Bon dia.
És o era el primer contacte que tenies amb Marta Carrasco abans d'aquest espectacle?
No, no, no, va ser el primer contacte.
Havíem contactat ja, bueno, jo havia vist moltes coses d'ella i admirava moltíssim la seva feina.
Ella havia vist també alguna de les coses meves i jo vaig contactar amb ella per primer cop
amb una cosa que jo vaig fer al T6, al Teatre Nacional de Catalunya,
que era ràcord de Rudolf Sidera i ella, i jo que treballo molt el cos i tot plegat,
ella va ser la persona que es va encarregar de la part de moviment amb aquella obra.
I la veritat que va ser una comunió molt ràpida i ens vam entendre molt bé
i ens va agradar molt treballar plegades i a partir d'aquí vam treballar un parell de vegades més
fins que va arribar a aquesta codirecció del Javi.
Hi ha una admiració mútua per la feina que feu totes dues.
M'imagino que això també ajuda molt, no?,
el respecte i l'admiració per el treball de l'altre a l'hora de dir
que poso aquesta proposta de dansa en mans d'algú en qui confio molt, no?,
i a la inversa.
Clar, evidentment, i evidentment una admiració i una confiança absoluta, saps?,
i un respecte total per la feina de caduna i pel lloc de caduna,
i això és molt important.
Al llarg dels 10 anys de Marta Carrasco és una dona que, òbviament, tots ho sabem,
a més l'hem contemplat en escena i és extraordinària.
Magnètica.
Ha consolidat una carrera i la millor manera, doncs, de dir,
el xarrif estic aquí, soc aquí, continuo endavant, precisament,
era fer memòria, no?, de la seva trajectòria.
Per tant, tinc entès, jo l'espectacle no l'he vist,
per tant, parlarem d'oïda, si ja em perdonaràs, Carme,
si se'ns escapen coses de l'espectacle,
esperem veure l'endemà al Teatre Metropol,
però, com et deia, el que fa és una antologia, no?,
de diferents peces interpretades i estrenades anteriorment.
Són diferents moments de la seva vida professional
al llarg de 10 anys, dels seus espectacles.
El que passa és que hi ha una cosa molt interessant
i és que aquests diversos moments
estan absolutament plantejats com si fossin nous,
és a dir, no tenen res a veure amb el que van ser,
exceptuant una font d'inspiració dels moments més interessants,
bé, d'alguns moments més interessants,
d'algun dels moments més interessants
dels espectacles d'ella fins ara, no?,
i perquè hi va haver d'altres que al llarg de fer l'espectacle
van anar quedant fora, van excloure's,
perquè en la mida que fèiem aquesta dramatúrgia
no valia la pena, perquè no ens lligava en algun moment,
però, bé, n'hi havia d'altres, eh?,
però aquests serien d'aquesta manera.
El que és admirable és que ella també hagi estat capaç,
perquè ella també ha dirigit l'espectacle, eh?,
és que ella hagi estat capaç de refer-los
des d'un altre punt de vista,
que això jo com a directora t'asseguro que és dificilíssim.
Sí, clar, perquè tens allà un esquema tan interioritzat, no?,
d'allò que has fet anteriorment.
Clar, i tant han pes uns impulsos determinats
i de cop i volta canviar aquest punt de vista
a vegades no és fàcil, no?,
perquè la memòria la tens com clavada a dintre, no?
Clar, aleshores, en aquest escenari,
mai millor dit, com ha estat el teu paper?
Quin ha estat el teu paper, Carme?
Bé, jo no sabria definir-lo.
Jo crec que aquest és un treball de creació d'ella,
ja que són moments de la seva...
de tots els seus espectacles,
per tant, són absolutament un món carrasco, eh?
i el meu paper ha estat una mica,
doncs al seu costat,
dirigir com havia de ser aquest espectacle amb ella,
és a dir, què va primer, què va després,
com, de quina manera, com es planteja,
com es pot posar aquesta història,
com es pot fer blocs,
com es poden fer unes onades d'un bloc a dalt,
jo què sé, tot això, no?
