Senyor Jesús Monlló, bon dia i bona hora.
Hola, molt bon dia. Gràcies per l'altre, senyor.
Falten cinc dies perquè en Jesús Monlló,
aquest director de cinema de Tarragona,
de la nostra ciutat, presenti el seu últim treball.
L'ha batejat com l'efecte Kulashow,
els rostres del Califòrnia.
I en aquesta ocasió es tracta d'un documental.
Ara, Jesús, et preguntarem que ens expliquis
què és això de l'efecte Kulashow,
però primer explica'ns per què,
després de curtmetratges de ficció,
La mirada oblícola, Glòria i El Legado,
t'has passat ara de gènere i es natarà el documental?
Bé, perquè d'alguna manera la meva funció,
quan jo vaig entrar en aquest món,
quan vaig deixar el meu ex-món al darrere
i vaig entrar en el món del cinema,
vaig entrar pensant que jo volia ser una espècie de trobador,
algú que cantés històries o que les expliqués, no?
I bé, el format és el de menys.
Llavors, per mi, en un repte,
em van proposar dirigir un documental,
vaig llegir i rellegir literatura sobre el tema,
vaig intentar buscar maneres d'afrontar-ho
i finalment penso que ens n'hem sortit, no?
vull dir, però, com que la meva funció principal
és l'explicar històries,
què més dona si és una història que és de ficció
o una història, doncs, que pretén ser, entre cometes, objectiva, no?
Que pretén retratar la realitat que ens envolta.
L'efecte Kuleshov, els rostres al Califòrnia.
Aquí no estem parlant del Califòrnia als Estats Units,
sinó que ens estem referint a un antic cinema de poble,
concretament de Súria, a la Catalunya central, al Bages.
Per què te n'has anat fins a Súria?
Explica aquesta història.
Perquè els cineastes hem de notar on estan les històries, no?
Poques vegades les històries apareixen a la porta de casa teva, no?
I si ara em sortís una història a Austràlia, també aniria a buscar-la.
Ens van trucar de l'Ajuntament de Súria,
se'm va proposar dirigir un documental,
bé, fer una espècie de petita història sobre un cinema que s'anaven d'arrocar
i aquesta curiositat que tenim els cineastes i els escriptors
ens va portar a investigar una miqueta la història del cinema
i llavors ens vam adonar que hi havia molt més que unes imatges
d'un enderroc o que unes imatges perquè quedés a la memòria col·lectiva,
sinó que hi havia una història que tenia aquella virtut
que tenen les petites històries que es poden convertir en universals, no?
Penso que qualsevol persona que vegi aquest documental
i que hagi viscut l'experiència d'un cinema de poble o de barri
i que en tingui records agradables, que li agradi el cine,
se sentirà plenament identificat amb el documental.
El documental narra, doncs, això, la història d'un cinema al Califòrnia
que a mitjans del segle XX era un cinema amb un gran aforament,
crec que a bona 900 localitats,
i que irremallablement, doncs, seguint la tendència del sector,
fa uns anys va tancar i ara a aquest edifici, doncs, se li donen altres usos.
Bé, se li dona un ús que és...
que ja no hi és, l'han fotut a terra.
Per tant, nosaltres vam estar rodant fins al dia abans de l'endarroc
i ara ja només queda...
el totxo només queda a la memòria col·lectiva del poble
i a la memòria d'imatges que hem fet nosaltres, no?
Sí, és cert, el cinema té una tendència a canviar
i els costums canvien, els usos també.
La democràcia també ha portat, també ha feblit aquest sector
on en una època on no es podia fer gaire cosa més que anar al cine,
anar al futbol, doncs, el cine es va convertir en una espècie de finestra
de llibertat per una Catalunya i una Espanya
que vivia una època molt grisa en molts nivells
i tot això, doncs, ha comportat que moltes sales,
sobretot de pobles petits i no tan petits, fixem-vos a Tarragona, no?
Les sales del centre de la ciutat han tancat.
Ara en parlarem.
Doncs, bé, han canviat aquestes costums
i no és un documental ni que critiqui la situació
ni que sigui reivindicatiu, sinó que només el que fa és
plasmar una memòria, una època
i el que el cine realment va significar quan era art major, no?
Ara Soria, doncs, està sense cinema
i suposo que els seus habitants, si volen veure pel·lícules d'estrena,
deuen haver d'esplaçar-se fins a Manresa, per exemple,
en algun multisales de tot.
Sí, han d'anar per una carretera bastant revirada,
fins a 12 quilòmetres, que ens van a Manresa per veure una pel·lícula,
el qual provoca que molta gent ja no vagi directament al cine.
