Una del migdia, en vuit minuts, la Fundació Casa L'Amic ha preparat per aquesta tarda el segon concurs de crits de ponent.
Un seguit d'iniciatives per promoure la participació de petits, joves, grans, en definitiva,
coincidint amb la celebració de la castanya de paraons i del Halloween, per a d'altres.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic Jordi Collado.
És un dels educadors de l'equip a peu de carrer de la Fundació Casa L'Amic.
Jordi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Se sent molt de sorollar amb on ets exactament ara.
Estic aquí, estic molt bé vostra, estic al carrer, ara ja, a veure si...
No, no, molt bé, no, no, no, se t'entenia perfectament, però dic allà que queda ambientat, no? Molt bé.
Sí, ara aquí he quedat.
Queda molt bé, perquè a més, abans de parlar de l'activitat d'aquesta tarda no està de més fer memòria als oients
i recordar-los que a peu de carrer és un projecte que vau començar ja fa 3 o 4 anys, com a mínim, no?
Sí, vam començar el 2003, el vam reeditar i reorganitzar el 2005 i des de llavors no hem parat.
De manera continua hem anat treballant a carrer a tot ponent, amb la Maria, que és l'altra educadora,
i amb tota la xarxa d'entitats i serveis que treballem amb aquesta intenció de veure el carrer d'una altra manera.
I tenir coneixement real de com estan els barris, d'allò que cal, de com està el carrer,
i com que treballeu amb material sensible, que no deixem de ser aquests joves i nens,
alguns amb risc d'exclusió social,
doncs teniu una idea bastant aproximada del que necessiten els joves del barri.
Jo és aquesta la intenció, tenir l'orella ben parada a carrer, tenir els peus a terra,
poder treballar en el dia a dia, construir conjuntament amb aquests joves i infants i les seves famílies,
que també ho fem, participar amb les entitats, que de vegades es troben desemparades,
es troben dificultats, i treballar totes aquestes històries amb aquest plantejament,
de pensar-ho d'una altra manera, de replantejar i de fer propostes concretes,
poder organitzar-nos concretament, no deixar-nos allò de un dia estaria bé que féssim,
sinó, bueno, anem a construir, anem a fer, no?
Us han sorprès moltes coses des de fa 3-4 anys,
allò que esperàveu trobar al carrer, heu trobat una altra cosa,
la idea que teníeu preconcebuda realment s'ajustava a aquell plantejament?
Bé, vam començar i era un grup que coneixíem bé Ponent,
que coneixíem bé que ens trobaríem,
el que sí que hem vist han sigut diferents canvis, no?,
de com s'utilitza l'espai públic,
de com llocs on no hi havia ningú ara s'omplen,
perquè hi han col·locat uns bancs o hi han col·locat sons,
o llocs on tradicionalment tothom hi anava i ara s'ha deixat d'anar.
Hem vist transformacions del territori curioses, no?,
com, per exemple, una de les més divertides va ser
quan ens van col·locar aquell monument
que en dèiem pels immigrants.
Ah, sí.
Allò va ser la gràcia màxima, no?,
perquè ningú entenia que ara hi era allò,
no feia broma, si hi era un espasa,
si hi era una torre d'enflames,
no teníem gaire clar, no?,
i són aquelles actuacions que a vegades l'administració fa
i posa de cop,
i generem dubtes al carrer, no?,
i això què serà, i això per què ens ho posen aquí,
i què té a veure ara,
quan a vegades aquest és molt anecdòtic, no?,
però té molt a veure amb què passa normalment,
a vegades es fan les actuacions sense saber
i sense preguntar, no?,
i construir aquí és molt difícil, és complicat.
De totes maneres heu aconseguit, doncs,
recuperar entre cometes alguna porció de carrer
perquè aquest sigui l'espai natural de relació de les persones.
