.
Clar, l'estrena un grup de persones
i aquest primer grup de persones
que l'ha estrenat
és el que aprèn la teoria, no?
Això sí, això ja...
Llavors, quan comencen a haver incorporacions,
són aquestes persones
que ho han après,
que ho van ensenyant,
ho van transmetent, no?
I aleshores, clar,
la teoria de per què fas aquest moviment
o per què fas això altre,
que es va treballar molt
en el moment de l'estrena,
actualment, quan ho traspasses,
ja no remarques aquests detalls.
I llavors,
és com qualsevol evolució,
els balls evolucionen
i sempre és així.
Llavors,
si algú que ho ha vist,
algun danceira
que ho va ballar quan es va estrenar
i que potser ho vegi ara,
doncs dirà,
ostres, això fan una mica diferent.
Sí, és que no hi ha cap retaula
que sigui igual.
Fem el mateix,
però tots els retaules són diferents,
entre cometres.
perquè la gent...
No, el dic,
diguem-ne,
volgudament.
Sí, sí, sí.
La evolució és normal,
però volgudament
no hi ha hagut cap canvi.
El que està mirant
el veurà sempre igual.
Tu potser podràs veure
que canvia alguna cosa,
però en definitiva
la gent veu el retall tal com és.
Sempre el veurà igual
i nosaltres,
òbviament,
no és que el canviem,
però sí que realment,
doncs,
algú li pot posar
més intensitat
a una baixada de les noies
o a un moviment del noi.
vull dir,
clar,
cada sola interpretació
està marcada,
però també és lliure,
entre cometes.
Per tant,
no hi ha novetats de res,
ni coses que noaran,
ni res.
que hi ha gent jove,
que tornem a estar
aquí al peu del canó
i que realment,
doncs,
que és un plaer
tornar a fer el retaule.
Tot i els problemes
que sempre tenim
a la catedral,
bé,
no?
No,
el de les xarxes,
les vestides aquestes
que comentaves.
Sí, l'any que ve
no sé què passarà,
però bé.
L'any passat no hi havia res.
No.
L'any passat.
Hi ha algun any
que ens hem trobat bodes.
Sí,
bueno,
l'any que ens hem trobat bodes,
feu escenari,
posa escenari,
però bé,
això està programat.
Però l'any passat
sí que va ser important
perquè vas vindre tu a veure-ho
després de tants anys.
Si vinc aquesta nit
no et pensis que no trobaran
cap xarxa ni res, eh?
No, no, no.
No, l'hem pensat
no va passar res,
em sembla, no, no.
L'endemà
pleguem
tots els vestits,
pleguem
tota la infraestructura,
la guardem per l'any vinent
i vinga cap al metropol.
Sí, sí,
fer la nit de dansa,
que és un acte
també tradicional
de Santa Tegla
que organitza l'esbar.
És un acte
on volem demostrar
que hi ha altres esbar
que fan coreografies noves
de nova creació
que està mirat
i pensat per això, no?
És la nit de dansa
amb els bars
que fan nova creació, no?
Llavors ve
l'esbar Manresà
de Manresa,
clar, òbviament,
que és el grup folclòric
i ens farà
un espectacle nou
que es diu Aires
que és un espectacle
on juga
amb la coreografia tradicional
i amb la nova creació.
Això agrada molt ara, eh?
Sí, bueno, sí.
Bueno, fa temps que agrada
però em refereixo
que fa gràcia.
Són espectacles
que duren una hora
i jo crec doncs que...
Bueno, es va bé
que duri una hora
perquè realment
com que està tan atapeït
el de Santa Tecla
doncs ens interessa
que es duri una hora
de 60 minuts
perquè així
ens permet anar
altres històries
de Santa Tecla, no?
Un dels aspectes
que fa
que aquest espectacle
de dansa
que organitzeu
cada any per festes
és que justament
mireu molt
de portar coses
que no es vegin
habitualment
dins del món
de l'esbar aquí a Tarragona, no?
Sí, esclar
és que de fet
de creació
de nova creació
hi ha pocs
hi ha esbars que en fan
però esclar
hi ha creació
i creació
i llavors
intentem buscar gent
de més enllà
de les nostres fronteres
de Tarragona
per buscar
la nova creació
aquesta
o aquests espectacles
que esclar
que no aniràs a Manresa
o no aniràs
lluny a veure'l
perquè dius
ostres
el que ho fem
és acostar-ho cap aquí
i intentar doncs
que la gent vegi
que hi ha més esbars
que fan coses bones
i posar el gra de sorra
que la dança
més avantguardista
o la dança
de creació
doncs
prengui una mica més de volada
no?
I quines coses bones
esteu preparant vosaltres
com a esbarc
ara aquesta temporada?
Bé
tenim pensat
després
quan acabi
Santa Ticle
arrencar la màquina
de la creació
perquè
l'11 de novembre
estrenem un espectacle
que es dirà
Els colors d'en Serra
en guanyes
el centenari
del naixement
de Joaquín Serra
un gran compositor
de coble
i de música catalana
i el que volem fer
és doncs
fer-li retre aquest amonatge
i llavors
hem preparat un muntatge
estem preparant un muntatge
amb el Jordi Molina
que és un tenor
una de les primeres tenores
de Catalunya
amb el cor ciutat de Tarragona
i amb un trio
de música clàssica
on intentarem
doncs
mostrar una mica
el ventall de músiques
que tenia en Serra
això serà el novembre
això serà el novembre
doncs deixem-ho aquí
i ja en parlarem
sí, sí, deixem-ho aquí
perquè
és un treball
que començarà
a partir del dia 24 de setembre
i val la pena
que parlem un dia
si teniu una estoneta
per venir a la ràdio
que parlem
específicament
d'aquesta qüestió
resumint
retaula
avui recordem el dia
al lloc ja ho sabem
és aquesta nit
a la catedral
a partir de dos quarts d'onze
dos quarts d'onze
sí, sí
i
invitació prèvia
fer cua fora
no, no, fer cua fora
com sempre
que és el més
que em xoca més
a veure
aquella gentada
la gent fent cua fora
si no es prendrà el lloc
ningú
però sí, sí
veu-se ni una cuada
però com que sempre
diem a les entrevistes
que la catedral s'omple
de gom a gom
que no s'hi cap
doncs que la gent viu callant
sí, sí
a les 10 obrim portes
per tant
hi ha dos quarts d'onze en punt
s'ordenen les primeres notes
de la taula
i tirem pel passadís central
amb aquell
pretén el cul
per avall
i demà al Metropol
l'espectacle de dansa
a les 10
a les 10 de la nit
aires
amb l'esbar Manresal
també s'entrada lliure
per tant
fins que aguanti
el Metropol d'aforament
i fins que aguanti
l'esbar
i tots els integrants
que Déu-n'hi-do
la que us espera
amb el seguís
i la processó
és canviar el xip
constantment
comencem santa tecla
i tenim un munt de xips
i no tens temps de descansar
els vas canviant
els vas canviant
bé, doncs escolta
caminarem els xips
i ens anirem trobant
us veurem
com cada any
allà el vermut
a l'entrada dels músics
que no hi faltem
ni vosaltres
ni nosaltres ni ningú
pràcticament
gràcies per venir avui
de veritat
sabem que reserveu
part de les vostres vacances
molta gent
que està implicada
directament a Santa Tecla
per tenir-ho tot a punt
i que d'aquestes vacances
que reserveu
ens dediqueu sempre
a una estona
per tant us ho agraïm
moltíssim
de veritat
molt bé
gràcies
bones festes
igualment
adeu-siau