Després de les 12 del migdia, al matí de Tarragona Ràdio,
parlem de cinema, comentem les pel·lícules que s'estrenen
a la cartellera tarragonina, sota el criteri La Mirada,
de David Serra, que ja ens acompanya.
David, bon dia.
Bon dia.
Benvingut.
Abans de parlar de les pel·lícules que s'estrenen,
ja què tenim aquí, jo crec que vull que diguis
aquesta notícia realment molt bona,
que està estretament vinculada amb el REC,
que en aquesta propera addicció que se celebrarà a Tarragona
hi haurà una exposició, que no sé com qualificar-la.
Va, va, diga-ho, diga-ho als orients.
Doncs molt espectacular, perquè més enllà que és una exposició d'Òscar,
el que presentem nosaltres és l'exposició integral
de l'obra del Laberinto del Faunó.
L'autèntica.
L'autèntica.
La genuïna.
La genuïna.
I a més amb una cosa que està molt clara,
el Festival REC sempre ha fet apostes valentes
per un cinema alternatiu.
Aquesta vegada reconeix l'avàlua d'una sèrie
d'autors, les persones premiades,
els creadors d'aquesta companyia de Barcelona
que ja ha transcendit les seves fronteres,
que és DDT,
i que és una companyia que fa molts anys
que s'encarrega de crear efectes especials.
Jo, per exemple, et recordaria...
Són autèntics artesans i artenses.
Artesans brutals,
però, a més,
jo penso que
eleva en la categoria d'art
el que és l'experiència dels efectes especials.
El làtex
el converteix en una obra escultòrica.
Per a aquells que no som allò molt
de mites del cinema,
de seguir la cerimònia dels Òscars,
que, per altra banda, David,
una mica massa, potser, no?
Perquè era dimecres que encara
estàvem parlant del vestit de no sé qui.
Sí.
Una mica massa.
S'ha parlat molt de vestits i poc de cinema.
una mica d'equilibri en aquest tema.
Doncs a mi em va alegrar tant i tant
que els donessin aquest premi
perquè, prèviament,
els Òscars s'havia parlat molt
d'aquesta companyia.
Es veia una companyia
de gent molt professional,
molt treballadora,
molt voluntariosa,
que no sempre els havia anat bé a la vida
i que, justament,
quan els va arribar el projecte
de l'Aberinto del Fauno,
estàvem passant per una situació econòmica greu.
I molt complicada, eh?
Pràcticament de tancament de l'empresa.
Per tant, és una gran notícia
que grans professionals com aquests
se'ls reconegui
i que se'ls obri portes, no?
Bé, aquí ara te diré la peça grossa.
A banda de tot això,
hem de dir que
una de les primeres iniciatives
del Tarraco Film Office
és produir,
coproduir, en aquest cas,
amb el REC i amb l'Antonio,
que és una de les persones
vinculades a aquest món
dels efectes especials,
produir aquesta exposició
que, d'una altra manera,
doncs, probablement,
no es podria portar cap als festivals.
Doncs és una notícia molt important
per si mateixa,
però més tenint en compte
el ressò mediàtic
que ha tingut aquest premi dels Òscars.
A les dates i al lloc
se sap encara?
Sí, bueno,
te puc comentar que
aquest any
s'avança una miqueta
el tema del festival,
doncs,
se farà el 24,
entre el 24 i el 29 d'abril,
i, bueno,
el que tenim que dir
és que, clar,
o sigui,
ara mateix tenim una exposició
que és
de ressò mediàtic
a nivell,
podríem dir,
internacional,
tot i que aquesta exposició
penso que correrà,
i a més correrà
amb el Segell de Tarragona
i correrà també amb el Segell
del Festival Rec.
O sigui,
d'una certa manera
és bonic
perquè el somni
que Tarragona
pugui figurar,
no?,
amb aquest mapa
tan complicat
com és el món audiovisual,
doncs,
hi serà inscrit
en aquesta exposició,
que a més tinc moltes ganes
de veure
en la seva totalitat,
perquè pensa que
aquesta exposició
va tindre un prèvi
al Festival de Sitges.