De vegades, el que fem molt de manera puntual
amb les limitacions,
si en un projecte petit no podem assobir segons quines coses,
són molt ambiciosos, sempre ho diem,
però recuperem aquell dia que fem aquella activitat concreta
en aquella zona concreta, no?,
llavors és complicat mantenir-ho sempre i aguantar-ho.
Recuperar-la realment, l'hem recuperat,
hem construït amb diferents històries, no?,
amb diferents espais, que de vegades s'utilitzaven per anar a casa,
cosa i proposàvem cap a una altra,
propostes que vèiem que fèiem molt de temps que proposàvem,
que nosaltres hem recolzat perquè vèiem que era lògica
i hem vist com s'han transformat.
Un exemple molt senzill és la canasta
que ha costat com a 4 o 5 anys
que posin davant del centre cívic de Torreforta.
A veure, Jordi, aturem-se.
Sí, perdó.
Una canasta de bàsquet ha costat 4 anys posar-la.
Perquè no sabeu d'abricolatge o per quina raó?
Perquè l'havia de posar, havia de ser l'Ajuntament
i no feia el moviment.
Llavors, finalment, cap a l'any passat es va posar
i està sent un èxit, està sent un recurs
dels més utilitzats, crec,
i dels més benparits que hi ha hagut.
Ara en reclamant un altre hi ha problemes per posar l'altre, no?
Són aquelles coses que sempre succeixen,
que quan aquella gent que ja està treballant en el territori,
aquells tecnic que l'estan veient al dia a dia,
fan propostes,
no sempre s'arriben a fer
i no sabem gaire per què, no?
I llavors, poder veure aquest exemple,
aquest exemple que et dic, no?
De vegades també és la pregunta, no?
És que no en sabem d'abricolatge o què que ara hi passa, no?
De totes maneres,
esperem que algun dia
aquells que prenen les decisions finals,
que posen la firma,
doncs parlin amb vosaltres,
perquè no hi ha ningú que sàpiga més de la realitat,
sinó aquelles persones que esteu treballant en el dia a dia.
És que és d'una evidència tal, no?
Sí, sí que és cert que
sembla que s'experimenta un canvi
en quant a la concepció
de què fem aquells tècnics,
no només els de carrer,
sinó aquells que estan en el dia a dia
treballant amb la gent.
Sembla que parlen l'orella
i hi ha propostes concretes
que semblen que tiren endavant
en aquest camí, no?
Però aquí les trobes de seguiment,
cada vegada parlem de projectes de carrer,
ens ajuntem tots els tècnics
i tot tenim molt clar
què és el que caldria fer
en segons quins punts, no?
És una bona manera,
jo crec que sí,
que podem anar cap aquí
i com a mínim sempre
diguem allò
de, bueno,
nosaltres anem construint la nostra idea, no?
Un dia fem un projectet,
un altre dia fem,
com avui, per exemple,
que fem a Riuclar
aquest concurs d'acredit,
que és l'excusa
per organitzar
i per treballar
en un espai
com la plaça del Progrés,
que és una plaça enorme
que hi ha a Riuclar,
que la dinamització que té
la fa pràcticament
el pla comunitari
buscant suports
amb diferents gent,
com en aquest cas
ens ha buscat nosaltres
per organitzar-ho
i que realment
l'agenda cultural,
entitats com l'associació
véns de Riuclar
o de Torreforta
o de Camp Clar
o de la Floresta
són molt interessants, no?
I que anem a construir
des d'aquí.
És que, de fet,
es fan moltes coses
i es treballa molt.
Molt.
Només que agafis
sobre el paper
escrit
una relació
de tota l'activitat
que puguin dur a terme
les entitats
que treballen
en pla comunitari,
els centres cívics,
els tallers,
els no tallers,
mira,
aquesta semana mateix,
parlàvem amb els joves
que han fet
aquest Mirades a Torreforta,
aquest documental,
i dius, déu-n'hi-do,
dic, si s'estan fent
tantíssimes coses
però queda molt per fer,
encara.
Sí, queda molt per fer.
Jo crec que hi ha una...
