Protagonista, demà divendres al Metropol,
Plataforma, l'últim espectacle dirigit per Calixto Vieto,
és una producció del Teatre Romea.
És un gran muntatge teatral,
diferents representacions volíem dir
que han creat moltíssima expectació des del seu inici.
És Plataforma, poema dramàtic i perrealista
per a set veus i un Yamaha, com se subtitula.
És a més un espectacle que compta amb un cartell extraordinari
de nom sant del teatre,
Juan Etchanove, Marta Domingo, Lluís Villanueva,
Mingur Raffles, Boris Ruiz i Belén Fabra
i Carles Canut, que el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Carles Canut, molt bon dia.
Bon dia, tingueu.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
Un plaer.
És a Barcelona o és a Bremen?
Jo?
Sí.
No, no, sóc a Barcelona.
Ai, no ha pogut viatjar a Bremen.
No, no, no, de cap de les maneres,
però a més quina seguretat tinc de tornar.
Clar.
Diuen que han d'anar al nostre, però...
Bé, en fi, que no.
Els pericus de Tarragona li perdonen perquè demà estarà al teatre.
Li perdonen que no hagi anat.
Aquesta és una cosa per la qual no surto d'aquí
quan tinc un bolo o alguna cosa,
perquè passa qualsevol cosa i no arribo al bolo.
L'imagini's, eh?
Sí, sí.
Però què atent, no?, aquesta nit que passarà
i amb molta il·lusió, m'imagino.
Aquesta nit no sé com ho he aconseguit,
però la tinc lliure i, per tant,
veureu el partit a la tele.
I Déu-n'hi-do l'especulació avui que llegim els diaris
i els informatius, això d'aquesta semifinal de la UEFA.
Pot fer un pronòstic o a vostè no li agrada fer pronòstics?
Home, en tot cas serà un desig.
Sí, no, clar, el desig.
Vinga, deixa'm un desig.
Crec que perdrem el partit, però passarem a l'eliminatòria.
Bé, si passem a l'eliminatòria...
Sí, sí, sí.
L'eliminatòria jo diria que segur.
Ara, també estic bastant convençut que perdrem.
1 a 0, 2 a 0, que patirem.
Si arribem i marquem un gol, ja està tot fet.
Però s'atreviran, podran fer-ho, això ja no ho fem.
Ara parlant de la cosa aquella psicològica, no?,
de no enfonsar-se.
Allò, si es veu l'equip, allò que el rival és una miqueta,
allò que el veus amb el panxo pel terreny de joc,
que no t'enfonsis, no?, d'entrada, és el que acerteix.
Home, és proposar que aquesta vegada,
havent passat ja per l'experiència anterior de l'Everkusen,
no...
No, en fi.
Tot i que l'home és l'animal que tropeça les vegades a la pedra,
però espero que aquesta vegada l'espanyol trenqui aquest referè.
Bé, que, a més, bastant impresentable que estiguem parlant de futbol.
quan cal donar molt de suport al teatre, eh?
Tot i que hi ha un...
No sempre es jugo a una semifinal de la Copa.
Per això.
Hem de pensar que l'únic equip català que hi ha a Europa és l'espanyol,
per tant, és molt llògic que es parli de l'espanyol
quan tantes vegades, amb tanta exageració, es parli d'altres equips.
Doncs sí, senyor, i entre vostès jo, com que soc una mica perica.
Dic, calla, que aprofitarem la circumstància,
que mai ens deixen parlar, no?
Ben fet, ben fet, ben fet.
Molt bé, Carles.
Hi ha moltíssima expectació, com deia, de rebre aquesta obra,
una obra de la que constantment, des de la pròpia estrena,
n'hem sentit crítiques positives, n'hem sentit comentaris.
És una obra que ha tingut moltíssim ressò a l'escena catalana, no?
No només a la catalana.
No, no, en general, sí, sí.
Sí, la vam estrenar a Edimburg.
Ja allí el Joan va guanyar el Premi al millor actor.
Per exemple, aquest últim cap de setmana hem estat a Vigo,
en el García Barabón, 800 i escaig localitats ple,
i el dissabte i el domenatge, en el Rosalia de Castro, de la Coruña, ple,
dissabte i domenatge, amb un cartell posat i tot.
Vull dir que el ressò és total.
