El matí de Tarragona Ràdio, la ruta amagada.
Ara són tres quarts de dotze del migdia, un minut.
Aquí seguim des del matí de Tarragona Ràdio.
La Paquita ens deia, en Lluís, que ha trucat la Paquita,
que ha trucat la Carme, la Dolors,
en fi, imaginem que són oients del matí de Tarragona Ràdio.
Que el francès torni, i tant, que tornarà.
Pobre d'ell, que no ho faci, perquè la veritat, aprenem moltíssim.
No sé, vostès, jo realment, no és comèdia,
però moltes de les coses que explica les aplico,
i la veritat és que són 100% segures.
És segur que avui es brinaran, com altres dies,
quina és la ruta que hem triat,
quin és el destí en aquesta passejada que fem per les comarques tarragonines.
És aquest concurs, joc de pistes, quatre pistes, dos, una,
les que siguin necessàries perquè vostès encertin,
endevinin quin és el lloc que visitem, què ho fan?
Doncs tenen la bossa de banderoles reciclada de Tarragona Ràdio.
I atenció, perquè a partir de la setmana que ve
incorporarem un altre regal que els farà molta i molta il·lusió.
No direm res, volem mantenir una certa expectació,
però molt ràpidament, perquè el rellotge ens empaita,
anem ja amb la primera pista.
Avui posem música de pista, això,
per crear una mica d'expectació.
Diu, avui som una localitat que ha celebrat recentment
la Fira del Camp Català,
i justament el lloc que visitem té molt a veure amb això.
De fet, aquest lloc es troba a les afores del municipi
que ha celebrat la Fira del Camp Català,
al quilòmetre 2 de la carretera de Picamoixons.
Som a una localitat que ha celebrat tan recentment
que ho ha fet aquesta setmana, la Fira del Camp Català,
una ciutat capital de comarca,
una comarca eminentment agrícola.
La ciutat té tradició, també molt agrícola,
molt del camp, però, clar, amb el temps, lògicament,
s'ha industrialitzat i ha crescut d'una manera extraordinària,
però no oblida els seus orígens.
I per això, doncs, tenen un espai
dedicat a recordar els orígens.
Recordem que es troba en un municipi,
a foras del municipi,
al quilòmetre 2 de la carretera de Picamoixons.
I un cop hi arribem,
podem reviure com es feien
en diferents feines al segle passat.
Em penso que tenim algú ja,
a l'altre costat del fil telefònic,
a veure si ens dona una alegria
i li podem fer el regal. Bon dia.
Ui, s'ha tallat la comunicació.
Quina llàstima, quina llàstima.
Recordem que som els afores,
les afores, millor dit,
d'una localitat, capital de comarca.
Aquest lloc que visitem
i que acull, doncs, fins a 5.000 peces diferents,
està al quilòmetre 2 de la carretera de Picamoixons.
Tenim aquesta trucada, no sé si és la mateixa.
Hola, bon dia.
Bon dia.
Amb qui parlem?
En Andreu.
Andreu, què més?
Què tal, Andreu?
Doncs mira, despistat.
Despistat.
A veure, mira, jo centré en la cosa, eh?
Sí.
El lloc on anem és un municipi d'aquí,
de les nostres comarques,
és capital de comarca.
Aquesta setmana ha celebrat la fira del Camp Català,
és una fira, bé,
va haver-hi actuació castellera destacable.
però el lloc que visitem es troba a les afores.
Concretament està al quilòmetre 2 de la carretera de Picamoixons
i un cop hi arribem podem reviure
com es feien les diferents feines del camp
durant el segle passat.
No, doncs llavors no.
T'anava a dir el Firagós de Valls, però...
Bé, això és una fira,
la ciutat me l'has encertat,
però anem a un lloc molt concret d'aquesta ciutat.
Sí, sí, sí.
No, pensava que...
Perquè allí també fan coses dels artesans...
Clar, el que passa és que això és un lloc fixe,
com si diguéssim, saps?
No és un lloc temporal.
En fi, Andreu...
Com no sigui el Museu del Camp o alguna cosa així...