El que ens falta
és això
que ens uneu l'oportunitat
amb vosaltres sempre,
que és que la gent
se n'enteni,
que hi hagi una veu
que ho digui,
que hi hagi espais
com aquest
en què trobo ara mateix
i com el que de vegades
ens trobem
en alguns mitjans escrits
on puguem explicar
que aquesta mirada
canviï,
que no sigui una mirada...
De vegades la mirada
cap al carrer
és una mirada
de por,
la desconfiança
i realment
jo crec que és dels llocs
més segurs
on s'hi pot estar,
perquè tot i que de vegades
hi ha casos
i coses estranyes,
també hi ha molta gent
que ja estem pendents,
que ja estem treballant
i que tenim ganes
que la visió sigui una...
Volem crear espais positius,
allò que en dèiem sempre,
els espais positius
d'aprenentatge,
que han estat
sempre als carrers.
Jo, vamos,
no tinc tants anys
i m'he fet un fart
de jugar a ponent,
i allà ens fèiem un fart
i estàvem fins a ben tard
jugant al carrer
i no ens passava res.
Aquí està el tema
de dir que hi ha
molts perjudicis
en aquest sentit,
i probablement sí
que hi ha determinats riscos,
però ja viure és un risc
avui en dia
et visquis o et visquis,
no?
Per tant...
Sí,
jo l'altre dia
em va fer molta gràcia
una frase que vaig sentir,
que diuen que el segle XXII
és com el segle XX,
però hi ha més por.
Sí, segurament.
És això, no?
Segurament,
és molt encertada la frase.
A mi m'agrada molt.
M'agrada molt
perquè és aquesta opció,
no?
De, bueno,
com ho vivim
i com ho fem.
I de vegades,
jo recordo
quan començàvem,
nosaltres també
ens teníem
una mirada estranya,
no?
Perquè hi havia gent
que ens coneixia
però hi havia gent que no.
I nosaltres ens apropàvem
als seus fills
i nosaltres ja estàvem
als parcs.
Hi havia desconfiança,
lògicament.
Clar,
qui són aquests,
no?
Qui són?
Llavors,
quan t'aprogaves
i els explicaves,
de vegades arrufaven el nas,
de vegades veies
que automàticament
s'andaven a preguntar
no sé qui que abans
havia estat parlant
amb nosaltres
que sí que ens coneixia,
veies diferents històries,
inclús quan ens apropem
a aquests tècnics,
a aquests educadors,
de vegades és complicat
la relació també
amb les famílies
perquè hi ha una por inherent
que no poden controlar
i jo no dic
que la facin,
que sigui un moviment conscient,
sinó que s'ha generat,
s'ha creat aquesta por
per part de tots, no?
Clar,
perquè generalment
es parla de la por,
diguem-ne,
dels autòctons
cap als que venen de fora,
però mai parem compte
en la por
dels que venen de fora.
quan algú autòcton,
ja sigui a través d'una entitat,
institució o administració,
se li acosta, no?
D'entrada,
hi ha un distanciament
perquè dius
segur que és per alguna cosa dolenta,
deuen pensar.
I a més,
si posa l'administració,
perquè és tan gran
que hi fa tanta por,
però no només parlant
d'autòctons,
immigrants o immigrants,
sinó a tothom, eh?
Joves,
quan t'hi apropes,
automàticament,
si coneixes una mica
la xarxa dels recursos,
tots els serveis socials
i és la pregunta que et fan.
Perquè, bueno,
la relació,
per desgràcia,
és que
jo no sé si és bueno
que t'acerques a mi,
no?
Segur que em crees problemes,
no?
Sí, clar,
hi ha una història.
Jo ja vaig tirant
i tu em crearàs problemes
amb els crius,
o no sé què.
Clar,
hi ha una desconfiança
amb l'administració,
per ac o per si que sí,
i costa,
i amb els tècnics,
de vegades,
és difícil
que ens acabin
entendent com a tal.
