Rapsol IPF ha col·laborat amb la programació estable d'espectacles del Teatre Metropol.
Rapsol IPF dóna suport a la candidatura de Tarragona com a capital europea de la cultura 2016.
Rapsol IPF t'apropa als protagonistes del Metropol a Tarragona Ràdio, sempre amb la cultura de la ciutat.
Rapsol IPF d'espectacles del Teatre Metropol.
Ràdio, però abans volem conèixer més detalls d'aquesta obra.
Ho fem tot conversant amb el programador del Teatre Metropol, en Jordi Giramer, que podem saludar telefònicament.
Jordi, què tal? Molt bon dia.
Hola, bon dia.
No ens hem equivocat si diem que Visitando el Senyor Green és efectivament una de les obres de més èxit dels últims mesos.
Doncs sí, tens tota la raó.
Primer de tot, he vist la falca que anunciava l'entrevista que deia, jo a prop els protagonistes dels espectacles del Metropol,
jo en tot cas soc protagonista, però molt indirecta, molt indirecta, en tot cas excusar que no hagi pogut estar amb vosaltres en directe els dos actors per motius professionals.
i, bé, en tot cas ho aproximo això que m'estàs preguntant de si una comèdia molt d'èxit i que tant de crítica com de públic, no?
que molt sovint sabeu que a vegades passa i pot tenir molt bones crítiques dels crítics, dels especialistes,
i el públic no acaba de donar suport a l'espectacle, aquest no és el cas.
El públic gaudeix molt d'una funció de teatre de text, de teatre d'actors,
qui els agrada aquest tipus de teatre, pot disfrutar molt tant amb les interpretacions
com amb una obra que ens apropa a tota una problemàtica
i que conté tot un seguit de característiques que el fan especialment atractiu.
Ara parlaves de teatre de text, de fet l'argument és aparentment simple,
es tracta de les trobades periòdiques, nou trobades, que mantenen un home gran de més de 80 anys
amb un jove executiu d'American Express que l'ha de fer una seguit de visites periòdiques
per un ordre judicial perquè el va atropellar, vaja, una simple excusa, un simple pretext,
i és a partir d'aquestes trobades on es va desenvolupant una trobada cada vegada més intensa
entre aquests dos actors protagonistes.
Sí, sí, sí, sí. Bé, has comentat això, no?
Vull dir, hi ha un atropellament per part del jove a la persona més gran
i llavors el jutge el que li obliga a fer aquestes atencions domiciliàries
una vegada per setmana, no?, els dijous a la tarda.
Llavors el senyor gran, doncs, és una persona, doncs, de 80 anys,
és una persona que és tintorer, jubilat i jueu tradicionalista, no?,
i també una mica misantrop i una mica per configurar-nos amb el tipus de personatge
i l'altre, doncs, és un executiu jove de l'American Express amb èxit
i el que passa que té algunes carències afectives.
Aquest jove té una condició sexual, és a dir, és gay i, per tant,
és el xoc d'un jueu tradicionalista amb un jueu també,
però que el tema de la religió no és l'eix central de la seva vida, no?,
llavors a partir d'aquí es desgrana a partir d'aquest conflicte,
no tan sols el conflicte de com veure la religió,
sinó el conflicte de com veure el món, no?,
i de com enfrontar-se amb aquest món, i, per tant, és un xoc generacional,
però que té molts atractius, no?, per aquestes característiques que estem explicant.
És un xoc generacional amb el qual es van desgranant, això, no?,
sentiments que floren, una mica el tema de la tolerància, no?,
coses que poden succeir amb moltíssimes relacions humanes amb nosaltres mateixos,
exemplificades amb aquests dos personatges en un moment determinat
i en un lloc determinant, no?, que és la Nova York d'avui en dia, no?
És un text absolutament emotiu de Jeff Barron
i és un text que, a més a més, ha estat traduït a 14 idiomes
i que ha tingut més de 200 produccions diferents arreu del món, no?