Com ho has dit, això?
Museu del Camp...
Posa-hi algun element més, home.
Museu...
No sé...
Del Camp...
Museu del Camp, de les eines del camp, podria ser.
Per exemple, Museu de les eines del camp.
Ai, no sé, li preveu...
Jo crec que sí, que el Roger Li Montalà,
que és el creador i responsable del museu,
i jo crec que t'ho donarà per vàlid,
perquè a més has dit allò del Firagós
i aquesta tradició de la capital de l'Alcant.
Sí, és que a més m'sonava que hi havia una cosa així...
Sí, senyor, de carros i eines del camp.
I si no l'has vist, de veritat, Andreu,
que val la pena que t'hi acostis,
perquè és una preciositat de museu.
Doncs...
Jo tinc en tarex pendientes.
Molt bé, doncs tu apuntes,
i de vacances, si no has d'anar molt lluny,
ni a Hawái, ni a les Seixells, ni res d'això,
i et quedes per aquí...
Jo demà vinc a repartir, com sempre.
Com sempre, però home, una mica de vacances faràs, no?
Algo es farà, algo es farà.
I deu ser de dura, aquesta feina a l'estiu, no?
Oh, ara tenim furgoneta nova amb aire acondicionat, nena.
Què dius? Ara, enhorabona, Andreu.
Un rupte, un rupte.
Molt rebé, doncs gaudeix de l'aire
i, escolta, aquesta bossa que t'has guanyat, d'acord?
Molt bé.
Gràcies, Andreu, bon dia.
Que vagi a la feina.
A partir de quan se pot passar, ja?
Doncs mira, a partir d'avui mateix, si vols.
Molt bé, doncs.
Cap problema.
Andreu, molt bon dia, gràcies.
A vosaltres.
Adéu-siau.
Doncs sí, som a un lloc realment extraordinari
per a aquells que els agrada la tradició de la gent del camp,
del món de pagès.
I és un museu que, a banda de la curiositat
de veure tots els estris que hi ha,
fa que, sobretot, la gent de l'Alcant
no s'oblidi dels orígens,
d'aquests orígens pagesos de la Terra.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic
el Rogeli Montalà.
És el responsable del museu, però poca broma,
perquè també és el creador.
Rogeli, molt bon dia.
Bon dia, Diego.
Moltes gràcies per atendre la nostra trucada.
A vostès, a trucar-nos-ho, dones.
Home, ens encanta perquè pensi que quan truquem a un museu
doncs parlem amb el responsable, amb el guia,
però és que aquí estem parlant amb la persona
que va tenir la iniciativa de crear aquest museu
que és de carros, d'eines, fins a 5.000 peces diferents.
7.000.
7.000? Això ha crescut, doncs, eh?
Sí, sí, sí.
Hem d'actualitzar la web perquè ha crescut això del museu.
7.000, sí.
Explica'ns una cosa, Rogeli, com va iniciar aquesta idea?
Vostè deu venir de pagès, esclar.
Bueno, no, jo soc fill de pagès.
Ah, fill de pagès, per això.
No he sigut pagès, estava en una indústria
i el plegar de la indústria era un hobby que tenia
per invertir el temps de la jubilació
i vam anar, doncs, pels poblets de Catalunya, Castilla, Aragó,
anar recollint peces
i el 2001 ens vam engrescar a muntar el museu de carros
per fer una bona inauguració per les desenals de Valls.
Sí.
Van vindre moltíssima gent i vam anar tirant endavant.
Al cap de mitjany vam fer el museu de l'oli,
després al cap de l'any vam muntar el museu del vi
i a l'agost de l'any passat la Diputació de Girona,
a través de la Diputació, un senyor de Girona
que va fent adonació a la Diputació,
la Diputació ens l'ha cedit a nosaltres,
de 400 peces de Ferrer de Tall.
Déu-n'hi-do.
Hem muntat una sala en nom d'aquest senyor,
vam inaugurar el 2 d'agost de l'any passat,
pel fil d'agost, que queda molt bé,
hi ha totes les peces de tots els oficis.