Tot i que no era
una exposició,
doncs,
en el sentit estricte
de la paraula...
Es va posar
com un element més atractiu,
gairebé decoratiu,
però en aquest cas
pensa que portarem
tots els esbossos,
els cartells
descartats de la pel·lícula
que són un fotimer,
els rellaus,
les fotografies,
els historioboas,
totes les anotacions
de creació.
I si a més
podem comptar
que això encara
no està confirmat,
però no m'estanyaria
gens ni mica
perquè els conec personalment
i són unes persones
encantadores
i a tot que puguin
tindran presència,
gairebé te la podria assegurar,
però saps aquelles coses
que a vegades
en el món dels artistes
es complica les agendes
molt ràpidament.
Jo crec que estan a Tarragona,
però bueno,
de totes maneres
penso que serà
una experiència cinematogràfica plena.
Si ells venen a Tarragona,
molt bé,
i si no ens arribarà
la seva obra.
Que bé,
em dóna gust.
T'agrada, no?
Home, tu diràs,
és fantàstic.
Aquesta era la notícia
de la setmana passada
que hem de recordar
que era abans dels Òscars,
o sigui,
que nosaltres,
independentment
que hagués guanyat o no,
ja la teníem en cartell.
No ha estat pel fet
que hagués guanyat els Òscars,
perquè ja s'havia apostat abans,
el que passa
a conèixer tothom.
Vam parlar amb el Javier García
i jo penso que
ja era el moment
de compartir-ho.
Molt rebé.
Anem a compartir opinions
al voltant
de tot un seguit de pel·lícules
que s'estrenen
aquest divendres a les sales.
Hi ha una que ja has vist
i hi ha una pel·lícula
que jo intueixo
que serà d'aquelles
que omplirà la sala de cinema.
Una pel·lícula coreana.
Ah, bueno,
si vols comencem
a parlar
de la pel·lícula coreana,
que és la que he vist
i la que més m'agrada.
De Hoss, és el títol?
De Hoss,
una pel·lícula
que a més de...
La posen molt bé
a tot arreu, eh?
A veure,
jo tinc que parlar
bé d'aquesta pel·lícula
perquè potser
és una de les poques
que vaig veure
aquest any
al Festival de Sitges.
Te'n recordo
que malauradament
la meva experiència
aquest any
al Festival de Sitges
ha sigut bastant pobra
perquè no ha pogut estar
tot el que m'hagués agradat
dins del festival.
Però de Hoss
és una pel·lícula
que es parlava ja
molt bé d'ella.
Jo vaig veure
d'aquest director,
que em perdonaràs
però no me'n recordo el nom,
una pel·lícula
és la història
del primer psicoquiler real,
coreà.
És a dir,
a Corea també tenen
el seu arropiero
i tenen els seus
monstres humans.
Era una pel·lícula
que no era una pel·lícula
de...
Pel cinema que fan últimament
en tenen molts, eh?
Sí.
Perquè al cinema coreà
surten uns personatges
molt inquietants
i que et deixen
en un estat d'angoixa terrible.
Té un punt...
A veure,
els coreans,
a diferència dels orientants,
tenen un punt,
jo diria,
més hiperrealista.
O sigui,
així com els japonesos
tenen una visió del món
moltes vegades
que posa èmfasi
sobre l'onor sobrenatural,
els coreans treballen
el gènere
des d'unes perspectives
molt més realistes.
I clar,
evidentment,
The Hoss,
ara ja tinc el nom,
que és Bon John Hall.
O sigui,
imagina-te.
És una pel·lícula
que realment
el monstre
és el que menys importa
de la pel·lícula.
Tot i que és
l'editament més important.
Clar.
I és una pel·lícula
que en el fons
el que fa
és fer un terror polític
perquè el fons
real de la història
és més social
que en una pel·lícula
de gènere
del gènere
propi
de les pel·lícules
de monstres
tipus Godzilla.