Nosaltres,
el que ens ha funcionat molt
és que ens entenen
com el Jordi i la Maria,
i ja està,
a carrer som això,
som la Maria,
som el Jordi,
i saben que fem activitats
a carrer,
i saben que anem treballant
amb tothom
i que els puguem explicar
tots els recursos que hi ha,
i si hi ha algun problema
es poden apropar,
es poden apropar
i el podem reorganitzar,
reconeguir,
o intentar ajudar,
o donar un suport,
que és la nostra intenció
fer aquest pont,
que sempre dèiem
entre el carrer,
les entitats,
les administracions,
la gent,
que de vegades cal,
quan posem un recurs
dins d'un edifici,
de vegades,
parlem de sostres
que pesen,
de vegades,
entrant en un segon esquina d'edifici,
tingui bandera gran,
més petita,
fora,
o no la tingui,
és difícil,
perquè els usuaris
entren despullats,
entren despullats
quan no saben
què s'hi poden encontrar
i no saben
què els hi faran,
no saben
si serà bo o serà dolent,
si la persona
que es trobarà allà
serà amable
o no serà amable,
i de vegades
la primera impressió
és la que compta,
en diferents situacions
un conserge
marca molt
què succeeix
després.
I aquesta falta d'empatia
general que hi ha,
no?
Clar,
i com de vegades
ens contaminem
del pensament general
i de vegades
ens costa
col·locar-nos
al nostre lloc,
no?
En termes subjectius,
som tècnics,
no tenim
per què
introduir la subjectivitat
del nostre treball
en aquests nivells,
no?
De prejudicis,
de replantejaments
i és el que ens toca,
és el que ens queda,
no?
Però és molt interessant
en quan això,
no?
Que s'està treballant,
el Plaquem Monetari
està fent un esforç
molt, molt gros,
des del centre cívic
s'està fent un treball
molt interessant
en aquest nivell,
no?
En crear una xarxa
real i conscient
on tots
puguem
anar participant,
no?
Estic completament d'acord
amb tu, Jordi,
i clar,
jo parlo d'oïdes
a través del testimoni
que aneu deixant
amb vosaltres,
lògicament,
però del que no hi ha dubte
és que s'està fent
un esforç,
que hi ha tota una sèrie
de persones tècnics
que estan fent
la seva feina,
però que no necessàriament
queda aquí,
la seva feina,
el sentit de l'obligació,
sinó que hi ha
una part important
de dedicació,
d'emoció i de passió
pel que esteu fent
en aquest cas.
I tant,
això sense emoció
no tindria gràcia.
A peu de carrer,
Fundació Casalamic,
Pla Comunitari,
són termes
que nosaltres
volem insistir molt
a través de la sintonia
de la ràdio de la ciutat
perquè arribi al coneixement
de tota la ciutadania.
Parlaves de por,
parlem d'una altra por,
de la por del Halloween,
de la nit de difunts
i de tot això
que he organitzat
per aquesta tarda.
Explica'ns de què anirà.
Doncs aquesta tarda
hem organitzat,
juntament amb l'Associació
de Veïns de Riu Clà
i amb el Pla Comunitari,
un petit parc
al carrer
on hi haurà
diferents tallers.
Des d'un taller
de fer uns imants
amb diferents motius
del Halloween
i de la castanyera
a un taller
de maquillatge
on els petits i grans
es podran maquillar
i fer-se
feridetes aquestes
que els agraden
fer-se
amb maquillatge.
Ah sí,
que fan fàstic terrible!
Aquesta bonica.
Sí, sí,
uuuh!
Farem un taller
de fotografies
que és una reedició
d'una dinamització
que vam fer
com a projecte de carrer.
Farem fotos
de la gent disfressada
de manera d'estàtua
a carrer
que anirem passant
pel barri també.
Farem
un taller de globus
on farem
aranyes grans,
farem figures
diferents
amb globus
per petits i grans
i farem aquest segon
concurs de crits
que l'any passat
el vam fer
a la Ciutat de Veïns
aquest any
i aquesta tarda
el convocarem allà.
