Tres quarts de dotze del migdia, un minut, matí de Tarragona Ràdio.
Potser s'ha incorporat algú ara a la sintonia de la ràdio de la ciutat?
Doncs ens agrada recordar que som a Càritas, a la tercera planta,
i m'agrada molt recordar i incidir, perquè, Isabel, bon dia.
Bon dia.
Ara la presentaré. Mercè, bon dia.
Hola, bon dia.
Aquesta vista és magnífica.
Sí, sí, sí.
La veritat és que sí.
Eh? Allò de les taulades, a més tenim un dia així com...
La llum gris.
La llum de Tarragona.
Sí, sí.
És ben diferent. D'on ets, Isabel?
Jo visc a Reus, però soc xilena.
Ets xilena?
De naixement, sí.
Home, allà a Xile hi ha una llum, també.
Sí.
Eh? Que déu-n'hi-do, eh?
És que el lloc on esteu, també.
Nosaltres som a la Mediterrània, però la vostra situació, déu-n'hi-do.
La Isabel, és la Isabel Iturrieta, és treballadora social de la Comissió de Migració de Càritas Lluçassana.
I la Mercè, és la Mercè Navarro.
Ja ens coneixem perquè no fa gaire, amb motiu de la jornada de portes obertes de la Casa del Transeun,
vam estar parlant.
Vam parlar molt puntualment d'aquella jornada i vam recordar alguns dels projectes que tiren endavant
més enllà del que és l'assistència immediata.
Anirem parlant, perquè parlarem concretament del projecte Hércules,
però també té alguna cosa a veure la Casa del Transeun, juntament amb el tema de la migració.
Quan parlàvem amb les voluntàries de les parròquies, sortia el tema dels immigrants, dels nouvinguts.
Ens deien abans també que abans la majoria de persones que tenien eren d'ètnia gitana
i que aquest col·lectiu cada cop ve menys a Càritas
i que pràcticament la majoria de persones que venen a les vostres portes són immigrants.
I això ha crescut molt ràpidament, no, Isabel?
Molt ràpidament, perquè, per exemple, la Comissió de la Sona d'Immigració va néixer el 89,
que ja s'empezava a parlar del tema de la immigració.
Clar, lògicament, a les dades d'ara, les xifres se te disparen, no?
El nostre departament, la Comissió atén, com diu, a gent de fora, a gent estrangera,
i realment la labor que estan fent els companys a les parròquies
realment tenen gairebé un 99% de gent de fora.
Quan parlem de gent de fora, jo m'imagino que també ha canviat molt el perfil.
Cada cop venen més dones immigrades que no pas homes.
Abans eren més els homes i ara venen més les dones.
No sé si s'arriba a fer el regrupament familiar, que tampoc no és senzill.
Fins i tot venen dones amb nens.
Sí, molts.
Amb nens petits i nenes.
Sí, això ha anat canviant durant el temps.
Abans, com deies tu, venien més homes, cada vegada arriben més dones,
veien més dones en càrregues familiares,
i tot el que això comporta a nivell personal, a nivell emocional.
Com arriben aquí, Isabel? Arriben de cop i volta a la ciutat?
Vull dir, arriben en un tren, arriben en un autobús,
en una ciutat que no coneixen res,
potser amb una canalla de la mà i una maleta a l'altra.
Arriben així, alguns?
Sí, molts.
I què fan?
Clar, és que jo m'imagino a mi mateixa agafant una maleta i els meus fills
i anant a qualsevol ciutat del món que no conec ningú?
Aviam, jo m'enfonso en la misèria directament.
Sí, és que nosaltres, en el nostre equip de treball,
sempre ho parlem quan fem la valoració de casos, no?
I diem, són persones molt valentes,
perquè jo com a dona i mare no sé si tindria la força per fer-ho.
Creuen que els que marxen dels païs d'origen són els millors,
perquè són els més valents.
Sí, i realment, realment tu toques un punt,
però realment superimportant,
per a l'economia d'aquests països que han deixat,
per al futur.
Se l'està anant la gent jove...
El capital humà.
El capital humà que podria fer a aquell país
que se'n surtesi d'aquesta pobresa que tenen, no?
Perquè la major immigració que tenim
és una immigració econòmica,
que en el seu país no tenen tot el que necessiten
i han de sortir fora.
És una decisió molt difícil,
molt difícil de prendre,
sobretot quan tens família al teu càrrec,
i realment pateixen molt a nivell emocional, molt.
Ara, tu també, quan deia, què fan?
Arriben en un taxi, en un...
Autobús, un tren, no sé, qualsevol mitjà.