És un text que es va estrenar l'any 97 a Nova York.
Un dels papers protagonistes, precisament el de La persona gran,
que aquí farà Juan José Otegui, el feia Lely Wallach,
un actor absolutament emotic de cinema que ha treballat moltíssim
amb Emilia Kazán i amb molts d'altres dels grans.
I és una mica per contextualitzar, perquè la gent es faci una mica idea
del que podrà veure demà el teatre.
Tota aquesta història ens envelopa amb un to que, si haguéssim de posar una etiqueta,
podria ser la de tragicomèdia.
Hi ha moments per riure, no és una comèdia d'embolic ni de bon tros,
sinó que el text equilibra una mica aquestes dues vessants.
Sí, sí, tens molta raó, Jordi, que es podria dir tragicomèdia,
el gènere final, no?
Perquè una mica pel que hem explicat podria ser una obra
amb el qual sempre hi hagués un toix i és una mica dramàtic,
una mica aspre, i no és així, sinó que l'habilitat de Jeff Barron,
en aquest cas, és retratar tots aquests dos mons,
però retratar-los com és la vida real, no?
En moments més alegres, més frívols, de conversa més distesa,
en moments en els quals es toca el moll de l'os d'algun tema
i a partir d'aquí la gravetat a l'hora de parlar augmenta, no?
I les obres que alternen tot aquest tipus de gènere,
jo crec que són més complexes i les fan especialment detectives
per al públic, no?
No tan sols pensar-se que és una obra molt densa,
sinó que és una obra que passa molt bé.
Abans feies referència al treball de Juan José Otegui.
Aquesta és una obra de text, també és una obra d'actors,
dels dos actors protagonistes.
Juan José Otegui és el senyor Green, és l'home gran.
Pere Ponce fa el paper d'aquest intèrpret, d'aquest executiu jove
i tan destacat, diuen, és el paper dels actors
com la direcció de Juan José Otegui,
que precisament s'ha estrenat en la direcció teatral
amb una obra de pes, amb aquesta obra, no, Jordi?
Sí, sí.
De fet, el Juan José Otegui va treballar fa tres anys
amb el Juan José Otegui.
Molts de molt del públic de Tarragona ho recordarà
amb una obra que es deia El Precio, d'Arthur Miller,
que vam poder veure en una temporada de Tardóquia,
al Teatre Metropol.
Bé, fruit d'aquella relació,
el José Otegui va quedar encantadíssim
de poder treballar amb el José Otegui.
Només fer un apunt, no?,
que és un dels grans actors espanyols
que estan actius, no?,
amb una trajectòria amplíssima i dilatadíssima
i que és un gust de veure'l treballar, no?
Ja en el Precio, doncs, ja això,
ja te n'adonaves, no?, de dir, carai, quin actor, no?,
i que no sovint passa, no?,
que et quedes tan impressionat.
Doncs el Juan Eixanove tenia moltes ganes de tornar a treballar amb ell
i, bé, va pensar una obra que tenia un personatge que li anava,
com en ell el dit, i de fet el Juan José Otegui posteriorment ho ha dit, no?,
diu que estic al final de la meva carrera
i em pensava que ja no em passaria
i se m'ha posat a davant un personatge, doncs, esplèndid, no?,
i està molt content de fer-ho
i a l'Eixanove, doncs, tothom també li ha elevat molt la direcció de Juan José Otegui
i la del Pere Ponce, que, per cert, doncs, el Pere Ponce,
gran actor, per cert, eh?,
perquè estem parlant molt del Juan José Otegui,
però el Pere Ponce jo crec que dels altres grans actors
a nivell de tot l'estat que està funcionant,
la gent el deu recordar més popularment per la seva intervenció,
la sèrie Cuéntame.
El capellà de Cuéntame, per aquells que no l'acabin d'ubicar.
Com?
El capellà tampoc ortodox de Cuéntame, per aquells que no l'acabin d'ubicar.
Exactament, però que ja té una dilatada trajectòria.