Déu-n'hi-do, eh?
Reconstruir, com bé deies,
a partir d'una idea preconcebuda
no és una tasca senzilla
i continuem insistint en aquest respecte
i bona relació per la feina mútua.
Parlaves que és un món carrasco,
és un món intens, doncs,
i és un món apassionat,
és un món sense concessions.
Sense concessions.
I aquí jo crec que és un punt
que ens uneix moltíssim,
perquè jo també soc bastant sense concessions.
I llavors sempre riem molt, no?,
perquè ella diu,
tu mira que ets tu radical,
i jo dic, posa'm d'aquest,
i sempre fem això
perquè realment és sense concessions
ni l'una ni l'altra, eh?
Com diu l'Edita Castellana,
us heu juntat l'hambra
i con les ganes de comer.
Sí, sí, sí, la veritat que sí, eh?
I disfrutem molt, eh?, a més a més.
I ens entenem molt bé,
vull dir, de vegades pensem alhora les coses, no?
Per tant, pel que ens expliques, Carme,
entenem que l'espectacle,
amb aquesta característica antològica,
seguís un ordre cronològic, temàtic...
No, temàtic sí,
cronològic no necessàriament, no.
A mi em crida molt l'atenció la música,
també, que és absolutament dispari meravellosa,
tant, de Busill, Lluís Llach, Tom Waits...
Sí.
Ennio Morricone, si no m'equivoco, fins i tot, no?
Sí, sí, sí.
És molt curiós.
Bé, a més, clar,
és a dir, jo crec que això passa moltes vegades,
i més quan ajuntes 10 anys,
perquè això és com ha estat durant 10 anys,
igual en un espectacle tenia més Tom Waits
i en un altre més Ennio Morricone,
però aquí hi són tots.
I Mahler i, saps?
No, està, és...
I Mozart, és que hi ha moltes coses.
Una cosa, Carme,
heu recollit crítiques absolutament positives i extraordinàries
per part dels experts,
però el públic també ha quedat en boca a badar, no?
El més impressionant ha estat el públic, eh?
Perquè realment a tot arreu se'ns aixeca a la gent, eh?
És a dir, quan acaba l'espectacle,
s'aixequen, arriba absolutament al cor.
Jo sempre dic que el més important d'un espectacle
és que tu puguis patir una abducció, no?
Com deien...
Te'n recordes que deia aquella gent,
en aquells moments que deien
que estava en una gasolinera
i de repente estava en México,
perquè los marcianos me veien,
o sigui, tan abducida, no?
Sí, sí, sí.
Això és el que jo crec que és important,
que és que tu entres en un espectacle,
i quan acabis diguis,
ui, miris l'hora, diguis,
ui, he passat una hora i d'on sóc,
Barcelona, Tarragona, 2007,
saps què vull dir?
Sí, sí.
I això passa.
I tinc els pells de punta, a més a més.
Alguna cosa m'ha passat, no?
Perquè les emocions, allò que...
Sí.
Les provoquen a molt...
Moments que rius,
moments que quedes clavat,
moments que t'agafen ganes de plorar
perquè se't clava l'estómac,
en fi, és molt potent, és molt potent.
Sembla mentida, Carme,
i tu com a directora escènica,
que també has fet altres espectacles musicals,
i de dansa,
com ha canviat la dansa, no?,
el concepte i aquest treball interdisciplinar
que es fa
entre diferents expressions artístiques
que donen, doncs,
una miqueta,
podríem dir que aquest espectacle,
Gerri,
fes naturalment
el que és la trajectòria professional
de Marta Carrasco,
però també és l'evolució
que ha fet la dansa al nostre país.
Molt, molt, molt, molt.
Evidentment,
ella té un món molt particular
i això és la grandesa, no?,
de la Marta,
que és un món molt personal
i que jo crec que és el que és interessant dels creadors
és que quan fem una obra,
jo que faig textos que ja estan escrits,
en general,
el que arribo a fer amb ells,
no ho diries quan els has de llegir,
diguéssim,
és a dir,
ho has de fer absolutament teu,
no?,
però la dansa sí,
he evolucionat molt.