De fet,
la inspiració immediata
d'aquesta pel·lícula
va ser la pel·lícula
Senyales
de Dony Shalaman,
tot i que
el tiburon
va tindre
la seva importància.
Amb això
queda tot dit.
Un monstre
espectacular
perquè quan apareix
i apareix tard...
Arriba que les imatges
són impecables.
No, no, no.
I a més,
a nivell d'efectes especials
ningú es figurava...
Veient el que veies
de la pel·lícula,
en realitat,
com que té molts apunts
d'humor,
en cap moment
prefiguraves
la imagineria
que el monstre
estaria tan ben fet.
Perquè és impactant.
Tot i que
amb el món
dels efectes especials,
tot això que diria,
ara hem parlat
d'efectes especials,
es pot fer pràcticament tot.
I jo penso
que aquest monstre
que és bàsicament
d'animàtica
a nivell de 3D,
o sigui,
d'animacions per a l'ordinador...
Tecnologia coreana,
m'imagino.
Bueno,
coreana o no,
perquè la companyia
que ha estat darrere
és la companyia
que va fer
els impecables efectes especials
de Pirates del Caribe.
Ja, ja, ja.
O sigui,
reconeixen el Polp Llegant,
doncs, bueno,
una imatge
per la memòria del cinèfil,
amant del cinema d'aventures.
Una pel·lícula simpàtica,
una pel·lícula original,
una pel·lícula
que qualsevol persona
que vagi
sense cap mena de prejudici
jutjarà positivament.
Jo penso que és
un entreteniment de primer ordre,
tot i que ja et dic,
és una pel·lícula
que fa pensar
el just.
Tampoc no els passa.
No.
No, no,
perquè realment...
Escolta,
que vinc a divertir-me
i entretenir-me.
El punt polític
és purament irònic
i és una reivindicació
dels senzills,
és una reivindicació
de la gent humil
enfront del sistema
que intenta treure
els de damunt
al monstre
i no pot.
Hi ha un tema
d'un virus,
hi ha un tema...
Bueno,
és una pel·lícula
alegre de veure.
Molt recomanable,
doncs, eh?
Molt bona pel·lícula.
Què més tenim
aquesta setmana?
A veure,
el de més no l'he vist,
però puc parlar
de Breaking and Entering,
una pel·lícula
de l'Antoni Minguela,
tot i que l'Antoni Minguela,
a mi,
tinc que dir que
El pacient d'inglès,
que és una pel·lícula...
Jo no la vaig poder
acabar de veure,
francament.
En quin sentit?
Perquè m'avorria molt.
Vale.
Ho sento.
És que busquem
d'apropar una miqueta,
a vegades la Yolanda i jo
busquem d'apropar...
Jo és que sóc molt simple,
en això del cinema,
com que no hi entenc,
jo m'avorria,
em cansava.
No, però...
No avorria,
perquè era bonica de veure i tot,
però em cansava.
En realitat,
aquesta és la Poqueting.
Jo penso que és una pel·lícula
voluntariosa.
Home, però hi ha el Judd Law,
que com a mínim
estarà ple d'adolescents al cinema.
I la Juliette Minots,
que és com la fetitxa
d'aquest director...
Sí, perquè també feia
el pacient d'inglès, no?
Exactament.
Però escolta una cosa, David,
jo només vull pensar
en la cara
que posaran les noies joves
quan vagin a veure aquesta pel·lícula,
perquè surt el Judd Law,
i es trobin amb una pel·li
de l'Anthony Minghella.
No ho sé.
A veure,
hem de pensar una cosa.
Que s'informin abans.
És una pel·lícula molt romàntica.
La roda de premsa
que es va fer
a Madrid
parlaven precisament
que era una aposta
molt important
del director
perquè volia trencar
una miqueta
els tòpics
que li havien portat
a convertir-se
en el paradigma
del director romàntic.
A veure,
la pel·lícula
vol ser social.
És un drama.
És un drama.