Jo me'n recordaré sempre que una dona me va dir,
jo recient començava a treballar,
i me'n recordo que me vaig quedar molt tocada
quan me va comentar la seva història
i me va dir que havia baixat de l'avió,
havia agafat un taxi
i no sabia a quina adreça dir-li
a aquell senyor d'on la portés.
Portava dues maletes i diu,
bueno, ara què faig?
Cap al nord, cap al sur, cap allà, cap aquí,
què faig?
És increïble.
Mercè, és una situació terrible.
És terrible, eh, Mercè?
Potser hi ha gent, vull dir que sí,
que té algú de contacte,
llavors sí que fan, doncs,
també, vull dir, de les zones del Marroc
o de les zones del país d'origen,
de vegades s'ho van dient,
llavors quan arriben estan més ben acollits,
perquè tenen ja una petita com a suport,
però hi ha molta gent que realment arriba sola
i es troba sola.
Jo ara, quan he vingut,
abans de començar el programa,
he entrat i hi havia un nen
que tindria uns 11 anys,
sí, que estaven sentats a les escales.
Estaven sentats a les escales,
una nena que no tindria més de 5 o 6,
i jo suposo que era la seva mare,
perquè els seus trets en magravins,
en dels nens,
hi havia una dona que estava parlant,
no he parat l'orella, us ho asseguro,
perquè no soc tafanera,
però parlàvem de menjar,
d'uns vales de menjar,
alguna cosa parlàvem de menjar,
sense aprofundir.
la situació d'aquesta dona,
aquesta imatge seria l'habitual,
quan parlem d'immigració i de dones i canalla,
d'aquí de Càritas?
Sí.
Val a dir que els nens anaven molt polits,
molt endreçats,
molt educats,
perquè és una altra de les característiques
d'aquestes famílies.
Arribava de bon dia, bon dia,
immediatament.
Seria un perfil, diguem-ne, característic?
Bueno, uno de los perfils, diria jo.
Perquè tampoc no ens quedem amb aquella imatge fantàstica,
adolcurada, de què ve, no?
I una cosa molt important, també,
que és gent, moltes vegades,
però molt preparada professionalment,
molt preparada que quan arriba aquí,
doncs clar, té el problema de la documentació,
o com ha dit la companya, la Mercè,
molts porten ja,
porten una adreça, una casa
on es poden quedar al primer temps
i després, doncs, intentar ser autònoms.
Jo penso que la gent que ve,
que ve molt preparada,
de molts d'aquestos països,
se troba primer con l'inconvenient
que no pot exercir,
perquè molta gent allà ha exercit
la seva professió
o la seva activitat laboral, professional,
i aquí arriba, realment,
que fa qualsevol tasca
el que pot per sobreviure primer.
No tots són els casos, tampoc.
Hi ha gent que ja ve en el seu contracte,
amb la seva feina,
arriba de tot.
Però hi ha un gran porcentatge de gent
que està en molt males condicions
perquè, precisament,
o no se li han adonat les circumstàncies
com per arribar de millor manera
i arriben aquí i van sobrevisent
com ho poden de moment.
Trobem un sostre,
és el primer a trobar un sostre,
trobar un mitjà o una feina.
Són persones, en general,
que justament per aquesta situació
volen treballar.
Ja en parlarem també
dels projectes de treball.
Si venen amb criatures,
aquestes criatures
s'han d'escolaritzar.
Com bé deies,
persones que estan preparades,
que tenen una formació
i que han de renunciar
tot aquell temps
que han esmerçat de la seva vida
treballant de qualsevol cosa,
psicològicament,
també han de quedar
una mica tocades.
Sí, sí, sí.
Hi ha gent que...
Tenim la síndrome d'Olises,
també,
has d'abandonar el teu país,
tot aquest periple
que pot crear problemes
psicològics greus.
Vull dir,
estem parlant de problemàtiques
molt àmplies, no?
A vegades parlem
d'immigració,
menjar a sostre i ja està,
però estem parlant
de l'altre vessant
que un cop has cobert
les necessitats físiques,
suposo que el cap
comença a donar-li toms, no?
Sí, sí.
I a més,
jo penso que
si quan arribes aquí
la llei et facilita
poder-te integrar i tal,
però ells arriben
per un fet
bàsicament econòmic, no?
I el que ens trobem nosaltres
a la casa de Transrauns
és la cronificació
d'aquesta gent
que no ha trobat el seu espai,
que no ha trobat...
Bueno,
perquè tenim la llei que tenim
i és un peix
que es mossega la cua.
Estan en una mena
de limbo administratiu, no?
Sí.
Vull dir,
llavors ens arriba un moment
que es cronifiquen,
hi ha malalties mentals,
bueno, hi ha totes...
Que d'això,
a la casa d'entrada de segons
en veieu molt.