De forma partitxant d'una novel·la que jo, pel que he llegit del muntatge teatral,
i a més amb la mà del Calixto Vieitó,
manté, no sé si el fil argumental,
però sí la intenció de la novel·la original de l'autor,
que és anar a provocar i a destrossar tot allò que toca, no?
El que és evident...
Home, no, destrossar tot allò que toca...
Entengui, ho dic en el sentit de la pròpia societat que tenim en aquests moments, no?
Aquells vicis.
És que fer una crítica clara i feroig de la societat,
encara que estossar-la davant d'un mirall,
com feia Ballintlán,
amb els seus,
els espejos del Callejón del Gato,
que deformaven la realitat i tal,
és una cosa que no sempre és estossar,
perquè, darrere d'això,
hi ha un desigiment de canviar les coses i de fer-les millor.
Aquest és...
La gent escriu no només,
però clar que es vol acabar amb un estat de coses,
amb una manera d'entendre el món, la vida i tal,
però per buscar-lo en un altre,
no perquè se canvi el món.
No, no, potser no m'he expressat bé,
però era aquest el sentiment que li volia traslladar, no?
Aquesta crítica absolutament frontal
a un sistema de valors i una hipocresia
que és la que ens governa, no?,
com a societat.
Jo crec que afirma que està clar,
però que seguim intentant exportar
els altres continents del món,
els que no ho tenen,
aquest capitalisme desaforat,
on cada vegada creix més la diferència entre rics i pobres,
on la ignorància cada vegada és més gran, etcètera, etcètera,
s'ha demostrat que és un món en què no es pot viure,
i, en canvi, volem que Àfrica visquin així,
i Àsia i a tot arreu.
Però ja veurem què passarà.
No hi ha res pitjor que volguer arreglar
els problemes de la casa del veí
amb les nostres eines i la nostra manera de pensar, no?
A més, després de tota la temporada que portem,
aprofitant-nos de la casa del veí,
tot, tot, tot, tot,
seria hora que els poguéssim ajudar.
No podem estar demanant la taceta de sal cada dia, no?
No, no, no, no.
No, perquè, primer, que massa sal,
tanta sal, no?
I segona, que, clar,
és que el problema és que no hem demanat mai res en el veí.
No, ho hem pres, ho hem pres directament.
Carles, una cosa,
es diu que la societat és actual,
la nostra, la més propera,
és molt frívola,
és molt superficial,
però, Déu-n'hi-do,
quan es fan propostes teatrals,
com la de plataforma,
té un èxit espectacular,
i el nombre d'espectadors,
vostè ho sap millor que ningú,
creix,
i funciona molt al boc a orella.
Per tant, potser no som tan,
tan superficials,
ni som tan frívols, com sembla, no?
Miri,
és molt difícil contestar això
per una raó molt senzilla.
Les ONG
han de ser
el mirall de la societat.
Per tant,
una obra de teatre
ha de portar solucions.
els artistes,
en general,
han de servir
per posar
sobre l'escenari
o amb una pintura
o la televisió
els problemes del món.
Però,
qui ho han de reglar
són els polítics,
amb els empresaris
i amb la gent de bona voluntat
que s'hi vulgui incorporar.
Mentre no sigui així,
no hi ha res a fer.
Els artistes no poden fer res.
Les ONGs
no poden erradicar la misèria.
Han de ser els estats,
han de ser la ONU,
han de ser
les empreses farmacèutiques
les que han de portar
les medicines d'allà,
etcètera, etcètera.
Per tant,
és bo
que estiguem
nosaltres
denunciant
i parlant d'aquestes coses.
Però,
sempre tinc la sensació
que es queden
en normes.
Els artistes
no poden fer res
en el sentit
de donar les solucions,
com deia,
però sí fer una miqueta,
en alguns casos,
de Pepito Grillo,
en aquest cas,
de denunciar
determinades situacions,
despertar les consciències...
Aquesta és la nostra obligació.
També hi ha artistes
que no ho fan,
però, bueno,
el seu perescut
tria el seu camí.
És una obra compromesa
des del punt de vista teatral,
és tot un repte
pels actors
i les actrius
i les actrius
que hi participen,
des de la pròpia
estructura escènica
fins a la contundència
de l'acció
del text,
no, Carles?