és la història
d'un arquitecte
que vol
estar treballant a Londres
i el que vol
és estar treballant
precisament
en un barri emblemàtic
i el vol canviar tot.
Una mica la història
de la Raval,
per exemple.
I lo roben
la seva laptop,
la seva agenda electrònica
i, clar,
el pobre home,
doncs això
es converteix en una tragèdia
i seguint el lladre
doncs troba la seva mare,
s'enamora de la seva mare
que té que portar endavant
aquest nen amb problemes.
Llavors,
viu amb una dona
que suposo que és
la Robin Wright Payne
que és precisament
l'antítesis
de la dona
que coneix.
I a partir d'aquí
es veu obligat
a viure un anador
a la vida
de la classe alta
a la classe baixa
de la classe baixa
cap a la classe alta
amb moltes mentides
i amb moltes històries
al darrere.
Cal portar-se una llibreta
i prendre apunts
perquè és una mica
laberíntic,
tot plegat.
Sí,
no, no, no.
I a més,
hi havia una frase
que ara no me'n recordo
que era dient
que si no era més pecat
robar el cor d'una dona,
una dona enamorada,
que robar un laptop
a una persona rica.
Una cosa molt de Minguela,
però bueno,
que podria servir
de portada
o de contraportada
d'una novel·la romàntica
d'aquestes de la...
En aquesta vida
s'ha de menjar de tot,
per saber el que ens agrada
i el que no.
Què més?
El Buen Alemant
s'estrena també.
Sí,
i a més és una pel·lícula
de Söderberg
que a pesar que jo
el Söderberg
me l'estimo,
veus,
soc políticament correcte
en el sentit
que penso que és
un director audaç,
és un director
que crea en el cinema
per contar històries
i que a més
té un equip d'amics,
per què no dir-ho,
d'actors amics
entre ells
el seu millor amic
que és el George Clooney
i que tots dos...
George Clooney
és el protagonista.
Exactament,
i que penso
i m'estimaria molt
que aquesta unió
no es trenqués
com la de La Riaga
i el de Amores Perros
precisament
perquè penso
que és una bona combinació,
que tots dos
s'han entès molt bé
i que han creat
una imagineria cinematogràfica
molt potent
des del Solari
hasta la banda
de Los Doce,
o sigui,
On Se Leven,
és un director
que des de Sexo Mentires
i Cintes de Vídeo
ha crescut
i ara mateix
s'ha instal·lat de ple
en tot el seu posicionament
en un cinema,
no diré alternatiu,
no com una trampa flàstic
de dir que fa cinema alternatiu
però sí diferent
dins del món nord-amèricà.
De què va el Bon Alemán?
Doncs a veure,
és una pel·lícula arriesgada
perquè darrere hi ha estat
de Virtual Studios,
una companyia
que està apostant
per productes
com a 300,
la pel·lícula que ara veurem
d'Aventures
de Batalla de Tessalònica
o per exemple,
pel·lícules com...
Aquestes diuen que és una passada,
no?
Bueno,
jo és una de les que tinc
moltes ganes de veure,
ja saps que jo tinc debilitat
per a aquestes pel·lícules.
Cinema èpic.
Una pel·lícula que a més va néixer,
una companyia que va néixer
amb la pel·lícula,
crec,
si no m'equivoco,
de Sin City.
Precisament apostant
per històries
però que el món de la virtual
té molta importància.
En aquesta pel·lícula
té molta importància
perquè precisament estem
narrant una pel·lícula
en blanc i negre,
cuidado,
a Isnada,
en temps del tècnic color,
més enllà del tècnic color,
de l'imatge virtual.
El de Buenas Noches
i Buenas Surt
no era també en blanc i negre?
Sí,
però no sé si estava
en Virtual Studios.
No, no, no.
La meva cinefilia
aquí aquest data
no l'he apuntalat.
Però de totes maneres
penso que està ben trobat
perquè està...