Explica'ns,
explica'ns com és
un concurs de crits.
Quina meravella!
Poder cridar
i que més et donin
un premi.
Tal qual són això,
és aquesta.
Però han de ser crits
de por
o crits de què?
Del que sigui.
Han de ser crits
i la gràcia és aquesta,
a veure què és
el que més
li impacta a la gent.
I un crit
de por
pot ser horrible
però un crit
que vulgui fer por
pot ser encara més.
Llavors,
la idea és treballar-ho
o incloure
un crit de riure.
De vegades hi ha aquests
crits que surten
quan estàs rient
que són tremendos.
I el jurat
que valora
en aquests casos?
El jurat
valorarà
la impressió
que tingui
en la gent,
valorarà
com un s'esforça
en fer-lo
i en la potència
del crit.
Clar,
la potència del crit
és bàsica.
És molt important,
clar,
és fonamental.
Vosaltres també crideu
de tant en tant
des del punt de vista
terapèutic
o també des del punt
de vista lúdic?
Des de vegades,
de vegades
crida.
A vegades,
no?
M'estranya.
De cridar una miqueta,
sí que tens raó.
Que bé,
es fa aquí
a la plaça del progrés,
no?
Comentaves
a Riu-Clar
i, lògicament,
tothom és convidat.
I tant,
faltaria.
Estarà la gent del barri,
segur,
però tothom,
qui vulgui...
I la gent de ciutat
té el número 3
que et deixa just al davant.
Imagina't,
no res.
Qui vulgui venir
des de centre ciutat
amb el 3
que es pot agafar
aquí a la plaça imperial
i arribes a parar
a l'escola
i t'ho trobaràs allà.
Clar,
n'han d'agafar el tren,
n'han d'agafar l'obús
que de moment funciona, eh?
Sí, sí, sí,
que funciona bastant millor.
Espero que...
Que duri.
Que duri, que duri.
A més,
la idea és aquesta,
que hi haurà
una dinamització contínua,
hi haurà música,
hi haurà joc.
La idea és
que disfrutem avui
amb aquesta idea
i que provoquem
aquesta utilització,
no?
De cop una plaça
acaba convertint
en un gran parc infantil
que és el que es convertirà,
en aquest cas petit net,
perquè són 5-6 activitats
que hi haurà.
Però fer aquesta transformació
del territori, no?
A vegades amb molt poquet
podem aconseguir
que el mateix espai
sigui completament diferent, no?
I aquesta és la idea,
convertir i transformar
de manera conscient
i amb ganes
el que ens trobem a carrer
i el que ens trobem amb la gent, no?
I al final sempre ens queda, doncs,
fer aquest crit
i participar en el concurs.
Com a mínim.
I si no guanyem és igual,
però com a mínim, escolta,
hem fet allò
un deixar-nos anar fantàstic.
Sí, a més,
és terapèutic el tot,
perquè quedarà
descarregat segur,
jo tinc ganes
de que ja arribi també.
Molt bé, doncs, escolta,
dos quarts de sis de la tarda
estic allà, eh?
A punt,
què m'has dit,
que he d'agafar el dos o el tres?
El tres.
El tres.
Agafo el tres
i...
I deixar allà al davant.
Molt rebé.
Espero.
Molt bé, Jordi.
Jordi Collado,
enhorabona a tu,
a la Maria Pallarès
i a tota la resta de gent
que esteu al projecte
a peu de carrer.
Sempre és un plaer
parlar amb vosaltres
i de veritat
que ens deixeu, doncs,
una alegria de viure
que no és normal, eh?
Merci.
S'agraeix l'espai
i, a més,
això que deies, no?
Que contínuament,
cada cop que fem
un toc d'atenció,
rebem una bona resposta
i per nosaltres
és una bona bossa d'aire.
Merci.
Merci, a debò.
Una abraçada, Jordi.
Adéu.
Adéu-siau.
Adéu-siau.