Sí,
absolutament sí,
perquè
no té
exactament
un fil
argumental
on comença
una història,
es desenvolupa
i s'acaba,
sinó que van apareixent
retalls
de la vida
de cadascú
i amb un muntatge
a més ple
de sonoritats,
ple de llums,
ple d'imatges
molt fortes
que poden distreure
l'espectador,
que després es demostri
que no,
perquè l'espectador
es queda
amb la part bona
de l'espectacle,
és a dir,
amb el que estàs
obseïnt
entre els actors,
el text,
tal i tot això,
i evidentment
que alguna persona
se sent ferida
en la seva sensibilitat,
tot i que està advertit
abans de començar
de què pot passar,
no?
Però són dos,
tres,
profusió
i,
bueno,
la immensa majoria
no només ho accepta
sinó que al final
s'aixeca,
bueno,
es posin en peus
i ens donen
un gran aplaudiment.
Una miqueta,
li sembla,
podria explicar,
el punt de partida,
perquè és el que diu
aquell fil argumental,
diguem-ne,
tradicional del teatre,
tampoc no el trobarem,
però podria explicar
una miqueta
quina és la trama?
Només el punt de partida,
i el punt de partida.
El punt de partida només,
no volem que expliqui res més,
que volem anar al teatre.
El punt de partida
podria ser
l'herència
que rep
un home
molt avorrit,
un funcionari públic,
molt intel·ligent,
però molt avorrit,
l'ha rep
per la mort
del seu pare
i decideix
deixar de treballar
i fer turisme sexual,
perquè ha sigut
que el s'ha quedat
tres vegades,
fa turisme sexual.
A partir d'aquest turisme sexual
coneix una sèrie de persones.
Doncs bé,
aquesta vida
que es va explicant,
aquestes relacions
que es van produint,
són l'hora de teatre.
I a partir d'aquí
deixem-ho
córrer.
Deixem-ho,
que ho vinguin a veure,
perquè ho passaran molt bé.
Carles,
l'última vegada
que va venir a Tarragona
va ser amb Festen?
O ha vingut...
Festen...
Jo recordo
que en van parlar també.
Sí,
no sé si
el rei Lías
la van fer aquí.
No ho recordaria.
Al Metropol,
perquè ara no hi cabríem.
Però més o...
No,
al Metropol segur que no.
Sí,
a Mestres Antics,
a Cotjaren Fisbeu...
Sí,
exacte.
Grans obres.
Té sort,
no?
O la sort es busca
per fer aquests
grans muntatges
i formar part
d'aquests grans repartiments
d'actors i actrius.
Són grans textos teatrals.
Vaig tenir molta sort
al començament.
Vaig tenir molta sort,
ho he de reconèixer.
No sé si és que estava allí,
passava per allí o...
Però des que vaig començar
no m'ha faltat mai la feina
i que de vegades
ha sigut millor.
Però després arriba un moment
que...
que la feina,
el talent,
el sentit de la responsabilitat,
el prestigi
o el respecte
que vas guanyant
fan que ja no necessitis
la sort
per treballar.
Sempre em cal,
eh?
sempre em cal, eh?
Perquè de cop i volta
surt el paper
Pepito.
Aquí li donem
el Canut.
Osti,
està fent una altra cosa.
Que potser estàs fent una cosa
que és una porqueria
i perds aquell altre personatge.
M'explico?
Clar, clar.
És un risc.
Sempre cal una mica de sort.
Però
amb la meva edat
ja
no cal
comptar-hi amb ella.
La sort
i molt
de treball
i molta disciplina
que en el fons
és el que també hi ha
darrere de la carrera
d'un actor.
Carles Canut,
moltíssimes gràcies
una vegada més
per atendre la nostra trucada.
Aquesta nit
estarem nerviosos
però guanyarem
o com a mínim...
Jo no me n'enteraré
jo no me n'enteraré.
Aquesta nit
sí que me n'enteraré
vull dir
però si arribem a la final
com m'ha passat
amb els altres partits
no me n'entero.
Entro a fer l'obra
i quan acabo
segons la cara
que veig
del regidor
i del cap de maquinària
i tal
no sé si hem guanyat
o hem perdut.
Com que el partit
es previa l'obra
del Metropol
no sé
una insigna
o una bandereta petita
no la podrem treure
a l'escenari
si guanyem
si arribem.
Clar, adéu.
Arribarem, arribarem.
I tant que sí.
La fe no s'ha de perdre mai.
Carles Canut
moltíssimes gràcies.
Una abraçada.
Adéu-siau.
Bon dia.
Adéu.