És una pel·lícula
de cinema negre,
amientada al món
de la postguerra,
amb una història
que vol contar
un relat
que,
en tot cas,
podria estar perfectament
interpretat
per una Marlene Dietrich
de turno.
En aquests casos,
la Marlene Dietrich,
i per cert,
està encantadora,
la imatge que visita
amb ella en el tràiler
és preciosa,
és la Kate Blanchett.
I és una pel·lícula
que ens parla
d'un enigma
de lo que s'amaga
darrere
de les rares polítiques
d'espionatge
més enllà de la postguerra.
També tenim
el Toby McGeer
amb una imatge
de periodista
que està investigant
enrere a fons
del que hi ha darrere
tot això.
Aquest
alemant
bo,
per de alguna manera,
que està interpretat
curiosament
pels Joss Cluny,
una pel·lícula
que podríem denominar
com una mena
d'homenatge
a un cinema
de Nunca Jamás,
Never Ending.
Pel·lícula
que jo penso
que m'agradarà
als amants
d'un cinema alternatiu.
Més coses.
Tenim aquí
aquesta dada
de públic familiar,
Un puente
hacia Terabitia.
Doncs bueno,
està basada
en una obra
popular,
una mica
com les Cróniques
de Narnia,
que jo no la coneixia
i que darrerament
evidentment
m'han caigut
moltes notes de premsa
que parlen d'aquesta obra
i que tenia un pes
i que potser
no arriba
al mateix punt
però que ens parla
precisament
de com la imaginació
pot ser un refugi
per l'adolescència
en aquest cas
a punt de fugir
del món
del territori
de la infància
i aquest pas,
aquest pont
al món
de l'adolescència
pot ser traumàtic.
Jo com la majoria
dels nostres oients
he vist algun tràiler
a la televisió
i em sabria greu
que passés
com passa moltes vegades
amb els tràilers,
que el que et posen realment
és el més espectacular
de la pel·lícula
i després la resta no re.
I ho dic perquè
els tràilers
són molt atractius
i dius
i aquesta pel·lícula
ha d'estar bé
i després arribes
i dius
no,
eren els moments
culminants de la pel·lícula
el que ja has vist.
El que no m'estranyaria
que passéssim
aquesta pel·lícula
perquè a mi m'agradaria
que no
però bueno
és curiós
perquè el que hi ha darrere
és un alumne
de Franz Zappa
és una de les persones
més influents
del director
que es diu
Gabor Zupo
és una de les persones
més emblemàtiques
que hi ha darrere
del món dels Simpsons.
No ho sé.
Jo tinc els més
i els menys
però evidentment
és una pel·lícula
que em toca
però que em toca
com a pare.
Clar, clar,
l'anirem a veure.
I tant,
només faltaria.
No tot és portar
els nens a veure
pel·lícules de terror.
Tu ja m'entens.
És que tu ets molt raro.
Ja veuràs
com et sortiran
amb les pel·lis de terror.
Una altra pel·lícula
de River King.
No sé si la tens anotada.
Sí, la tinc per aquí.
És una canadenca,
no?
Perquè el seu director
és el Nick Willing,
un director
gairebé desconegut
que va fer una pel·lícula
que a mi m'ha encantat
que era fotografia en doades
ja fa bastants anys.
Estem parlant
del 97 Sitges.
Això de River King
és un drama.
És un drama
amb tocs fantàstics.
És la història
d'una mort,
de la trobada d'un mort
al mig de la neu
que tot sempre
és molt evacuador.
I aquesta pel·lícula
es parla
del que s'oculta
darrere d'aquesta mort.
I sembla que hi ha
un internat,
sembla que hi ha
algun element
diguem-ne
esotèric
darrere.
Hi ha unes fotografies
fantasmals
però el que he sentit
parlar és que
com totes les pel·lícules
d'aquest director
i en principi
n'havia vist una
que era fotografia en doades
li passa
el que passava
fotografia en doades.
Comença
de forma impecable
sembla
que vol ser
un remerro
d'enemí
del poble de Lipsen
però que al final
acaba
al joc comú.