Ara, abans, ara ho insinuaves,
aquest procés que s'ha viscut a Soria
és el mateix procés que s'ha viscut
en moltíssims pobles de Catalunya
i no tots pobles, perquè a Tarragona
les últimes sales urbanes
van ser els cinemes Catalunya, la Rambla Vella
i els cinemes d'Òscar ja fa anys que van tancar
i ara gairebé el més a prop de la ciutat que tenim
són els cinemes del Parc Central.
Sí, vivim en una època on aquests temples de l'ànima
que eren els cinemes s'han convertit en temples pel cos,
bars, pubs, restaurants i supermercats.
I pàrquings, també, no oblidem.
Llavors, doncs,
no ho sé, a mi com a cinèfil
i com a cineasta
és una coseta que et fa sempre una miqueta de por
però bé, suposo que
nous formats venen, noves maneres de representar
de la realitat venen i no oblidem
que a la gent li encanta que li expliquin històries.
El que canvien són els formats,
canvien els formats, però les històries estan allà per explicar
i jo vull explicar-les.
Com ha estat el rodatge
d'aquest documental?
Difícil i complicat,
perquè, a diferència de la ficció,
o el que era el camp on jo movia fins ara,
doncs, no hi ha preparació.
Hi ha un guió sobre el qual et bases,
esperes una sèrie de reaccions
o intentes preveure coses,
però els personatges,
bé, més que personatges, persones,
perquè no hi havia cap actor professional,
les persones et sorprenen.
I bé, la història
sempre s'esbiaix una miqueta
i no va cap allò tu voldries,
el qual és meravellós, no?
Tot i que intentes tenir les coses controlades,
bé, la història,
un cop parles amb els personatges,
un cop a l'entrevistador els fa les preguntes
i reaccionen,
doncs, es provoquen coses
que fan que la teva història, per sort,
variï, no?,
i que el teu punt de vista canviï.
Abans de començar l'entrevista,
Jesús Don Mollóns comentava
la diferència entre ficció i documental
és que en el documental
no hi ha una segona presa.
Exacte.
Aquesta és la cosa que potser em va sobtar més, no?
Bé, sobtar.
Jo estic acostumat a...
quan una cosa no serveix pot repetir.
Aquí, bàsicament, no es pot.
Primera, perquè parlem amb actors no professionals,
per tant, no hi ha una batuta presa,
per tant, allò que diuen canvia a cada moment,
i segona, que es perd frascura, no?
Quan entrevistes una persona no professional,
prou feina tens perquè se n'oblidi de la càmera,
i un cop se n'oblidà,
després diuen, repetim això,
el que m'ha agradat o que m'ha agradat més,
o fem un zoom o alguna cosa d'aquestes.
El documental requereix moltíssima intuïció,
i requereix que la gent que està a la càmera,
tenien diverses càmeres rodant aquí,
doncs tinguin, més que un gran director,
que tinguin aquella intuïció de veure el moment
en què hem d'entrar dins amb la càmera,
el rostre,
mentre una persona parla de quan era petit,
o no, i aquí està la gràcia, no?
Els directors, i més els directors novells,
els directors que no esteu a l'Estar-6,
sent de l'estat espanyol,
sempre us queixeu dels problemes de finançament,
problemes de finançament que són accentuats
en el gènere de la ficció,
i que moltes vegades són encara més accentuats
en el món del documental.
És cert que el món del documental,
especialment a Catalunya,
ha patit un lleuger repunt
els últims cinc anys,
i fins i tot alguns d'aquests documentals
s'han exhibit en les sales de cinema.
No sé si en aquest cas,
Jesús, has patit especialment
els problemes de finançament econòmic,
o has trobat que hi ha altres tipus de misèries
en aquest canvi,
en aquest trasfàs de ficció documental?
Mira, sincerament,
he tingut la sort de trobar-me amb poca misèria,
perquè això va ser un treball d'encàrrec
que a mi m'ha arribat com a director,
no com a productora,
sinó com a director,
van venir a buscar per dirigir-ho,
i, curiosament,
i nèdia visual,
que és l'empresa que ho va fer,
doncs el finançament estava cobert.
Per tant, no...
En contra de les altres vegades
on sempre he hagut d'anar patint...
Picant portes.
Picant portes.
És normal, la gent no et coneix.
Aquest cop ja partíem de la base
que en el plan econòmic,
a veure, sempre hi ha unes premisses
que no et pots saltar,
sempre vols fer més del que pots fer,
però sí que és cert
que aquest cop hem treballat bastant còmodes,
no?, aquest aspecte.
Per tant,
bé, estic content.
És un pas més a la meva carrera, no?
Aquest 31 de març, dissabte,
es presenta el documental,
com no podia ser d'una altra manera,
a Súria.
A partir d'ara,
quin serà el recorregut d'aquest documental?
A veure,
aquest recorregut encara s'ha de consensuar
amb l'Isaac Bonfill
i el Jordi Berenzuela,
que són les dues altres,
o les dues cares
de la productora, no?