Sí, sí.
Tot de Ferrer de Tall.
Llavors, al mateix dia també vam fer una altra inauguració,
que és una sèrie d'arades,
que tinc una esplanada de més de 120 arades distintes,
a les quals n'hi hem incorporat dues
que aquests dies han estat exposades al firagós
procedents de França.
Són peces úniques a Catalunya.
Són arades del 1850.
Són de 6 metres de llarg.
Déu-n'hi-do, eh?
Que pesen 3 tonelades cada arada.
I això anava amb màquines de vapor del 1850.
Clar, perquè, miri, jo,
aleshores que vostès tenen una plana web
i ara estic observant les fotografies,
Esclar, això jo diria que ni un animal ho pot arrossegar, no?
Aquestes edades tan grans.
No, no, no, això és una màquina de vapor, sí, sí.
Clar.
És ben curiós.
I aquestes les van portar de França?
De França, sí.
I escolti'm una cosa, Rugell,
i com ho fan per trobar totes aquestes peces?
Perquè no és allò de la típica planxa antiga que tenim a les cases.
És molt fàcil.
Aquí venen moltíssims autocars
i, de vore'ns, la gent mateixa diu
en un autocar francès,
em va dir, miri, si vostè va entrar al poble de França,
allí trobarà tot l'assumpte d'agricultura i tal,
i ens vam animar, s'hi vam arribar.
I vam trobar això, eh?
O sigui, contínuament venen gent.
I, de vore'ns, un t'hi diu una cosa, l'altre t'hi diu una altra.
T'aporten moltes peces.
Pensi que en tres anys he tingut un passo de 3.500 donacions.
Que perquè són donacions moltes vegades, no?
Té un museu pagant, o sigui, cobrant-te, comprant-te, no?
Alguna peça la compro,
però la majoria també són donacions, eh?
Ah, doncs, miri, molt, molt...
És a dir, és una generositat que està molt bé.
Perquè algunes de les peces, jo m'imagino,
que també les hauran d'arreglar una miqueta.
Algunes arribaran molt bé.
La majoria les restaurem.
Els carros, per exemple, no?
Els carros, les tartanes, les carretes...
Aquí jo veig un carro de trabuc que tenen a la plana web, que és...
Tinc 22 carros diferents, entre tartanes, galeres,
carros de trabuc, carros de pagès, de traginers, etcètera, etcètera.
I ja també ho tenim, el museu està presentat amb mòduls,
hi ha la casa del pagès, i cada mòdul hi ha totes les eines, eh?
L'habitació dels avis, l'hort de la casa,
després tenim la sembra, la cega, el batre...
I hem pogut recollir els quatre oficis.
El basté, el carreté, el ferrer i el basté.
Tots quatre oficis són, bàsicament, complerts,
no hi falta ni una sola peça.
Clar, jo m'imagino que moltes vegades per al visitant
no només les peces són desconegudes,
sinó també l'han de terminologia, els noms.
Per exemple, aquí veig també a la plana web,
diu, uvarda per vermà.
Sí.
Dius, jo surto al carrer en plan concurs televisiu
i pregunto què és una uvarda,
jo soc la primera que no ho sé.
Jo ho saps.
Per tant, vull dir que...
És que el bonís perquè jo ho explico.
Ho saps quan venen.
Primer els hi tiro un DVD
que van fer expressament pel museu,
que és preciós, dura 15 minuts.
Ja és dos minuts del que és la ciutat de Valls,
dos minuts del que és el museu,
i llavors ja deu minuts dels treballs del camp
del segle passat.
Hi ha la sembra, la cega, el batre,
tot se va fer amb els carros en aquell temps.
I això és preciós, saps?
Aquí veig, per exemple,
la part del Museu de l'Oli
que fins i tot té les pedres del trull,
enormes.
Tot, el Museu de l'Oli
me'l va cedir el poble de Bràfim,
complert, fa 5 anys.
Doncs Déu-n'hi-do, no?
Molt bé.
Tot complert.
De l'Oli no hi falta una sola peça,
i de pagesia tampoc hi falta cap peça, eh?