Això és una cosa
imperdonable
quan la pel·lícula
manté l'espectador
més de mitja hora
o tres quarts
amb un alce important
i després tot això va
de mica en mica
fent-se una pel·lícula
gairebé insubstancial
imperdonable
però com que no l'he vista
no arriscaré la meva crònica
fins que no l'hagi
no sigui que la veixis
i després
hagi desmenat
però aquí la crítica
s'ha equivocat.
Alguna estrena més?
No, però podem parlar
de coses que
ràpidament
si ens dona temps
de la setmana passada
parlaria de Venus
la pel·lícula
que em va encantar
impecable
o sigui
realment
una pel·lícula crònica
per d'alguna manera
de l'edat decrèpita
i una pel·lícula
que
no té tots els públics
que es mereixia
però que és una pel·lícula
deliciosa
que jo recomano
a la gent
a poc que puguin
perquè el Peter O'Toole
està magnífic
i està magnífic
i sobretot
perquè és probable
que passi desapercebuda?
Sí, sí, sí
sobretot per això.
Pel·lícules
també interessants
doncs bueno
a veure
vam parlar de Venus
no l'havíem parlat
a veure
deixa'm recordar
estrenes de la setmana passada
bueno
de Hoss
ja vam parlar
que era una pel·lícula
de terror
no de Hoss
la pel·lícula del Grito
era una pel·lícula de terror
en la línia
el Grito 2
el Grito 2
era una pel·lícula de terror
en la línia
i és que ara
no me'n recordo
de cap mena d'altra
no, així com a
així d'estat
o sigui
Venus
volia parlar
perquè
penso que és una pel·lícula
que té certa crueltat
Peter O'Toole
i Vanessa Redgrave
si no recordo malament
és una pel·lícula
que jo la recomano
per això
perquè passarà desapercebuda
i seria una llàstima
El llibre negre
està a punt de sortir
que és la pel·lícula
d'Albert Joven
que ha durat
i va estar a punt
de marxar-se
fa 3 o 8 setmanes
i va tindre
una recuperació
de públic
estimable
i l'ha mantingut
2 o 3 setmanes més
en carcelera
i el Grito 2
què tal?
doncs una pel·lícula
fluixeta
en la línia
però molt millor
que aquesta pel·lícula
realment
ah vale
no volia parlar-ne
però parlarem
la pel·lícula
Ciudad del Silencio
ah sí
aquella de Ciudad Juárez
que ja la vam criticar
perquè som d'aquesta manera
abans de veure-la
exacte
doncs una pel·lícula
fluixa
televisiva
avorrida
no avorrida
però que tenim el cul
de la seva protagonista
per tot arreu
que realment la protagonista
ensenya
no la història
que està contant
i jo penso que és una pel·lícula
que s'oblida
però ja em faig el que vulgui
sense entrar a jutjar
la Jennifer López
com a triu
que no la jutgem
el que sí és cert
és que
no li estan fent un favor
perquè totes les pel·lícules
li fan a la seva mida
pel seu lluïment
i probablement no deixin
que surti aquella
vena d'actriu
de bona actriu
que segur que té
exacte
per no li deixen
de totes maneres
ella va escollir
aquesta pel·lícula
va dir
mira una pel·lícula de México
pues mira
mente no de lo de Juárez
pues farem aquesta pel·lícula
i a Berlín la van criticar molt
a Berlín la van patir
però ella va sonriure
perquè és una estrella
les coses com són
i es va mentir
com té que ser
amb el seu impecable tarannà
i va patir
la tempesta de crits
i patalejos
de la gent
de les crits de Berlín
impecablement
aquí es veu l'estrella
ahi està
que tot actriu porta dins
David Serra
com sempre
un pla
i gràcies per la bona notícia
aquesta exposició
al voltant
del que han estat
els efectes
especials
del laberint del fauna
que arribarà a Tarragona
dins del Rex
si no hi ha novetat
ens la trobem
la propera setmana
molt bé
una abraçada
gràcies David