Però, en principi,
de moment es fa l'estrena,
que és pel qual es va crear aquest documental.
Realment és un document,
senzillament intenta ser un document
d'un trosset de la història de Súria,
però que penso que l'atrescenteix,
i per això segurament intentarem una incursió de...
De fet, jo sé que hi ha alguna negociació
amb TV3,
amb les xarxes de televisions locals
i amb altres,
i depèn de com vegem la rebuda que tingui,
intentarem moure'l pels festivals de documentals,
que també és un...
que a mi maco recórrer,
que és on hi ha gent que li agrada el documental,
i tot el que tenim un documental
que potser està lluny de l'exoticisme
dels grans tragèdies de l'Afganistan
o de l'Àfrica,
doncs bé,
a vegades ens oblidem
d'enfocar les cosetes que tenim a prop,
i penso que és un enfoc maco,
que és nostàlgic,
i que,
el que he dit abans,
tota aquella gent que ha anat al cinema fa 30 anys,
i tots els que no hi van anar
i ho volen reviure,
penso que els pot interessar.
Els anteriors treballs de Jesús Munyó
s'han exhibit a Tarragona,
i sempre amb una bona acollida.
Creus que en aquesta ocasió també els tarragonins
tindran l'ocasió de veure-ho?
A mi m'encantaria,
el que passa que aquest cop,
clar, el ser un treball d'encàrrec
i de fora de Tarragona,
doncs no hi ha hagut cap implicació de la ciutat,
no per res sinó,
bàsicament per com ha funcionat el treball,
no?
En l'anar a Tarragona de fora,
la ciutat no s'hi ha vist implicada.
Ara,
no descarto en un futur,
si amb l'Ajuntament en parlem,
de fer una mica d'estrena
o amb la Caixa a Tarragona
o amb la Diputació,
o amb qui sigui,
jo estic encantat,
perquè jo soc de Tarragona
i estic encantat
que el públic d'aquí pugui veure
les coses que faig, no?
Ara toca presentar,
toca rodar,
toca vendre
al màxim llocs possibles
aquest documental
i a partir d'ara,
què?
En quins altres projectes
què més té en ment
Jesús Munyó
ha experimentat el documental,
ha experimentat la primera vegada
el fet que et vinguin a buscar,
a partir d'ara,
quins...
quins projectes tens?
Els projectes que hi ha ara
més immediats
són, a veure,
no és res concret,
de fet ja fa més d'un any
que està en marxa,
però bé, està en marxa,
el qual és important,
que és la direcció d'una pel·lícula,
el primer seria
el primer llarg metratge,
el que passa que,
bé,
com totes les coses
s'han de dir molta prudència,
això és el que em fa seguir
tirant endavant
i pel camí
estic fent publicitats,
estic fent petites coses,
que són allò que en diem alimentici,
que ens ajuda
el dia a dia
a tirar endavant,
no?
Això és el que t'assegura
la font d'ingressos.
Exacte,
exacte,
una miqueta és això,
també estic donant classes
en una escola universitària
a Barcelona,
vull dir,
són aquestes coses,
però com a projectes
hi ha la pel·lícula
que si tot va bé
a finals de 2007,
d'aquest any,
si ara se'n podrien parlar
de manera concreta.
Queda temps
per finals del 2007,
però avancen
alguna cosa
en què consisteix
aquest projecte?
A veure,
aquest projecte
és un,
com t'he dit,
és un projecte
de llarg metratge
en 35 mil·límetres,
per tant,
format professional,
que bé,
que d'alguna manera
m'agradaria que fos,
a veure,
per fi ha succeït
allò que jo volia
que succeís,
que és que una productora
professional de cinema
s'ha apropat a mi
i m'ha dit
volem,
ens agrada el teu treball,
volem que treballis
amb nosaltres
i ens volem fer rics
a costa teva,
no?
I llavors,
doncs bé,
perfecte,
exploteu.
No,
jo encantat que m'explotin.
I bàsicament
el que estic buscant
és aquesta primera oportunitat
de fer una pel·lícula
per demostrar
que puc fer cosetes
més enllà dels 20 minuts,
no?
Que estic preparat
a fer un llarg metratge,
no?
I poca cosa més,
perquè com que
tot està concretat,
però no hi ha reafirmat,
no m'agradaria estirar
massa de la meva llengua
i després haver-me'n
de paladir públicament
i de dir
perdoneu,
us vaig venir a enganyar tots
i aquestes coses.
És una cosa que està aquí,
me manté
molt animat,
però quan succeeixi
seré els primers a saber-ho,
no et preocupis.
No et posarem en cap compromís,
ja per acabar,
Jesús,
la pel·lícula,
el documental,
hem dit que es diu
l'Efecte Kuleshov,
els arrostres del Califòrnia.