Venen pagesos a veure el museu?
Molts, molts.
Són els que queden entusiasmats.
Molts d'ells surten plorant, eh?
Però així, amb llàgrimes als ulls,
perquè recorden els seus temps,
recorden...
I això ara ho he agravat
perquè l'agost de l'any passat
vaig fer un llibre,
que és l'evolució de la terra
als treballs a Catalunya,
que hi he estat 3 anys treballant amb ell,
i hi poso tot com se treballava anys enrere.
I a sota de cada treball
hi he posat un total de 140 fotos
de les enyes que feien servir.
És un llibre que em té molta sortida,
i així ells veuen, els vells,
saben en quines peces treballaven,
i també ho compren molt pels nets,
perquè saben els seus padrins
en quines peces treballaven en aquell temps.
El coneix amb aquest llibre,
si no m'equivoco,
el va editar la Diputació i Cosetània?
Sí, senyor, sí.
Cosetània, no?
Sí, sí.
I la Diputació.
És un llibre que el conegui,
és magnífic,
realment dona una idea molt general
de l'agricultura.
La sala Massaller,
veig un cotxet...
Sí, la sala Massaller
és d'aquesta sala de les enyes de tall,
que a més a més aquest senyor
és un manetes,
té 74 anys,
ha fet uns motos,
ha fet un cotxet,
tot dissenyat per ell,
i tot fet manualment,
inventat per ell tot.
Tot el de la sala
està fet per ell.
A més a més,
hi ha uns trabucs,
hi ha una sèrie de peces
que no són denyes,
que queden parades,
la gent els hi agrada moltíssim.
Quan arriba la festa
dels Tres Toms de Valls,
vostès aquí al museu
també tenen molta feina,
perquè cedeixen
alguns materials, no?
No, anys enrere,
jo sortia amb els carros,
amb els Tres Toms,
però ara com que el dia
de les Tres Toms
me venen molts autocars,
és la festa de les calçotades
i això,
i aquelles fetxes
venen molts autocars,
entén?
I llavors és impossible
treure peces,
perquè costa molt
de treure-les,
posar-les,
i així doncs
no els puc ensenyar a la gent,
i ara ja no surten al carrer,
bàsicament són per ensenyar al públic.
Rogeli,
jo m'imagino
que ha despertat
molt la curiositat
dels oients,
també de nosaltres,
expliqui'ns una miqueta
ara aquest mesos,
aquest temps d'estiu,
quin horari fan,
quan podem venir,
nosaltres tot l'any
amb els particulars
fem dissabtes i diumenges
de 10 a 1
i de 3 a 6 o 7,
dissabtes i diumenges.
Els autocars
fem tot l'any
cada dia
que hi hagi visita concertada.
No obstant,
ara de gent
a l'estiu
és molt difícil,
als museus
no n'hi van
a l'estiu de gent.
Ara,
per exemple,
el setemà a octubre
ja tinc 60 autocars
de França
que venen
de la zona de Toulouse,
3 autocars diaris.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí, no, no,
tinc molta quantitat
d'autocars
i els francesos
queden parats,
els agrada molt.
Ja veu,
doncs segur que hi ha
moltes persones
que ens escolten
que encara no hi han anat
que aprofitin
aquest estiu, eh?
comarca i això
van venint
però n'hi ha moltes,
molts, molts que no ho coneixen.
Com que ho tens aquí,
dius,
ja aniré, no?
Ja aniré,
és el que passa amb tot això.
Molt bé,
Rogeli Montalà,
molt amable,
enhorabona de veritat.
Com a dir-ho,
els estan invitats
a veure-ho
i així ho veuran personalment,
els agradarà molt, eh?
Doncs no dubti
que vindrem
i no esperarem a l'octubre, eh?
Anirem a aquests dies
que està tot més tranquil.
Rogeli,
ha estat un plaer,
moltíssimes gràcies,
molt amable.
A vostès, eh?
Gràcies d'haver trucat.
Adeu-siau, bon dia.
Adeu-siau, bon dia.
Adeu.