Molt.
Sobretot malalties mentals,
provocades per aquest viure al carrer.
Sí, sí, sí.
Llavors, clar,
és una pena
perquè per una qüestió econòmica,
vull dir,
que venen simplement,
vull dir,
gent superestructurada,
que han tingut una família
i molta gent ha tingut estudis,
vull dir,
que venen
com a molt estructurats
i molt...
Però clar,
vull dir,
el temps d'estar aquí
sense poder trobar
el seu espai,
doncs, bueno...
Avui no volem parlar
de xifres,
ni econòmiques,
ni de percentatges,
perquè això es troba
a través de la web,
és molt fàcil.
Per així,
dit d'una manera planera,
se'n surten
una bona part
o són més
els que no se'n surten
d'intentar
fer-se un lloc
com diu la Mercè
i tirar endavant
una vida individual
o amb la seva família?
Sí, a veure,
moltes d'aquestes persones
se'n surten
per sort,
per sort troben
la força
per sortir
i continuar endavant.
Com a totes les coses
d'aquesta vida,
comptes amb els recursos
que et pot tindre,
o te pot aportar
la societat
en aquel moment,
els teus recursos propis
i, a veure,
a gent d'aquí tampoc
no cal ser estranger,
de vegades les coses
no se te donen
de cara,
com se diu,
no?
Hi ha històries
de tots els colors,
no?
I com deia la Mercè abans,
realment arriben aquí
amb moltes ganes
de treballar,
però ens trobem
amb la famosa llei
d'estrangeria
que tenim actualment.
Perquè el reglament
va canviar una miqueta,
però va ser una cosa
molt...
molt de rentada
de cara,
no?
Sí,
a veure,
continuen tenir-lo
molt difícil,
a veure,
també hem de ser conscients
que Espanya
no té l'antiguitat,
per dir-ho d'alguna manera,
en el tema d'immigració
com ho tenen
altres països europeus
que ja en certes fases
de les que tenim
ara ja les tenen superades,
però no és un problema
que de vegades
els mitjans de comunicació
s'empeñen
en posar-lo
com un problema,
sinó simplement
és una realitat social
que ara la tenim aquí
i hem de mirar
de quina manera
hem de conviure tots,
entre tots.
Les persones són persones,
no són problemes,
podríem parlar de fenomen,
de moltes coses,
però problema no.
Jo penso que problema no
i perquè no ens oblidem
que hi ha una part
molt important
de la immigració
que és la part
que ells aporten,
aporten el seu coneixement,
els seus estudis,
les seves ganes de treballar,
és una franja d'edat jove
que no pot donar
un cert present,
pot donar un docent present
de la seva capacitat
i jo penso que és
un enriquiment
per a aquest país.
I qui no s'ho cregui
el que sí que és cert
és que és un fet imparable.
Sí, realment.
Agredir més,
agredir menys
és una realitat
que no poden aturar
ni les tanques
ni els murs.
Vull dir,
escolta,
la fam té molta força.
Jo m'imagino
que això no hi ha
qui ho aturi
per moltes lleis
que facin
i estaran
en el limbo administratiu
que dèiem,
però s'hi quedaran,
lògicament.
A banda de l'emarginació
que pot venir
en un moment determinat,
només la dona,
la legislació actual
o el mateix entorn,
nosaltres mateixos
també provoquem
aquesta marginalitat.
Perquè clar,
no se'n parla
perquè tots som
molt políticament correctes.
És a dir,
jo no soc racista,
a mi no m'importa
que hi hagi un altre,
però escolta,
com que viuen
lluny de casa meva,
jo soc políticament correcta
i no em molesta,
però l'emarginació
també la provoca
al propi entorn.
Som tan fantàstics
els receptors
com fem veure?
A veure,
hi ha de tot,
eh?
Jo ho repeteixo,
hi ha gent
de tot,
a tot arreu
i mira,
i me fas pensar
perquè aquest matí
mentre me llegia
el periódico
sortia una notícia
que la podem relacionar
amb el que dius tu ara
de l'entorn,
parlàvem d'un senyor estranger
que havien detingut
i la comunitat
de veïn deia
que clar,
probablement
podria ser
perquè baixava
i pujava maletes.
Jo vaig pensar,
mare de Déu,
no?
Perquè ara veuen.
Doncs un viatjant
de comerç d'aquí
no sé què faria,
l'engarjolarien immediatament.
Fem una petita pausa
a les notícies
i de tornada
continuem parlant
i incorporem
una altra convidada.
Va dir convidada
i som a casa seva,
però en fi,
ja m'enteneu, no?
L'altra companya.
Doncs anem a les notícies,
la publicitat a les notícies
i tornem en uns moments.