Ell va començar a Barcelona amb alguns espectacles boníssims
que se van poder veure i ara està treballant molt a Madrid
i, curiosament, és de Tortosa, el Pere Ponce,
o sigui que també tenim la proximitat aquesta geogràfica.
A més, són dos grans actors i el Pere Ponce precisament comentava
a la roda de premsa que a l'Eixanove,
una mica el que passa és que quan els actors fan direcció,
poden tenir la tendència a voler que l'actor faci exactament allò
que ell faria si estés a dalt de l'escenari.
I que, en canvi, en aquest sentit,
el Ponce ha sigut molt respectuós amb la feina dels actors,
els ha deixat treballar amb moltíssima llibertat
i ho elevava molt, no?
Jo crec que són aquestes combinacions que a vegades són feliços
i en aquest cas ho són
i donen com a resultat un espectacle
en el qual els actors disfruten molt fent el que fan.
El director sap vehicular-los cap allà on vol,
però els hi deixa la llibertat suficient
i, per tant, és un espectacle que al final dona un resultat viu, no?
Viu i molt atractiu.
Ja per acabar, Jordi, aquí recomanaríem especialment aquesta obra.
Quin tipus de públic?
És molt difícil catalogar una obra determinada
amb un tipus d'espectadors molt concret,
però no sé si creus que pot ser una proposta
especialment escaient per a algun tipus de persona.
Doncs la veritat, Jordi, que em sembla una pregunta una mica per any.
No és amb la intenció, eh?
No, ho sé que no, ho sé que no, que no la fas.
No, bàsicament, perquè tu ho deies, això és molt difícil,
és a dir, sempre amb gestió cultural i amb gestió, en aquest cas,
de les artes cèntiques, hem de tendir a parlar de públics, no?
I, per tant, no pensem en un tipus de públics, sinó públics.
I jo crec que aquest espectacle pot atraure a diferents tipus de públics, no?
Sí, perquè sigui teatre de text i teatre, doncs, que és estar concentrat o plegat,
i una persona de sensibilitat més jove,
doncs li pot costar més entrar-hi,
però a mi em sembla que seria caure en un error, caure en aquest tipus de reflexions,
perquè, evidentment, la gent jove no és cap excepció respecte a l'altre tipus de gent
i quan les coses estan ben fetes, tant la gent jove com la gent gran
ha de poder disfrutar, i de fet ho fa quan ells mateixos es donen l'oportunitat,
tant disfruta d'una obra de text com disfruta d'una obra
amb la qual l'apartat audiovisual sigui més fort,
o de dansa contemporània, de dansa clàssica, o d'òpera,
jo crec, i això passa a moltíssima gent,
que ens hem d'acostumar a estar oberts
i a apostar per tot tipus d'espectacles,
evidentment, sempre i quan siguin bons
i tinguin una qualitat determinada, no?
I en aquest cas jo crec que no és una excepció,
jo no recomanaria aquest espectacle
precisament per cap tipus de públics.
Deixem-ho per als amants del bon teatre, Jordi.
Per als amants del bon teatre,
em sembla que és una definició molt encertada,
molt encertada, Jordi.
Evidentment, potser sí, els que els agrada el teatre de text,
perquè no és de teatre de text i teatre d'actors,
però jo crec que tothom estaria molt bé que apostés
per aquesta proposta.
Segur que no sortiran decepcionats.
Doncs crec que hem deixat entreveure
diferents ingredients interessants d'aquesta obra
per reposar la mel als llavis,
els ollens de Tarragona a ràdio,
perquè s'interessin encara més per anar demà al Teatre Metropol.
Insistim, a partir de dos quarts de deu
començarà aquesta Visitando al senyor Crín.
Jordi Giramé, programador del Teatre Metropol,
gràcies avui de manera més o menys excepcional
per atendre els micròfons de Tarragona a ràdio.
Moltíssimes gràcies a vosaltres.
A rebre, bon dia.
Adéu.
Gràcies.