Ja sabem,
ja hem intuit
perquè ho has explicat
en què consisteixen
els arrostres del Califòrnia,
però perquè és titulat
la pel·lícula
de l'Efecte Kuleshov
que ho hem buscat
i es tracta d'un efecte
que va introduir
un director de cinema rus
als anys 20.
Doncs bé,
heu buscat bé
els inicis
de la història del cine,
hi havia gent
que investigava
bé,
tot això que avui diem
aquesta paraula subliminal
i aquestes coses
que utilitzem
doncs vam ser
més o menys descobertes
per aquestes èpoques,
no?
Els zooms
i els travelings
i aquestes coses
que fem nosaltres,
que en parlem avui en dia
com si fos una cosa molt normal,
als inicis del cinema
tot això era investigació,
un senyor que es deia
Lev Kuleshov
va fer molts experiments,
entre ells
un experiment
en el qual va col·locar
el rostre d'un actor
de l'època
que es deia
Ivan Moslyukin,
molt famós a Rússia,
li van rodar
un plano
de la cara
completament neutre
i el van col·locar
al costat de diferents,
el van muntar
seguit de diferents situacions
i depenent
de la situació
com muntaven,
que si no recordo malament
era una noia ferida,
un nen mor,
un plat de sopa
i no sé què més,
la gent deia
aquí té gana,
aquí està trist,
aquí està enamorat.
El pla era exactament
el mateix,
simplement s'inseria
entre mig
d'una seqüència.
Exacte,
i llavors
Lev Kuleshov
va determinar
que aquell pla
que era la mateixa
cara neutra
que no expressava
absolutament res,
depenent dels planos
que l'envoltaven,
la gent
li donava
unes característiques
interpretatives
o unes altres.
I què té a veure
l'efecte
de Kuleshov
amb el Califòrnia?
Doncs bé,
primer jo volia
un nom
que sorprengués
una miqueta,
cosa que he aconseguit,
que m'estàs preguntant,
i segona,
perquè la pel·lícula
és això,
els rostres del Califòrnia,
parlem de rostres,
parlem de persones
i també parlem
dels rostres del cinema,
el cinema té diferents cares,
depenent de qui les miri,
i com que aquests rostres
no es poden dissociar
del que va significar
el cinema per ells,
jugant amb aquest paral·lelisme.
Lev Kuleshov
va jugar amb un actor
en diferents situacions
i el que jugo
és amb diferents rostres
en una situació,
que és el cinema.
Per tant,
els entrevistem
en el marc del cinema
i cadascú d'ells
té una reacció
diferent,
que no es pot dissociar
del que estem fent,
que és el cinema,
explicant la història
del cinema.
Per tant,
una miqueta
vam buscar aquest paral·lelisme
entre el que és
l'efecte Kuleshov
científic de principis
del segle XX
i aquesta mica
d'efecte Kuleshov
que hem volgut
provocar nosaltres
rodejant.
a totes,
en vez de fer un actor
una cara
amb diferents decorats,
hem agafat diferents cares
amb un mateix decorat.
Hem jugat aquest paral·lelisme invers
que esperem que tingui
el seu efecte
i que agradi.
No, ben segur
que tindrem l'oportunitat
de comprovar els resultats
d'aquest efecte
en un lleó.
Sí, home,
Déu-n'hi-do.
No, aquí
hi ha una cosa
que voldria dir per acabar
és que aquí
rediria un equip
de bastanta gent.
Jo, com a tarragoní,
aquí a Tarragona
faig a cap de cartell,
però no puc oblidar
tota aquesta gent,
el Jurem Ruiz
que és periodista
de Catalunya Ràdio
i el Tot Gira
que és el protagonista
per dir-ho així
del documental
que no és un actor,
és un periodista
com tu
que ha permès
que el seguíssim
amb unes càmeres
i el filméssim
i després
el Jordi Bransuela
que és el director
de fotografia
i l'Isaac Bonfill
que és el tècnic de so
que són les dues persones
a part de jo
que sóc jurista
i director de la història
que han portat
una miqueta la veu
cantant aquí,
però el poble de Súria
realment s'ha implicat
no t'ho pots imaginar com
per fer aquest documental
i ens fa molta il·lusió
que aquest 31
que és aquest dissabte
a les 10 de la nit
al Papalló de Súria
hi haurà una estrenama
a la qual
jo des d'aquí
convido els Tarragons
sé que a Súria
ens cau una miqueta lluny
però vaja
tothom que pugi
que em vingui a saludar
que estarem molt content
que hi hagi gente de Tarragona allí.
Jesús, felicitats
per aquest documental
esperem que dissabte
la presentació
sigui tot un èxit
i que properament
tinguem l'oportunitat
de veure aquest documental
en d'altres presentacions
o per què no
en televisions
de bas nacional.