Jo crec que hi ha una cosa,
i també ha passat amb l'òpera,
que hi ha llenguatges,
quan han tocat fons,
perquè no hi ha hagut manera,
perquè hem viscut en precari tants anys,
no el cas de l'òpera,
de precari econòmicament,
però sí precari artísticament,
de cop i volta
han de ressorgir, no?,
i tant de bo el teatre
fes aquest canvi també, no?,
comença a fer-ho també,
però bueno.
Que està una mica tan curat,
el cara al teatre, no?,
estem reproduint esquemes similars...
Comença de la teatre, no?,
però no ha fet un salt tan gros
com la dansa, no?
I dic-se que hi parlàvem
amb la gent del tema del teatre
de Titelles de Lleida,
que venen a fer aquí
els músics de Bremen,
amb Titelles,
i dansa també, justament,
aposten en un espectacle infantil
i familiar per la dansa,
i comentàvem el fet
que, per exemple,
el món del teatre infantil
també és una altra
de les expressions
que ha evolucionat
i ha guanyat en qualitat
una barbaritat,
i s'ha mogut, ha canviat, no?
I hauria de canviar
i m'haures més, eh?
Encara més, naturalment,
però si tenint en compte
del que es feia fa uns anys,
en el tema del teatre aquest
que gira per Catalunya,
que és el que nosaltres
coneixem de prop,
s'ha de fer una miqueta
de revolució,
una miqueta de canvi, Carme?
N'hi ha, eh?
D'altres que no gira
que ha fet una mica més
de revolució i de canvi.
El problema és que
els programadors sovint
només agafen
el que estan acostumats a agafar.
No s'arrisquen.
Obliga el públic
a veure només
el que estan acostumats a veure.
Però jo t'asseguro,
i t'ho dic per experiència,
que hi ha una altra manera
i una altra cosa,
i hi ha unes altres propostes
que la gent
està molt contenta de veure.
El que passa és que no sempre arriben.
No arrisquen arribar.
I no els interessa
és que no es belluguen, saps?
Crec que ens haurien de forçar
una mica més.
La Generalitat ja ho fa econòmicament,
però crec que a més a més
s'ha d'obligar d'una altra manera.
És en tot cas
l'espectador aquell impenitent, no?,
que viatja i va a festivals
i a trobades de teatre
i és quan descobreix
aquest altre teatre
que s'està fent
a altres sales de Catalunya.
I també és un espectador
que quan aplaudeix
li agrada
que li passi alguna cosa més
que no aplaudir
i dir que és maco
i dir que compraran
el tamboret d'Ikea
l'endemà, saps?
És a dir,
que se'ls hi quedi
alguna cosa més.
De qualsevol manera,
no cal que et quedis malament, eh?
No, no, no, no.
D'emoció parlem, eh?
I en positiu.
I com les bones pel·lícules
que te'n vas a casa teva
i l'endemà penses
i a l'altra
i penses un altre cop
i a l'altra
i dius
Ui, aquesta pel·lícula, collons,
m'ha posat una mica això, no?
Una cosa que et quedi
amb la motxilla
una miqueta plena.
I que et remogui.
Que et remogui
i que et faci pensar
i que et faci, doncs,
treure el millor
que tenim
dins de les emocions.
En Ficar-me,
avui hem parlat
d'aquest espectacle,
Jordi,
de la Marta Carrasco,
antològic,
un espectacle
que recomanaria moltíssim
si és que necessites recomanació
perquè ja té
prou difusió
i sabem que hi ha
moltíssima gent disposada
a anar-hi demà
al Teatre Metropol.
La propera vegada
esperem parlar amb tu
d'algun espectacle teu
que vingui a Tarragona.
Molt bé, molt bé.
Carme Portacelli,
molt amable
i gràcies per atendre
la nostra trucada.
Molt bon dia.
Gràcies, Jordi.
Adéu-siau.